la pluja i jo ...

Aquest matí he vist neu a les muntanyes properes. He contemplat, un moment en què els núvols han fet una petita treva, la blancor que cobria els Pirineus. He pogut veure, de nou, com n'és de bonica la Garrotxa en un dia fred i plujós, amb retalls de cotó fluix mandrejant enmig del paisatge. M'he passejat sota la pluja olotina. He disfrutat de la lluïssor dels carrers molls i dels reflexes de les llums en les gotes d'aigua. El fred al rostre, a les mans, als peus, m'ha revifat. Aquest temps em fa somriure.

I malgrat tot, malgrat el somriure, voldria fugir d'aquí. Deixar enrere d'una punyetera vegada la sensació de que aquest no és el meu lloc. Tenir més de mitja vida empaquetada en caixes i no saber on fotre la resta no és de gaire bon portar. Veure que cinc anys són tan poca cosa és depriment. Acceptar que no tens cap espai propi no és pas fàcil. Estar pensant que només un gat t'espera cada vespre és prou trist. Escriure posts calimeros em fa emprenyar.