ponts ...

Cada dimarts a quarts de dues passo pel pont de Pedra. M'agrada encantar-me mirant l'Onyar i guaitant si hi ha alguna bèstia o altra. Fa temps que m'hi trobo un bernat pescaire prenent el sol. Dimarts passat un corb marí li feia companyia, amb les ales esteses, reclamant el sol i l'atenció mentre s'eixugava.
Avui hi tornaven a ser. Tots dos. Arrodits i discrets.

Força més tard m'ha abellit de travessar el pont de l'Eiffel. I després de molt de temps he trobat un haiku. Pobre, però mira... m'agrada.

Al pont de ferro
veig la cua roja
d'una cotxa.

apunts [22] ...

La silueta de tres corbs marins volant. Clareja.

La boirina difumina i canvia el paisatge als meandres del Ter.

L'estela dels avions tenyida per la primera llum roja del dia.

Dos aligots (?) compartint un arbre desfullat enmig d'un camp glaçat.

La primera lluna de l'any ja minva.

"Sembla que s'hagi nevat" diu una senyora al bus.

mil quatre-cents sis bons desitjos ...

Que tingueu un any ple de moments preciosos!

un minut ...

Estem davant de la vidriera a recés del fred, gaudint de l'escalforeta de la calefacció mentre mirem cap a fora.
El seu caparró recolzat en el meu i viceversa.
A la menjadora hi ha un pit-roig. Foragitat per un parell de mallerengues. Una carbonera i una blava. S'estan discutint i aprofitant l'avinentesa un pinsà es posa a menjar.
En Dani i jo ens els mirem, ben quiets, mentre li dic els noms dels ocells.

el primer Nadal ...

beatus ille ...

Recordo quan vaig fer la foto de la capçalera. Va ser en un dels pocs dies que vaig tenir fred de veritat l'hivern passat. Anàvem a visitar els roures del rei a Hortmoier. Totes les gotes de rosada i de pluja estaven glaçades. Les podies agafar, posar-les al palmell de la mà i contemplar-les com si fossin perles. Quan tornàvem, cap a migdia, algunes havien caigut de les fulles dels arbres, de les bardisses i encara glaçades anaven rodolant pel camí.

Ha arribat l'hivern i jo he fet tard a l'hora de vestir el bloc.

Pensava tornar 'a lo grande' tot anunciant que m'havia tocat la loteria, però no ha pogut ser. I resulta que no tenim parents a Grañen. Mira que hi ha Coloms pel món i cap que visqui allà. C'est la vie.
De totes maneres ens va tocar la millor loteria un 22 de desembre de fa 37 anys: va néixer la Laura.

Desvariejo, ho sé, és culpa dels mocs. I de la tos. Francament m'estranya que encara em quedi el nas sencer.

I ara tinc uns dies per practicar el beatus ille al locus amoenus.

Mentrestant buscaré un vent llarg per deixar-me endur.
Llavors potser seré el viatger que reflecteix l'aigua del meravellós haiku de Santôka.

you can't always get what you want ...

A vegades només cal tallar-se els cabells per tenir la sensació d'haver-se retrobat una mateixa. Encara que només sigui una il·lusió. Encara que només sigui per aquietar les aigües massa mogudes. Encara que només sigui que sembla que ara quan t'emmiralles et veus.

Tan se val saber que encara estàs completament perduda. La il·lusió també ajuda a avançar.

al tren ...

Al cel hi ha dibuixada, en forma de núvols, la promesa de pluja. Els camps anegats en són un espill perfecte.

Camps anegats

reflecteixen el cel.

Tornarà a ploure.

Mentre els arbres desfullats s'enmirallen en l'aigua quieta que cobreix la terra, el riu baixa tèrbol i rabent sense aturar-se a mirar res.

Com més al sud menys arbres caducifolis.

Una casa blanca i preciosa amb una torre. Està envoltada d'arbres, un petit bosc de plataners encara carregats de fulles.

La casa ideal

enmig d'un petit bosc

d'arbres daurats.

Massa pins pel meu gust garrotxí. 

Massa crits al vagó. 

Sona O Fortuna i tot queda ofegat per la música.

11:00

14ºC

138Km/h

Em sembla que he vist un mussol.

Túnels i la promesa d'un bon dia a la capital.

Dissabte 19 de novembre.

mil quatre-centes papallones ...

"(...) echo en falta que mires a la gente como miras a las mariposas (...)" 

Fon

Recordatori fotogràfic aplicable a la vida.

No sé com miro a la gent, però no sé si mai seré capaç de fer-ho com ho faig amb les papallones. 

La simplicitat intrínseca d'una papallona és possible de trobar en l'ésser humà?

Caço papallones.

fred petit i fum...

Avui quan he fugit de la ciutat no he buscat els valsos d'Strauss tal i com havia fet les últimes 4 o 5 vegades. Avui he deixat sonar el que anava sortint.

You'd rather run
Then when the cops closed the fair
And the songbirds keep singing (...) like never before
Tell me what you see
So empty, so estranged
Sometimes I feel like I'm drowning
take the wings of the winter
And I've never been one to believe in love at first sight
This city is for strangers like the sky is for the stars
Help me get my feet back on the ground

I he arribat a casa mentre jugava a robar frases.

Jaymay, Iron and Wine, Fleetwood Mac, The Beatles, Ray Lamontagne, Alexi Murdoch, Iron and Wine (again), Jaymay (two times), The Beatles (again).

Ha sigut baixar del bus i notar la tardor fins el moll de l'os.
La llum, l'olor, la temperatura, l'aire, el paisatge...
Quina bona olor que feia el poble. De fred petit i fum. D'arbres podats i fulles per collir. De muntanyes acolorides i racons foscos. De núvols espritmatxats i tardes curtes. De jerseis cordats i clatells freds.

He olorat l'enyorança i l'alegria i feien la mateixa olor.

on a bed of stars ...

I'd like to rest my heavy head tonight 
on a bed of California stars 
I'd like to lay my weary bones tonight 
on a bed of California stars 
(...)

is a cat ...

Fa temps que li vaig regalar un gat de roba a la Jana. Es veu que el fa córrer amunt i avall sempre. Ja farà dos anys que el té i li va posar Pèsol de nom.
La mare en va fer un de roba per tenir-lo a casa. També es diu Pèsol, em sembla.
No fa gaire he acabat un gat per en Dani. Aquesta vegada és de ganxet. Tindrem un altre Pèsol?

I tothom se n'enrivia del nom del meu gat!

Plou i ho fa generosament. Un ploure maco, d'aquell que s'aprofita, del que amoroseix la terra en lloc d'agredir-la.

Tornem a ser el gat i jo.
Plou i escoltem Lambchop. És una delícia fer-ho.

Either way

Hi ha dies que són difícils de fer passar.

Tot s'estronca quan, només sentir el despertador, et trobes fent la llista de despropòsits en què s'ha convertit la teva vida i quan busques una mica de ganes per afrontar un altre dia no en trobes ben gota.

Seria fàcil. Només caldria girar-s'hi i fer veure que no va amb tu. Però surts del llit, fas el que has de fer i trobes prou esma per somriure als companys del cafè matiner. Tot i que siguent com són costaria molt no somriure i fins i tot riure.

Un racó del cervell però va treballant incansablement. Si fes això, si anés allà, si deixés, si agafés, si pogués, si no puc, si no faig, si... si no... si dic, si callo.

I continues amb la llista de despropòsits i saps que si continues igual acabaràs plorant per les cantonades. Toca remuntar el dia i comences amb Deer Tick (Born on flag day), pel mig n'hi poses un parell dels The Pogues i Flogging Molly i acabes amb Wilco i sobretot amb la veu de Jeff Tweedy.

El cas és que hi ha dies que la tristesa i la solitud s'instal·len prop de l'ànima i només cal esperar que dormint se'n tornin per allà on han vingut.

colors de gala ...

Mica en mica el paisatge va canviant. N'hi ha però que ja fa una setmana que llueixen colors de gala.

Avui canviem de ritme i ens movem al de la Jaymay. Toca relaxar-se, no hi ha cap excés d'energia negativa que s'hagi de canalitzar.

A la falda el gat comparteix espai amb el portàtil. Som equilibristes i una mica estranys, però estem bé, sinó ens posaríem d'una altra manera. Podríem seure a la cadira, amb el portàtil sobre la taula i ell a la falda, però som al llit.

Avui he menjat un quart de panellet. No recordava que no m'agraden.
Potser demà menjaré una castanya. Tampoc m'agraden.

M'agrada passejar i veure com ha canviat tot en una setmana. Poder mirar cada tardor com si fos la primera.
I sentir els ocells refilar i només tenir temps de veure els pit-roigs, descarats com ells sols.

I sona Gray or blue.

o fortuna ...

A vegades només cal apujar el volum, tancar els ulls... i deixar-se dur

FORTUNA IMPERATRIX MUNDI

1. O Fortuna 

O Fortuna, 

velut Luna 

statu variabilis, 

semper crescis 

aut decrescis; 

vita detestabilis 

nunc obdurat 

et tunc curat 

ludo mentis aciem, 

egestatem, 

potestatem 

dissolvit ut glaciem. 

Sors immanis 

et inanis, 

rota tu volubilis, 

status malus, 

vana salus 

semper dissolubilis, 

obumbrata 

et velata 

michi quoque niteris; 

nunc per ludum 

dorsum nudum 

fero tui sceleris. 

Sors salutis 

et virtutis 

michi nunc contraria, 

est affectus 

et defectus 

semper in angaria. 

Hac in hora 

sine mora 

corde pulsum tangite; 

quod per sortem
sternit fortem,
mecum omnes plangite! 

CARMINA BURANA (Cantiones profanae). Carl Orff

mnemosina [2] ...

De resultes d'un tuit, un post, un llibre i un amic recordes una mena d'entrevista que l'hi van fer a l'avi on parlava de la seva vida. Llavors tenia 90 anys si no recordo malament.
De rebot acabes anant a buscar l'àlbum de fotos on comença tot a partir de les fotos dels besavis. En recordes una de l'avi de quan va tornar de la guerra. Repasses l'àlbum i enganxes, de nou, les fotos que amb el pas dels anys han caigut.
I encara no saps com, acabes oferint-te per digitalitzar tot el reguitzell de diapositives que té el pare. Fent un capmàs diria que n'hi ha unes 3000. I clar, abans penses que caldria ordenar-les per dates i temes i/o viceversa.
M'he passat dos dies viatjant en el temps tot mirant diapos amb un visor de l'anydelamariacastanya i després amb el projector.
I només escoltar aquell so tan típic ens he recordat a tots reunits, amb l'habitació ben fosca i mirant diapositives.

Aquesta tarda hi hem tornat. No hi érem tots, no pas mirant, però sí que hem sortit tots a la pantalla.

Com han canviat els paisatges. I les persones.

Amb aquest exercici visual he descobert d'on ens ve la dèria al meu germà i a mi.
I també l'amor que sentim tots els germans per la natura i el que ens envolta.

Com he rigut també.
Surto en una que semblo un ximpanzè vermell obès. I si només fos aquesta rai!

El cas és que em reconec a les imatges i, per tant, sé que hi era. Però no ho recordo. No pas en la majoria de diapositives. En algunes, per edat, és impossible però en altres, on ja sóc més gran, tampoc en sóc capaç.

Què se n'ha fet de la meva memòria?

Trobo que és injust no recordar com n'era de feliç.

de quan s'acompleixen els desitjos ...

Després d'esperar-la durant tant de temps, d'invocar-la, d'enyorar-la, cantar-la... quan ha arribat no l'he reconeguda per inesperada. Sentir un soroll i no creure't què pot ser doncs se suposa que no toca. Obrir la finestra per assegurar-te que no somnies i que la pluja t'entri a través de l'olfacte al mateix temps que per l'oïda i abans que per la vista. Deixar, malgrat la fresca, la finestra oberta i córrer per casa saltant i repetint 'plou! plou! plou!'
I tot plegat no ha durat ni cinc minuts. Una ruixadeta minsa i ràpida. Que dius tampoc cal tanta emoció per una ruixada. I jo dic que sí que cal, encara que només hagués durat un minut. Aigua. Pluja. Vida.
Però ai... hi ha tornat un xic més tard i ara... ara torno a sentir-la.

Plou. I amb ganes.

I si ja ha arribat la tardor?

Hi ha algú que hagi cantat mai tan bé la tardor com Nick Drake?

mnemosina ...

Per sort alguns arbres tenen memòria i fan cas omís d'aquesta bonança de temps.

12 d'octubre

El Descubrimiento: el 12 de octubre de 1492, América descubrió el capitalismo. Cristóbal Colón, financiado por los reyes de España y los banqueros de Génova, trajo la novedad a las islas del mar Caribe. En su diario del Descubrimiento, el almirante escribió 139 veces la palabra oro y 51 veces la palabra Dios o Nuestro Señor. Él no podía cansar los ojos de ver tanta lindeza en aquellas playas, y el 27 de noviembre profetizó: Tendrá toda la cristiandad negocio en ellas. Y en eso no se equivocó. Colón creyó que Haití era Japón y que Cuba era China, y creyó que los habitantes de China y Japón eran indios de la India; pero en eso no se equivocó.

Al cabo de cinco siglos de negocio de toda cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado. Los indios, víctimas del más gigantesco despojo de la historia universal, siguen sufriendo la usurpación de los últimos restos de sus tierras, y siguen condenados a la negación de su identidad diferente. Se les sigue prohibiendo vivir a su modo y manera, se les sigue negando el derecho de ser. Al principio, el saqueo y el otrocidio fueron ejecutados en nombre del Dios de los cielos. Ahora se cumplen en nombre del dios del Progreso.

Sin embargo, en esa identidad prohibida y despreciada fulguran todavía algunas claves de otra América posible. América, ciega de racismo, no las ve.

El 12 de octubre de 1492, Cristóbal Colón escribió en su diario que él queria llevarse algunos indios a España para que aprendan a hablar ("que deprendan fablar"). Cinco siglos después, el 12 de octubre de 1989, en una corte de justicia de los Estados Unidos, un indio mixteco fue considerado retardado mental ("mentally retarded") porque no hablaba correctamente la lengua castellana. Ladislao Pastrana, mexicano de Oxaca, bracero ilegal en los campos de California, iba a ser encerrado de por vida en un asilo público. Pastrana no se entendía con la intérprete española y el psicólogo diagnosticó un claro déficit intelectual. Finalmente, los antropólogos aclararon la situación: Pastrana se expresaba perfectamente en su lengua, la lengua mixteca, que hablan los indios herederos de una alta cultura que tiene más de dos mil años de antigüedad.

Eduardo Galeano _ Cinco siglos de prohibición del arcoiris en el cielo americano (1992)

enyor ...

Seure arran de mar un dissabte i veure com la Tramuntana pentina el mar en el sentit contrari de les onades.

Oblidar-se de tot a base de riure i ventades.

Deixar-se endur per l'embat del vent del nord obrint el braços quan pràcticament no et deixa ni caminar, permetre-li entrar fins les entranyes per escombrar fins l'últim racó.

La buidor dels següents dies és el preu que s'ha de pagar per sobrecarregar el sistema d'energia.

Enyoro la tramuntana i enyoro el mar.

En la mateixa mesura que enyoro la pluja i les muntanyes.