Fa una hora que tinc això obert, pensant sobre què puc escriure. Hi ha un munt de coses que em volten pel cap. Viscudes desde divendres fins ahir, d'altres que fa temps que ronden.
Podria parlar de l'aigua, però m'hi emprenyo massa. Us podria dir que el Ter ja no és un riu, que fa molt temps que és una riera i que potser acabarà siguent un torrent. Que no és que la sequera sigui més forta que altres, és que la demanda d'aigua s'ha disparat. Però clar, s'havia d'explotar la vena grossa de la construcció fins a esgotar-la. Que no sé de què s'exclamen a Barcelona de que Madrid s'ha fet seu el Segre, quan fa dècades que ells ens han robat el Ter. Jo, dic NO AL TRASVASSAMENT DEL TER!
Us podria parlar del conductor de la Teisa que divendres no va deixar pujar a un home al bus. Aquest bon home sabia que no tenia temps d'anar a buscar el bitllet a la taquilla, quan això passa, els conductors esperen que els portin els papers per poder marxar i venen el bitllet del bus estant. L'home va deixar la maleta dins el maleter. El conductor el va fer anar, tan sí com no, a buscar un bitllet que sabia que no aconseguirira. Mentre corria cap a la taquilla li va treure la maleta i la hi va deixar al mig de l'andana. No podia escoltar què deia, doncs jo escoltava la ràdio, però sí que vaig veure la seva cara, la seva expressió. No volia que aquell home pugés al seu bus. El seu rostre reflectia rabia i una barreja d'odi i fàstic, us ho puc ben assegurar. Va venir la noia amb els papers. Darrera seu, l'home corrents sense bitllet, doncs quan devia arribar a la taquilla, ella ja n'era fora. El del bus, que sempre mandreja una mica abans de marxar, per si queda algun despistat, es va afanayar a tancar portes i a fotre el camp. L'home, cansat, es va trobar que de res li servien els cops de braços per poder aturar un bus que es trobava a 3 metres d'ell. Va recollir resignat la maleta i es va asseure al banc. L'única cosa que tenia aquest bon home, que no pogués agradar al conductor, era el color de pell.
Pujant cap a casa, amb el bus, davant meu s'hi van asseure dues persones. Pare i fill. El fill, que devia rondar els 35, era una mica diferent de la majoria. Li devia faltar alguna petita connexió en algun lloc del cervell, o algun cromosoma es va despistar un xic. La gent en podria dir que és discapacitat, jo diria que només és més lent del normal. Vaig estar mirant els seus ulls com observaven tot el que hi havia al seu voltant. Mirada encuriosida de pestanyes llargues. Li feia preguntes al seu pare. Aquest, no es va dignar a mirar-lo als ulls ni una sola vegada. Li responia amb un "sí" o un "no" o un "no ho sé" quan la resposta havia de ser llarga. M'hauria agradat poder seure al seu costat i respondre a les seves preguntes. M'hauria agradat dir-n'hi unes al seu pare.
Diuen que ha de ploure. Jo, per si de cas he estat cantant, desafinant, les cançons del Sabina.
dilluns, 7 d’abril del 2008
divendres, 4 d’abril del 2008
cuac-cuac ...
Arribo al parc disposada a capturar, amb la càmara, els aneguets que durant la setmana corrien lliurement pels camins rera la mare. El dia abans ja no els vaig veure, vaig anar-hi més tard i no vaig voltar, em vaig assseure a llegir tranquil·lament. Dimarts vaig observar que les femelles que trobaven tot nedant, a les cries que no eren seves, les atacaven a cops de bec i les enfonsaven dins l'aigua. Els pobres pollets fugien com podien.
Els trobo dins un tancat amb una femella. Tots arraulits prenent el sol. El tancat és prou gran perquè puguin córrer i també hi ha aigua. A cop d'ull, tinc la sensació de que no n'hi ha pas tants com dies enrere. M'alegro de que estiguin protegits i alhora em pregunto si cal manipular el curs de la natura. Per sort, l'ànec collverd no corre perill d'extinció, clar que tot arribarà.
Enfilo el camí cap a l'altra banda del parc i veig una femella jove que fa el mateix camí en sentit contrari. Em veu i s'atura. M'aturo i li faig una foto. Ella dubta, sembla que no sap què fer, si esquivar-me o passar sense fer-me cas. Jo no sé què fer, no la vull espantar passant aprop d'ella. Resto aturada, mirant-la com s'apropa directament cap a mi. S'atura a tocar de les sabates, alça el cap. Cuac-cuac. Jo, flipo i somric. Cuac-cuac. I em volta tot aturant-se altra vegada davant meu. Cuac-cuac. Li faig una foto. Ella es posa al meu darrera. Amb un somriure, començo a caminar altra vegada. Sento un cuac-cuac rera meu i veig que em segueix, caminant. Vaig fent fotos i cada vegada que m'aturo la tinc parada als peus, mirant-me. Li dic que se'n vaig a l'aigua, que marxi, que no em pot pas seguir a mi. Em fa cas omís. Aquesta loca és capaç de seguir-me fora el parc o què?, penso. Uns passos més i deixa de seguir-me al veure un gos aturat al costat de l'amo.
Arribo al meu banc, però hi fa massa calor i me'n torno a l'atra costat. Amb aquestes, la veig que ve, amb un seguit de cuac-cuacs que sonen com ofesos. Ja hi som! Però no, s'adona que la dona que hi va sovint a portar-los menjar no sóc jo, sinó l'àvia que hi ha a l'altra banda, que reparteix pinso i barres de pa seques.
.
Els trobo dins un tancat amb una femella. Tots arraulits prenent el sol. El tancat és prou gran perquè puguin córrer i també hi ha aigua. A cop d'ull, tinc la sensació de que no n'hi ha pas tants com dies enrere. M'alegro de que estiguin protegits i alhora em pregunto si cal manipular el curs de la natura. Per sort, l'ànec collverd no corre perill d'extinció, clar que tot arribarà.
Enfilo el camí cap a l'altra banda del parc i veig una femella jove que fa el mateix camí en sentit contrari. Em veu i s'atura. M'aturo i li faig una foto. Ella dubta, sembla que no sap què fer, si esquivar-me o passar sense fer-me cas. Jo no sé què fer, no la vull espantar passant aprop d'ella. Resto aturada, mirant-la com s'apropa directament cap a mi. S'atura a tocar de les sabates, alça el cap. Cuac-cuac. Jo, flipo i somric. Cuac-cuac. I em volta tot aturant-se altra vegada davant meu. Cuac-cuac. Li faig una foto. Ella es posa al meu darrera. Amb un somriure, començo a caminar altra vegada. Sento un cuac-cuac rera meu i veig que em segueix, caminant. Vaig fent fotos i cada vegada que m'aturo la tinc parada als peus, mirant-me. Li dic que se'n vaig a l'aigua, que marxi, que no em pot pas seguir a mi. Em fa cas omís. Aquesta loca és capaç de seguir-me fora el parc o què?, penso. Uns passos més i deixa de seguir-me al veure un gos aturat al costat de l'amo.
Arribo al meu banc, però hi fa massa calor i me'n torno a l'atra costat. Amb aquestes, la veig que ve, amb un seguit de cuac-cuacs que sonen com ofesos. Ja hi som! Però no, s'adona que la dona que hi va sovint a portar-los menjar no sóc jo, sinó l'àvia que hi ha a l'altra banda, que reparteix pinso i barres de pa seques.
.
dijous, 3 d’abril del 2008
rêve ...
EL SOMNI Henri Rousseau 1910Va començar a aprofitar l'insomni per llegir, fins que se li van acabar els llibres. Després es va dedicar a l'escriptura, però se li van acabar les paraules. Fins que un dia, tot endreçant, es va trobat una flauta que ja tenia oblidada. Podria tocar-la suaument fins que s'acabessin les notes. Però les notes semblava que mai s'haguéssin d'acabar, les melodies surgien com per art de màgia. No hi havia cap nit que es repetissin.
Amb el temps, poc tot sigui dit, es va crear una estranya simbiosi entre ella, la flauta, la música i els somnis. Tocava amb els ulls tancats i es trobava enmig dels somnis dels veïns, dels coneguts, dels amics. No sabia què fer, li semblava que violava la seva intimitat, però per ella, que mai havia recordat un somni, que mai havia dormit prou com per poder somiar, allò era una delícia. Malgrat tot, va endreçar la flauta.
Va decidir continuar quan, un dia en un dinar amb les amistats, aquestes van comentar que feia un mes, el mateix temps que ella no tocava la flauta, que patien uns malsons terribles, després d'haver passat una temporada vivint uns somnis realment exquisits i relaxants.
Relats conjunts.
dimecres, 2 d’abril del 2008
festeig ...
He assistit a dos balls nupcials i a un cas d'assetjament sexual escandalós.
El primer ball ha sigut d'una parella de collverds. El mascle ballava movent el cap amunt i avall davant la femella, aquesta li ha correspost i se n'han anat tots dos, potser buscant més intimitat. L'altre ha sigut d'una parella de coloms. Ell estarrufava el plomatge del pit i el coll intentant seduïr una coloma, que ha fugit ales ajudeu-me.
Fa estona que una femella collverd ha hagut de deixar els pollets amagats en un racó del canal. Fa estona que un mascle, ara dos, ara tres... fins a cinc, l'estant perseguint pel parc. En fuig com pot, doncs no deu gosar marxar volant per por de deixar les cries. No puc evitar somriure, pensant que sembla talment un fragment d'una pel·lícula de Chaplin, alhora que la femella em fa un xic de pena.
Mentre a la natura els mascles intenten impressionar a les femelles a base de cants, balls i exhibicions vàries, en el món homínid contemplo com són les femelles les que volen cridar l'atenció. Potser tota aquesta colla d'adolescents que hi ha avui al parc, hauria d'aturar-se a mirar com funcionen les coses a la natura i prendre'n exemple.
.
El primer ball ha sigut d'una parella de collverds. El mascle ballava movent el cap amunt i avall davant la femella, aquesta li ha correspost i se n'han anat tots dos, potser buscant més intimitat. L'altre ha sigut d'una parella de coloms. Ell estarrufava el plomatge del pit i el coll intentant seduïr una coloma, que ha fugit ales ajudeu-me.
Fa estona que una femella collverd ha hagut de deixar els pollets amagats en un racó del canal. Fa estona que un mascle, ara dos, ara tres... fins a cinc, l'estant perseguint pel parc. En fuig com pot, doncs no deu gosar marxar volant per por de deixar les cries. No puc evitar somriure, pensant que sembla talment un fragment d'una pel·lícula de Chaplin, alhora que la femella em fa un xic de pena.
Mentre a la natura els mascles intenten impressionar a les femelles a base de cants, balls i exhibicions vàries, en el món homínid contemplo com són les femelles les que volen cridar l'atenció. Potser tota aquesta colla d'adolescents que hi ha avui al parc, hauria d'aturar-se a mirar com funcionen les coses a la natura i prendre'n exemple.
.
dilluns, 31 de març del 2008
onze ...
Fa una bona tarda. El sol és indulgent gràcies a la fina capa de núvols que hi ha, engrunes de la pluja d'ahir. L'aire és fred, doncs ha nevat a muntanya i segurament bufa la Tramuntana a l'Empordà. Almenys ho semblava pel dibuix que hi havia al cel aquest matí.
Tarda plàcida en un nou refugi gironí.
Un seguit de plataners, plantats sota les ordres de Napoleó, em guarden les espatlles. Davant meu, una ciutat amagada rera un jardí amb la terra humida i el seu aroma inconfusible, on els collverds es passegen amb tota tranquil·litat. El monòleg urbà queda pràcticament esmorteït pels cants dels ocells, que sembla que celebrin la primavera.
Estic asseguda en un banc de pedra. Penso que no podria estar més còmoda. Mentre escric, no deixo de contemplar el que m'envolta. Atenta al més mínim moviment, al mínim batec d'ales, a la fulla que ha caigut lentament, al vent entre les fulles de palmera. Tulipes, roses i pensaments trenquen l'homogeneïtat dels tons de verd.
(Deixo la llibreta i trec el llibre, incapaç de fer res més que obrir-lo per on hi ha el punt. Els ulls tenen altra feina, el cap no vol caràcters ordenats racionalment. Torno a agafar la llibreta.)
S'ha rentat just davant meu
totalment aliè a la meva mirada.
Ara, després de pentinar-se el plomatge,
dorm plàcidament sobre un tronc de la tanca.
El sol llueix sobre el seu coll tornassolat.
Blau-verd intens.
I mentre m'omplo els ulls dels seus blaus, verds i grisos, mentre observo com m'observa després de descobrir-me rera el matoll, sento un soroll...
Esclat de vida.
Rera el so de la mare,
onze aneguets.
I me n'he tornat a treballar completament relaxada i somrient.
.
Tarda plàcida en un nou refugi gironí.
Un seguit de plataners, plantats sota les ordres de Napoleó, em guarden les espatlles. Davant meu, una ciutat amagada rera un jardí amb la terra humida i el seu aroma inconfusible, on els collverds es passegen amb tota tranquil·litat. El monòleg urbà queda pràcticament esmorteït pels cants dels ocells, que sembla que celebrin la primavera.
Estic asseguda en un banc de pedra. Penso que no podria estar més còmoda. Mentre escric, no deixo de contemplar el que m'envolta. Atenta al més mínim moviment, al mínim batec d'ales, a la fulla que ha caigut lentament, al vent entre les fulles de palmera. Tulipes, roses i pensaments trenquen l'homogeneïtat dels tons de verd.
(Deixo la llibreta i trec el llibre, incapaç de fer res més que obrir-lo per on hi ha el punt. Els ulls tenen altra feina, el cap no vol caràcters ordenats racionalment. Torno a agafar la llibreta.)
S'ha rentat just davant meu
totalment aliè a la meva mirada.
Ara, després de pentinar-se el plomatge,
dorm plàcidament sobre un tronc de la tanca.
El sol llueix sobre el seu coll tornassolat.
Blau-verd intens.
I mentre m'omplo els ulls dels seus blaus, verds i grisos, mentre observo com m'observa després de descobrir-me rera el matoll, sento un soroll...
Esclat de vida.
Rera el so de la mare,
onze aneguets.
I me n'he tornat a treballar completament relaxada i somrient.
.
t'hi va la vida ...
El refugi
Un gest, has dit, rebla tota una vida.
Potser sí, però pensa
que cap gest no et pot retre
tots els colors perduts per refús o desídia,
tot l’aldarull fecund de veus en discordança.
Esmerça, doncs, el temps de què disposes
a construir, pacientment i amb urc,
el refugi en què vius,
maó rere maó
fins a culminar l’obra;
vulgue’l ofert a totes les clarors,
i no esperis, badoc o rondinaire,
prodigis i senyals
ni el gest sublim que tot ho justifica.
Res no et serà donat des de l’enlloc que et tempta.
Edifica’t;
ja ho saps, t’hi va la vida.
Miquel Martí i Pol. Les clares paraules (1980)
...
Ahir va ploure com feia temps que no plovia.
Amb les persianes obertes, veia la pluja al vidre i la sentia besant tot el que trovava.
Em vaig adormir amb la seva música a les orelles i dues llàgrimes als ulls.
Avui, hi havia neu a les capçades dels arbres, allà dalt de tot de la muntanya.
Per primera vegada en tota una setmana, no he sigut conscient dels meus malsons.
Fa una primavera d'hivern, que deia el poeta Papasseit.
...
Avui s'acaba el març. Demà comença l'abril.
Ens el robarà algú?
.
Un gest, has dit, rebla tota una vida.
Potser sí, però pensa
que cap gest no et pot retre
tots els colors perduts per refús o desídia,
tot l’aldarull fecund de veus en discordança.
Esmerça, doncs, el temps de què disposes
a construir, pacientment i amb urc,
el refugi en què vius,
maó rere maó
fins a culminar l’obra;
vulgue’l ofert a totes les clarors,
i no esperis, badoc o rondinaire,
prodigis i senyals
ni el gest sublim que tot ho justifica.
Res no et serà donat des de l’enlloc que et tempta.
Edifica’t;
ja ho saps, t’hi va la vida.
Miquel Martí i Pol. Les clares paraules (1980)
...
Ahir va ploure com feia temps que no plovia.
Amb les persianes obertes, veia la pluja al vidre i la sentia besant tot el que trovava.
Em vaig adormir amb la seva música a les orelles i dues llàgrimes als ulls.
Avui, hi havia neu a les capçades dels arbres, allà dalt de tot de la muntanya.
Per primera vegada en tota una setmana, no he sigut conscient dels meus malsons.
Fa una primavera d'hivern, que deia el poeta Papasseit.
...
Avui s'acaba el març. Demà comença l'abril.
Ens el robarà algú?
.
diumenge, 30 de març del 2008
butterfly ...
Mentre escolto "Un bel di, vedremo..." i escric aquí, el meu buit interior sembla que creix.
El gat em puja a la falda, entre ronroneigs em fa quatre moixaines i marxa. No pas gaire lluny, just allà on ell em pot vigilar a mi i jo a ell.
I amb els últims acords de l'ària, no em faig gaire cas, sabedora que tot plegat deu tenir alguna cosa a veure amb l'astènia primaveral i l'excés de llum... el jet-lag de la ditxosa hora... o només que per uns moments, unes hores, m'he sentit sola i prou.
Demà, serà un altre dia. Espero que plogui. Però si fa bo, espero que bufi una mica de Tramuntana, penso dinar ràpidament i perdre'm per algun indret de Girona on el sol sigui condescendent i on es pugui llegir amb tranquil·litat. Estendré les meves ales i volaré fins on em portin les paraules escrites.
.
El gat em puja a la falda, entre ronroneigs em fa quatre moixaines i marxa. No pas gaire lluny, just allà on ell em pot vigilar a mi i jo a ell.
I amb els últims acords de l'ària, no em faig gaire cas, sabedora que tot plegat deu tenir alguna cosa a veure amb l'astènia primaveral i l'excés de llum... el jet-lag de la ditxosa hora... o només que per uns moments, unes hores, m'he sentit sola i prou.
Demà, serà un altre dia. Espero que plogui. Però si fa bo, espero que bufi una mica de Tramuntana, penso dinar ràpidament i perdre'm per algun indret de Girona on el sol sigui condescendent i on es pugui llegir amb tranquil·litat. Estendré les meves ales i volaré fins on em portin les paraules escrites.
.
dissabte, 29 de març del 2008
teràpia ...
Joan Sutherland as Lakmé and Huguette Tourangeau as Mallike in the duet from the first act of
Delibes: Lakmé Flower Duet _ "Viens, Mallika, les lianes en fleurs"
Conductor Richard Bonynge, Sydney Opera, 1976.
divendres, 28 de març del 2008
apunts [3]...
Quan s'acosta l'hora d'aixecar-me, fa estona que està assegut al costat del meu cap, tot esperant que abandoni el llit per ocupar el meu lloc.
Quan arribo a casa els vespres, em reb amb miols, explicant-me el seu dia i renyant-me per haver estat fora tantes hores. La tonteria se li passa agafant-lo, fent-li petons, xiuxiuejant-li paraules dolçes i perseguint-lo tot jugant.
Li encanta dormir fent-me servir de coixí. Sovint la seva galta reposa sobre la meva, mentre tots dos agafem el son. A vegades em "venjo" reposant el cap sobre la seva panxa.
Aquesta primavera el meu gat fa 6 anys. Farà 6 anys que convivim, que ens discutim, que ens fem carinyus, que ens fem companyia.
.
Joan Salvat-Papasseit ...
Les formigues _ L'irradiador del port i les gavines.
El cal·ligrama i 2 _ El poema de la rosa als llavis.
dimecres, 26 de març del 2008
amistat ...
Ahir, a "L'ofici de viure", es queixaven de que només rebien mails de desamor, que també els agradaria rebre mails d'amor. Vaig pensar que els en podria enviar un i mentalment el vaig anar escrivint. El meu mail però, no parlaria de l'amor romàntic, quan no n'hi ha no en pot rajar, diuen. Parlaria de l'amor i prou. De com m'han ensenyat a estimar les persones que m'he trobat en els darrers 3 anys. De com he après a respectar espais i silencis. De com m'han respectat l'espai i el silenci. De com se m'encongeix una mica el cor, quan penso en elles i no les puc abraçar en aquell mateix moment. De com se m'eixampla, quan penso en elles i en els moments, ilusions, abraçades, petons, xerrades, somriures... compartits. Em tenen enamorada (no pas en el sentit eròtic de la paraula).
L'amor és estrany, si més no curiós. Doncs en dónes una petita porció, quasi imperceptible, i t'és tornada multiplicada per infinit.
.
dimarts, 25 de març del 2008
caçant tresors ...
I en vaig trobar un que encara porto a la butxaca. Una pedreta negra amb unes taques blanques rodones, preciosa.
I en vaig trobar uns quants més, que porto en una altra butxaca, on només hi puc accedir jo. Una butxaca plena de somriures.
A Portlligat, capturada per la Su*.
.
dilluns, 24 de març del 2008
Cap de Creus ...
El mar s'enlaira
i crea remolins,
puc veure el vent!
Ahir, al Cap de Creus, amb la Tramuntana enduent-se totes les cabòries, totes les boires, sentint-la en els cabells una mica més llargs, deixant que em sacsegés, tan per dins com per fora.
Mentrestant, a la Garrotxa hi nevava...
.
i crea remolins,
puc veure el vent!
Ahir, al Cap de Creus, amb la Tramuntana enduent-se totes les cabòries, totes les boires, sentint-la en els cabells una mica més llargs, deixant que em sacsegés, tan per dins com per fora.
Mentrestant, a la Garrotxa hi nevava...
.
divendres, 21 de març del 2008
dimecres, 19 de març del 2008
apunts [2] ...
No vull acostumar-me als petons, a les abraçades, a les carícies, als somriures... que pugui rebre. Voldria que cada un d'ells, cada una d'elles, fos un fet excepcional.
Ahir, mentre escoltava L'ofici de viure on parlaven de l'amor, em vaig veure llegint en silenci recolzada sobre una espatlla d'algú que escrivia en silenci.
També ahir, vaig fer el recorregut de Girona a casa amb un somriure als llavis, a fora hi plovia i les gotes dibuixaven camins al vidre.
.
Ahir, mentre escoltava L'ofici de viure on parlaven de l'amor, em vaig veure llegint en silenci recolzada sobre una espatlla d'algú que escrivia en silenci.
També ahir, vaig fer el recorregut de Girona a casa amb un somriure als llavis, a fora hi plovia i les gotes dibuixaven camins al vidre.
.
dimarts, 18 de març del 2008
costum ...
Irak, Palestina, Kosovo, Líban, Colòmbia, Xina, Tibet ... i un llarg (massa) etcètera.
El problema és que les guerres generen beneficis econòmics.
El problema més gran és que ens hi acabem acostumant...
Mapamundi dels conflictes armats actuals.
Dades sobre les guerres.
El problema és que les guerres generen beneficis econòmics.
Dades sobre les guerres.
dilluns, 17 de març del 2008
diumenge, 16 de març del 2008
dissabte, 15 de març del 2008
ocellaria...
He passat la nit del lloro i m'he llevat a trenc d'alba com els galls.
Amb una veu més semblant a la d'un corb (sóc un cooooorb, sóc un coooooorb) que a la d'un rossinyol, he esmorzat el meu cafè amb llet fora el pati, tot observant una mallerenga carbonera menjant una pipa rera l'altra. Un bon regal de bon matí.
.
Amb una veu més semblant a la d'un corb (sóc un cooooorb, sóc un coooooorb) que a la d'un rossinyol, he esmorzat el meu cafè amb llet fora el pati, tot observant una mallerenga carbonera menjant una pipa rera l'altra. Un bon regal de bon matí.
.
divendres, 14 de març del 2008
apunts ...
La persiana és d'aquelles de fusta feta amb llistons. Fa dies que la deixo oberta tota la nit. Quan em poso al llit entra la llum de la farola del carrer. Quan obro els ulls al matí, entra la llum roja del sol ixent.
Damunt la mateixa branca de l'altre dia, al riu Ter al seu pas pel Pasteral, avui hi havia un corb marí amb les ales totalment esteses, deixant que el sol dèbil de primera hora li eixugués el plomatge després de capbussar-se.
Allà on quasi cada dia hi veia un aligot, en fa dos que hi veig un xoriguer.
.
Damunt la mateixa branca de l'altre dia, al riu Ter al seu pas pel Pasteral, avui hi havia un corb marí amb les ales totalment esteses, deixant que el sol dèbil de primera hora li eixugués el plomatge després de capbussar-se.
Allà on quasi cada dia hi veia un aligot, en fa dos que hi veig un xoriguer.
.
dijous, 13 de març del 2008
orgull ...
Deixar-me els cabells ben llargs ja ha passat a ser una qüestió d'orgull, davant tantes veus que m'han dit que en sóc incapaç.
.
.
dimecres, 12 de març del 2008
dimarts, 11 de març del 2008
llum marcenca...
Nit estrellada,
arran de l'horitzó
la lluna creix.
.
Núvols trencats
amb escletxes de llum.
Es sol s'esca(m)pa.
.
arran de l'horitzó
la lluna creix.
.
Núvols trencats
amb escletxes de llum.
Es sol s'esca(m)pa.
.
diumenge, 9 de març del 2008
oasi ...
Mentro parlo amb la seva tieta, la Sònia, a la cuina, ella treu el nas per la porta. Ens saludem i m'ajupo tot demanant-li una abraçada i un petó. L'Aina, de quatre anys, s'arrenca a córrer i se'm penja del coll. L'aixeco enlaire i li faig uns quants petons. M'ensenya una osseta de peluix de color lila. Va amb pijama i amb un mitjons de còrrer per terra. M'explica que aviat soparà. També saludo a la seva germaneta, més tímida, que també m'abraça i em fa un petó, l'aixeco enlaire i somriu.
Entren cap a la casa. Al cap d'un minut, ve la seva mare.
-Neus, amb qui estàs al bar?
-Amb en Pere i en Jose. (En Pere és el tiet de les nenes)
-L'Aina diu si la vols amb tu al bar.
-I tant que sí.
I l'Aina ve contenta, no pas tant com jo. Porta l'osseta i un conte, Els músics de Bremen. Seu a la cadira del meu costat i em demana que li expliqui el conte. Ens l'expliquem mútuament. Riem, parlem, fem broma... fins que la criden per anar a sopar.
-Neus, em guardes això? -l'osseta i el conte- ja tornaré a venir havent sopat.
-I tant reina!
Torna després, m'explica què ha sopat i si jo ja ho he fet. I li dic que aviat el tiet Pere em portarà el sopar que m'està preparant la tieta Sònia. Està asseguda, més aviat agenollada, sobre la meva falda. I entre totes dues tornem a explicar-nos el conte dels músics i compartim el meu entrepà de butifarra. Parlant, rient, fent broma, explicant-nos coses...
.
Entren cap a la casa. Al cap d'un minut, ve la seva mare.
-Neus, amb qui estàs al bar?
-Amb en Pere i en Jose. (En Pere és el tiet de les nenes)
-L'Aina diu si la vols amb tu al bar.
-I tant que sí.
I l'Aina ve contenta, no pas tant com jo. Porta l'osseta i un conte, Els músics de Bremen. Seu a la cadira del meu costat i em demana que li expliqui el conte. Ens l'expliquem mútuament. Riem, parlem, fem broma... fins que la criden per anar a sopar.
-Neus, em guardes això? -l'osseta i el conte- ja tornaré a venir havent sopat.
-I tant reina!
Torna després, m'explica què ha sopat i si jo ja ho he fet. I li dic que aviat el tiet Pere em portarà el sopar que m'està preparant la tieta Sònia. Està asseguda, més aviat agenollada, sobre la meva falda. I entre totes dues tornem a explicar-nos el conte dels músics i compartim el meu entrepà de butifarra. Parlant, rient, fent broma, explicant-nos coses...
.
divendres, 7 de març del 2008
nit [2] ...
Nit de vetlla sota l'ombra d'un possible ictus.
La vida als 91 anys no és fàcil...
Divendres matí.
L'avi ha tornat a les 3 de la matinada.
Ha patit una embòlia que li ha afectat a la parla. Els metges han dit que potser necessitaria d'un logopeda per poder tornar a parlar amb normalitat.
Algunes paraules, frases, les pot dir amb esforç, d'altres no.
A l'avi, un dels plaers que li quedaven, era parlar pels descosits...
.
La vida als 91 anys no és fàcil...
Divendres matí.
L'avi ha tornat a les 3 de la matinada.
Ha patit una embòlia que li ha afectat a la parla. Els metges han dit que potser necessitaria d'un logopeda per poder tornar a parlar amb normalitat.
Algunes paraules, frases, les pot dir amb esforç, d'altres no.
A l'avi, un dels plaers que li quedaven, era parlar pels descosits...
.
dimecres, 5 de març del 2008
Tramuntanaaaaaaaaaaaaaaaada!!!
Jo, escombro una vegada i una altra l'entrada de la botiga.
La Tramuntana, porta una vegada i una altra fulles i llavors que fa entrar per sota la porta.
Ella, m'empeny fent que camini d'una manera dificultosa i divertida.
Jo, m'inclino cap endavant o cap enrera, depenent del carrer on passo i del costat que m'atrapa.
Ella, fa encongir i arrodir-se a tothom dins l'abric.
Jo, me'l descordo i em trec la bufanda i deixo que m'arribi fins el moll dels ossos.
M'agrada jugar amb el vent.
M'agrada la Tramuntana.
.
La Tramuntana, porta una vegada i una altra fulles i llavors que fa entrar per sota la porta.
Ella, m'empeny fent que camini d'una manera dificultosa i divertida.
Jo, m'inclino cap endavant o cap enrera, depenent del carrer on passo i del costat que m'atrapa.
Ella, fa encongir i arrodir-se a tothom dins l'abric.
Jo, me'l descordo i em trec la bufanda i deixo que m'arribi fins el moll dels ossos.
M'agrada jugar amb el vent.
M'agrada la Tramuntana.
.
dimarts, 4 de març del 2008
espaterrant!!
Esplèndid, fantàstic, es-pa-ter-rant!!! l'espectacle d'aquest migdia a Girona.
Trons, llamps, aigua a manta, calamarsa desfeta o neu semicongelada (o com es vulgui dir). Ha quedat tot, tot, tot cobert de blanc. La temperatura ha baixat uns 10º de cop.
He quedat xopa de genolls en avall. Just fins on arriba l'abric, que és l'única peça de roba que he ensopegat avui. Mal dia per posar-se faldilla. Mal dia per portar les botes que porto, m'entrava l'aigua pel camal. Però és igual. Tinc els peus molls i freds, però és igual. El pitjor que pot sorgir és un refredat. L'espectacle s'ho val.
.
Trons, llamps, aigua a manta, calamarsa desfeta o neu semicongelada (o com es vulgui dir). Ha quedat tot, tot, tot cobert de blanc. La temperatura ha baixat uns 10º de cop.
He quedat xopa de genolls en avall. Just fins on arriba l'abric, que és l'única peça de roba que he ensopegat avui. Mal dia per posar-se faldilla. Mal dia per portar les botes que porto, m'entrava l'aigua pel camal. Però és igual. Tinc els peus molls i freds, però és igual. El pitjor que pot sorgir és un refredat. L'espectacle s'ho val.
.
dilluns, 3 de març del 2008
moment de pau...
Acabo de sopar i em mig estiro al sofà. Em salta a sobre i s'arrauleix al meu pit, amb el caparró quasi sota la barba. Després de dedicar-me uns quants ronronejos, s'estira damunt de les meves cames creuades, tot fent servir una cuixa de coixí... Ens podríem passar hores així, quiets, sense fer res...
Cada dia que passa m'assemblo més al meu gat.
Cada dia que passa, ell s'assembla més a mi.
.
Cada dia que passa m'assemblo més al meu gat.
Cada dia que passa, ell s'assembla més a mi.
.
joc [?]
Ha tornat a començar el seu joc. He respost a la primera i segona tirada. No li he donat temps de fer la tercera. Li he etzibat un d'on surts tu ara?
Què vols? Què necessites? Quina necessitat tens d'irrompre altra vegada en la meva vida?
Et mouen els càrrecs de consciència? Seràs capaç, ara, d'explicar què va passar? Tindràs prou coratge per reconèixer la veritat?
I mentre em faig mentalment totes les preguntes que fa quatre anys que esperen resposta, m'adono de que no les necessito. El silenci les va respondre en el seu moment. Ara ja no importa ben res. Ara sé que no sóc cap mitja taronja.
.
Què vols? Què necessites? Quina necessitat tens d'irrompre altra vegada en la meva vida?
Et mouen els càrrecs de consciència? Seràs capaç, ara, d'explicar què va passar? Tindràs prou coratge per reconèixer la veritat?
I mentre em faig mentalment totes les preguntes que fa quatre anys que esperen resposta, m'adono de que no les necessito. El silenci les va respondre en el seu moment. Ara ja no importa ben res. Ara sé que no sóc cap mitja taronja.
.
diumenge, 2 de març del 2008
de cap per avall ...
I és una mica com em sento aquests dies...
de cap per avall...
sense saber ben bé perquè...
de cap per avall...
sense saber ben bé perquè...
divendres, 29 de febrer del 2008
dijous, 28 de febrer del 2008
L'ofici de viure [1]
Cada dia, quan surto de la feina a les 8, el primer que faig és obrir el mòbil i posar la ràdio. Vaig canviar-me'l amb un de vell del meu germà només per això. Per poder escoltar la ràdio. I m'he enganxat a L'ofici de viure, del Gaspar Hernández. Com en tot a la vida, hi ha temes que són més interessants que d'altres, però sempre hi trobo alguna perla, aprenc alguna cosa, en constato d'altres, em sorprenc, contrasto pensaments... Escoltant-los cada dia, i amb la premisa de que ningú té la veritat absoluta, m'he adonat de que sóc una persona quasi sana mentalment. Més del que em pensava.
Ahir parlaven de les mitges taronges. L'expressió en sí ja em sembla ridícula: Trobar la meva mitja taronja.
Realment algú encara hi creu?
Jo sóc una taronja sencera. Cap meitat de res.
I és el que em van confirmar ahir els col·laboradors del programa.
No vull dependre emocionalment de ningú. No vull que ningú depengui emocionalment de mi.
No vull ser un refugi, una mena de fugida. No vull que ningú sigui per mi un refugi ni una mena de fugida. No vull ser una excusa ni que siguin una excusa. Potser per això no tinc parella. (I amb això no vull dir que qui tingui parella sí que ho faci).
I malgrat no tenir-ne, sóc una persona sencera. Cap meitat de res ni ningú, que busqui una altra meitat per encaixar-hi.
Ahir parlaven de les mitges taronges. L'expressió en sí ja em sembla ridícula: Trobar la meva mitja taronja.
Realment algú encara hi creu?
Jo sóc una taronja sencera. Cap meitat de res.
I és el que em van confirmar ahir els col·laboradors del programa.
No vull dependre emocionalment de ningú. No vull que ningú depengui emocionalment de mi.
No vull ser un refugi, una mena de fugida. No vull que ningú sigui per mi un refugi ni una mena de fugida. No vull ser una excusa ni que siguin una excusa. Potser per això no tinc parella. (I amb això no vull dir que qui tingui parella sí que ho faci).
I malgrat no tenir-ne, sóc una persona sencera. Cap meitat de res ni ningú, que busqui una altra meitat per encaixar-hi.
...
"No camines delante de mi,
porque no podría seguirte.
No camines detrás de mi,
porque podría perderte.
No camines debajo de mi,
porque podría pisarte.
No camines encima de mi,
porque podría sentir que me pesas.
Camina a mi lado, porque somos iguales."
Jorge Bucay
porque no podría seguirte.
No camines detrás de mi,
porque podría perderte.
No camines debajo de mi,
porque podría pisarte.
No camines encima de mi,
porque podría sentir que me pesas.
Camina a mi lado, porque somos iguales."
Jorge Bucay
...
dimecres, 27 de febrer del 2008
aus ...
A primera hora,
només els meus passos i cants
d'ocells matiners.
(22/02/08)
Enmig del riu
el corb marí es pentina
sobre una branca.
(27/02/08)
.
només els meus passos i cants
d'ocells matiners.
(22/02/08)
Enmig del riu
el corb marí es pentina
sobre una branca.
(27/02/08)
.
dimarts, 26 de febrer del 2008
...
Trec el nas un moment.
Només donar les gràcies per la companyia, m'agrada saber que hi sou.
Me'n torno entre llençols i manta.
Potser enmig de foscor la migranya s'espanta i marxa...
.
Només donar les gràcies per la companyia, m'agrada saber que hi sou.
Me'n torno entre llençols i manta.
Potser enmig de foscor la migranya s'espanta i marxa...
.
dilluns, 25 de febrer del 2008
soletat [2] ...
avui el dia se'm fa feixuc...
m'agradaria arraulir-me talment fos una gata, sota la manta, i esperar que arribi demà...
.
m'agradaria arraulir-me talment fos una gata, sota la manta, i esperar que arribi demà...
.
fotos ...
Ahir vaig començar. Vaig obrir el programa per fer àlbums des d'internet i em vaig posar a triar fotos. N'hi ha, de les que faig jo que m'agraden. Les veig per pantalla i puc ampliar per observar si els estams i els pètals o les ales o el que sigui està ben enfocat, puc retallar-les, manipular-les... però no me'n puc fer una idea exacta de com són.
En vaig ser conscient quan vaig muntar l'àlbum de la despe de la Remena. Hi ha una foto del llac de Banyoles, que ja m'agradava de per si, però quan la vaig veure impresa amb bona qualitat, vaig pensar que potser sí que en sabia una mica de capturar instants...
Ja us la vaig mostrar en el seu dia, però m'agrada tant, que repetiré.
En vaig ser conscient quan vaig muntar l'àlbum de la despe de la Remena. Hi ha una foto del llac de Banyoles, que ja m'agradava de per si, però quan la vaig veure impresa amb bona qualitat, vaig pensar que potser sí que en sabia una mica de capturar instants...
Ja us la vaig mostrar en el seu dia, però m'agrada tant, que repetiré.
diumenge, 24 de febrer del 2008
vents nous ...
Jo sóc terra...
Tenia ganes de canviar l'aspecte del bloc.
I em vaig posar a buscar.
Aquesta plantilla, que em va enamorar de seguida, es titula "Tierra".
Sóc com la terra jo, malgrat les ganes de saber volar que sempre tinc.
Sense pluja em falta aire...
La vida... és meravellosa.
.
Tenia ganes de canviar l'aspecte del bloc.
I em vaig posar a buscar.
Aquesta plantilla, que em va enamorar de seguida, es titula "Tierra".
Sóc com la terra jo, malgrat les ganes de saber volar que sempre tinc.
Sense pluja em falta aire...
La vida... és meravellosa.
.
divendres, 22 de febrer del 2008
olor ...
Tot passejant per Girona, m'ha arribat una mescla d'olors, colors i llum, que han remogut algun record oblidat.
Avui he pogut olorar la nostàlgia d'allò desconegut.
.
Avui he pogut olorar la nostàlgia d'allò desconegut.
.
dijous, 21 de febrer del 2008
no nem bé ...
Avui (o ahir, donaven la notícia a Catalunya ràdio aquest matí) ha mort un Duc (bubo bubo) per culpa d'una línia d'alta tensió. És una rapinyaire nocturna en perill d'extinció. Poc a poc s'ha anat introduïnt de nou, ja que tot i no tenir un depredador directe, l'efecte de l'ésser humà ha sigut devastador.
Ahir arribaven taques de fuel a les platges de Castelló d'Empúries i Sant Pere Pescador. Entre un i altre poble s'hi troben els aiguamolls de l'Empordà. Un petit paradís per les aus aqüàtiques i ocells de tota mena i condició. Evidentment el fuel hi ha arribat. Ja veurem quines en són les conseqüències.
Però no us oblideu pas de que tot el que està passant, hiverns primaverals, primaveres estiuenques, estius tardorencs, tardors... tardors??, sequeres, extincions d'animals, contaminacions d'aigües dolces i salades, aire brut i contaminat, desforestació amazònica (per dir-ne la més escandalosa), tallamenta de centenars de faigs per fer passar una línia... etc. etc. ... és culpa nostra, perquè, a vegades, no tanquem l'aixeta quan ens rentem les dents i tenim la santa barra de regar les plantes.
Home!
.
Ahir arribaven taques de fuel a les platges de Castelló d'Empúries i Sant Pere Pescador. Entre un i altre poble s'hi troben els aiguamolls de l'Empordà. Un petit paradís per les aus aqüàtiques i ocells de tota mena i condició. Evidentment el fuel hi ha arribat. Ja veurem quines en són les conseqüències.
Però no us oblideu pas de que tot el que està passant, hiverns primaverals, primaveres estiuenques, estius tardorencs, tardors... tardors??, sequeres, extincions d'animals, contaminacions d'aigües dolces i salades, aire brut i contaminat, desforestació amazònica (per dir-ne la més escandalosa), tallamenta de centenars de faigs per fer passar una línia... etc. etc. ... és culpa nostra, perquè, a vegades, no tanquem l'aixeta quan ens rentem les dents i tenim la santa barra de regar les plantes.
Home!
.
dimecres, 20 de febrer del 2008
qui ets?
A la pregunta directa de:
-qui ets?
no es pot respondre tan vagament:
-Soc un noi que te ganes de coneixet. Be, encara que sigui parlar amb tu una miqueta. Si tu vols clar.
Per tant, es mereix més preguntes encara:
-D'acord. No penso marejar gens la perdiu.
D'on han sortit les ganes de conèixer-me?
D'on has tret el mail?
És que mira, potser t'ho prendràs malament però no estic per romanços.
...
Potser fa una setmana m'ho hauria pres rient, potser fins i tot la setmana vinent. Potser hauria seguit el joc una mica, però aquestes coses em cansen cada vegada més.
I encara m'he oblidat una última pregunta:
Qui ets?
.
Apunt d'última hora:
El meu mail, del hotmail, en una pàgina de contactes??
qui ha gosat posar-li? eh? eh? que doni la cara ara mateix!!!
No sé si fotre'm a riure o preocupar-me de que algú amb 30 anys pugui maltractar el català escrivint-lo desastrosament o tancar definitivament el tema, amb un mutis. O simplement declinar la invitació amablement.
Jo, però, alucino.
.
-qui ets?
no es pot respondre tan vagament:
-Soc un noi que te ganes de coneixet. Be, encara que sigui parlar amb tu una miqueta. Si tu vols clar.
Per tant, es mereix més preguntes encara:
-D'acord. No penso marejar gens la perdiu.
D'on han sortit les ganes de conèixer-me?
D'on has tret el mail?
És que mira, potser t'ho prendràs malament però no estic per romanços.
...
Potser fa una setmana m'ho hauria pres rient, potser fins i tot la setmana vinent. Potser hauria seguit el joc una mica, però aquestes coses em cansen cada vegada més.
I encara m'he oblidat una última pregunta:
Qui ets?
.
Apunt d'última hora:
El meu mail, del hotmail, en una pàgina de contactes??
qui ha gosat posar-li? eh? eh? que doni la cara ara mateix!!!
No sé si fotre'm a riure o preocupar-me de que algú amb 30 anys pugui maltractar el català escrivint-lo desastrosament o tancar definitivament el tema, amb un mutis. O simplement declinar la invitació amablement.
Jo, però, alucino.
.
paisatge urbà ...
Els núvols baixos
canvien el perfil
de la ciutat.
canvien el perfil
de la ciutat.
Ahir a la nit, era una meravella veure els perfils de Sant Fèlix i la catedral desdibuixats pels núvols, des d'un pont sobre l'Onyar.
.
dimarts, 19 de febrer del 2008
xirimiri ...
Ahir, sortint de la feina feia un xirimiri suau, quasi imperceptible. Prou per mullar-se i insuficient per tenir la sensació de pluja. Prou per sentir l'aigua al rostre i somriure. El paraigua dins la bossa.
Aquest matí Girona m'ha rebut de nou amb xirimiri. Més insistent que el d'ahir. M'he tret les ulleres i he deixat que em mullés tot el rostre. El paraigua de nou dins la bossa. La jaqueta, la cara i els cabells molls. Un somriure fresc.
Fa un dia gris. Però amb la tonalitat grisa que m'agrada. Amb soroll de rodes sobre l'asfalt mullat. Amb l'esperança d'una bona ploguda. Amb el gust de passejar-se sota el cel.
Avui, quan baixava cap a Girona, he fet un recompte dels arbres florits. I m'ha vingut un pensament: encara espero l'hivern i ja arriba la primavera...
.
Aquest matí Girona m'ha rebut de nou amb xirimiri. Més insistent que el d'ahir. M'he tret les ulleres i he deixat que em mullés tot el rostre. El paraigua de nou dins la bossa. La jaqueta, la cara i els cabells molls. Un somriure fresc.
Fa un dia gris. Però amb la tonalitat grisa que m'agrada. Amb soroll de rodes sobre l'asfalt mullat. Amb l'esperança d'una bona ploguda. Amb el gust de passejar-se sota el cel.
Avui, quan baixava cap a Girona, he fet un recompte dels arbres florits. I m'ha vingut un pensament: encara espero l'hivern i ja arriba la primavera...
.
dilluns, 18 de febrer del 2008
tatuatge...
Feia molt de temps que volia fer-se un tatoo. No sabia però què tatuar-se. Li rondaven pel cap ocells i gats i pràcticament tot allò relacionat amb la natura. Havia buscat dibuixos asteques, representacions mayes dels déus, dibuixos abstractes de gats, de fulles, de sols i llunes... Volia un tatoo petit i discret, en un lloc petit i discret.
Fins que el va conèixer a ell.
Ell que es podia passar hores resseguint-li l'esquena i dibuixant-hi camins imaginaris.
Un dia, tot jugant, li va demanar que li dibuixés de veritat. Va agafar les témperes i com que era tardor li va dibuixar un arbre amb fulles rogenques.
Ella podia sentir com naixia cada branca, cada arrel, cada fulla, cada nus i revolt del tronc.
A partir d'aquell dia, ja no va voler mai més un tatoo. Li agradaven més els seus dibuixos efímers sobre la pell...
relats conjunts
dissabte, 16 de febrer del 2008
tresors ...
La majoria de tresors que tinc,
han sigut trobats en els llocs més insospitats
i en les persones més sorprenents...
I també...
la majoria de tresors que tinc,
han sigut trobats en les persones més insospitades
i en els indrets més sorprenents...
han sigut trobats en els llocs més insospitats
i en les persones més sorprenents...
I també...
la majoria de tresors que tinc,
han sigut trobats en les persones més insospitades
i en els indrets més sorprenents...
.
divendres, 15 de febrer del 2008
3 somriures i un haikú ...
Primer somriure.
Surto de casa i passo prop de l'olivera, abans d'arribar-hi sento dos ocells. M'aturo i observo. Un s'ha quedat quiet, esperant el meu moviment. Faig un pas endavant silenciosament i em quedo ben quieta i ell es gira cap a mi. Al cap d'uns segons, se'n va.
Segon somriure.
Feia dies que el buscava i no el veia. Em feia por que no l'haguéssin atropellat. Pensava que potser havia marxat. I avui hi era. Altiu, preciós. Damunt el fil del llum, amb el seu plumatge marró fosc i unes franges de plomes blanques al pit. Després de molts dies, he tornat a veure l'aligot.
Tercer somriure.
Durant el trajecte amb bus, observo el Ter a partir del Pasteral. Amb un cert alleugeriment al veure que, de moment, no va minvant el poc cabal que té. A vegades hi veig algún bitxo. Avui, he vist un bernat pescaire volant elegantment a un metre d'alçada del Ter. Preciós el seu plomatge gris i el seu vol cadenciós.
L'haikú.
Es deixa veure
el tallarol que canta
a l'olivera.
.
Surto de casa i passo prop de l'olivera, abans d'arribar-hi sento dos ocells. M'aturo i observo. Un s'ha quedat quiet, esperant el meu moviment. Faig un pas endavant silenciosament i em quedo ben quieta i ell es gira cap a mi. Al cap d'uns segons, se'n va.
Segon somriure.
Feia dies que el buscava i no el veia. Em feia por que no l'haguéssin atropellat. Pensava que potser havia marxat. I avui hi era. Altiu, preciós. Damunt el fil del llum, amb el seu plumatge marró fosc i unes franges de plomes blanques al pit. Després de molts dies, he tornat a veure l'aligot.
Tercer somriure.
Durant el trajecte amb bus, observo el Ter a partir del Pasteral. Amb un cert alleugeriment al veure que, de moment, no va minvant el poc cabal que té. A vegades hi veig algún bitxo. Avui, he vist un bernat pescaire volant elegantment a un metre d'alçada del Ter. Preciós el seu plomatge gris i el seu vol cadenciós.
L'haikú.
Es deixa veure
el tallarol que canta
a l'olivera.
.
dijous, 14 de febrer del 2008
2on. 3a.
Bossa trencada, suavitzant per terra. El recullo.
-Gràcies.
-De res.
-Ui... està complicada la cosa, eh? se t'ha trencat la bossa. Ja ho podràs portar?
-Em sembla que no. Normalment vaig a comprar amb cotxe i avui no, i he comprat com si hi hagués anat, no sé què pensava.
Estudiem com pot fer-ho per arreplegar-ho tot... no hi ha solució...
-Tens pressa?
- No.
-Et faria res...
-No home, cap problema, ja t'ajudo.
-Visc aquí mateix, encara que només sigui quedar-te aquí a guard...
-No home, no, ja t'ajudo a portar-ho, de debó.
I li agafo les ampolles de detergent amb una mà i les bosses amb l'altra. Ell porta una sissí, un pack de 6 aigües, un de 4 llets i un de noséquants rotllos de paper higiènic.
-No cal que ho agafis tot dona.
Li somric
-No, no això t'ho portes tu.
-Sí i tant!
I l'acompanyo.
-Segur que no tens pressa, no?
-No, el meu bus no surt fins d'aquí a mitja horeta, no pateixis.
Amb dos minuts arribem a la porta i descarrego les coses.
-Moltes gràcies.
-De res.
-Bé... ...mira, el 2n 3a, si mai necessites res...
-Va bé saber-ho, gràcies. Això ja t'ho llenço (mentre faig un nuc a la bossa que s'ha trencat). Que vagi bé.
-Adéu!
A vegades, les respostes/preguntes més adients et vénen al cap uns segons massa tard...
.
-Gràcies.
-De res.
-Ui... està complicada la cosa, eh? se t'ha trencat la bossa. Ja ho podràs portar?
-Em sembla que no. Normalment vaig a comprar amb cotxe i avui no, i he comprat com si hi hagués anat, no sé què pensava.
Estudiem com pot fer-ho per arreplegar-ho tot... no hi ha solució...
-Tens pressa?
- No.
-Et faria res...
-No home, cap problema, ja t'ajudo.
-Visc aquí mateix, encara que només sigui quedar-te aquí a guard...
-No home, no, ja t'ajudo a portar-ho, de debó.
I li agafo les ampolles de detergent amb una mà i les bosses amb l'altra. Ell porta una sissí, un pack de 6 aigües, un de 4 llets i un de noséquants rotllos de paper higiènic.
-No cal que ho agafis tot dona.
Li somric
-No, no això t'ho portes tu.
-Sí i tant!
I l'acompanyo.
-Segur que no tens pressa, no?
-No, el meu bus no surt fins d'aquí a mitja horeta, no pateixis.
Amb dos minuts arribem a la porta i descarrego les coses.
-Moltes gràcies.
-De res.
-Bé... ...mira, el 2n 3a, si mai necessites res...
-Va bé saber-ho, gràcies. Això ja t'ho llenço (mentre faig un nuc a la bossa que s'ha trencat). Que vagi bé.
-Adéu!
A vegades, les respostes/preguntes més adients et vénen al cap uns segons massa tard...
.
crònica d'un matí ...
Sóna el despertador. Passo d'aixecar-me a les 7, tant si m'aixeco aviat com amb el temps just, tinc la rara habilitat d'haver de córrer cada matí. Recordo que he somiat, però no sé què. Avui no sé si m'he despertat a mig son com quasi tots els dies anteriors. Em llevo a 1/4 de vuit i vaig a fer un pipi. Em mirallo i, després de força temps, em trobo maca. Els cabells, però, semblen les pues d'un porc espí en plena defensa. M'hi hauré d'acabar d'acostumar, me'ls vull deixar llargs fins que se m'acabi la paciència. Dutxa ràpida, intent de pentinar-me amb gràcia. No ho aconsegueixo, però m'és igual, avui em trobo guapa. Em vesteixo sense pressa, fent equilibris, doncs si m'assec en qualsevol lloc, els pantalons negres quedaran plens de pèl de gat. Del gat que ara ha passat de dormir als peus del llit a sobre el meu pijama i em vigila de reüll. Amb dos minuts en fa prou per saber que avui també marxo i no es mou. Abans de baixar li faig uns quants petons i li dic adéu.
Baixo i em preparo un cafè amb llet. Me'l prenc amb tres glops. Em poso l'abric i agafo la bossa. Dubto uns segons... carrego de nou el llibre que vaig treure ahir. Descarrego el paraigua que fa mesos que passejo, amb l'absurda esperança de fer-lo servir qualsevol dia d'aquests. Obro la porta per sortir i... plou... plou?? ...plou!!! Torno a entrar il·lusionada a agafar el paraigua. Només fa xirimiri, però el cel està completament encapotat... vés a saber, potser hi haurà sort avui.
Quatre passes i encenc el primer cigarret del dia. Arribo a la parada del bus i la tiesa no tarda a arribar. Llenço més de mig cigarret i pujo. Avui hi ha la xoflera que no m'agrada. Agafa les curves d'una manera que ens fa anar d'un costat a l'altre. Em poso els auriculars i em deixo dur per la música. Cantaria si no fos que em fa vergonya i que no crec que a la resta els agradés sentir-me desafinar.
A la Cellera ja no plou gens. A Anglès s'endevinen clarianes.
Al trencant de Mas Llunès ens aturem. Jo estic absorta amb The Magic Numbers i mirant el paisatge, intentant descobrir algún ocell. Quan veig un home creuant la carretera amb tota tranquil·litat i anant cap al davant del bus, miro endavant. Veig a tothom amb el coll estirat intentant veure què passa. Pel reflex dels vidres veig els llums blaus dels mossos. Tothom mira a fora, jo miro als que miren a fora. Poca estona després continuem el viatge. Hi ha 4 cotxes parats i sense indicis d'estar gaire trencats. No m'hi fixo gaire. Si no hi ha ambulàncies vol dir que tot queda amb un ensurt, per sort.
Acabo el viatge com cada dia, mirant per la finestra, resseguint el paisatge. Hi ha dies que m'adono que sóc l'única del bus que no mira endavant.
I arribant a Girona, els núvols pràcticament ja no hi són... fa solet (a estones). Avui no hi haurà sort, almenys de moment.
.
Baixo i em preparo un cafè amb llet. Me'l prenc amb tres glops. Em poso l'abric i agafo la bossa. Dubto uns segons... carrego de nou el llibre que vaig treure ahir. Descarrego el paraigua que fa mesos que passejo, amb l'absurda esperança de fer-lo servir qualsevol dia d'aquests. Obro la porta per sortir i... plou... plou?? ...plou!!! Torno a entrar il·lusionada a agafar el paraigua. Només fa xirimiri, però el cel està completament encapotat... vés a saber, potser hi haurà sort avui.
Quatre passes i encenc el primer cigarret del dia. Arribo a la parada del bus i la tiesa no tarda a arribar. Llenço més de mig cigarret i pujo. Avui hi ha la xoflera que no m'agrada. Agafa les curves d'una manera que ens fa anar d'un costat a l'altre. Em poso els auriculars i em deixo dur per la música. Cantaria si no fos que em fa vergonya i que no crec que a la resta els agradés sentir-me desafinar.
A la Cellera ja no plou gens. A Anglès s'endevinen clarianes.
Al trencant de Mas Llunès ens aturem. Jo estic absorta amb The Magic Numbers i mirant el paisatge, intentant descobrir algún ocell. Quan veig un home creuant la carretera amb tota tranquil·litat i anant cap al davant del bus, miro endavant. Veig a tothom amb el coll estirat intentant veure què passa. Pel reflex dels vidres veig els llums blaus dels mossos. Tothom mira a fora, jo miro als que miren a fora. Poca estona després continuem el viatge. Hi ha 4 cotxes parats i sense indicis d'estar gaire trencats. No m'hi fixo gaire. Si no hi ha ambulàncies vol dir que tot queda amb un ensurt, per sort.
Acabo el viatge com cada dia, mirant per la finestra, resseguint el paisatge. Hi ha dies que m'adono que sóc l'única del bus que no mira endavant.
I arribant a Girona, els núvols pràcticament ja no hi són... fa solet (a estones). Avui no hi haurà sort, almenys de moment.
.
dimarts, 12 de febrer del 2008
2 haikús ...
El fum mandrós
es mou arran de terra,
li falta força.
.
Nit estrellada,
il·lumina uns quants núvols
la mitja lluna.
.
es mou arran de terra,
li falta força.
.
Nit estrellada,
il·lumina uns quants núvols
la mitja lluna.
.
dilluns, 11 de febrer del 2008
diumenge, 10 de febrer del 2008
i finalment...
... va ser un dissabte 9 de febrer quan en vares ser conscient del tot. Després d'anys de saber-ho i no voler admetre-ho. Finalment ho vas dir en veu alta: jo, per ella, no sóc res ni ningú.
L'orgull et fa recular les llàgrimes que comencaven a brollar. Ja ho sabies, vols dir que ara cal plorar? La tristesa es mescla amb la ràbia i la impotència. Mai hi podràs fer res. Mai hi has pogut fer res. Només té dos germans.
.
L'orgull et fa recular les llàgrimes que comencaven a brollar. Ja ho sabies, vols dir que ara cal plorar? La tristesa es mescla amb la ràbia i la impotència. Mai hi podràs fer res. Mai hi has pogut fer res. Només té dos germans.
.
mozilla ...
no em fununcia el mozilla... no hi ha manera. L'he desinstal·lat, tornat a baixar... i res.
Quina mè haver de navegar amb l'internet explorer. No'm grada gens!!!!!
.
Quina mè haver de navegar amb l'internet explorer. No'm grada gens!!!!!
.
dissabte, 9 de febrer del 2008
Olot ...
Aquest cap de setmana toca, de nou,
guardar tresors i llençar records.
Treure la pols a cinc anys
i destriar el gra de la palla acumulats.
Encaixant carícies i riures
i llençant llàgrimes i dubtes.
.
guardar tresors i llençar records.
Treure la pols a cinc anys
i destriar el gra de la palla acumulats.
Encaixant carícies i riures
i llençant llàgrimes i dubtes.
.
divendres, 8 de febrer del 2008
Sobre la meditació ...
La meditació és descobrir si el cervell, amb totes les seves activitats i experiències, pot estar absolutament callat, sense forçar-lo, perquè tan aviat com vostè el força, hi ha de nou la dualitat. Però si vigila, si escolta tots els moviments del pensament, el seu condicionament..., desigs, temors, veurà que aquest s'aquieta extraordinàriament. Aquesta quietud no significa que dormi, sinó que està totalment actiu i, per tant, en silenci: Una enorme dínamo que funcioni a la perfecció a penes produeix soroll; únicament hi ha soroll quan hi ha fricció.
Necessitem un cos molt saludable, sensible, alerta i un cervell que funcioni amb gran claretat, no de forma emocional ni personal. I és obvi que cap mètode no ho aconseguirà; un mètode implica repetició mecànica, el qual afebleix i entorpeix el cervell.
La ment en tenir davant alguna cosa d'extraordinària magnitud, una posta de sol, una computadora meravellosa, calla completament, encara que només sigui una fracció de segon. Però en aquest cas el cervell és silenciat per allò extern. Pot quedar-se el cervell quiet sense que influeixi en ell un factor extern? No descobrint un mètode? Els ho mostraré: ....
.... Desde que vostè s'aixeca, mira i diu: Quina pluja tan horrible!, o fa un dia meravellós, però molta calor... Ja ha començat! En aquell instant quan mira per la finestra, no digui cap paraula, no reprimeixi les paraules, sinó simplement adoni's que en dir tal cosa, el cervell ha començat. Però si en mirar per la finestra, vostè observa sense dir-se a si mateix una sola paraula (la qual cosa no significa reprimir-se), simplement observi, sense que intervingui l'activitat del cervell, allà té vostè la pista: Quan el vell cervell no reacciona, neix una nova qualitat al nou cervell. Vostè pot mirar-ho tot, sense una sola paraula, sense comparar.
.
dijous, 7 de febrer del 2008
dimecres, 6 de febrer del 2008
camins [2] ...
Hi ha plantes que necessiten qui els mostri el camí,
on recolzar-se per poder seguir avançant.
N'hi ha d'altres, en canvi,
que creixent pràcticament soles, buscant la llum.
Jo, vull ser una de les segones.
Jo, ara mateix, sóc una de les segones.
Creixent al meu ritme i a la meva manera, desordenadament.
Fins aconseguir, algun dia, poder donar ombra i recer.
on recolzar-se per poder seguir avançant.
N'hi ha d'altres, en canvi,
que creixent pràcticament soles, buscant la llum.
Jo, vull ser una de les segones.
Jo, ara mateix, sóc una de les segones.
Creixent al meu ritme i a la meva manera, desordenadament.
Fins aconseguir, algun dia, poder donar ombra i recer.
dimarts, 5 de febrer del 2008
ocells ...
El febrer va començar en silenci. Un silenci interior. Les paraules es feien pregar, no hi havia res que les despertés. Tot semblava buit de sentit, malgrat sentir-ho tot. Però al voler-ho traduïr en paraules se m'escapaven els sentiments.
El febrer continua força silenciós.
I escolto atentament el cant dels ocells. Observo el seus vols. En silenci.
En tres dies he vist més cotxes fumades que en un mes.
Aquesta nit n'he vist una en somnis. Acompanyada d'una mallerenga emplomallada.
Estaven atrapades en una habitació de casa i no aconseguia alliberar-les...
Els ocells són el meu silenci o les meves paraules?
Somnio en colors.
.
El febrer continua força silenciós.
I escolto atentament el cant dels ocells. Observo el seus vols. En silenci.
En tres dies he vist més cotxes fumades que en un mes.
Aquesta nit n'he vist una en somnis. Acompanyada d'una mallerenga emplomallada.
Estaven atrapades en una habitació de casa i no aconseguia alliberar-les...
Els ocells són el meu silenci o les meves paraules?
Somnio en colors.
.
dilluns, 4 de febrer del 2008
malsons ...
Aquesta nit, Morfeu no ha deixat que dormís tranquil·lament. M'ha portat personatges estranys, situacions difícils, neguits i angoixes. M'he despertat vàries vegades, inquieta, emprenyada, trista... M'he barallat amb els llençols, la manta, l'edredó, el coixí.
Tot plegat només ha servit perquè no m'aixequés a les 7, després d'apuntar dos despertadors. Dos!
Tot plegat només ha servit per arribar tard a Girona i arribar tard a la feina.
Morfeu no aconseguirà que faci més cas dels somnis o malsons que m'envia.
.
Tot plegat només ha servit perquè no m'aixequés a les 7, després d'apuntar dos despertadors. Dos!
Tot plegat només ha servit per arribar tard a Girona i arribar tard a la feina.
Morfeu no aconseguirà que faci més cas dels somnis o malsons que m'envia.
.
diumenge, 3 de febrer del 2008
Recuerdo
foto treta del googleDe vez en cuando camino al revés:
es mi modo de recordar.
Si caminara sólo hacia adelante,
te podría contar
cómo es el olvido.
Humberto Ak'Abal
.
es mi modo de recordar.
Si caminara sólo hacia adelante,
te podría contar
cómo es el olvido.
Humberto Ak'Abal
.
dijous, 31 de gener del 2008
dimecres, 30 de gener del 2008
MSF ...
Alt com jo.
Cabells llarguets rinxolats i despentinats.
Ulls clars i expressius.
Somriure encantador.
Veu agradable i bonica.
Rostre digne de ser esculpit.
Conversa amena i agradable.
Sé del que em parla i estic al dia de les seves accions i resultats.
A peu dret, al costat del Pont de Pedra.
Metge sense fronteres.
Italià.
He sigut incapaç de passar de llarg.
No ha aconseguit que donés ni signés res.
Fa temps que vull apuntar-m'hi.
De moment no hi ha doblers.
I ara, ara que la migranya m'esquerda el cap...
... segur que no el trobaria enlloc.
.
Médicos sin Fronteras
.
Cabells llarguets rinxolats i despentinats.
Ulls clars i expressius.
Somriure encantador.
Veu agradable i bonica.
Rostre digne de ser esculpit.
Conversa amena i agradable.
Sé del que em parla i estic al dia de les seves accions i resultats.
A peu dret, al costat del Pont de Pedra.
Metge sense fronteres.
Italià.
He sigut incapaç de passar de llarg.
No ha aconseguit que donés ni signés res.
Fa temps que vull apuntar-m'hi.
De moment no hi ha doblers.
I ara, ara que la migranya m'esquerda el cap...
... segur que no el trobaria enlloc.
.
Médicos sin Fronteras
.
dimarts, 29 de gener del 2008
reflexions autubuseres [2]
A vegades, penso que, per uns instants, m'agradaria poder recordar les sensacions que tenia quan estava enamorada.
Però només a vegades i només per uns instants.
.
Però només a vegades i només per uns instants.
.
dilluns, 28 de gener del 2008
riure's d'una mateixa ...
Ahir vam riure molt.
De mi i amb mi.
La M és cantant, en V bateria.
En V té tres bateries i vam quedar que un dia ens trobaríem tots 3 i ens desestressaríem tot fent un [des]concert.
A mi doneu-me les baquetes i de soroll ja en faré, ara res que pugui considerar-se ritme.
Ens posem a riure.
La M, diu que li agradaria poder tenir independència de moviments en els braços, perquè per tocar la bateria un braç fa una cosa i l'altre una altra.
Que començarem poc a poc i acabarem fent redobles.
Jo en sóc incapaç. A mi doneu-me la bateria més vella que començaré a picar on no toca i serà un festival.
No em creuen.
Mireu, si jo fos cantant o músic, d'aquells que canten i toquen la guitarra, per exemple. En el cas que sapigués cantar i tocar la guitarra, eh?
Tornem a riure.
Doncs no podria tocar i cantar.
Més riures, davant el meu moviment guitarrístic esquerrà i el solo de veu.
O cantaria el que toco, o tocaria el que canto. Us ho imagineu? Ranca, ranca, ranca... pel micro.
En V, ja s'hi troba i es pixa de riure.
És que jo, quan escolto una cançó, me'n vaig d'una cosa a l'altra, de debó. Tan aviat segueixo la lletra, com la guitarra, com el baix, com la bateria... me'n vaig... Començo seguint la bateria i acabo cantant els acords de guitarra... De l'Hotel California dels Eagles em sé més la guitarra que la lletra!!
Més riures.
Te'n recordes M? sempre deia que si mai en T era baixa a la Salseta, jo podria substituïr-lo fent de guitarra amb la veu... jejejeje...
I comencen a tararejar l'Hotel California...
Cantant la guitarra i tocant la lletra...
.
De mi i amb mi.
La M és cantant, en V bateria.
En V té tres bateries i vam quedar que un dia ens trobaríem tots 3 i ens desestressaríem tot fent un [des]concert.
A mi doneu-me les baquetes i de soroll ja en faré, ara res que pugui considerar-se ritme.
Ens posem a riure.
La M, diu que li agradaria poder tenir independència de moviments en els braços, perquè per tocar la bateria un braç fa una cosa i l'altre una altra.
Que començarem poc a poc i acabarem fent redobles.
Jo en sóc incapaç. A mi doneu-me la bateria més vella que començaré a picar on no toca i serà un festival.
No em creuen.
Mireu, si jo fos cantant o músic, d'aquells que canten i toquen la guitarra, per exemple. En el cas que sapigués cantar i tocar la guitarra, eh?
Tornem a riure.
Doncs no podria tocar i cantar.
Més riures, davant el meu moviment guitarrístic esquerrà i el solo de veu.
O cantaria el que toco, o tocaria el que canto. Us ho imagineu? Ranca, ranca, ranca... pel micro.
En V, ja s'hi troba i es pixa de riure.
És que jo, quan escolto una cançó, me'n vaig d'una cosa a l'altra, de debó. Tan aviat segueixo la lletra, com la guitarra, com el baix, com la bateria... me'n vaig... Començo seguint la bateria i acabo cantant els acords de guitarra... De l'Hotel California dels Eagles em sé més la guitarra que la lletra!!
Més riures.
Te'n recordes M? sempre deia que si mai en T era baixa a la Salseta, jo podria substituïr-lo fent de guitarra amb la veu... jejejeje...
I comencen a tararejar l'Hotel California...
Cantant la guitarra i tocant la lletra...
.
diumenge, 27 de gener del 2008
carril bici ...
Avui al matí.
Passeig pel carril bici.
Samarreta de cotó, jersei de llana verd, bufanda de colors feta per la marona, pantalons negres d'anar a bosc, xiruques, ulleres de sol i la càmera. Recordo que és el mateix que duia fa poc més d'un any a Gallocanta, malgrat allà, sota el jersei hi duia més roba que una samarreta de cotó.
Gallocanta, desembre del 2006
Avui he vist pardals, tòrtores, pitroigs, mallerengues carboneres, merles...
I el més bonic, el més impressionant, un bernat pescaire passant per sobre nostre, a poca distància, totalment silenciós i elegant, no l'he capturat amb la càmera. M'he quedat mirant-lo, pensant ostres quina foto!
Però fer-li una foto requeria treure-li els ulls de sobre i no he pogut.
M'agradaria tornar a Gallocanta...
.
Passeig pel carril bici.
Samarreta de cotó, jersei de llana verd, bufanda de colors feta per la marona, pantalons negres d'anar a bosc, xiruques, ulleres de sol i la càmera. Recordo que és el mateix que duia fa poc més d'un any a Gallocanta, malgrat allà, sota el jersei hi duia més roba que una samarreta de cotó.
Gallocanta, desembre del 2006I el més bonic, el més impressionant, un bernat pescaire passant per sobre nostre, a poca distància, totalment silenciós i elegant, no l'he capturat amb la càmera. M'he quedat mirant-lo, pensant ostres quina foto!
Però fer-li una foto requeria treure-li els ulls de sobre i no he pogut.
M'agradaria tornar a Gallocanta...
.
dissabte, 26 de gener del 2008
el bus ...
Anar i tornar de Girona amb bus, dóna temps per absorvir, abstreure's, acceptar, aclarir, acomodar-se, acompanyar, acostumar-se, adaptar-se, admirar, admirar-se, adonar-se, adormir-se, agrair, aïllar-se, albirar, alegrar-se, alleugerir-se, alliberar-se, amoixir-se, angoixar-se, anotar, apassionar-se, apedaçar, aprendre, aprofitar, aprofundir, apuntalar, aquietar-se, arrupir-se, assolellar-se, assossegar-se, assumir, assumir-se, astorar-se, atabalar-se, atrinxerar-se, avorrir-se, badallar, badar, badocar, balancejar-se, barrinar (a ses Illes no penseu malament, eh?), besllumar, blasfemar, bloquejar-se, boicotejar-se, botzinar, bufar, buidar-se, caboriejar, cagar-se (en), cantussejar, canviar, capficar-se, captar, captivar-se, capturar, cercar, cerciorar-se, clenxinar-se inútilment, clissar, cobejar, coincidir, concedir-se, conciliar-se, conèixer-se, confirmar-se, conformar-se... i un llarg etcètera.
Però sobretot, per arribar a la gran conclusió d'ahir. Quan vaig començar recordant quan era petitona i els llums de les cases per mi no eren llums de cases. Eren botonets de colors que servien per entretenir a déu. Quan tot seguit em vaig preguntar, crèies en déu? I la resposta va ser que en aquell temps tot el que deien els pares era veritat. I em vaig preguntar si ara crec en déu. I em vaig trobar responent-me que hi havia molts tipus de déus per adorar actualment, vestit amb trajus molt diferents, però tots iguals, que crec en la Natura i que si hagués de creure en algún déu, m'agradaria creure en el déu de les coses petites. Però que no crec en un ésser tot poderós i centre de l'univers. Doncs el centre del meu univers sóc jo.
.
Però sobretot, per arribar a la gran conclusió d'ahir. Quan vaig començar recordant quan era petitona i els llums de les cases per mi no eren llums de cases. Eren botonets de colors que servien per entretenir a déu. Quan tot seguit em vaig preguntar, crèies en déu? I la resposta va ser que en aquell temps tot el que deien els pares era veritat. I em vaig preguntar si ara crec en déu. I em vaig trobar responent-me que hi havia molts tipus de déus per adorar actualment, vestit amb trajus molt diferents, però tots iguals, que crec en la Natura i que si hagués de creure en algún déu, m'agradaria creure en el déu de les coses petites. Però que no crec en un ésser tot poderós i centre de l'univers. Doncs el centre del meu univers sóc jo.
.
dijous, 24 de gener del 2008
mail ...
Raons –i no poques- per la independència de Catalunya
Us faig arribar aquest article que m’han passat; es molt clar, entenedor i prou interessant com per fer-lo arribar a tothom que conegueu, tant si creu, com si no creu, en la independència de Catalunya. Ha estat publicat al diari “Público” a tot l'Estat Espanyol. Aquest López Tena no té pels a la… ploma.
DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA -. Alfonso López Tena.
Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en
Salvo efusiones líricas, amenazas y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.
Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya, la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya ( 19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en
Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.
Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya.. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE. Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.
España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga España, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.
Alfonso López Tena es vocal del Consejo General del Poder Judicial.
.
dimecres, 23 de gener del 2008
mirar ...
ESCAPANDO DE LA CRÍTICA Pere Borrell del Caso 1874Quan va arribar fins on era ell, se'l va mirar fixament, sense parpellejar. Totalment immòbil.
I sense saber com, sense voler-ho saber tampoc, se la va trobar al seu costat, compartint jocs i riures. Podia sentir l'olor dels seus cabells recollits en dues trenes quasi perfectes de color atzabeja, d'on s'escapava algún rínxol rebel.
Va ser així cada dia. Ella arribava tot sortint de l'escola i es quedava ensimismada mirant el quadre. Els guardes del museu, que la veien allà palplantada somrient, no li deien mai res, ja s'havien acostumat al seu comportament estrany.
Fins que una tarda, va arribar amb els ulls plorosos. Les llàgrimes no li deixaven mirar com sempre ho havia fet. I la seva màgia era la seva mirada.
La impossibilitat de poder compartir la tristesa amb el seu nou amic, li feia brollar més llàgrimes encara. Impotent, es va girar per tornar-se'n cap a casa, quan va sentir el frec d'un moviment i una veu dolça que li deia:
-Espera, que ja vinc jo.
.
Història inspirada en el gran Eduardo Galeano.
Relats conjunts
.
lluna plena ...
De bon matí,
les muntanyes vermelles
i la lluna.
.
De bon matí,
les muntanyes vermelles
i lluna plena.
.
les muntanyes vermelles
i la lluna.
.
De bon matí,
les muntanyes vermelles
i lluna plena.
.
dimarts, 22 de gener del 2008
Vicente Haya ...
“Si buscamos por encima de todo la modestia, escribiremos como Buson. Si nos creemos genios -al margen de que lo seamos o no- haremos el haiku de Bashô. Si somos complejos y valientes, llegaremos a ser Shiki. Si pensamos que somos cultos, como Sôseki. Si somos de ánimo ligero, como Kikaku. Si hemos logrado la plena conciencia de nuestros actos, seremos Santôka. Si nos consideramos espiritualmente realizados, nos veremos siendo Hôsai. Si carecemos de gracia, Ryôkan. Y si lo que piensen de nosotros nos importa un pimiento, nos transformaremos en Issa. Nuestra manera de ser, nuestras virtudes y defectos, se evidenciarán en nuestro haiku y cualquiera podrá allí fácilmente verlos.”
Vicente Haya Segovia en el prólogo a su libro “Haiku-dô - El haiku como camino espiritual” - Kairós - Octubre 2007
.inspiració ...
La foto no és gaire bona, l'he feta aquest matí amb el mòbil i des del bus. Però més o menys és el que veig cada matí, clar que cada dia és diferent. Veient aquesta bellesa de bon matí, és fàcil deixar-se endur i que en surti algun haiku aprofitable. I com em va ensenyar el mestre Buk i després les lectures de Vicente Haya (que vaig conéixer gràcies al Buk), l'haiku és com una fotografia en paraules. Explica tan sols el que es veu. Sense floritures, sense metàfores.
.
dilluns, 21 de gener del 2008
matí ...
Enmig la boira,
el perfil encongit
de les tòrtores.
.
Entre les branques
totalment desfullades,
un niu de garsa.
.
el perfil encongit
de les tòrtores.
.
Entre les branques
totalment desfullades,
un niu de garsa.
.
diumenge, 20 de gener del 2008
dissabte, 19 de gener del 2008
roig [2] ...
La marxa de l'Emperador (La marche de l'emperor) és realment una bellesa. Si no l'heu vista, us la recomano. A més la banda sonora, de l'Émilie Simon, també és preciosa.
Fa dies que m'acompanya...
.
Fa dies que m'acompanya...
.
semblances ... o no.
Si alguna cosa tinc clara és que m'assemblo a ma mare. Més que res perquè des que tinc ús de raó, no han parat de dir-nos-ho.
Però avui, la curiositat despertada per l'Eudald i el myheritage, ha fet que em passés una estoneta rient tota sola.
En resumides qüèntes...
Si m'assemblo a algún famós, aquest és el Gary Oldman. Ha sortit quasi bé cada vegada que he posat una foto nova. No em fa res, de fet, si hagués de ser un home, voldria ser igualet que ell. Mareta, com m'agrada!
I si m'assemblo a alguna famosa... un moment que ric... ... (jajajajajajajajajajajajajaja) ... ... és a l'Erica Durance. La noieta que fa de Lois Lane a Smallville. Que també ha sortit sovint, com a primera dama, amb un 61% d'afinitat
I com he rigut veient a la llista a l'Eddy Murphy... aissssss... m'ha quedat claríssim que el programa no distingeix els colors, perquè sóc més blanca que l'Iniesta.
D'acord... elimino la Cindy Crawford... avui, diumenge, en un 70%, es veu que m'assemblo a aquesta mossa:
nàfent...
.
Però avui, la curiositat despertada per l'Eudald i el myheritage, ha fet que em passés una estoneta rient tota sola.
En resumides qüèntes...
Si m'assemblo a algún famós, aquest és el Gary Oldman. Ha sortit quasi bé cada vegada que he posat una foto nova. No em fa res, de fet, si hagués de ser un home, voldria ser igualet que ell. Mareta, com m'agrada!
I si m'assemblo a alguna famosa... un moment que ric... ... (jajajajajajajajajajajajajaja) ... ... és a l'Erica Durance. La noieta que fa de Lois Lane a Smallville. Que també ha sortit sovint, com a primera dama, amb un 61% d'afinitat
I com he rigut veient a la llista a l'Eddy Murphy... aissssss... m'ha quedat claríssim que el programa no distingeix els colors, perquè sóc més blanca que l'Iniesta.
D'acord... elimino la Cindy Crawford... avui, diumenge, en un 70%, es veu que m'assemblo a aquesta mossa:
nàfent...
.
dijous, 17 de gener del 2008
roig ...
Avui la sortida del sol ha tornat a ser espectacular.
D'un vermell intensíssim.
Hi havia foc als núvols.
N'he fet un parell de fotos, però el mòbil no dóna per gaire.
Aquesta que us poso no és d'avui, tot i que podria ser-ho si els núvols estiguéssin una mica esqueixats...
Camins al cel
que ha dibuixat el vent.
El sol els pinta.
.
El vent ens deixa
un mar de núvols roig.
Ones de llum.
.
El vol del corb
retalla l'horitzó.
Negre amb vermell.
.
D'un vermell intensíssim.
Hi havia foc als núvols.
N'he fet un parell de fotos, però el mòbil no dóna per gaire.
Aquesta que us poso no és d'avui, tot i que podria ser-ho si els núvols estiguéssin una mica esqueixats...
Camins al cel
que ha dibuixat el vent.
El sol els pinta.
.
El vent ens deixa
un mar de núvols roig.
Ones de llum.
.
El vol del corb
retalla l'horitzó.
Negre amb vermell.
.
dimecres, 16 de gener del 2008
vents de l'oest ...
10
un viento débil
lleno de rostros doblados
que recorto en forma de objetos que amar
ÁRBOL DE DIANA _ Fragment.
Alejandra Pizarnik
un viento débil
lleno de rostros doblados
que recorto en forma de objetos que amar
ÁRBOL DE DIANA _ Fragment.
Alejandra Pizarnik
Ahir feia vent.
Aquesta nit ha fet vent.
Ahir el vent em va portar paraules madrilenyes.
Hi ha molts tipus d'amor.
El vent n'és un.
El vent d'ahir no era dèbil.
Era fort i fred.
Les paraules van ser tendres i tèbies.
Un dia em va explicar que quan sentia el vent al rostre, el rebia com carícies que li enviaven la gent que estima, la gent que l'estima. (Em sembla que ja ho havia explicat fa temps)
A vegades, ho recordo i, quan sento el vent deixo de banda el meu excepticisme i crec fermament que ell me l'envia.
Avui, de moment, no fa vent.
Avui, de moment, no plou.
Avui, de moment, no fa fred.
Avui igual que ahir, de moment, estic melancòlica.
Avui he somiat que queia en un ostracisme total.
Dia autista, ostracisme al canto.
.
Aquesta nit ha fet vent.
Ahir el vent em va portar paraules madrilenyes.
Hi ha molts tipus d'amor.
El vent n'és un.
El vent d'ahir no era dèbil.
Era fort i fred.
Les paraules van ser tendres i tèbies.
Un dia em va explicar que quan sentia el vent al rostre, el rebia com carícies que li enviaven la gent que estima, la gent que l'estima. (Em sembla que ja ho havia explicat fa temps)
A vegades, ho recordo i, quan sento el vent deixo de banda el meu excepticisme i crec fermament que ell me l'envia.
Avui, de moment, no fa vent.
Avui, de moment, no plou.
Avui, de moment, no fa fred.
Avui igual que ahir, de moment, estic melancòlica.
Avui he somiat que queia en un ostracisme total.
Dia autista, ostracisme al canto.
.
dimarts, 15 de gener del 2008
núvols ...
Gavin Pretor-Pinney
Sociedad de Apreciación de las Nubes.
Contraportada de La Vanguardia - 10-01-08
Pregunta: Alain, el magnífico filósofo francés, recomendaba mirar a lo lejos ¿y usted?
-Mire hacia arriba cada día porque eso le ayudará a tener los pies en el suelo. Los tristes y agobiados siempre miran sus pies. Cuando miras para arriba, abres tus pulmones y oxigenas la mente y el cuerpo. Y mirar hacia arriba te ayuda a tener mejor perspectiva sobre tu vida en la tierra.
Ahir al matí, els núvols eren d'un vermell espectacular.
Cada dia miro enlaire, cada dia descobreixo alguna cosa nova...
M'agraden els núvols.
Sociedad de Apreciación de las Nubes.
Contraportada de La Vanguardia - 10-01-08
Pregunta: Alain, el magnífico filósofo francés, recomendaba mirar a lo lejos ¿y usted?
-Mire hacia arriba cada día porque eso le ayudará a tener los pies en el suelo. Los tristes y agobiados siempre miran sus pies. Cuando miras para arriba, abres tus pulmones y oxigenas la mente y el cuerpo. Y mirar hacia arriba te ayuda a tener mejor perspectiva sobre tu vida en la tierra.
Ahir al matí, els núvols eren d'un vermell espectacular.
Cada dia miro enlaire, cada dia descobreixo alguna cosa nova...
M'agraden els núvols.
WE BELIEVE that clouds are unjustly maligned
and that life would be immeasurably poorer without them.
and that life would be immeasurably poorer without them.
We think that they are Nature’s poetry,
and the most egalitarian of her displays, since
everyone can have a fantastic view of them.
We pledge to fight ‘blue-sky thinking’ wherever we find it.
Life would be dull if we had to look up at
cloudless monotony day after day.
We seek to remind people that clouds are expressions of the
atmosphere’s moods, and can be read like those of
a person’s countenance.
Clouds are so commonplace that their beauty is often overlooked.
They are for dreamers and their contemplation benefits the soul.
Indeed, all who consider the shapes they see in them will save
on psychoanalysis bills.
And so we say to all who’ll listen:
Look up, marvel at the ephemeral beauty, and live life with your head in the clouds!
“I love the clouds… the clouds that pass…
up there… up there… the wonderful clouds!”
[The Stranger, Charles Baudelaire]
up there… up there… the wonderful clouds!”
[The Stranger, Charles Baudelaire]
diumenge, 13 de gener del 2008
divendres, 11 de gener del 2008
dijous, 10 de gener del 2008
conclusió ...
He arribat a una conclusió.
Estúpida, ja ho dic ara, però conclusió al cap i a la fi.
El meu cos es queixa perquè no vol deixar estar els 33.
Ja he avisat de que era estúpida, eh?
[Avui la iaia fa 90 anys, ni un més, ni un menys.]
Estúpida, ja ho dic ara, però conclusió al cap i a la fi.
El meu cos es queixa perquè no vol deixar estar els 33.
Ja he avisat de que era estúpida, eh?
[Avui la iaia fa 90 anys, ni un més, ni un menys.]
dimecres, 9 de gener del 2008
ni tu, ni vos ...
Així estic. Navegant entre virus que no acaben de fer la feina. I no sé si prendre-m'ho com una bona notícia o no. No sé si preferiria estar dos dies al llit i que marxés tot plegat d'una punyetera vegada. Tinc mal d'estòmag, mal de panxa, mal de coll, mal de cap... però van i vénen. Avui sí, demà potser també, però aquesta tarda no, i al matí més que a la nit, i a la nit res, o a la nit donant voltes al llit com una nòria i suant malgrat treure'm tota la roba... Fent dieta d'arròs bullit, peixet al vapor, carn a la planxa, verdureta... prenent un protector d'estòmag cada dia, bevent camamilla... i res. Tot continua igual. Estic igual que els dies com avui, amb núvols carregosos que no pensen deixar cap gota. Si no he de pillar una febrada o la grip, vull trobar-me bé. Que per estar a mitges tintes no cal tot aquest rebombori. O ens hi posem o no.
Així estic. Pensant que hi havia un porta oberta i topant de morros amb un vidre impecable i impacable.
Ni tu, ni vos.
.
Així estic. Pensant que hi havia un porta oberta i topant de morros amb un vidre impecable i impacable.
Ni tu, ni vos.
.
diumenge, 6 de gener del 2008
Melcior ...
El fet de ser, any rere any, una de les encarregades de la recepció dels Reis Mags al poble abans de la desfilada i la rebuda de nens i nenes, em situa en una posició privilegiada. Així, mentre ens dirigim cap a la trona, puc parlar un momentet amb Melcior, i preguntar-li si recorda a l'Aina, una nena preciosa, molt llesta i que em té el cor robat. Fa un parell d'anys li va deixar el xumet, se'n recorda Majestat? desde llavors té una debilitat per vos fora de mida, és el seu preferit. És el que fa que estiri fort del braç de la mare per acostar-se a la seva carrossa, tot cridant eufòrica i emocionada: "mira mama!! és el rei blanc!!!"
El Rei Blanc, no em diu gaire res, em somriu enigmàticament, després de que, per fer-li memòria, li descric a l'Aina.
Quan ella baixa de la tarima, m'hi apropo. Està excitadíssima, feliç. Li pregunto si els reis li han dit alguna cosa i amb prou feines pot aguantar les ganes de cridar-ho a tort i a dret, quan m'explica que Melcior li ha dit que encara tenia el seu xumet i que el guardava com un record. La seva germaneta, la Nora també està contenta, doncs li ha donat el xumet al Rei Ros. Segur que l'any vinent, malgrat haver conegut tant nens i nenes, Gaspar es recordarà d'ella, per alguna cosa són màgics...
.
divendres, 4 de gener del 2008
ahir ...
L'aigua que regalima pel vidre
distorsiona la imatge.
Paisatge urbà desdibuixat.
Sento la pluja al fred dels peus
i al pessigolleix de l'ànima.
Mentre el baf s'afegeix a la distorsió,
penso en si seré capaç d'esperar
o si tornaré a encetar el pas.
Tinc ganes de caminar.
Deso llibreta i llapis.
A fora,
fa quilòmetres que no plou.
I ja no sento el fred,
mentre imagino i traço
camins que m'acostin a tu.
.
distorsiona la imatge.
Paisatge urbà desdibuixat.
Sento la pluja al fred dels peus
i al pessigolleix de l'ànima.
Mentre el baf s'afegeix a la distorsió,
penso en si seré capaç d'esperar
o si tornaré a encetar el pas.
Tinc ganes de caminar.
Deso llibreta i llapis.
A fora,
fa quilòmetres que no plou.
I ja no sento el fred,
mentre imagino i traço
camins que m'acostin a tu.
.
dijous, 3 de gener del 2008
pluja ...
Comença a ploure quan arribo al final de la Rambla. Sense previ avís, una gota grossa em cau damunt els cabells curts, l'espolso tot preguntant-me d'on surt. Tres passes més enllà la segueixen d'altres, grosses, animades, aparegudes del no-res. M'esperava que tot plegat comencés amb un xirimiri suau, però no. Ja el va fer ahir. Avui no s'hi ha entretingut gens.
Porto un paraigua a la bossa. Fa dies que el passejo, és la meva manera de cridar a la pluja (deixant de banda els esgarips que faig quan canto). Em fa mandra treure'l. Plou força i em mullo. Amb un acte reflex, trec el paraigua quan travesso el pont; però no l'obro. Em deixo mullar. Massa dies esperant-la, com per ofegar-la ara amb el paraigües...
Plou... i estic contenta.
.
Porto un paraigua a la bossa. Fa dies que el passejo, és la meva manera de cridar a la pluja (deixant de banda els esgarips que faig quan canto). Em fa mandra treure'l. Plou força i em mullo. Amb un acte reflex, trec el paraigua quan travesso el pont; però no l'obro. Em deixo mullar. Massa dies esperant-la, com per ofegar-la ara amb el paraigües...
Plou... i estic contenta.
.
empatia ...
Alguns corrents esotèrics l'anomenen telepatia dels sentiments.
Wikipèdia
.
Wikipèdia
.
Si tu estàs trist, jo sento tristesa.
Si tu sents alegria, jo també.
Gastar-se no és pas això.
L'amistat, l'amor, no gasten, alimenten.
Jo... en faria prou amb que no et trepitgéssis tu mateix...
.
Si tu sents alegria, jo també.
Gastar-se no és pas això.
L'amistat, l'amor, no gasten, alimenten.
Jo... en faria prou amb que no et trepitgéssis tu mateix...
.
dimecres, 2 de gener del 2008
tanka : Pensaments ...
El jardiner
trenca l'espill perfecte
dels pensaments.
Dins l'aigua en moviment,
bocins de flors i cel.
.
trenca l'espill perfecte
dels pensaments.
Dins l'aigua en moviment,
bocins de flors i cel.
.
dimarts, 1 de gener del 2008
mr. postman ...
Fa uns dies vaig dipositar un petit bocí d'esperança dins una carta. Sabia que el pitjor que podia passar era que la resposta fos silenci. Em sabia greu, però ho acceptava, de fet fins les meves paraules escrites tot era silenci.
Tenia una espina clavada al fons de l'ànima, de feia molt temps. I necessitava llençar-la ben lluny, però sola no podia pas fer-ho.
La resposta no va ser silenci. Van ser unes paraules escrites en un sms. Prometent més paraules, però parlades. I amb una frase que em va dibuixar un somriure que encara em dura:
"Bon any. Ja el començaràs sense una espina..."
.
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
