blues ...

Obro els ulls i veig com s'escola
la blavor del dia per la persiana
inundant l'habitació.
El cel té un fals sostre de color gris-blanc,
que imprimeix una llum especial al paisatge.

Llum d'hivern, blava i freda.
Un blues en vol rasant.

La muntanya llueix satisfeta
el vestit blanc que li ha regalat la nit freda.

Res no es mou finestres enllà.
El temps sembla aturar-se
mentre el món continua el seu camí.

imagina ...

John Winston Lennon, 9 d'octubre de 1940 – 8 de desembre de 1980

metge de guàrdia ...

Diagnòstic: lumbàlgia-coccionoséquè... deguda a una mitja caiguda enmig de l'Alta Garrotxa.
Prescripció: xeringasso d'analgèsic, voltaren, analgèsics, relaxant muscular, protector d'estòmac i repòs...

I sobretot paciència que diu que n'hi ha per uns quants dies.

Demà truco a la fisioterapeuta.

ara mateix...

Ara mateix hauria d'estar pujant al Bassegoda, o just al cim. Sentint el vent fred a la cara, esmorzant amb els meus germans. Una sortida que podíem fer tots quatre per primera vegada des que ens hem posat a fer-les. Però no. Estic a casa, renegant interiorment. El meu còccis ahir em va dir que m'havia d'estar quieta i ha sigut molt insistent i s'ha fet escoltar d'allò més, sobretot aquesta nit. I ja no sé si plorava de dolor o ràbia o d'ambdues coses.

t'agrado?

Torno en bus cap a casa, hi ha molt de xivarri i amb prou feines puc seguir el fil de la ràdio. Miro la mitja lluna, els pensaments es van enfilant i escric mentalment un post. Començo a imaginar paraules formant frases mentre monologo amb la lluna, que potser respon a les meves preguntes absurdes i jo no sé escoltar-la. Entremig de pensaments i preguntes i mig somriures i xivarri i la ràdio, puc sentir clarament la veu del meu estimat Fon: Neus, no me seas adolescente. Que provoca que tot lo escrit mentalment trontolli i les paraules es barregin perdent tot el sentit. I ja només hi som la lluna, un somriure, jo i una pregunta: T'agrado?

singlot ...

Aquest matí a la feina m'ha vingut el singlot. Fotia anys que no en tenia i hasta m'ha fet gràcia, però només durant una estona. I m'ha vingut a la memòria el Mr. Hiccup. El recordeu? a mi em feia riure molt. És que sóc de cor senzill, que deia el Mikimoto.

de casa a Olot...

De Girona a Les Planes ja m'anava agradant el paisatge, mes pensava jo que era prou llàstima que aquell terreno fos tan bonic per acabar amb el ditxós pessebre d'Olot. De Les Planes a Olot, la indignació de veure'm en un carruatge sense poder córrer me posava unes ulleres de mal humor que tot m'ho feien veure enterbolit, lleig i vulgar. Arribats al cim de la interminable pujada, ja no vaig poder enganyar-me més, de primer me vaig confessar a mi i després als altres que el paisatge que s'ovirava era gros, hermós, nou i admirable; vaig fer durar un xic el meu propi engany, assegurant-me que mai me vindrien ganes de pintar "allò", que només era bonic per a ser vist, com els llacs i congestes de Suïssa i les cascades del Pirineu.- Mes bon tros més avall, eixí del fons del fons de tot, a la dreta*, el cim trencat del Puig de Bassegoda i en Morera em va dir amb la veu més suau que gasta quan parla de coses que li agraden: "Veus aquella muntanya alta que va pujant? És el Puig de Bassegoda; allí vaig sentir el Plany per primera vegada."
Sentir això i acabar la meva hostilitat amb aquell gran paisatge, tot va ser u. De l'afectada indiferència vaig passar a la més neguitosa contemplació, com aquell que mai més ha de tornar a veure una cosa que el sedueix. Encara vaig poder mirar ja de lluny l'espadada i alta plana de Collsacabra, la historiada muntanya del Puigsacalm, les blaves arestes del llunyà Puigmal i el gran Canigó amagant-se del nostre sol massa exagerat, detràs de molts vels de calitja. -Tot d'un dret arribàrem sota els frondosos arbres del tros de carretera que toca a Olot i al veure tantes cares amigues encara que desconegudes ja em varen venir ganes de ser olotí.

De Les Planes a Olot _ Utrillo Morlius, Miquel _ Olot

Atles Literari de les terres de Girona

* a la foto el Bassegoda queda a l'esquerra.

gener ...

La S m'explica que als vespres, quan són a casa tots tres, ben tranquils al sofà, en P s'acosta a l'Arnau, i li explica cosetes. Monòlegs xiuxiuejats a tocar de la panxona de la S.

-Saps què li diu? que neixi el dia u de gener, com ell! (S)
-També li dic que si no pot ser aquest dia, doncs que ho faci abans del 19. (P)
-Dona, S, és que podent néixer al gener, ja em diràs perquè ha de néixer un altre mes! (jo)
-Ja! vaia dos!! (S)

I en P i jo ens mirem i somriem.
I l'Arnau sortirà quan ell vulgui...

senyals...

Ja no sé si veig senyals o si és que els vull veure...
Ja no sé si sé deixar senyals...

Desembre i neguit quasi sempre van de la mà.

txoria txori ...

Txoria Txori

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.

Mikel Laboa (Pasaia, 15 de junio de 1934 - Donostia, 1 de diciembre de 2008)

udols...

Ahir vaig corroborar una cosa que ja sabia. No m'agrada el vent quan estic a dins i ell insisteix una i altra vegada a entrar per on sigui. M'agrada el vent quan volto per fora, quan travessa l'abric i s'escola pel jersei, quan m'enlaira els cabells, quan em sacseja i em fa arraulir un xic... M'agrada alçar el cap i rebre'l a la cara.
I ell no para. Udola hora rera hora. I el cap adolorit fa el que pot per no esclatar. I el genoll i el canell drets es queixen. Canvi de temps o potser més vent?

clic!

Hi ha un clic! i res no fa nosa i la vida fins i tot sembla que no pesi i sigui de bon passar. Somrius i tot és pàtria i de colors vius. Tan se val si fa sol, com si plou, com si no vol ploure.
I tot d'una un altre clic! et fa veure tots els grisos del dia, els carrers mig buits, els caps cots, la nosa aquella que fa rau-rau per dins. Et molesta que faci sol i que no plogui i encara més que no vulgui ploure. Hauria de caure mig diluvi, o tot sencer homeyà!
I hi ha dies en que aquest fotut interruptor no para. Ell es posa en off i jo el poso en on...
Ara bé, ara no, ara bé, ara no, ara bé, ara també, ara no...

blanc sobre marró ...

Un aligot,
pit blanc sobre marró,
guaita el matí.

maca? tira milles!!

El veig a venir abans de que ell em vegi a mi. Alt i guapo. Cabell curt fosc i vestit amb elegància. Porta una carpeta a les mans. Em voldrà vendre alguna cosa, penso. I no falla. Es posa davant meu i em deixa anar un Hola, maca!! amb un somriure d'orella a orella. Mig somric amb ironia. L'ha fotut al pal a la primera. Dir-me maca just avui que cada vegada que m'he vist em volia amagar. Tens un segon? és la segona frase que em diu entre somriures. Un segon passa tan ràpid que amb el No, ja n'hi he regalat dos. Maca, busquem gent calatana o espanyola que treballi i... i jo ja li dono l'esquena mentre li dic: apa doncs, que no sigui res! M'ha dit maca altra vegada??, penso incrèdula.
Fa falta alguna cosa més que ser alt i guapo i jove i dir-me maca dues vegades, per fer-me aturar enmig del carrer i robar-me temps i paciència. Massa ben pentinat i ben posat. Ha de ser tot postís per força. Ni una grenya mal posada, amb l'encant que tenen. Ni una arruga, amb lo maques que són, ni a la roba ni a la pell.

primeres cites ...

Ahir estava escoltant, com cada dia, L'ofici de viure a Catalunya ràdio. Parlaven de les primeres cites. Al principi del programa varen parlar dues coachs, dues dones. Per la veu semblaven joves.
La primera va dir que les dones no havíem de donar el primer pas, que era cosa dels homes. Que ens havíem d'esperar a que ell fes el primer pas. Que si el fa la dona, l'home perd l'interés.
La segona va ratificar les paraules de la primera esgrimint l'argument de que al regne animal, és el mascle qui pren la iniciativa. Que l'ésser humà hauria de fer el mateix. Que la dona no ha de demanar mai una cita. Que tota aquesta història de la llibertat i igualtat ha pervertit el sistema d'aparellament. És més, va dir textualment: si ets tu qui proposa la cita, referint-se a la dona, més val que no hi vagis.

Sort, sort!, que els convidats al programa no hi van estar d'acord!

I és que a vegades, i no us ofengueu eh?, els homes són tan badocs que si no fessim el primer pas les dones no caminaríem mai!

Sant Aniol d'Aguja ...

Les immenses cingleres que, com les runes d'un amfiteatre colossal, migclouen la vall diminuta de Sant Aniol, semblava que n'anessin a caure a damunt, i les boscúries d'alzines que s'estenien a banda i altra, des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda, fosques com eren, pareixien les negres tapisseries que endolaven el grandiós temple on s'hi celebraven els funerals de les meves il·lusions. Prou remorejaven les cristallines aigües de la riera que, davallant de l'espantosa esbaconada de Brull, formaven amansides gorgues d'un verd esmaragdí, enfilades les unes amb les altres per filigranes d'argentina escuma; prou s'hi emmirallaven els verns i castanyers revestits de novella fulla d'un verd tendral, i el sol prou ho hermonejava matisant-ho tot amb els canviants de sa lluminosa paleta, i fins els aucells xarrotejaven agradosament per les bardisses. (...)

Marià Vayreda (1853-1903)

Alta Garrotxa [3] ...

Comencem el dia veient un aligot aturat enmig d'un cap segat, altiu i bell. I quan arribem a l'Alta Garrotxa, un cabirol, que ha sortit d'un marge de la carretera, l'ha creuada i ha sortit per l'altra banda, ens fa pujar el cor a la boca. Arribem a anar de pressa i l'atropellem. Baixa per allà on algú possiblement hi faria escalada.
La intenció era pujar al Bassegoda, però entre mandres, pàjares i coses vàries finalment no ho fem. Ens passegem per boscos meravellosos i realment màgics. Tot el que ens envolta és bellesa en estat pur. Pocs rastres d'ésser humà descomptant les fites i les marques d'itineraris i GR's. I els pocs rastres són desagradables: restes de paper d'alumini allà on algú hi ha parat a fer un mos i un encenedor inservible acompanyat de dues burilles, allà on algú s'ha aturat a fumar. Els humans som uns irrespectuosos compulsius.
Masos immensos en runes. Camins de catifes de fulles de faig que ens arribaven a mitja cama. El cant d'un picot negre. Mallerengues cua llarga. Catifes de colors i de verd fosc. L'udol del vent entre les branques, pràcticament nues, dels arbres del capdamunt de la muntanya, semblava de lluny el soroll d'un avió.

Sols resten allí, immutables com allavors, aquelles gegantines carcanades, patentitzant un etern miracle d'equilibri; aquells espadats fora de plom, amb les basamentes rosegades per l'acció traïdora i sorda de l'aigua; aquells mateixos immensos còdols abalançats sobre d'avencs, com badalls d'infern, i aquells colossals morrots de penya viva apuntant-se els uns als altres com proes de fantàstics barcos en combat; uns cairuts i rogencs, altres verdosos i negres, i alguns rematats en esperons de contorns epilèptics i recargolats com renecs de condemnat.
Marià Vayreda _ La punyalada.

per sempre ...

No fa gaire que he anat a despedir-me de la Nina. Dilluns serà l'últim dia que passi amb nosaltres. Demà no sé si seré capaç d'anar-la a veure...
Semblava talment com si sabés el que hi he anat a fer. He tingut la sensació de que ella també es despedia de mi. Mirant-me amb aquells ulls tan bonics que té, movent la cua a tot drap, pujant-me a sobre i fent-me festes, com si em volgués animar i dir-me que no passa res, que tot està en ordre. Que entén la decisió presa i...
I he hagut de marxar per no fer-ne un drama.
La trobarem tant a faltar...
I aquesta pena que sento i les llàgrimes que pugui vessar tenen un regust estrany. Com si no fos lícit sentir-se així, com una mena de culpabilitat (estúpida) ... Se'm fa difícil explicar-ho.

Amb mi es queden els pilons de vegades que quan arribava a casa, quan ella encara hi vivia, em tombava a terra fent-me festes i mentre m'aguantava amb les potes a l'espatlla, immobilitzant-me, em llepava tota la cara. La imatge de quan amb poc més d'un mes corria pel pati i com li costava pujar un escalonet de quatre dits. Les passejades i els jocs... Les corredisses i esquivades als quatre cadells que l'estressaven, ostres quins farts de riure ens hi vam fer! I crec que ens va maleïr els ossos quan va veure que ens quedàvem al més tòtil i pesat de tots, en Panxo. Totes les bones estones que ens ha regalat. I amb vuit anys i dos mesos n'hi ha hagut moltes, per no dir quasi totes.

sense pena ni glòria ...

Hi ha dies que passen sense pena ni glòria. Passen perquè han de passar i s'acumulen a la llista de dies que no saps què coi fer-ne. Amb un parell de moments d'inspiració irònica. Amb enyorança de quan escrivies amb més soltesa, amb més alegria, fins i tot amb més atreviment. Un dia majoritàriament avorrit, amb somriures que s'han d'agraïr i converses de boletaires un xic malalts de bosc. I malgrat no passar res o gairebé res, arribaràs a casa amb el cap a punt d'esclatar. Tot això ho pensava jo avui tot tornant cap a casa. I resulta que just aquest dia, el gat té ganes de fer-te escoltar tot el seu repertori de miols, i quan dic tot és tot. I just aquest dia et diuen que la nostra Nina està refotudament fotuda. I les llàgrimes que voldrien sortir se'n tornen cap a dins, si-us-plau per força. Avui no ploraré. I acabes anant a dormir amb pena i gens de glòria.

Talaixà ...

I mentre passeja pels volts de la casa mig enrunada, posa suaument la mà sobre les pedres de les parets que encara perduren. Gest que no pot evitar pràcticament mai. Amb el contacte de la pedra freda contra el palmell, conté la respiració i espera, per uns segons, que li conti mil històries viscudes d'altres temps.
Les pedres sempre han triat guardar els secrets...

Alta Garrotxa [2] ...

Sadernes - Talaixà - Sant Aniol d'Aguja - Sadernes.

És impossible descriure el paisatge tan bé com Vayreda. És impossible, per mi, trobar paraules que facin honor al que han vist els meus ulls.

Catifes perfectes de verds perennes i ocres caducifolis, estroncades de sobte per parets immenses d'una verticalitat vertiginosa. Aigües cristalines que ens permetien comptar les fulles que havien decidit acabar els dies reposant sobre les roques submergides. Canvis de llum espectaculars a causa dels filtres naturals de les fulles de faig. Una terra de mil colors, ara roja, ara negra, ara de tots els marrons del món. I més que sóc incapaç de descriure.
A Talaixà, l'amplitut que ens ha mancat pujant enmig de bosc, ens apareix de sobte.
A Sant Aniol retrobem les fagedes i els ocres tornen a dominar.

Alta Garrotxa ...

Dalt del Puig del Bassegoda, com posat exprés per a confort de l'excursionista afadigat, hi ha un canapé de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m'hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s'estenia a mos peus. A sol ixent, les terres baixes de l'Empordà s'obiraven boiroses per damunt les serralades de la Mare de Déu del Mont, emboscades fins a sota les calisses de sa carena nua; més ençà, el pic de Tossa, i més ençà encara, Lliurona rònega i perduda entre alzinars, el rierol del Borró tallat a pic, la serra de Banyadors i les negres pinoses de Polí; cap a la dreta, els formidables reductes del Freu, els crenys i gorges de Sadernes, on s'hi veu encara l'encinglada cova des de la qual diu que un temps el Bisbe pasturava el seu ramat i beneïa, per damunt de l'avenc, a les verges del Senyor arraulides en son convent de Coll-Roig, entre esquifits conreus i minúsculs vergers enrondats de murtres i llentiscle. Més a ponent, Talaixà, a cavall de cingleres espantoses, el grandiós absis de Sant Aniol i les feréstegues raconades de Brui. Mirant cap a Segarra, veia Ribelles damunt les imponents canals d'Uja, Bestracà sobre els enderrocs d'Escales; i cap al nord, Costabona i el majestuós Canigó tot cobert de neu. Ça i ençà, contemplava aixecaments espantosos de massius granítics que, desnivellats de base, s'havien obert formant dantesques esquerdes, muradals immensos, ensulsiades colossals que deixaren al viu roques nues i pelades com insepults cranis de titans; i per entremig de tal desllorigament, hi veia verdejar, en ufanós embull, des del roure aparatós i la rogenca alzina dels soleis, fins al frescal faig de les obagues i l'airós pi de les altures, que formant onades de vegetació, omplien les fondalades, remuntaven vessants i carenes, i escalaven fins els espadats, per mica que en sos lleixos i revirons pogués arrapar-s'hi la jonça o clavar-hi l'urpa el rebec alzinall, enc que fos llençant ses branques a l'abim.

Pròleg de La punyalada _ Marià Vayreda (Olot 1853-1903)

mentidera!

Entra tota decidida perquè sap que no hi ha la mestressa i me les podrà mesurar tranquil·lament. O això és el que es pensa. Va venir temps enrera, era el juliol. Va mirar-se colors de mostra i va triar un blau-gris i un beige. Quan va tornar el mes passat, o potser era setembre, va acabar triant un gris. Per ser més exactes el Gris 171. Avui em deia que el color que té no és el que havia triat. Mentida. Però clar, no li puc pas dir tan clarament. Intento recordar-li, amablement però amb fermesa, quan va parlar amb la mestressa, quan va triar el color (jo també hi era) i quan la mestressa el va anotar en el croquis definitiu. No em deixa ni parlar i es podria dir que fins i tot em fot crits. Anem a mirar mostres de color. N'estira una i diu: "Era aquest!!" I resulta que m'ensenya el Gris 171. Amb els arguments desmuntats, malgrat no ha volgut acceptar-ho, m'ha etzibat que els tiradors tampoc eren els que havia triat. I quan li demostrem que els tiradors sí que són els correctes, ens dirà que havíem d'anar a muntar els mobles en una altra casa, que no són pas seus?
Hi ha gent realment increïble.

fotos ...

Tinc més d'un centenar de fotos per revelar, em sembla que no m'erro si dic que en són més de dues centes. Un munt d'HDR's per experimentar. Milers de fotos per seleccionar i posar en un albúm, que diu la iaia. Un altre de pendent per poder regalar. Comentaris al Flickr pendents de ser contestats... I no puc fer ben res. El temps, maleït invent, no m'arriba. Sortir de casa a 2/4 de 8 del matí i arribar-hi a 2/4 de 10 de la nit no dóna per gaire, per no dir gens. Els caps de setmana són curts per poder-ho fer seguir tot. I diumenge... ai diumenge (quina queixa tan dolça)... m'esperen els paisatges de l'Alta Garrotxa per omplir una o dues targetes amb un centenar de fotos, més o menys, cadascuna.

Puig dels Llops ...

L'aire fred ens travessa jerseis i paravents. Esvalota els cabells que s'escapen d'agulles i gomes. Recorre l'esquena amb més d'un calfred i malgrat tot no ens mana cap pressa. Esmorzem tranquil·lament, compartint entrepans, galetes i fruita. Com a germans potser mai havíem estat millor que en aquest moment.

A l'hora de reemprendre el camí, el vent m'acarona la cara i romanc quieta deixant-lo fer...

mirador ...

Inici: Collada de Bracons - 1.132m.
Puig de Tossell - 1.434m.
Puigsacalm - 1.515m.
Puig dels Llops - 1.486m.

Avui m'he empapat de bosc i muntanya. He gaudit d'un paisatge meravellós des del millor mirador que hi ha entre la Garrotxa i Osona, el Puigsacalm. Només donant una volta he posat els ulls al Canigó, al Puig de la Força de Tavertet, Montserrat i Pedraforca. La boira no ens ha permès de veure la Plana de Vic ni el Golf de Roses. Hem pogut comptar els volcans que embolcallen Olot. M'ho he passat teta caminant amb els peus coberts de fullaraca... i més coses que podria dir... però millor que us parlin algunes de les imatges, amb les que he intentat capturar la bellesa sense acabar-ho d'aconseguir.

anagrames ...

Superat el primer i el segon mareig de lletres i animada per les dues aportacions desinteressades (són desinteressades, no? jeje o us dec un cafetó?) del Gripaublau i en Xexu (molt agraïda!) ahir vaig decidir marejar-me físicament i de camí cap a casa, asseguda tan còmodament com es pot en un bus de la TIESA, vaig arreplegar les lletres de "nòmades del vent" i vaig aconseguir un parell d'anagrames. Ja us dic ara que disten molt de ser originals i fins i tot de fer gràcia.

Des del vent, mano!

Dóna-me'ls de vent!

Dolen vents de mà.

Demà, volen dents! (Xexu)

Modes d'en Valent (Gripaublau)


A algú li sobren vocals?? Li canvio per alguna consonant!

fragments ...

- Són dos coses molt importants en aquest món
- (...)
- Estimar i desitjar.

Conversa telefònica robada ahir a migdia al centre de Girona.
En l'impass realment curt entre les dues frases, vaig tenir temps de preguntar-me quines, si es referia als diners i la feina, potser. Deu ser que sóc materialista? Potser em vaig deixar influir (craso error) per l'aparença de la dona? Potser perquè jo estava pensant (cosa que sóc incapaç de recordar) en la feina? El cas és que sé que em va sorprendre, encara que només fos mínimament.
Estimar és bàsic. Desitjar ja no ho sé.

nus ...

Foto: Port de Palamós 21 abril 07 - elur

Tinc un nus difícil de desfer. Mica en mica vaig estirant algun dels fils que el componen. Però per desfer un nus no és gaire bona idea estirar res. Tampoc cal mirar tant primmiradament d'on vénen i on van. Només es tracta de desfer per tornar a refer alguna cosa amb tants de fils de tants colors. Tants colors com llum. Tants no colors com foscor.
Desfer per tornar a fer. Desaprendre per tornar a aprendre. Escriure per no dir res. Pensar per no viure. Deixar passar per no haver de pensar. Lliurar-se al son perquè demà sigui diferent... Perquè demà el nus, que ser-hi hi serà igualment, s'hagi afluixat una miqueta... només una miqueta. I aferrar-se a aquesta esperança estúpida, quan saps que qui apreta el nus ets tu mateixa.

el mar ...

Quan la pluja que arribava a cavall del vent ens ha deixat sortir un moment, se sentia un soroll constant, com un tro llunyà.

-Què és aquest soroll?
-El mar.

Realment increïble. Un calfred m'ha resseguit l'esquena.

ales ...

Per volar no calen ales... només perdre la por.

repetim!

Can Jordà _ elur

A partir de dissabte a la tarda ens espera un bon foc a terra, pedres centenàries, racons preciosos, partits de futbol de gossos contra humans, partidetes de ping-pong, caloreta a la vora del foc, reflexes a vidres i aigua, arbres, ocells, jocs de taula... i sobretot, sobretot, bona companyia.
Aquesta vegada l'excusa és la castanyada, però si us haig de ser sincera ja vindrà just que me'n mengi una.

amunt ...

foto: google

Volen les fulles,
el vent se les endú
amunt... amunt...

la pluja i jo ...

Aquest matí he vist neu a les muntanyes properes. He contemplat, un moment en què els núvols han fet una petita treva, la blancor que cobria els Pirineus. He pogut veure, de nou, com n'és de bonica la Garrotxa en un dia fred i plujós, amb retalls de cotó fluix mandrejant enmig del paisatge. M'he passejat sota la pluja olotina. He disfrutat de la lluïssor dels carrers molls i dels reflexes de les llums en les gotes d'aigua. El fred al rostre, a les mans, als peus, m'ha revifat. Aquest temps em fa somriure.

I malgrat tot, malgrat el somriure, voldria fugir d'aquí. Deixar enrere d'una punyetera vegada la sensació de que aquest no és el meu lloc. Tenir més de mitja vida empaquetada en caixes i no saber on fotre la resta no és de gaire bon portar. Veure que cinc anys són tan poca cosa és depriment. Acceptar que no tens cap espai propi no és pas fàcil. Estar pensant que només un gat t'espera cada vespre és prou trist. Escriure posts calimeros em fa emprenyar.

bon humor ...

Plou i a defora bufa es vent

Que dorm es meus sentits i aixeca sa tempesta

I aquest tic a tic que això representa

Música i cançons i un bon grapat d’emocions.

És maca aquesta cançó del Tomeu Penya, i penso que ho és pel fet d'estar cantada amb mallorquí.
Plou i a defora bufa el vent, però no em sento petita com un granet d'arena, no. Ni tampoc immensa com una muntanya. A voltes tinc la sensació de que no em sento. A vegades em miro i no em reconec, d'on han sortit aquests cabellots tan llargs?

Plou i ja tinc ganes de que sigui l'hora de sortir i passejar-me notant la tardor al rostre.

Avui estic de bon humor.

escletxa [2] ...

Sostre de núvols,
tots els colors del dia
a l'horitzó.

.

escletxa ...

El cel està cobert per un sostre gris de núvols quasi uniforme que s'acaba just allà on bufa el vent, a l'Empordà hi deu fer Tramuntana, per poder veure tots els colors de la sortida del sol.
Una petita escletxa de llum entre el sostre de cotó i l'horitzó.

I de moment no sembla pas que vulgui ploure...

estats d'ànim ...

Després d'un dilluns malhumorat i un dimarts negre,
arriba un dimecres tardorenc.
Ja no n'espero gaire res del dia d'avui.
Portes enfora s'ha girat un vent
que fa dies que bufa pell endins.
El sol implacable que lluïa
malgrat la grisor de l'ànim,
avui no sembla pas que hagi de triomfar.
Vent de tempesta i núvols de pluja
faran més suportable un dia amb poques esperances.
Només alguna de ben petita,
tan petita com un secret
d'aquells que no es diuen a ningú.

.

bassa ...

Al costat dret de la casa, un parell de feixes més avall hi ha una bassa artificial. Quasi que se'n podria dir una piscina precària. En el camí que hi du, hi ha un pou, tan antic com la casa, de la qual hi ha documentació de l'any 1.200. Mentre faig fotos al pou veig que a la bassa hi ha una activitat tremenda de bitxos... i corro a buscar l'objectiu llarg, a veure si hi ha sort i puc caçar alguna bellesa de cos esvelt i ales transparents.

Tal com em va dir l'I, en aquest lloc, en aquesta casa, seria difícil escollir un racó preferit.

mal humor ...

Hi ha dies en que només saltar del llit ja voldries que fos l'hora de tornar-s'hi a posar. I a mida que passen les hores et reafirmes a la primera impressió.

tardor [n] ...

Dia de tardor.
De núvols i boires matineres.
De plugims.
De fang a les xiruques.
D'arbres regalimant pluja.
De trepitjar la terra i notar-la tendra i amorosa.
D'aire fresc i lleuger.
De fulles roges trencant l'homogeneïtat verda.

la realitat de Galeano ...

Cada día compruebo que la realidad es mucho más rica, más misteriosa, más prodigiosa y más loca de lo que uno supone, y eso me ayuda a vivir. Cuando siento que el alma se me cae al piso y que no hay modo de levantarla, viene la realidad y me dice: mírame, soy mucho más grande que todo lo que tus ojos podrían abarcar a lo largo de tu vida entera. Eso me devuelve la esperanza, me da energía, es el universo en las cosas chiquitas.

La Jornada Semanal, 2 de abril del 2000
Arturo Jímenez, entrevista con Eduardo Galeano

mal dia?

M'estic esbandint els cabells quan s'acaba l'aigua calenta.
Haig de fer eslàloms a la cuina per poder-me preparar l'esmorzar, esquivant a la iaia i a la gossa, que torna a ser a casa de dispesa. I només tinc cinc minuts!
Pujo al bus i oh! merda! se m'enganxa la camisa nova i sento un soroll que no m'agrada gens.
Aquest any es porta la camisa nova amb estrip de disseny fortuït. (Ja veurem si es pot cosir...)
I és que val més agafar-s'ho bé, no?

boirines ...

Aquest matí, dos aguilots. Un de parat dalt d'un pal de telèfons, l'altre aixecant el vol d'enmig d'un camp segat fa poc.
El sol dibuixat rera fragments de núvols i boira no sembla gran cosa, però desprèn una bellesa tan gran com la seva força.
El dia, mica en mica, es va aclarint.

nas...

El cap espès i el cos pesat. El nas mig pelat i el coll irritat. Una nit de febre i un dia que no sap a quina temperatura quedar-se. Si fa no fot, com el dia que hi ha finestres enfora, que no es decideix ni per fer bo ni per fer sol. (No sé si cal l'aclariment de que per fer bo hauria de ploure a bots i barrals).
El cap massa espès tinc ara mateix... i no puc acabar d'entendre d'on coi surten els mocs. Que jo tinc un nas petitó, punyeta!


Ah!
Gràcies!

caras y caretas ...

¿Cristóbal Colón descubrió América en 1492? ¿O antes que él la descubrieron los vikingos? ¿Y antes que los vikingos? Los que allí vivían, ¿no existían?

Cuenta la historia oficial que Vasco Núñez de Balboa fue el primer hombre que vio, desde una cumbre de Panamá, los dos océanos. Los que allí vivían, ¿eran ciegos?

¿Quiénes pusieron sus primeros nombres al maíz y a la papa y al tomate y al chocolate y a las montañas y a los ríos de América? ¿Hernán Cortés, Francisco Pizarro? Los que allí vivían, ¿eran mudos?

Nos han dicho, y nos siguen diciendo, que los peregrinos del Mayflower fueron a poblar América. ¿América estaba vacía?

Como Colón no entendía lo que decían, creyó que no sabían hablar.

Como andaban desnudos, eran mansos y daban todo a cambio de nada, creyó que no eran gentes de razón.

Y como estaba seguro de haber entrado al Oriente por la puerta de atrás, creyó que eran indios de la India.

Después, durante su segundo viaje, el almirante dictó un acta estableciendo que Cuba era parte del Asia.

El documento del 14 de junio de 1494 dejó constancia de que los tripulantes de sus tres naves lo reconocían así; y a quien dijera lo contrario se le darían cien azotes, se le cobraría una pena de diez mil maravedíes y se le cortaría la lengua.

El notario, Hernán Pérez de Luna, dio fe.

Y al pie firmaron los marinos que sabían firmar.

Los conquistadores exigían que América fuera lo que no era. No veían lo que veían, sino lo que querían ver: la fuente de la juventud, la ciudad del oro, el reino de las esmeraldas, el país de la canela. Y retrataron a los americanos tal como antes habían imaginado a los paganos de Oriente.

Cristóbal Colón vio en las costas de Cuba sirenas con caras de hombre y plumas de gallo, y supo que no lejos de allí los hombres y las mujeres tenían rabos.

En la Guayana, según sir Walter Raleigh, había gente con los ojos en los hombros y la boca en el pecho.

En Venezuela, según fray Pedro Simón, había indios de orejas tan grandes que las arrastraban por los suelos.

En el río Amazonas, según Cristóbal de Acuña, los nativos tenían los pies al revés, con los talones adelante y los dedos atrás, y según Pedro Martín de Anglería las mujeres se mutilaban un seno para el mejor disparo de sus flechas.

Anglería, que escribió la primera historia de América pero nunca estuvo allí, afirmó también que en el Nuevo Mundo había gente con rabos, como había contado Colón, y sus rabos eran tan largos que sólo podían sentarse en asientos con agujeros.

El Código Negro prohibía la tortura de los esclavos en las colonias francesas. Pero no era por torturar, sino por educar, que los amos azotaban a sus negros y cuando huían les cortaban los tendones.

Eran conmovedoras las leyes de Indias, que protegían a los indios en las colonias españolas. Pero más conmovedoras eran la picota y la horca clavadas en el centro de cada Plaza Mayor.

Muy convincente resultaba la lectura del Requerimiento, que en vísperas del asalto a cada aldea explicaba a los indios que Dios había venido al mundo y que había dejado en su lugar a San Pedro y que San Pedro tenía por sucesor al Santo Padre y que el Santo Padre había hecho merced a la reina de Castilla de toda esta tierra y que por eso debían irse de aquí o pagar tributo en oro y que en caso de negativa o demora se les haría la guerra y ellos serían convertidos en esclavos y también sus mujeres y sus hijos. Pero este Requerimiento de obediencia se leía en el monte, en plena noche, en lengua castellana y sin intérprete, en presencia del notario y de ningún indio, porque los indios dormían, a algunas leguas de distancia, y no tenían la menor idea de lo que se les venía encima.

Hasta no hace mucho, el 12 de octubre era el Día de la Raza.

Pero, ¿acaso existe semejante cosa? ¿Qué es la raza, además de una mentira útil para exprimir y exterminar al prójimo?

En el año 1942, cuando Estados Unidos entró en la guerra mundial, la Cruz Roja de ese país decidió que la sangre negra no sería admitida en sus bancos de plasma. Así se evitaba que la mezcla de razas, prohibida en la cama, se hiciera por inyección.
¿Alguien ha visto, alguna vez, sangre negra?

Después, el Día de la Raza pasó a ser el Día del Encuentro.

¿Son encuentros las invasiones coloniales? ¿Las de ayer, y las de hoy, encuentros? ¿No habría que llamarlas, más bien, violaciones?

Quizás el episodio más revelador de la historia de América ocurrió en el año 1563, en Chile. El fortín de Arauco estaba sitiado por los indios, sin agua ni comida, pero el capitán Lorenzo Bernal se negó a rendirse. Desde la empalizada, gritó:
-¡Nosotros seremos cada vez más!

-¿Con qué mujeres? -preguntó el jefe indio.

-Con las vuestras. Nosotros les haremos hijos que serán vuestros amos.

Los invasores llamaron caníbales a los antiguos americanos, pero más caníbal era el Cerro Rico de Potosí, cuyas bocas comían carne de indios para alimentar el desarrollo capitalista de Europa.

Y los llamaron idólatras, porque creían que la naturaleza es sagrada y que somos hermanos de todo lo que tiene piernas, patas, alas o raíces.

Y los llamaron salvajes. En eso, al menos, no se equivocaron. Tan brutos eran los indios que ignoraban que debían exigir visa, certificado de buena conducta y permiso de trabajo a Colón, Cabral, Cortés, Alvarado, Pizarro y los peregrinos del Mayflower.

Eduardo Galeano.

llibreta...

07-10-08

El vent desdibuixa el rastre dels avions. Semblen talment pinzellades del Van Gogh.


A Eduardo Galeano quan anava a escola li van explicar que Núñez de Balboa fou el "primer" en veure a la vegada els oceans Atlàntic i Pacífic. Ell, va aixecar el braç i va preguntar:
"¿Los indios que vivían allí eran ciegos?"
(llegit a El País)


08-10-08

La pluja al vidre
difumina les llums.
Està plovent.


.

juny!

Companys i companyes, amics i amigues...
esmoleu ben bé l'eina, més bé que mai, millor que mai,
que s'apropa un altre juny!

.

lluna ...

TEMPS D'INTERLUNI

El silenci també és un atzucac
i també es diu amb silenci.
Potser
cap gest no és tan clar i tan transparent
com tu pensaves, i ara sents l'ofec
de tants gestos sobrers.
Potser el costum
t'ha convertit en aquest personatge
hieràtic i solemne que malviu
entre la por terrible a veure's nu
i el terrible desig de despullar-se.

Miquel Martí i Pol

____________________________________________________________________

Hi ha mitja lluna
desdibuixada al cel.
Potser plourà.

migracions [2] ...

Fa molts dies, de fet fa molt temps, que hi dono voltes. Potser hauria de migrar. Tot sovint penso en començar un blog de bell nou, a partir de zero, sense dir-ne res a ningú. O tancar aquest. Però de moment no en sóc capaç, ni d'una cosa ni de l'altra. Bàsicament perquè us trobaria a faltar i també perquè, tot i que últimament em sento una mica condicionada a l'hora d'escriure, m'agrada i necessito tenir aquest racó. El problema és que el meu anonimat va perdent la seva condició i no sé si sabré acostumar-m'hi, no sé si a vegades deixo d'escriure perquè no sé com expressar-me o perquè inconscientment m'autocencuro.

Les papallones també migren...

Potser només és que falta pluja...

Quan l'espai físic que pots considerar teu disminueix ostensiblement, alguna cosa s'encongeix dins teu.

llàgrimes [3] ...

Provant la nova càmera l'últim dia que va ploure un xic... i ja en fa massa temps d'això.

papallones ...

Acostumo a estar a l'ordinador de casa amb un paper al costat del teclat. Mentre espero alguna cosa o en rumio alguna altra, hi gargotejo. Dibuixos sense sentit, lletres, molts cercles... Però aquests últims dies l'he quasi omplert de papallones. Fins i tot he "desconnectat" del que m'oferira la pantalla per dibuixar-ne unes quantes. I és que quatre gargots mal fets ja poden assemblar-s'hi.
No crec especialment en els senyals, de fet em considero una persona ascèptica. Però no he pogut evitar buscar què signifiquen les papallones en el món de la simbologia. I no n'he tret l'entrallat. Només sé que dibuixo papallones i no sé perquè.

biiiiiiiip!

Biiiiiiiiiip! deu, nou, vuit, set... i tots corríem a amagar-nos en algún racó del pati o del parc. Sis, cinc, quatre... i procuràvem estar quiets. Recordo que fins i tot em mig aguantava la respiració. Tres, dos, un, zero! I qui comptava podia fer tres passes, tant llargues com podia, en alguna direcció, la que volgués. I em tornava a aguantar la respiració si les feia cap allà on era amagada. Potser em descobria i cridava el meu nom, potser no i quan tornava a cridar Biiiiiiiiip! nou, vuit, set... corria a tocar i a amagar-me de nou... Biiiiiiiiiiiip! vuit, set... cada vegada disponíem de menys temps, cada vegada havíem de córrer una mica més. Biiiiiiiiip! set...
Avui m'ha agradat veure que, després de tants anys, la mainada encara hi juga. Avui al parc hi havien comptes enrere i corredisses divertides.
Biiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

reflex ...

Reflex al rec,
a tocar de les mans
tenim els núvols.

the Secret ...

riu...

La vida és com un riu on es van alternant
meandres plens de llum i racons obscurs.




Foto: riu Brugent just abans de desembocar al Ter.

fons de pantalla ...

A la feina l'ordinador va dir que "fins aquí". I aprofitant que la setmana passada jo feia vacancetes, me l'han canviat i re-instal·lat tot el necessari. I quina va ser la meva sorpresa quan només d'engegar-lo, em vaig trobar amb un fons de pantalla personalitzat, amb fotos meves que hi ha penjades al Fotonatura. (Poques coses més es poden trobar posant el meu nom i cognoms al google.)
Ara, somric cada vegada que minimitzo les pantalles.

blau! [2]

Surt dels joncs per parar-se a les branques baixes de l'arbre. El busquem amb els prismàtics però no el sabem veure, potser ha sortit volant per l'altre costat, potser... quan de sobte el veiem llançant-se de caps al riu i sortint-ne ràpidament. Es posa damunt una branca i finalment el perdem de vista.

Blauet - alcedo atthis

jardí ...

Enyoraràs una altra quietud
més severa i potser molt més llunyana
ara que saps què vol dir que el camí,
a poc a poc, et porti fins a un laberint
inesperat. No s'esmena la vida
ja viscuda, i és tràgic el so de buit que sents
que et fan el pensament i les paraules.
Refugia't si pots en el secret
d'aquest íntim jardí, desconegut i amable,
que t'acull sense preguntar-te d'on véns
ni quin propòsit t'encén la mirada.
Ara, un ric bagatge de records
et fa menys vulnerable a la sofrença
i confereix desimboltura al risc
amb què aculls la proposta d'una vida
reduïda potser a l'esquema d'un projecte,
però rica de fondes ressonàncies.

Miquel Martí i Pol.

[...]

Estic molt cansada. Ahir i avui han sigut dos dies durs. Cansada i també trista. I contenta, molt contenta. La mica d'amor que he pogut donar en la meva vida, me l'han tornat en escreix, amb desmesura. D'una manera que t'infla els pulmons i t'omple els ulls de llàgrimes i no saps si el cor encara batega o també està tens d'emocionalitat. I no sé què fer-ne de tot plegat. On se n'aprèn a deixar-se estimar? Quines són les claus que obren aquelles portes tan ben tancades després de l'última devastació?

tardor ...

Primer dia de tardor a casa. Ahir vaig estar creuant mitja Catalunya per la part del nord.
El cel és gris i la llum preciosa. Surto al pati i compto les gotes, del ruixim d'aquesta matinada, a les fulles. El gat em fa companyia, sempre es posa content quan veu que al matí no marxo. El perer m'avisa de les primeres gotes del segon ruixim del dia... Fa fresca i fa bona olor.

auto-regal...

Avui m'he fet un petit regalet.

I és que moltes vegades voldria fer fotos i com que em fa mandra traginar la meva preciosa Canon 350D...
És taaaaaaaaan maca aquesta petitona! A més, quan s'engega se senten ocellets...
D'acord, és una pijada, ratlla el frikisme i ja no tinc edat per segons què, però què coi! Només hi som una vegada!

blau!

Abandono la ruta que faig per inèrcia quan m'adono de la inèrcia, quan m'adono de que camino i no veig res, no miro res. Enfilo el carrer Nou i decideixo passar pel Pont de Pedra. Miro l'Onyar, altra vegada amb prou aigua com perquè els peixos no s'ofeguin, els ànecs puguin nedar i no faci pudor de podridura (gràcies als déus, han tornat a obrir la sèquia!).
Quan sóc a mig pont em mig aturo per contemplar el reflexes ondulats i sento un xiscle familiar, dues vegades, i el veig sortint d'entre els joncs. Ràpid com el vent, color ataronjat i blau. Dibuixa mig cercle a l'aire i em mostra el seu llom blau intens sense cap vergonya, tot desapareixent enmig de les herbes altes. Un alè, un miratge, un vist i no vist.

IX ...

A vegades pensa que li agradaria conèixer una Joody Two Sun, la noia amb una mare negra i un pare indi, la vident peculiar que surt a Mareperla. I tot seguit pensa que li faria por saber què li depara el futur, més o menys pròxim.
Quan la voldria conèixer és quan, deixant de banda l'exercici de no pensar massa en la seva vida, repassa el que té, el que dóna i el que ha recollit i li sembla que tot plegat és un gran buit dibuixat als núvols.
Quan no la voldria conèixer per res del món, és quan pensa que potser el futur serà més buit del que és ara.
I llavors s'adona que la buidor és tan relativa com el temps.

Ahir, al cel del matí, hi havia dibuixat un gran nou en xifres romanes.
Avui hi havia un cinc.
A mi m'agrada el 9.

un paio estrany ...

El primer dia, ens escoltava assegut uns quants seients enrera. Estirant el coll, i no pas per cantar l'estaca sinó per poder-nos observar, mentre la M i jo la fèiem petar al bus.
El segon dia ja es va asseure més aprop, mirant-nos fixament quasi tot el viatge. Ho entenc perfectament, les converses que mantenim la M i jo, ella colombiana i jo catalana, són prou interessants, vaig pensar.
Ahir ja es va asseure massa aprop. Canviant constantment de posició per poder estar de cares a nosaltres i mirar-nos descaradament. Una cara estranya i un posat que encara ho és més. M i jo, conscients de ser escoltades i observades quasi no parlem. Amb una mirada en fem prou per entendre'ns. I quan la mosca ja fa estona que em ronda el nas, en un moment en que encara s'ha apropat més a nosaltres i ens mira de baix a dalt per sobre l'espatlla, me'l quedo mirant fixament amb el posat més seriós que tinc. Noto la meva mirada dura, freda i interrogant. Els seus ulls troben els meus i gira el cap.
El pròxim dia, a part de mirar-lo li preguntaré si té algún problema.

claus ...

I ja van dos dies que s'oblida de les claus...

On deu tenir el cap?

Il·lustració: Macus Romero

fred ...

Dos dies sense poder-me treure el fred de sobre. Fred a les mans, als peus, a l'espinada... Aquesta nit m'he hagut d'aixecar per posar una flassada gruixida al llit. Aquest matí, més fred mentre estàvem guaitant ocells al costat del riu. Fred a migdia, mig atuït per la caloreta del sol tímid del dia. Fred a la tarda i un aixafament inhabitual... i mentre mirava "Quan en Harry va trobar la Sally" m'he posat el termòmetre. Febre.

un tros de cel...

Surto al pati a última hora i veig com el cel s'il·lumina una i altra vegada. Està mig ennuvolat, veient-se més estrelles que núvols. La lluna, amagada, els perfila donant-los un to més clar. Al nord-oest s'hi veuen llambregades que fan desaparèixer la fosca a cada segon. En algun lloc pla hi ha un festival de llamps i trons i no pas gaire lluny. Quan em poso al llit, els llamps ja són més aprop i il·luminen l'habitació. Tot d'una arriba el vent, insolent i furiós intenta entrar per qualsevol lloc. El seu udol amenaçador fa que el gat s'amagui dins l'armari. I rera el vent arriba la pluja. Amb força, tota de cop. El carrer en poca estona es converteix en un riu petit on l'aigua hi cau a batzegades, impulsada per les ràfegues de vent. Un tro constant ho acompanya tot. La casualitat fa que en el llibre també hi plogui sense pietat. Tanco el llum quan es comencen a tancar els ulls i m'adormo enmig de la tempesta que ara amaina, ara s'engresca.

Dins el bassal,
fruit del ploure d'ahir,
un tros de cel.

l'estaca ...

I l'estaca encara hi és, només va canviar de mans...
i encara no hem sigut capaços d'estirar tots junts.

Visca Catalunya!

indefinició ....

A la ciutat dels ponts sobre l'Onyar hi fa xafogor. El cel, avui, encara no s'ha definit. No sap si fer un esforç i acabar essent blau o si continua amb aquest gris estrany mig enterenyinat. He passejat, he fet alguna foto, i he mirat més enlaire que no pas on posava els peus. Hi ha núvols de vent i de pluja. El vent ja va arribant, tot esbullant els cabells i fent-me pessigolles al rostre. La pluja... ai la pluja, diu que arriba demà. El del temps de TV3, aquella que avui fa 25 anys, la seva, ha dit que el cel de Girona està empolsegat. Escolto que a Madrit, ahir hi va caure una bona tormenta, amb calamarsa, llamps i trons i penso en F. S'ho devia passar teta. Instintivament agafo el mòbil per si me n'ha dit alguna cosa. Teníem el costum de compartir les tempestes via sms. Teníem. Saber que t'estimen, tot i el silenci, fa que l'enyorança sigui de més bon portar.
L'Onyar té poca aigua on reflectir les cases pintades. Poca aigua, pocs ànecs i pocs gavians hi he vist avui. L'Onyar fa pudor de peix podrit i malgrat tot encara regala reflexos bonics.

dona desconeguda

DONA DESCONEGUDA Ivan Kramskoy 1883

No, no, senyor meu. Esteu confonent altivesa amb una altra cosa... Que quina? Em sembla que a aquestes alçades ja no us ho hauria d'explicar, ja ho hauríeu de saber. Si no es va amb el cap alt, només es reben clatellots, que no ho heu après això amb la vida? I doncs perquè em féu parlar inútilment? Perdoni? De pell? Ui no, és tot sintètic, on va a parar! M'ofèn si es pensa que seria capaç de posar-me al damunt la pell d'un animal mort... Ho sé prou que està molt ben aconseguida la imitació, bé prou que ho vaig haver de pagar. Miri, jo només passejava, sap? Digui'm? Oh, i és clar, no fa pas tant que visc per aquí, no el parlo pas prou bé el seu idioma, però trobo que ens podem ben entendre, no creu? I ca! Quasi tota la vida que només havia parlat en català! Si vol algun dia n'hi ensenyo una mica, és molt bonic el català. Així, si mai visita el meu país tindrà a la parròquia ben contenta, que allà ens diuen quatre cosetes en català i ens fonem. Sí i tant, som gent senzilla, vès. Amb poca coseta, ben contents, quin remei si sempre hem hagut d'anar amb miques i amb les escurrialles dels veïns. I tant que és bonic el meu país! De dalt a baix i d'esquerra a dreta, tot! Que perquè sóc aquí? Ai... a vegades també m'ho pregunto jo, sap? Però és que un bon dia es van acabar els hiverns i les tardors, i una servidora no podia viure-hi en aquestes condicions. S'imagina un any sense que els boscos es pintin d'ocres? S'imagina un any sense gebrades i sense neu? Era molt dur, molt trist. Així que vaig arreplegar un mapa meteorològic i vaig mirar on feia més fred durant tot l'any. I sí... aquí em teniu. Prou bé que s'hi està sí, però fa temps que tinc alguna dificultat per somriure... no sabríeu pas com ho podria solucionar això?

Relats conjunts.

panxassa ...

Quan tothom ha acabat l'operación bikini, jo començo l'operació roba de la temporada passada. I és que després d'un estiu massa sedentari, em trobaré que no cabré dins els pantalons!
I jo, que em vanava de no importar-me fer panxona, ara que faig panxassa no em sento còmode.

diumenge atípic ...

Viatge llampec, durant el matí, a Barcelona. A l'estació calor, al tren mitja fred, als túnels calor, al metro mitja fred. Sants fa pudor. La poca Barcelona que he vist brutejava més del normal. Gent i gent i més gent, maletes, maletes i més maletes. Renfe no es mereix tenir tanta clientela.
Dinar familiar de festa major. A fora el sol apreta amb força, a dins passa aire, que s'agraeix mentre ets allà. I que n'és d'esgotador passar-se més de mig diumenge entaulats, sobretot quan voldries ser en qualsevol altre lloc. Entre canvis de temperatures i corrents d'aire, un refredat que dóna senyals de vida amb mal de coll i d'orelles.
I ara, hi ha un gat, que content de veure'm altre cop i sabedor de que durant les pròximes hores no em mouré de casa, em fa carinyus assegut a la falda.
rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr.... Pèsol dixit.

tornant a casa...

La poca llum
que li queda al capvespre
és dins el riu.

05-09-08

sugus ...

Com podria començar millor un divendres, si no és trobant-se un sugus damunt la taula?

Ja ho sé... trobant-ne un munt!

podria ...

Podria parlar del dol que vaig començar ahir, amb llàgrimes incloses, d'una cosa que va passar ja fa temps. A vegades la consciència no va tan ràpida com el temps.
També podria parlar dels riures d'aquest matí al bar. Quan un client, eixerit com ell sol, li ha preguntat dissimuladament a la M si jo estava disponible. Libre como los taxis!
També us podria dir que avui el dia gironí és gris.
Que avui no he passejat a la Sula, m'han substituït.
Que trobo a faltar els cafès que no em deixa prendre la metgessa.
Que ahir vaig veure un paio gratant-se el cul, amb la mà dins els pantalons.
Que tinc ganes de que plogui una setmana sencera.
Que l'estiu és exageradament llarg.
Que m'agrado amb els cabells llargs i alhora enyoro tenir-los curts.
Que m'entristeix no haver vist la família madrilenya aquest estiu...
I podria fer un post profund, íntim, personal, massa personal... amb tot el que em passa pel cap ara mateix.
Per tant, ho dic quasi tot i no dic res.
Fet i fotut les paraules se les endú el vent... encara que l'efecte d'algunes perduri en el temps.

matí ...

Sortim de casa que el cel és d'un color gris-blau, més gris que blau. Núvols grans i ben definits d'un gris plom, comparteixen espai amb uns d'esfilagarsats i d'un blanc indefinit. A l'horitzó, d'una línia completament irregular on destaquen altives les antenes de Rocacorba, s'hi comença a insinuar la llum rogenca d'un sol que no té mandra.
Passegem tranquil·lament, doncs a aquesta hora és segur que no ens trobarem ningú. Ella ho ensuma tot i es queda enrera més d'una vegada. Amb un xiulet meu, alça les orelles, em mira i d'una correguda, que és com una exhalació, es planta al meu costat.
Quan enfilem cap a casa, el cel ja és d'un blau-gris, més blau que gris. Els núvols han canviat el seu lloc de primera hora i ara, amb més llum, els colors són més definits. A l'horitzó hi ha tots els tons del groc, vermell i blau.

preludi de tardor ...

I a Girona hi plou.
Amb ganes, amb alegria, al ritme del vent.
I he obert la porta per poder-la escoltar...
Llampega i trona. I somric.

Ogassa...

Un paisatge que mai cansa admirar.
Una passejada pel bosc guaitant si hi havia algun bolet. Un grapadet de dents de rata(o llengua de gat o mil noms que deu tenir) cap a casa.
Una papallona que ens ha triat per dibuixar-nos un somriure.
Un vol de quinze voltors.
El joc d'empait entre dos aligots.
Un ramat de vaques, vedells i un parell de toros; tots carregats de mosques. "A partir d'ara haurem de dir: Tenir més paciència que una vaca carregada de mosques", germà dixit.
Una tranquil·litat que és difícil de trobar i que va resultar efímera.
Un ramat de fangues que decideixen passat de tot i pasturar a la seva manera en un prat de pastura. El prat estava tancat pel bestiar.
Un parell de garrotxins, nosaltres, que vist lu vist, decideix marxar amb la incredulitat dibuixada en el rostre.
Uns fangues motoritzats que es creuen que la carretera, estreta perquè sí, l'han posada només per ells.

La nostra conversa, la companyia, les fotos, els silencis, la complicitat.
M'agrada que el meu germà també sigui el meu amic.

.

regal ...

Hem intentat una i altra vegada deixar-la damunt d'una flor. Però ella ha insistit, una i altra vegada, a venir a reposar sobre les nostres mans. S'ha passejat per tots els dits del meu germà i també pels meus.

porta ...

M'agradaria trucar a la teva porta, però no goso. Por a que no l'obris? no. Por a que no t'agradi què hi ha si l'obres? tampoc. Hi ha pors que ja no em fan por. El que em frena és pensar que vindria d'auto-convidada sense portar res.

instant ...

Per un instant
el sol dins el riu Ter
m'ha enlluernat.

...

Per un instant
el reflexe del sol
damunt el riu.

.

estic tova ...

Porto dies amb una tonteria que no me l'acabo. Miro les notícies i m'entra ploranera. Llegeixo el diari i haig de fer esforços per no omplir el cafè de llàgrimes. Llegeixi males o bones notícies. Sigui mirant un documental on salven un orangutà preciós o un desastre provocat pels humans...
No tinc les emocions a flor de pell, no. Tinc emocions enlloc de pell. I coi, ja començo a pensar que sóc una bleda. I si no fos que sóc capaç de passar de les ganes de plorar a riure plenament, potser em preocuparia. Però no. Només és que estic tova. I sí, tonta també.

sense títol ...

A vegades som completament hermètics...


D'altres, ens obrim completament sense reserves...


Sovint sobren els hermetismes i s'enyoren els sense reserves...

.

romaguera ...

Llegeixo amb avidesa "El sueño de los animales". Em sento pròxima a la protagonista, una dona d'uns trenta-i-tants que encara no sap què fer-ne de la vida.
Reconec com a meves les seves ànsies de fugir, de no romandre massa temps en un mateix lloc. Té por de les expectatives que es poden crear. Les d'ella envers els altres i sobretot les dels altres envers ella.
M'adono de que és justament el que fa que periòdicament, m'allunyi d'alguna manera de la gent que estimo. Les expectatives. No pas les que jo pugui haver "creat". Sinó les que els altres han dipositat en la meva persona.
La gent es fa una idea de com és algú i llavors actua a partir d'aquí. Massa vegades la idea és errònia, si més no imcompleta. I és llavors quan s'esdevenen els malentesos. Perquè ningú es pot fer una idea completa de ningú. Sempre tenim i tindrem un racó amagat on poca gent, per no dir ningú, hi podrà accedir. A vegades el que guardem en aquest racó surt a la llum. I sorprenem a qui més ens coneix, doncs mostrem facetes que potser fins i tot nosaltres desconeixíem.
Sovint em sento com una romaguera. Més ben dit, sovint em comporto com una romaguera plena d'espines, de difícil accés, guardant les meves mores només per mi. I no pas per egoisme sinó perquè no pas sempre en puc tenir per tothom que m'agradaria donar-n'hi.
Clar que ben mirat... sí que és egoista.

.

orenetes ...

Comença el dia,
el cel ple d'orenetes.
Reunió a ple vol.

.

aires de tardor ...

I finalment arriba la pluja, amb els llamps i els trons fent-li de comparses. S'acaben les vacances i no he fet res de tot el que tenia pensat fer. Absolutament res. I em faig el propòsit que quan m'agafi les de setembre, aprofitaré molt més el temps. A vegades ens agrada autoenganyar-nos. Però plou i ho fa amb ganes i alegrement i això, per mi, és mitja vida. La pluja d'avui, comença a fer olor de tardor.

7 cases ...

Arribar a Setcases és com arribar a casa. Per més canvis que pateixi el poble, hi ha coses que no canviaran mai, racons que es conservaran igual durant dècades, records que seguiran el mateix camí, olors que em fan viatjar en el temps.
És creuar els túnels de Collabós i tenir la sensació de que arribo a casa. Aquell paisatge també és meu, que les muntanyes, malgrat no veure-les cada dia, me les conec, que les roques no em són estranyes i que trobar vaques i cavalls pasturant enmig de la carretera és un fet completament natural i normal.
[No em conec Catalunya massa bé tot i haver estat a totes les províncies. I he vist muntanyes d'aquí i d'allà. Paisatges preciosos i impressionants. Però a mi, si mai em perdeu no em busqueu gaire lluny de Girona. L'Empordà (tant el de Dalt com el de Baix), el Ripollès i la Garrotxa formen part del meu paradís particular.]
A Setcases, a més, hi tinc família. No pas de sang, sinó parents d'afectes. Hi vaig estar vivint i treballant durant uns quants estius. Fa just 18 anys que vaig anar-hi a treballar per primera vegada a Ca la Núria, una botigueta de poble on es ven de tot i més... allà vaig aprendre què volia dir guanyar-se les garrofes. I també vaig aprendre que hi ha molts tipus de families i de gent, que no es pot anar sempre de bona fe, que no era tan lletja com em pensava, que agafar una turca de ratafia és el pitjor que es pot fer, que hi ha amistats efímeres i d'altres que poden durar més...

balanç [3] ...

Una capsa de sabates reciclada, amb un nom retallat a la tapa, quasi plena de papiroflèxia. Les granotes de paper que salten fent curses sobre la taula. Petons d'un vailet de sis anys que està content de rebre el regal.

Una passejada de tarda, per la muntanya de sempre tot descobrint nous racons preciosos.

Una cotxa fumada menjant pipes i una mallerenga carbonera espiant-nos des d'una olivera.

Un pont romànic, tres empremtes digitals i una olor que em transporta als estius a Setcases.

El vertígen sota control mèdic i una nova capacitat per moure'm sense inconvenients i potser per poder volar sense gens de por.

Una excursió que començarà d'aquí un quartet, més o menys.

El sol que sortia aquest matí d'un vermell impactant que torna a lluïr després que els núvols, morts d'enveja, el tapessin per amagar tanta bellesa.

itinerari(s) ...

Arriba un dia, però, en que ja no et serveixen de res els itineraris marcats fa temps. I agafes el full de ruta i comences a traçar camins hipotètics, d'altres d'utòpics, alguns de fàcils i d'altres quasi impossibles. De tant traçar línies, de tants encreuaments ideats i pensats, arriba un moment en que acabes més perduda que no pas estaves al principi. Llavors intentes recordar l'itinerari que t'havies marcat, aquell que era buit de solcs i sotracs i no el trobes, no el recordes... o potser és que no el vols trobar ni recordar. Tanques els ulls i se te'n dibuixa un de clar, amb pujades i baixades, amb trams planers i d'altres enaiguats... els obres i ja no el veus tant clar.
Diuen que per fer un camí el més important és començar a caminar, el primer pas. Però i si no estàs segura de trobar terra sota els peus?

Empordà [3]

-Vols venir als aiguamolls?
I jo, que m'acabo de despertar de la becaina, dic que sí, que un moment que em canvio. I mig grogui i amb presses, arreplego el que crec que em farà falta, ulleres de sol i tot el tinglado de càmera i objectius. Em descuido la cartera i em sento incòmode anant indcumentada pels puèstus. Faig el viatge d'anada totalment en silenci, sense saber ben bé d'on surt la neura que porto.
Arribem a l'Empordà i, com sempre, em meravellen els seus espais oberts. Amb el Montgrí a mà dreta fem un camí après de memòria. La neura s'esvaeix...
Quan arribem a l'aguait del Matà, hi ha xibarri. S'hi han citat tot d'ornitòlegs, catalans, anglesos, francesos... n'hi ha que han vingut expressament només per aquell moment. Després de més d'una hora d'espera, el bitxo que tothom esperava ha aparegut i s'ha passejat altivament davant nostre. Dalt la torre s'hi està molt bé, fa airet i el paisatge és una preciositat. Veiem el mar, les llacunes, les daines pasturant al prat, una arpella jugant amb el vent, un esparver cendrós caçant... Però qui s'endú la gloria del moment, de la tarda i del dia, és una polla blava d'Allen (porphyrula alleni). Un bitxo molt rar de veure per aquestes contrades (cita).
Després d'estar-nos una estoneta amb la jet-set de l'ornitologia, decidim anar a comprar alguna cosa per berenar i passejar per la platja. Hi arribem just quan tothom comença a anar-se'n. S'hi està bé, molt bé. La marinada i uns quants núvols inofensius fan que el sol i la calor no facin acte de presència. Ens remullem els peus mentre fem fotos i juguem amb la Sula.
M'agrada aquesta platja de Sant Pere Pescador. M'agrada sentir la marinada a aquesta hora del capvespre. M'agrada passejar-me per l'aigua quan no fa calor. M'agrada l'olor del mar i el seu color calidoscòpic. Se m'escapa un pensament en veu alta...
El lloc on vivim és un paradís, però no em faria ben res que estigués més aprop d'aquí... hi vindria cada tarda-vespre... cada matí a primera hora...

_____________
Empordà [1]
Empordà [2]

i la modèstia?

Avui és el dia dels esquerrans.

Wells, Nietzsche, Goethe, Kafka, Twain, Aristòtil, Curie, Newton, Franklin, Bach, Paganini, Mozart, Beethoven, Jimi Hendrix, Sting, Iggi Pop, Dylan, Harpo Marx, Mark Knopfler, Cruyff, McEnroe, Platini, Rossi, Miquelangelo, Raphael, Leonardi da Vinci, Escher, Toulouse-Lautrec, Rubens, Picasso, Paul Klee, Woody Allen, Cary Grant, Greta Garbo, Tippi Hedren, Angelina Jolie, Gary Oldman, Morgan Freeman, Julia Roberts, Robert Redford, Kim Novak, Charles Chaplin...

I aquesta llista, molt escurçada, només fa més evident l'evidència: els esquerrans ratllem la genialitat.

Bon dia per totes les esquerranes i esquerrans que passeu per aquí. Jo, del cert, només en sé un... Gatot, molt bon dia!

nit de vent ...

Falta poc per les 4 quan sona el despertador i em treu d'un somni estrany. Em poso uns patalons i un jersei vells, baixo i surto al terrat. Hi ha molta llum, massa. Fa vent i el que era un cel ennuvolat quan me n'he anat a dormir, ara és un cel esplèndidament ple d'estels. M'estiro i contemplo. A mida d'anar-me acostumant a la semi-foscor, el nombre d'estrelles augmenta. Poso la càmara a punt, tot i saber que no en sortirà res de bo; massa contaminació lumínica i no tinc disparador a distància, l'hauré d'aguantar jo i es mourà, malgrat tot ho provo. Sento un xot lluny, deu estar enmig del bosc, i també sento el vent com s'apropa per entre els arbres, com un udol cada vegada més proper.
Mica en mica les estrelles es van difuminant, doncs el vent ha dut de nou núvols alts i prims. Mitja hora contemplant el cel i només he vist dues esteles creuant-lo efímerament. Hauria d'haver anat a un altre lloc, però m'ha fet molta mandra agafar el cotxe per allunyar-me de la civilització. Quan em començo a sentir ridícula i estúpidament sola, m'endreço entre els llençols de nou.
Malgrat tot, m'ha agradat sentir el vent.

_______________________
pluja d'estrelles durant tot l'any

Mentre noto l'aire fresc que entra per la finestra, penso que avui fa un bon dia per anar a la platja. Per passejar-se ran de mar amb les ones jugant amb els peus i les cames, mentre la marinada fa venir pell de gallina. En dies com avui em sap greu no viure més aprop del mar...