mil quatre-cents sis bons desitjos ...

Que tingueu un any ple de moments preciosos!

un minut ...

Estem davant de la vidriera a recés del fred, gaudint de l'escalforeta de la calefacció mentre mirem cap a fora.
El seu caparró recolzat en el meu i viceversa.
A la menjadora hi ha un pit-roig. Foragitat per un parell de mallerengues. Una carbonera i una blava. S'estan discutint i aprofitant l'avinentesa un pinsà es posa a menjar.
En Dani i jo ens els mirem, ben quiets, mentre li dic els noms dels ocells.

el primer Nadal ...

beatus ille ...

Recordo quan vaig fer la foto de la capçalera. Va ser en un dels pocs dies que vaig tenir fred de veritat l'hivern passat. Anàvem a visitar els roures del rei a Hortmoier. Totes les gotes de rosada i de pluja estaven glaçades. Les podies agafar, posar-les al palmell de la mà i contemplar-les com si fossin perles. Quan tornàvem, cap a migdia, algunes havien caigut de les fulles dels arbres, de les bardisses i encara glaçades anaven rodolant pel camí.

Ha arribat l'hivern i jo he fet tard a l'hora de vestir el bloc.

Pensava tornar 'a lo grande' tot anunciant que m'havia tocat la loteria, però no ha pogut ser. I resulta que no tenim parents a Grañen. Mira que hi ha Coloms pel món i cap que visqui allà. C'est la vie.
De totes maneres ens va tocar la millor loteria un 22 de desembre de fa 37 anys: va néixer la Laura.

Desvariejo, ho sé, és culpa dels mocs. I de la tos. Francament m'estranya que encara em quedi el nas sencer.

I ara tinc uns dies per practicar el beatus ille al locus amoenus.

Mentrestant buscaré un vent llarg per deixar-me endur.
Llavors potser seré el viatger que reflecteix l'aigua del meravellós haiku de Santôka.

you can't always get what you want ...

A vegades només cal tallar-se els cabells per tenir la sensació d'haver-se retrobat una mateixa. Encara que només sigui una il·lusió. Encara que només sigui per aquietar les aigües massa mogudes. Encara que només sigui que sembla que ara quan t'emmiralles et veus.

Tan se val saber que encara estàs completament perduda. La il·lusió també ajuda a avançar.

al tren ...

Al cel hi ha dibuixada, en forma de núvols, la promesa de pluja. Els camps anegats en són un espill perfecte.

Camps anegats

reflecteixen el cel.

Tornarà a ploure.

Mentre els arbres desfullats s'enmirallen en l'aigua quieta que cobreix la terra, el riu baixa tèrbol i rabent sense aturar-se a mirar res.

Com més al sud menys arbres caducifolis.

Una casa blanca i preciosa amb una torre. Està envoltada d'arbres, un petit bosc de plataners encara carregats de fulles.

La casa ideal

enmig d'un petit bosc

d'arbres daurats.

Massa pins pel meu gust garrotxí. 

Massa crits al vagó. 

Sona O Fortuna i tot queda ofegat per la música.

11:00

14ºC

138Km/h

Em sembla que he vist un mussol.

Túnels i la promesa d'un bon dia a la capital.

Dissabte 19 de novembre.

mil quatre-centes papallones ...

"(...) echo en falta que mires a la gente como miras a las mariposas (...)" 

Fon

Recordatori fotogràfic aplicable a la vida.

No sé com miro a la gent, però no sé si mai seré capaç de fer-ho com ho faig amb les papallones. 

La simplicitat intrínseca d'una papallona és possible de trobar en l'ésser humà?

Caço papallones.

fred petit i fum...

Avui quan he fugit de la ciutat no he buscat els valsos d'Strauss tal i com havia fet les últimes 4 o 5 vegades. Avui he deixat sonar el que anava sortint.

You'd rather run
Then when the cops closed the fair
And the songbirds keep singing (...) like never before
Tell me what you see
So empty, so estranged
Sometimes I feel like I'm drowning
take the wings of the winter
And I've never been one to believe in love at first sight
This city is for strangers like the sky is for the stars
Help me get my feet back on the ground

I he arribat a casa mentre jugava a robar frases.

Jaymay, Iron and Wine, Fleetwood Mac, The Beatles, Ray Lamontagne, Alexi Murdoch, Iron and Wine (again), Jaymay (two times), The Beatles (again).

Ha sigut baixar del bus i notar la tardor fins el moll de l'os.
La llum, l'olor, la temperatura, l'aire, el paisatge...
Quina bona olor que feia el poble. De fred petit i fum. D'arbres podats i fulles per collir. De muntanyes acolorides i racons foscos. De núvols espritmatxats i tardes curtes. De jerseis cordats i clatells freds.

He olorat l'enyorança i l'alegria i feien la mateixa olor.

on a bed of stars ...

I'd like to rest my heavy head tonight 
on a bed of California stars 
I'd like to lay my weary bones tonight 
on a bed of California stars 
(...)

is a cat ...

Fa temps que li vaig regalar un gat de roba a la Jana. Es veu que el fa córrer amunt i avall sempre. Ja farà dos anys que el té i li va posar Pèsol de nom.
La mare en va fer un de roba per tenir-lo a casa. També es diu Pèsol, em sembla.
No fa gaire he acabat un gat per en Dani. Aquesta vegada és de ganxet. Tindrem un altre Pèsol?

I tothom se n'enrivia del nom del meu gat!

Plou i ho fa generosament. Un ploure maco, d'aquell que s'aprofita, del que amoroseix la terra en lloc d'agredir-la.

Tornem a ser el gat i jo.
Plou i escoltem Lambchop. És una delícia fer-ho.

Either way

Hi ha dies que són difícils de fer passar.

Tot s'estronca quan, només sentir el despertador, et trobes fent la llista de despropòsits en què s'ha convertit la teva vida i quan busques una mica de ganes per afrontar un altre dia no en trobes ben gota.

Seria fàcil. Només caldria girar-s'hi i fer veure que no va amb tu. Però surts del llit, fas el que has de fer i trobes prou esma per somriure als companys del cafè matiner. Tot i que siguent com són costaria molt no somriure i fins i tot riure.

Un racó del cervell però va treballant incansablement. Si fes això, si anés allà, si deixés, si agafés, si pogués, si no puc, si no faig, si... si no... si dic, si callo.

I continues amb la llista de despropòsits i saps que si continues igual acabaràs plorant per les cantonades. Toca remuntar el dia i comences amb Deer Tick (Born on flag day), pel mig n'hi poses un parell dels The Pogues i Flogging Molly i acabes amb Wilco i sobretot amb la veu de Jeff Tweedy.

El cas és que hi ha dies que la tristesa i la solitud s'instal·len prop de l'ànima i només cal esperar que dormint se'n tornin per allà on han vingut.

colors de gala ...

Mica en mica el paisatge va canviant. N'hi ha però que ja fa una setmana que llueixen colors de gala.

Avui canviem de ritme i ens movem al de la Jaymay. Toca relaxar-se, no hi ha cap excés d'energia negativa que s'hagi de canalitzar.

A la falda el gat comparteix espai amb el portàtil. Som equilibristes i una mica estranys, però estem bé, sinó ens posaríem d'una altra manera. Podríem seure a la cadira, amb el portàtil sobre la taula i ell a la falda, però som al llit.

Avui he menjat un quart de panellet. No recordava que no m'agraden.
Potser demà menjaré una castanya. Tampoc m'agraden.

M'agrada passejar i veure com ha canviat tot en una setmana. Poder mirar cada tardor com si fos la primera.
I sentir els ocells refilar i només tenir temps de veure els pit-roigs, descarats com ells sols.

I sona Gray or blue.

o fortuna ...

A vegades només cal apujar el volum, tancar els ulls... i deixar-se dur

FORTUNA IMPERATRIX MUNDI

1. O Fortuna 

O Fortuna, 

velut Luna 

statu variabilis, 

semper crescis 

aut decrescis; 

vita detestabilis 

nunc obdurat 

et tunc curat 

ludo mentis aciem, 

egestatem, 

potestatem 

dissolvit ut glaciem. 

Sors immanis 

et inanis, 

rota tu volubilis, 

status malus, 

vana salus 

semper dissolubilis, 

obumbrata 

et velata 

michi quoque niteris; 

nunc per ludum 

dorsum nudum 

fero tui sceleris. 

Sors salutis 

et virtutis 

michi nunc contraria, 

est affectus 

et defectus 

semper in angaria. 

Hac in hora 

sine mora 

corde pulsum tangite; 

quod per sortem
sternit fortem,
mecum omnes plangite! 

CARMINA BURANA (Cantiones profanae). Carl Orff

mnemosina [2] ...

De resultes d'un tuit, un post, un llibre i un amic recordes una mena d'entrevista que l'hi van fer a l'avi on parlava de la seva vida. Llavors tenia 90 anys si no recordo malament.
De rebot acabes anant a buscar l'àlbum de fotos on comença tot a partir de les fotos dels besavis. En recordes una de l'avi de quan va tornar de la guerra. Repasses l'àlbum i enganxes, de nou, les fotos que amb el pas dels anys han caigut.
I encara no saps com, acabes oferint-te per digitalitzar tot el reguitzell de diapositives que té el pare. Fent un capmàs diria que n'hi ha unes 3000. I clar, abans penses que caldria ordenar-les per dates i temes i/o viceversa.
M'he passat dos dies viatjant en el temps tot mirant diapos amb un visor de l'anydelamariacastanya i després amb el projector.
I només escoltar aquell so tan típic ens he recordat a tots reunits, amb l'habitació ben fosca i mirant diapositives.

Aquesta tarda hi hem tornat. No hi érem tots, no pas mirant, però sí que hem sortit tots a la pantalla.

Com han canviat els paisatges. I les persones.

Amb aquest exercici visual he descobert d'on ens ve la dèria al meu germà i a mi.
I també l'amor que sentim tots els germans per la natura i el que ens envolta.

Com he rigut també.
Surto en una que semblo un ximpanzè vermell obès. I si només fos aquesta rai!

El cas és que em reconec a les imatges i, per tant, sé que hi era. Però no ho recordo. No pas en la majoria de diapositives. En algunes, per edat, és impossible però en altres, on ja sóc més gran, tampoc en sóc capaç.

Què se n'ha fet de la meva memòria?

Trobo que és injust no recordar com n'era de feliç.

de quan s'acompleixen els desitjos ...

Després d'esperar-la durant tant de temps, d'invocar-la, d'enyorar-la, cantar-la... quan ha arribat no l'he reconeguda per inesperada. Sentir un soroll i no creure't què pot ser doncs se suposa que no toca. Obrir la finestra per assegurar-te que no somnies i que la pluja t'entri a través de l'olfacte al mateix temps que per l'oïda i abans que per la vista. Deixar, malgrat la fresca, la finestra oberta i córrer per casa saltant i repetint 'plou! plou! plou!'
I tot plegat no ha durat ni cinc minuts. Una ruixadeta minsa i ràpida. Que dius tampoc cal tanta emoció per una ruixada. I jo dic que sí que cal, encara que només hagués durat un minut. Aigua. Pluja. Vida.
Però ai... hi ha tornat un xic més tard i ara... ara torno a sentir-la.

Plou. I amb ganes.

I si ja ha arribat la tardor?

Hi ha algú que hagi cantat mai tan bé la tardor com Nick Drake?

mnemosina ...

Per sort alguns arbres tenen memòria i fan cas omís d'aquesta bonança de temps.

12 d'octubre

El Descubrimiento: el 12 de octubre de 1492, América descubrió el capitalismo. Cristóbal Colón, financiado por los reyes de España y los banqueros de Génova, trajo la novedad a las islas del mar Caribe. En su diario del Descubrimiento, el almirante escribió 139 veces la palabra oro y 51 veces la palabra Dios o Nuestro Señor. Él no podía cansar los ojos de ver tanta lindeza en aquellas playas, y el 27 de noviembre profetizó: Tendrá toda la cristiandad negocio en ellas. Y en eso no se equivocó. Colón creyó que Haití era Japón y que Cuba era China, y creyó que los habitantes de China y Japón eran indios de la India; pero en eso no se equivocó.

Al cabo de cinco siglos de negocio de toda cristiandad, ha sido aniquilada una tercera parte de las selvas americanas, está yerma mucha tierra que fue fértil y más de la mitad de la población come salteado. Los indios, víctimas del más gigantesco despojo de la historia universal, siguen sufriendo la usurpación de los últimos restos de sus tierras, y siguen condenados a la negación de su identidad diferente. Se les sigue prohibiendo vivir a su modo y manera, se les sigue negando el derecho de ser. Al principio, el saqueo y el otrocidio fueron ejecutados en nombre del Dios de los cielos. Ahora se cumplen en nombre del dios del Progreso.

Sin embargo, en esa identidad prohibida y despreciada fulguran todavía algunas claves de otra América posible. América, ciega de racismo, no las ve.

El 12 de octubre de 1492, Cristóbal Colón escribió en su diario que él queria llevarse algunos indios a España para que aprendan a hablar ("que deprendan fablar"). Cinco siglos después, el 12 de octubre de 1989, en una corte de justicia de los Estados Unidos, un indio mixteco fue considerado retardado mental ("mentally retarded") porque no hablaba correctamente la lengua castellana. Ladislao Pastrana, mexicano de Oxaca, bracero ilegal en los campos de California, iba a ser encerrado de por vida en un asilo público. Pastrana no se entendía con la intérprete española y el psicólogo diagnosticó un claro déficit intelectual. Finalmente, los antropólogos aclararon la situación: Pastrana se expresaba perfectamente en su lengua, la lengua mixteca, que hablan los indios herederos de una alta cultura que tiene más de dos mil años de antigüedad.

Eduardo Galeano _ Cinco siglos de prohibición del arcoiris en el cielo americano (1992)

enyor ...

Seure arran de mar un dissabte i veure com la Tramuntana pentina el mar en el sentit contrari de les onades.

Oblidar-se de tot a base de riure i ventades.

Deixar-se endur per l'embat del vent del nord obrint el braços quan pràcticament no et deixa ni caminar, permetre-li entrar fins les entranyes per escombrar fins l'últim racó.

La buidor dels següents dies és el preu que s'ha de pagar per sobrecarregar el sistema d'energia.

Enyoro la tramuntana i enyoro el mar.

En la mateixa mesura que enyoro la pluja i les muntanyes.

metàstasi ...

Alguns analistes han arribat a dir que l'espècie humana és un càncer que li ha sortit a la terra. És propi de les cèl·lules cancerígenes el seu creixement incontrolat, que devora l'organisme mateix que les ha creat. L'antropocentrisme ens ha aïllat de Gaia. Amb l'aparició de la nostra consciència egocèntrica, ens hem separat dels altres éssers vius fins al punt d'haver-nos convertit en la seva més temible amenaça.

Xavier Melloni _ Vers un temps de síntesi.

Rain's the way you move now ...

De quantes maneres es pot invocar la pluja?

retrospectiva ...

Avui m'he sentit tres vegades decebuda. Per culpa meva, és clar, per haver malinterpretat tres relacions.

D'acord. És mentida. No he malinterpretat res, només que esperava alguna cosa més que indiferència, sobretot quan se suposa que hi havia amistat. Em penso que el problema està en el concepte d'amistat. Diria que tothom el té malentès.

O potser és que idealitzem les relacions i ens convencem a nosaltres mateixos que allò que podria ser companyerisme, certa afinitat i alguna complicitat és amistat. O sigui, el que dic al paràgraf anterior però amb unes altres paraules.

Jo avui he arribat a la conclusió de que només tinc dos amics i possiblement cap amiga.

Relacions maques? sí, no dic que no. Són molt maques, hi ha un cert grau de confiança, complicitat, bon humor quan cal, seriositat que es requereix... No em puc queixar, d'aquestes potser en tinc... no ho sé, no vull comptar-les ara, hauria d'analitzar-les massa per saber en quin cabàs les deso o si ja les enfoco cap a la deixalleria.

De totes maneres que estigui decebuda continua siguent només culpa meva. Saber que no pots crear-te expectatives no implica no fer-ho i aquí és on hi ha l'error. El cas és que en una relació d'amistat hi ha d'haver uns requisits mínims o màxims. No es pot definir com a amistat una relació que és només d'anada. Sempre hi ha d'haver un camí de tornada sinó t'acabes perdent. I jo he fet tantes vegades el camí d'anada que ja he creat un laberint. El cas és que sé que no puc desfer-lo, encara que m'ho proposés en sóc incapaç, perquè avui estic lúcida i veig les coses clares, però demà... demà estaré contenta de tenir dos amics de debó i m'enganyaré pensant que també tinc amigues i altres amics, perquè si baixem el llistó de les exigències costa menys tenir companyia. I, per molt solitària que defensis ser, a qui li agrada sentir-se sol?

I no pots evitar pensar que qui ets tu per exigir res... però sí, exigeixo el camí de tornada.

I tampoc puc evitar preguntar-me a quantes persones he decebut jo per no haver caminat.

beware the cat ...

Hi ha mirades que atrapen...

"Cosiu-me orelles de gat al cap si-us-plau, cosiu-me una cua també al final de la columna vertebral, cosiu-me bigoti... doneu-me hormones gatunes que em creixi el pèl fi i bigarrat!"

febre tardorenca ...

Avui comença la tardor i aquest cap de setmana qualsevol diari que es tingui en prou consideració (hi ha una mà d'egos inflats de por) treurà una mena de guia de bolets. I jo em pregunto: cal treure-la cada any? Qualsevol diria que surten espècies noves cada temporada i no. Aquest any els bolets dolents seran els mateixos que ho eren l'any passat. I els bons... seran corcats, si és que se'n fan.

El que tampoc ens cal és el programa 'Caçadors de bolets' de TV3. Al principi feia mitja gràcia, sobretot perquè mai especificaven on es trobaven els bolets. Però aquest any ja els veig marcant el lloc exacte d'un rovelló amb el Forsquare.

Confesso que me'l mirava per poder escoltar als 3 avis que seien al banc. La iaia (epd) em tenia el cor robat.

No dic que només uns quants tinguem dret a anar a caçar bolets (alguna estona parlaré d'això de caçar que ens han robat els xaves). Però el cas és que amb aquest programa es dóna la sensació de que anar a bosc és anar a donar un tomb per la rambla i no.

Als que ens hi movem amb certa assiduïtat i normalitat trobar-nos certes coses ens omple d'indignació.

Burilles, papers, crits...

El bosc no és casa nostra. És casa d'ells, dels animals que hi han viscut sempre i dels que hem foragitat. Nosaltres hi hem d'anar amb la mateixa educació i respecte que entrem en una catedral. Clar que allà també t'hi trobes de tot...

Els humans potser som capaços de raonar, però això no és cap indicatiu d'intel·ligència.

Els animals, els arbres, les flors, les pedres... tot hi era abans que nosaltres. Només sabent això ja n'hi hauria d'haver prou per respectar fins i tot una aranya minúscula.

I ja aprofito l'avinentesa per deixar un missatge als boletaries aixafaboscos i/o fumadors:

-Espero que cada vegada que llenceu una burilla al sotabosc, per ben apagada que estigui, un paper o plàstic us revincleu els dos turmells. (Hi ha qui em diu que sóc massa bona i qui diu que hauria de desitjar un càstig pitjor, com ara que els caigués una branca seca a sobre i els esberlés el cap).

-Aquest any els bolets es van fer a principis d'estiu. Ah... 'se siente'! Val més que aneu a comprar-los al super. Els que vénen d'Ucraïna són molt bons. I si en porten de japonesos ja veureu quina festassa.

-No cal que vingueu per aquests verals: hi ha voltors. I de tothom és sabut que si són capaços de matar un xai per menjar bé poden matar un porc.

-Si aneu a bosc no cal que crideu, heu de saber que als seus habitants el que surti de la vostra boca els importa menys que la merda.

I com diu el meu germà: Xispun.

Nota aclaridora:

Només faig referència als xaves en el tema de 'caçar bolets'. D'impresentables que no respecten el bosc també n'hi ha al meu poble, de fet n'hi ha a tot arreu no és una cosa intrínseca de la gent de ciutat, no no; com també hi ha a tot arreu persones que l'estimen i el respecten.

dia de tardor ...

Despertar-se de matinada per culpa d'un soroll i adonar-te, en menys d'un segon, que plou. Mirar l'hora i somriure perquè encara queden hores per dormir al bressol de la tempesta.

Després no recordes quina hora era i si els llamps i trons han sigut reals o un somni.

Notar, quan tornes a començar el dia, que l'olor és diferent, que l'aire és diferent, que la llum és diferent. Fa un dia de tardor i l'ansietat amb la que l'esperaves s'aquieta i es transforma en satisfacció quan veus les boires que arriben arran de poble. Darrera hi ha les muntanyes, absorbint humitat, vida... Ha de fer tanta bona olor el bosc!

Les últimes orenetes passegen per un cel més blanc que gris. Diu que han fet una gran reunió al barri de baix aquest matí.

I com que sóc una ànsies ja he 'vestit' el bloc de tardor. Feia dies, molts!, que les fotos 'noves' em cremaven els dits.

a ritme de vals ...

Mentre era al bus passejant els ulls pel paisatge i escoltant música he pensat un post. O una part d'un o una idea o... I no he anotat res, tenia feina a seguir el ritme d'un vals d'Strauss. Té un no sé què encantador pujar a la Garrotxa a ritme de vals.

"Wine, woman and song"

Ara l'he tornat a posar, aviam si així agafo el fil que he perdut aquesta tarda. Ho faig sense cap esperança doncs he tingut temps d'omplir les darreres tres hores de somriures, complicitats i amor.

Tenia alguna cosa a veure amb plomes i volar. O potser això ho vaig pensar ahir? Avui ja no sóc la mateixa d'ahir i ja veig les coses d'una altra manera, amb menys optimisme... o potser hauria de dir amb més realisme. Somiar desperta amb un peu tocant sempre a terra és el que té.

I com que sóc incapaç d'atrapar el pensament perdut agafo altres fils, enfilo una altra agulla i faig punt de creu. Parlo metafòricament. Aquesta vegada sí.

I si em fes unes ales de ganxet?

Algú s'anima a ballar?

llum als ulls i força al braç!

Avui és un dia d'aquells en què tothom fa ús de la simbologia. Uns més que altres tots som nacionalistes. Clar que no tots volem i estimem la mateixa nació. L'altre dia deia que España és una gran fàbrica d'independentistes catalans i que en cas de fer un referèndum per assolir la nostra independència no l'hauríem de fer pas aquí, s'hauria de fer allà. A la primera ronda ja seria nostra.

Avui els polítics s'ompliran de paraules buides. Bé, com cada dia, però les d'avui són de les que més dolen. Almenys a mi. A mi l'Onze de setembre que ningú em vingui amb cap discurs, no me'l penso escoltar.

De la mateixa manera que no penso emocionar-me amb Els Segadors. No senyor, no m'agrada. Jo sóc fan del Cant de la Senyera. Pell de gallina i llàgrimes galtes avall. És el que hi ha. Abans el cantava amb la coral del poble, ara dubto que l'emoció em deixés fer-ho. Com més gran em faig més radical em torno.

Visca Catalunya! Lliure!

setembre ...

September _ Antje Duvekot

Estic enamorada d'aquesta cançó ... i això que no entenc la lletra.

Prohibit pensar ...

Fugir quan no et pots deixar a tu mateixa al lloc de partida és una pèrdua de temps i energia.

L'error més greu que he comès aquesta setmana és que m'he parat a pensar. Seguidament he tocat fons. Bé... m'ho dic per animar-me, però sé que encara em puc enfonsar molt més. Ara m'estic aferrant amb ungles i dents a... l'aire?

Tinc tres plomes precioses. Una de voltor comú, una de xoriguer i una de falcó pelegrí.

No sé quantes me'n faran falta per tenir unes bones ales. Només sé que he de treure paciència d'on sigui per poder-les aconseguir. Fins i tot d'allà on no n'hi ha.

'el buitre que no corre vuela'

Ahir no em vaig cansar en cap moment d'estar mirant una i altra vegada el mateix paisatge. Vam veure com començava el dia entre boirines, com el sol només arribava al Pirineu, com s'ennuvolava el cel i s'aclaria, que semblava que havia de ploure i vam acabar tenint calor, després d'haver passat força fred només arribar.

Mentre admiràvem el paisatge el meu germà va dir que li recordava un lloc, un nom estrany que ja no recordo. Un nom tolkinià. Hi ha hagut més d'una persona que veient alguna foto meva de la Garrotxa m'havia dit que semblava Mordor. I jo vaig haver de buscar al Google què coi era això de mordor.

'Doncs sí, és un paisatge totalment tolkinià'

I jo penso que si de cas Tolkien va descriure un paisatge totalment garrotxí. En aquest cas sí que l'ou va ser abans que la galina. Potser ens hi falten cascades immenses, pel que m'explicava l'I, però quan hi ha una temporada de pluges considerable a la vall d'en Bas els saltants d'aigua, agrestes, preciosos i espectaculars, fan un atraüt que riu-te'n tu!

Des d'on érem els hauríem vist.

Terra aspra, trencada i de mala petja, vet aquí com es defineix la Garrotxa. I és ben bé així, quan vius a la part de baix ho saps, però quan puges a l'Alta Garrotxa t'adones de que tot i saber-ho ho ignoraves. És una terra trencada amb tanta bellesa! Ensenya les seves arrugues amb tanta dignitat! I hi vivia gent i encara n'hi ha que ho fan, enmig de cingleres, a la carena d'un turó prou ampla... allà on hi havia verd i aigua. On no es pot arribar de cap altra manera que anant a peu. No és d'estranyar que els garrotxins siguem una gent amb un tarannà més aviat tancat.

Amb un peu a Montagut i l'altre a Camprodon vam comptar ocells, alguns de vista, altres d'oïda. Aquests últims un grup d'abellarols en plena migració, molt cridaners, que van passar just pel coll que hi havia sota nostre. A primera hora un xoriguer plantava cara a una àguila daurada. Vam veure una marcenca cruspir-se una serp. I els voltors ens rondàven amb total tranquil·litat.

'Ostres... està massa lluny per fer-li bé la foto'

'Fes-te la morta'

Nosaltres érem als peus del Comanegre, als nostres peus hi teníem la Garrotxa. El paradís.

Presència #2

. . . . . . _ . . . . . . _ . . . . . . _

Vet aquí la senyal que feia (i fa) cada nit aquest far. Sis de curts i un de llarg, amb una petita pausa enmig de cada tanda. Recordo un vespre-nit que vaig estar força estona comptant-los, com esperant que ell es descomptés o canviés de ritme. Però no. Constant i ferm, vet aquí com és.

Un punt de fuga, un punt orientatiu, un punt de pesca, un punt d'inspiració i també un abocador. Trist i vergonyós però ben cert.

Un bon lloc on esperar el primer raig de sol del dia.

cel de nit ...

Me'n vaig anar a dormir cap a mitjanit, després d'haver anat a buscar en Pèsol que prenia la fresca dalt el terrat. La recompensa va ser poder veure un cel meravellosament estrellat. Mentre esperava que el gat vingués, cosa que no va fer, em vaig entretenir buscant l'estrella Polar.

Quan sortia de casa unes sis hores després em saludava un fil de lluna. I com que el cel encara era més negre que blau vaig tornar a encantar-me amb les estrelles, la Lluna i Venus. I tot d'una, amb un silenci absolut, va caure una estrella.

I jo que no puc evitar tornar a Dylan... " ... Seen a shooting star tonight and I thought of you..."

Presència #1

Comença el dia.

La lluna sobre el mar,

jo al balcó.

Roses _ 17/08/2011

Cadaqués ...

Rhode ...

Si voleu alguna cosa de mi, m'haureu de vnir a caçar a l'Empordà de dalt. Me n'hi vaig a veure dos amors madrilenys, l'Ana i en Gabriel, i penso deixar-me segrestar els dies que faci falta.

Fins aviat!

Us deixo amb un dels meus amors d'estiu de quan era més jove que ara... La Salseta!

ocells de paper ...

Era el penúltim dia de juliol i érem al refugi del Maresme. A la taula llarga de la cuina 8 persones adultes assegudes i fent tertúlia després de sopar. N'hi havia que no ens havíem vist mai i possiblement no ens tornarem a veure mai. En J va treure un bloc de dibuix i va començar a fer esbossos i el que no eren esbossos. En poca estona va tenir la llar de foc traslladada al bloc. Feia servir un llapis i ceres. I vaig pensar 'per què no se t'ha acudit mai a tu això?' i també vaig pensar que havia de provar si encara conservo la mica de destresa que tenia abans dibuixant.

I vet aquí que vaig anar a comprar una capsa de Dacs i "m'entreno" copiant ocells en un bloc petitó.

Ja tinc un trencalòs, un blauet i un pit-roig. La intenció és copiar-hi tots els que se suposa que he vist. Així també espero poder-me'ls aprendre millor.

vacances...

... mode [ON]

flors ...

Quan no s'està acostumada a que et tirin floretes, quan algú et diu una cosa maca no te la creus. I la gent es pensa que és falsa modèstia, però no. No sóc lletja però tampoc sóc guapa. No sóc una paia espaterrant però tampoc estic tan malament. Sóc normal i em sobren uns quilets, cosa que hi ha qui té molta feina a recordar-me amb certa regularitat. Tampoc em preocupa molt, el just i necessari com per no haver de canviar la roba de l'armari perquè no em serveix. Cosa que ja està passant, per cert. (Estic rient perquè m'he adonat de que m'hauria de preocupar i no sé si ho faig...).

El cas és que quan algú em diu alguna cosa d'aquestes m'entren ganes de riure, perquè clar tinc mirall a casa, tinc ulls, tinc un sentit de la bellesa prou ben entès i tinc criteri. I tampoc m'agrada donar massa importància a l'aspecte físic. No he hagut de fer res per tenir el que tinc, venia tot de sèrie i ser guapa o no no té cap mèrit propi. Se n'és o no se n'és i de vella i arrugada, si vivim prou anys i no fem trampa, tant ho serem la veïna de dalt com jo.

El cas és que avui m'han tirat una flor, bé dues però era la mateixa i el segon només ho ha exagerat per fer-me passar més vergonya (i doncs per què hi són sinó els amics?), i m'he volgut amagar sota la taula, que no m'hauria pogut tapar ni perdent 20 quilos de cop.

Avui m'han fet posar vermella i m'han fet recordar que sóc tímida.

I ara, quan ho recordo, ric mentre intento decidir si la veu ens ve de sèrie o si tot el mèrit és meu.

(Sí, sí, podeu riure amb mi, cap problema)

matí d'agost ...

Una figuera carregada de promeses dolces, la remor de l'aigua baixant tranquil·la pel rec i el vent, causant d'una migranya, entre les fulles dels arbres.

Ca la Iaia _ 06/08/11

'T'acompanyo a fora, Shula?'

Foto: la Jana i la Sula al 'refugi' del Maresme

'Què vos que escrivem ara, un ocei?'

'A veure, que diu la mare...'

'És de color fúsquia, com les meves sabates!'

'Cavais vineu!!!!'

'La xafaré, pobreta' (i s'aixeca per trepitjar una formiga)

'T'acompanyo a fora, Shula?'

Tothom va estar per ella, ella va estar per tothom.

Diu que va dormir 12 hores seguides.

dimarts ...

Dimarts va ploure, però no pas de qualsevol manera, no. Va ser un ploure contundent, llarg i abassegador.

Quan travessava el Pont de les Peixateries Velles, altrament conegut com el pont de ferro, vaig decidir que havia de fer un parell de coses. La primera una foto, la segona estendre el paraigua.

Va ser acabar de travessar el pont que em vaig haver d'aixoplugar en una petita entrada. Era prou gran com per encabir-m'hi sense mullar-me, si no tenim en compte els cops de vent.

D'allà estant vaig fer unes quantes fotos, vaig tornar a respirar la flaire d'una bona tempesta, vaig veure un parell de llampecs i escoltar uns quants trons, vaig gaudir de l'embat de l'aigua i del vent i vaig pensar que s'acabaria al cap de poca estona.

I em vaig ben equivocar. Quan ja feia més de vint minuts que era allà no semblava pas que volgués parar i quan vaig notar que no plovia amb tanta força vaig gosar sortir del refugi i encaminar-me carrer Santa Clara amunt i cap a casa. Encara no vaig fer deu metres que ja portava molles fins i tot les calces, els peus em relliscaven dins les sandàlies i el paraigua tenia goteres. Un parell de cops de vent i ja vaig acabar servida de cap a peus. I quan arribes a aquest punt què se suposa que has de fer? doncs intentar que no es mulli el que portes a la bossa sense neguitejar-s'hi ben gota i passar per tots els bassals sense discriminació, arribar a casa més xopa que un ànec i completament feliç, canviar-se i tornar a sortir per anar a treballar. I és que la felicitat és efímera, ja sabeu.

No sé vosaltres però a mi m'està agradant molt l'olor que fa aquest estiu.

funambulisme ...

L'equilibri és fràgil. Ho constato cada dia quan una sola paraula em pot fer trontollar de cap a peus, com em puc sentir ferida amb un comentari que anteriorment em prendria amb ironia i, la majoria dels casos, en sarcasme.

Volia parlar del dr.Meacuerdodetí que em va diagnosticar una protusió discal i que em va assegurar que fent les coses ben fetes podria evitar el dolor i una hèrnia indefinidament. I també del dr.Rehab que no em creu quan dic que em fa mal la cama, que no fa cas de les radiografies ni ressonàncies i que diu que jo dic que em fa mal, que no és el mateix.

També podria parlar de la feina, on no hi ha res que vagi com ha d'anar.

O de la família que ... en fi, de la família que tan aviat et fa un manyac com et clava un punyal per l'esquena.

Per sort enmig de tot el naufragi hi trobo illes on puc reposar i on sempre m'hi reben bé.

He fet de Tietaneush dos caps de setmana seguits. Si abans estava enamorada de la Jana, ara puc dir que l'adoro.

El dia 16 em va segrestar tota la tarda. Ahir va ser tot més repartit.

Ara mateix l'equilibri no es trenca gràcies al ronc suau del meu gat que jeu a la falda.

I sona el telèfon. És una de les meves illes. Apago la Laura Marling i me'n vaig fins l'arxipèlag.

erosió [2] ...

M'agradaria saber quina serà la gota que farà vessar el vas.

pròrroga ...

Encara sóc a la Garrotxa, esgarrapant tant temps de poble com puc. La nit serà fresca i curta i en passaré una bona part acompanyada, doncs en Pèsol em deixarà dormir al seu llit, que abans era el meu.

Arreplego moments com aquell qui omple un bagul amb monedes d'or massís per fer-se un tresor a mida.

Riure fins que s'escapen les llàgrimes mentre procures no pixar-te a sobre.

Passejar pel costat del riu. Aigua i ocells. I aire. I vida.

El primer somriure que m'ha dedicat en Dani. I el segon, i el tercer...

La tranquil·litat amb la que s'ha adormit quan el tenia a coll.

Sortir de la dutxa i escoltar com trona. Vestir-se quan comença a ploure i sortir a fora.

Posar-se al llindar de l'aixopluc i sentir cada embat de pluja a les entranyes.

Notar els esquitxos per tot arreu, deixar-se mullar amb deixadesa i agrair l'embolcall d'olors enyorades.

El silenci que hi ha ara mateix. Cap cotxe, cap crit, cap conversa, cap cop, cap ascensor encallat... Res. Ara passa un camió... ... ... i de nou res.

Em pregunto sovint què hi faig a la ciutat. Demà a les 9 del matí, o abans, ja hauré perdut tota aquesta pau.

Per sort dimarts toca tornar, encara que sigui per anar al metge, però podré passejar els ulls a una bona part de la Garrotxa. I sense ganes de plorar.

dani&me ...

de com plou sobre mullat i de penjar d'un fil ...

Un matí d'un dimarts que no podríem considerar un dels meus millors dies. De fet a última hora del dilluns un petit 'clack' dins del meu cervell em va fer veure-ho tot d'una tonalitat grisa tirant a negra força desagradable. Tenir la sensació de que no m'agradaria gens el que m'esperava en aquella visita i la seguretat de que no anava mal encaminada.

Hi arribem cinc minuts abans de l'hora i encara no tenim temps de pensar en res que surt el metge i em demana si tinc visita amb ell.

-Sí.

-¿Nombre? (és sud-americà)

-N.L.

-Ya puedes pasar.

Un cop dins de la consulta se'm queda mirant fixament, assenteix amb el cap i diu:

-Me acuerdo de tí.

Intento somriure però no puc. El que tinc són unes ganes terribles de plorar. El buit que notava a la boca de l'estómac s'ha expandit per tota jo. Me acuerdo de tí...

-¿Hiciste el tratamiento que te dí?

-Sí.

-¿El dolor se pasó?

-No.

Arruga el front.

-Vamos a ver las radiografias.

I m'explica el que hi ha, molt bé, tant que quasi puc notar les vèrtebres. I em comfirma, més o menys, el que em temia. Hèrnia discal. I no dic absolutament res. Res de res. Si dic alguna cosa més que monosíl·labs, ploraré. Descarta l'operació i ens explica que hi ha molts tractaments possibles però que primer s'ha de confirmar el diagnòstic amb una ressonància magnètica.

És trist pujar al paradís i no ser capaç de veure'l per haver-se estat mirant massa el melic.

El dijous, després de no vessar encara cap llàgrima i de passar una tortura magnètica (quin atraüt!), la mossa del laboratori ens diu que sembla més una protusió que una hèrnia. I jo prefereixo que m'ho expliqui ben bé el doctor. Fins i tot li somriuré, tot i que a estones només vulgui plorar.

Som funàmbuls emocionals.

senyals [?]

Dos quarts d'onze de la nit. Un carrer de poble buit il·luminat minsament per un parell de faroles. Al cel uns quants núvols, la lluna, la fosca i un esgarip. M'aturo i miro tots els teulats que m'envolten i el cel. No veig res però sé que hi és. El silenci ho omple tot i m'estic allà ben quieta durant una estona. Més silenci. Torno a caminar i l'esgarip creua, de nou, la fosca. Continuo sense veure res però ja no m'aturo. Estic somrient.

Les quatre de la mateixa nit, o n'hauríem de dir les quatre de la matinada? Un altre carrer amb més llum en un altre poble, som tres que anem cap a dormir. Al cel ja només hi ha negror i el terra és moll. Sento un crit familiar i em torno a aturar. Aquesta vegada no és l'esgarip tot i que també el reconec. Aixeco el cap i la veig. Una ombra blanca creuant el cel negre.

Els antics grecs creien que si una òliba volava sobre l'exèrcit abans de la batalla, era una senyal de victòria. Jo espero poder guanyar la meva guerra particular.

i foris*...

Diu que hi ha un moment per a cada cosa en aquesta vida. I jo ara em prenc el moment de desconnectar-me del bloc per una temporada. Potser em penedeixo de la decisió demà passat, potser no. No he pogut estar mai gaire lluny d'aquí, però també confessaré que mai no havia tingut les sensacions que tinc ara.

Massa dies em trobo amb ganes de voler escriure i no saber lligar ni quatre lletres. O que acabo esborrant tot un post perquè m'he cansat de mi mateixa en el tercer o quart paràgraf o perquè penso que no cal que expliqui segons què, tot plegat ja n'hi ha prou en què ho sàpiga jo i realment a qui li importa?

N'he esborrat tants que m'ha fet plantejar el perquè tinc un bloc on ja no em sento com em sentia abans, on ja no hi puc abocar les coses com feia abans, on ja no puc ni vull parlar com abans. Fet i fotut no sé si he tingut mai gaire res de bo per dir durant tot aquest temps.

I ara ja m'estic cansant d'aquesta versió de mi i esborraria tot el que he escrit (d'aquest post) i posaria només un 'tancat temporalment'. Però seria massa fred, veritat?

No perdeu el temps trobant-me a faltar, hi ha coses molt més interessants per fer, creieu-me.

2. I foris!: exclamació usada per a declarar resolta definitivament una qüestió, sobre la qual no cal insistir ni posar dubtes (Ribes, Empordà, Olot, Gir., Mall.); cast. y se acabó! «No ho vull, i foris!»«Endavant, i foris!»No'n som, y foris, Aguiló Poes. 171. Me'n vaig y foris, Alcover Rond. i, 164. Resolució i foris! Valia més produir un soroll curt, Ruyra Parada 20.

Dani [3] ...

Rebre una trucada inesperada amb una invitació que fa que arribis a casa una hora més tard del que seria habitual.

Una hora contemplant 3 cares estimades.

Una maneta intentant agafar-me un dit.

Hi ha vincles, amors que són intrínsecs.

aquelles converses...

... que et fan pixar de riure.

Dani [2] ...

t'estimo

shelter ...

Avui he vist un niu de mallerengues blaves dins una caixa de llums.

Les cries treien el bec just a l'alçada del meu nas.

Més de Ray Lamontagne. Teràpia de música i fotos.

I és que cadascú es refugia allà on vol o allà on pot.

abismes ...

De quan la foto només és una excusa per poder posar música.

#tempsdeflors ...

Dia #1 (dimarts)

He vist flors i coses que no sé què eren.

Avui a Girona hi havia mitja França. 'Oui mon coeur?'

Claustre Catedral, Sarraïnes i Galligants #fail.

Senyores que no poden evitar fer una llista, en veu alta, de cada flor i cada fulla que veuen.

Senyores que confonen els lliris amb els clavells.

D'altres que semblen peixateres del mercat.

Avui he fet una foto amb una compacta amb carret. Quina sensació tan estranya. I quin mig ensurt quan el carret ha passat la foto.

Als Banys àrabs t'hi pots trobar al teu cosí.

Dia #2 (dimecres)

Dinar amb en Xevi (el 'loco' de cada dimarts) i flors. Teràpia.

'Fa olor a serrí', nenes grans pixapins. Ascolta, tu.

Fontana d'Or, Pujada de St. Domènech, Carbonera #fail.

Escales catedral, Seminari, Carbonera (Cisterna) #win.

Fer un muntatge, en un carreró del Call Jueu, amb filat per gàbies i escombretes de vàter i que quedi bé.

Trencar dos o tres pianos i/o orgues i fer un Rèquiem a les escales de la catedral.

Riure molt imaginant cap reals amb orquídies.

I un moment de pànic: trobar-se, sense previ avís, envoltats de personetes de mig metre d'alçada molt cridaneres.

Dia #3 (dijous)

Perdre mitja hora anant a buscar un paraigua a casa per si de cas.

Avui unes quantes fotos més abans no s'han posat a regar tot Girona. Aspersor gegant.

Hi ha hagut algun(a) imbècil que ha llençat 1 caixa i 1 ampolla de vidre al sol de l'Onyar. M'han espatllat la foto. #porque.

Hi ha unes cases-niu que són una delícia.

Fer fotos sota la pluja fent equilibris amb el paraigua, la reflex i tant com hi ha.

Remullar-se a gust.

Dia #4 (divendres)

Serà sense flors. Toca descansar.

sona...

la música que faltava...

fent un capmàs ...

Al·lèrgia.

Es veu que tot el que m'ha estat rondant aquest últims 15 dies ha sigut l'al·lèrgia. Ni angines, ni calipàndries, ni grips, ni mandangues. Al·lèrgia.

Si m'he passat 37 primaveres sense patir-ne, calia començar ara?

Aquest matí he parlat amb la Jana. Em deia 'tinc un cabell' i jo entenia 'tinc un cavall'. Quan li he preguntat 'i què fa?' (el cavall, esclar) ella ha entès 'i què fas?'. La seva resposta ha sigut 'Estic aquí casa, jo' i se n'ha anat a fer el que estava fent abans de parlar amb mi.

L'Arnau ja sap comptar fins a 10, sense fallar-ne ni una. Quan sent música, balla. Sistemàticament.

'Neus...' 'Digues' 'Anirem a casa la Neus?' 'Quan?' 'A les dotze!'

Aquest matí quan érem a l'hort ens ha enxampat, de nou, la pluja. Com que el safareig ens quedava relativament lluny (molt relativament), ens hem aixoplugat sota un paraigua natural doble. La part externa feta de plàtan, el folre intern d'avellaner. Érem el pare, el seu padrí, la pluja i jo.

Sovint trobes el cor on menys et pensaves.

Aquest viatge us deixo triar la cançó a vosaltres.

slowly ...

Volia fer un post, però no trobo paraules.

Tot continua igual i res no és el mateix.

Endless, Part 1 _ Phosphorescent

Endless, Part 2 _ Phosphorescent

Walkin' _ Phosphorescent

#totssomGuardiola ...

"Hem caigut moltes vegades com a equip i com a país i sempre ens hem aixecat."

Pep Guardiola, Madrid 26 abril 2011.

quatre que són sis...

Quan comences a escriure fent un balanç i veus que t'acabaràs deprimint, val més deixar-ho estar i distreure's amb alguna altra cosa. Quatre fotos, que en són sis, i cap a llegir que així el cap no dóna voltes a coses que no sap. Perquè quan tot ve precedit per un si condicional és absurd malgastar tanta energia.