Amb la mà sobre l'espatlla de la petitona anaven caminant per un indret conegut.
Tot d'una alçà l'altra mà i va tocar una gàbia que penjava. La va tocar amb delicadesa, amb suavitat. I mirà l'interior amb tristesa. Hi havia dos peixos. I el de color blau despertava en ella amor i tristesa. Li sabia molt de greu que no gaudís de llibertat.
Va alçar el cap cap a la seva esquerra i va veure un munt de peixeres plenes de peixos. Els seus lloms, així com el fons de les peixeres, que eren grans, estaven coberts de petxines i curculles. Inconscientment va saber que era un signe de llibertat. Sense saber com, va saber que podien sortir d'allí dins i nedar quan volguéssin.
.
La llibertat comença dins d'un mateix, això segur.
ResponEliminaBon diaaa :)***
Coincideixo amb en pd40 :-)
ResponEliminaLa cançó es preciosa i en Waits m'encanta!!!!!
bon dia pd40!!!!
ResponEliminadoncs sí, suposo que tens raó, de totes maneres només és un fragment d'un somni extrany, del meu somni extrany, era el que recordava amb més claredat... continuava amb un edifici enooooooorme de vidre on es reflectia el cel, ple de núvols i sol, amb un intent de fer una foto, amb la càmera caient per culpa de no sé qui, i tot d'un plegat estava en un poble o ciutat, viatjant en tren, però jo podia controlar el tren, no sé pas com, i volia fer fotos a uns túnels extranyíssims que ja havia vist abans, però les fotos d'abans no m'havien agradat i buscava un altre punt de vista, i el trobava però no podia parar el tren per fer-les, i apareixia un paisatge preciós, preciós, i tenia la necessitat de capturar-lo per ensenyar-lo a no sé qui, però tampoc el podia fotografiar, i un tren quasi de joguina que s'apartava com si res per deixar passar no sé què... ja se sap, els somnis són surrealistes :P
però em vaig despertar pensant en el peix de color blau, vès.
Uis... perdona el rotllasso, maco.
:)*************
Sí, la cançó és molt maca Anna. Benvinguda :*
A mí m'ha recordat increiblement a aquest fragment...
ResponElimina"Íbamos por las tardes a ver los peces del Quai de la Mégisserie, en marzo el mes leopardo, el agazapado pero ya con un sol amarillo donde el rojo entraba un poco más cada día. Desde la acera que daba al río, indiferentes a los bouquinistes que nada iban a darnos sin dinero, esperábamos el momento en que veríamos las peceras (andábamos despacio, demorando el encuentro), todas las peceras al sol, y como suspendidos en el aire cientos de peces rosa y negro, pájaros quietos en su aire redondo. Una alegría absurda nos tomaba de la cintura, y vos cantabas arrastrándome a cruzar la calle, a entrar en el mundo de los peces colgados del aire.
Sacan las peceras, los grandes bocales a la calle, y entre turistas y niños ansiosos y señoras que coleccionan variedades exóticas (550 fr. pièce) están las peceras bajo el sol con sus cubos, sus esferas de agua que el sol mezcla con el aire, y los pájaros rosa y negro giran danzando dulcemente en una pequeña porción de aire, lentos pájaros fríos. Los mirábamos, jugando a acercar los ojos al vidrio, pegando la nariz, encolerizando a las viejas vendedoras armadas de redes de cazar mariposas acuáticas, y comprendíamos cada vez peor lo que es un pez, por ese camino de no comprender nos íbamos acercando a ellos que no se comprenden, franqueábamos las peceras y estábamos tan cerca como nuestra amiga, la vendedora de la segunda tienda viniendo del Pont-Neuf, que te dijo: «El agua fría los mata, es triste el agua fría ...»"
(De Rayuela)
Un petonet!
Felisa!!!!!!!
ResponEliminaquina alegria trobar-te aquí!!!!! Quina Felicitat! ;)
Moltes gràcies per aquest text, és preciós :)
Un petonàs i una abraçada ben forta, guapa!!!!!