Empordà...

Ens rep amb tramuntana, no podia ser d'altra manera. Cel amb núvols pintats per la tramuntana. Quan ens n'adonem la inèrcia ja ens ha portat fins a St. Pere Pescador. Riem, és tanta la costum de fer aquell camí, que el cotxe pràctiment hi va sol.
Em sé la carretera de memòria. Cada vegada que hi passem recordem el mateix. El pare preguntant "sabeu què és un saldet?" just quan passem per Saldet, i tots 4 responent, "un poble de l'Empordà!!". I ell "no!!! un saldo petit". I vinga a riure. I quan hi tornàvem a passar, la mateixa cançó però a l'inversa, nosaltres anant de llestos i responent un saldo petit!!! i el pare, un poble de l'Empordà!! Com cada diumenge que anàvem a la platja. O el pare que deia: "el mar! el mar!" quan ens arribava la seva olor i entrava per les finestres, i nosaltres amb el coll estirat intentant veure'l i no hi havia manera.
Reculem i enfilem la carretera cap a l'Estartit. Al cap d'una estona ja no sé on sóc. Hem agafat una carretera no sé on, vaig completament distreta mirant per la finestra. Les garses fan esforços per guanyar a la tramuntana. El blat em fa venir ganes d'escriure un haiku. Mars de blat d'un verd platejat... mars de blat movent-se al ritme de la tramuntana... però no em lliga la mètrica. I el cap se me'n va al darrera del vol d'un gavià.
Una pineda. Ens parem i ens organitzem per caçar espàrrecs. Enmig d'arítjols i amb un sotabosc massa ressec. En vaig trobant, ara un, ara dos... distretament. El meu cap és a quarts de quinze i els meus ulls busquen fotografies. Sincerament si trobo algún espàrrec és perquè m'hi entrebanco. La mirada se me'n va al darrera de les papallones. Els peus em porten fins les flors. La paranoia em fa estar immòbil fins que el zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz s'ha allunyat prou. Hi estic bé. De tant en tant el vent es deixa notar i fa l'ambient més agradable. Faig fotos. Cullo espàrrecs. Faig fotos. Em paro i escolto els ocells. Els veig passar d'un pi a l'altre. Una mallerenga? vés a saber, no l'he vista bé... ummmmm, aquest el tenia just sobre el cap... I continuo fent fotos i collint algún espàrrec. Dinem en un lloc totalment desconegut per mi. S'hi està prou bé. Veiem el mar al capdavall de tot. Hi ha oliveres, pins, arbustos, una pista, lliris, flors vàries, abellots... i un escarabat verd. Ric. No hi podia faltar un escarabat, penso. Passegem una estoneta i fem camí cap a la Garrotxa, però per una altra ruta que no conec.
Vaja, al final m'he situat. Ens hem estat passejant pel Montgrí. Des d'aquí es veu el castell. Montgrí. Sobrestany. Bellcaire d'Empordà... els arbres ballant la dansa del vent... i m'adormo.





.