Hi ha vespres de dissabte en què et fan perdre un partit de futbol i no et fa res. Encara que quan arribi dilluns i et preguntin pel partidàs de l'Iniesta, diguis que no el vas veure perquè tens amigues del tot inoportunes. I que Iniesta el fa cada dia que juga, un partidàs.
Hi ha inoportunismes que són regals caiguts del cel, més aviat vinguts de Caldes, però vaja, segons com es miri ve a ser el mateix.
Hi ha amigues amb les quals els temes de conversa mai tornaran a ser els d'abans.
N'hi ha amb les que es parlarà de tot, com sempre. O de quasi tot.
En un sopar improvisat et pots fer totes les preguntes que t'has anat repetint al llarg dels últims tres, quatre anys. I acabar les postres sense trobar, encara, la resposta a cap d'elles. Deu ser veritat allò de que hi ha raons que només el cor pot entendre?
L'altre dia vaig sentir una cita de Billy Wilder. No la recordo exactament, però era més o menys així: tinc un cor romàntic i una ment escèptica. Vaig trobar que en aquell moment m'esqueia, dissabte al vespre també. Ara ja no ho sé.
Que l'Arnau somrigui quan em sent la veu és una sensació indescriptible.
Que em miri i dibuixi mitja rialla és per fondre's.
Tenir la sensació de que se'n fot de tu, fa venir ganes de riure a cor què vols.
Hi ha fragments de temps de dissabte massa efímers. D'altres una mica massa eterns.
dimarts, 7 d’abril del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
hi ha dies que tenen una espurna especial que fa que t'hi paris a pensar, inclus que escriguis un post. També hi ha dies que passen sense pena ni glòria...
ResponEliminaun altre detall: tornar a veure en algú molt important aquella mirada d'abans... deliciós
Hi ha dies que oblidaràs , en canvi hi ha somriures que et quedaran per sempre.
ResponEliminaBon dia Elur!
un sant dissabte! (ara que estem de dies sants!)
ResponEliminaQue els respectius " Arnaus" ens somriguin, se'n riguin i ens mirin dóna un sentit més ampli i emocionant a la vida. No té preu. I retrobar gent d'abans que sempre formarà part d'un ara, d'alguna manera o altra, és molt més important que els partidassos de l'Iniesta ( i no és que l'Iniesta no tingui mèrits, eh? és que les persones que sempre hi seran tampoc tenen preu... com els "Arnaus").
ResponEliminaElur, els teus post tampoc tenen preu de bonics que són. jejeje. Felicitats!*
Sanset i utnoa, a vegades la cosa més estúpida del món dóna peu a escriure un post! jejejejeje Però ja sé què vols/voleu dir ja.
ResponEliminaLes nostres mirades no han canviat, només les converses :)
I a vegades Joana un somriure és tota una vida!
Bona tarda, guapa! un petonàs!!
I això de que sants i santes no n'hi havia cap Estrip! ;)
Un somriure de l'Arnau em recorda que no som absolutament res, fràgils com un gerro de la porcel·lana més fina.
Les amigues passen per damunt de quasi tot Jordi, fins i tot del meu admirat Iniesta.
Els meus posts tenen preu i tant! el pagueu amb paciència i comentaris exagerats!
Gràcies!! :*
Hi ha coses per les que val la pena perdre's a l'Iniesta. Poques, d'acord, però mira, tu n'has trobat algunes. I això no és poc, eh?
ResponEliminaNo és que sigui poc Xexu, ho és tot!
ResponEliminaTu sí que en saps! jeje
;*)
mira tu ara m'has fet venir bon rotllo... gràcies ;)
ResponEliminaa disposar Jordi ;*)
ResponElimina