diàleg ...

T'he de confessar que ahir, quan et vaig llegir abans d'anar-me'n a dormir, em vaig enfadar una mica amb tu. Estava fent una penúltima ronda per aquest món virtual tot rumiant el que podria molt ben ser aquest post i vaig pensar 'com s'ho ha fet per entrar dins el meu cap i veure-hi encara més clar del que jo sóc capaç d'explicar-ho?'. Donava voltes al fet de prendre la decisió de no prendre decisions respecte a algunes coses, que no és no prendre'n cap, sinó una manera de fer que 'allò' es mogui. La manca d'acció a vegades està tan refotudament calculada perquè se'n derivi una reacció!
Rumiava sobre què fer amb aquesta vida que ja no sé si n'és o no, si és simplement inèrcia o què exactament... en fi, aquestes coses tan típiques que ens passa a alguns quan s'apropen els últims dies de desembre i els 'primers' de gener.
Després de l'empipamenta que em va durar mig sospir, no vaig saber si riure o plorar i em sembla que vaig fer ambdues coses. 

Això és un fragment del comentari que vaig deixar ahir a ca l'Estranger. Havia pensat canviar alguna cosa, però l'he deixat tal com li he escrit. Li he demanat si li feia res que el posés a Nòmades. Sí, l'he escrit jo, però ara és seu, l'he escrit per ell. Em passa sovint que quan vaig per casa seva, a l'Onsevol, després de llegir-lo em sento capaç de dir moltes coses i les hi deixo als comentaris. Té molta paciència, més de la que em mereixo.

Lo que dices de mí

pone un mapa en mis manos,

me empuja con dulzura

y me pone en camino en un camino.

5. Todo lo que decimos...

Todo      lo      que         decimos
inaugura                   distancias,/
estructura de modo distinto lo
que somos/ y nuestra relación
con lo que existe,/   cambia  de
decorado y cambia de   guión,/
modifica    el    sentido   de     las
leyes/    y   nos    hace    asumir
actitudes y fines/ que antes  ni
siquiera imaginábamos.

Por     eso    las    palabras     nos
escriben,/    es      decir,         nos
tornean,    nos      labran,       nos
dibujan./       Para     ser       más
exactos:  las palabras,/  lejos de
ser  pasivos  instrumentos/   en
nuestras   manos,  son  gigantas
poderosas/     desde aquí puedo
ver      el      grosor       de       sus
músculos,/                 sus         ojos
inyectados,     la determinación/
que    demuestran   sus   gestos)
que    nos   usan/ como  materia
prima para hacerse sus casas.

Las   palabras   nos   hablan,   las
palabras/  nos  habitan.   Por eso
decir    lo    que    nos     dice/    (o
hablar  lo  que   nos  habla, callar
lo   que   nos   calla,/   escribir   lo
que   escribe   nuestra   vida)/ es
mucho   más   que   un   acto/  de
aceptación      de    la   existencia;
es/     poner     una  semilla  en la
palabra/   para   que  diga  lo que
somos;   es/ seducir la  palabra y
penetrarla/     para      que      nos
alumbre   y  nos  lleve a su casa:/
y   nos  lleve a una casa que es la
nuestra.

Frente   a    todos    aquellos/ que
están    donde    no    están     y  no
están    donde    están,/   frente  a
todos   aquellos   que   al  vivir/en
una    casa    ajena    en    realidad/
habitan   una   cárcel,/   la   poesía
y   el   amor    nos    hacen/   libres
para   elegir   una     casa      y    un
mundo/   y    nos   dejan   abiertos
para   ser   elegidos/  por la casa y
el mundo que elegimos.

Y   cuando  afirmo    «todo   lo   que
decimos»   quiero/   decir   la   que
decimos    con    sentido:/    aquello
que      se    dice    por     medio    de
nosotros/    (la   poesía   y  el amor,
la luz/   y   los   bosques   y  el mar,
la   nada   y   el  olvido...),/   aquello
que    bautiza    las    medidas      del
mundo/   (rediseña   la   planta   de
la  casa),/   aquello   que   le   da    al
mundo      otra      apariencia/      sin
por      ello      impedir       que     siga
intacto/,     aquello,    en    fin,     que
afirma   la   que   es/    en     vez    de
destrozarlo,      de    ignorarlo,/     de
pasar     a    su    lado     con    los ojos
borrándose.

Jesús Aguado _ Lo que dices de mí.