De rebot acabes anant a buscar l'àlbum de fotos on comença tot a partir de les fotos dels besavis. En recordes una de l'avi de quan va tornar de la guerra. Repasses l'àlbum i enganxes, de nou, les fotos que amb el pas dels anys han caigut.
I encara no saps com, acabes oferint-te per digitalitzar tot el reguitzell de diapositives que té el pare. Fent un capmàs diria que n'hi ha unes 3000. I clar, abans penses que caldria ordenar-les per dates i temes i/o viceversa.
M'he passat dos dies viatjant en el temps tot mirant diapos amb un visor de l'anydelamariacastanya i després amb el projector.
I només escoltar aquell so tan típic ens he recordat a tots reunits, amb l'habitació ben fosca i mirant diapositives.
Aquesta tarda hi hem tornat. No hi érem tots, no pas mirant, però sí que hem sortit tots a la pantalla.
Com han canviat els paisatges. I les persones.
Amb aquest exercici visual he descobert d'on ens ve la dèria al meu germà i a mi.
I també l'amor que sentim tots els germans per la natura i el que ens envolta.
Com he rigut també.
Surto en una que semblo un ximpanzè vermell obès. I si només fos aquesta rai!
El cas és que em reconec a les imatges i, per tant, sé que hi era. Però no ho recordo. No pas en la majoria de diapositives. En algunes, per edat, és impossible però en altres, on ja sóc més gran, tampoc en sóc capaç.
Què se n'ha fet de la meva memòria?
Trobo que és injust no recordar com n'era de feliç.
La memòria té els seus límits, i diuen que és selectiva, no sé,però el que et volia dir és que si no te´n recordes de tots els instants feliços plasmats en diapositives és perquè són tants que la memòria segur que te n´ha seleccionat uns quants, probablement els millors. I si no, fes memòria.
ResponEliminaJo abans també feia diapositives de quan viatjava per vacances, i tinc encara el projector guardat. Fa molt de temps que no les miro.
Per cert, potentilles les explosions al cel. Bon canvi de ritme.
ResponEliminaEscrius de meravella.
ResponEliminaPell de gallina.
De moltes fotos no guardam records, però sí d'altres molts moments.
Un post preciós.
No podem retenir tots els records, però son moltes les vegades que en veure imatges d'aquest tipus el nostre cervell ens en retorna unes quantes.
ResponEliminaÉs possible que aquest post sigui d'ahir diumenge al matí i no s'hagi actualitzat fins ara? O és que l'has penjat tard? No m'agrada arribar amb 24h d'endarreriment!
ResponEliminaNo només passa als llibres que el passat, ben explicat i estructurat, ens porta a entendre el present i les previsions de futur. De vegades, quan llegim, sembla molt inversemblant que tot lligui i tot tingui una explicació, però no és més que un reflex de la realitat. Tots tenim un passat, que per sort cada cop està més documentat i el podem perdre menys. Mires enrere i veus d'on vens, saps per què ets d'una manera o per què t'agraden certes coses, i altres et disgusten. Curiós, molt curiós, però la genètica, i el que fan amb nosaltres els que la comparteixen, és molt important per entendre'ns. No s'ha de caure, però en que els temps passats eren millors. Eren com eren, diferents, i tot el bagatge que tenim ens serveix i també condiciona. El futur l'estem fent, i depèn del que fem ara mateix com aniran el records de futures generacions.
T'imagines? Potser d'aquí molts i molts anys algú parlarà de tu en un blog i no comentarà que et van fer una entrevista (o sí qui sap), i farà referència al Nòmades del Vent, i al teu compte de twitter, per explicar la importància que tenies a la xarxa. Ara es pot tenir visibilitat, pots deixar un llegat molt documentat.
Veure que has estat més vegades feliç que no pas recordaves és un gran què. Atresora-la aquesta felicitat retrobada, sempre va bé tenir remanent :)
ResponEliminaJo em que amb el que diu la Clidice. Cal tornar-los a guardar.
ResponEliminaParlant de remenar records. Aquests dies estic llegint una mena de llibret de memòries que va escriure el meu padrí recent tornat de la Guerra Civil, després d'estar a la Batalla de l'Ebre i rondar per les espanyes dos anys en camps de treball forçat... és de pell de gallina! Ja l'havia llegit feia molts anys però mira, el vaig escanejar tot (amb cartes i telegrames inclosos) i ara me l'estic tornant a llegir ja que gairebé no el recordava. Realment entenc perquè el meu padrí ha viscut marcat la resta de la seva vida per aquestes vivències tan impactants...
ResponEliminaEn aquest cas, el meu padrí, no ha pogut oblidar res i gens de tot el que hi va viure tot i que diuen que la memòria sempre tendeix a guardar els bons moments i anar desdibuixant els dolents. Entenc que traspassat un límit de terror això ja deixa una marca per tota la vida.
Per cert, el meu padrí encara és ben viu eh?... i amb 96 anys camí dels 97!
Porquet, saps si el teu padrí va estar per Mallorca?
ResponEliminaUi, parlo de memòria però crec que no.
ResponEliminaSi no m'equivoco (t'ho podria confirmar) va estar a Pamplona, Gasteiz i a Utrillas (Terol) a unes mines de carbó.
La meva és limitadíssima Estranger, sobretot la de quan era petita. No recordo ni quan van néixer els meus germans (tenia 5 i 7 anys), però sí recordo quan em van dir que tindria un germà i el nom que li posarien. Em va costar molt aprendre'l!
ResponEliminaOh, fes-ho... és un plar mirar diapositives :)
Els EITS són boníssims!!
Caram Jaqme, em faràs posar vermella... moltes gràcies.
Jo tinc pocs records, potser els podria comptar amb les dues mans.
Gràcies de nou.
A vegades Garbi no sé si realment tinc records o si és que m'ho he après de memòria després de tant sentir-ne parlar :)
El vaig fer i penjar diumenge al vespre XeXu :)
Els meus pares no han tingut mai gaires calers, això quan n'han tingut algun, però clar amb quatre fills no pots pas amassar cap fortuna si ets una persona honrada. Però a casa, a mi i als meus germans, del que és més important no ens n'ha faltat mai.
Si tenim sort, que diria que aquí n'hem tinguda més o menys tots, la millor època de la nostra vida ha sigut la infància. I no ho dic pas per creure auxò de que els temps passat són els millors, sinó perquè llavors no teníem cap altra preocupació que gaudir. La felicitat completa desapareix quan comença a perdre's la inocència.
Calla, calla, per sort hi ha persones realment importants i seran les que tindran protagonisme. A mi que em deixin rondinar tranquil·la.
Doncs sí Clidice, però tampoc vull donar-li gaire importància. Ara ens toca crear moments d'aquests pels petits de la família i ens ho passem teta. Com que de fotos no en faltaran pas, podran veure com rivíem cada vegada que estàvem plegats :)
I cal fer-ne de nous Alyebard!
Ostres El... el meu avi va estar a Miranda d'Ebre, després el van traslladar a diferents camps de treball forçat a Los Barrios (Cadiz), Punta Paloma, Línea de la Concepción, al Pasteral per arreglar una carretera que va a Susqueda, a Castelló d'Empúries a excavar les runes i a Cerro Muriano (Córdoba) i finalment, el 16 de novembre de 1942, va tornar cap a casa.
L'avi aquest 1 de novembre en farà 95, és del 1916. T'imagines que haguessin coincidit en algun moment?
L'avi no en vol parlar de tot això, ho té molt fresc a la memòria però procura no pensar-hi. Aquesta entrevista ha sigut l'única vegada que n'ha parlat. Va decidir explicar-ho una vegada i prou. Anècdotes soltes sí que n'explica, però de coses inofensives, com quan s'alimentava de les aglans dels porcs quan estava perdut per les espanyes, per exemple.
Sabia que et cridaria l'atenció el comentari del Porquet Jaqme, si no haguessis dit res t'ho hauria comentat :)