sense títol ...

A vegades som completament hermètics...


D'altres, ens obrim completament sense reserves...


Sovint sobren els hermetismes i s'enyoren els sense reserves...

.

romaguera ...

Llegeixo amb avidesa "El sueño de los animales". Em sento pròxima a la protagonista, una dona d'uns trenta-i-tants que encara no sap què fer-ne de la vida.
Reconec com a meves les seves ànsies de fugir, de no romandre massa temps en un mateix lloc. Té por de les expectatives que es poden crear. Les d'ella envers els altres i sobretot les dels altres envers ella.
M'adono de que és justament el que fa que periòdicament, m'allunyi d'alguna manera de la gent que estimo. Les expectatives. No pas les que jo pugui haver "creat". Sinó les que els altres han dipositat en la meva persona.
La gent es fa una idea de com és algú i llavors actua a partir d'aquí. Massa vegades la idea és errònia, si més no imcompleta. I és llavors quan s'esdevenen els malentesos. Perquè ningú es pot fer una idea completa de ningú. Sempre tenim i tindrem un racó amagat on poca gent, per no dir ningú, hi podrà accedir. A vegades el que guardem en aquest racó surt a la llum. I sorprenem a qui més ens coneix, doncs mostrem facetes que potser fins i tot nosaltres desconeixíem.
Sovint em sento com una romaguera. Més ben dit, sovint em comporto com una romaguera plena d'espines, de difícil accés, guardant les meves mores només per mi. I no pas per egoisme sinó perquè no pas sempre en puc tenir per tothom que m'agradaria donar-n'hi.
Clar que ben mirat... sí que és egoista.

.

orenetes ...

Comença el dia,
el cel ple d'orenetes.
Reunió a ple vol.

.

aires de tardor ...

I finalment arriba la pluja, amb els llamps i els trons fent-li de comparses. S'acaben les vacances i no he fet res de tot el que tenia pensat fer. Absolutament res. I em faig el propòsit que quan m'agafi les de setembre, aprofitaré molt més el temps. A vegades ens agrada autoenganyar-nos. Però plou i ho fa amb ganes i alegrement i això, per mi, és mitja vida. La pluja d'avui, comença a fer olor de tardor.

7 cases ...

Arribar a Setcases és com arribar a casa. Per més canvis que pateixi el poble, hi ha coses que no canviaran mai, racons que es conservaran igual durant dècades, records que seguiran el mateix camí, olors que em fan viatjar en el temps.
És creuar els túnels de Collabós i tenir la sensació de que arribo a casa. Aquell paisatge també és meu, que les muntanyes, malgrat no veure-les cada dia, me les conec, que les roques no em són estranyes i que trobar vaques i cavalls pasturant enmig de la carretera és un fet completament natural i normal.
[No em conec Catalunya massa bé tot i haver estat a totes les províncies. I he vist muntanyes d'aquí i d'allà. Paisatges preciosos i impressionants. Però a mi, si mai em perdeu no em busqueu gaire lluny de Girona. L'Empordà (tant el de Dalt com el de Baix), el Ripollès i la Garrotxa formen part del meu paradís particular.]
A Setcases, a més, hi tinc família. No pas de sang, sinó parents d'afectes. Hi vaig estar vivint i treballant durant uns quants estius. Fa just 18 anys que vaig anar-hi a treballar per primera vegada a Ca la Núria, una botigueta de poble on es ven de tot i més... allà vaig aprendre què volia dir guanyar-se les garrofes. I també vaig aprendre que hi ha molts tipus de families i de gent, que no es pot anar sempre de bona fe, que no era tan lletja com em pensava, que agafar una turca de ratafia és el pitjor que es pot fer, que hi ha amistats efímeres i d'altres que poden durar més...

balanç [3] ...

Una capsa de sabates reciclada, amb un nom retallat a la tapa, quasi plena de papiroflèxia. Les granotes de paper que salten fent curses sobre la taula. Petons d'un vailet de sis anys que està content de rebre el regal.

Una passejada de tarda, per la muntanya de sempre tot descobrint nous racons preciosos.

Una cotxa fumada menjant pipes i una mallerenga carbonera espiant-nos des d'una olivera.

Un pont romànic, tres empremtes digitals i una olor que em transporta als estius a Setcases.

El vertígen sota control mèdic i una nova capacitat per moure'm sense inconvenients i potser per poder volar sense gens de por.

Una excursió que començarà d'aquí un quartet, més o menys.

El sol que sortia aquest matí d'un vermell impactant que torna a lluïr després que els núvols, morts d'enveja, el tapessin per amagar tanta bellesa.

itinerari(s) ...

Arriba un dia, però, en que ja no et serveixen de res els itineraris marcats fa temps. I agafes el full de ruta i comences a traçar camins hipotètics, d'altres d'utòpics, alguns de fàcils i d'altres quasi impossibles. De tant traçar línies, de tants encreuaments ideats i pensats, arriba un moment en que acabes més perduda que no pas estaves al principi. Llavors intentes recordar l'itinerari que t'havies marcat, aquell que era buit de solcs i sotracs i no el trobes, no el recordes... o potser és que no el vols trobar ni recordar. Tanques els ulls i se te'n dibuixa un de clar, amb pujades i baixades, amb trams planers i d'altres enaiguats... els obres i ja no el veus tant clar.
Diuen que per fer un camí el més important és començar a caminar, el primer pas. Però i si no estàs segura de trobar terra sota els peus?

Empordà [3]

-Vols venir als aiguamolls?
I jo, que m'acabo de despertar de la becaina, dic que sí, que un moment que em canvio. I mig grogui i amb presses, arreplego el que crec que em farà falta, ulleres de sol i tot el tinglado de càmera i objectius. Em descuido la cartera i em sento incòmode anant indcumentada pels puèstus. Faig el viatge d'anada totalment en silenci, sense saber ben bé d'on surt la neura que porto.
Arribem a l'Empordà i, com sempre, em meravellen els seus espais oberts. Amb el Montgrí a mà dreta fem un camí après de memòria. La neura s'esvaeix...
Quan arribem a l'aguait del Matà, hi ha xibarri. S'hi han citat tot d'ornitòlegs, catalans, anglesos, francesos... n'hi ha que han vingut expressament només per aquell moment. Després de més d'una hora d'espera, el bitxo que tothom esperava ha aparegut i s'ha passejat altivament davant nostre. Dalt la torre s'hi està molt bé, fa airet i el paisatge és una preciositat. Veiem el mar, les llacunes, les daines pasturant al prat, una arpella jugant amb el vent, un esparver cendrós caçant... Però qui s'endú la gloria del moment, de la tarda i del dia, és una polla blava d'Allen (porphyrula alleni). Un bitxo molt rar de veure per aquestes contrades (cita).
Després d'estar-nos una estoneta amb la jet-set de l'ornitologia, decidim anar a comprar alguna cosa per berenar i passejar per la platja. Hi arribem just quan tothom comença a anar-se'n. S'hi està bé, molt bé. La marinada i uns quants núvols inofensius fan que el sol i la calor no facin acte de presència. Ens remullem els peus mentre fem fotos i juguem amb la Sula.
M'agrada aquesta platja de Sant Pere Pescador. M'agrada sentir la marinada a aquesta hora del capvespre. M'agrada passejar-me per l'aigua quan no fa calor. M'agrada l'olor del mar i el seu color calidoscòpic. Se m'escapa un pensament en veu alta...
El lloc on vivim és un paradís, però no em faria ben res que estigués més aprop d'aquí... hi vindria cada tarda-vespre... cada matí a primera hora...

_____________
Empordà [1]
Empordà [2]

i la modèstia?

Avui és el dia dels esquerrans.

Wells, Nietzsche, Goethe, Kafka, Twain, Aristòtil, Curie, Newton, Franklin, Bach, Paganini, Mozart, Beethoven, Jimi Hendrix, Sting, Iggi Pop, Dylan, Harpo Marx, Mark Knopfler, Cruyff, McEnroe, Platini, Rossi, Miquelangelo, Raphael, Leonardi da Vinci, Escher, Toulouse-Lautrec, Rubens, Picasso, Paul Klee, Woody Allen, Cary Grant, Greta Garbo, Tippi Hedren, Angelina Jolie, Gary Oldman, Morgan Freeman, Julia Roberts, Robert Redford, Kim Novak, Charles Chaplin...

I aquesta llista, molt escurçada, només fa més evident l'evidència: els esquerrans ratllem la genialitat.

Bon dia per totes les esquerranes i esquerrans que passeu per aquí. Jo, del cert, només en sé un... Gatot, molt bon dia!

nit de vent ...

Falta poc per les 4 quan sona el despertador i em treu d'un somni estrany. Em poso uns patalons i un jersei vells, baixo i surto al terrat. Hi ha molta llum, massa. Fa vent i el que era un cel ennuvolat quan me n'he anat a dormir, ara és un cel esplèndidament ple d'estels. M'estiro i contemplo. A mida d'anar-me acostumant a la semi-foscor, el nombre d'estrelles augmenta. Poso la càmara a punt, tot i saber que no en sortirà res de bo; massa contaminació lumínica i no tinc disparador a distància, l'hauré d'aguantar jo i es mourà, malgrat tot ho provo. Sento un xot lluny, deu estar enmig del bosc, i també sento el vent com s'apropa per entre els arbres, com un udol cada vegada més proper.
Mica en mica les estrelles es van difuminant, doncs el vent ha dut de nou núvols alts i prims. Mitja hora contemplant el cel i només he vist dues esteles creuant-lo efímerament. Hauria d'haver anat a un altre lloc, però m'ha fet molta mandra agafar el cotxe per allunyar-me de la civilització. Quan em començo a sentir ridícula i estúpidament sola, m'endreço entre els llençols de nou.
Malgrat tot, m'ha agradat sentir el vent.

_______________________
pluja d'estrelles durant tot l'any

Mentre noto l'aire fresc que entra per la finestra, penso que avui fa un bon dia per anar a la platja. Per passejar-se ran de mar amb les ones jugant amb els peus i les cames, mentre la marinada fa venir pell de gallina. En dies com avui em sap greu no viure més aprop del mar...

lost ...

[9] ...

I després del vuit arriba el 9.
Dia atrafegat en el qual amb prou feines pot recordar els petits moments màgics que va viure ahir, que viu quasi cada dia. Només cal fixar-s'hi... de ser-hi hi són sempre.

Vuit i buit, nou i vell.

vuit(s) ...

A part de ser l'últim dia laborable abans de les vacancetes... tindrà alguna cosa màgica un dia de 3 vuits?

indicis ...

Aquest matí estava ple d'indicis de pluja, de tempesta estiuenca... El més clar, la migranya.
I ara, a la ciutat que tant enamora hi plou, poquet... potser només seran quatre gotes... potser més.

Comença a ploure,
hi ha paraigües estesos
contra el vent moll.


.

llibres ...

M'arriba un mail comunicant-me que els llibres demanats l'altre dia no els tenen tots. De fet, en estoc només tenen el de Vicente Haya, els altres estàn demanats a l'editorial i el plaç d'entrega s'allarga uns dies més. Arrufo el nas. Començo vacances i necessito alguna cosa per llegir. Alhora, penso que és absurd sentir-me així, quan sé que tinc més d'un i més de quatre llibres pendents de fa temps. Tot i això, no m'he pogut resistir a la temptació d'entrar a la Carlemany i sortir-ne amb 3 plecs de fulls, perfectament impresos, tallats, cosits i enquadernats.

Poesia completa _ Miquel Martí i Pol.

El matí amb Raimon Panikkar _ Antoni Bassas

Sauce ciego, mujer dormida _ Haruki Murakami

I ara, només falta esperar trobar el lloc i el moment propicis, que poden ser qualsevol, i començar a devorar lletres fins a perdre la noció del temps i de l'espai...

còmplices ...

Ahir:
La marona m'està parlant. Jo només entenc 3 coses, demà, Girona, dinem?. I penso que estarà bé dinar acompanyada entre setmana.

Avui:
Falta poc per l'hora d'anar a dinar i em truca la La. És a Girona, buscant la botiga. Penso que tindré òuverbúquing a l'hora de dinar i somric contenta, m'agrada la idea de passar el migdia acompanyada de la La i la Li. Quan arriba, li dic que si vol venir a dinar amb els meus pares. Riu i m'explica no sé quina història de la carn de Quart (es veu que la mare em va dir alguna cosa d'anar a comprar carn... quina mala memòria!!) i els meus pares i el dinar. No entenc ben res. Me la miro com si em parlés en rus. Al final, no sé com, se m'obre una bombeta. Us heu compinxat? I sí. Em volien donar una sorpresa. I de veres que ho han fet. M'han segrestat, dut a Caldes, donat dinar i bona companyia i un regal en forma de felicitat, que no sé si mai s'ho podran imaginar.

Ara:
Encara somric...
Fa vent, un vent ratxós que pot ser que ens porti tempesta. I és que una nit de vent, llamps i trons i aigua seria el colofó perfecte per un dia quasi* perfecte.

___________
*fa massa calor!

girasols ...

I algunes pipes cauen quan les mallerengues s'atansen a la menjadora durant l'hivern.

I algunes pipes germinen i un bon dia et trobes que tens dos girasols esplèndids al jardí, just al costat de la menjadora.

I aquest proper hivern, hi haurà alguna mallerenga que es menjarà les pipes que ella mateixa va sembrar al pati del meu germà.

aigua ...

Em llevo abans que el sol.

Tres avions
dibuixen tres línies
al cel serè.

Noto la fresca de la nit, que encara no ha estat vençuda per l'escalforeta del sol.
Baixem fins la desembocadura del Brugent al Ter. Els peus queden xops amb les primeres passes sobre l'herba mullada de rosada. Just quan arribem al riu, s'aixequen uns quants ànecs. Si els haguéssim vist abans, hauríem pogut fer una foto bonica, almenys ho hauríem intentat.
Treiem els trastos i ens posem a jugar amb la llum, fruit dels primers raigs de sol. Hi ha un bernat pescaire lluïnt esveltesa dalt d'una branca dels pollancres. Un blauet passa com una fletxa taronja i blava, es para en una branca i es posa a netejar-se.
Hi ha silenci, un silenci ple de sorolls agradables, aigua i cants d'ocells. Nosaltres quasi que xiuxiuegem.
Quan tornem cap al cotxe, només ens trobem fotos per fer. Amb els peus altra vegada molls, anem cap a Susqueda. Hi ha prou aigua, de fet, hi ha molta aigua. I de camí a casa, quan el sol ja començava a ser massa empipador, just quan tohom començava a sortir, ens hem aturat en un pont preciós a fer unes quantes fotos més... mentre un roquerol o oreneta de ribera, ens atacava perquè tenia el niu aprop.

autorretrat en sèpia ...

A vegades s'ha de fer veure que s'és el que no s'és... potser massa vegades i tot.

A vegades marxes amb el cap ben alt, quan només voldries amagar-lo.

A vegades, una es passeja pel poble, el dia de la festa major, fins i tot amb xuleria; sobretot quan veu algunes mirades de sorpresa i/o re-coneixement. Persones que fins aleshores et miraven per sobre l'espatlla, i ara que portes un escot et miren amb interès. Fuig home!

.