1916-2012

Aquesta matinada ens ha deixat l'avi. Ha tingut la mort que ell volia, sobtada, sense patiments ni pròrrogues innecessàries. Per Tots Sants hauria fet 96 anys. Ha tingut una vida plena, durant èpoques massa i tot. Treballar de ben petit, lluitar en una guerra absurda, com en són totes, una post-guerra complicada. Després tot es va anar arreglant mica en mica i ha viscut ben bé com ell ha volgut fins a l'últim moment. Suposo que més no es pot demanar. O potser sí. Sempre volem més o necessitem més o...
El cas és que ja no hi és i, com la iaia, viurà mentre l'anem recordant.
Adéu avi, bon viatge i dóna records a la iaia.

ens agrada la pluja, sí.

Ahir va ploure, però de veritat, no pas com l'altre dia que van caure quatre gotes brutes i prou. No, ahir la pluja va arribar mansament, tot baixant per la muntanya. Des de la meva habitació vaig poder veure com la cortina d'aigua s'anava atansant. Com el paisatge s'anava desdibuixant d'una manera meravellosament tranquil·la. Fins i tot vaig estar a punt de plorar d'alegria, el cert és que em vaig emocionar. Convé tant que plogui! La terra està tan assedegada i jo em sento tan terra que si no plou m'afogo.
Tronava i la temperatura va baixar ràpidament. Aprofitant l'avinentesa me'n vaig anar a comprar. Pantalons arromangats, xancletes de platja, brusa sense mànigues i un paraigua. Vaig tornar a casa amb les cames molles, els peus xops i frescos, els braços molls, els narius plens de bones olors, l'oïda agraïda, la vista enamorada i l'ànima eixamplada. Tenia mitja fred i tot.
Quan es va acabar l'espectacle, vaig sortir a fer fotos i em vaig trobar capturant gotes amb l'objectiu i amb la pell, doncs els núvols encara anaven deixant anar alguna gota fresca.

Mentrestant, uns metres més avall, hi havia qui també s'emocionava i anava donant voltes al perímetre de casa seva tot cridant "pou! pou! pou!". Plou, plou, plou, és clar; i és que quan es té "nun!" any i 3 mesos hi ha coses que ja es tenen més que clares.

La pluja ens agrada i no ens fa res mullar-nos.
Per la pròxima ploguda m'he promès deixar-me xopar fins el moll de l'os.

ballant sota la pluja...

Sóc a la meva habitació de tota la vida feinejant. Les persianes abaixades, no pas del tot per poder aprofitar la llum diürna, i el ventilador engegat per poder sobreviure a l'estiu. No tinc cap música posada, només sento durant una bona estona els dos ventiladors, el que fa que pugui respirar jo i el que permet que respiri l'ordinador.
Tot d'un plegat un tercer so s'afegeix a la simfonia monòtona de mitja tarda. Incrèdula alço el cap i paro bé l'orella esquerra, més que res perquè és la que està a la banda de la finestra. Plou, penso en veu baixa, no, no pot ser. Sembla pluja però... quantes vegades has imaginat que plovia i no feia res Neus? Quantes vegades no he somiat un bon xàfec i se m'ha confós somni i realitat i he imaginat sons allà on no eren? No, no estic per psicoanalitzar. Bé, potser sí, però no patiu, aquest setembre tinc hora amb la psiquiatra i ja li comentaré aviam què.
Salto del llit -perquè feinejava mal asseguda sobre el llit (de fet ara hi estic escrivint)-, encara respirant incredulitat, i pujo la persiana. PLOU de 'vritat'! I trona! I no m'ho acabo de creure però salto d'alegria i baixo les escales rabent.
-Dani, vols venir a fora a veure com plou?
-Tí!!!
I hem sortit al pas de la porta, on el vent jugava amb nosaltres i ens esquitxava amb la pluja. I nosaltres hem decidit ballar sota la pluja i hem donat un parell de voltes deixant-la caure sobre els nostres caps (acabats de pelar), els nostres braços sense mànigues, les nostres cames sense pantalons.
Hem rigut, hem escoltat i imitat els trons, hem olorat la pluja i hem entrat a ensenyar-li a la iaia les gotes que encara ens penjaven dels cabells i els braços.
La llàstima és que el ruixat s'ha parat a les quatre gotes i la xafogor ha sigut insuportable. Però mentre ha plogut hem sigut la mar de feliços.

exposició ...

I finalment he exposat les meves fotos. Si les voleu veure haureu de pujar fins a la Garrotxa, concretament fins a Can Remena.
Confesso que n'estic orgullosa i que em fa molta vergonya, tot alhora.
La vergonya la tinc sobretot quan la Sònia, la mestressa del negoci i gran amiga meva, en fa la 'presentació' amb massa èmfasi. Per sort meva no hi sóc sempre que passa, perquè sinó la vergonya ja seria monumental.

Si un animeu a pujar o baixar, depenent d'on vingueu, i voleu fer un cafetó, te, toc amb la meva pobra companyia no dubteu a fer-m'ho saber, sempre que us vingui de gust, és clar. Sereu benvinguts(des).
Hi ha temps fins el setembre. Per veure les fotos, jo espero durar una mica més.

canalització ...

S'acostava el mes de març i amb ell un parell d'aniversaris. El de la petita de casa, que només en feia 31 i el de la Jana, en aquell moment la més petita de la família (si parlem només de nenes), que en feia 3. Tenia ganes de regalar-li alguna cosa maca a la Jana, però estava arruïnada. I mirant per internet, llufant per aquí i mirant per allà, collint idees per després deixar-les madurar a mida d'anar-les amotllant al meu aire... vaig acabar decorant una capseta en forma de bagul que feia temps que volia 'customitzar'.

I des de llavors ja porto 6 capses més fetes i entregades, una d'encarregada, quatre que vull regalar, uns quants marcs de fotos, lletres de fusta decorades, llibretes folrades... i continuo llufant, mirant, copiant per després fer-ho a la meva manera. A vegades em deixo dur, sobretot quan només fa falta trobar un color, un paper perquè tot vingui rodat. A vegades per més que vulguis, miris, busquis... no surt res. 

Hi ha dies que faig només per fer, per tenir les mans ocupades i canalitzar allò que em rosega per dins.

Al maig va néixer la Maria, germaneta de la Jana i fillola meva (sí, sóc padrina!!). Quan va arribar a casa, a la seva habitació, hi tenia un quadre que la seva mare em va encarregar.

tornant...

L'estiu va fent camí amb dies com el d'avui, on respirar i moure's no suposa cap esforç extraordinari.

Amb tardes fent de tieta compartint el nebot amb la seva iaia.

Amb algun vespre esporàdic de cap de setmana fent de cambrera.

Amb els dits plens de cola mentre encamino inspiració i energia cap a unes capses de fusta, cartró o el que convingui.

Amb un àlbum de casament empantanegat perquè la inspiració em defuig cada vegada i el temps s'escola fent altres coses... o simplement deixant-lo passar, tot i que sigui cada vegada és difícil poder-ho fer.

Ja no cal que torni mai més a la feina que tenia fins ara. I, francament, m'és un alleugeriment. Paradoxal? segur que sí, però hi ha situacions insostenibles i la feina n'era una.

Ara tinc tot el temps del món i no en tinc gens.

Tenim piscines improvisades, ànecs de goma llançadors d'aigua, testos gegants que són coves, racons-amagatalls perfectes, mirades plenes de picardia i amor, somriures amb dents que tot just surten, paraules noves, frases inintel·ligibles, contes i jocs, passeigs i becaines.

Capses, papers de mil colors, un tsumani a l'habitació (la meva capacitat per crear el caos és infinita), gats que han après a obrir l'armari de la mestressa que fa servir pinzells de maquillatge per encolar.

I així anem fent, anant i, en aquest cas, tornant.

piano, piano...

Les notes de Franz Liszt omplen l'habitació. Ja he hagut d'encendre la làmpada doncs la llum que entra per la finestra és insuficient per treballar. Estic decorant unes capses de fusta. El gat dorm sobre el llit. Penso que hi hauria d'haver més capvespres com aquest. Fa poca estona que en Dani, que va fer un any divendres de la setmana passada, ha marxat. L'han vingut a buscar els seus pares, que es van casar divendres de la setmana passada. Pensar en el dia 18 és somriure i emocionar-se.

Quantes vegades no he començat una crònica de divendres tot pensant en posar-la aquí? Quantes vegades no he pensat en explicar misèries? I alegries? I esperances? Quantes vegades no he començat un post mentalment i al cap d'un moment l'he descartat? Són tantes! I les vegades que penso que m'enyoro i que hauria de passar per casa vostra! Però no faig ni una cosa ni l'altra. Em sento esgotada. Si la cosa estigués a un nivell extra-superior podria robar les paraules d'en Pep i dir que estic buida, però mentiria. Estic massa plena i necessito buidar-me.

M'agafo un temps, de fet es podria dir que ja ho feia sense ser-ne del tot conscient. He arribat a una cruïlla important en el meu camí i ja fa temps que intento esbrinar cap a quina direcció he de girar el timó.
Potser faré alguna entrada esporàdica, però no prometo res. Al país veí de les promeses diuen que són 'fáciles de hacer y fáciles de romper' i jo no en vull trencar cap.

Liszt continua omplint l'estança i a mi les capses em reclamen... fins ara!

l'òliba ...

És dimarts i sóc al poble. Surto a buscar uns pantalons que estan estesos al terrat. La nit és negra i serena. Encara no he acabat de pujar les escales que la sento xericar. Pujo i busco i escolto. Si em moc una mica cap a l'esquerra la sento més nítidament. Bado mirant enlaire i veig una ombra blanca volant sobre del campanar, o almenys és el que semblava. Està molt amunt, tant que podria semblar una estrella gran caient. Però no. De sobte desapareix, deu haver girat. Continua xericant, el so va i ve i, més o menys, la puc anar situant quan de sobte reapareix reflectint la nostra contaminació lluminosa. Torna a desaparèixer i em quedo badant, escoltant-la com s'allunya. Penso que em podria quedar hores mirant el cel esperant que torni. Penso que la pluja d'ahir va anar bé per netejar l'aire i que així puc veure un munt d'estrelles. Sobre nostre hi ha el carro gros, sí el gat em fa companyia. Podríem comptar les estrelles de bé que es veuen, podríem crear noves constel·lacions, fetes a mida i al nostre gust. Escolto un últim xeric i ens en tornem cap a dins.

Compto estrelles.
L'esgarip d'una òliba
creua la fosca.

ens agrada riure ...

Al meu nebot li agrada molt fer sorollets, quan no fa petar la llengua al paladar, la fa petar entre dents (bé, les úniques dues que té des del gener). Soroll que tu fas, soroll que imita.
Quan som a casa seva i juga a tirar les peces d'un tren de fusta per terra li faig les onomatopeies. El primer dia es va fer un fart de riure amb 'Pam!!' i 'Patapam!!'. Hi va haver un moment que assegut a terra va llençar una peça i jo no vaig dir res. Ell, amb el cap cot, em va mirar de reüll i somrient. Em vaig esperar una mica i vaig fer 'PAM!'. Em sembla que es va pixar de riure.
Un altre dia, mentre miràvem com plovia, li explicava que quan sigués gran es podria posar les botes d'aigua i passar pels bassals tot fent 'patatxippatatxap!' i també es va fer un bon fart de riure.
Avui, jugant amb el tren una altra vegada, li he fet 'catacrassshhhh'. Com més gran es fa més sap riure i més gràcia fa quan riu. Agafat de la meva mà ha començat a girar al meu voltant ben enriolat mentre jo anava fent 'catacrashhh!' i 'crasshhh'. I ai festa!

Sort n'hi ha d'aquests moments.

Avui la iaia del figura ha fet 61 anys i ho hem celebrat tant com hem pogut i ens han deixat.

la solitude ...

Hi ha dies que a mesura que van passant es fan feixucs. I avui n'ha sigut un. Només queda esperar que demà sigui millor, que la muntanya russa vagi cap amunt i no més avall i a fe que per la part que em toca procuraré que sigui així. Aviam si l'entorn (què? us pensàveu que només en tenia el Barça d'això? no no! hehehe) hi ajuda.

el preu d'un 'bolo' ...

El meu poble és petit, devem rondar els 2000 habitants, cent amunt, cent avall. Tenim tres edificis modernistes: l'escola municipal i dues cases convertides ara en negocis. Una és un hotel i l'altra un restaurant especialitzat en grans àpats (casaments, comunions i coses d'aquestes).

Fa tres dies vam estrenar una guarderia nova preciosa amb un nom tan poc garrotxí que li fa perdre tota la gràcia: "El Melic". (Qualsevol garrotxí(na) que s'apreciï de ser-ho no en dirà mai melic. Llombrígo, llombrígol, ring-ring... però mai melic. Si de cas ja explicaré un altre dia com va anar la votació del nom i el poc cap de qui els van proposar)
En fa quatre, de dies, que vam estrenar un CAP. Ben acabat, ben lluminós, ben distribuït. Ens hem tret la por de que ens caigués el sostre al damunt cada vegada que anàvem de visita.
I en fa quatre i mig, potser cinc, que vam estrenar un local polivalent, altrament conegut com a El Pavelló.

Avui al poble ha vingut el president de la Generalitat. Em nego a dir el molt honorable i encara més a posar-ho en majúscules. He tingut el gust de fotre-li una bona xiulada i de dir-li botifler. Tot i que no sé si m'ha sentit. M'he assabentat de que hi era quasi quan ja en marxava.
Ha vingut en motiu d'una inauguració. De què? potser em preguntaríeu si poguéssiu. Doncs d'un robot nou que hi ha a una fàbrica dedicada als embotits.

Per la guarderia, el CAP i el pavelló 'nasti de plasti'.

Però és clar, heu de sapiguer que l'amo de la càrnica li paga un dinar al restaurant que he esmentat abans. Si hagués vingut pels altres motius no hi hauria hagut dinar.. o potser sí. Però si no dónes diners a l'ajustafems (versió molt de casa meva del que és un ajuntament) com vols que et convidin a res?

N'hi ha que han aprofitat l'avinentesa per preguntar-li, amb una pancarta, si venia per la clausura d'una fàbrica centenària, ahir va ser l'últim dia que van obrir. Però és clar, què son 80 persones a l'atur en un poble de quasi dos mil habitants? Quina importància pot tenir que en algunes cases s'hagin quedat tots a l'atur? O que faci mesos i mesos que no et paguen absolutament res? I per què ajudar una empresa petitona de casa quan pots invertir (llençar diners) en les grans de fora?

Trobo que l'hauríem d'haver rebut a cops de pedra i convidar-lo simplement a marxar. Però el meu poble, mal em pesi, és convergent, per alguna cosa han guanyat les dues darreres eleccions, les municipals i les de la Generalitat.

Ja ho sabeu: si voleu que en Mas vingui de 'bolo' al poble convideu-lo a un bon dinar.

retrobament #2

Les nostres mini converses via missatges al mòbil (som antics nosaltres) a través de centenars de quilòmetres. Un merengue madrileny i una culé garrotxina. Respecte, bon humor, molt d'afecte i el mateix rebuig cap a certs portuguesos i les seves maneres.

Hauríem d'aconseguir recuperar les nostres macro converses via mail o paper. Però no forçarem res, tenim un ritme i el seguirem.

Tal com hem fet aquests últims sis anys.

retrobament #1

Avui he tornat a rondar pel bosc. Poqueta estona, sí, però ha sigut meravellós sentir l'olor de la farigola acabada de trepitjar, la humitat de la pluja d'ahir a tot arreu, l'aire a la cara i el que no arribava als pulmons, adonar-me de que estic en baixa forma, però molt baixa. He pujat esbufegant i he baixat sense que el genoll esquerre es queixés per res. Ara hi he de tornar mica en mica. He d'aconseguir pujar sense esbufegar com una locomotora de vapor i que el genoll dret no grinyoli com una xarnera rovellada.

He recuperat una altra petita part de mi. El sistema comença a esmenar errors i a posar cada carpeta al lloc corresponent.

Toca esperar que aquesta vegada Sísif pugui remuntar prou i que la propera davallada sigui lleu.

reiniciant el sistema...

beneïda pluja ...

A fora hi plou ja fa hores, a les lloses del pati ja hi ha algun bassal i els colors són més vius que mai. La gespa és plena d'ocells pasturant, sobretot pardals i verdums. N'hi ha algun que s'arriba a la menjadora. 

A dins, aliè a tot el que passa, un vailet de 10 mesos s'adorm a coll de la tieta que li murmura una cançó a cau d'orella. La canta dues vegades, de fet la tarareja més que no la canta, ja que no recorda la lletra.

Quan el deixa al llit ben adormit se'n va a seure davant la porta vidriera i es passa la mitja hora de la becaina infantil contemplant el pati, la pluja, els ocells. Podria fer alguna altra cosa, però no fa res més que seure i contemplar. Pardals, pinsans, verdums, mallerengues... Pluja, molta pluja. Verds intensos i una magnolia japonesa ben florida. S'aixeca un parell o tres o quatre vegades per vigilar el son tranquil del nebot i torna a seure. Cada vegada que s'ha aixecat els ocells han volat fins els arbres del veí i quan s'ha quedat quieta han anat tornant mica en mica. El gos dorm a la cuina. Tot és tranquil·litat, pau i silenci. Plou, finalment plou.

Il·lustracions de leontinemay

per evitar el .es de blogger...

Us passo un enllaç  on ens expliquen com podem eliminar l'espanyolització del nostre bloc.
Si no us hi heu fixat avui a les adreces dels blocs de blogger hi apareix un .es al final i això què voleu que us digui, queda molt lleig, no trobeu?

es darrers dies d'hivern ...

Un pagès llaura amb el tractor envoltat d'esplugabous expectants. Serà Montfullà una nova Bodega Bay?

La magnòlia de fulla perenne sacsejada pel fort vent del nord és refugi d'un pit-roig que refila alguna queixa. Suposo que no li deu fer cap gràcia no poder volar amb normalitat.

La tramuntana t'ho porta, s'ho endú i t'ho torna a portar. Vet aquí les migranyes que es mouen al ritme del vent.

Els dies de tramuntana forta el Pi Cabaralla es pot trobar a la parada del bus de Salt. I si no l'és en copia ben bé l'actitud.

Els arbres florits a contrallum semblen pedres precioses escampades pel vessant de la muntanya.

El liquidàmber és la sala d'espera de la menjadora. Mallerengues blaves i carboneres, pit-roigs, tallarols de casquet, pinsans, pardals... s'hi aturen per comprovar si hi ha algú menjant i s'hi queden esperant el torn. En cas d'impaciència els fan fora sense esperar-se gaire.

Dues taques blanques trenquen l'homogeneïtat blava. Són tan insignificants davant tanta immensitat que els hi faig una foto pel seu atreviment.

the rain song ...

Aquesta nit he somiat que plovia. Ho recordo perquè m'he despertat a mig somni i després m'ha costat uns quants quarts tornar a dormir. Em feien mal els ulls tot i tenir-los tancats.

Quan finalment m'he despertat del tot i he sortit del llit he somrigut al veure que no feia sol.

"Passen gotes" m'ha dit la mare. I jo he pensat "que no passin, que es quedin!!"

I se n'han quedat unes quantes i era un goig respirar i escoltar i mirar.

Ha plogut poquet, però val més això que no res. Ara toca esperar que hi torni i ho faci molt més i que mentre neteja l'aire aprofiti per endur-se'n aquesta migranya que no sembla acabar mai.

Our last days as children

Quan sortint de la feina a migdia (qui diu migdia diu dos quarts de dues en el meu cas) i vaig cap a casa a dinar passo pel costat d'un pati d'escola. A aquella hora la mainada hi juga i tot són crits i corredisses i cops de pilota i salts a corda i alegria. Suposo que es podria resumir que del pati en vessa vida.
I cada dia m'hi trobo una persona adulta encantada mirant-s'ho. L'edat d'aquesta persona va variant d'entre els trenta fins la vellesa.
Em pregunto quin tipus d'enyorança els fa aturar.
La de la innocència?
La de la despreocupació?
La de l'agilitat?
La de l'alegria sense condicions?
La de la imaginació?
...

stay ...

Homogeneïtat blava trencada per la negror del vol d'un corb marí.

Entre la Cellera i el Pasteral.