les paraules moltes vegades són sobreres...
diumenge, 3 de maig del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta." Justine a El quartet d'Alexandria.
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta." Justine a El quartet d'Alexandria.
A risc de que vulguis trencar-me les cames, et diré que les fotos no els fan justícia segur, segur que en teniu de més bones!
ResponEliminaTrencar-te les cames????? quina animalada!! N'hi ha de millors, no et diré que no... i mai una foto els podrà fer justícia, són massa preciosos!!!!
ResponEliminaara canvio la de l'Arnau, va. Que no sigui dit :P
ResponElimina... ni amb una nikon se'ls fa justícia, follet.
ResponEliminael que tenen, el que son, mai pot quedar reflectit per una maquinota...
Una abraçada sense fí, inyu.
Un cabasset de petons dolços
:o)*****
oh Poeta... amb una nikon no es capta ben rè!!!! si és que... a la meva Canon no me li diguis maquinota que m'enfado, eh? ai, ai Poeta... jejejejeje
ResponEliminaUna abraçadassa, maco! Petons!
Aaaaaai!!! :-))) Aquestes galtones, aquests ullets, aquestes manetes grassonetes i tancades, aquests nessets!!! :-)
ResponEliminaJo als petits me'ls menjaria, eh? així que més val que no m'acosti gaire jajajaja
Assumpta t'asseguro que no sé com s'ho fan per anar creixent... perquè ens els mengem contínuament amb els ulls!!!! :)))
ResponEliminaJajajajaja es deuen "regenerar" ràpidament :-))
ResponEliminaQuina parelleta més bufona!
ResponEliminaAi la baba, com cau!
Buniquíssims!
ResponEliminautnoa