Ahir estava escoltant, com cada dia, L'ofici de viure a Catalunya ràdio. Parlaven de les primeres cites. Al principi del programa varen parlar dues coachs, dues dones. Per la veu semblaven joves.
La primera va dir que les dones no havíem de donar el primer pas, que era cosa dels homes. Que ens havíem d'esperar a que ell fes el primer pas. Que si el fa la dona, l'home perd l'interés.
La segona va ratificar les paraules de la primera esgrimint l'argument de que al regne animal, és el mascle qui pren la iniciativa. Que l'ésser humà hauria de fer el mateix. Que la dona no ha de demanar mai una cita. Que tota aquesta història de la llibertat i igualtat ha pervertit el sistema d'aparellament. És més, va dir textualment: si ets tu qui proposa la cita, referint-se a la dona, més val que no hi vagis.
Sort, sort!, que els convidats al programa no hi van estar d'acord!
I és que a vegades, i no us ofengueu eh?, els homes són tan badocs que si no fessim el primer pas les dones no caminaríem mai!
dimecres, 26 de novembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
És curiós... badoc/-a, "que bada". I badar, "acte de guaitar, vigilar", i per extensió, "guaita, sentinella". Més aviat tot el contrari del que fem els badocs, que guaitar, allò que normativament sembla que s'entén per guaitar, guaitem poc, o gens.
ResponEliminaAixí que feu, feu...
suposo que el pitjor de tot és esperar a que l'altre faci el primer pas. I així tots dos esperaran eternament.
ResponEliminaEns hauríem de posar d'acord. Els anys parells el primer atac per les dones i els imparells el primer atac pels homes.
¿Què l'home perd l'interés si és la dona qui fa el primer pas?
ResponEliminaDéu meu, aquesta és una de les estupideses més grans que he sentit mai!
La d'antiàcids que m'hagués estalviat si haguéssiu sigut vosaltres les que donéssiu el primer pas!
Vaja, jo encantadíssim! :-)
Un petonot per endavant, maca! ;-)
La proposta de l'estrip em sembla genial! hehehe
ResponEliminaSuposo que tenim por al rebuig. Allò d'«el no ja el tens; has de buscar el sí» és molt fàcil de dir, prò a tots ens fa massa por el no. No ho sé, noia! Jo he donat massa cops el primer pas i no m'ha anat mai bé! Segurament perquè vaig córrer massa i no vaig estudiar bé la situació, prò vaja! O potser perquè vaig tractar amb covards que es van cagar a les calces quan vaig ser jo que vaig donar el primer pas! No ho sé! Sincerament, i per experiència, a mi se m'han tret una mica les ganes de continuar provant-ho! Potser necessito un temps per tornar a reunir el valor suficent!
De totes maneres, això de dir que les dones no ho han de fer mai... Repeteixo: ens ho repartim, com ha dit l'estrip???
Que modern i que innovador, això de ser coach! A part de no estar-hi d'acord, és que em sembla que traspassen la frontera entre donar consells i dictar normes, i això em sembla greu.
ResponEliminaNo només no m'ofenc, sinó que et donaré la raó. Penso que s'ha evolucionat força en aquest sentit, i que als homes també ens agrada que les dones ens proposeu coses per fer, citar-nos. Els clixés que hi havia quan nosaltres érem petits ja han passat a la història, i ara no ens ha d'estranyar res, ni hem de veure amb mals ulls que el primer pas el faci ella. Com bé dius, si no és així, em sembla que de vegades no acabaríem mai.
ResponEliminaja ho pots ben dir...
ResponEliminaA veure... jo crec que hi ha d'haver voluntat per les dues bandesde fer el primer pas... però a vegades, només a a vegades, els homes necessiten una empenteta de res... peruqè n'hi ha molts que no saben per on començar!!!
ResponEliminaJo demanar una cita mai, ara provocar el primer petó... Uuuuiiiiii....
Ostres tu, però hem evolucionat prou com per no haver de seguir l'instint natural de qui ha de prendre la iniciativa... brrrr
ResponEliminaEstimat dErsu_, no us puc pas demanar cap cita a vos! si de cas faré de badoca en aquest cas.
ResponElimina(és un plaer saber que passeu per aquí de tant en tant, gràcies)
Això em va passar quan era més joveneta Estrip! quin parell de tòtils, mareta meva!!
Doncs ara no sé què fer, si afanyar-m'hi perquè s'acaba un any parell o esperar a que arribi l'imparell... :P
Tot i que dubto que passi res ni a l'un ni a l'altre.
È que sí Buk?? seria com dir que les dones perdem l'interès i l'home no té un merdeces?
Nou efecte secundari de l'enamoramenta: úlceres! jejeje
Però no se'ns pot pas carregar tot el pes a nosaltres ara, eh??
Un petonàs, maco!!!!
Sí, sí, sí, Núr!!! jo fa un temps que faig de badoca, tu. N'hi ha que et fan ben desencantar de tot.
que es mogui qui s'enamora o estigui interessat/da, sigui dona o home!
Benvinguda maca!
És que potser ni començaríem Xexu!! jejeje
Ho dic, ho dic Jordi ;)
ui, ui que m'he descuidat el Gripaublau! :P
ResponEliminaFan entre por i ràbia els i les coachs! En saben taaaaaaaant de tot!
jejejeje Tarambaneta, una empenteta de res, sí.
Ben fet!!
Hi ha espècies animals Pels Núvols en que és la femella qui comença el festeig. I és en quasi totes les espècies, no goso dir totes perquè no ho sé del cert, la qui decideix.
Benvinguda Pels Núvols!
ResponElimina(avui tinc el dia despistat!)
Bua... hehehe, mira que si els altres hi estan d'acord jo tanco la ràdio eh! Que per alguna cosa és una parella, una cosa de dos! En una relació no hi ha papers a representar, la dona no ha de fer allò i l'home allò altre, és... mutu, no sé! No m'agradaria això d'haver d'esperar eternament...
ResponEliminaO trucar-hi i dir-los que què coi s'han pensat, Laia! ;P
ResponEliminaUna mica cada un, va. Esperar eternament només és una opció, l'altre és moure's ;)
Primer de tot... m'encanta tenir coses com aquestes en comú amb la gent. Em va saber molt greu perdre "Una nit a la terra" i me'n vaig alegrar tant de recuperar "L'ofici de viure". Un gran programa de conducta humana.
ResponEliminaAl tema... ha arribat un punt en el que me n'he adonat que si vols una cosa has d'anar per ella. Deixar de banda els codis establerts i matar-te si cal per allò que vols. Ningú altre ho farà per tu i més val guardar la vergonya a casa. Cadascun ha de mostrar-se com és i s'interessa quelcom o algú.. endavant!!