volant de peus a terra...

Un corb marí ressegueix el Ter en línia recta. Avui només un.

Un aligot dalt d'un pal de telèfon, bellíssim i elegant, resta impassible davant la pressa que mostren els animals d'acer, ocupats per altres animals que no tenen temps per contemplar res. Si no se li presta prou atenció, es podria ben dir que algú es va equivocar i va fer un pal més llarg que la resta. El color del seu llom es confon amb l'element sustentador. Al pit, unes plomes blanquinoses el delaten davant els ulls observadors.

Des del Pasteral fins a Vilanna, als meandres del Ter que es poden albirar, no s'hi veu cap moviment, cap animal. Però això no vol dir que no hi siguin. Qualsevol dia, qualsevol matí, tornaré a veure al bernat pescaire, als ànecs collverd i al martinet o agró blanc.

Fa temps que enyoro una bona passejada pels Aiguamolls de l'Empordà.

nus ...

A la una, s'ha mig desfet el nus a la boca de l'estòmac i he aprofitat per baixar a la cuina i sopar una mica i fer-me una infusió relaxant. A dos quarts de dues em tornava a posar al llit, els ulls oberts de bat a bat.
Feia un xic més de tres hores que havia fet un petó a la iaia de bona nit. Potser l'últim...

La mort és l'única certesa que tenim en aquesta vida.
La vigília de Nadal, o potser el dia abans, el meu germà em va plantejar dues qüestions. Si ara et diguéssin que pateixes una malaltia terminal i que et queda un mes de vida, però que durant aquest mes pots fer, més o menys, vida normal, canviaries alguna cosa? canviaries la teva manera de viure? Li vaig respondre que segurament que sí, que aprofitaria al màxim el temps. I si et diguéssin que tens una malatia terminal i que et moriràs però no saben quan, que pot ser d'aquí unes setmanes o mesos o anys o dècades... també ho canviaries? I aquí ja no vaig saber què dir, potser sí, no ho sé... o potser continuaria fent com fins ara... I després em va dir que la vida és com aquesta última opció, que hi som però no sabem fins quan. Que s'ha de viure amb tranquil·litat, posant il·lusió i alegria en tot... No va fer servir aquestes paraules exactes, però el significat era aquest. Entomar la vida tal com ens ve i viure-la tan alegrement com poguem.
Hi ha coses que ja les saps. Hi ha maneres de plantejar-les que fan que allò que ja saps prengui una nova dimensió.

La iaia s'està apagant ràpidament. I nosaltres batallem en unes arenes movedisses plenes de contradiccions. El dolor de la pèrdua es mescla indefectiblement amb l'anhel de que s'acabi aviat i no pateixi més.

El despertador sóna a tres quarts de set. Més o menys una hora després surto de casa per anar a treballar. Tota jo sóc recança. Tota jo sóc un nus.
Poso la ràdio però no tinc gens de ganes d'escoltar gent que xerra. Busco música i em trobo amb la veu de la Julieta Venegas... el seu deix em relaxa i el nus s'afluixa un xic.

agró blanc [?] ...

T'emmirallaves
enmig del Ter
amb la primera llum.



Agró blanc _ Egretta alba
Foto: Biel Perelló.

Edició del post a les 23:27.
Ja no sé si he vist un agró blanc o un martinet blanc. Juraria que no tenia la cua al cap...
La foto no correspon a l'Egretta alba (agró) sinó que és una Egretta garzetta (martinet).
Potser demà tornarà a emmirallar-se i m'hi podré fixar millor...

sense rumb ...

El vent a la cara i entre els cabells de bon matí.
La llum que cada matí arriba una mica més aviat.
El cel de colors matinals amb núvols rojos a l'horitzó.
Un corb marí volant, maldestrament, contra els corrents d'aire.
Tres que s'estan sobre tres branques al Ter, a l'alçada del Pasteral.
Unes quantes capcinades i uns ulls que lluiten contra la son.
RAC1 a les orelles en un dia que en Basté em carrega.
Hi ha dies que se'm fa soportable i d'altres tot el contrari. Enyoro, i molt!, en Bassas.
A Girona, de moment, el vent no bufa.
Les branques, de moment, es mouen tímidament.
Quan bufi amb ganes, estendré les veles i, segurament, prendré un nou rumb.

la vida és un carnaval ...

Esa abundancia desmedida, ese fluir salvaje, ese todo o nada del que hablaba el viejo loco con experimentado desprecio habrán sido quizá lo mejor... Tal vez todo lo demás -la cautela, la sabiduría, la cordura, la inteligencia- no valga ni un comino porque no está enardecido por la loca pasión de la juventud, ese extraño deseo que pretende salvar el mundo y al mismo tiempo consumirse a sí mismo, que quiere agarrar con las dos manos todo lo que el mundo le ofrece y que a la vez arroja a puñados todo lo que la vida le regala... Así que es mejor que empieces a hablar de manera más sosegada. El de hoy es un carnaval diferente, un contrato diferente, una cita amorosa diferente. Es el final de la juventud. Ahora empieza la edad madura del hombre, uno de sus momentos más sabios, como si fueran las cuatro de la tarde de un día de mediados de octubre.

Sandor Marai (Hungría, 1900-1989) _ La amante de Bolzano (fragment)

contradiccions ...

Escriure i llegir. Funciona més la segona opció que la primera. Llegint m'oblido de tot el que m'envolta. Hi ha hagut vegades que m'he oblidat fins i tot de menjar. Mentre llegeixo no penso. Mentida, sí que penso, però només sobre el que llegeixo i, quan passa, amb els paralel·lismes que hi pugui haver amb la meva vida. Ara, busco al mariner de Gibraltar, estem arribant a Sète via marítima. Escriure és una altra mena de teràpia, totalment diferent. O potser no tant. Pensant en que si escric de coses boniques, podré mantenir l'equilibri. Que si somric no m'estic traïnt, no estic traïnt a ningú. Que mentre la baldufa giri, no hi haurà cap problema. Escric més mentalment que de cap altra manera. Segons què no m'agrada deixar-ho palès, una mania com una altra. He començat i descartat pilons de posts. Les idees clares massa sovint s'enterboleixen amb les paraules. Els sentiments no els puc transmetre de cap manera. Vull coses i no sé com aconseguir-les. No és un voler i no poder, és un voler i no saber-ne. Un pas que potser ja fa massa que s'espera a ser donat, però el peu esquerre encara està suspès en l'aire i no decideix com recolzar-se. El dret ja fa tentines de tan aguantar l'equilibri. I sé que podria, temps ha en sabia. O potser només m'ho va semblar. Fa dos anys, o tres, estaria completament enfonsada. Ara no. Ara m'adono realment de tot el que he après i crescut durant aquest temps. Sóc capaç de mantenir l'equilibri, malgrat algunes vegades les baixades siguin prou vertiginoses. Però ja no em reprimeixo les ganes de riure, fer el pallasso, somriure... És inevitable que els sentiments es contraposin. És inevitable sentir una profunda tristesa per algú estimat i alhora una gran alegria per viure. Tot plegat, com diu un estimadíssim amic madrileny, en la justa mesura.

fulles ...

Siete mujeres se sentaron en círculo. Desde muy lejos, desde su pueblo de Momostenango, Humberto Ak’abal les había traído unas hojas secas, que él había recogido al pie de un árbol.

Cada una de las mujeres quebró una hoja, suavemente, contra el oído.

Una sintió un viento soplándole la oreja. Otra, la fronda que se hamacaba. Otra, un batir de alas de pájaros. Otra dijo que en su oreja llovía. Otra escuchó los pasos de un bichito que corría. Otra, un eco de risas. Otra, un rumor de aplausos.

Humberto me lo contó, y yo pensé: ¿No será que las hojas muertas susurraron, al oído de las mujeres, la memoria del árbol?

Eduardo Galeano _ La memoria del árbol

M'agradaria trencar una fulla i poder escoltar-ho tot.
I segurament no podria sentir ben res.
No és el mateix que quan et poses una curculla a l'orella i sents el mar, fins i tot l'olores.
Per poder escoltar el vent, els ocells, passes, rialles, pluja... hauria de trencar la fulla arran de nas.
Llavors fins i tot podria sentir com creixen les plantes...

any nou ...

Estaré dilucidando nubes. Tratando de ponerle a mi
corazón la mancha grande del amor. Llevándome en un
saco la lluvia junto con mis lágrimas y los poemas que
buscan mi medida, la tuya, y están sentados al borde de la
acera esperando que yo los recoja, que pueda sacarle a la
vida la gran respuesta, el mensaje, la diferencia entre una
vida y otra, entre un cielo y una tierra.

Estaré _ Gioconda Belli

Comença un nou any.
Dia u de l'any trenta-cinc.

tres anys i dos dies...

Acabo de recordar-ho.
Fa tres anys i dos dies que vaig obrir aquesta finestra.

Gràcies per ser-hi i per la paciència.

lluna plena ...

Torno a casa baixant pel carrer Major. No hi ha ningú al carrer. Només se sent la Leti, la boxer de la Sole, lladrant. S'ha girat un aire gèlid que em fa encongir dins l'abric, que havia sigut del pare. Apujo la bufanda perquè em tapi més les orelles i el clatell, avui porto els cabells recollits. Marxo amb el cap cot, mirant fixament a terra, i quan me n'adono, alço el cap i miro el cel. La lluna em sorprèn i m'enlluerna. Me la quedo mirant una bona estona mentre camino... i penso quantes persones potser estan fent el mateix...

91

Avui la iaia fa 91 anys.
Fa una estona li he portat una mandarina, només n'ha menjat tres talls.
Vols creure que amb només tres ja n'he fet prou?
Després ha agafat un calendari on, suposo que l'avi, li va marcant els dies.
Ara estaré enterada de tot l'any.
Dorm la majoria de temps i quan es desperta està totalment desorientada, no li lliguen ni hores ni dies ni presències.
Ara ja sabré en quin dia estem.
Avui a 10, iaia.
Somriem. Estira un braç i em dóna uns copets a l'espatlla. Amb prou feines la noto.
12, 14.
Somriem altra vegada.
Quants en faràs Neus?
35.
35... valga'm déu com passen els anys... 35...
Sí...
...
Tenies coses molt boniques...
...
... eres molt graciosa, vaia.
I m'explica un parell d'anècdotes de quan era petita, i jo m'esforço per no plorar...

madriz [3] ...

Neva a Madrid i, evidentment, surt a la tele. Al bar, quan hi vaig a esmorzar, de fet sempre, hi ha posada TVE1. Quines ganes de teletransportar-me! Quines ganes d'agafar el tren d'aquesta nit, el CostaBrava, i plantar-me a Chamartín demà a les 7 del matí! I passejar-me pel Retiro mudat de punta en blanc! La casualitat vol que llegeixi Favàritx i el somriure s'eixampla encara més i l'enyorança creix, encara, una mica més.
Sortint de treballar, torno a veure Madrid nevada. Agafo el móbil i escric un sms. "Que bonita se ve madrid bajo la nieve! besos!". I l'envio a l'A i al F.
No tardo en rebre dues respostes:
"Ya te mandaré fotimbis, aunke al retiro me da pereza ir. besos blancos" _ F
"Y que lo digas!! hacía muucho tiempo que no cuajaba asi. besos!" _ A
I durant uns segons, uns minuts, el temps que em permeto volar, sóc a Madrid.

De fet, sempre hi sóc una mica.

somiant...

Algú m'està ensenyant fotos. Són precioses. Impreses sobre paper brillant. Ocells, paisatges, mar... L'última que estem mirant, ell -perquè encara que no el veig sé que és un ell- i jo, és d'un cavallet de mar. Preciosíssim. I tot d'una ja no mirem una foto sinó que som dins el mar veient com el cavallet es mou. Seguint-lo amb la vista es adonem que hi ha un bitxo enorme al fons del mar, quasi a tocar nostre. Em fa por, però la curiositat pot més. A ell li fa por i no té gens de curiositat, perquè sento una estrebada cap amunt i m'arrossega per sortir de l'aigua. Amb la força que pugem la màscara se'm mig escapa i no puc respirar. Li vull dir que no estiri tant fort, que m'estic ofegant, que no puc aguantar gaire més... I d'un salt em quedo asseguda sobre el llit, encara espantada. Són les sis de la matinada. M'aixeco i m'atanso a la finestra. La persiana, com sempre està mig oberta. A fora no hi neva, tampoc hi plou. A fora no hi passa res. A dins l'ensurt passa i torno a dormir fins que sóna el despertador.

07/01/09

Un mantell blanc
cobreix tot el paisatge
fins l'horitzó.
la neu ho embelleix tot
i l'ànima s'eixampla.
.

Un mantell blanc
cobreix tot el paisatge
i jo somric.

.

elur [que vol dir neu]

Ara que l'any comença

No hi ha ningú que ens perpetuï. Totes
les quietuds i les inquietuds
tenen per límits una cambra closa.

Així s’explica el temps, i el fosc embruix
de percaçar-lo pels racons secrets
de nosaltres mateixos.

Més enllà
de temors i recances, s’obren sempre
blaus horitzons.

Res no pot desviar-nos
del curs del riu del viure, però basta
la voluptat d’estimar, perquè l’aire
dringui a cada mot, i s’allargassi
l’eco que ens fa, si més no, perdurables.


Tot el que tinc

Quin gener lent, de dies curts i freds!

Cauen ocells de la finestra a terra
i ja no veig que cap remunti el vol.
S'ajeu, feixuc, el capvespre, i neva
de dos dies ençà.

Tot el que tinc
són grans buidors que cada dia empleno,
tossudament, de mots que em justifiquen.


Neu

També la neu passarà
i tornaran els dies clars i oberts,
fonda, la vida
farà el seu curs immutable
i el temps transcorrerà
sense fer gens de cas dels desficis que ens xuclen i ens exalten.

I també passaran els dies clars,
i tornarà la neu,
tancant un cicle o obrint-lo tan se val!

Només nosaltres desapareixerem
i potser tot, per uns instants,
serà quasi perfecte.


Miquel Martí i Pol _ Els bells camins (1984-1985)

Malgrat que el gener està siguent pitjor que el desembre,
que avui remuntem una mica i demà la baixada serà desenfrenada,
que és un esforç constant buscar i robar somriures,
que l'angoixa ha tornat a niar al pit...
la vida hi és i s'ha de viure, mal que ens pesi.
Avui em moc entre la tristesa i l'alegria,
com una baldufa que no sap cap a quin cantó caure.
Però no us volia pas parlar de mi i les meves circumstàncies.
Avui no.
Avui els reis han portat neu.
De fet encara l'estant descarregant.
Avui el gener ja no és tan feixuc, almenys mentre miro per la finestra...

Tu (posa-li "èquits") i Jo (posa-li "àtxe") ...

Jo sóc Jo, Tu ets Tu.
Tu fas lo Teu, Jo faig lo Meu.
Jo no vaig venir a aquest món per a viure
d'acord amb les teves expectatives.
Tu no vas venir a aquest món per a viure
d'acord amb les meves expectatives.
Jo faig la meva vida, Tu fas la teva.
Si coincidim serà meravellós,
Si no, no hi ha res a fer.

Fritz S.Perls (1893-1970)

lògica pura ...

La gent que creu en Déu pensa que Déu ha posat els éssers humans a la terra perquè es pensen que els éssers humans són els animals més perfectes, però els éssers humans només són animals i acabaran evolucionant cap a un altre animal, i aquest animal serà més intel·ligent i tancarà els éssers humans en un zoològic, igual com hi posem ximpanzés o goril·les. O potser els éssers humans agafaran una malaltia i es moriran o hauran produït tanta contaminació que potser s'aniquilaran sols, i llavors al món només hi quedaran insectes, que seran l'animal més perfecte.

Fragment del capítol 199* de El curiós incident del gos a mitjanit _ Mark Haddon.

Contraportada:
(...)
El narrador, Christopher Boone, té quinze anys i pateix una forma lleu d'autisme. Sap molt de matemàtiques i poc sobre els éssers humans. Li agraden les llistes, els sistemes, la veritat...
Odia el groc, el marró i que el toquin. Mai ha anat sol més enllà de la botiga de la cantonada, però quan descobreix que algú ha matat el gos d'una veïna, decideix iniciar una investigació. Lluny de fracassar, la recerca de Christopher, que emula el seu admirat Sherlock Holmes _el model de detectiu obsessionat amb el distanciament i l'anàlisi dels fets_, qüestionarà ben aviat el sentit comú i el comportament dels adults que l'envolten.


Vaig acabar-lo l'últim dia de l'any. I no puc estar-me'n de recomanar-lo.

*Els capítols estan ordenats seguint només els números primers.

engrunes ...

foto: Setcases - elur

Mentre acaba d'esmorzar pensa que es podria endur les engrunes dins una bosseta, n'hi ha moltes i li semblarien malaguanyades si acabessin al cubell de les deixalles.
Just quan arriben a una font, passant per un camí pràcticament intransitable, degut a la neu gelada, les escampa entre el raig d'aigua i un banc.
Somriu mentre s'imagina un pit-roig disfrutant, com si fos un gran banquet, de les seves deixies.

dubtes i desig ...

Dubta entre entristir-se o preocupar-se. Ja van dos dies d'un nou any i no ha notat res estrany ni diferent. Bé, dic mentida, sí que ha notat que l'esquena no li fa tant mal, però això només té a veure amb el fet de que ha descansat prou. Porta tres dies menjant poc i amb poca gana, tres dies i potser ha fet, una mica ben fets, tres àpats. El seu estòmac ja no sap si està de cap per avall per una mica de grip intestinal o perquè ha decidit, altra vegada, ser el portaveu de sentiments i pensaments. Sincerament, preferiria que fos la grip, però ja no sap a què atenir-se. D'altra banda, l'última cosa que vol és posar-se malalta i voldria que només fossin nervis, d'aquells empipadors però passatgers.
Si pogués.. ai si pogués!... recularia en el temps. No pas gaire, només un dia o potser un dia i mig. El temps just per evitar les llàgrimes de la seva mare el primer matí de l'any.

desig ...

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,

si voleu, ordenades amb aliva arquitectura

contra el vent i la llum,

contra els cataclismes,

en fi, contra els fenòmens externs

i les internes rutes angoixoses.

Ens nodrim de paraules

i, algunes vegades, habitem en elles,

així en els mots elementals de la infantesa,

o en les acurades oracions

dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,

o, encara, en les darreres frases

del discurs de la vida.

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres

perquè ho anem assimilant,

perquè ho puguem convertir en paraules

i perduri en el temps,

el temps que no és res més

que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.

I més d'un cop ens hem reconegut

en alguna antiquíssima soca,

com la reproducció estrafeta

d'una pintura antiga,

i hem restat indecisos

com aquell que desconeix la ciutat que visita.

Però la nostra missió és parlar.

Donar llum de paraula

a les coses inconcretes.

Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva

perquè triomfem en elles.

Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.

Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

Miquel Martí i Pol.

Perquè durant el 2009 no ens faltin les paraules!

ps.-procureu no ennuegar-vos amb els raïms!!!

no demano gran cosa...

No demano gran cosa, només poder deixar aquest neguit de banda. Desconnectar de tot el que m'envolta cada dia i no haver de pensar en res. Ni tan sols en mi mateixa. I dic que no demano gran cosa perquè amb un dia ja en faria prou, o potser no, però hi firmaria ara mateix.
Estic tan cansada que fa dos dies que em trobo gent i quasi no tinc ni esma per expressar l'alegria del retrobament. Tan cansada que la veu em sóna monòtona i em costa riure.
No demano gran cosa, només que el gener sigui diferent del desembre...

Palestina ...

El teu nom una rosa, el teu nom Palestina.
El teu nom un bell estel a l'Orient.
El teu nom esperança. el teu nom una espina,
el teu nom mirall precís que ens reflecteix.

Més enllà de les ones d'un mar que ens aveïna
et cantem el pervindre, el teu nom el coratge,
el teu nom Palestina.

Dels teus camps del pell bruna t'arrabassen els arbres
com si així et desarrelessin el demà.
Els teus fills els soterren quan encara somriuen
esperant que així el teu ventre es torni un erm.

Naixeran oliveres de destí mil·lenari
perquè els ocells hi cantin el teu nom que és coratge,
el teu nom Palestina.

Quan et nafren els braços, l'odi esdevé feixisme
colpejats pels qui escarneixen llur passat.
Seran les teves ales, d'un vol que veuràs lliure
si s'allunya la venjança del teu cor.

Més enllà de les ones d'un mar que ens aveïna
et cantem l'esperança, el teu nom és pervindre,
el teu nom Palestina.


Lluís Llach (Geografia - 1988)

el corb marí ...

Mentre creuo el pont de les Peixeteries velles, a mi m'agrada més dir-ne el pont d'Eiffel, em giro cap al pont de Pedra. L'Onyar baixa plenet, l'aigua marronosa delata tempestes tot i aparentar una calma infinita. L'illeta que hi sol haver a tocar del pont de Pedra pràcticament ha desaparegut. Els joncs i les herbes altes ja no hi són. Des d'on em trobo puc endevinar quatre o cinc ànecs collverd i un ocellot negre amb les ales esteses. Un corb marí, penso, però no n'estic segura malgrat hagi vist pilons de vegades aquella silueta, suposo que perquè se'm fa estrany veure'n un a Girona. Per acabar-me'n d'assegurar, enfilo el carrer Santa Clara amunt fins arribar a la seva alçada. I em quedo embadalida guaitant els seus ulls verds, el bec groc i els gests que fa per espolsar-se l'aigua de les plomes. Segurament li faltaria un xic de sol per acabar-les d'estendre.

pont ...

Hi ha un pont que sempre li ha fet por. No sap ben bé perquè però sempre el passa amb l'ai al cor, mig aguantant la respiració.
Avui, en aquest pont ha sigut on ha trobat l'únic moment de pau del dia: aturada damunt la part feta d'obra mentre el riu rugia i li impedia escoltar-se els pensaments i els batecs del cor.
Ha intentat llençar els fantasmes i el mal humor a l'aigua, perquè la corrent se'ls endugués ben lluny, sense èxit. Damunt la part enfustissada, mentre feia fotos, la sensació de vertígen ha sigut tan forta que ha trontollat de cap a peus.
I amb el cor encongit per l'ensurt i emocionat per l'espectacle, ha decidit regalar-se una tassa de xocolata desfeta per esmorzar.

llindar ...

Foto: Elur _ entre Sant Esteve i Hostalets d'en Bas.
26/12/08 a les 17:54.

Visc al llindar. A les portes del tot i del no-res. Som el primer poble de la Garrotxa i també el darrer. A vegades no hem sortit ni als mapes.
Les muntanyes que ens envolten s'han mudat. Llueixen diferents tons i estampats de blanc. Això quan els núvols fan una treva i s'aixequen prou per deixar-nos albirar el que no podem tenir.
Plou. I la pluja ha traspassat el llindar, carretera amunt fins Olot. Aquí, plou sobre mullat. Enllà, plou sobre la neu.
Plou i la llum ha deixat de jugar a papus? Taaaaaaat!
Plou i en algun lloc hi neva. Hi ha un poblet, enmig d'una vall màgica coberta de blanc, que s'ha quedat sense llum.
Plou. Entre ahir i avui més de 100 litres.
Ahir estàvem a -0,5º. I no va nevar. Només just fins l'entrada del poble, només aigua-neu aigualida. Misteris de la natura.
Al llindar sempre ens quedem a les portes de tot.

[na]daltabaix...

El Nadal és un cúmul d'estats d'ànims, una muntanya russa amb més baixades que pujades.
La gran sort és que només passa un cop l'any.

all we need is love!

Volia fer un post sobre el Nadal.
De com vaig adonar-me, una tarda de fa mooooooolts anys, que havia perdut l'esperit nadalenc.
De lo poc que m'agraden aquestes festes i de lo toveta que em sento a estones.
De l'enyorança i de...
Però no ho faré.

Simplement us desitjaré unes bones festes, que sobrevisqueu als turrons i empatxos varis i que us omplin de petons, abraçades i amor.

l'hivern...

Primer matí d'hivern...

El fred de la nit encara estava dormint sobre tot el paisatge.

Passeig i fotos a la vora del riu.

sort!

Avui he escrit mentalment uns quatre o cinc posts.
A vegades em trobo observant alguna escena i explicant-me-la a mi mateixa.
Com aquesta tarda, abans d'anar a treballar. Quan tres... tres... tres adolescents d'edat avançada, diria que rondaven la trentena, la passaven més que no pas li van a la saga, s'han comportat com els putus amos del cafè. Cridant enlloc de parlar, fent escarafalls de qualsevol cosa. Vantant-se de la turca que havien de pillar aquesta nit. Fins i tot s'han posat a cantar allò tan bonic de: alcohol, alcohol, alcohol, alcohol, alcohol, hemos venido a emborracharnos, el resultado nos da igual, gran cançó allà on les hi hagi, que han coronat amb unes rialles forçades i estridents i escandaloses. Qualsevol comentari era digne de les seves rialles, l'última més pujada de to que l'anterior. També han jugat a aixecar-se l'un a l'altre. Si fins llavors havien fet gala de la seva classe, bon gust, capacitat pulmonar i habilitat artística, no podia faltar una bona demostració de força física, n'est pas?
Mentrestant, una servidora estava intentant fer els mots encreuats de la vanguardia davant d'una camamilla. Avui no he omplert ni la meitat de les caselles. M'han desconcentrat del tot amb tanta exhibició de mascle ibèric. I estic convençuda de que amb la intel·ligència que semblava que tenien, han confòs els punyals dels meus ulls per mirades d'admiració. Doncs quan més incrèdula me'ls guaitava, més exagerades eren les mostres de fatxenderia.

Sort (sort!!!) que allò de que tots els homes són iguals és una mentida podrida, perquè sinó n'hi hauria per plegar.

què estimes?

Si vols conèixer una persona, no li preguntis el que pensa, sinó el que estima

Sant Agustí. Filòsof i teòleg.

confessió ...

M'he passat mitja vida alimentant rancúnies. Lluitant contra sentiments oposats. Perdonant però fent-me la ferma promesa de no oblidar mai. Fins que fa temps em vaig adonar de que era un desgast inútil. Sobretot quan vaig ser conscient que, malgrat tot, no podia evitar estimar-la. Aquest sentiment intrínsec no ha borrat records, però sí que ha borrat retrets i rancúnies. No ha sigut una lluita fàcil, sobretot pel fet de sentir que rendint-me a l'evidència potser traïa un amor més gran. Però ara sé que no és així. Fa temps que ho sé.

dubte ...

Som el que fem o el que pensem?

però ...

Hi ha dies en que voldria fer com el meu gat, endinsar-me entre llençols i edredó i restar-hi colgada tot el dia.
I avui n'és un.

Se'n diu amagar el cap sota l'ala... però...

mala llet!

El que hauria de ser un desembre blanc, està esdevenint un mes negre.

Cantava no sé qui: “Tres cosas hay en la vida: Salud, dinero y amor. Y el que tenga estas tres cosas, que le dé gracias a Dios”.
Deixant de banda el mal gust de la cançó, potser ens hauríem de començar a emprenyar amb déu, si és que n'hi ha. Els diners, menys que no pas més, hi són, no ens podem pas queixar. D'amor no ens en falta, per sort tenim familia i amics. Però cullons amb la salut!

Entre la iaia i jo, potser no en faríem ni una de bona.

A la iaia li pot l'edat, el cansament, el fet de que el seu cos està dient que potser ja n'hi ha prou de tanta guerra diària. El mes vinent en farà 91, el dia 10. Una capri de cap a peus.

A mi, entre l'esquena i ara no sé què, no duro ni una setmana en condicions. Tinc mal de panxa, mal de tot, diarrea i segurament els calfreds i tremolors que noto són de febre.

A ma mare, ja només li falto jo amb aquestes cullonades.

S'ha girat vent a la ciutat dels 4 rius. Fa fred. A dins, a fora i entre dins i fora.

Estic de mala llet!

fred [2] ...

A vegades costa tan expressar el que s'està pensant i sentint.
A fora hi fa molt de fred, ho acabo de notar ara mateix, quan he hagut de sortir a rescatar al meu gat.
A dins també.

silencis ...

Quan la resposta és un silenci, poques opcions hi ha per triar. Poques decisions a prendre.

A vegades em sento estúpida quan, malgrat tot, encara espero alguna cosa d'allà on no hi ha res a esperar.

Marcar plaços a algú sense que se n'assabenti potser és fer trampa. Allargar el plaç sistemàticament és enganyar-me.

El cos se'm queixa. Em demana repòs i jo no sé què fer.

Últimament l'afecte m'arriba d'una manera peculiar. S em tracta com tracta als seus amics. I m'agrada. En qüestió d'amistat els homes són més senzills i aquesta senzillesa em roba el cor.

Fa temps que em ronda pel cap saltar, però el vertígen em frena. Tot plegat seria trucar una porta, però si s'obre, què dic? t'agrado?

Trencar el gel que la nit diposita sobre el paisatge és senzill. Trencar el que nosaltres ens posem al damunt és complicat.

Tot el que he escrit aquí no té perquè tenir relació entre sí.

blues ...

Obro els ulls i veig com s'escola
la blavor del dia per la persiana
inundant l'habitació.
El cel té un fals sostre de color gris-blanc,
que imprimeix una llum especial al paisatge.

Llum d'hivern, blava i freda.
Un blues en vol rasant.

La muntanya llueix satisfeta
el vestit blanc que li ha regalat la nit freda.

Res no es mou finestres enllà.
El temps sembla aturar-se
mentre el món continua el seu camí.

imagina ...

John Winston Lennon, 9 d'octubre de 1940 – 8 de desembre de 1980

metge de guàrdia ...

Diagnòstic: lumbàlgia-coccionoséquè... deguda a una mitja caiguda enmig de l'Alta Garrotxa.
Prescripció: xeringasso d'analgèsic, voltaren, analgèsics, relaxant muscular, protector d'estòmac i repòs...

I sobretot paciència que diu que n'hi ha per uns quants dies.

Demà truco a la fisioterapeuta.

ara mateix...

Ara mateix hauria d'estar pujant al Bassegoda, o just al cim. Sentint el vent fred a la cara, esmorzant amb els meus germans. Una sortida que podíem fer tots quatre per primera vegada des que ens hem posat a fer-les. Però no. Estic a casa, renegant interiorment. El meu còccis ahir em va dir que m'havia d'estar quieta i ha sigut molt insistent i s'ha fet escoltar d'allò més, sobretot aquesta nit. I ja no sé si plorava de dolor o ràbia o d'ambdues coses.

t'agrado?

Torno en bus cap a casa, hi ha molt de xivarri i amb prou feines puc seguir el fil de la ràdio. Miro la mitja lluna, els pensaments es van enfilant i escric mentalment un post. Començo a imaginar paraules formant frases mentre monologo amb la lluna, que potser respon a les meves preguntes absurdes i jo no sé escoltar-la. Entremig de pensaments i preguntes i mig somriures i xivarri i la ràdio, puc sentir clarament la veu del meu estimat Fon: Neus, no me seas adolescente. Que provoca que tot lo escrit mentalment trontolli i les paraules es barregin perdent tot el sentit. I ja només hi som la lluna, un somriure, jo i una pregunta: T'agrado?

singlot ...

Aquest matí a la feina m'ha vingut el singlot. Fotia anys que no en tenia i hasta m'ha fet gràcia, però només durant una estona. I m'ha vingut a la memòria el Mr. Hiccup. El recordeu? a mi em feia riure molt. És que sóc de cor senzill, que deia el Mikimoto.

de casa a Olot...

De Girona a Les Planes ja m'anava agradant el paisatge, mes pensava jo que era prou llàstima que aquell terreno fos tan bonic per acabar amb el ditxós pessebre d'Olot. De Les Planes a Olot, la indignació de veure'm en un carruatge sense poder córrer me posava unes ulleres de mal humor que tot m'ho feien veure enterbolit, lleig i vulgar. Arribats al cim de la interminable pujada, ja no vaig poder enganyar-me més, de primer me vaig confessar a mi i després als altres que el paisatge que s'ovirava era gros, hermós, nou i admirable; vaig fer durar un xic el meu propi engany, assegurant-me que mai me vindrien ganes de pintar "allò", que només era bonic per a ser vist, com els llacs i congestes de Suïssa i les cascades del Pirineu.- Mes bon tros més avall, eixí del fons del fons de tot, a la dreta*, el cim trencat del Puig de Bassegoda i en Morera em va dir amb la veu més suau que gasta quan parla de coses que li agraden: "Veus aquella muntanya alta que va pujant? És el Puig de Bassegoda; allí vaig sentir el Plany per primera vegada."
Sentir això i acabar la meva hostilitat amb aquell gran paisatge, tot va ser u. De l'afectada indiferència vaig passar a la més neguitosa contemplació, com aquell que mai més ha de tornar a veure una cosa que el sedueix. Encara vaig poder mirar ja de lluny l'espadada i alta plana de Collsacabra, la historiada muntanya del Puigsacalm, les blaves arestes del llunyà Puigmal i el gran Canigó amagant-se del nostre sol massa exagerat, detràs de molts vels de calitja. -Tot d'un dret arribàrem sota els frondosos arbres del tros de carretera que toca a Olot i al veure tantes cares amigues encara que desconegudes ja em varen venir ganes de ser olotí.

De Les Planes a Olot _ Utrillo Morlius, Miquel _ Olot

Atles Literari de les terres de Girona

* a la foto el Bassegoda queda a l'esquerra.

gener ...

La S m'explica que als vespres, quan són a casa tots tres, ben tranquils al sofà, en P s'acosta a l'Arnau, i li explica cosetes. Monòlegs xiuxiuejats a tocar de la panxona de la S.

-Saps què li diu? que neixi el dia u de gener, com ell! (S)
-També li dic que si no pot ser aquest dia, doncs que ho faci abans del 19. (P)
-Dona, S, és que podent néixer al gener, ja em diràs perquè ha de néixer un altre mes! (jo)
-Ja! vaia dos!! (S)

I en P i jo ens mirem i somriem.
I l'Arnau sortirà quan ell vulgui...

senyals...

Ja no sé si veig senyals o si és que els vull veure...
Ja no sé si sé deixar senyals...

Desembre i neguit quasi sempre van de la mà.

txoria txori ...

Txoria Txori

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.

Mikel Laboa (Pasaia, 15 de junio de 1934 - Donostia, 1 de diciembre de 2008)

udols...

Ahir vaig corroborar una cosa que ja sabia. No m'agrada el vent quan estic a dins i ell insisteix una i altra vegada a entrar per on sigui. M'agrada el vent quan volto per fora, quan travessa l'abric i s'escola pel jersei, quan m'enlaira els cabells, quan em sacseja i em fa arraulir un xic... M'agrada alçar el cap i rebre'l a la cara.
I ell no para. Udola hora rera hora. I el cap adolorit fa el que pot per no esclatar. I el genoll i el canell drets es queixen. Canvi de temps o potser més vent?

clic!

Hi ha un clic! i res no fa nosa i la vida fins i tot sembla que no pesi i sigui de bon passar. Somrius i tot és pàtria i de colors vius. Tan se val si fa sol, com si plou, com si no vol ploure.
I tot d'una un altre clic! et fa veure tots els grisos del dia, els carrers mig buits, els caps cots, la nosa aquella que fa rau-rau per dins. Et molesta que faci sol i que no plogui i encara més que no vulgui ploure. Hauria de caure mig diluvi, o tot sencer homeyà!
I hi ha dies en que aquest fotut interruptor no para. Ell es posa en off i jo el poso en on...
Ara bé, ara no, ara bé, ara no, ara bé, ara també, ara no...

blanc sobre marró ...

Un aligot,
pit blanc sobre marró,
guaita el matí.

maca? tira milles!!

El veig a venir abans de que ell em vegi a mi. Alt i guapo. Cabell curt fosc i vestit amb elegància. Porta una carpeta a les mans. Em voldrà vendre alguna cosa, penso. I no falla. Es posa davant meu i em deixa anar un Hola, maca!! amb un somriure d'orella a orella. Mig somric amb ironia. L'ha fotut al pal a la primera. Dir-me maca just avui que cada vegada que m'he vist em volia amagar. Tens un segon? és la segona frase que em diu entre somriures. Un segon passa tan ràpid que amb el No, ja n'hi he regalat dos. Maca, busquem gent calatana o espanyola que treballi i... i jo ja li dono l'esquena mentre li dic: apa doncs, que no sigui res! M'ha dit maca altra vegada??, penso incrèdula.
Fa falta alguna cosa més que ser alt i guapo i jove i dir-me maca dues vegades, per fer-me aturar enmig del carrer i robar-me temps i paciència. Massa ben pentinat i ben posat. Ha de ser tot postís per força. Ni una grenya mal posada, amb l'encant que tenen. Ni una arruga, amb lo maques que són, ni a la roba ni a la pell.

primeres cites ...

Ahir estava escoltant, com cada dia, L'ofici de viure a Catalunya ràdio. Parlaven de les primeres cites. Al principi del programa varen parlar dues coachs, dues dones. Per la veu semblaven joves.
La primera va dir que les dones no havíem de donar el primer pas, que era cosa dels homes. Que ens havíem d'esperar a que ell fes el primer pas. Que si el fa la dona, l'home perd l'interés.
La segona va ratificar les paraules de la primera esgrimint l'argument de que al regne animal, és el mascle qui pren la iniciativa. Que l'ésser humà hauria de fer el mateix. Que la dona no ha de demanar mai una cita. Que tota aquesta història de la llibertat i igualtat ha pervertit el sistema d'aparellament. És més, va dir textualment: si ets tu qui proposa la cita, referint-se a la dona, més val que no hi vagis.

Sort, sort!, que els convidats al programa no hi van estar d'acord!

I és que a vegades, i no us ofengueu eh?, els homes són tan badocs que si no fessim el primer pas les dones no caminaríem mai!

Sant Aniol d'Aguja ...

Les immenses cingleres que, com les runes d'un amfiteatre colossal, migclouen la vall diminuta de Sant Aniol, semblava que n'anessin a caure a damunt, i les boscúries d'alzines que s'estenien a banda i altra, des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda, fosques com eren, pareixien les negres tapisseries que endolaven el grandiós temple on s'hi celebraven els funerals de les meves il·lusions. Prou remorejaven les cristallines aigües de la riera que, davallant de l'espantosa esbaconada de Brull, formaven amansides gorgues d'un verd esmaragdí, enfilades les unes amb les altres per filigranes d'argentina escuma; prou s'hi emmirallaven els verns i castanyers revestits de novella fulla d'un verd tendral, i el sol prou ho hermonejava matisant-ho tot amb els canviants de sa lluminosa paleta, i fins els aucells xarrotejaven agradosament per les bardisses. (...)

Marià Vayreda (1853-1903)

Alta Garrotxa [3] ...

Comencem el dia veient un aligot aturat enmig d'un cap segat, altiu i bell. I quan arribem a l'Alta Garrotxa, un cabirol, que ha sortit d'un marge de la carretera, l'ha creuada i ha sortit per l'altra banda, ens fa pujar el cor a la boca. Arribem a anar de pressa i l'atropellem. Baixa per allà on algú possiblement hi faria escalada.
La intenció era pujar al Bassegoda, però entre mandres, pàjares i coses vàries finalment no ho fem. Ens passegem per boscos meravellosos i realment màgics. Tot el que ens envolta és bellesa en estat pur. Pocs rastres d'ésser humà descomptant les fites i les marques d'itineraris i GR's. I els pocs rastres són desagradables: restes de paper d'alumini allà on algú hi ha parat a fer un mos i un encenedor inservible acompanyat de dues burilles, allà on algú s'ha aturat a fumar. Els humans som uns irrespectuosos compulsius.
Masos immensos en runes. Camins de catifes de fulles de faig que ens arribaven a mitja cama. El cant d'un picot negre. Mallerengues cua llarga. Catifes de colors i de verd fosc. L'udol del vent entre les branques, pràcticament nues, dels arbres del capdamunt de la muntanya, semblava de lluny el soroll d'un avió.

Sols resten allí, immutables com allavors, aquelles gegantines carcanades, patentitzant un etern miracle d'equilibri; aquells espadats fora de plom, amb les basamentes rosegades per l'acció traïdora i sorda de l'aigua; aquells mateixos immensos còdols abalançats sobre d'avencs, com badalls d'infern, i aquells colossals morrots de penya viva apuntant-se els uns als altres com proes de fantàstics barcos en combat; uns cairuts i rogencs, altres verdosos i negres, i alguns rematats en esperons de contorns epilèptics i recargolats com renecs de condemnat.
Marià Vayreda _ La punyalada.

per sempre ...

No fa gaire que he anat a despedir-me de la Nina. Dilluns serà l'últim dia que passi amb nosaltres. Demà no sé si seré capaç d'anar-la a veure...
Semblava talment com si sabés el que hi he anat a fer. He tingut la sensació de que ella també es despedia de mi. Mirant-me amb aquells ulls tan bonics que té, movent la cua a tot drap, pujant-me a sobre i fent-me festes, com si em volgués animar i dir-me que no passa res, que tot està en ordre. Que entén la decisió presa i...
I he hagut de marxar per no fer-ne un drama.
La trobarem tant a faltar...
I aquesta pena que sento i les llàgrimes que pugui vessar tenen un regust estrany. Com si no fos lícit sentir-se així, com una mena de culpabilitat (estúpida) ... Se'm fa difícil explicar-ho.

Amb mi es queden els pilons de vegades que quan arribava a casa, quan ella encara hi vivia, em tombava a terra fent-me festes i mentre m'aguantava amb les potes a l'espatlla, immobilitzant-me, em llepava tota la cara. La imatge de quan amb poc més d'un mes corria pel pati i com li costava pujar un escalonet de quatre dits. Les passejades i els jocs... Les corredisses i esquivades als quatre cadells que l'estressaven, ostres quins farts de riure ens hi vam fer! I crec que ens va maleïr els ossos quan va veure que ens quedàvem al més tòtil i pesat de tots, en Panxo. Totes les bones estones que ens ha regalat. I amb vuit anys i dos mesos n'hi ha hagut moltes, per no dir quasi totes.

sense pena ni glòria ...

Hi ha dies que passen sense pena ni glòria. Passen perquè han de passar i s'acumulen a la llista de dies que no saps què coi fer-ne. Amb un parell de moments d'inspiració irònica. Amb enyorança de quan escrivies amb més soltesa, amb més alegria, fins i tot amb més atreviment. Un dia majoritàriament avorrit, amb somriures que s'han d'agraïr i converses de boletaires un xic malalts de bosc. I malgrat no passar res o gairebé res, arribaràs a casa amb el cap a punt d'esclatar. Tot això ho pensava jo avui tot tornant cap a casa. I resulta que just aquest dia, el gat té ganes de fer-te escoltar tot el seu repertori de miols, i quan dic tot és tot. I just aquest dia et diuen que la nostra Nina està refotudament fotuda. I les llàgrimes que voldrien sortir se'n tornen cap a dins, si-us-plau per força. Avui no ploraré. I acabes anant a dormir amb pena i gens de glòria.

Talaixà ...

I mentre passeja pels volts de la casa mig enrunada, posa suaument la mà sobre les pedres de les parets que encara perduren. Gest que no pot evitar pràcticament mai. Amb el contacte de la pedra freda contra el palmell, conté la respiració i espera, per uns segons, que li conti mil històries viscudes d'altres temps.
Les pedres sempre han triat guardar els secrets...

Alta Garrotxa [2] ...

Sadernes - Talaixà - Sant Aniol d'Aguja - Sadernes.

És impossible descriure el paisatge tan bé com Vayreda. És impossible, per mi, trobar paraules que facin honor al que han vist els meus ulls.

Catifes perfectes de verds perennes i ocres caducifolis, estroncades de sobte per parets immenses d'una verticalitat vertiginosa. Aigües cristalines que ens permetien comptar les fulles que havien decidit acabar els dies reposant sobre les roques submergides. Canvis de llum espectaculars a causa dels filtres naturals de les fulles de faig. Una terra de mil colors, ara roja, ara negra, ara de tots els marrons del món. I més que sóc incapaç de descriure.
A Talaixà, l'amplitut que ens ha mancat pujant enmig de bosc, ens apareix de sobte.
A Sant Aniol retrobem les fagedes i els ocres tornen a dominar.

Alta Garrotxa ...

Dalt del Puig del Bassegoda, com posat exprés per a confort de l'excursionista afadigat, hi ha un canapé de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m'hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s'estenia a mos peus. A sol ixent, les terres baixes de l'Empordà s'obiraven boiroses per damunt les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua; més ençà, el pic de Tossa, i més ençà encara, Lliurona rònega i perduda entre alzinars, el rierol del Borró tallat a pic, la serra de Banyadors i les negres pinoses de Polí; cap a la dreta, els formidables reductes del Freu, els crenys i gorges de Sadernes, on s'hi veu encara l'encinglada cova des de la qual diu que un temps el Bisbe pasturava el seu ramat i beneïa, per damunt de l'avenc, a les verges del Senyor arraulides en son convent de Coll-Roig, entre esquifits conreus i minúsculs vergers enrondats de murtres i llentiscle. Més a ponent, Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i les feréstegues raconades de Brui. Mirant cap a Segarra, veia Ribelles damunt les imponents canals d'Uja, Bestracà sobre els enderrocs d'Escales; i cap al nord, Costabona i el majestuós Canigó tot cobert de neu. Ça i ençà, contemplava aixecaments espantosos de massius granítics que, desnivellats de base, s'havien obert formant dantesques esquerdes, muradals immensos, ensulsiades colossals que deixaren al viu roques nues i pelades com insepults cranis de titans; i per entremig de tal desllorigament, hi veia verdejar, en ufanós embull, des del roure aparatós i la rogenca alzina dels soleis, fins al frescal faig de les obagues i l'airós pi de les altures, que formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i carenes, i escalaven fins els espadats, per mica que en sos lleixos i revirons pogués arrapar-s'hi la jonça o clavar-hi l'urpa el rebec alzinall, enc que fos llençant ses branques a l'abim.

Pròleg de La punyalada _ Marià Vayreda (Olot 1853-1903)

mentidera!

Entra tota decidida perquè sap que no hi ha la mestressa i me les podrà mesurar tranquil·lament. O això és el que es pensa. Va venir temps enrera, era el juliol. Va mirar-se colors de mostra i va triar un blau-gris i un beige. Quan va tornar el mes passat, o potser era setembre, va acabar triant un gris. Per ser més exactes el Gris 171. Avui em deia que el color que té no és el que havia triat. Mentida. Però clar, no li puc pas dir tan clarament. Intento recordar-li, amablement però amb fermesa, quan va parlar amb la mestressa, quan va triar el color (jo també hi era) i quan la mestressa el va anotar en el croquis definitiu. No em deixa ni parlar i es podria dir que fins i tot em fot crits. Anem a mirar mostres de color. N'estira una i diu: "Era aquest!!" I resulta que m'ensenya el Gris 171. Amb els arguments desmuntats, malgrat no ha volgut acceptar-ho, m'ha etzibat que els tiradors tampoc eren els que havia triat. I quan li demostrem que els tiradors sí que són els correctes, ens dirà que havíem d'anar a muntar els mobles en una altra casa, que no són pas seus?
Hi ha gent realment increïble.

fotos ...

Tinc més d'un centenar de fotos per revelar, em sembla que no m'erro si dic que en són més de dues centes. Un munt d'HDR's per experimentar. Milers de fotos per seleccionar i posar en un albúm, que diu la iaia. Un altre de pendent per poder regalar. Comentaris al Flickr pendents de ser contestats... I no puc fer ben res. El temps, maleït invent, no m'arriba. Sortir de casa a 2/4 de 8 del matí i arribar-hi a 2/4 de 10 de la nit no dóna per gaire, per no dir gens. Els caps de setmana són curts per poder-ho fer seguir tot. I diumenge... ai diumenge (quina queixa tan dolça)... m'esperen els paisatges de l'Alta Garrotxa per omplir una o dues targetes amb un centenar de fotos, més o menys, cadascuna.

Puig dels Llops ...

L'aire fred ens travessa jerseis i paravents. Esvalota els cabells que s'escapen d'agulles i gomes. Recorre l'esquena amb més d'un calfred i malgrat tot no ens mana cap pressa. Esmorzem tranquil·lament, compartint entrepans, galetes i fruita. Com a germans potser mai havíem estat millor que en aquest moment.

A l'hora de reemprendre el camí, el vent m'acarona la cara i romanc quieta deixant-lo fer...

mirador ...

Inici: Collada de Bracons - 1.132m.
Puig de Tossell - 1.434m.
Puigsacalm - 1.515m.
Puig dels Llops - 1.486m.

Avui m'he empapat de bosc i muntanya. He gaudit d'un paisatge meravellós des del millor mirador que hi ha entre la Garrotxa i Osona, el Puigsacalm. Només donant una volta he posat els ulls al Canigó, al Puig de la Força de Tavertet, Montserrat i Pedraforca. La boira no ens ha permès de veure la Plana de Vic ni el Golf de Roses. Hem pogut comptar els volcans que embolcallen Olot. M'ho he passat teta caminant amb els peus coberts de fullaraca... i més coses que podria dir... però millor que us parlin algunes de les imatges, amb les que he intentat capturar la bellesa sense acabar-ho d'aconseguir.

anagrames ...

Superat el primer i el segon mareig de lletres i animada per les dues aportacions desinteressades (són desinteressades, no? jeje o us dec un cafetó?) del Gripaublau i en Xexu (molt agraïda!) ahir vaig decidir marejar-me físicament i de camí cap a casa, asseguda tan còmodament com es pot en un bus de la TIESA, vaig arreplegar les lletres de "nòmades del vent" i vaig aconseguir un parell d'anagrames. Ja us dic ara que disten molt de ser originals i fins i tot de fer gràcia.

Des del vent, mano!

Dóna-me'ls de vent!

Dolen vents de mà.

Demà, volen dents! (Xexu)

Modes d'en Valent (Gripaublau)


A algú li sobren vocals?? Li canvio per alguna consonant!

fragments ...

- Són dos coses molt importants en aquest món
- (...)
- Estimar i desitjar.

Conversa telefònica robada ahir a migdia al centre de Girona.
En l'impass realment curt entre les dues frases, vaig tenir temps de preguntar-me quines, si es referia als diners i la feina, potser. Deu ser que sóc materialista? Potser em vaig deixar influir (craso error) per l'aparença de la dona? Potser perquè jo estava pensant (cosa que sóc incapaç de recordar) en la feina? El cas és que sé que em va sorprendre, encara que només fos mínimament.
Estimar és bàsic. Desitjar ja no ho sé.

nus ...

Foto: Port de Palamós 21 abril 07 - elur

Tinc un nus difícil de desfer. Mica en mica vaig estirant algun dels fils que el componen. Però per desfer un nus no és gaire bona idea estirar res. Tampoc cal mirar tant primmiradament d'on vénen i on van. Només es tracta de desfer per tornar a refer alguna cosa amb tants de fils de tants colors. Tants colors com llum. Tants no colors com foscor.
Desfer per tornar a fer. Desaprendre per tornar a aprendre. Escriure per no dir res. Pensar per no viure. Deixar passar per no haver de pensar. Lliurar-se al son perquè demà sigui diferent... Perquè demà el nus, que ser-hi hi serà igualment, s'hagi afluixat una miqueta... només una miqueta. I aferrar-se a aquesta esperança estúpida, quan saps que qui apreta el nus ets tu mateixa.

el mar ...

Quan la pluja que arribava a cavall del vent ens ha deixat sortir un moment, se sentia un soroll constant, com un tro llunyà.

-Què és aquest soroll?
-El mar.

Realment increïble. Un calfred m'ha resseguit l'esquena.

ales ...

Per volar no calen ales... només perdre la por.

repetim!

Can Jordà _ elur

A partir de dissabte a la tarda ens espera un bon foc a terra, pedres centenàries, racons preciosos, partits de futbol de gossos contra humans, partidetes de ping-pong, caloreta a la vora del foc, reflexes a vidres i aigua, arbres, ocells, jocs de taula... i sobretot, sobretot, bona companyia.
Aquesta vegada l'excusa és la castanyada, però si us haig de ser sincera ja vindrà just que me'n mengi una.

amunt ...

foto: google

Volen les fulles,
el vent se les endú
amunt... amunt...

la pluja i jo ...

Aquest matí he vist neu a les muntanyes properes. He contemplat, un moment en què els núvols han fet una petita treva, la blancor que cobria els Pirineus. He pogut veure, de nou, com n'és de bonica la Garrotxa en un dia fred i plujós, amb retalls de cotó fluix mandrejant enmig del paisatge. M'he passejat sota la pluja olotina. He disfrutat de la lluïssor dels carrers molls i dels reflexes de les llums en les gotes d'aigua. El fred al rostre, a les mans, als peus, m'ha revifat. Aquest temps em fa somriure.

I malgrat tot, malgrat el somriure, voldria fugir d'aquí. Deixar enrere d'una punyetera vegada la sensació de que aquest no és el meu lloc. Tenir més de mitja vida empaquetada en caixes i no saber on fotre la resta no és de gaire bon portar. Veure que cinc anys són tan poca cosa és depriment. Acceptar que no tens cap espai propi no és pas fàcil. Estar pensant que només un gat t'espera cada vespre és prou trist. Escriure posts calimeros em fa emprenyar.

bon humor ...

Plou i a defora bufa es vent

Que dorm es meus sentits i aixeca sa tempesta

I aquest tic a tic que això representa

Música i cançons i un bon grapat d’emocions.

És maca aquesta cançó del Tomeu Penya, i penso que ho és pel fet d'estar cantada amb mallorquí.
Plou i a defora bufa el vent, però no em sento petita com un granet d'arena, no. Ni tampoc immensa com una muntanya. A voltes tinc la sensació de que no em sento. A vegades em miro i no em reconec, d'on han sortit aquests cabellots tan llargs?

Plou i ja tinc ganes de que sigui l'hora de sortir i passejar-me notant la tardor al rostre.

Avui estic de bon humor.

escletxa [2] ...

Sostre de núvols,
tots els colors del dia
a l'horitzó.

.

escletxa ...

El cel està cobert per un sostre gris de núvols quasi uniforme que s'acaba just allà on bufa el vent, a l'Empordà hi deu fer Tramuntana, per poder veure tots els colors de la sortida del sol.
Una petita escletxa de llum entre el sostre de cotó i l'horitzó.

I de moment no sembla pas que vulgui ploure...

estats d'ànim ...

Després d'un dilluns malhumorat i un dimarts negre,
arriba un dimecres tardorenc.
Ja no n'espero gaire res del dia d'avui.
Portes enfora s'ha girat un vent
que fa dies que bufa pell endins.
El sol implacable que lluïa
malgrat la grisor de l'ànim,
avui no sembla pas que hagi de triomfar.
Vent de tempesta i núvols de pluja
faran més suportable un dia amb poques esperances.
Només alguna de ben petita,
tan petita com un secret
d'aquells que no es diuen a ningú.

.

bassa ...

Al costat dret de la casa, un parell de feixes més avall hi ha una bassa artificial. Quasi que se'n podria dir una piscina precària. En el camí que hi du, hi ha un pou, tan antic com la casa, de la qual hi ha documentació de l'any 1.200. Mentre faig fotos al pou veig que a la bassa hi ha una activitat tremenda de bitxos... i corro a buscar l'objectiu llarg, a veure si hi ha sort i puc caçar alguna bellesa de cos esvelt i ales transparents.

Tal com em va dir l'I, en aquest lloc, en aquesta casa, seria difícil escollir un racó preferit.

mal humor ...

Hi ha dies en que només saltar del llit ja voldries que fos l'hora de tornar-s'hi a posar. I a mida que passen les hores et reafirmes a la primera impressió.

tardor [n] ...

Dia de tardor.
De núvols i boires matineres.
De plugims.
De fang a les xiruques.
D'arbres regalimant pluja.
De trepitjar la terra i notar-la tendra i amorosa.
D'aire fresc i lleuger.
De fulles roges trencant l'homogeneïtat verda.

la realitat de Galeano ...

Cada día compruebo que la realidad es mucho más rica, más misteriosa, más prodigiosa y más loca de lo que uno supone, y eso me ayuda a vivir. Cuando siento que el alma se me cae al piso y que no hay modo de levantarla, viene la realidad y me dice: mírame, soy mucho más grande que todo lo que tus ojos podrían abarcar a lo largo de tu vida entera. Eso me devuelve la esperanza, me da energía, es el universo en las cosas chiquitas.

La Jornada Semanal, 2 de abril del 2000
Arturo Jímenez, entrevista con Eduardo Galeano

mal dia?

M'estic esbandint els cabells quan s'acaba l'aigua calenta.
Haig de fer eslàloms a la cuina per poder-me preparar l'esmorzar, esquivant a la iaia i a la gossa, que torna a ser a casa de dispesa. I només tinc cinc minuts!
Pujo al bus i oh! merda! se m'enganxa la camisa nova i sento un soroll que no m'agrada gens.
Aquest any es porta la camisa nova amb estrip de disseny fortuït. (Ja veurem si es pot cosir...)
I és que val més agafar-s'ho bé, no?

boirines ...

Aquest matí, dos aguilots. Un de parat dalt d'un pal de telèfons, l'altre aixecant el vol d'enmig d'un camp segat fa poc.
El sol dibuixat rera fragments de núvols i boira no sembla gran cosa, però desprèn una bellesa tan gran com la seva força.
El dia, mica en mica, es va aclarint.

nas...

El cap espès i el cos pesat. El nas mig pelat i el coll irritat. Una nit de febre i un dia que no sap a quina temperatura quedar-se. Si fa no fot, com el dia que hi ha finestres enfora, que no es decideix ni per fer bo ni per fer sol. (No sé si cal l'aclariment de que per fer bo hauria de ploure a bots i barrals).
El cap massa espès tinc ara mateix... i no puc acabar d'entendre d'on coi surten els mocs. Que jo tinc un nas petitó, punyeta!


Ah!
Gràcies!

caras y caretas ...

¿Cristóbal Colón descubrió América en 1492? ¿O antes que él la descubrieron los vikingos? ¿Y antes que los vikingos? Los que allí vivían, ¿no existían?

Cuenta la historia oficial que Vasco Núñez de Balboa fue el primer hombre que vio, desde una cumbre de Panamá, los dos océanos. Los que allí vivían, ¿eran ciegos?

¿Quiénes pusieron sus primeros nombres al maíz y a la papa y al tomate y al chocolate y a las montañas y a los ríos de América? ¿Hernán Cortés, Francisco Pizarro? Los que allí vivían, ¿eran mudos?

Nos han dicho, y nos siguen diciendo, que los peregrinos del Mayflower fueron a poblar América. ¿América estaba vacía?

Como Colón no entendía lo que decían, creyó que no sabían hablar.

Como andaban desnudos, eran mansos y daban todo a cambio de nada, creyó que no eran gentes de razón.

Y como estaba seguro de haber entrado al Oriente por la puerta de atrás, creyó que eran indios de la India.

Después, durante su segundo viaje, el almirante dictó un acta estableciendo que Cuba era parte del Asia.

El documento del 14 de junio de 1494 dejó constancia de que los tripulantes de sus tres naves lo reconocían así; y a quien dijera lo contrario se le darían cien azotes, se le cobraría una pena de diez mil maravedíes y se le cortaría la lengua.

El notario, Hernán Pérez de Luna, dio fe.

Y al pie firmaron los marinos que sabían firmar.

Los conquistadores exigían que América fuera lo que no era. No veían lo que veían, sino lo que querían ver: la fuente de la juventud, la ciudad del oro, el reino de las esmeraldas, el país de la canela. Y retrataron a los americanos tal como antes habían imaginado a los paganos de Oriente.

Cristóbal Colón vio en las costas de Cuba sirenas con caras de hombre y plumas de gallo, y supo que no lejos de allí los hombres y las mujeres tenían rabos.

En la Guayana, según sir Walter Raleigh, había gente con los ojos en los hombros y la boca en el pecho.

En Venezuela, según fray Pedro Simón, había indios de orejas tan grandes que las arrastraban por los suelos.

En el río Amazonas, según Cristóbal de Acuña, los nativos tenían los pies al revés, con los talones adelante y los dedos atrás, y según Pedro Martín de Anglería las mujeres se mutilaban un seno para el mejor disparo de sus flechas.

Anglería, que escribió la primera historia de América pero nunca estuvo allí, afirmó también que en el Nuevo Mundo había gente con rabos, como había contado Colón, y sus rabos eran tan largos que sólo podían sentarse en asientos con agujeros.

El Código Negro prohibía la tortura de los esclavos en las colonias francesas. Pero no era por torturar, sino por educar, que los amos azotaban a sus negros y cuando huían les cortaban los tendones.

Eran conmovedoras las leyes de Indias, que protegían a los indios en las colonias españolas. Pero más conmovedoras eran la picota y la horca clavadas en el centro de cada Plaza Mayor.

Muy convincente resultaba la lectura del Requerimiento, que en vísperas del asalto a cada aldea explicaba a los indios que Dios había venido al mundo y que había dejado en su lugar a San Pedro y que San Pedro tenía por sucesor al Santo Padre y que el Santo Padre había hecho merced a la reina de Castilla de toda esta tierra y que por eso debían irse de aquí o pagar tributo en oro y que en caso de negativa o demora se les haría la guerra y ellos serían convertidos en esclavos y también sus mujeres y sus hijos. Pero este Requerimiento de obediencia se leía en el monte, en plena noche, en lengua castellana y sin intérprete, en presencia del notario y de ningún indio, porque los indios dormían, a algunas leguas de distancia, y no tenían la menor idea de lo que se les venía encima.

Hasta no hace mucho, el 12 de octubre era el Día de la Raza.

Pero, ¿acaso existe semejante cosa? ¿Qué es la raza, además de una mentira útil para exprimir y exterminar al prójimo?

En el año 1942, cuando Estados Unidos entró en la guerra mundial, la Cruz Roja de ese país decidió que la sangre negra no sería admitida en sus bancos de plasma. Así se evitaba que la mezcla de razas, prohibida en la cama, se hiciera por inyección.
¿Alguien ha visto, alguna vez, sangre negra?

Después, el Día de la Raza pasó a ser el Día del Encuentro.

¿Son encuentros las invasiones coloniales? ¿Las de ayer, y las de hoy, encuentros? ¿No habría que llamarlas, más bien, violaciones?

Quizás el episodio más revelador de la historia de América ocurrió en el año 1563, en Chile. El fortín de Arauco estaba sitiado por los indios, sin agua ni comida, pero el capitán Lorenzo Bernal se negó a rendirse. Desde la empalizada, gritó:
-¡Nosotros seremos cada vez más!

-¿Con qué mujeres? -preguntó el jefe indio.

-Con las vuestras. Nosotros les haremos hijos que serán vuestros amos.

Los invasores llamaron caníbales a los antiguos americanos, pero más caníbal era el Cerro Rico de Potosí, cuyas bocas comían carne de indios para alimentar el desarrollo capitalista de Europa.

Y los llamaron idólatras, porque creían que la naturaleza es sagrada y que somos hermanos de todo lo que tiene piernas, patas, alas o raíces.

Y los llamaron salvajes. En eso, al menos, no se equivocaron. Tan brutos eran los indios que ignoraban que debían exigir visa, certificado de buena conducta y permiso de trabajo a Colón, Cabral, Cortés, Alvarado, Pizarro y los peregrinos del Mayflower.

Eduardo Galeano.

llibreta...

07-10-08

El vent desdibuixa el rastre dels avions. Semblen talment pinzellades del Van Gogh.


A Eduardo Galeano quan anava a escola li van explicar que Núñez de Balboa fou el "primer" en veure a la vegada els oceans Atlàntic i Pacífic. Ell, va aixecar el braç i va preguntar:
"¿Los indios que vivían allí eran ciegos?"
(llegit a El País)


08-10-08

La pluja al vidre
difumina les llums.
Està plovent.


.

juny!

Companys i companyes, amics i amigues...
esmoleu ben bé l'eina, més bé que mai, millor que mai,
que s'apropa un altre juny!

.

lluna ...

TEMPS D'INTERLUNI

El silenci també és un atzucac
i també es diu amb silenci.
Potser
cap gest no és tan clar i tan transparent
com tu pensaves, i ara sents l'ofec
de tants gestos sobrers.
Potser el costum
t'ha convertit en aquest personatge
hieràtic i solemne que malviu
entre la por terrible a veure's nu
i el terrible desig de despullar-se.

Miquel Martí i Pol

____________________________________________________________________

Hi ha mitja lluna
desdibuixada al cel.
Potser plourà.

migracions [2] ...

Fa molts dies, de fet fa molt temps, que hi dono voltes. Potser hauria de migrar. Tot sovint penso en començar un blog de bell nou, a partir de zero, sense dir-ne res a ningú. O tancar aquest. Però de moment no en sóc capaç, ni d'una cosa ni de l'altra. Bàsicament perquè us trobaria a faltar i també perquè, tot i que últimament em sento una mica condicionada a l'hora d'escriure, m'agrada i necessito tenir aquest racó. El problema és que el meu anonimat va perdent la seva condició i no sé si sabré acostumar-m'hi, no sé si a vegades deixo d'escriure perquè no sé com expressar-me o perquè inconscientment m'autocencuro.

Les papallones també migren...

Potser només és que falta pluja...

Quan l'espai físic que pots considerar teu disminueix ostensiblement, alguna cosa s'encongeix dins teu.

llàgrimes [3] ...

Provant la nova càmera l'últim dia que va ploure un xic... i ja en fa massa temps d'això.

papallones ...

Acostumo a estar a l'ordinador de casa amb un paper al costat del teclat. Mentre espero alguna cosa o en rumio alguna altra, hi gargotejo. Dibuixos sense sentit, lletres, molts cercles... Però aquests últims dies l'he quasi omplert de papallones. Fins i tot he "desconnectat" del que m'oferira la pantalla per dibuixar-ne unes quantes. I és que quatre gargots mal fets ja poden assemblar-s'hi.
No crec especialment en els senyals, de fet em considero una persona ascèptica. Però no he pogut evitar buscar què signifiquen les papallones en el món de la simbologia. I no n'he tret l'entrallat. Només sé que dibuixo papallones i no sé perquè.

biiiiiiiip!

Biiiiiiiiiip! deu, nou, vuit, set... i tots corríem a amagar-nos en algún racó del pati o del parc. Sis, cinc, quatre... i procuràvem estar quiets. Recordo que fins i tot em mig aguantava la respiració. Tres, dos, un, zero! I qui comptava podia fer tres passes, tant llargues com podia, en alguna direcció, la que volgués. I em tornava a aguantar la respiració si les feia cap allà on era amagada. Potser em descobria i cridava el meu nom, potser no i quan tornava a cridar Biiiiiiiiip! nou, vuit, set... corria a tocar i a amagar-me de nou... Biiiiiiiiiiiip! vuit, set... cada vegada disponíem de menys temps, cada vegada havíem de córrer una mica més. Biiiiiiiiip! set...
Avui m'ha agradat veure que, després de tants anys, la mainada encara hi juga. Avui al parc hi havien comptes enrere i corredisses divertides.
Biiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

reflex ...

Reflex al rec,
a tocar de les mans
tenim els núvols.

the Secret ...

riu...

La vida és com un riu on es van alternant
meandres plens de llum i racons obscurs.




Foto: riu Brugent just abans de desembocar al Ter.