fotos sense càmera...

àguila calçada...


quan arriba el bon temps i amb ell el retorn dels ocells migratoris, quan anem cap a Olot o en baixem, amb el meu germà sempre passem per la carretera vella, entre el nostre poble i el veí. A vegades hi passem expressament, sense anar a cap lloc en concret. Per allà hi ha molts camps i per tant molts ocells. I la vista és privilegiada i ens permet observar les marcenques que s'estan a l'altra costat de vall. Sempre i quan els abelleix de sortir a passejar a la mateixa hora que nosaltres.
Un dissabte, no sé si tarda o matí, vam preparar els trastos i ens vam disposar a passar el temps que ens convingués a mig camí de la carretera. Prismàtics, telescopi terrestre, càmera, guia d'ocells, aigua, menjar que no falti... i ens vam instal·lar en un banc de pedra, que hi ha quasi a tocar del poble veí. Des d'allà es veu tota la vall. Estàvem esperant per veure una marcenca que niava just davant nostre, rera el castell, volíem saber quina ruta seguia. I tot d'una vam sentir una gralla amb veu amenaçant. El nen tenia el telescopi, jo anava amb els prismàtics i la càmera penjada al coll. Vam aixecar el cap i sorpresa! A poca distància de nosaltres una gralla li estava fotent canya a una àguila calçada. L'àguila s'ho prenia amb tranquil·litat, l'anava esquivant sense dir ben res. La gralla no callava i no parava d'emprenyar-la. Les teníem tant a prop que no ens calien ni prismàtics ni telescopi per poder admirar el plumatge i el vol de la calçada. Una calçada en fase clara bellíssima. Vam quedar tan absorbits per l'espectacle, tan gratament sorpresos, tan meravellats amb la bellesa de la calçada, que cap dels dos va atinar a fer-los una foto. Cosa que vam pensar quan ja era massa tard. Al cap d'una estona vam marxar i de tant en tant ens giràvem i vèiem com l'àguila creuava la vall i la gralla continuava fotent-li canya. La calçada anava fent al seu aire, sabedora de la seva superioritat es va dedicar a ignorar-la.
És una escena que tot i no poder-la capturar, se'm va quedar gravada a la retina i dubto que l'oblidi mai.


I una altra vista privilegada d'ocell, al qual li vaig fer una foto horrorosa, va ser una àguila pescadora, camí dels aiguamolls. Estava parada dalt un pal de telèfons menjant-se un peixàs enorme. Preciosa. Magnífica. Elegant. El nen sí que la va ben retratar.




.