dimecres, 7 de març del 2007

debilitat...

... uruguayana.


Sóc capaç de comprar-me els seus llibres de 3 en 3, tot i tenir-ne 4 de seus, pendents de llegir.
Sóc capaç de tenir-ne 3 de començats i passar de la "Memoria del Fuego" (una trilogia) a "El libro de los abrazos" o a les "Palabras andantes" o al que m'estic endinsant actualment, "Bocas del tiempo".
I és que són llibres fets de petites joies en forma d'històries. Cada història et toca un punt o altre i sempre et fa reaccionar, emocionar, sentir, volar, perdre't, imaginar, entristir, indignar, revoltar... tot depèn de com hagi brodat ell els paraules, aquelles que li corren per les venes i que li surten de l'ànima.
L'has de llegir inevitablement quan et cau alguna seva cosa als dits, per insignificant que pugui semblar.
És un home que quan parla l'has d'escoltar. La seva mirada t'atrapa i les seves paraules parlades són tan bones o millors que les escrites.
Us deixo un parell de joies:



____


La esperanza
según Galeano


... para mí, la esperanza es una cosa que tengo cuando me despierto, que pierdo en el desayuno, que recupero cuando recibo el sol en la calle y que, después de caminar un rato, se me vuelve a caer por algún agujero del bolsillo. Y me digo: "¿Dónde quedó la esperanza?". Y la busco y no la encuentro. Y entonces, aguzando el oído, la escucho ahí, croando como un sapito minúsculo, llamándome desde todos los pastos.


La tengo, la vuelvo a perder. A veces duermo con ella y a veces duermo solo. Pero yo nunca tuve una esperanza de receta, comprada en una tienda de corte y confección, una esperanza dogmática. Es una esperanza viva y, por lo tanto, no sólo está a salvo de la duda, sino que se alimenta de la duda.

(De "Charla mano a mano en el último café",
reportaje de Miguel Bonasso a Eduardo Galeano.
Página 12, 17 de enero de 1993).



12 ventades ...:

  1. Jo crec que hi ha persones que saben dir les coses d'una manera molt poètica. Potser és pel ritme dels sons, potser per l'ordre de les paraules... no ho sé.

    Però n'hi ha pocs.

    Ara, si vas a sudamèrica, només per la manera de parlar ja et pots deixar anar

    ResponElimina
  2. La veu és una altra cosa, perquè si a les paraules li poses la seva veu ja és per fondre's directament...

    No et pensis... no tan pocs, potser sí pocs que siguin reconeguts, però n'hi ha molts d'"anònims" que tenen molta traça escrivint i que també t'atrapen.

    ResponElimina
  3. a mi les dones sudamericanes (sobretot les argentines), quan em parlen em tornen boig...

    Més o menys com les mallorquines. Amb aquell deix tan sensual...

    ResponElimina
  4. "Una esperanza dogmática". Això fa pensar.
    M'agrada.

    ResponElimina
  5. home Escarabat... em parles dels accents més bonics que hi ha... és per tornar-se boig i fondre's.


    Sí que fa pensar, sí el Galeano Annataramana. I molt!
    A mi m'agrada quan parla de la comunicació incomunicativa dels mitjans i diu una frase que va llegir en una paret: "Nos mean y dicen que llueve". De fet, crec que tot el que diu i/o escriu m'agrada ;)

    ResponElimina
  6. La manera de parlar dels sudamericans és agradable, una altra cosa és com s'enrollen a vegades... Per cert, ja has escollit la salsa?

    ResponElimina
  7. Doncs sí Deric, tens molta raó. A la meva llibreria n'hi ha uns quants de per allà baix... m'atrapen, m'atrapen...



    Sí Pd40, l'escullo cada 4 anys, però després n'acaba sortint una barreja que no sé... no m'acaba de convèncer, té un regust un punt amarg. Algún dia estarà al punt... espero.
    Jo sóc ben catalana i t'asseguro que em puc enrotllar com 4 persianes si tinc el dia inspirat! jajajajajajja

    ResponElimina
  8. Aiiishhh... D'acord amb l'escarabat i amb tu, elur. L'accent de ses illes és mooooolt bonic. Té una musicalitat que costa de trobar.

    I tornant al Galeano, a mi, el que més m'agrada de la manera d'escriure d'aquesta gent, és el ritme que imprimeixen als textos. Agafes a Cortázar, a Bolaño, a Sabato... i quan ho llegeixes en veu alta, les frases tenen un ritme que t'embolcalla. Són uns mestres a l'hora de donar musicalitat a la prosa.

    Un petonàs musical
    Buk

    ResponElimina
  9. La "pequeña saltamontes" només pot dir:
    Les seves paraules són sàvies, oh mestre!!
    jajajajajjajaa ;)
    Estem d'acord Buk. Les seves paraules són música.
    Un petó divertit ;*

    ResponElimina
  10. Volia dir les Vostres paraules, oh mestre ;*)

    ResponElimina