Miró i Pachelbel...

Jardí i Cànon

Va arrencar a còrrer directament cap al seu bosc. No volia trobar-se amb ningú. Necessitava allunyar-se de tot. Va córrer fins que li va faltar l'alè. Llavors es va deixar caure i es va estirar, tot deixant que la seva respiració tornés cap a un ritme normal i pausat. Va tancar els ulls, tanta llum de sol li feia mal.
Al cap d'una estona es va incorporar i va mirar al seu voltant. No sabia fins on havia corregut. No s'havia fixat en pràcticament res durant la seva fugida.
I el que van veure els seus ulls la van sorprendre d'allò més. No coneixia aquell prat, no recordava haver-hi estat mai. Tampoc sabia del cert si mai havia vist una flor tan bonica com aquella, ni uns arbustos tan graciosos. El cel i el sol no eren tan punyents com moments abans i ho va agraïr.
I tot d'una van començar a aparèixer... Sorpresa, va restar totalment immòbil davant l'espectacle que es representava davant seu.



Primer va ser una grua que dansava gràcilment. Malgrat reconèixer-la pels moviments, sabia que no n'havia vist mai cap com aquella. El ritme que marcaven les seves llargues potes, el seu coll flexible... no li eren desconeguts. El seu cant, diferent de les grues que havia observat un matí blanc de fred, tampoc li era desconegut. Mentre observava bocabadada intentava trobar dins el seu cap què era aquella música tan familiar.
Al ball de la grua s'hi va afegir un cabussó emplomallat, també diferent dels que havia observat fins aquell dia. Hi havia un petit aiguamoll!! No s'hi havia fixat fins llavors! I el cabussó seguia el mateix ritme, feia la mateixa música que la grua!
Meravellada i amb el cor a punt de saltar, es va obligar a no moure's i continuar observant. Li resultava difícil. La dansa i el ritme convidaven a moure's. Però es va retenir.
I va aparèixer una àguila calçada. Preciosa. Amb colors estranys i una cua màgica, però era una calçada! La manera com jugava amb el vent li era tan familiar que l'hauria reconegut en qualsevol indret.
I després de la calçada una serp, que malgrat s'arrossegava com totes, el seu moviment no es trobava gens fora de lloc.
A mesura que la música anava augmentant, no va poder evitar aixecar-se. Al veure que els seus "acompanyants" no fugien, es va sentir tranquil·la, integrada. I quan se'n va adonar formava part del ritual. Movent-se juntament amb la resta. Fins i tot un cargol participava a la dansa.
I la flor i els arbustos. Tots es movien gràcilment al ritme d'aquella música. Fins i tot ella, que no era ella. Perquè mentra dansava es va adonar de que no era ella exactament. Ara tenia una mena d'ales i un coll llarg. I un cos que no era el seu cos, però se sentia ella i a part de quedar-ne meravellada, no en va fer més cas.
I llavors en va ser del tot conscient. Fins aquell moment no havia sigut capaç de veure-ho, passaven coses massa meravelloses i extranyes per poder-hi pensar atentament.
Estaven dansant al ritme del Canon de Pachelbel!!
Una meravella! Una autèntica meravella!!
Tots i cadascun dels que participava es movia al ritme d'un instrument i en feia el seu so, fins i tot ella.
Fins i tot els núvols i el sol.
Va recordar que sempre li passava, quan escoltava el Canon, a casa seva, sempre necessitava moure's al ritme de la música, sempre!
I tot d'una es va acabar. I tot el que l'envoltava es va enfosquir.
Es va despertar al cap d'una estona, sense saber exactament què havia passat ni on era.
S'havia quedat adormida en un prat! Després de córrer tant havia caigut esgotada. Però i la dansa? i aquella música meravellosa? i aquells éssers fantàstics? Li havia semblat tot tan real... Sense saber ben bé si ho havia somniat o no, va tornar cap a casa totalment relaxada i renovada.
No s'havia adonat que als cabells hi duia una ploma que ningú mai, a part d'ella, havia vist...




.