som llaminers?

Dissabte passat em vaig adormir. Ja us ho vaig explicar.
I com que la sortida era terapèutica, em vaig buscar una teràpia alternativa. La cuina. Posar-me a la cuina a fer cosetes em relaxa. Sempre i quan sigui a hores que ningú necessita fer-hi res i m'hi puc moure amb total llibertat. I evidentment sempre que sóc al poble petit, al poble gran seria molt trist fer pastissos o delicatessens per a ningú...
Feia un parell dies que m'estava mirant una pobra poma. Estava a la fruitera, mig arrugada, sencera però arrugada, i sabia que ningú se la menjaria. La qüestió era reciclar-la. I vaig decidir que faria una coca amb poma.
La recepta és ben fàcil, però sempre necesito la xuleta. Vaig agafar l'arxiu de receptes de la mare, paciència perquè un dissabte al matí la cuina està molt transitada i música per evadir-me del que em rodejava. Teràpia.
Un bol gran i un de més petit, el gran per la pasteta i el més petit per les clares. Farina. Un iogurt natural. Llimona. Un sobre de llevat. Oli. 3 ous. Sucre. Tot a punt. Repassada a la llista d'ingredients, feta amb la lletra del pare. Les mans netes i au a fer pastetes.
Primer el iogurt, després dues mesures (del pot de iogurt) de sucre, 3 mesures de farina, mitja d'oli, el sobre de llevat i els tres rovells d'ou. M'agrada separar les clares del rovell, el dia que vaig saber-ho fer com la mare em vaig sentir orgullosa. I vinga, suc de "munyèca" i a barrejar-ho tot fins que queda una pasta homegènia. Res, fàcil, fàcil. És la coca més senzilla que hi ha. Després hi poses la raspadura de la pell d'una llimona.
(De tant en tant donava un cop d'ull a l'ordinador. Sí, què passa?)
I finalment, muntar les clares a punt de neu. Au, altra vegada suc de "munyèca". Però mirar els programes de cuina de la tele a vegades és prou interessant i un dia el Sr.Ismael Prados, va comentar que anava molt bé per fer-ho posar-hi un raig de llimona. I el loco de l'Arguiñano havia comentat fa temps que anava bé posar-hi un pessic de sal. I una servidora l'hi fot tot plegat. Un pessic de sal i un bon raig de llimona i tu, les clares queden perfectes. Tombo el bol i no en cau ben res. I clar, què passa? doncs que li haig d'ensenyar a ma mare, has vist? ni cauen! perquè després ho expliques i ningú et creu.
I un cop muntades les clares doncs cap a dins del bol gran. Però així, pim-pam i ja està, no. Mica en mica i sense deixar que tot quedi aplastat, que l'aire que hi ha a les clares no s'escapi.
Preparar la plata, amb el paper de pastisseria i abocar-ho tot.
Pelar la poma, tallar-la a trossets i repartir-la per sobre la pasteta. El forn calent i 25 minutets a uns 200º, tot depèn del forn, és clar. I quan va estar feta li vaig espolsar sucre "morenu" candi pel damunt.
I li vaig fer una foto per ensenyar-la a la parròquia, no fos cas que hi hagués algún/a incrèdul/a. "A las pruebas me remito".

I res... a casa son llaminers i va volar... és que ers mooooooooolt bona, eh? mal m'està el dir-ho jejeje.


Au, si algú s'anima a fer-la, (feu-ho, és molt fàcil!) que ho expliqui!



.