noctàmbuls ...

A vegades les lliçons més importants són les més fàcils i les que oblidem més ràpid.

Conten que hi havia un home que volia ser monjo budista i va anar a veure al millor mestre que hi havia. La primera lliçó no semblava gens fàcil. El va fer entrar en una habitació i li va dir que continuarien la segona quan hagués trobat el seu lloc. L'aprenent es va passar la nit donant voltes, provant postures, fent exercicis de meditació. Va recòrrer l'habitació pam a pam, la va estudiar al mil·límetre i res. Finalment mort de cansament va caure adormit. El mestre el va trobar dormint plàcidament estirat de qualsevol manera. El va despertar i li va dir que ja podien començar amb la segona lliçó.

A vegades viatjar amb bus té aquestes coses. T'expliquen històries interessants, com aquesta de l'aprenent i el monjo, que em van explicar divendres. Parles de koans i de filosofia. Repasses aforismes. Però sempre amb temps de fer-hi quatre rialles, per desintoxicar el cos de tanta seriositat. Som un parell de xerraires noctàmbuls*, ja que ara arribem a casa de fosc.

"Un desert de desesperació on les paraules són l'únic que ens permeten sobreviure." Sara a Noctàmbuls

Conèixer blocàires i llegir-los durant molt temps, des dels principis, fins i tot abans, del propi bloc, fa que els sentis molt propers. I quan tens l'oportunitat de llegir-los sobre paper no la vols perdre. Això m'ha portat a buscar llibres que feia temps que estaven publicats i que jo ignorava completament. N'he aconseguit 3 de quatre a través d'un amic, el que viatja i comparteix coneixements amb mi al bus, que treballa a una llibreria. El quart me l'ha fet arribar el mateix escriptor-blocaire-artista.
Llegida la primera obra, Noctàmbuls ja vaig per la segona, El funeral de Singelpeu i tot seguit Fuga.
M'agrada. Perquè em fa pensar. Em fa imaginar. Puc veure els personatges movent-se sobre l'escenari, els canvis de llum, quasi que sento la música... Noto la seva desesperació, ironia, sarcasme, tristesa...
La condició humana retratada en totes les seves misèries, que també són les meves. Som egoistes i no hi ha volta de full.

Realment escoltem mai els altres quan no diuen el que volem sentir?


Linda: -Rosa, l'amor no és entre sexes, és entre persones.
Rosa : -L'amor és una paraula.
Linda: -O només un estat d'ànim.
Tristan (desde les fosques): -Amor és dolor, un sofrir continu.
Horaci: -L'amor és el desig que dóna sentit a la vida i a la mort.
Curaci: -Quan perds el que desitges, perds l'amor, llavors és millor morir.

Fragment de Noctàmbuls de Jaume Miró.

Potser aquest post no té gaire sentit, potser trobareu que no aconsegueixo de lligar les coses... però la vida ja és ben bé això, un anar i venir de pensaments i fets que moltes vegades no toquen quarts ni hores. Us diré però que per mi aquest post és del tot coherent.





*he aprofitat l'avinentesa, sí. M'agrada aquesta paraula.