Just quan estava a punt de sortir de la botiga per anar a esmorzar, l'he vist. Volant per sobre les cuines de l'exposició. Un pardal jove. Quan m'ha vist, notat, sentit, ha volgut fugir. El pitjor lloc on podia haver entrat ha sigut aquest. Dues de les quatre parets són vidre i s'ha passat una bona estona picant-hi. He estat a punt d'agafar-lo tirant-li el jersei al damunt, però entre que tenia por de fer-li mal i que ell es movia molt, per poder fugir de mi, se m'ha escapat un parell de vegades. Al final l'hem perdut de vista. En S m'ha dit que segurament havia sortit per la porta oberta. Jo no n'estava gens segura i he mirat sobre els armaris si el veia, però la cadira no és prou alta!
Ara, quan he entrat a dos quarts de cinc, l'he trobat altra vegada intentant sortir a través del vidre. No sé com ho he fet, i dubto de que jo hi hagi fet gaire res. He obert la porta i he anat piulant més o menys com ell, seguint-lo lentament i fent-lo anar cap a la porta, fins que ha sortit i, totalment esgotat, ha volat fins el primer arbre del carrer. Ara ja no hi és... espero que les ferides que s'ha fet al bec no li impedeixin menjar i beure. Sé que de pardals n'hi ha molts, però què voleu que us digui, si s'han de morir que no sigui per culpa dels humans.
M'ha fet tanta pena que encara noto un nus a la boca de l'estòmac.
Dubto que cap més matí deixi la porta oberta de bat a bat!
dilluns, 25 de maig del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
deu ser al dia... a sota del balcó hi ha un pollet que deu haver caigut del niu.
ResponEliminaEl que no saps tu és que et buscava. Després li ha fet vergonya venir-te a buscar, s'ha posat nerviós i volia fugir, però no se'n sortia. Ja saps, ocells vergonyosos...
ResponEliminaPobre pardalet... però no pateixis, son valents, segur que s'està reposant bé dels cops! :-)
ResponEliminaMés que res és l'estress de voler sortir i trobar-se cada vegada amb els vidres... però suposo que, un cop lliure ja se sent més tranquil :-)
Uf Jordi... l'altre dia al Temps de Flors vaig veure com una cotxa intentava aconseguir que la seva cria, que també havia caigut del niu, volés... vaig marxar de la pena que em va fer...
ResponEliminaOstres Xexu... no m'ho diguis això que tindré càrrecs de consciència!
Sort que no n'hi ha cap que sigui tan sòmines, però! jejeje
Espero que sí Assumpta, com a mínim els últims vols els farà amb tota la llibertat del món :)
T'imagines trobar-te en la seva situació? uf... seria molt més que estrés!
Uff! L'altre dia se'ns va colar un a la feina... I estem en un edifici d'oficines! Quin patir per treure'l :-(
ResponEliminaAvui ja no he gosat deixar la porta oberta DooMMasteR... és que si n'entrés un altre em sentiria tan culpable!!
ResponEliminaAhir fins i tot vaig trucar al meu cunyat, ornitòleg, per demanar-li què podia fer. Em va recomanar tancar tots els llums, que quedés a les fosques i així s'estaria quiet i el podria agafar, però clar... en un lloc on dues de les 4 parets són vidre és impossible!
quant sento, llegeixo, escolto aquests sentiments de boca d'algun humà cap als animals, penso... si amb els animals és així... com deu ser amb les persones!
ResponEliminadesprés, altres vegades, se m'acut que no tothom pot o vol expressar o viure o sentir els sentiments de manera semblant amb uns i altres...
un sol pardal, una sola sargantana mereixen tot el respecte...tota l'estimació...
les personetes, també...
petonets
No sé si és comparable una cosa amb l'altra Gatot... diria que no.
ResponEliminaAmb els animals penso que seria incapaç de ser cruel (sempre i quan no considerem a les vespes i formigues animals, tot sigui dit), amb les persones tinc claríssim que si convé en sóc i molt; i, a vegades, sense voler també.
És el que té que uns siguem 'racionals' i els altres, per sort seva, no.
A part de que trobo molt injust que, aquests Altres, hagin de pagar un preu massa car per l'estupidesa humana.
:)
Diumenge em va passar el mateix a casa! Els meus fills mirant-me, i jo com un beneit perseguint un pobre pardal petiu per tota la golfa. Es va fotre un parell de cops al vidre que va quedar mig estabornit. Finalment el vaig poder agafar, el vaig deixar tocar als nens, suament, i junts el vam tirar enlaire i va marxar volant. Els nens van xisclar d'alegria. I jo de veure'ls alegres a ells.
ResponEliminaJordi, la sensació de deixar lliure un ocell és insuperable! Cada vegada que ho he fet se m'ha eixamplat l'ànima! I no xisclo d'alegria, no pas exteriorment ;)
ResponElimina