La Nina s'està uns dies a casa. Una mena de quarantena provisional. La van operar i no li convenen els jocs amb en Panxo. S'anima massa i els punts no ho aguanten. Està molt tranquil·la, juganera, preciosa. Malgrat s'enyora ho porta prou bé, doncs aquí sempre té companyia. En Panxo em sembla que ho porta més malament... Aquest mes ha fet 7 anys. Té la carona plena de canes, doncs el càncer que pateix la fa envellir més de pressa.
Ara tinc tres ombres. La Nina, el gat i la meva. I m'agrada.
I tenint la Nina a casa toca passejar-la, cosa que faig amb molt de gust...
Pugem pel camí del Buscaró fins el Pla de les Moles. Allà ens endinsem al bosc. Fresc, humit, ple d'ocells. El mateix camí que vàrem fer ahir a la tarda. Però avui estava ple de teranyines. Se m'han enganxat a les mans, a la roba, als cabells, a la càmera... Les aranyes treballen de nit potser?
Després hem baixat per la Roureda. Hem passat per darrera can Rin i hem pujat pel torrent d'en Llameca. Un mica de camí del Buscaró i cap a casa.
Totes dues satisfetes. La Nina i jo. Ella perquè ha pogut fer tants pipins com ha volgut, ensumar a tort i a dret... Jo perquè he arribat a casa cansadeta, amb les xiruques plenes de fang. I és que feia molt temps que no em passejava pel bosc i el trobava humit i tendre.
.
divendres, 24 d’agost del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Que bella persona sou amb els animals. :D
ResponEliminaMusus
humit no ho sé...
ResponEliminaperò estic convençut que, el bosc, quan tu arribes es posa tendre, i dolç, i receptiu, i content, i brillant...
petonet rialler, estimadíssim follet
:¬)********
Fes petona a la Nina i diga-li que son meus...
ResponElimina...l'anyoro...
Nikus per tu *
gracias txiki, aunque también puedo ser buena con los humanos, eh? jejeje
ResponEliminaMosuek!!!!
Caram Barbollaire, ara m'has fet posar vermella... jejeje.
I em surt un "ja post comptar!!!" ;)
Petonassos divertits, estimadíssim àngel :*************
Carinyo!! L'he omplert de petons de part teva, mira que estava amb un rosegó de pa i l'ha deixat per prendre paciència i tot. I sí, li he dit que eren teus i que l'enyores.
Una abraçada ben gran, maca!!
Un bosc recent remullat per la pluja o al rosada, amb el terra enfangat i els peus que s'hi enfonsen, amb l'aroma que desprèn a verd i tal i com tu dius, olor a fresc, olor d'un bosc que s'acaba de llevar. Quina sort tenir un bosc així tan a prop per poder-hi passejar cada dia! petons per a tu i la Nina :D
ResponEliminaI tant, que treballen de nit, en pots estar segura. De dia esperen que alguna presa caigui a la seva trampa. En el que potser no compten és que passi un "terratrèmol" i els xafi tota la seva obra!! jjjj
ResponEliminaJo, quan vaig per llocs amb molta vegetació, procuro portar un bastonet o qualsevol pal davant de la cara (obrint pas!) m'emprenya molt que se m'ompli de teranyines! :))
Sí que és una sort Laia, tot i que tampoc és tan paradisíac, també hi ha merda en alguns racons, camins oberts a força de maquinària pesant, carreteres asfaltades a petició d'un nou ric que s'ha comprat una "cabana"... Però sí, al "meu" bosc s'hi està molt bé :)
ResponEliminaGràcies maca, tant a la Nina com a mi ens encanten els petons ;*)
Un piló per a tu!
jajajajaja terratrèmol? però si quasi que passo de puntetes!! jejejeje
Oh jo tampoc no ho poc suportar, em fa angúnia! Recordo una vegada, quan era monitora, que vam pujar a peu al Far. Jo obria el pas i em vaig cansar de trobar-me totes les teranyines a la cara, i en Pau, una preciositat de nen, em va dir "Tranquil·la Neus, ja m'hi poso jo" i vam continuar, ell a davant amb una alçada que en feia la meitat de la meva i jo al darrera somrient i amb la cara plena de teranyines ;P
La pròxima vegada proves el que t'he dit del bastó.
ResponEliminaTu aniràs de puntetes, però pregunta-li a l'aranya, pregunta-li... :P