A vegades no entenc a les persones adultes, o suposadament adultes. Em pregunto quin sentit té estar punxant contínuament a una persona fins que aquesta explota. I després encara sentir-se mig ofès per l'explosió. I encara més després, acabar de fer-la sentir més que molesta quan marxes.
Per sort, després de l'explosió ha arribat l'Arnau i el meu centre d'atenció, de gravetat i de tot, s'ha desplaçat cap al seu somriure. Per sort també ha vingut en Guillem i, un cop vençuda la timidesa inicial, s'ha estat enfilant contínuament a la meva falda.
-Carai Guillem, com has crescut! que gran! Quants anys tens ara?
-Estic a punt de fer-ne... (i m'ensenya quatre dits estirats)
-Ah sí?! ostres! i quan els fas??
-Al maig!
Per sort aquesta lògica l'entenc a la perfecció, malgrat em sàpiga greu aquesta pressa de créixer que hem tingut tots sempre. Com també entenc a l'Arnau que vol sentir sorollets i cançons i veure llums i ballar i caminar i jugar amb els cabells massa llargs. Que és encantadorament feliç menjant-se la seva primera meitat d'una neula i trinxant l'altra meitat sobre la taula.
-Hola Blanca!
-ummmm... no me'n dic pas de Blanca...
-sí... Blancaneus!
-I ja ho saps que jo me'ls menjo als nans?
I faig veure que me li menjo la panxa, en Guilem té moltes pessigolles.
Suposo que la llàstima és que ens fem grans i perdem l'essència en algun punt absurd del camí.
diumenge, 6 de desembre del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
No s'entén però és que som així i no sabem quin sentit hi trobem però ho fem, s'haurà de continuar saber el per què.
ResponEliminaDoncs et comunico que jo, a la meva edat, tampoc les entenc aquestes actituds, eh Blancaneus? :-))
ResponEliminaDe fet, et queda genial el nom!! :-)) A la Blancaneus li van posar aquest nom perquè era molt blanqueta de pell.
I què fa l'Arnau quan té totes les molletes de neula damunt la taula? Les agafa amb dos ditets i se les va menjant omplint la mà de babotes? :-)) Ja li has brodat un pitet? :-)
Jo vaig molt atrassada amb el meu perquè vaig estar uns dies que quasi no en vaig fer. Ara m'hi poso una estona :-)
I, mentre escrivia tot això, he anat escoltant la cançó i com m'ha agradat, ara la tornaré a escoltar ;-))
No ho sé Cesc, jo no sóc així, no punxo per punxar i menys a qui se suposa que és amic meu.
ResponEliminaHaurem de fer un esforç per recordar-nos que hem sigut nens, diria que això ens anirà bé ;)
Assumpta! això de dir-me Blancaneus només li ho permeto a segons qui, è?! I, com molt bé suposes, enmig d'aquest segons qui no hi ha cap adult.
Escampar-les més i tirar-les per terra, les poques engrunes que han quedat les agafava, les mirava com si no n'hagués vist mai cap en sa vida (que molt bé podria ser que no) i les deixava estar. La mare n'hi va fer un de pitet, jo li estic fent una manta de ganxet.
És igual, jo sóc petita!! :-))
ResponEliminaEts la primera esquerrana que conec que sap fer ganxet!! Et posaré en el Quadre d'Honor!! ;-))
tot és qüestió de buscar el punt de fuga adequat.
ResponEliminaÉs cert, en algun moment deixem de ser el que érem, deixem de ser enginyosos, deixem d'estimar incondicionalment, de ser innocents però molt pendents de tot el que ens envolta, d'aprendre amb aquella facilitat... conservem en algun lloc tot allò que érem? Tant de bo. Aquell nen que portem dins no hauria de morir mai. Quan ell desapareix ens falta alguna cosa. Potser és allò que anomenen ànima.
ResponEliminaAmiga Elur, no puc presumir de massa cosa, sóc normalet en tot, en el millor dels casos. Però quan es tracta d'equivocar-se, sóc tot un artista.
ummm... millor no me'n diguis Assumpta, no m'agrada gens que m'ho diguin.
ResponEliminaAutodidacta, quin remei sinó! ja m'havien deixat per inútil.
Suposo que sí Jordi, tot i que de vegades no et deixen fer-ho.
M'agrada pensar Xexu que encara ens queda alguna cosa de tot això tan preciós a dins i que només hem de voler-ho fer sortir, tot i que no és fàcil, gens fàcil.
I permetem que discrepi estimat amic, però no m'ho crec pas, ni que siguis tan normalet en tot i encara menys un artista de l'error.
Crec que va ser Edison que quan li van preguntar per tots els fracassos que havia tingut abans no va inventar la bombeta elèctrica, va respondre que no van ser fracassos sinó lliçons de com no fer-la... o alguna cosa així.
Tens raó, no hi ha cosa que em faci més ràbia al món que el que la gent em vulgui dir amb un nom que, o bé no m'agrada o no m'hi sento identificada :-))
ResponEliminaAixí t'entenc perfectament!! :-))
per sort hi ha gent que no perd aquesta essència, als altres, ni pa.
ResponEliminaneules? qui ha dit neules? on les heu amagat?????? vull esclafarne una mentre m'en menjo una altra!!!!!!! m'ha encantat aquest post tan dolç, petons guapa!!! :)
ResponEliminajejejeje Assumpta, veig que tu i jo ens entenem molt bé ;*)
ResponEliminaEstic d'acord amb tu Deric, una abraçada!
Si vols et faig arribar totes les que em tocarien a mi aquest nadal Cris i els turrons i els polvorons i... vols el nadal també? :P
Un petó, maca! Gràcies!