De resultes d'un
tuit, un post, un llibre i un amic recordes una mena d'entrevista que l'hi van fer a l'avi on parlava de la seva vida. Llavors tenia 90 anys si no recordo malament.
De rebot acabes anant a buscar l'àlbum de fotos on comença tot a partir de les fotos dels besavis. En recordes una de l'avi de quan va tornar de la guerra. Repasses l'àlbum i enganxes, de nou, les fotos que amb el pas dels anys han caigut.
I encara no saps com, acabes oferint-te per digitalitzar tot el reguitzell de diapositives que té el pare. Fent un capmàs diria que n'hi ha unes 3000. I clar, abans penses que caldria ordenar-les per dates i temes i/o viceversa.
M'he passat dos dies viatjant en el temps tot mirant diapos amb un visor de l'
anydelamariacastanya i després amb el projector.
I només escoltar aquell
so tan típic ens he recordat a tots reunits, amb l'habitació ben fosca i mirant diapositives.
Aquesta tarda hi hem tornat. No hi érem tots, no pas mirant, però sí que hem sortit tots a la pantalla.
Com han canviat els paisatges. I les persones.
Amb aquest exercici visual he descobert d'on ens ve la dèria al meu germà i a mi.
I també l'amor que sentim tots els germans per la natura i el que ens envolta.
Com he rigut també.
Surto en una que semblo un ximpanzè vermell obès. I si només fos aquesta rai!
El cas és que em reconec a les imatges i, per tant, sé que hi era. Però no ho recordo. No pas en la majoria de diapositives. En algunes, per edat, és impossible però en altres, on ja sóc més gran, tampoc en sóc capaç.
Què se n'ha fet de la meva memòria?
Trobo que és injust no recordar com n'era de feliç.
