“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta."
Justine a El quartet d'Alexandria.
Potser no necessitem dels altres per existir. Segurament només per sobreviure. O simplement ni tan sols som i per tant no podem saber si existim o no. Que complicat i que senzill tot plegat.
Avui m'han dit princesa... així, en castellà. I no m'he enfadat, ni tampoc m'ha sortit urticària. I és perque m'ho han escrit amb accent madrileny...
Avui m'han regalat unes paraules que m'han fet ser. Potser no he existit en tot el dia, però quan escrivien aquelles paraules jo era i quan les he llegides i sentides he sigut.
Al cap del dia estic als llocs on he d'estar, però de ser-hi, hi sóc? i mentre hi sóc i/o estic, sóc?
Deu ser que em falta pluja... que m'estigui posant tan... filosòfica? seria aquesta la paraula?
Aquesta pregunta va sorgir ahir al vespre, just quan vaig acabar de llegir El funeral d'en Singelpeu, de Jaume Miró. De fet vaig notar com s'anava creant a mesura que anava llegint... i al final va sortir sense cap entrebanc.
Tan fàcil que és fer preguntes... ... no ho serà pas trobar-ne la resposta.
A vegades les lliçons més importants són les més fàcils i les que oblidem més ràpid.
Conten que hi havia un home que volia ser monjo budista i va anar a veure al millor mestre que hi havia. La primera lliçó no semblava gens fàcil. El va fer entrar en una habitació i li va dir que continuarien la segona quan hagués trobat el seu lloc. L'aprenent es va passar la nit donant voltes, provant postures, fent exercicis de meditació. Va recòrrer l'habitació pam a pam, la va estudiar al mil·límetre i res. Finalment mort de cansament va caure adormit. El mestre el va trobar dormint plàcidament estirat de qualsevol manera. El va despertar i li va dir que ja podien començar amb la segona lliçó.
A vegades viatjar amb bus té aquestes coses. T'expliquen històries interessants, com aquesta de l'aprenent i el monjo, que em van explicar divendres. Parles de koans i de filosofia. Repasses aforismes. Però sempre amb temps de fer-hi quatre rialles, per desintoxicar el cos de tanta seriositat. Som un parell de xerraires noctàmbuls*, ja que ara arribem a casa de fosc.
"Un desert de desesperació on les paraules són l'únic que ens permeten sobreviure." Sara a Noctàmbuls
Conèixer blocàires i llegir-los durant molt temps, des dels principis, fins i tot abans, del propi bloc, fa que els sentis molt propers. I quan tens l'oportunitat de llegir-los sobre paper no la vols perdre. Això m'ha portat a buscar llibres que feia temps que estaven publicats i que jo ignorava completament. N'he aconseguit 3 de quatre a través d'un amic, el que viatja i comparteix coneixements amb mi al bus, que treballa a una llibreria. El quart me l'ha fet arribar el mateix escriptor-blocaire-artista. Llegida la primera obra, Noctàmbuls ja vaig per la segona, El funeral de Singelpeu i tot seguit Fuga. M'agrada. Perquè em fa pensar. Em fa imaginar. Puc veure els personatges movent-se sobre l'escenari, els canvis de llum, quasi que sento la música... Noto la seva desesperació, ironia, sarcasme, tristesa... La condició humana retratada en totes les seves misèries, que també són les meves. Som egoistes i no hi ha volta de full.
Realment escoltem mai els altres quan no diuen el que volem sentir?
Linda: -Rosa, l'amor no és entre sexes, és entre persones. Rosa : -L'amor és una paraula. Linda: -O només un estat d'ànim. Tristan (desde les fosques): -Amor és dolor, un sofrir continu. Horaci: -L'amor és el desig que dóna sentit a la vida i a la mort. Curaci: -Quan perds el que desitges, perds l'amor, llavors és millor morir.
Potser aquest post no té gaire sentit, potser trobareu que no aconsegueixo de lligar les coses... però la vida ja és ben bé això, un anar i venir de pensaments i fets que moltes vegades no toquen quarts ni hores. Us diré però que per mi aquest post és del tot coherent.
*he aprofitat l'avinentesa, sí. M'agrada aquesta paraula.
Ni mals de queixals, ni mirades reprovatòries i/o crítiques, ni la pàjara de quarts d'una, ni èquits... Ahir vam tornar a ser com fa deu anys. Sobretot quan els 4 versions es van fer els amos i senyors de l'escenari.
El seny en forma de queixal emprenyador. Si he passat 35 anys sense seny, m'havia de sortir ara? La paraula queixal... ve de queixa? ai...
La rauxa en forma de ballaruca nocturna. Avui recuperaré velles costums i aniré a dormir quan normalment salto del llit. Em fa mandra i alhora m'engresca aquesta idea. M'agrada ballar.
Els bolets... són a la cuina esperant ser netejats i cuinats. Evidentment el de la foto s'ha quedat allà on era! Ens estimem la vida, per dura que sigui!
Fa força temporades que canvio les estacions amb Vivaldi. El primer dia de cada una escolto la que li pertoca. Alguna vegada les he escoltades totes quatre seguides. Llavors recordo com m'agrada la música clàssica i recupero el temps perdut. Llei de la compensació.
Demà per compensar el fum que he dinat, ara que no sóc fumadora em costa respirar alguns ambients, i la poca simpatia que m'he trobat fent el cafè, me n'aniré a dinar al Parc. M'acompanyarà Bassani i junts passejarem per Ferrara, després d'un dinar estil picnic.
Aquest vespre-nit la lluna lluïa un to ataronjat preciós. Arribant a casa, després d'una bona estona sense veure-la, m'ha sorprès desde sota el Far estant.
Hi ha dies en que hi ha tantes coses a dir que no saps què dir. Llavors ho compenses amb un silenci carregat de raons. Però les raons, a part de tu, les sap algú més?
Camino sense pressa, quasi sense esma. El trajecte que he de fer és curt i hi ha temps. El cap no deixa de barrinar i estic a punt de trepitjar una finíssima línia que em faria perdre el camí recorregut. I noto com alguna cosa em crida l'atenció, em llama que deia la iaia. Alço el cap i la veig allí penjada, tota elegància i saber estar. No la robaria mai, però si tingués una escala prou llarga avui m'hi hauria enfilat de gust. El que restava de trajecte l'he fet amb un somriure, com de lluna creixent, als llavis.
A mig camí de casa l'he vista com s'amagava rera el perfil de les muntanyes.
I finalment arriba la tardor... tot i que encara fa massa caloreta.
...
setembre, 22
Desdiu-te del domini inflexible (abans que es desboquin les hores). Asserena l'efímer trajecte, si pretens no saber-te d'enlloc.
III _ Interlínia Montserrat Rodés
...
Potser ja van essent hora de buscar-me un lloc... i la tardor és un bon moment per traçar camins nous o reaprendre les rutes antigues i apreses fa temps.
(actualització a les 11:51 pm)
Amb la tardor vindré
Amb la tardor vindré per la vora del riu, pels camps ben plens de boira i amb galls que matinegen, quan tot és tan llunyà, del llit estant, que a penes ens allibera del no-res un horitzó de pluja.
Amb la tardor i amb els carrers deserts i el silenci a la nit i la certesa de saber-me a recer, com una barca vella en qualsevol port oblidat.
L'estiu s'allargà molt i tant de sol m'ha colrat en excés. Tinc les mans matusseres i endurides de la pols dels camins i els ulls cansats de combatre la llum.
Amb la tardor vindré i ens partirem de nou el pa de quietud a la mateixa taula.
Jo hauré envellit i ploraré sovint i essent de nit passejaré en silenci pels carrers, pels jardins, per les cases antigues.
Aquest matí, a part d'ocellots, he vist romans al cel altra vegada. Voltors, una marcenca, un esparver femella, un voltor passant a menys de quatre metres de nosaltres... Una oruga peluda i preciosa feta un cabdell, esperant que deixessim d'observar-la i retratar-la... i estressar-la. Móres quasi madures amb el punt just de dolçor. Ganes de compartir cels... i ganes de fugir quan s'han perdut de vista els núvols.
Ronden dos quarts d'una quan em poso al llit. No fa gaire estoneta que m'estaven fent dentetes amb una tempesta nocturna quilòmetres enllà. És posar-me al llit i sentir un tro llarg i llunyà. Ja s'acosta, penso. I em disposo a dormir una mica a contracor, fa molt temps que no visc una nit de llampecs. Cada vegada que tota jo comença a cedir als braços de Morfeu, un tro em desperta els sentits. Cada vegada són més propers. El llamps ja inunden l'habitació amb la seva llum blava. I després del tro que esquerda el cel de punta a punta, cau tota l'aigua. Ara desesperadament, ara suaument, com un oneig. Com el meu son, que vaivé.
Quan sento la clau a la porta, com s'obre, passes i com es tanca, amb la seguretat de que els que eren fora ja han tornat, em deixo dur fins on Morfeu vulgui.
A vegades, quan penses en la reacció que tindràs en alguna situació en concret, no l'encertes ni de casualitat. D'altres et sorprèn, i molt, veure que t'has quedat tal com t'imaginaves i que si vessaves alguna llàgrima seria exactament per allò que l'has vessada. Només una. De moment. Tampoc vols que n'hi hagi més. Hi ha qui no es mereix ni l'una aquesta encara que sigui totalment colateral. Escric aquest post que té a veure amb això i quasi que m'agafa una esgarrifança al veure les dates. 17 de setembre. Jo tenia raó. Finalment s'ha acabat. L'odi ja no hi és. El mal fet i patit ja és una altra cosa.
A partir d'avui n'hi ha que viuran més lleugers, malgrat ara creguin que tindran una càrrega més dura. N'hi ha que són conscients del pes que ja no hi ha i se'n senten una mica culpables.
Jo em sento bé. Igual que ahir i si pot ser igual que demà. I no, no penso pas que sigui una mala persona. Em tinc en bona consideració, mal m'està el dir-ho.
Sempre que veig un arbre tombat penso en aquella famosa pregunta... si un arbre cau quan no hi ha ningú per escoltar-ne el soroll, realment ha fet soroll?
Allà on vaig fotografiar aquest pi arrencar de socarrel, n'hi havia molts en la mateixa situació. Les nevades d'aquest hivern n'han tombat molts i molts, tants que veure-ho fa pena i tot.
I és segur que no van fer gens de soroll mentre cedien sota el pes i la força de la neu?
gat! quan m'emprenyo, Pèsol és el nom oficial, gatonot, gatet, pelut, boleta, panxut, cosa, rei, petit, capgrós, capullot, maco, runrun, lamarequetvaparir, pesat, carinyu, mon petit pois, pussicat, tigre, lleó, bigotis, monsieur moustache, mostatxut, titi (que no Tití), titít, malson, Pavarotti (quan em dedica un concert de miols), cigró, calamiticat, borinot, pallús... I aquest dissabte em va donar per dir-li Txigrinski... i com que és massa llarg ho vaig escurçar a Txigrins.
A Arenys s'està fent el recompte de vots. No sé si ha guanyat el 'sí' o el 'no'. Poc m'importa, no és vinculant. Només sé que voldria viure en un país lliure, en un país on la gent fos lliure.
Qui diu que som de la seva propietat, els mateixos que si poguessin ens borrarien de tots els mapes, han quedat ben retratats.
L'important avui és que s'ha fet un pas endavant, la primera passa. Potser costarà moure l'altre peu, però l'impuls ja està donat... ara només falta que ens deixem portar per l'empenta.
Tinc una migranya impressionant... i no sabria dir si és a causa del canvi de temps o per culpa de totes les barbaritats que he sentit i llegit i per les que sé que llegiré i escoltaré.
No vull pertànyer a una societat que em menysprea pel fet de ser catalana, pensar i parlar en català i estimar la meva terra per damunt de qualsevol altra. Jo a ells, per fer el mateix que jo, per ser com jo, no els menyspreo gens ni mica.
El que m'entristeix cosa de no dir, és que s'aborti la democràcia i qui hauria de defensar-la s'apunta a acabar-la d'escanyar.
Jo vull viure en un país lliure, en una Catalunya lliure. Estic tan lligada a la meva terra com aquesta senyera al cim del Tossell. Completament nuades*.
Estic davant l'ordinador sense fer, ni mirar, ni escoltar res. El gat ajagut a la falda, finalment quiet i calladet. Començo a escriure i m'adono del silenci i del meu no fer res. O sigui que ara mateix busco alguna coseta agradable i suau. Poso Joshua Radin, Winter i em deixo gronxar una estoneta...
Penso que hauria de penjar la senyera, feina feta no fa destorb i segurament demà no saltaré del llit gaire aviat. Els ulls em pesen tonelades i estic cansada. El meu cap avui no ha explotat de miracle i em fan mal el coll i les orelles...
Penjo la senyera... hem de demostrar que l'esperit d'aquell 11 de setembre continua ben viu:
Tots cerquem motius racionals per creure en l'absurd.*
Com ara que avui havia de ser diferent, passar alguna cosa espectacular i/o màgica, viure una situació especial, patir un gir brusc en l'existència... veure com l'univers es posava en harmonia i enviava senyals nets i entenedors, amatents de ser seguits incondicionalment...
Com si la vida i l'atzar en sabessin de dates i números inventats...
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta."
Justine a El quartet d'Alexandria.
