Jo vaig viure en la dolça i perpètua espera de l'atzar. Vaig comprendre que la set de disfrutar que neix en cada moment de voluptuositat, s'anticipa al goig, de la mateixa manera com existeixen respostes preparades per a qualsevol pregunta. Vaig ser feliç quan les fonts d'aigua em van revelar que tenia set, i quan estant en ple desert (on la set no es pot saciar), vaig preferir, malgrat tot, la força febril que m'inspirava el furor del sol. Certes nits vaig trobar oasis meravellosos que el desig acumulat durant tot el dia feien més frescos encara. En l'extensió de sorra colpejada pel sol i com adormida per un gran son - la calor era tal que vibrava en l'aire - vaig sentir el pols de la vida, una vida que no podia dormir, que s'esvaïa de tant tremolar en l'horitzó, i que estava omplerta d'amor als meus peus. L'únic que buscava dia a dia, minut a minut, era trobar la manera més pura de penetrar la naturalesa. Havia rebut un do, preat, el de no posar major fre al meu ser. Recordar el passat va influir en mi només per donar unitat a la meva vida: era com el fil de Teseo que l'unia al seu antic amor però que no li impedia travessar els paisatges més desconeguts, encara que al final, el fil acabés per trencar-se. Quines increïbles involucions! Pels matins, jo assaboria en les meves caminades la presència d'una nova existència, el naixement de la meva percepció. "Oh! poeta, exclamava, tu tens la facultat del descobriment perpetu". Estava totalment receptiu. La meva ànima era un alberg acollidor en l'encreuament dels camins i rebia tot el que es deixés captar. Em vaig deixar bonament convertir en un ésser dòcil, capaç d'escoltar, al punt de no pensar en absolut en mi mateix, de comprendre totes les emocions que es presentaven davant de mi. Vaig aconseguir aplacar tot impuls de reacció fins ja no considerar res com a una mica dolent i no haver de protestar per una nimietat. Em vaig adonar aviat a més, que en la meva apreciació del bell hi havia també espai per a la lletjor.
André Gide _ (França, 1869-1951)
divendres, 13 de març del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
"Els aliments terrestres" estan traduïts al català??????? a on? des de quan? com és que jo no ho sabia? com és que no tinc el llibre? però existeix, el llibre? perquè no surt a la base de dades de l'isbn? aleshores, com és que jo encara no l'he llegit? o ho heu traduït vós? o potser formen part dels seus introbables diaris? si és així, a on els heu trobat?
ResponEliminaResponeu positivament, ni que sigui a una de les meves preguntes, i em fareu feliç.
Apreciat dErsu_ no sé si us faré feliç, ho dutbo molt, només us diré que ho he traduït jo. I que si m'hagués imaginat aquest trasbals potser no ho hauria fet...
ResponEliminaUna abraçada.
Doncs continueu, continueu, i en acabar, aneu a veure a un editor, o a dos, o als que facin falta. Si no s'han tornat tots folls, o precisament per això, tindrem motiu de celebració.
ResponEliminaEm semblaria una gosadia que jo m'engresqués a fer un treball tan important benvolgut dErsu_.
ResponEliminaVeig que no heu perdut la vostra capacitat aduladora, en aquest cas plena de subtilesa ;)
Sempre és un plaer saber que em visiteu de tant en tant, gràcies.
Carai, potser si que tradueixis alguna coseta més.
ResponEliminaOh la la...