diumenge, 31 de maig del 2009

el Puigmal a tocar ...




Avui he fet 94 fotos. I jo que em pensava que no n'havia fetes gaires, amb la feinada que tenia a posar un peu davant de l'altre! Però parar-se per fer una foto, és una bona excusa per agafar aire quan notes que no en tens prou.
Quan he sortit de casa aquest matí, ja sabia que no hi arribaria, però com a mínim ho havia d'intentar. Potser si el temps no s'hagués girat com ho ha fet, i amb més paciència, hi hauria arribat, o potser no, cal ser realistes. Però m'he quedat a les portes d'arribar al Puigmal. Massa mesos d'inactivitat, massa vida sedentària.
Amb tot, he disfrutat del paisatge, dels canvis de llum i de temperatura, del sol, de la pluja i de la calamarsa. Perquè hem arribat al cotxe xops com ànecs.


I malgrat la calamarsada, que tot sigui dit era de tamany petitó però déu n'hi do com picava, he tingut temps d'immortalitzar aquest parell.

dimecres, 27 de maig del 2009

som un ...


Som un!

Passi el que passi.
Guanyi qui guanyi.
Sempre.

dilluns, 25 de maig del 2009

pardal...

Just quan estava a punt de sortir de la botiga per anar a esmorzar, l'he vist. Volant per sobre les cuines de l'exposició. Un pardal jove. Quan m'ha vist, notat, sentit, ha volgut fugir. El pitjor lloc on podia haver entrat ha sigut aquest. Dues de les quatre parets són vidre i s'ha passat una bona estona picant-hi. He estat a punt d'agafar-lo tirant-li el jersei al damunt, però entre que tenia por de fer-li mal i que ell es movia molt, per poder fugir de mi, se m'ha escapat un parell de vegades. Al final l'hem perdut de vista. En S m'ha dit que segurament havia sortit per la porta oberta. Jo no n'estava gens segura i he mirat sobre els armaris si el veia, però la cadira no és prou alta!
Ara, quan he entrat a dos quarts de cinc, l'he trobat altra vegada intentant sortir a través del vidre. No sé com ho he fet, i dubto de que jo hi hagi fet gaire res. He obert la porta i he anat piulant més o menys com ell, seguint-lo lentament i fent-lo anar cap a la porta, fins que ha sortit i, totalment esgotat, ha volat fins el primer arbre del carrer. Ara ja no hi és... espero que les ferides que s'ha fet al bec no li impedeixin menjar i beure. Sé que de pardals n'hi ha molts, però què voleu que us digui, si s'han de morir que no sigui per culpa dels humans.

M'ha fet tanta pena que encara noto un nus a la boca de l'estòmac.
Dubto que cap més matí deixi la porta oberta de bat a bat!

divendres, 22 de maig del 2009

destemporització...

Fa dies que tinc un mail per contestar, dic dies i potser ja són setmanes... Però quan no saps què dir és complicat trobar paraules. Com quan no tens res a dir. I ja no sé si és que no sé què dir, si no tinc res a dir o si no vull dir res.

Ahir vaig descobrir que érem dijous, a migdia. A quarts de nou del vespre, anava repetint demà és divendres! per acabar-m'ho de creure. Aquesta setmana ha sigut estranya. Dilluns hi va ser però no hi va ser, el vaig viure per inèrcia i el tinc mig borrat.

Fa dies, massa dies, que voldria però no ho faig. No és allò de voler i no poder, no. Poder, puc, i tant! Només m'haig d'espolsar la vergonya del damunt, foragitar aquesta timidesa que creia superada. Tu fas un pas i jo em quedo immòbil. Intento fer-ne un i resulta que en reculo dos. I així no arribarem pas enlloc. Vi-su-a-lit-za-ci-ó!

El temps passa sense que tingui temps de comptar-lo. La qüestió és: realment vull comptar-lo?

dijous, 21 de maig del 2009

Madrid, personal i intransferible ...

No faré un resum de totes les sensacions, bones, que he tingut i viscut.
No explicaré de quina manera he rebut l'amor que em tenen. Ni tampoc com he intentat donar-los el meu.
No diré res de les abraçades, carícies, petons, somriures, rialles, mirades i complicitats que hem compartit.

Només diré que a en Gabriel (10), en Sergio (7) i a mi (35) ens encanta jugar amb plastilina.

Que el Vicente Calderón és mil vegades més bonic que el Bernabéu (vistos tots dos des d'una distància prudencial) i mil vegades menys que el Camp Nou.

Que hi ha una professora d'institut, madrilenya, tan o més culé que jo. I que fa sortir a la pissarra als que es presenten a classe amb el xandall del Madriz. Divendres de la setmana passada, els va dir que volia que aquest dilluns la rebessin fent-li el passadís.

A en Sergio ja no li agrada el futbol. 'El fútbol es un rollo de deporte'. Suposo que quan el Madriz torni a guanyar títols (que espero que sigui d'aquí mooooooolt de temps) li tornarà a agradar. De moment l'opció de mirar com juga el Barça, disfrutar i fer-se culé, no la contempla. Encara ric amb la reacció del seu pare, tan merengue com jo culé, quan li ho vaig proposar.

A en Gabriel, que no li agrada gens el futbol, no li fa res reconèixer davant el seu pare, merengón on els hi hagi, que vol que guanyi el Barça (justament el dia del 2-6) perquè sap que jo estaré contenta. 'El día del Madrí-Barça me acordé de tí'

'Sinceramente Neus, yo quiero que el Barça gane la Champions. Ya que no está el Madrid, quiero que la ganen ellos' (el pare d'en Sergio)
'Como debe ser... aunque honestamente tengo que reconocer que si en lugar del Barça fuera el Madrid, yo quiero que pierda el Madrid. Siempre.' (una servidora)
I ens mirem i riem.
Celebrar una lliga a Madrit és diferent. Riure's de tot plegat no té preu. Saber que es pot ser de dos equips de futbol totalment contraris i agafar-s'ho amb alegria, tampoc en té.
Quan el respecte passa per davant de qualsevol altra cosa, la vida és tan senzilla com bonica.

dimecres, 20 de maig del 2009

l'altra Madrid ...

Un teatre petit i recollit, d'aquells on es fa art en petit comitè. Mig amagat en un carrer llarguíssim. Uns actors boníssims, una escenografia senzilla, bonica i eficaç, música en directe. Un narrador amb una mirada interessantíssima, igual que el somriure. Un Diable-mag sorprenent. Un soldat ben plantat. La princesa una mica massa fleuma. Uns músics excel·lents. Historia del Soldado de Ramuz/Stravinski al Teatro Guindalera. Sortint de l'obra, licor de 'guinda' pels adults i caramels de 'guinda' pels menuts, tot fent-la petar amb els actors i músics. Vaig conèixer a la pianista, una amiga de l'Ana.


Prop del museu Reina Sofía, hi ha La casa encendida, un projecte de Caja Madrid. No és que em fes gaire il·lusió aportar res a tal caixa, però l'exposició valia molt la pena i va resultar ser gratuïta. Retratos de Nueva York: Fotografías del MoMA. Què us haig de dir, sobren les paraules... s'ha de veure i sentir, sobretot sentir. No em puc imaginar què serien capaços de fer, tots aquells fotògrafs, si disposéssin de la tecnologia actual. La resta d'humans que intentem fer alguna fotografia decent, ens hauríem d'apartar i plegar.
Dins la mateixa casa, hi havia una retrospectiva d'Artaud. Tampoc sabria trobar les paraules adequades. Em van encantar els seus retrats, les seves anotacions disperses plenes d'esbossos. Em quedo amb una pàgina d'una llibreta de matemàtiques, on emmig de mil operacions hi va plasmar el dibuix d'un ocell que ocupa més de mitja pàgina, sense trencar l'estètica del conjunt en cap moment.
També he de dir que l'edifici és una meravella, sobretot la terrassa que és espectacular.


I, finalment, després d'uns quants viatges a Madrid, vaig entrar al Real Jardín Botánico. (Com diu el meu germà, allà tot és real). Silenci a estones, fresqueta... i una sensació d'incredulitat creixent. Encara som a Madrid? Si fins i tot hi havia una marieta!
Em vaig enamorar dels hivernacles. Especialment del de clima tropical. Quanta abundància i que bé s'hi estava quan obrien els humidificadors i tenies la sensació de xirimiri... Ens va agradar tant que quasi que ens hi quedem!
Al Jardín Botánico també hi havia una exposició: Mutis al Natural. Ciencia y arte en el Nuevo Reino de Granada. Una meravella. Les il·lustracions de botànica eren joies dignes del millor tresor. Els estris que feien servir aquella gent... increïbles! Hi havia un microscopi de butxaca que era realment de mà, perquè cabia perfectament dins una mà tancada. Una vida realment interessant la de Mutis.

dilluns, 18 de maig del 2009

viceversa ...

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte

tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte

tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte

o sea
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

Viceversa _ Mario Benedetti (1920-2009)

dijous, 14 de maig del 2009

mandriles ...

A tres quarts de nou del vespre sortirà un tren de Girona. Destinació Chamartín. Torno a Madrid.
A perdre'm dins uns ulls verds que estimo amb tota l'ànima.
Aquest matí li ho he dit a en J, és com anar a un balneari.
I amb una mica de sort els podré veure a tots.
L'Ana, en Gabriel, en Fernando, en Sergio i en Fon.
Espero que sí, perquè ja van tres viatges a 'los mandriles' sense poder compartir moments amb en Fon.
En Fernando, en Sergio i en Fon són merengues.
A en Gabriel no li agrada el futbol. A l'Ana no ho sé.
Espero celebrar el segon títol de la temporada a Madriz.
Serà divertit.

dimecres, 13 de maig del 2009

papallona ...

Asseguda enmig de flors veus com s'acosta guiant-se per l'olfacte. Sembla talment com si anés fent tentines. La segueixes amb la mirada quasi sense moure't, qualsevol soroll estrany la foragitaria. Finalment s'atura damunt una mata de farigola totalment florida. Olfacte fi i bon gust. Agafes la càmera suaument i d'allà estant l'enfoques i dispares. Massa lluny, però prou aprop com per poder admirar tanta bellesa. Mica en mica, fent el mínim soroll, t'hi apropes de genollons mentre vas fent fotos. Saps que en qualsevol moment, si et nota, marxarà. I cada vegada ets més aprop i ella continua disfrutant de les flors completament aliena a tu. O potser no. Potser t'hi sap i el que vol és que t'hi apropis més.

A vegades hi ha persones que semblen papallones.

dilluns, 11 de maig del 2009

esclat!

Un prat amb olor de farigola.
Flors de mil colors i orquídies boscanes.
Papallones de totes mides i colors.
Abellerols omplint el cel amb els seus pruiks característics.
Orenetes i un pit-roig.
Resseguint la primera línia de muntanyes, una cornella foragita un aligot vesper femella, fent-li uns quants picats.
Té raó el meu germà, quan ets testimoni d'aquestes coses, via prismàtics o telescopi, és ben bé com estar mirant un documental. Però molt millor.

diumenge, 10 de maig del 2009

lligams ...

Travesseres - Cerdanya.

Orenetes dibuixant el cel arran de teulades, caps i camps.
Voltors dibuixant el moviment de l'aire a les altures.
El Cadí-Moixernó retallant l'horitzó.
Pedres plenes d'històries.
Portes antigues guardant secrets.
Panys plens de màgia.
Núvols apaivagant la intensitat del sol.
I una família celebrant aniversaris, estrenyent lligams i presentant als nous membres.

divendres, 8 de maig del 2009

núvols ...

Aquest matí, anant cap a girona, m'he encantat mirant el cel. De fet, ara que hi penso ho faig sovint. Però avui hi havia núvols curiosos dibuixant formes.
Hi he vist:
- una A immensa.
- el cap d'un drac.
- un blauet que ha anat cambiant cap a colibrí...
- un centpeus.
Quatre coses allà on normalment només hi veig núvols.
Recordo una vegada, al poble, una gran fletxa assenyalant l'Empordà. I tret d'aquest record, d'una tardor no gaire llunyana, no en tinc cap més d'aquest tipus.
Potser per això faig aquest post, per tenir-ne algun altre...

dimecres, 6 de maig del 2009

visió perifèrica ...

T'has girat dissimuladament per mirar què llegia. Suposo que no t'ha sorprès veure que he obert el diari i he anat directament a llegir 'El nou'... o potser sí, no ho sé.

L'altre dia em vaig girar jo, sense dissimular gens, es podria dir que bruscament. I em vaig posar a escoltar la conversa d'una manera quasi insolent, almenys és el que podria semblar. Però no, més que escoltar et volia mirar. Cosa que no he fet tots els altres dies que t'he vist, mirar-te.

Ahir al vespre, vaig intuïr un somriure quan vaig arribar i vas seguir-me amb la mirada, també dissimuladament.

Avui t'has girat expressament i m'has somrigut amb una ganyota divertida.

Després, aquest vespre, sé que tindré vergonya.


Imatge: El Foll de Picasso _ Barcelona 1904

dimarts, 5 de maig del 2009

apunts [12] ...

Un bateig en petit comité.
Emocions contingudes que al final rodolen galtes avall en forma de llàgrimes.

Hi ha moments en que l'enyorança de la iaia és tan gran que no sé com gestionar-la.
Hi ha moments en que m'he de mossegar la llengua quan el meu cervell li envia l'ordre de fer una pregunta concreta. M'ha passat vàries vegades, però mai havia estat tan a punt de deixar-la sortir com quan vam arribar al restaurant: On és la iaia?
No puc negar que jo, escèptica com sóc, notava que hi era.

Hi ha dues preciositats que han après a somriure i només de recordar com ho fan somric àmpliament.
Després del miracle de la vida, hi ha el miracle del somriure.

Maig, temps d'aniversaris i flors. Temps de fotos. Aquest any no podré gaudir-ne cap cap de setmana, però penso aprofitar les 3 hores del migdia al màxim.

A vegades el meu narcís està tan ufanós que s'atreveix a fer coses com aquesta. I encara em sorprèn més quan les ensenya, encara que sigui amb una barreja d'orgull i vergonya, molta vergonya.

Un sms quan estic acabant de dinar. És a Girona i em proposa de conèixer-nos i fer un cafè. No m'hi puc negar, per res del món. L'Hypatia és tan maca!!! Gràcies ;*)!

diumenge, 3 de maig del 2009

jana i arnau ...















les paraules moltes vegades són sobreres...

dijous, 30 d’abril del 2009

sobrevivint abrils ...

S'acaba abril i potser, segurament, probablement, possiblement podria dir per fi s'acaba abril!
No sé què té aquest mes que sempre me'n sobren dies, tot i que aquest pic no em puc queixar gaire, doncs ha sigut un abril totalment meu.
Arriba el maig i malauradament no agrada a tothom.
Un maig ple. Almenys tres dels cinc caps de setmana que té.
Demà bateig de la Jana, el 9 trobada familiar (d'aquella familia que estimes perquè vols i no perquè toca) i per Sant Isidre trobada amb la familia madrilenya (d'aquella que et fas a mida sense tenir en compte que no hi ha cap vincle sanguini que justifiqui l'amor).

I què voleu que us digui... després de rebre uns quants xàfecs gelats el penúltim dia d'abril, m'eixugo, em canvio de roba i somric. Hi ha coses que sempre, sempre, passen per davant de les altres. Per sort meva, ahir al vespre, abans de rebre l'última xafegada, vaig poder gaudir dels somriures de l'Arnau acabat de despertar. I poder respirar, notar, sentir, palpar, olorar la tendresa i l'amor és impagable.

dimecres, 29 d’abril del 2009

ironies ...

A vegades tot plegat és només un cúmul de despropòsits...


dimarts, 28 d’abril del 2009

dilluns, 27 d’abril del 2009

disgust ...

Després de dormir més de set hores he obert els ulls i he notat la tensió. El coll tibant, les mandíbules apretades i adolorides, el mal de cap. Cansament després de descansar.
Sóc conscient que m'he passat la nit reiniciant l'ordinador, intentant arreglar-lo, aconseguint que funcionés uns moments per tornar-se a quedar mort. M'he passat més de set hores intentant recuperar totes les fotos que hi tinc guardades. La resta m'importa poc, si es perd mala sort. Però les fotos... ai les fotos! totes aquelles que mai han sigut postejades enlloc, totes aquelles que només han vist els ulls de qui m'és més proper, totes aquelles que només he vist jo...
Hauria plorat quan, ahir, mentre estava ordenant fotos i haikús, el meu pot informàtic va dir 'fins aquí'. També l'hauria agafat i llençat per la finestra just quan més plovia, però llavors l'E no hauria tingut la possibilitat d'arreglar res. I ja veurem si podrà...
Després de descarregar la ràbia contra l'objecte, em vaig maleïr a mi mateixa. D'avisada n'estava. L'E ja m'ho va dir, durarà un any més, més o menys... i jo vinga a fer-lo galgar com si estigués en plena forma. Vinga a omplir-lo de fotos sense buidar-ne cap... Vinga a demanar que corrés com un F1 tinguent les prestacions d'un Sis-cents...

Tota pèrdua necessita el seu procés de dol. I jo, tot i no saber del cert si ho he perdut tot o no, ja l'he començat. Per allò de no tenir un disgust encara més gran quan l'E em digui que ja puc fotre-ho tot a la bassa. I llavors esperaré un dia plujós i el fotré per la finestra... o no.

diumenge, 26 d’abril del 2009

propòsit ...

Si salgo un día a la vida
mi casa no tendrá llaves:
siempre abierta, como el mar,
el sol y el aire.

Que entren la noche y el día,
y la lluvia azul, la tarde,
el rojo pan de la aurora:
la luna, mi dulce amante.

Que la amistad no detenga
sus pasos en mis umbrales,
ni la golondrina el vuelo,
ni el amor sus labios. Nadie.

Mi casa y mi corazón
nunca cerrados: que pasen
los pájaros, los amigos,
el sol y el aire.


Marcos Ana _ La casa y el corazón

divendres, 24 d’abril del 2009

l'heura ...


Va pujant l'heura
paret amunt... amunt...
Res no l'atura.

.

dimarts, 21 d’abril del 2009

núvols blancs ...

Avui després de dinar he pogut tornar a seure al parc. Sol, vent, pluja de llavors, verds nous contrastant amb els vells i una novetat: la font torna a funcionar. Ara ja no és un dipòsit d'aigua bruta i pudenta. Ara raja amb alegria i l'aigua és neta i el pol·len i les llavors hi suren elegantment. A part de que contribueix a fer més idíl·lica l'estada amb la música de l'aigua caient contra l'aigua. Llegeixo unes lletres que m'han regalat avui mateix, precioses. I de tant en tant alço els ulls al cel. Avui no hi haurà tronades, ni xafegades. I penso que, probablement, dec l'única persona en tota la ciutat que s'entristeix pensant això.


Al cel d'avui
només hi ha núvols blancs
i inofensius.


dilluns, 20 d’abril del 2009

apunts [11] ...

Diuen que la primavera la sang altera. És una frase que mai m'ha agradat gaire. De fet les últimes primaveres tampoc m'havien agradat. Aquest any però estic encantadíssima. I puc assegurar que a mi la primavera m'esvera!

Sol esplèndid de bon matí. Castells de núvols impressionants cap a migdia. Llamps i trons, molts trons. Aigua. Altra vegada sol mentre encara plou i pots contemplar la pluja a contrallum, amb la muntanya del Far de fons. Fotos assoleiades sota la pluja mentre busques l'arc iris i no el trobes. Altra vegada nuvolades grises. I més aigua i trons. Finalment el cel escampa i la llum preciosa del capvespre fa que tot llueixi com si fos acabat d'estrenar.

Dissabte a la nit vaig anar a l'entrega dels Premis Literaris Ciutat d'Olot. M'hi va convidar un dels guanyadors del Premi de poesia Joan Teixidor, haikús on line. Vaig tenir l'honor i el plaer de compartir taula amb un gran haijin i millor persona, la Gemma i la Zazpi, maquíssimes totes dues. Moltes gràcies Buk!! I enhorabona!

M'abstindré de fer cap comentari sobre el guanyador de l'any passat. Només diré que no he entès ni un sol haikú!

Dissabte a la nit em vaig enamorar. No d'una persona, no, com a mínim de vint! I és que si mireu aquest vídeo segur que m'entendreu: Cor de Teatre.

Tinc un tresor nou, deliciós. Es diu Paisatge trèmul. I llegint aquests comentaris, qualsevol diria que conec el futur!

Riure fins que les llàgrimes rodolen galtes avall, és la millor teràpia per superar les tardes i vespres de diumenge.
Veure com el teu nebot riu et desfà qualsevol indici d'ombra.
Tenir a la S, en P i l'A no té preu.

Després d'un diumenge escumós, arriba un dilluns esbravat. Tot i que no s'ha escapat tot el gas i només falta una petita sacsejada per tornar a explotar.

dissabte, 18 d’abril del 2009

matí de primavera ...

Dorms més del compte. Per primera vegada en molt de temps el rellotge intern no t'ha avisat a l'hora de sempre. Per la finestra entra tota la llum del dia i tota la que t'has perdut mentre dormies. Fa un sol esplèndid i t'enfades.
Amb tu.
Amb el dia.
Amb el sol.
Amb el temps.
Amb la son.
Amb el món.
Et prepares el cafè amb llet en un silenci absolut. Remugues un bondia mig a desgana. I t'adones de que estàs a punt de creuar aquella línia tan odiosa. Si no fas res per evitar-ho tancaràs la closca i no en sortiràs durant un parell de dies. I no vols que passi. Envies un sms. Aprofitaràs per passejar i fer quatre fotos. Reps una trucada. Són a casa i després de fer un parell de coses te n'hi vas.
Núvols espectaculars. Heures de colors. Reflexes blaus. Un cel impressionantment bell. Blau intens pinzellat, amb pinzell de broc gros, de blancs immaculats fins a grisos obscurs tirant a negres. Contrastos ressaltats amb una llum perfecta. I et reconcilies.
Amb tu.
Amb el sol.
Amb el dia.
Amb el temps.
Amb la vida.
Amb el món.
Amb tot.

dijous, 16 d’abril del 2009

vent al parc ...

Dimecres.

El blau del cel és més intens que ahir.
Els núvols, que passen ràpidament,
s'esfilagarsen com una d'aquarel·la a l'aigua.

El vent, que sento arribar
enmig de branques de plàtans,
porta llavors i pol·len.
La pluja d'avui no mulla
i és silenciosament bella.

A cada ullada intensa de sol
els verds nous esclaten com si s'acabéssin d'estrenar.

El vent, que escombra, recull i escampa,
crea música i dansa al meu voltant.

dimecres, 15 d’abril del 2009

relat breu... brevíssim.

GUERRERS DE TERRACOTA DE XI'AN 210 aC


-I tu a què et dediques?- era una pregunta que li feien sovint i que sempre tenia la mateixa resposta.
-Col·lecciono homes.
El cas és que ningú mai se la va creure.

...

Una nova proposta de Relats conjunts.

dimarts, 14 d’abril del 2009

cavalls ...

Mentre fosqueja
corren camp a través
els dos cavalls.

.

dilluns, 13 d’abril del 2009

dia 'waitsià'

Finalment em decideixo per 'La montaña del alma' de Gao Xingjian. Requereix més concentració que cap dels dos que he començat i abandonat aquest matí.
Definitivament un llibre també és un estat d'ànim.
Igual que la música.
Avui fa un dia 'waitsià'. De fet ja fa dies que el fa, fins i tot m'atreviria a dir que setmanes, però no ha sigut fins avui que he gosat tornar-lo a escoltar.
A vegades hi ha coses que no sé si cal entendre-les.

diumenge, 12 d’abril del 2009

llegir ...

621 pàgines llegides en dos dies i mig. Sobretot als vespres, robant hores al son.
Amb el cap encara ple de llegendes, i/o realitats, dels indis sud-americans, ja busco alguna altra cosa per distreure'm. I no tardaré gaire a perdre'm per les pàgnes d'alguna novel·la estranya, amb codis secrets i misteris per resoldre. A casa n'hi ha unes quantes. Als pares els agraden... i a mi també. Van bé per descomprimir el cervell de realitats feixugues i pensaments impossibles, per separar-se completament, durant hores, del jo, a vegades massa feixuc i exigent.

dimecres, 8 d’abril del 2009

petitesa ...

Som ben poca cosa, d'una fragilitat quasi extrema.
Però tenim una força intrínseca realment sorprenent.
Me'n faig memòria, de fet me'n fan, cada vegada que comparteixo temps amb la Jana i l'Arnau. Quan aquelles mans tan petitones m'agafen un dit i no me'n puc desprendre així com així.
No, no hi té res a veure amb el fet de que no me'n vulgui desfer.


Dissabte al vespre l'Arnau em mirava somrient mentre em tenia l'índex de la mà dreta fermament agafat. Només el vaig poder recuperar quan ell va voler.

Diumenge al matí la Jana em tenia presa del dit xic de la mà esquerra, mentre li donava un biberó.

Un dia et deixes agafar un dit i t'acaben robant el cor.

Som tan poca cosa... però tenim tanta força!

dimarts, 7 d’abril del 2009

vespre de dissabte...

Hi ha vespres de dissabte en què et fan perdre un partit de futbol i no et fa res. Encara que quan arribi dilluns i et preguntin pel partidàs de l'Iniesta, diguis que no el vas veure perquè tens amigues del tot inoportunes. I que Iniesta el fa cada dia que juga, un partidàs.

Hi ha inoportunismes que són regals caiguts del cel, més aviat vinguts de Caldes, però vaja, segons com es miri ve a ser el mateix.

Hi ha amigues amb les quals els temes de conversa mai tornaran a ser els d'abans.
N'hi ha amb les que es parlarà de tot, com sempre. O de quasi tot.

En un sopar improvisat et pots fer totes les preguntes que t'has anat repetint al llarg dels últims tres, quatre anys. I acabar les postres sense trobar, encara, la resposta a cap d'elles. Deu ser veritat allò de que hi ha raons que només el cor pot entendre?

L'altre dia vaig sentir una cita de Billy Wilder. No la recordo exactament, però era més o menys així: tinc un cor romàntic i una ment escèptica. Vaig trobar que en aquell moment m'esqueia, dissabte al vespre també. Ara ja no ho sé.

Que l'Arnau somrigui quan em sent la veu és una sensació indescriptible.
Que em miri i dibuixi mitja rialla és per fondre's.
Tenir la sensació de que se'n fot de tu, fa venir ganes de riure a cor què vols.

Hi ha fragments de temps de dissabte massa efímers. D'altres una mica massa eterns.

diumenge, 5 d’abril del 2009

dissabte, 4 d’abril del 2009

setmana vista* ...

Carta d'Anantapur. Un tresor immensament valuós. Al sobre es nota tot el viatge recorregut desde l'Índia fins la Garrotxa. Sempre tardo una miqueta a obrir-les. Recordo que quan vaig rebre la primera la vaig olorar, esperant allò que no podia haver-s'hi quedat de cap manera, l'olor de l'Índia. Bhanuprakash ja estudia 5è. I estan acabant de construïr la casa nova. Segurament ara que m'ha arribat la carta ja hi estan vivint. Aquesta vegada també m'ha enviat un dibuix. I no m'ha dibuixat cap casa, com havia fet sempre fins ara. Aquesta vegada m'ha dibuixat un ocell! preciós!

Tinc una foto nova d'en Bhanu... que gran que s'ha fet!! I que guapo! I que moreno. I que tot!! No m'ho feu explicar, però jo l'estimo.

M'ha arribat la 3a. temporada de Doctor en Alaska. Em miro la capsa i els dvd's com si fossin joies precioses. Bé, de fet per mi ho són. Ara només falta trobar el temps per poder-la gaudir. I trobar la mesura justa a l'hora de fer-ho. Em sé capaç d'empassar-me-la quasi sencera... Que no? doneu-me dies de festa i tranquil·litat i silenci!

Parlo amb Madrid. O sigui, amb l'Ana i en Gabriel. No puc anar-hi l'1 de maig, però l'Ana té la sol·lució al meu desencantament. Me n'hi vaig per Sant Isidre!

En Gabriel i jo tenim una conversa telefònica de rècord! Hem creuat cinc o sis frases, hem estat parlant més de dos minuts!! Pel juny farà 10 anys.

Sms a F. Resposta: tomo nota, besón!

Arriba abril i no penso deixar que ningú me'l robi.


*plagi totalment conscient.

divendres, 3 d’abril del 2009

abril ...

Arriba abril
i bufa* el vent del nord.
Núvols i sol.


(que ningú ens el robi!!)



Arriba abril
i arriba* el vent del nord.
Núvols i sol.

*canviat per la sugerència, sempre sàvia, d'en Buk.

dijous, 2 d’abril del 2009

lluna ennuvolada ...

Dimarts. Vespre ennuvolat. No plou. No hi ha estrelles. Quan som prop del poble, després de més de 3/4 d'alienació total, sense ni sentir la ràdio que sóna a les orelles, penso en la Lluna. Fa molts dies que no la veig. Alço el cap i la trobo de seguida. Desdibuixada rera els núvols. Com una sorpresa.


Alço el cap,
rera els núvols la lluna
brillant com sempre.


Hi ha dimarts que són amables.
.

dimecres, 1 d’abril del 2009

l'amour ...

Creemos que el amor es infalible y olvidamos algo elemental para la supervivencia amorosa: no todas las respuestas afectivas son convenientes para nuestro bienestar. Nos guste o no, algunas maneras de amar son francamente insoportables y agotadoras.

Walter Riso

dimarts, 31 de març del 2009

Girona emplujada ...

M'agrada Girona i la pluja. I m'agrada Girona emplujada, malgrat les rajoles soltes esquitxin les cames amb aigua bruta. O que la gent no miri res i rebi cops de paraigua per tot arreu.
M'agrada i molt passejar-me pels ponts de l'Onyar. Sobretot quan plou. Sobretot el de l'Eiffel. Passar-hi ben a poc a poc, mirant a banda i banda. Observant els coloms agrupats sota una balconada que no és de cap color en concret, els gavians jugant amb l'aire i l'aigua, els ànecs collverd creuant d'una banda a l'altra nedant i un esplugabous al bell mig del riu, quiet, imperturbable, parant la pluja...
M'agrada veure com cau l'aigua damunt de l'aigua i observar, amb un punt de sorpresa incomprensible, com no plou sota el pont.

immortalitat ...

Obro el correu i em trobo un mail de la Fundación Vicente Ferrer. Em fan memòria de que és un dels 3 finalistes de Català de l'any. També em recorden el seu estat delicat de salut. Fa dies que vaig seguint la seva evolució. Ahir deien que havia millorat una mica, tot i estar en una situació força complicada. Hi ha persones que no penses que s'hagin de morir mai. I Vicente Ferrer n'és una. Quan jo pugui anar a Anantapur ell segurament ja no hi serà, almenys físicament. Perquè una persona com ell ha de ser immortal per força.

diumenge, 29 de març del 2009

hauria de ploure ...

Demà no s'esperen pluges.
Quin mal cap que té aquest temps.
Hauria de ploure, molt.
Hauria de ploure a poc a poc, com ahir, i a bots i a barrals.
Hauria de ploure dolçament i amb ràbia.
A poder ser molt.
Una bona tempesta, amb llamps i trons i aigua a cabassats.
I amb els rius baixant alegrement i els pantans vessant per dalt.
Una pluja fina que ho anés amarant tot, mica en mica.
Que els boscos quedessin xops i enfangats.
Tant que s'endugués tota la pols acumulada.
Tot allò que fa nosa i no serveix de res.
Records i memòries absurdes.
Hauria de ploure molt, fins que tot quedés net altra vegada.
Sense cap branca morta torbant el pas.
Net i polit i buit.
Ben buit.
I després, quan tornés a sortir el sol, o fins i tot abans, començar a omplir de nou.

dissabte, 28 de març del 2009

plou poc a poc...

Plou poc a poc,
tot s'acaba mullant
amb un bes lent.

.
.
.

divendres, 27 de març del 2009

apunts [10] ...

Viatjant al passat a través del bloc, m'he adonat de que sempre porto malament la transició hivern-primavera ... Massa llum de cop, potser?


Si conegués a algun budista, segurament em diria que no em trobo bé perquè he acumulat massa energia negativa. No en conec cap, i qui conec em diu que alguna cosa m'ha fet mal. Jo només sé que el meu estòmac no està per gaires festivals. I que si alguna cosa m'hagués fet mal, a hores d'ara ja hauria d'estar bé.


Llegeixo la biografia d'Indra Devi amb una mica de recança. La traducció al castellà és horrorosa. La història d'aquesta yogui, prou interessant, té algun punt de fantasia que em fa grinyolar tota la resta. Malgrat tot, l'acabaré.


M'esperava el pont de maig amb molta il·lusió, m'esperava Madrid. M'esperava ...
Ara ja no podrà ser. Haurem de buscar un altre dia, cosa gens fàcil.
L'1 de maig toca bateig. I sí, fa gràcia, però no il·lusió.
No pas la mateixa que anar a Madrid.


Em faig meu un altre banc del parc. Ja és el tercer. Els altres dos ja no m'agraden com abans. Aquí tinc un arbust altíssim que fa de respatller, on ahir les mallerengues blaves festejaven completament alienes a mi.


Ara, quan són tres quarts d'onze, encara no he fet cap cafè... i ja m'enfilo per les parets.
S'apropa un canvi de temps, massa que ho noto.

dimarts, 24 de març del 2009

recollint haikus ...

M'atrapen les dotze tot recollint haikus.
Feia dies que ho portava de cap i ahir, finalment, m'hi vaig posar.
La feina, però, no està acabada. Voldria posar-hi tots els haikus que he posat aquí i també els que no he posat enlloc... sense presses.

dilluns, 23 de març del 2009

el futur ...

Lento pero viene



Lento viene el futuro
lento
pero viene

ahora está más allá
de las nubes ramplonas
y de unas cimas ágiles
que aún no se distinguen
y mas allá del trueno
y de la araña

demorándose viene
como una flor porfiada
que vigilara al sol

a lo mejor es eso
la vida cotidiana
prepara bienvenidas
cierra caldos de usura
abre memorias vírgenes

pero él
no tiene prisa
lento
viene
por fin como su respuesta
su pan para la hambruna
sus magullados ángeles
sus fieles golondrinas

lento
pero no lánguido

ni ufano
ni aguafiestas
sencillamente
viene
con su afilada hoja
y su balanza
preguntando ante todo
por los sueños
y luego por las patrias
los recuerdos yacentes
y los recién nacidos

lento
viene el futuro
con sus lunes y sus marzos
con sus puños y ojeras y propuestas
lento y no obstante raudo
como estrella pobre
sin nombre todavía
convaleciente y lento
remordido
soberbio
modestísimo
ese experto futuro que nos inventamos
nosotros
y el azar
cada vez más nosotros
y menos el azar.



Mario Bendetti

diumenge, 22 de març del 2009

Esbataneu finestres,
que la pols no és la mort.

Obriu les mans,
que cap gota de pluja
no caigui en terra estèril.

No hi ha cap mot bastard,
però rere cada paraula
hi alena un home.

Pareu l'orella al vent.
Renteu la roba amb l'aigua
manyaga dels torrents.

Sembreu l'asfalt d'anades i vingudes,
rossoleu pels pendents,
devasteu l'horitzó,
barreu les deus del somni.
La vida creix a l'ull de les escales.

La mort és l'únic límit de la cursa.
Tot altre atur
és una marxa enrera.

Només els xàfecs
purifiquen l'aire.


Miquel Martí i Pol _ de Llibre sense títol (1970-1971)

dissabte, 21 de març del 2009

"doncs canvia el post!"

I això és el que faig.
No puc pas dir-te que no i menys si m'ho dius de la manera com m'ho has dit.

Macondo també és un lloc bonic, saps?
Un lloc on hi ha ocells de colors que refilen tot el dia.
On les persones s'ajuden i es fan costat.
On la familia juga un paper important.
On hi ha lligams que valen més que els de la sang.

On hi ha abraçades que valen mitja vida.
Gràcies, maca. Jo també t'estimo.

divendres, 20 de març del 2009

Macondo ...

A vegades tinc la sensació de que no hi espatllaria ben res en aquest poble que mai ha existit.

Temps circular.
La mateixa història repetida una i altra vegada.

Potser també arribarà un dia en que tancaré portes i finestres i em limitaré a viure només de portes endins.
Totalment aliena a tot el que passi a fora.
Completament immune a tot.

O potser ... començaré una guerra contra tot i contra tothom, on perdré totes les batalles.

Fins i tot podria ser que arribés una forta ventada i se m'endugués ben lluny, sense deixar cap rastre.
Ni tan sols un record...

Definitivament Macondo existeix.

dijous, 19 de març del 2009

re-aprendre ...

A vegades, sense saber massa el perquè i el com, fuig de la memòria el que s'ha après durant els darrers temps. I sembla que no pugui ser, doncs aprendre-ho ha deixat cicatrius prou visibles. D'aquelles que, si hi passes el dit suaument, encara couen una mica. Segurament és que, pell endins, encara no han acabat de curar. I em pregunto si ho faran mai i deixo la pregunta a l'aire, mandrosament, sense massa ganes de saber-ne la resposta. Hi ha coses que val més no saber, hi ha coses que possiblement no ens les hauríem de preguntar. Hi ha temporades que em pregunto massa, que necessito saber massa, que voldria conèixer el perquè de tot. I després em col·lapso i desfaig un camí que no hauria de desfer mai. Passo uns dies caminant per la corda fluixa, fent equilibris per no caure al costat més fosc de mi mateixa. I quasi sempre trobo un fil, fràgil però prou fort, on poder-me aferrar i no caure. A voltes, enlloc d'un en són més, i només cal anar-los trenant, mica en mica, amb paciència, sense pressa, fins aconseguir tenir una corda prou sòlida com per no patir, durant força temps amb una mica de sort, el vertígen de caminar al llindar de l'abisme.


Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre...

Aprendre - Lluís Llach _ 1984

dimecres, 18 de març del 2009

magnòlia ...

Les flors de la magnòlia ja han esclatat totes, transformant-la en un arbre encara més preciós. Just quan m'he assegut al banc de davant, m'ha passat una fletxa pràcticament arran de nas. M'he girat i he vist una mallerenga cuallarga. Estirant el braç l'hauria pogut tocar, si ella no s'hagués de moure és clar. Al cap d'uns segons ja n'eren dues. Descarades com un parell de pit-roigs; totalment alienes a la meva presència, massa propera per qualsevol ocell.

Festeig alat,
n'és un bon testimoni
l'arbre florit.


diumenge, 15 de març del 2009

Welcome, Ghosts




Després d'un dissabte gris, vaig anar a dormir amb la intenció de canviar el color de diumenge. He saltat del llit amb la mandra enganxada a la pell i als cabells, he esmorzat una mica (un cafè amb llet), he preparat una bossa, la càmera, he carregat un plàtan i una cola i me n'he anat Buscaró amunt. El paisatge après de memòria ja no hi era. I m'ha costat una bona estona trobar què era el que veia diferent. Els esbarzers, romagueres, arbres creixent sense cap altre criteri que el seu, arbustos incontrolats... la selva garrotxina ha estat estassada, els arbres podats, i tot net i polit per poder-hi fer pasturar el ramat, suposo. Vaig enfilant pista amunt sense mirar res més que on poso els peus, no pas per ser un tram difícil, que no n'és gens, sinó perquè tinc el cap tan ple de pensaments espessos que em costa fins i tot aixecar-lo. Només estic atenta als sons que surten del bosc. Sons i pensaments. Cants de colors i pensaments grisosos. No observo res del que m'envolta fins que deixo la pista i enfilo cap a les Serres. Allà el paisatge també ha canviat, però per caprici de la natura. La neu d'aquest hivern ha trencat més d'un arbre. Les vores del camí estan plenes de violes. Sons, colors liles, olor dolça i pensaments. I arribo fins les Serres i faig quatre fotos a les runes i quan acabo, per enèssima vegada en la meva vida, poso la mà sobre una pedra del llindar d'una porta i espero, inútilment, que passi alguna cosa, sentir alguna cosa. Després vaig fins la roca de basalt que hi ha davant del roure. No és la primera vegada que m'hi assec a pensar o simplement a deixar passar el temps. Hi ha quatre núvols que mig tapen el sol a estones i juguen a canviar la llum del paisatge. Em limito a observar i a escoltar. Fins i tot intento fer una mica de meditació, intent totalment frustrat com cada vegada que ho he provat. Els pensaments pesen massa i els deixo fer. No en puc seguir cap de sencer, però sé que són tots peces d'un mateix trencaclosques. M'espolso l'espurna de tristesa que s'està expandint i començo a mirar a través del visor. I desapareixo. I recordo que f em deia, fa uns tres anys, que tinc molt bon ull però una tècnica horrible. I somric pensant que a mi m'és igual i que ell ja ho sap. Jo sóc aficionada, ell professional. Vaig fent fotos i veig el paisatge d'una alta manera, es podria dir que per primera vegada en tot el matí, el veig. Arribo fins la Costa. Veig els Pirineus, banyats de blanc i blaus, mig camuflats a l'horitzó, com una visió fantasmagòrica. Em menjo el plàtan, bec una mica de cola i atrapo un parell de sargantanes. Corredisses damunt una paret plena d'història, sol a l'esquena, clics de càmera, vols i veus humanes. Instintivament m'amago. No tinc cap ganes de trobar a ningú. Però la trobada és inevitable, doncs vénen directament cap allà on sóc jo. Bon dia, bon dia, què noia retratant el paisatge?, psí... I me'n vaig tot desfent el camí cap a casa, pensant que tot i que volia estar sola m'hauria agradat passejar acompanyada.

I el diumenge acabarà amb un to blau-gris, blau-blanc-gris. Com els Pirineus fantasmagòrics.

22:41
Finalment el dia s'acabarà de color verd, el verd dels ulls de l'Ana.

dissabte, 14 de març del 2009

el temps no és lineal ...

...que sepas disfrutar los minutos de la teva vida, que ames sin miedo, que crezcas, que escribas, que respires, que te levantes y absorbas la vida, antes de que ella te absorba a ti... _ f.

Havia escrit un post llaguíssim sobre enyors dolços i enyors dolorosos. Sobre viatges al passat a través del bloc i dels mails. D'amors incondicionals, efímers, idealitzats, de mentida, de pedra i cartró, de per tota la vida i no, d'agosarats i covards. De somnis perduts i fets realitat...
Però aquesta frase, que forma part d'un dels meus tresors, ho resumeix tot.


Jana [2] ...

M'ha mirat una bona estona sense veure'm i amb mig somriure als llavis.
De moment sembla que li agrado...

divendres, 13 de març del 2009

Els aliments terrestres (fragment) ...

Jo vaig viure en la dolça i perpètua espera de l'atzar. Vaig comprendre que la set de disfrutar que neix en cada moment de voluptuositat, s'anticipa al goig, de la mateixa manera com existeixen respostes preparades per a qualsevol pregunta. Vaig ser feliç quan les fonts d'aigua em van revelar que tenia set, i quan estant en ple desert (on la set no es pot saciar), vaig preferir, malgrat tot, la força febril que m'inspirava el furor del sol. Certes nits vaig trobar oasis meravellosos que el desig acumulat durant tot el dia feien més frescos encara. En l'extensió de sorra colpejada pel sol i com adormida per un gran son - la calor era tal que vibrava en l'aire - vaig sentir el pols de la vida, una vida que no podia dormir, que s'esvaïa de tant tremolar en l'horitzó, i que estava omplerta d'amor als meus peus. L'únic que buscava dia a dia, minut a minut, era trobar la manera més pura de penetrar la naturalesa. Havia rebut un do, preat, el de no posar major fre al meu ser. Recordar el passat va influir en mi només per donar unitat a la meva vida: era com el fil de Teseo que l'unia al seu antic amor però que no li impedia travessar els paisatges més desconeguts, encara que al final, el fil acabés per trencar-se. Quines increïbles involucions! Pels matins, jo assaboria en les meves caminades la presència d'una nova existència, el naixement de la meva percepció. "Oh! poeta, exclamava, tu tens la facultat del descobriment perpetu". Estava totalment receptiu. La meva ànima era un alberg acollidor en l'encreuament dels camins i rebia tot el que es deixés captar. Em vaig deixar bonament convertir en un ésser dòcil, capaç d'escoltar, al punt de no pensar en absolut en mi mateix, de comprendre totes les emocions que es presentaven davant de mi. Vaig aconseguir aplacar tot impuls de reacció fins ja no considerar res com a una mica dolent i no haver de protestar per una nimietat. Em vaig adonar aviat a més, que en la meva apreciació del bell hi havia també espai per a la lletjor.

André Gide _ (França, 1869-1951)

dijous, 12 de març del 2009

plagiant ...

Sortint de Salt busco la lluna. Em queda just al darrera i haig de girar tot el cap. Està rodona i preciosa i amb els núvols prims i la llum se la veu groguenca, d'un groc que, per estrany que em sembli i sense que serveixi de precedent, m'agrada. La lluna a l'esquena, el Barça a les orelles i el cap entre la lluna, les estrelles i un fil de pensament.
Plagiant al gran Poeta, enfilo una agulla i em poso a apedaçar. Desconec els designis i si estaven anunciats o no. Ja no sé si els anys passen de pressa o si és que vivim amb massa presses.
Veig alguna estrella i de tant en tant em giro per assegurar-me de que la lluna encara hi és, de que hi ha un ordre establert que sortosament no podem manipular.
M'agrada notar el vent de cara i més si és Tramuntana. Però també m'agrada moure'm a favor del vent i notar que el camí, encara que sigui feixuc, no se'm fa tant costa amunt. Em pregunto si per ser qui i com sóc han pesat més les victòries o les derrotes, els guanys, les renúncies o les pèrdues. I quina és l'estranya raó que fa que cometi sempre els mateixos errors, just quan m'havia proposat de vorejar la maleïda pedra. Estava convençuda de que sabia on era exactament, d'on havia de posar els peus i trepitjava amb seguretat, ara un peu, ara l'altre. I tot d'una em torno a trobar amb el peu esquerre aguantant l'equilibri, mentre el dret busca on recolzar-se per fer un altre pas. Aquesta vegada però, trepitjaré la pedra enlloc d'entrebancar-m'hi. No vull més dubtes, ni renúncies, ni sorolls ofegadors, ni miralls enganyosos. Sóc com sóc, i més val que abans que ningú, ho sàpiga jo mateixa i m'ho digui i repeteixi tantes vegades com faci falta.
Reconec que la línia és molt fina i que, aquests darrers dies, estic a punt de traspassar-la massa sovint. Aquest diumenge al vespre, quan la meva estimada S em va preguntar si estava contenta, em va sortir un sí arrossegat, sense gaire convenciment. Un no hauria sigut una mentida, un sí arrossegat, que ningú va notar, no sé què va ser. Potser arrossegava dubtes i renúncies sense ser-ne del tot conscient.
Arribarà el dia en que no necessitaré fer-me tanta memòria de mi mateixa? I el dia en que no hauré de fer-ne als altres?
I demà (avui) em vestiré com em plagui (com cada dia) i via fora! sabent que no pas tot està per fer i que no pas tot és possible. Això sí, amb un somriure nou, que el d'avui ja està gastat.

dimecres, 11 de març del 2009

una estona de cel ...

Arribo al parc una mica abans de les 3. Pensava trobar tulipes i en el seu lloc hi ha pensaments de mil colors. Decidida em dirigeixo cap al banc i m'aturo en sec. Està ocupat, tota aquella zona està presa per un grup de pre-adolescents que criden, corren, juguen, sobretot criden, molt, massa. Per sort el parc és prou gran per cabre-hi tots i me'n vaig cap a l'altra banda tot resseguint el canal (o és la canal? dubte resolt). No hi ha cap ànec collverd a l'aigua i noto que em falta alguna cosa. Desvio la mirada del canal i els veig tots agrupats dormint arraulits resguardant-se del sol i de l'airet. Alenteixo el pas i procuro no fer gaire soroll, sé que estan acostumats a la gent però, tot i així, no m'agradaria ser qui trenqués tanta tranquil·litat. Alguns remuguen una mica i em miren de reüll però sense moure una sola ploma. Finalment s'assec en un banc sense respatller, sota l'ombra minsa d'una magnòlia a punt d'esclatar, amb les cames creuades sobre el banc. Respiro a fons i escolto. Als arbres que donen a la carretera encara no els ha arribat la primavera i no esmorteeixen el so del trànsit, però mica en mica el meu cervell l'aïlla fins que pràcticament ja no el sento. El mateix passa amb els crits de la mainada que corren i juguen. Trec Cien años de soledad de la bossa i busco la pàgina on hi ha el punt, l'obro i es queda esperant, a la falda, a ser llegit, mentre amb la mirada ressegueixo tot el que tinc al davant. Sento un tuit familiar i resto immòvil. L'estic sentint força aprop, molt diria jo. Lentament giro el cap i la veig a la magnòlia a menys de dos metres de mi. Una mallerenga carbonera. Me la miro no sé quanta estona, fins que se'n va a l'arbre de davant i llavors n'arriba una altra i se'n van plegades. Començo a llegir, tot maleïnt a la gent que es compra cacatues i que quan se n'afarta les deixen anar. Des del banc en veig dues, d'un verd llampant i cua llarga, que van d'un costat a l'altre del parc fent un soroll estrident i molest. Finalment m'endinso a Macondo i m'enfado amb Aureliano i recordo que quan el vaig llegir per primera vegada també m'hi vaig enfadar. Torno a escoltar un refilet a la meva esquerra. Damunt l'arbust, que fa de tanca del jardí, hi ha un rossinyol bord (almenys jo juraria que ho és). S'està una bona estona fent el reclam fins que s'endinsa a l'arbust i mentre continuo llegint el sento just darrera meu traginant entre branques.
I llegint, escoltant, mirant i somiant se'm passa volant el temps, fins que mandrosament endreço el llibre i enfilo el camí cap a la feina.

dimarts, 10 de març del 2009

retrobaments ...

Ahir em vaig retrobar, de nou, amb Aureliano Buendía. Feia massa dies que el portava amunt i avall sense fer-li gens de cas. Més aviat li maleïa una mica els ossos, que no té, per ocupar massa espai dins la bossa. Va ser una bona idea forçar la trobada.

També em vaig retrobar amb la lluna just arribant a casa. Mirada fixa al fons del cel i alleugeriment de l'ànima. Una sensació estranya, però que passo de racionalitzar. Avui no.

I avui, si el temps ho permet que semblaria que sí, em retrobaré amb el meu banc primaveral. Una horeta envoltada d'arbres i amb la companyia dels habitants de Macondo i algun ocell. Espero que el pit-roig no falti a la cita.

diumenge, 8 de març del 2009

vespres de diumenge ...

Diumenge al vespre asseguda davant l'ordinador i pensant que m'agradaria escriure alguna cosa prou bonica, però sense saber-ne. Em miro una i altra vegada una foto. En podria fer un haiku, però no el trobo. No m'agraden els diumenges al vespre. M'adono que tinc la persiana quasi abaixada i tampoc m'agrada. La pujo i entra la llum de la farola. Demà quan soni el despertador veuré com despunta el dia. El gat, mig adormit, em guaita del llit estant. El ventilador del meu pobre ordinador no reposa ni un segon. Tinc un quadre d'una marina penjat a la paret. Tampoc m'agrada. Me'l miro i penso que m'agrada quasi tan poc com els vespres de diumenge. Al costat hi ha un gravat amb els rostres dels quatre Beatles, posats per parelles. Fins i tot en això vaig diferenciar els que m'agraden dels que no m'acaben de fer el pes. Els que m'agraden ara ja no hi són i jo els vaig posar junts, Lennon i Harrison. També hi tinc dues reproduccions d'un fragment d'un quadre de Gustav Klimt, Les tres edats de la dona. Però m'agradaria molt tenir-hi una reproducció d'aquest: L'arbre de la vida, que ell va separar en tres parts: Expectació, l'arbre de la vida i la realització.
No m'agraden els vespres de diumenge. Perquè començo a escriure i acabo dient coses sense gaire sentit ni cap interès.
El gat ja dorm...

dissabte, 7 de març del 2009

els corbs han tornat!

L'avi els ho havia explicat moltes vegades, però mai es cansaven d'escoltar la història dels ocells.
Feia molts anys per aquelles contrades, no hi havia ocells. Ni un. Es podia passejar pel bosc i no escoltar ni un sol cant, ni veure una sola ploma, ni trobar un sol niu. Quan jo era petit el pare m'ho havia explicat moltes vegades. Als homes d'aquell poble no els agradaven els ocells. A les dones tampoc. Els homes es queixaven de que se'ls menjaven les granes, descolgaven el que havien sembrat amb tant d'esforç, es menjaven els fruits dels arbres... Les dones es queixaven de que se'ls cagaven sobre la roba acabada d'estendre, la terrassa acabada d'escombrar i fregar, que havien de recollir plomes de per tot arreu, de que les garses els robaven les joies més lluents... Entre tots es van posar d'acord i van començar a espantar i maltractar tots els ocells. Els primers a rebre els cops van ser els corbs. La seva fama de ser ocell de mal averany no el va ajudar gens. També van ser els primers a desaparèixer. Van marxar avorrits de tanta tonteria humana. M'explicava el pare que van ser ells els que van convèncer de marxar a tota la resta d'aus hagudes i per haver. Jo no sabia pas si creure-m'ho, però el pare no deia mai mentides. Ell encara recordava vagament els refilets d'un rossinyol. En sabia els colors de quasi tots, doncs sense que ningú se s'adonés va aconseguir salvar un llibre d'ornitologia de la crema i el guaitava cada dia d'amagat. Aquell llibre me'l va regalar més tard a mi i ens el miràvem cada dia tots dos, imaginant que les il·lustracions prenien vida i començaven a volar. Un dia vam decidir que allò no podia continuar d'aquella manera. La gent del poble cada vegada era més esquerpa, més apagada i trista, més grisa. Com més temps passava menys riures i cants se sentien. Vam pensar que si tornaven els ocells potser tot plegat canviaria i ens vam posar a treballar-hi. Vam convèncer a la gent de que havien d'acceptar-los altra vegada i vam penjar caixes niu, vam netejar boscos, vam plantar arbustos i fruiters, vam arreglar abeuradors i menjadores... vam fer tot el que vam pensar que agradaria als ocells i ens vam posar a esperar. Cada dia, el pare i jo, ens assèiem a sota l'alzina del principi del bosc a esperar i observar tot xiulant i refilant... cada dia. Fins que... amb la veu mig trencada per l'emoció el pare em va xiuxiuejar: fixa't, els corbs han tornat!
I després d'escoltar la història per enèssima vegada, se n'anaven tots plegats al bosc a gaudir dels ocells...


Aportació a Relats conjunts.

per si cal fer memòria...



Life is wonderful _ Jason Mraz

dimecres, 4 de març del 2009

desfragmentació ...

Podria agafar totes les pastilles/analgèsics anti-migranya que m'ha anat receptant la metgesa (ibuprofeno, hemicraneal, voltaren, enantium, zomig) amb la intenció de trobar-ne alguna que m'anés prou bé. Dic que podria agafar totes les pastilles amb la mà esquerra i alçar-la cap al cel i, solemnement, dir que poso al cel i a la terra per testimonis de que mai més deixaré de prendre un analgèsic quan em comenci a fer mal el cap. Però no ho faré. Perquè sé que no és veritat. Perquè sé que a vegades les pastilles i no-res vénen a ser la mateixa cosa. Perquè després de provar l'ibuprofè, avui m'he decidit a provar l'hemicraneal i què voleu que us digui... no m'ha fet ni l'efecte placebo.

Hi ha coses que s'han de passar, igual com es passa una grip o un refredat.

Ahir, enlloc de posar-me al llit quan tocava -per allò de dormir prou i deixar que el cap descansi i sobretot els ulls i bla,bla,bla- em vaig dedicar a buidar el reproductor d'mp3 i a omplir-lo de nou. Esborra lo vell i apunta lo nou, tot i que no ve a ser el mateix. De totes maneres tampoc he dormit fins l'hora que hauria hagut de fer-ho, o sigui que...

Joaquín Sabina, Marie-Jo Thério, Émilie Simon, Carla Bruni, 2 cançons precioses de George Harrison, Chuva cantat per la Mariza i sobrevivint a l'esborrada general Fairground Attraction.

M'agrada especialment el Something cantat només per en Harrison. Ell i la guitarra.
You know I love that women of mine.
And I need her all of the time.
Know am I telling to you.
That women..that women that make me blue.

I mentre contemplo el paisatge vaig recollint fragments d'aquí i d'allà...

Y desafiando el oleaje
sin timón ni timonel,
por mis sueños va, ligero de equipaje,
sobre un cascarón de nuez,
mi corazón de viaje,
luciendo los tatuajes
de un pasado bucanero,
de un velero al abordaje,
de un no te quiero querer...


(Peces de ciudad _ Joaquín Sabina)


Observez-moi de haut en bas
Vous n’en verrez pas deux comme ça
J’suis l’favori
Le bel ami
De toutes ces dames
Et d’leurs maris
Regardez-moi
Regardez-moi
Je suis le plus beau du quartier...


(Le plus beau du cartier _ Carla Bruni)


Dans la nuit parfois, le nez à la fenetre
Je t'attends et je sombre
dans un désert, dans mon désert, voilà...


(Désert _ Émilie Simon)

J'arrive sur un oiseau
Sur un oiseau de paradis
Sur ses ailes de feu
Ses yeux qui percent la nuit
J'arrive du bout du monde
Pour apaiser le vent et la pluie
Sur un oiseau
Sur un oiseau
De paradis

(Oiseau de paradis _ Marie-Jo Thério)



you are so sweet and i'm so alone
oh darling please
tell me you're the one
i'll buy you flowers...


(Flowers _ Émilie Simon)


A chuva ouviu e calou
meu segredo à cidade
E eis que ela bate no vidro
Trazendo a saudade...


(Chuva _ Mariza)

dilluns, 2 de març del 2009

derrotada ...

Avui m'he volgut fer la valenta. I això que només m'envoltaven indicis de derrota: haver dormit malament, núvols indecisos de bon matí... però jo, tossuda, volent-me fer la valenta. A la primera punxada he mirat cap a un altre costat. A la segona he respirat fons. A la tercera he intentat mentalitzar-me de que ja passaria.

Havent dinat continua la punxada. Ja no són curtes i intenses, ara n'és una de mig sostinguda amb pics d'intensitat aguda. Admeto la derrota i em prenc un analgèsic. Un altre dia no em faré la valenta, que sinó la migranya guanya terreny i em costa massa reduïr-la al no-res.

diumenge, 1 de març del 2009

Jana ...

La mare sortia de comptes el dia 19 i patia perquè no volia que s'avancés el part i nasqués el 14. Va passar el 14 i el 15 i... el 19 i fins i tot el 26. Al final li van programar el part per demà. Dia 2. El mateix dia que la petita de casa en farà 28. La Jana, però, ha decidit que vol un dia exclusiu i finalment ha optat per sortir per ella mateixa. A les cinc trencament d'aigües i a les 7 ha arribat tota rodanxona, pesant 3,820 quilos. La mare està bé i la Jana ha descobert que si agafa aire el pot deixar anar fent una bona jarana.
Avui n'hem sumada una altra a la familia.

dissabte, 28 de febrer del 2009

Massa tarda ...

Massa tarda. No et pots
deturar en cada cosa
i et reca el mot no dit.
Tant d'excés t'afeixuga.
Ara penses que fóra
senzill de recolzar-se
damunt coixins d'oblit
i tancar els ulls i creure's
ignorat i segur.
Però tot persisteix
part dellà de la fosca.
Aprèn, d'un cop per sempre,
que ets sol i que les coses
no et seran mai estranyes
si ets franc i goses dir-les
sense ombres ni miratges.

Miquel Martí i Pol.


Massa temps sense fer l'exercici d'obrir a l'atzar l'antologia d'aquest gran Poeta.
Cantava Serrat que l'atzar és capriciós... potser sí, però avui me l'ha encertat de ple. Massa tarda i de fet massa matí i també massa tot segurament.
I ja se sap que totes les masses piquen...

Fa una setmana que una espurna de tristesa se'm va instal·lar entre costelles. Encara no he aconseguit fer-la fora, és més, tinc la vaga sensació de que ha crescut una miqueta. I malgrat tots els motius que tinc per estar contenta i malgrat l'alegria que sento, no puc deixar de notar aquest rau-rau impertinent.

Demà, igual que avui, em quedaré sense passeig.
Com una mena de càstig a una malifeta que no sé si he fet.

divendres, 27 de febrer del 2009

fil de lluna ...

Avui m'hauria agradat viure a Girona. Entre altres coses, perquè hauria pogut admirar durant més temps el fil de lluna que lluïa sota Venus.

dijous, 26 de febrer del 2009

apunts [9] ...

Mentre de dies visc al març, el febrer s'ha intal·lat a la nit. L'insomni d'aquest hivern encara no se'n va i fatxendeja de puntualitat suïssa. A les 5 tot el meu cos es desperta i es posa en guàrdia. Amb una mica de sort, hi ha matinades que puc fer algun son entre 6 i 7; d'altres, com avui, ja no dormo més.


La primera preciositat que veig cada matí és la Bet, que em somriu i saluda des del cotxe anant cap a treballar. La segona és l'aligot que viu al principi de la recta d'Amer.


Cada matí miro l'est buscant esteles d'avions. Fa dies que no dibuixen romans...


Una de les millors coses que poden passar quan et trobes amb algú, és que no t'adonis de que el temps passa i marxar amb la sensació de que una hora i mitja curteja molt.


Escolto Fairground Atraction i no puc evitar pensar en tu ;)


El millor per començar bé el dia és escoltar The Blues Brothers.

dimecres, 25 de febrer del 2009

petjades efímeres ...

Foto: Pere Grau


Ones al riu,
per envolar-se el corb
deixa rastre.

dimarts, 24 de febrer del 2009

haiku de boira ...

Aquest matí, mentre escoltava Mariposas de Silvio Rodríguez (hoy recuerdo mariposas que ayer sólo fueron humo), m'ha vingut al cap el Cara o creu de Lluís Llach (viure la vida a cara o creu). Segurament és una associació d'idees un xic estranya, ja ho sé. I jo que sempre m'he meravellat de la capacitat de Llach per explicar la vida, avui hi he discrepat. La vida no és a cara o creu. La moneda que llancem a l'aire té sis cares o potser més, potser en té sis vegades sis. Mil tipus de cares i mil tipus de creus i un poti-poti de tot plegat. Podem prendre una desició i apostar per ella fermament. Fins que arriba un cop de Tramuntana i ens fa canviar el rumb. A vegades n'hi ha prou amb una brisa suau però constant. A vegades és només un voler deixar-se dur.
Quan vaig decidir prendre'm uns dies sense bloc i vaig proposar-me tornar al març, no me'n sentia capaç. Pensava que arribaria el març marçot i que encara seria incapaç d'obrir altra vegada la finestra.
Fa dies que no plou i no enyoro la pluja.

Il·lumina el sol
el mar de boira fluid
que cobreix la vall.

divendres, 13 de febrer del 2009

¿Y si fueran los pájaros, estúpido?

Al Adrià y la Carme, mis maestros en pájaros

Hay gente que no entiende que pueda haber otra interesada por los pájaros. Nadie puede hacerse una idea de la distancia que hay entre los aficionados a la ornitología y los que ignoran que exista esta ciencia. O esta pasión. Y sin embargo, hay personas que no se imaginan su vida sin ella, como tampoco aciertan a explicarse cómo es que durante tanto tiempo les fue tan indistinto un petirrojo que un carbonero común, sombras voladoras sin sentido que se posaban en el alféizar de sus ventanas desafiando su indiferencia. Al amante de los pájaros, leer que "el cambio climático acelera los factores que ponen en riesgo de extinción a 1.226 especies de aves" le dibuja en su mente un escenario imposible de concebir. Nada podría ser más triste que un hábitat sin la llegada o la partida de todos sus pájaros. Ningún aficionado conoce in situ todos los pájaros. Los que sobrevivirán y los que tienen las horas contadas. Y es probable que nunca los atrape a todos con sus prismáticos. Pero sabe que existen. Tiene registrado en su libro mágico -su guía especializada- el vuelo, la silueta, la envergadura y la mancha de sus alas desplegadas, el color de su pico, el tiempo y la ruta de sus migraciones, el color de su plumaje. Tiene incluso grabado sus cantos. Así que la sola posibilidad -nada remota- de que esa palpitante información de la vida se convierta en letra muerta, sume al amante de los pájaros en una lúcida y necesaria melancolía.

¿Recuerda el lector de Pájaros de América, la hermosa novela de Mary McCarthy, la inmensa pena de su joven e idealista personaje Peter Levi cuando le comunican que el gran búho real de una reserva que él visita cada año ha muerto? Una mujer que está a su lado, que no entiende una tan repentina aflicción por la desaparición de un simple pájaro, no encuentra un consuelo mejor que decirle casi como un reproche: "No se puede esperar que todo siga siempre igual". Los que aman los pájaros sí quieren que todo siga siempre igual. No es una rutina cualquiera que la naturaleza nos prometa en cada estación o cada continente, en cada migración anual, sobre el mar, entre el ramaje de los árboles, en un humedal o una reserva o en los parques de nuestra ciudad, la especie que necesitamos observar para corroborar que en nuestro amado planeta las cosas siguen su orden, su reloj puntual, su latido crucial. Ya es bastante que la ornitología sea una ciencia descriptiva y no pretenda alterar la biología de los pájaros, nos dice Peter Levi. Ahora sólo faltaría, rogará el aficionado de nuestros días, que no se pretenda hacernos creer que pase lo que pase, pájaro más pájaro menos, la vida sigue igual. Porque si falta una especie de ave, como si falta una especie marina o una lengua, la vida no puede seguir jamás igual. ¿Qué ocurriría si un día no muy lejano dejáramos de escuchar el canto del pinzón vulgar en primavera, circunstancia nada imposible toda vez que esta especie ya mermó su número en Reino Unido desde 1960, coincidiendo con el inicio del uso masivo de insecticidas tóxicos? Sabemos que Aristóteles ya observó el picapinos, pero ¿hasta cuándo podrá nuestra civilización permitir ese casi invisible vuelo ondulado de exhibición que nos regala antes de entregarse a su labor carpintera?

"Hay en la actualidad menos de 350 grullas cantoras salvajes en todo el planeta, y aunque la cifra representa una clara mejora con respecto a la población de 22 que había en 1941, la perspectiva a largo plazo para toda especie con tan pequeña colección de genes es muy sombría". Este diagnóstico pertenece al escritor norteamericano Jonathan Franzen. En Mi problema con los pájaros, artículo autobiográfico que incluye en el volumen Zona fría. Una historia personal, Franzen nos relata su paulatino amor a las aves. Yo recomiendo su lectura fervorosamente. Lo hago porque me parece la mejor descripción no sólo de cómo alguien tan ajeno a los pájaros un milagroso día descubre en ellos un universo de vida inesperado, sino porque precisamente a través de ellos Franzen destripa el mecanismo de los políticos neoliberales para producir no sólo masas paupérrimas de personas sino también masas de pájaros pobres. Como las clases medias y obreras norteamericanas en recientes tiempos de Bush, los pájaros también ven rebajados su dignidad y su nivel de vida. Esta pobreza no es baladí porque se trate de los pájaros. Especies expulsadas de su lugar exacto en el mundo para ir a buscar refugio en una tristísima y humillante adaptación. O desaparecer. Todo un temible síntoma.

"Uno de los aspectos que me gusta de la ornitología es la buena relación que hay entre la comunidad profesional y la de aficionados, mientras que en otras materias se odian a muerte", dice el doctor Josep del Hoyo, uno de los ornitólogos más prestigiosos de Europa. Jonathan Franzen es un aficionado. Quien conoce a uno de ellos, sabe que cuando regresa de alguna excursión hay una sola pregunta que para él tiene sentido: "¿Y? ¿Qué has visto?".

J. Ernesto Ayala-Dip (crítico literario) _ El País 13/02/09


Per l'Ignasi, la Maria, l'Oriol, l'Init i l'Escarabat.

dijous, 5 de febrer del 2009

#881

Aquest serà/és el post 881, ho acabo de sumar. Un número que no fot ni fred ni calor, ningú felicita mai el gol 881 (sí, estic escoltant el Barça i m'avorreixo, sembla que no pugui ser), el comentari 881, el post 881, la vegada que fa 881 que t'aixeques o que caus... sempre es busquen números rodons per celebrar les coses. Una mania humana com tantes d'altres.
Perquè dic tot això? no ho sé. Avui he entrat aquí amb una decisió presa.
Després d'un desembre i un gener plens de contrastos i difícils de païr, ha arribat el febrer. Un mes que mai m'ha fet gaire el pes, més aviat sembla un mes de rellènu. (Gol de Márquez, ara torno). I durant aquest febrer tindrem una gran alegria, doncs arribarà un nou membre a la família, la Jana. I potser també m'escaparé a Madrit. I segurament tornaré a perdre'm per les meves muntanyes i les que no són tan meves. I, amb una mica de sort, disfrutaré de l'Empordà i els seus aiguamolls. I ...
Però segurament no ho explicaré aquí.
Potser quan arribi el març... o potser hi haurà altres coses per explicar i les que viuré aquests dies ja no valdran.

Fins després!

dimecres, 4 de febrer del 2009

cansament ...

Hi ha dies en els que només voldria uns braços on arrecerar-me, deixar-me anar i treure'm del damunt pells mortes, coraces i màscares. On només hi quedéssim, ben a recer, jo i la meva vulnerabilitat. I adormir-me pensant, completa i conscientment enganyada, en que mentre sigui allà estic completament protegida.

dimarts, 3 de febrer del 2009

wash ...

No tinc ganes d'escoltar la ràdio i engego el reproductor d'mp3. Sóc incapaç d'escoltar cap cançó sencera i les vaig passant una rera l'altra. Algunes les escolto durant una estona, d'altres en faig prou amb els primers acords, totes em cansen. Descarto l'Amy Winehouse, Wilco, The Jayhawks, The Magic Numbers... fins que a mig camí trobo The Ballad of Cable Hogue i l'escolto tota. La culpa és de la veu i les guitarres. I vaig descartant totes les altres fins que me'ls torno a trobar... i així durant la resta del viatge... Stray, Hey baby!, El Picador, Wash...

I a fora hi plou i les gotes, fent camins al vidre, distorsionen tota la realitat.


Calexico _ Wash (Live at the Barbican)

dilluns, 2 de febrer del 2009

voldria ...

No sé com explicar-me. No trobo les paraules per expressar el que sento. De fet no trobo paraules per pràcticament res. No aconsegueixo lligar un sol fil de pensament. El meu cap és un embull de fils de colors. Colors vius i colors apagats. Tots entortolligats. Nusos a tort i a dret, al cap, a la gola, a l'estòmac...
Voldria explicar-vos la tristesa profunda que m'envaeix quan recordo la iaia. Sobretot quan la veig somrient en alguna foto. O ahir mentre tenia a les mans la cadena d'or que portava sempre.
Voldria explicar-vos l'alegria infinita i l'amor infinit que vaig sentir quan vaig veure l'Arnau, quan el vaig acaronar, quan li vaig tocar les mans, quan...
Voldria saber dir com em sento d'estúpida enyorant a qui m'ha borrat de la seva vida. Com em mig rebel·lo quan penso en com deuen estar, si ja somriuen prou, si els vents els són propicis... si alguna vegada es recorden de mi.

Voldria que dissabte les paraules no se m'haguéssin perdut rera la pluja, perquè tot el que tenia per dir era preciós.