re-aprendre ...

A vegades, sense saber massa el perquè i el com, fuig de la memòria el que s'ha après durant els darrers temps. I sembla que no pugui ser, doncs aprendre-ho ha deixat cicatrius prou visibles. D'aquelles que, si hi passes el dit suaument, encara couen una mica. Segurament és que, pell endins, encara no han acabat de curar. I em pregunto si ho faran mai i deixo la pregunta a l'aire, mandrosament, sense massa ganes de saber-ne la resposta. Hi ha coses que val més no saber, hi ha coses que possiblement no ens les hauríem de preguntar. Hi ha temporades que em pregunto massa, que necessito saber massa, que voldria conèixer el perquè de tot. I després em col·lapso i desfaig un camí que no hauria de desfer mai. Passo uns dies caminant per la corda fluixa, fent equilibris per no caure al costat més fosc de mi mateixa. I quasi sempre trobo un fil, fràgil però prou fort, on poder-me aferrar i no caure. A voltes, enlloc d'un en són més, i només cal anar-los trenant, mica en mica, amb paciència, sense pressa, fins aconseguir tenir una corda prou sòlida com per no patir, durant força temps amb una mica de sort, el vertígen de caminar al llindar de l'abisme.

Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre...

Aprendre - Lluís Llach _ 1984