Encara sóc a la Garrotxa, esgarrapant tant temps de poble com puc. La nit serà fresca i curta i en passaré una bona part acompanyada, doncs en Pèsol em deixarà dormir al seu llit, que abans era el meu.Arreplego moments com aquell qui omple un bagul amb monedes d'or massís per fer-se un tresor a mida.
Riure fins que s'escapen les llàgrimes mentre procures no pixar-te a sobre.
Passejar pel costat del riu. Aigua i ocells. I aire. I vida.
El primer somriure que m'ha dedicat en Dani. I el segon, i el tercer...
La tranquil·litat amb la que s'ha adormit quan el tenia a coll.
Sortir de la dutxa i escoltar com trona. Vestir-se quan comença a ploure i sortir a fora.
Posar-se al llindar de l'aixopluc i sentir cada embat de pluja a les entranyes.
Notar els esquitxos per tot arreu, deixar-se mullar amb deixadesa i agrair l'embolcall d'olors enyorades.
El silenci que hi ha ara mateix. Cap cotxe, cap crit, cap conversa, cap cop, cap ascensor encallat... Res. Ara passa un camió... ... ... i de nou res.
Em pregunto sovint què hi faig a la ciutat. Demà a les 9 del matí, o abans, ja hauré perdut tota aquesta pau.
Per sort dimarts toca tornar, encara que sigui per anar al metge, però podré passejar els ulls a una bona part de la Garrotxa. I sense ganes de plorar.
Jo també m'ho pregunto, i molt i massa sovint.
ResponEliminaHi ha gent per tot. No m'imagino com seria viure en el teu somni de tranquil·litat i pau. A mi m'agrada la ciutat i m'hi sento còmode. Les estones d'aïllament són l'excepció, les vacances de les que saps que tornaràs, no convertiria les vacances en la realitat, perquè després perden el seu encant, la gràcia de ser un moment diferent. Mentrestant, tu enyores la terra a la que pertanys, l'aire, el paisatge, i la ciutat t'empresona. Penso que la solució és clara. Però no la diré. Cadascú que es faci el seu camí.
ResponEliminasovint enyorem el que no tenim....i quan ho tenim anyorem un altre cosa...som humans i difícils
ResponEliminaLa ciutat no està feta per segons qui, t´ho dic jo, que hi vaig néixer. Dues fotos molt xules, la del post - sembla una carlina - i la de l´estiu. L´haikú me l´aplico, el trobo ben encertat.
ResponEliminaCuida´t, ah, i el de casa, sempre és el teu llit.
Hi ha molts pobles a Catalunya El... n'haurem de buscar un on hi poguem viure i treballar i que sigui prop del Pirineu... o no, però que tingui muntanyes ben a propet ;-)
ResponEliminaJo és que tinc tendència a aïllar-me a tot arreu Xexu i quan sóc a ciutat encara ho faig més. Mai m'he cansat dels paisatges. Recordo que quan treballava tot l'estiu a Setcases mai em vaig cansar de mirar el poble i el que l'envoltava. Sempre m'havia i m'ha semblat una meravella... encara ara em quedo encantada quan hi vaig. I igual em passa amb casa meva. I amb alguna part de la bonica Girona també, ja saps que enamora.
Si pogués viure i treballar a poble ho faria, però no és fàcil, gens fàcil. Tornar-hi i treballar a Girona comporta 'viure' amb els pares i no puc fer-ho, m'acabo ofegant.
Creu-me que si pogués quedar-me a poble no enyoraria la ciutat per ben res Garbi.
Encara rai que la 'meva' ciutat és Girona Estranger, viure en un lloc més gran em provoca calfreds, tot i que podria acostumar-m'hi, però acabaria mig malalta.
La verda és un card, vaja diria que ho és, no n'estic gens segura.
El banc està situat a 'mig' camí del Balandrau, no sé si l'has fet aquest, jo no, un altre de pendent ;-)
Vols ser el meu espiadimonis?
Si bé, meu... mèeeeeeeeeu... que he de demanar permís i tot.
Cap cotxe, cap crit, cap conversa, cap cop, cap ascensor encallat... cap embús, cap autobús, cap energúmen que crida enmig de la plaça a les tantes de la nit.
ResponEliminaJo també enyoro el silenci.
M'agrada la ciutat, i tan de bo hi pogués viure. Però reconec que necessito com l'aire dies o escapades de desconnexió a un lloc on no hi hagi ni cotxes, ni internet, ni cobertura.
ResponEliminaAra vinc de llegir la teva entrada de fa un parell de dies, la de la visita al metge. Espero que la nova visita hagi anat el millor possible, i que puguis tenir sota control l'hèrnia com més temps millor.
Ànims!
És tanta la calma que em molesta un mòbil d'aquells de fusta que té un veí penjat al balcó M... la primera nit que el sentia em va despertar un munt de vegades. I això que quan dormo a ciutat no hi ha cap soroll capaç d'alterar-me el son :P
ResponEliminaA mi la ciutat no és que em desagradi Yáiza, però no m'acaba de fer el pes de viure-hi. La qualitat de vida en un poble és molt millor, potser no hi ha tantes coses a mà, però es compensa amb escreix.
La visita va anar bé, sí; gràcies. Haig de fer bondat i tot anirà encara millor ;)
Elur, no tot està perdut... La vida mai sabem què ens portarà, i jo crec que algun dia ho faràs, això de viure i treballar a poble. Les oportunitats vénen i van, tan sols hem de ser valents per si en sorgeix alguna que desitgem no deixar-la escapar.
ResponEliminaUna abraçada ben ben forta!