Avui quan he fugit de la ciutat no he buscat els valsos d'Strauss tal i com havia fet les últimes 4 o 5 vegades. Avui he deixat sonar el que anava sortint.
You'd rather run
Then when the cops closed the fair
And the songbirds keep singing (...) like never before
Tell me what you see
So empty, so estranged
Sometimes I feel like I'm drowning
take the wings of the winter
And I've never been one to believe in love at first sight
This city is for strangers like the sky is for the stars
Help me get my feet back on the ground
I he arribat a casa mentre jugava a robar frases.
Jaymay, Iron and Wine, Fleetwood Mac, The Beatles, Ray Lamontagne, Alexi Murdoch, Iron and Wine (again), Jaymay (two times), The Beatles (again).
Ha sigut baixar del bus i notar la tardor fins el moll de l'os.
La llum, l'olor, la temperatura, l'aire, el paisatge...
Quina bona olor que feia el poble. De fred petit i fum. D'arbres podats i fulles per collir. De muntanyes acolorides i racons foscos. De núvols espritmatxats i tardes curtes. De jerseis cordats i clatells freds.
He olorat l'enyorança i l'alegria i feien la mateixa olor.
dimecres, 9 de novembre del 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Ja saps que jo sóc molt de ciutat, em costa entendre la gràcia que té viure al poble, però quan et llegeixo penso que no sé què fas a la ciutat, ets feliç allà al poble, sempre et revitalitza...
ResponEliminaDoncs tot i que a mi la ciutat m'agrada, penso que té molt més encant viure al poble, molt més frec a frec amb la natura. Més envoltada de natura que de ciment i formigó. Crec que, a la llarga, m'agradaria. I l'aire fred també m'agrada. Però sense necessitat de morir congelada cada matí, eh!
ResponEliminaM'has fet pensar una cosa per un post! Aviam si algun dia el faig...
Has definit un munt de coses en sis paràgrfs - els últims-. Avui he llegit que el que escriu bé és perquè ha llegit bona literatura i s´ha fixat a partir d´aqui un punt de partida. Jo afegiria que a alguns no els hi fa falta de fixar-s´hi, i mica en mica van creant tot un univers propi fet de moltes coses, com aquestes sis linees darreres del post.
ResponEliminaUn plaer, llegir-te.
jo, també sóc de ciutat, al contrari que en XeXu, sé perfectament que trobes al poble...
ResponEliminael mateix que trobaria jo.
el mateix que enyoro molts cops, sense tenir records per fer-ho...
el que sé que m'omple els dins i em renova...
sense que això signifiqui renegar de la ciutat...
petonet dolç i tardorenc, nina :o)**
"Vés on l'enyorança et porti"
ResponEliminaNo s'ha escrit aquest llibre encara (crec) però ja deu faltar poc.
El que seria viure a poble XeXu fa uns quatre anys que ja no sé què és, perquè abans d'agafar un pis a Girona al poble només hi dormia. Però si pogués treballar-hi i viure-hi no m'ho pensaria dos cops i deixaria la ciutat enrere. I em faria servei qualsevol poble... que tingués muntanyes i boscos aprop és clar.
ResponEliminaEncara no he trobat el meu lloc...
No sabria si definir-ho com a encant Yáiza, un poble té molts inconvenients també. La gent n'és un, però també aprèns a passar de tot el que puguin criticar, dir i/o inventar.
Jo el dia que trobi el meu lloc suposo que també m'agradarà estar-m'hi.
Allà on ets no sé si fa fred, però ja et ben asseguro que aquí no en fa gens. Aquesta tardor és una mica de fireta.
Au doncs, a escriure.
Ai Estranger... hi ha coses que se senten i ja està. A vegades costa mil móns passar-les a paraules i d'altres surten quasi soles, sense quasi ni pensar-les. Surten i ja està. Però m'otorgues uns mèrits que no em corresponen, tan sols he intentat descriure unes sensacions, una mica molt a la meva manera. No en sé gaire de descriure, no tinc paciència.
M'afalagues, això també ho reconec.
No negaré que m'agraden aquestes flors. Moltes gràcies maco.
I el mateix et dic, senyor afortunat (quines fotos de tardor!!!!)
Et diré Barbollaire que jo moltes vegades no sé què hi trobo. Hi ha la família, sí. Però també hi ha els paisatges. I també hi ha moltes (moltes!) coses que no m'hi agraden, però quan hi sóc puc veure arbres creixent en un ordre atzarós, puc veure muntanyes, molt de cel, ocells, nens corrent pels carrers, d'altres jugant a futbol a la plaça o rondant amb les bicicletes... Als pobles no hi ha aquella necessitat d'ordre de les ciutats, aquella por, aquell neguit. El ritme és diferent, també hi ha presses, molta pressa, però és diferent. La gent no és tota anònima... en fi... També podria fer tota una llista d'inconvenients, és clar ;)
Ui quin rotllo!
Sóc capaç de renegar de ciutats i pobles, però no diré noms! ;)
Una abraçada immensa Poeta!
Ostres Càndid com m'agrada aquesta frase! A mi em portaria a indrets on no he estat mai però que sé que enyoro.
Una abraçada!
Jo quan puc escapar-me al poble em passa el mateix. M'acabaria abraçant-me als pins. Però jo necessito veure la mar. Sóc de costa.
ResponEliminaHi ha pobles que tenen les muntanyes arran de mar Alyebard... potser en buscaré un, per poder-me perdre a les muntanyes i contemplar el mar ;-)
ResponElimina