dijous, 21 de maig del 2009

Madrid, personal i intransferible ...

No faré un resum de totes les sensacions, bones, que he tingut i viscut.
No explicaré de quina manera he rebut l'amor que em tenen. Ni tampoc com he intentat donar-los el meu.
No diré res de les abraçades, carícies, petons, somriures, rialles, mirades i complicitats que hem compartit.

Només diré que a en Gabriel (10), en Sergio (7) i a mi (35) ens encanta jugar amb plastilina.

Que el Vicente Calderón és mil vegades més bonic que el Bernabéu (vistos tots dos des d'una distància prudencial) i mil vegades menys que el Camp Nou.

Que hi ha una professora d'institut, madrilenya, tan o més culé que jo. I que fa sortir a la pissarra als que es presenten a classe amb el xandall del Madriz. Divendres de la setmana passada, els va dir que volia que aquest dilluns la rebessin fent-li el passadís.

A en Sergio ja no li agrada el futbol. 'El fútbol es un rollo de deporte'. Suposo que quan el Madriz torni a guanyar títols (que espero que sigui d'aquí mooooooolt de temps) li tornarà a agradar. De moment l'opció de mirar com juga el Barça, disfrutar i fer-se culé, no la contempla. Encara ric amb la reacció del seu pare, tan merengue com jo culé, quan li ho vaig proposar.

A en Gabriel, que no li agrada gens el futbol, no li fa res reconèixer davant el seu pare, merengón on els hi hagi, que vol que guanyi el Barça (justament el dia del 2-6) perquè sap que jo estaré contenta. 'El día del Madrí-Barça me acordé de tí'

'Sinceramente Neus, yo quiero que el Barça gane la Champions. Ya que no está el Madrid, quiero que la ganen ellos' (el pare d'en Sergio)
'Como debe ser... aunque honestamente tengo que reconocer que si en lugar del Barça fuera el Madrid, yo quiero que pierda el Madrid. Siempre.' (una servidora)
I ens mirem i riem.
Celebrar una lliga a Madrit és diferent. Riure's de tot plegat no té preu. Saber que es pot ser de dos equips de futbol totalment contraris i agafar-s'ho amb alegria, tampoc en té.
Quan el respecte passa per davant de qualsevol altra cosa, la vida és tan senzilla com bonica.
a

12 ventades ...:

  1. Estrangerdijous, de maig 21, 2009 1:58:00 p. m.

    Si senyora, els del Madrit ni aigua, que tots sols ja s´ho creuen sempre,això de las glorias deportivas que campean por España.

    ResponElimina
  2. neusdijous, de maig 21, 2009 4:32:00 p. m.

    Home Estranger, jo als meus madrilenys, als meus delmadrid, els ho donaria tot, o quasi tot... però només als meus, è?
    ;*)

    ResponElimina
  3. Susannadijous, de maig 21, 2009 6:14:00 p. m.

    Aquest bon "rollo" hauria d'estar sempre present. Oi?

    ResponElimina
  4. Assumptadijous, de maig 21, 2009 6:44:00 p. m.

    Vingaaaa Elur, que al Gabriel ja el tens "mig, mig" :-))

    A mi també m'agrada moltíssim jugar amb plastilina: Quin gran invent! Econòmic i genial per desenvolupar la imaginació!! :-)

    ResponElimina
  5. neusdijous, de maig 21, 2009 7:11:00 p. m.

    Jo procuro que hi sigui Susanna, que no vol dir que ho aconsegueixi sempre, que mals dies en tenim tots! :)


    Ui Assumpta, a en Gabriel el tinc al 100%, a la pregunta de "¿Gabriel, de qué equipo eres?" la resposta va ser "de Neus"... és el Barça que ho té fotut, de fet qualsevol equip de futbol, no li agrada gens!
    Econòmic, genial i net! Petó!

    ResponElimina
  6. romanidematadijous, de maig 21, 2009 9:52:00 p. m.

    bon rotllo!
    tot plegat és un joc d'homes...
    i admiradores.

    salut

    ResponElimina
  7. Peredijous, de maig 21, 2009 11:04:00 p. m.

    I mira que no m'agrada el fútbol, pero si es tracta del barça doncs... què hi farem :)
    He rigut molt amb el teu post-postmadrizz :)

    Bon vespre neus!

    ResponElimina
  8. neusdijous, de maig 21, 2009 11:30:00 p. m.

    això de que és un joc d'homes... no sabria què dir-te Romaní.
    Salut!


    Pere!la qüestió és riure! jejejeje
    M'agrada que t'agradi :)
    Un petonàs!!!

    ResponElimina
  9. Sergidivendres, de maig 22, 2009 12:06:00 a. m.

    M'ha encantat aquest post. He rigut amb això de la professora que es fa fer el passadís, boníssim. I tota la història del Barça i el Madrid, genial. M'agrada com vas contestar al merengón, jo penso igual, hehehe. I el nen que prefereix que perdi el Madrid per veure't contenta... no té preu.

    I d'un post així no es podia esperar un altre final. M'encanta la darrera frase, la trobo genial. Me la deixes per penjar-la al blog, allà dalt? Vaaaaa, vaaaaa, deixa-me-la!!!

    T'he dit que m'ha encantat aquest post?

    ResponElimina
  10. neusdivendres, de maig 22, 2009 9:28:00 a. m.

    Ostres Xexu, et ben juro que si t'ho expliqués tot, això de la profe, encara riuries més! I si t'ho expliqués ella personalment et pixaries de riure!! és boníssima!
    Amb en Fernando (el pare d'en Sergio) sempre riem molt parlant de futbol, tan si guanya un com si perd l'altre, la qüestió és riure's de tot!
    I en Gabriel... no que no té preu! és... uf, no sabria com dir-t'ho... és un amor molt gran!
    Tota teva, maco!
    Gràcies! Una abraçada!!

    ResponElimina
  11. Bukdivendres, de maig 22, 2009 10:17:00 a. m.

    Quin gran final de post, elur! Chapeau! (s'escriu així?)

    Un petonot i visca el Barça! ;-)

    ResponElimina
  12. Laiadijous, de maig 28, 2009 8:28:00 a. m.

    Quina visiteta més agradable, i quina gent... és important que el futbol no passi per sobre de coses més importants com les relacions entre nosaltres, el respecte mutu, el poder riure i treure ferro a l'assumpte...

    Molt bonic el post, elur. I jo dono fe que el bernabéu és mil vegades menys bonic que el camp nou! Sobretot perquè quan me'l miro, el camp nou treu espurnetes, no sé per què... serà que me'l miro amb uns altres ulls ^^

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)