Si alguna vez no me vuelven a ver
porque a mí, como a todos, se me olvida
algo va a quedar adentro tuyo siempre
algo que yo te dejé alguna vez
No importa si no venís conmigo
este viaje es mejor hacerlo solo
yo te voy a recordar todos los días
porque un amor así nunca se olvida
Te seguiría por todas partes y volvería a la ciudad
si me das otra oportunidad de volver a empezar mejor que antes
quiero darte cada uno de mis instantes
nunca más voy a mentir de nuevo
porque no voy a olvidarte nunca más
Y volvería por todas partes
para encontrarte y preguntarte
si me das otra oportunidad
Va a ser mejor que te intente olvidar
porque queda mucho tiempo por delante
algo va a quedar adentro tuyo siempre
algo que yo te deje alguna vez
porque no voy a olvidarte nunca más
porque yo no te voy a olvidar!
Porto tot el dia cantant aquesta cançoneta del Calamaro... Tuyo siempre... i és que la melodia anima... una cançoneta alegre i enganxosa... molt enganxosa... i m'agrada!
dimarts, 11 de juliol del 2006
divendres, 7 de juliol del 2006
dijous, 6 de juliol del 2006
Thor...
Aquesta nit m'ha visitat Thor.
Potser no li va agradar la batalla d'ahir, doncs m'ha despertat una vegada i una altra... cada volta cridant una mica més que l'anterior.
M'ha fet sortir del llit i tancar alguna finestra, per por de que convidés Frey i m'inundés la casa, però no, no ha caigut ni una gota.
Però tot plegat s'ha quedat en res, un ensurt amb un tro que ho ha fet tremolar tot i una servidora dormint plàcidament, doncs si alguna cosa m'agrada especialment són les nits de tempesta.
Potser no li va agradar la batalla d'ahir, doncs m'ha despertat una vegada i una altra... cada volta cridant una mica més que l'anterior.
M'ha fet sortir del llit i tancar alguna finestra, per por de que convidés Frey i m'inundés la casa, però no, no ha caigut ni una gota.
Però tot plegat s'ha quedat en res, un ensurt amb un tro que ho ha fet tremolar tot i una servidora dormint plàcidament, doncs si alguna cosa m'agrada especialment són les nits de tempesta.
dimecres, 5 de juliol del 2006
guerra
Tarda tensa a l'oficina... amb crits... amb punyals volant per l'aire en forma de paraules.
El "jefe" mirant-s'ho des del seu lloc, sense dir ni ase ni bèstia, fins que s'ha acabat la guerra dialèctica.
Llavors, amb to de veu condescendent i ridícul i com si nosaltres fóssim tontos, ens deia que hi hagués bon rotllo i harmonia.
"Ja fas tard per això!" li he etzibat amb ràbia. M'ha sortit del fons de l'ànima, de dins l'estòmac.
Ara, estic més tranquil·la. He vomitat algunes de les coses que no podia païr.
Avui Catalunya ha guanyat la primera batalla a la France.
El "jefe" mirant-s'ho des del seu lloc, sense dir ni ase ni bèstia, fins que s'ha acabat la guerra dialèctica.
Llavors, amb to de veu condescendent i ridícul i com si nosaltres fóssim tontos, ens deia que hi hagués bon rotllo i harmonia.
"Ja fas tard per això!" li he etzibat amb ràbia. M'ha sortit del fons de l'ànima, de dins l'estòmac.
Ara, estic més tranquil·la. He vomitat algunes de les coses que no podia païr.
Avui Catalunya ha guanyat la primera batalla a la France.
dilluns, 3 de juliol del 2006
anar a buscar la pluja...
Dissabte.
Matí calorós.
Invitació a Ogassa.
Acceptació de bona gana.
Garrotxa, Ripollès... una bellesa assedegada.
Pronòstic del temps: pluja al Pirineu.
Dinar a peu de carretera sota l'ombra.
Papallones, flors, maduixes de bosc, airet i trons.
Camprodon, sensació d'arribar a casa, cafè i pluja tímida.
Sortim a buscar la tempesta, sempre ens ha agradat molt.
Llanars, llum de vespre a l'inici de la tarda.
Gotes com punys, llamps, trons, olor de terra.
Reculem quan cauen els primers granets, Vilallonga.
Els nuvols fan camí sobre nostre.
Tornem per Capsacosta, quins records!
La pluja ens segueix...
fins a casa.
Passeig, fresca...
AIGUA!!!
Matí calorós.
Invitació a Ogassa.
Acceptació de bona gana.
Garrotxa, Ripollès... una bellesa assedegada.
Pronòstic del temps: pluja al Pirineu.
Dinar a peu de carretera sota l'ombra.
Papallones, flors, maduixes de bosc, airet i trons.
Camprodon, sensació d'arribar a casa, cafè i pluja tímida.
Sortim a buscar la tempesta, sempre ens ha agradat molt.
Llanars, llum de vespre a l'inici de la tarda.
Gotes com punys, llamps, trons, olor de terra.
Reculem quan cauen els primers granets, Vilallonga.
Els nuvols fan camí sobre nostre.
Tornem per Capsacosta, quins records!
La pluja ens segueix...
fins a casa.
Passeig, fresca...
AIGUA!!!
Ser un cronopio...
Conservación de los recuerdos
Los famas para conservar sus recuerdos proceden a embalsamarlos en la siguiente forma: Luego de fijado el recuerdo con pelos y señales, lo envuelven de pies a cabeza en una sábana negra y lo colocan parado contra la pared de la sala, con un cartelito que dice: "Excursión a Quilmes", o: "Frank Sinatra".
Los cronopios, en cambio, esos seres desordenados y tibios, dejan los recuerdos sueltos por la casa, entre alegres gritos, y ellos andan por el medio y cuando pasa corriendo uno, lo acarician con suavidad y le dicen: "No vayas a lastimarte", y también: "Cuidado con los escalones". Es por eso que las casas de los famas son ordenadas y silenciosas, mientras en las de los cronopios hay gran bulla y puertas que golpean. Los vecinos se quejan siempre de los cronopios, y los famas mueven la cabeza comprensivamente y van a ver si las etiquetas están todas en su sitio.
Cortázar, Julio; Historias de cronopios y de famas, Buenos Aires, Sudamericana, 1994
Los famas para conservar sus recuerdos proceden a embalsamarlos en la siguiente forma: Luego de fijado el recuerdo con pelos y señales, lo envuelven de pies a cabeza en una sábana negra y lo colocan parado contra la pared de la sala, con un cartelito que dice: "Excursión a Quilmes", o: "Frank Sinatra".
Los cronopios, en cambio, esos seres desordenados y tibios, dejan los recuerdos sueltos por la casa, entre alegres gritos, y ellos andan por el medio y cuando pasa corriendo uno, lo acarician con suavidad y le dicen: "No vayas a lastimarte", y también: "Cuidado con los escalones". Es por eso que las casas de los famas son ordenadas y silenciosas, mientras en las de los cronopios hay gran bulla y puertas que golpean. Los vecinos se quejan siempre de los cronopios, y los famas mueven la cabeza comprensivamente y van a ver si las etiquetas están todas en su sitio.
Cortázar, Julio; Historias de cronopios y de famas, Buenos Aires, Sudamericana, 1994
dijous, 29 de juny del 2006
dimecres, 28 de juny del 2006
perdre el fil...
fil m. Cos de forma capil·lar, molt prim, flexible, d'una llargària indefinida, format ajuntant i torçant fibres o filaments, que serveix per a cosir, fer teixits, etc. Fil de seda, de cotó. Fil d'ordit. / Fil de lli. Una camisa de fil. / fil cru Fil que no ha sofert cap operació de rentatge, blanqueig o tintura. / fil d'empalomar Cordill molt prim de cànem. / fil de cuca Pèl de seda. / fil de veles Fil prim i fort, de cànem, emprat per a cosir veles. / FIG. posar fil a l'agulla Iniciar una actuació. / FIG. donar fil a algú Deixar-lo dir, fer, etc., com a aquella persona de qui no hem de fer cap cas digui el que digui, faci el que faci, etc. // Objecte, apèndix, òrgan, etc., semblant a un fil, filament; fibra separada; metall estirat en forma de fil; vena molt prima d'un mineral; doll molt prim. Una escorça que fa fils. Fil de pita, d'atzavara. Treure els fils de les mongetes abans de coure-les. Fil de la llengua. El fil que segrega l'aranya, el cuc de seda. Fil metàl·lic. Fil de ferro, de coure. Els fils del telègraf, del telèfon. El fil conductor. Li brollava de la ferida un fil de sang. La sang li corria fil a fil. Un fil de veu. / sense fil loc. adj. Dit de tot sistema de comunicació elèctrica feta sense fils conductors. Telèfon sense fil. // Enfilall. Un fil de perles. // Tall d'un instrument. passar a fil d'espasa Passar a degolla. Fina aresta tallant de les eines de tall afinat. / Carena d'una serralada. / a fil de roda Ben bé a proa. / a fil de vent Ben bé a sobrevent. // FIG. Il·lació entre les parts d'un discurs, d'una argumentació, etc. El fil d'un discurs, de les idees. / el fil de la vida El curs de la vida. // a dret fil En la direcció del fil o de la fibra. Serrar a dret fil.
dimarts, 27 de juny del 2006
divendres, 23 de juny del 2006
vespre...
El cel encès tenyeix Olot de roig.
Com cada vespre,
una flauta desafinada omple l'espai silenciós.
El gat ronroneja.
Algú toca un timbre...
dijous, 22 de juny del 2006
nit màgica o romanços?
"La celebració del solstici d'estiu és gairebé tan antiga com la mateixa humanitat.
Els diversos pobles i cultures, fogueres i ritus del foc de tot tipus intenten simbolitzar el poder del sol i ajudar-lo a renovar la seva energia. Que les nits continuïn essent curtes i els dies llargs.
Una altra cosa és que el sol es digni a escoltar als homes.
Els estudiosos apunten que els ritus motivats per la Festa de Sant Joan a Europa tenen un mateix origen. Cèltic. I que l'Església, com amb molts altres ritus precristians, la fagocita. L'adapta al seu credo i la fa seva. Així, una festa mil·lenària i d'origen mític es converteix en religiosa.
L'origen cèltic de la màgica nit de Sant Joan ens porta a indagar en els ritus que realitzen els druides, els sacerdots celtes. Els druides són els dipositaris de la saviesa profana i de la sagrada. Convençuts que, tard o d'hora, el foc i l'aigua s'ensenyoriran del món i que, per tant, és imprescindible adorar-los i sacralitzar-los.
Així, en la foguera sagrada que crema en la nit més curta de l'any, acostuma a repetir-se a les nits següents. Els tions cremats i les cendres seran llançats als camps per purificar-los (i, aprofitant l'avinentesa, per adobar-los). Resultat? Amb la purificació dels cultius, aquests creixeran més ufanosos i productius. La natura reneix. I és que la nit de Sant Joan té un caràcter de fecunditat. És costum que les noies saltin per damunt les flames per assegurar-se relacions sexuals sense conseqüències no desitjades. Això sí, és imprescindible que les flames no arribin a tocar a la noia en qüestió perquè aquesta no quedi embarassada. Contràriament a Irlanda, on la cultura celta encara avui dia manté molta força, les parelles aprofiten aquesta nit per saltar per damunt el foc per assegurar-se la descendència. I el mateix es fa amb el bestiar.
Però mentre la foguera crema, els celtes dansen i, gràcies al foc, fugen del pecat i les seves ànimes troben la pau. També caminen per damunt el foc amb els peus descalços, sense cremar-se. És més. Hi ha qui carrega a les espatlles algun noiet per caminar sobre les brases. No és masoquisme, no. Com més pes, menys perill de cremades als peus. No és gens estrany, doncs, que, amb aquesta forta influència del foc, els druides l'utilitzin per a la quiromància. Que segons l'espetec, el color o la forma de les flames augurin un futur o un altre. Una pràctica que no és exclusiva de la cultura celta.
Els estudiosos apunten que els ritus motivats per la Festa de Sant Joan a Europa tenen un mateix origen. Cèltic. I que l'Església, com amb molts altres ritus precristians, la fagocita. L'adapta al seu credo i la fa seva. Així, una festa mil·lenària i d'origen mític es converteix en religiosa.
L'origen cèltic de la màgica nit de Sant Joan ens porta a indagar en els ritus que realitzen els druides, els sacerdots celtes. Els druides són els dipositaris de la saviesa profana i de la sagrada. Convençuts que, tard o d'hora, el foc i l'aigua s'ensenyoriran del món i que, per tant, és imprescindible adorar-los i sacralitzar-los.
Així, en la foguera sagrada que crema en la nit més curta de l'any, acostuma a repetir-se a les nits següents. Els tions cremats i les cendres seran llançats als camps per purificar-los (i, aprofitant l'avinentesa, per adobar-los). Resultat? Amb la purificació dels cultius, aquests creixeran més ufanosos i productius. La natura reneix. I és que la nit de Sant Joan té un caràcter de fecunditat. És costum que les noies saltin per damunt les flames per assegurar-se relacions sexuals sense conseqüències no desitjades. Això sí, és imprescindible que les flames no arribin a tocar a la noia en qüestió perquè aquesta no quedi embarassada. Contràriament a Irlanda, on la cultura celta encara avui dia manté molta força, les parelles aprofiten aquesta nit per saltar per damunt el foc per assegurar-se la descendència. I el mateix es fa amb el bestiar.
Però mentre la foguera crema, els celtes dansen i, gràcies al foc, fugen del pecat i les seves ànimes troben la pau. També caminen per damunt el foc amb els peus descalços, sense cremar-se. És més. Hi ha qui carrega a les espatlles algun noiet per caminar sobre les brases. No és masoquisme, no. Com més pes, menys perill de cremades als peus. No és gens estrany, doncs, que, amb aquesta forta influència del foc, els druides l'utilitzin per a la quiromància. Que segons l'espetec, el color o la forma de les flames augurin un futur o un altre. Una pràctica que no és exclusiva de la cultura celta.
La màgia d'una nit màgica
La màgica nit de Sant Joan, però, té una llegenda gairebé unànime a tot el món. Durant aquesta nit les "portes" que comuniquen amb el Més Enllà s'obren. Així, durant aquesta nit es pot accedir a grutes, castells i indrets encantats. S'alliberen de les seves presons a princeses i reines mores que estaven presoneres víctimes d'alguna bruixeria o malefici. Dones d'aigua, follets i altres éssers màgics aprofiten aquesta nit per donar un tomb i poder ser vistos per l'ull humà. El dimoni també aprofita per passejar-nos pel nostre món. Les plantes verinoses perden les seves propietats perjudicials. En canvi, les herbes guaridores centupliquen les seves virtuts. Aquesta nit, els tresors guardats a les entranyes de la Terra surten a l'exterior perquè algun pobre mortal deixi, almenys, de ser pobre. La rosada que cau en aquesta màgica matinada cura 101 malalties i fa més bell i jove a aquell que s'imprengui tot el cos. Resumint. Durant aquesta nit s'obre la porta que ens introdueix al coneixement del futur i a les dimensions màgiques de la realitat."
dimarts, 20 de juny del 2006
errar ens fa humans?
"Cambiar la realidad es en el caso de mis libros un deseo, una esperanza; pero me parece importante señalar que mis libros no están escritos, ni fueron vividos ni pensados con la pretensión de cambiar la realidad. Hay gente que ha escrito libros como contribución para una modificación de la realidad. Yo sé que la modificación de la realidad es una empresa infinitamente lenta y difícil. Mis libros no son funcionales en ese sentido. Un filósofo escribe un sistema filosófico convencido de que es la verdad y se supone que eso modificará la realidad, puesto que él supone que tiene razón. Un sociólogo establece una teoría y es lo mismo. Un político también pretende cambiar el mundo. En el caso mío el plano es muchísimo más modesto. Digamos que es Oliveira que habla; volvemos a uno de los temas constantes de Rayuela. Yo tengo la convicción profunda, y cada día que pasa la siento más profundamente, de que estamos embarcados en una vía, en un camino equivocado. Es decir que la humanidad se equivocó de camino."
Julio Cortázar
Julio Cortázar
diumenge, 18 de juny del 2006
Opus spicatum
Fa temps que em van "regalar" uns quants llibres de poesia, van arribar a les meves mans de casualitat, salvant-los del contenidor de reciclatge. S'han passat un temps desats, sense vida, oblidats fins i tot... fins aquesta setmana passada, que han recobrat vida, els vaig passejant amunt i avall i me'ls vaig llegint a la meva manera, sabia que feia bé quedat-me'ls.
Un d'aquests llibres és Opus spicatum de Lluís Calvo, guanyador del Premi Maria Mercè Marçal, 2000.
I una de les joies que hi he trobat és la següent:
L'oblit com un ocell
Aquest vent que fuig, relíquia del capvespre, endurirà el seu nom per rebotar en síl·labes.
No em fatiga l'excés, sinó la seva absència.
No en tens prou amb les flors de fer-te aroma: et cal un temps ocult, el bulb que et signfica.
En els ulls hi ha la llum. Oblidate'n, dels astres.
Desig del pelegrí abans de l'arribada: una demora.
El desig mai no va: retorna, fins i tot en somnis.
Només el buit és lliure.
Recol·lecto fruits darrera de les pluges. Un ocell espicossa, aquí i enllà. Sense pensar-hi.
El poema no és una forma d'arqueologia. La seva història és sempre absent, deshabitada.
La realitat és una forma d'eficiència.
Aquesta petja és temps i espai. De salvatgina, deies?
Més dolorós que les paraules: el que callen.
Un rostre, un cel. Tots dos fugaços?
L'alçada del desig en una terra plana.
La realitat matisa el món. És una nota a peu de pàgina.
Entre onada i onada, la meva ànsia.
Enveges la paraula que no has dit, el teu silenci.
Una mirada obscura. Hi entraries?
La fageda nua, el repòs hivernal. Així la vida: una virosta que cruix sota els teus passos.
Fascina l'alçada. I el dolor.
La negació és la forma de poder. La més sincera.
La veritat és l'elusió més sinuosa.
El record crema abans que el foc.
O l'ètica o la deseperació? Potser, tan sols, una desesperació més ètica.
Per les frondes, pels camins eludits, per les tanques que reciten la llum de la tardor, pels teus ulls, pel respir.
Aquesta vida encara, meva i teva.
La comitiva del vent. El salconduit, la fuga.
La pluja em farà humà.
La llibertat és un parèntesi. De vegades, poques, un punt i a part.
Un frec d'horitzons tremola en l'aire, davalla fins les platges que alliberen els ulls. Els palets entre els dits s'hi arrodoneixen.
L'oblit com un ocell.
Entre el món i tu hi ha un esposori de paraules. I emmudeixo.
Sant Cugat del Vallès-Barcelona, 1997-1998
Un d'aquests llibres és Opus spicatum de Lluís Calvo, guanyador del Premi Maria Mercè Marçal, 2000.
I una de les joies que hi he trobat és la següent:
L'oblit com un ocell
Aquest vent que fuig, relíquia del capvespre, endurirà el seu nom per rebotar en síl·labes.
No em fatiga l'excés, sinó la seva absència.
No en tens prou amb les flors de fer-te aroma: et cal un temps ocult, el bulb que et signfica.
En els ulls hi ha la llum. Oblidate'n, dels astres.
Desig del pelegrí abans de l'arribada: una demora.
El desig mai no va: retorna, fins i tot en somnis.
Només el buit és lliure.
Recol·lecto fruits darrera de les pluges. Un ocell espicossa, aquí i enllà. Sense pensar-hi.
El poema no és una forma d'arqueologia. La seva història és sempre absent, deshabitada.
La realitat és una forma d'eficiència.
Aquesta petja és temps i espai. De salvatgina, deies?
Més dolorós que les paraules: el que callen.
Un rostre, un cel. Tots dos fugaços?
L'alçada del desig en una terra plana.
La realitat matisa el món. És una nota a peu de pàgina.
Entre onada i onada, la meva ànsia.
Enveges la paraula que no has dit, el teu silenci.
Una mirada obscura. Hi entraries?
La fageda nua, el repòs hivernal. Així la vida: una virosta que cruix sota els teus passos.
Fascina l'alçada. I el dolor.
La negació és la forma de poder. La més sincera.
La veritat és l'elusió més sinuosa.
El record crema abans que el foc.
O l'ètica o la deseperació? Potser, tan sols, una desesperació més ètica.
Per les frondes, pels camins eludits, per les tanques que reciten la llum de la tardor, pels teus ulls, pel respir.
Aquesta vida encara, meva i teva.
La comitiva del vent. El salconduit, la fuga.
La pluja em farà humà.
La llibertat és un parèntesi. De vegades, poques, un punt i a part.
Un frec d'horitzons tremola en l'aire, davalla fins les platges que alliberen els ulls. Els palets entre els dits s'hi arrodoneixen.
L'oblit com un ocell.
Entre el món i tu hi ha un esposori de paraules. I emmudeixo.
Sant Cugat del Vallès-Barcelona, 1997-1998
divendres, 16 de juny del 2006
Olor
Ahir al vespre, a quarts d'onze es va posar a ploure. Em va agafar per sorpresa, doncs no m'havia adonat de que s'estava ennuvolant. Una bona ruixadeta, que va prou bé, encara que ni la terra ni jo en fem prou. Estava al llit llegint quan de sobte l'aigua va trucar a la finestra. Sense pensar-m'ho ni un moment ja estava pujant la persiana i obrint la finestra, perquè entrés la seva música, la seva fresca, la seva olor... Pluja compartida, com gairebé tota la que visc en els últims temps, a quilòmetres de distància. Acabo el capítol i s'acaba la pluja. Tanco la finestra, doncs tenim la sort de que a la nit refresca i més si la fortuna ens porta pluja, i em disposo a deixar-me endur pel món dels somnis.
Somni estrany el d'aquesta nit, estrany que el recordi també, encara que sigui vagament. El despertador comença a donar la tabarra a les sis. Mandrejo una mica, el gat ve a donar-me el bon dia... faig un salt i em poso sota la dutxa... esmorzo, poc, amb una esgarrapada.
Surto de casa a quarts de set... només passar la porta se sent l'olor. Les meves glàndules pituïtàries fan festa major... olor de pluja, olor de terra humida... ahir va entrar amb algún veí i ha passat la nit al replà, semblava talment com si m'hi esperés, quieta, darrera la porta.
Somni estrany el d'aquesta nit, estrany que el recordi també, encara que sigui vagament. El despertador comença a donar la tabarra a les sis. Mandrejo una mica, el gat ve a donar-me el bon dia... faig un salt i em poso sota la dutxa... esmorzo, poc, amb una esgarrapada.
Surto de casa a quarts de set... només passar la porta se sent l'olor. Les meves glàndules pituïtàries fan festa major... olor de pluja, olor de terra humida... ahir va entrar amb algún veí i ha passat la nit al replà, semblava talment com si m'hi esperés, quieta, darrera la porta.
dijous, 15 de juny del 2006
No hi ha llibertat d'elecció
Miquel Masoliver va deixar ben clar ahir que no vol jugar més amb la selecció espanyola d'hoquei sobre patins, i que només l'amenaça d'una sanció que podria ser de dos a cinc anys de suspensió l'ha fet reconsiderar la decisió. Ja fa uns quants anys que es va eliminar l'obligació d'anar a l'exèrcit espanyol, però la llei espanyola de l'esport, del 1990, continua obligant esportistes estatals a anar a les convocatòries de les seleccions. I, a més, la federació de patinatge espanyola l'amenaça amb una sanció que podria ser més gran que la que rebria si donés positiu en un control antidopatge. Fer esport a l'Estat espanyol no és totalment lliure, com demostra el cas de Masoliver. Pau Gasol, Raül Lopez, Fernando Hierro i Enric Masip i altres jugadors d'hoquei sobre patins -l'any 1996, per exemple- han renunciat abans a competir amb les seleccions espanyoles. I mai no ha passat res. Quina és la diferència amb Masoliver? Que el jugador del Barça ha dit que prefereix jugar amb Catalunya. Les lleis no són iguals per a tothom? El cansament, voler estar més temps amb la família o els desacords amb l'entrenador són fets acceptables. Voler jugar amb Catalunya, no.
Editorial d'El 9 (Diari esportiu català) - 14 de juny del 2006
Editorial d'El 9 (Diari esportiu català) - 14 de juny del 2006
dimecres, 14 de juny del 2006
Nacions i No
Diumenge propvinent els catalanets són cridats a votar l’Estatut. Que, tenint en compte l’autoesmotxada a què se’l va sotmetre aquí primer, i el cepillo (com és possible que en llengua imperial no hi hagi paraula específica per dir «ribot»?) que li han passat després a la Reichshauptstadt, caldria pronunciar el Ehtatú. Mirem-nos aquesta realitat, com voldria Oscar Wilde, conscients que és ella qui imita la literatura i no pas a l’inrevés.
Tragicitat: hi ha el bé i el mal (segons quin sigui el resultat del referèndum), la situació és de caixa o faixa (la vida o la mort del país) i la culpabilitat és ineludible (pel fet, es voti el que es voti, d’haver-ho de fer de bracet amb segons qui).
Comicitat: el producte aquest sobre què cal pronunciar-se és fruit de la imperfecció (dels polítics autonómicos que l’han parit amb gran esforç i dels nacionales que l’han retallat d’un plumazo) i retrata les aspiracions de qui, ençà i enllà, els ha elegit.
Tragicomicitat: després de tan llarg periple, és possible que ens retrobem al mateix punt de partença; segons qui, contentet amb quatre engrunes més a la mà (còmic); segons qui, indignat i exhaust per no haver obtingut —o retingut— més de tallada (tràgic).
Com que, en qualsevol cas, tot aquest canyaret, més que no pas sembrar divisions en el si de la societat catalana (i espanyola), ha servit simplement per evidenciar-les, importa llavors, davant la contundència de les raons esgrimides a favor i en contra de les diferents opcions possibles, remetre’s a la ironia, entesa sempre, com volia Ors, en tant que adhesió intel·lectual incompleta. I, des d’aquesta actitud literària, pensar en Vittorini, Uomini e no (1945), en Pedrolo, Homes i no (1958), i manllevar-los l’anacolut d’idèntic títol per referir-lo a les nacions. En la convicció que sovint aquestes fan bona la paradoxa: qui les nega, és o bé qui més malda per destruir-les, o bé qui més brega per enfortir-les. Quina serà, catalanet, el dia 18, la teva nació?
la columna _ Josep Murgades (contraportada del Punt d'avui)
Tragicitat: hi ha el bé i el mal (segons quin sigui el resultat del referèndum), la situació és de caixa o faixa (la vida o la mort del país) i la culpabilitat és ineludible (pel fet, es voti el que es voti, d’haver-ho de fer de bracet amb segons qui).
Comicitat: el producte aquest sobre què cal pronunciar-se és fruit de la imperfecció (dels polítics autonómicos que l’han parit amb gran esforç i dels nacionales que l’han retallat d’un plumazo) i retrata les aspiracions de qui, ençà i enllà, els ha elegit.
Tragicomicitat: després de tan llarg periple, és possible que ens retrobem al mateix punt de partença; segons qui, contentet amb quatre engrunes més a la mà (còmic); segons qui, indignat i exhaust per no haver obtingut —o retingut— més de tallada (tràgic).
Com que, en qualsevol cas, tot aquest canyaret, més que no pas sembrar divisions en el si de la societat catalana (i espanyola), ha servit simplement per evidenciar-les, importa llavors, davant la contundència de les raons esgrimides a favor i en contra de les diferents opcions possibles, remetre’s a la ironia, entesa sempre, com volia Ors, en tant que adhesió intel·lectual incompleta. I, des d’aquesta actitud literària, pensar en Vittorini, Uomini e no (1945), en Pedrolo, Homes i no (1958), i manllevar-los l’anacolut d’idèntic títol per referir-lo a les nacions. En la convicció que sovint aquestes fan bona la paradoxa: qui les nega, és o bé qui més malda per destruir-les, o bé qui més brega per enfortir-les. Quina serà, catalanet, el dia 18, la teva nació?
la columna _ Josep Murgades (contraportada del Punt d'avui)
dimarts, 13 de juny del 2006
Diumenge
Són, més o menys, les 4 de la matinada, em desperten els tocs suaus del meu gat al portal. Quatre anys té i encara no ha après a tornar a entrar a casa. Sabia que se n'aniria de parranda, lluna plena i la porta oberta, doncs avui els gossos, com molts altres dies es queden a dormir a dins, i els deixem la porta del pati oberta pels pipis nocturns. Surto del llit remugant, no em fa cap gràcia que se'n vagi porài, tinc por que em torni desgalabrat de dalt a baix. Baixo al pis i em trobo als gossos dormint plàcidament... obro el portal i entra el gat com una exhalació, el Panxo també ha vingut a veure què passa. Després de perseguir el gat pel terrat, per evitar que torni a fugir, entro a casa. Me'n torno al llit, però només tancar els ulls n'haig de tornar a sortir, el gat, ja n'ha fet una de les seves. Reculla-ho tot, frega-ho i ale! desvetllada a més no poder. Em preparo un gotet de llet amb un pensament de cafè, encenc una cigarreta i obro l'ordinador. Vaig directament al meu refugi i li explico al meu àngel de la guarda la meva situació, poca feina? doncs sí. Poca feina i ganes de parlar amb ell. Li deixo escrits quatre esbossos del que estic pensant en aquell moment i me'n torno, altra vegada, al llit, esperant que Morfeu em faci un favor i m'abraci 4 o 5 horetes més. Fet i fotut ja són més de les cinc.
A les 7, sento el despertador del meu germà... amb un ull mig obert, li pregunto on va... "a passejar els gossos"... "espera'm que jo també vinc"... Faig un esforç i em llevo ràpidament, em vesteixo i em disposo a gaudir, altra vegada, dels passejos matinals. Feia massa temps que no hi anava. Estic petadeta de son, però la temperatura, fresqueta, l'energia dels gossos, dos boxers meravellosos, la llum, el paisatge vist i revist però sempre sorprenent, fan que en cinc minuts tingui els ulls com dos plats. M'enduc la càmera nova i faig quatre fotos. La llum és impressionant, els camps de blat estan esplèndids, els verds de bon matí conviden a quedar-s'hi una bona estona. Mai no em canso d'admirar el que m'ha envoltat pràcticament tota la meva vida. El dia és clar. No hi ha cap núvol enlloc, el Puigsacalm i Sta.Magdalena es veuen perfectament bé, els ocells comencen a despertar-se i omplen el passeig de sons meravellosos. Trepitg sobre la sorra, cants d'ocells, la poca aigua que baixa pel riu... la música del matí... un plaer i un luxe impagables.
Post escrit aquest migdia mentre escolto un blues de Lte, "ke bé ke meu passo", realment preciós. Moltes gràcies Tortosí!!
A les 7, sento el despertador del meu germà... amb un ull mig obert, li pregunto on va... "a passejar els gossos"... "espera'm que jo també vinc"... Faig un esforç i em llevo ràpidament, em vesteixo i em disposo a gaudir, altra vegada, dels passejos matinals. Feia massa temps que no hi anava. Estic petadeta de son, però la temperatura, fresqueta, l'energia dels gossos, dos boxers meravellosos, la llum, el paisatge vist i revist però sempre sorprenent, fan que en cinc minuts tingui els ulls com dos plats. M'enduc la càmera nova i faig quatre fotos. La llum és impressionant, els camps de blat estan esplèndids, els verds de bon matí conviden a quedar-s'hi una bona estona. Mai no em canso d'admirar el que m'ha envoltat pràcticament tota la meva vida. El dia és clar. No hi ha cap núvol enlloc, el Puigsacalm i Sta.Magdalena es veuen perfectament bé, els ocells comencen a despertar-se i omplen el passeig de sons meravellosos. Trepitg sobre la sorra, cants d'ocells, la poca aigua que baixa pel riu... la música del matí... un plaer i un luxe impagables.
Post escrit aquest migdia mentre escolto un blues de Lte, "ke bé ke meu passo", realment preciós. Moltes gràcies Tortosí!!
diumenge, 11 de juny del 2006
La soledad
Sólo la soledad derrite esa espesa capa de pudor que nos aísla a los unos de los otros; sólo en la soledad nos encontramos; y al encontrarnos, encontramos en nosotros a todos nuestros hermanos en soledad. Créeme que la soledad nos une tanto cuanto la sociedad nos separa. Y si no sabemos querernos, es porque no sabemos estar solos. Sólo en la soledad, rota por ella la espesa costra del pudor que nos separa a los unos de los otros, y de Dios a todos, no tenemos secretos para Dios; sólo en la soledad alzamos nuestro corazón al Corazón del Universo; sólo en la soledad brota de nuestra alma el himno redentor de la confesión suprema. No hay más diálogo verdadero que el diálogo que entablas contigo mismo, y este diálogo sólo puedes entablarlo estando a solas. En la soledad, y sólo en la soledad, puedes conocerte a ti mismo como prójimo; y mientras no te conozcas a ti mismo como prójimo, no podrás llegar a ver en tus prójimos otros yos. Si quieres aprender a amar a los otros, recógete en ti mismo.
Miguel de Unamuno
divendres, 9 de juny del 2006
Depredadors
El seu cos es movia amb la desimboltura pròpia dels hàbits solitaris. Però la solitud només és una presumpció humana. Tota passa silenciosa és un tro per a la vida de l’escarabat sota els peus; tota elecció és un món fet nou per als elegits. Tots els secrets són testimoniats.
Si algú en aquest bosc l’hagués estat observant –un home amb una escopeta, per exemple, amagant-se dins un flotó de faigs frondosos-, s’hauria adonat de la rapidesa amb què es movia camí amunt i amb quin desesper llançava males mirades a la terra que tenia davant dels peus. L’hauria jutjada com una dona enutjada darrera la pista d’alguna cosa horrible.
S’hauria equivocat. La frustrava, és cert, seguir un rastre en el fang que no sabia identificar. Estava acostumada a estar segura de les coses. Però si s’hagués molestat a analitzar-se la ment aquell matí humit i assolellat, s’hauria declarat feliç. L’encantava l’aire després d’una pluja intensa i la manera com un bosc de fulles que regalimen s’omple amb una percussió sibilant que et buida el cap de paraules. El seu cos era lliure de seguir les pròpies regles: una passa llarga massa ràpida per anar amb companyia, acotxar-se desinhibida a mig camí cada cop que li convenia tocar el fullatge esberlat, una trena gairebé tan gruixuda com un braç que li queia per sobre l’espatlla i escombrava la terra cada cop que s’ajupia. Els seus membres s’alegraven de tornar a ser a l’aire lliure, fora de la seva cabana diminuta amb unes parets de troncs que s’havien tornat plenes de verdet i opressores durant les llargues pluges de primavera. La ganyota era de pura concentració, i res més. Dos anys sola l’havien feta tan indiferent a l’aspecte de la seva cara com a un cec.
Estiu pròdig (fragment) _ Barbara Kingsolver
Així comença una història plena d'ocells, vida al bosc, animals salvatges, vida al camp, papallones nocturnes, vida, mort, encontres i desencontres, terra humida, arbres mil·lenaris, velles rancúnies... ingredients que ens serveixen per conèixer l'espai que viuen i ocupen 3 dones.
Si algú en aquest bosc l’hagués estat observant –un home amb una escopeta, per exemple, amagant-se dins un flotó de faigs frondosos-, s’hauria adonat de la rapidesa amb què es movia camí amunt i amb quin desesper llançava males mirades a la terra que tenia davant dels peus. L’hauria jutjada com una dona enutjada darrera la pista d’alguna cosa horrible.
S’hauria equivocat. La frustrava, és cert, seguir un rastre en el fang que no sabia identificar. Estava acostumada a estar segura de les coses. Però si s’hagués molestat a analitzar-se la ment aquell matí humit i assolellat, s’hauria declarat feliç. L’encantava l’aire després d’una pluja intensa i la manera com un bosc de fulles que regalimen s’omple amb una percussió sibilant que et buida el cap de paraules. El seu cos era lliure de seguir les pròpies regles: una passa llarga massa ràpida per anar amb companyia, acotxar-se desinhibida a mig camí cada cop que li convenia tocar el fullatge esberlat, una trena gairebé tan gruixuda com un braç que li queia per sobre l’espatlla i escombrava la terra cada cop que s’ajupia. Els seus membres s’alegraven de tornar a ser a l’aire lliure, fora de la seva cabana diminuta amb unes parets de troncs que s’havien tornat plenes de verdet i opressores durant les llargues pluges de primavera. La ganyota era de pura concentració, i res més. Dos anys sola l’havien feta tan indiferent a l’aspecte de la seva cara com a un cec.
Estiu pròdig (fragment) _ Barbara Kingsolver
Així comença una història plena d'ocells, vida al bosc, animals salvatges, vida al camp, papallones nocturnes, vida, mort, encontres i desencontres, terra humida, arbres mil·lenaris, velles rancúnies... ingredients que ens serveixen per conèixer l'espai que viuen i ocupen 3 dones.
dimecres, 7 de juny del 2006
Tornant a Olot...
En aquesta hora encara clara,
la llum del capvespre
dibuixa un paisatge intens i acollidor.
El dia ha estat llarg
i la tristesa m'ha guanyat terreny.
Ara, mentre m'omplo la mirada de verds intensos,
m'arriba la calma anhelada.
6 juny 2006 _ Tornant a Olot
dilluns, 5 de juny del 2006
aviat...
l'escoltarem,
ens emocionarem,
el viurem,
el sentirem...
ens farà escoltar,
ens emocionarà,
ens farà viure,
ens farà sentir...
diumenge, 4 de juny del 2006
Ballaruca!!!
Avui us convido a que visiteu aquesta web:
Són boníssims, divertits, en 2 segons es posen el públic a la butxaca i... i... el dia 10 són a Olot!!!!!
Poca cosa més a dir, doncs ahir la meva veu es va allotjar a l'Hotel i a saber quan torna...
Només que: VISCA EL NÀSTIC!!!!!!
divendres, 2 de juny del 2006
Estàn bojos aquests gals...
A l'empresa on treballo, tenim varis clients a França. En tenim un, el monsieur G., que és, potser el més peculiar. Jo farà cinc anys que hi treballo i no l'he vist mai, només ens hem relacionat via telèfon, això sí ens podem entendre bé perquè ell parla castellà, i entre el seu castellà i el meu francès precari, les converses que solem tenir acaben amb rialles. De tots/es és sabut, bé de quasi tots/es, que el meu amor, petit, cap a França, no s'extén cap a la majoria dels seus habitants. Per un client agradable i simpàtic, me'n trobo 3 de desagradables i maleducats. Ara, els que són amables són una delícia.
Doncs avui, aquest matí, han vingut uns clients nous de part seva. Només entrar, després de les salutacions, els he dit si venien de part del monsieur G., han somrigut i han dit que sí. "ets tu la que sempre agafes el telèfon?" "sí" ...i ja han començat amb les flors, que si sóc très gentile, que si monsieur G. tal i qual... i quan me n'he adonat ja tenia una bossa de paper damunt la taula amb una ampolla de champagne a dins. "De part del monsieur G."... i clar, una servidora, vermella com un pigot, no ha sabut què dir ni què fer, a part d'un gràcies sincer i un somriure tímid. Ja és la segona vegada que em fa arribar un detall.
El meu jefe s'aguantava el riure, la meva companya de feina s'ho mirava estranyada i divertida i jo em volia amagar de la vergonya que tenia, doncs la Madame que m'ha portat el present, m'anava mirant amb un somriure mig sorneguer...
Però la cosa no s'ha acabat aquí, no! Tot d'una treu una càmera digital de la bossa i em diu "el monsieur G. m'ha demanat que li faci una foto, somrigui!"
I ja em teniu a mi, amb la cara d'un vermell intens, somrient entre avergonyida, divertida i sorpresa.
I és que em ma vida havia passat tanta vergonya a la feina... ...estàn ben bojos aquests gals!!
Doncs avui, aquest matí, han vingut uns clients nous de part seva. Només entrar, després de les salutacions, els he dit si venien de part del monsieur G., han somrigut i han dit que sí. "ets tu la que sempre agafes el telèfon?" "sí" ...i ja han començat amb les flors, que si sóc très gentile, que si monsieur G. tal i qual... i quan me n'he adonat ja tenia una bossa de paper damunt la taula amb una ampolla de champagne a dins. "De part del monsieur G."... i clar, una servidora, vermella com un pigot, no ha sabut què dir ni què fer, a part d'un gràcies sincer i un somriure tímid. Ja és la segona vegada que em fa arribar un detall.
El meu jefe s'aguantava el riure, la meva companya de feina s'ho mirava estranyada i divertida i jo em volia amagar de la vergonya que tenia, doncs la Madame que m'ha portat el present, m'anava mirant amb un somriure mig sorneguer...
Però la cosa no s'ha acabat aquí, no! Tot d'una treu una càmera digital de la bossa i em diu "el monsieur G. m'ha demanat que li faci una foto, somrigui!"
I ja em teniu a mi, amb la cara d'un vermell intens, somrient entre avergonyida, divertida i sorpresa.
I és que em ma vida havia passat tanta vergonya a la feina... ...estàn ben bojos aquests gals!!
diumenge, 28 de maig del 2006
vols marítims...
Després de passejar enmig de gent i botigues, després de satisfer la nostra llamineria amb un gelat de xocolata acompanyat d'un de cafè, enfilem cap a la platja... encara no hi hem arribat i al final del carrer ja es veu l'horitzó blau, ja ens arriben aromes de mar. Només arribar a la platja ens treiem les sandàlies i ens acostem a l'aigua. No m'agrada la sorra, massa pedres pels meus pobres peus, que amb la calor es tornem molt sensibles. Sóc de les que li encanta aquella sorra tan fina, que a ningú més agrada, la que s'enganxa tant, la que hi ha a la majoria de platges de l'Alt Empordà. El mar està preciós, la llum hi dibuixa reflexos platejats que es tornen blau turquesa quan les ones trenquen a la platja. M'assec sobre la sorra i em disposo a contemplar tot el meu voltant. La Su* fa estona que s'ha arromengat el pantalons i es passeja i juga amb les ones. L'horitzó mig desdibuixat per un núvols rogencs va canviant de color a mida que passa el temps. Restem quietes, l'una al costat de l'altra, admirant el mar, l'olor, el so i el moviment de les ones ens hiptonitzen i ens deixem omplir pel seu vaivé cadenciós. M'agrada la platja quan no hi ha gent, en un dia com avui ja tard quan comença a refrescar, però sobretot a l'hivern després d'una tempesta, quan ningú passa a netejar-la, amb la marinada freda fent-me encongir dins l'abric, gaudint d'un sol tebi i agradable, quan el que està ple a vessar durant l'estiu sembla un desert... Les mosques, però, fan acte de presència i ens "obliguen" a canviar de lloc, ara, un xic més lluny de les ones, assegudes altra vegada cara al mar, continuem admirant-lo. Els meus ulls no donen a l'abast, tot el que veig podria ser una fotografia meravellosa, els vols baixos dels gavians damunt del nostre cap, els seus balls amb el vent damunt del mar, els seus jocs damunt l'aigua... és una de les aus que té el vol més bonic. Tot d'una penso que m'agradaria ser un d'ells, poder volar a cavall del vent, amb l'única preocupació de trobar un bon peixet per omplir l'estòmac. Li dic a la Su*, en parlem una mica i dic en veu alta el que penso: el pitjor que ens podia passar als humans era tenir capacitat per raonar.
Però sense el raonament no podria apreciar la bellesa que tinc davant meu... o potser sí?
divendres, 26 de maig del 2006
Paraules al vent...
Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop en hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que descobreix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraules
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.
Miquel Martí i Pol
si voleu, ordenades amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop en hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que descobreix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraules
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.
Miquel Martí i Pol
dilluns, 22 de maig del 2006
Girona... m'enamora?
I tornaré a Gironaquan bufi tramuntana
per perdre'm en silenci
pels vells carrers que enyoro.
I tornaré a Girona
sense esperar que em cridin
amb tremolor a les cames
i els ulls oberts com llunes.
Serà un dia de somni
quan tornaré a Girona.
Miquel Martí i Pol
***
Sempre ha sigut un plaer passejar pel casc antic de Girona, m'agraden els seus carrerons irregulars, les escales estretes que mai sé cap on em porten (tinc un sentit de l'orientació força nefast... i això que hi vaig estar vivint durant 2 anys...), trobar-me la catedral de sorpresa després de passar per primera vegada per un carreró fins ara desconegut, el campanar de sant Fèlix, el Call jueu, els ponts travessant l'Onyar, les cases pintades... i sobretot aquest dissabte engalanada amb flors, plena de colors...
i rialles...
i converses...
i complicitats...
divendres, 19 de maig del 2006
de vols cap a Madrid...
Ventana sobre la memoria II _ Eduardo Galeano
¿Un refugio?
¿Una barriga?
¿Un abrigo para esconderte cuando te ahoga la lluvia, o te parte el frío, o te voltea el viento?
¿Tenemos un espléndido pasado por delante?
Para los navegantes con ganas de viento, la memoria es un puerto de partida.
Avui el meu post té dedicatòria, voldria ser més subtil, però no en sé... Li dedico al meu "cuentacuentos" particular; a qui les paraules que em regala li surten en vespres de tempesta, quan pensa en mi perquè sap que les estimo, les tempestes; a qui em fa de refugi, abric i punt de partida sovint...
dijous, 18 de maig del 2006
dimarts, 16 de maig del 2006
diumenge, 14 de maig del 2006
El descubrimiento del océano
"La luna llena se recorta sobre el mar y cubre de reflejos plateados las olas. Sentados sobre una duna, miramos el continuo vaivén con distintos ánimos: para mí fue siempre el mar un confidente, un amigo que absorbe todo lo que le cuentan sin revelar jamás el secreto confiado y que da el mejor de los consejos: Un ruido cuyo significado cada uno interpreta como puede; para Alberto es un espectáculo nuevo que le causa una turbación extraña cuyos reflejos se perciben con la mirada atenta con que sigue el desarrollo de cada una de las olas que van a morir a la playa. Frisando los treinta años Alberto descubre el océano Atlántico y siente en ese momento la trascendencia del descubrimiento que le abre infinitas vías hacia todos los puntos del globo. El viento fresco llena los sentidos del ambiente marino, todo se transforma ante su contacto, hasta el mismo Come-back mira, con su extraño hociquito estirado, la cinta plateada que de desenrosca ante su vista varias veces por minuto. Come-back es un símbolo y un sobreviviente; símbolo de los lazos que exigen mi retorno, sobreviviente a su propia desdicha, a dos caídas en la moto en que voló encerrado en su bolsa, al pisotón de un caballo que lo "descandalló" y a una diarrea pertinaz.
Estamos en Villa Gesel al norte de Mar de Plata en la casa de un tío que nos brinda su hospitalidad y sacamos cuenta de los mil doscientos kilómetros recorridos, los más fáciles, y sin embargo, los que ya nos hacen ver con respeto la distancia. No sabemos si llegaremos o no, pero evidentemente nos costa´ra mucho, ésa es la impresión. Alberto se ríe de los planes de viaje que tenía minuciosamente detallados y según los cuales estaríamos ya cerca de la meta final cuando en realdidad recién empezamos.
Salimos de Gesel con una buena provisión de legumbres y carne envasada que "donó" mi tío. Nos dijo que si llegábamos a Bariloche le telegrafiáramos, que jugaba el número del telegrama a la lotería, nos parece exagerado. Sim embargo, otros dijeron que la moto es un buen pretexto pasa hacer footing, etc., tenemos la firme decisión de probar lo contrario, pero un natural recelo nos inhibe y hasta nos callamos nuestra mutua confianza.
Por el camino de la costa Come-back sigue mostrando sus impulsos de aviador y sale nuevamente ileso a pesar del topetazo. La moto, muy difícil de dominar con el peso colocado en una parrilla que queda detrás del centro de gravedad, levanta la parte delantera al menor descuido y nos tira lejos. En una carnicería del camino, compremos un poco de carne para asado y leche para el perro, éste no la prueba, me empieza a preocupar el animalito más como materia viviente que por los setenta "mangos" que me hicieron largar. El asado resulta de yegua, la carne es sumamente dulce y no la podemos comer, decepcionado tiro un pedazo y el perro se avalanza y la devora en un santiamén; asombrado, le tiro otro pedazo y la historia se repite. Se levanta el régimen lácteo. En medio del tumulto que forman las admiradoras de Come-back, entro, aquí en Miramar, en un..."
Diarios de motocicleta - Notas de viaje _ Ernesto CHE Guevara
Estamos en Villa Gesel al norte de Mar de Plata en la casa de un tío que nos brinda su hospitalidad y sacamos cuenta de los mil doscientos kilómetros recorridos, los más fáciles, y sin embargo, los que ya nos hacen ver con respeto la distancia. No sabemos si llegaremos o no, pero evidentemente nos costa´ra mucho, ésa es la impresión. Alberto se ríe de los planes de viaje que tenía minuciosamente detallados y según los cuales estaríamos ya cerca de la meta final cuando en realdidad recién empezamos.
Salimos de Gesel con una buena provisión de legumbres y carne envasada que "donó" mi tío. Nos dijo que si llegábamos a Bariloche le telegrafiáramos, que jugaba el número del telegrama a la lotería, nos parece exagerado. Sim embargo, otros dijeron que la moto es un buen pretexto pasa hacer footing, etc., tenemos la firme decisión de probar lo contrario, pero un natural recelo nos inhibe y hasta nos callamos nuestra mutua confianza.
Por el camino de la costa Come-back sigue mostrando sus impulsos de aviador y sale nuevamente ileso a pesar del topetazo. La moto, muy difícil de dominar con el peso colocado en una parrilla que queda detrás del centro de gravedad, levanta la parte delantera al menor descuido y nos tira lejos. En una carnicería del camino, compremos un poco de carne para asado y leche para el perro, éste no la prueba, me empieza a preocupar el animalito más como materia viviente que por los setenta "mangos" que me hicieron largar. El asado resulta de yegua, la carne es sumamente dulce y no la podemos comer, decepcionado tiro un pedazo y el perro se avalanza y la devora en un santiamén; asombrado, le tiro otro pedazo y la historia se repite. Se levanta el régimen lácteo. En medio del tumulto que forman las admiradoras de Come-back, entro, aquí en Miramar, en un..."
Diarios de motocicleta - Notas de viaje _ Ernesto CHE Guevara
dimecres, 10 de maig del 2006
dilluns, 8 de maig del 2006
paradoxa...
No m'agrada el vent...
només m'agrada quan estant a l'aire lliure ens esvalota els cabells...
només m'agrada la tramuntana quan m'ha arribat fins el moll de l'os algún dia als aiguamolls...
només m'agrada quan recordo la fantasia d'un bell amic, que diu que per ell cada vegada que nota el vent a la cara, al cos, el rep com una carícia enviada per algú que l'estima i es troba lluny...
només m'agrada quan gràcies al vol d'alguna bella au, el puc veure dibuixat a través de les seves plomes, a través del joc que hi ha entre tots dos...
Però generalment destesto el vent...
sobretot quan a la nit insisteix, gens subtilment, a entrar a casa per on sigui...
sobretot quan s'endú els quatre núvols que hi havien i que ens podrien haver deixat una bona ruixadeta...
sobretot quan després de ploure, havent esperat la pluja molt de temps, apareix i ho deia tot altra vegada eixut...
sobretot quan el noto només obrir el ulls, de bon matí, i em fereix la mirada...
No m'agrada el vent...
...hauria de canviar el nom del post?
només m'agrada quan estant a l'aire lliure ens esvalota els cabells...
només m'agrada la tramuntana quan m'ha arribat fins el moll de l'os algún dia als aiguamolls...
només m'agrada quan recordo la fantasia d'un bell amic, que diu que per ell cada vegada que nota el vent a la cara, al cos, el rep com una carícia enviada per algú que l'estima i es troba lluny...
només m'agrada quan gràcies al vol d'alguna bella au, el puc veure dibuixat a través de les seves plomes, a través del joc que hi ha entre tots dos...
Però generalment destesto el vent...
sobretot quan a la nit insisteix, gens subtilment, a entrar a casa per on sigui...
sobretot quan s'endú els quatre núvols que hi havien i que ens podrien haver deixat una bona ruixadeta...
sobretot quan després de ploure, havent esperat la pluja molt de temps, apareix i ho deia tot altra vegada eixut...
sobretot quan el noto només obrir el ulls, de bon matí, i em fereix la mirada...
No m'agrada el vent...
...hauria de canviar el nom del post?
diumenge, 7 de maig del 2006
10... i alguna més
gaudi
romandre
papiroflèxia
pèsol
tendresa
atzucac
marona
ornitologia
captivador
xirimiri
***
la propina?
abellarol
roureda
clarobscur
arabesc
ronroneig
zigzaguejar
parpella
cal·ligrafia
quitxalla
rapsoda
dijous, 4 de maig del 2006
més paraules...
Robant la idea d'aquest blog: diez palabras , i seguint amb la recerca de les paraules perdudes... us convido a que deixeu escrites aquí, les 10 paraules que més us agradin de la llengüa catalana.
En el pròxim post us deixaré les meves.
En el pròxim post us deixaré les meves.
dimecres, 3 de maig del 2006
buscant...
Estic buscant...
... buscant paraules per deixar aquí, però de moment totes fugen de mi...
diumenge, 30 d’abril del 2006
mà esquerra...
Algú sap on podria trobar una càmera reflex digital per esquerrans/es?Em podeu ajudar? Doncs tot buscant per internet, només he sabut trobar aquesta foto i es podria dir que per casualitat... Hauria d'aprendre de bell nou a utilitzar-la, però si ja vaig ser capaç de fer-ho utilitzant la meva mà més maldestre, que és la dreta, suposo que no seria gaire difícil. I el repte em sedueix, molt... doncs ja n'estic més que farta d'haver-me d'adaptar en un món creat i pensat per dretans/es. I és que per sort, la població esquerrana anem augmentant, doncs ja no se'ns tracta, no pas a tot arreu, com si fóssim fills del dimoni. Que som diferents? doncs sí, però no pas ni millors ni pitjors... clar que també es podria discutir ;)
dijous, 27 d’abril del 2006
mirades...
"Jo era un ull que veia però no mirava.
I tot procés ha estat de reeixir a saber mirar,
reeixir en l'empresa de penetrar les coses"
Joan Brossa _ poeta
dimecres, 26 d’abril del 2006
fisioteràpia...
Surto de la feina una horeta i mitja abans del que toca. Hauria d'haver marxat a 1/4 de 6, però en surto a un quart i mig... Tinc hora a les 6, però haig de creuar tot Olot a peu, i això em suposa una mica més de mitja hora, tot depèn del trànsit. Quan vaig sola no sé caminar tranquil·lament i sumant-li que no m'agrada gens fer tard, doncs ja em teniu creuant Olot com aquell que està competint en la marxa atlètica. A 3/4 de 6, en ple centre de la ciutat, encara que per mi sempre serà un poble gran, em començo a desesperar, sembla talment com si ningú tingués pressa, hi ha gent i cotxes per tot arreu i es mouen a pas de tortuga... procuro respirar a fons i em dic a mi mateixa que només jo tinc pressa, que no cal que faci còrrer als altres, però no em serveix de gaire.
Faig una paradeta de mig minut per saludar la dolça Gina i enfilo carrer avall... prop de la plaça Clarà, em trobo un cotxe aparcat sobre la vorera, just davant seu un noi està sortint o entrant d'un pis, li dedico una mirada de reprovació convençuda de que el cotxe és seu. Falla la meva relació cotxe pijo - nen pijo. doncs al cap de poqueta estona m'adono que segueix el mateix camí que jo a peu. Em salto dos semàfors en vermell, cal esperar-se fins que es posi verd, quan no hi ha trànsit? jo no tinc paciència, i menys quan tinc pressa. Esquivo a la gent, l'avanço tot fent esses i em planto davant la porta de la fisio contenta de no fer tard. Just quan toco el timbre, m'adono que darrera meu hi ha el nen pijo que no havia aparcat malament. "Hola" "hola"... i entrem.
Em toca esperar una estoneta, no em fa res, fullejo un dominical de la varguàrdia de principis de mes, hi ha unes imatges delcervell espectaculars.
M'agafa la Montse. Em pregunta què em fa mal i ja no sé dir-li-ho amb cap exactitut, és que em fa mal des del clatell fins el cul, tu. Ho sé, no haig d'esperar tant a venir. Es posa a riure.
Em revincla i estira, i em torna a estirar i revinclar i així una horeta, no sé com no em trenco per la meitat, intentant posar-me a lloc tot allò que anava per la seva. Acaba amb un massatge per tota l'esquena, que ja m'hauria agradat a mi que durés una hora més. M'apunten pel cap d'una setmana i mitja, no està tot arreglat i s'haurà de tornar-hi. Doncs hi tornarem, encara que només sigui pel massatge del final.
Surto alleugerida, la nuca no em fa tant de mal, sembla que la lumbàlgia tampoc molesta... però ai... a mig camí de casa, altra vegada a ritme d'atletisme, em comença a fer mal tot... i així m'he llevat aquest matí, que semblava que enlloc de massatges m'haguéssin fotut una pallissa.
Però demà... demà sé que estaré millor, molt millor!
Faig una paradeta de mig minut per saludar la dolça Gina i enfilo carrer avall... prop de la plaça Clarà, em trobo un cotxe aparcat sobre la vorera, just davant seu un noi està sortint o entrant d'un pis, li dedico una mirada de reprovació convençuda de que el cotxe és seu. Falla la meva relació cotxe pijo - nen pijo. doncs al cap de poqueta estona m'adono que segueix el mateix camí que jo a peu. Em salto dos semàfors en vermell, cal esperar-se fins que es posi verd, quan no hi ha trànsit? jo no tinc paciència, i menys quan tinc pressa. Esquivo a la gent, l'avanço tot fent esses i em planto davant la porta de la fisio contenta de no fer tard. Just quan toco el timbre, m'adono que darrera meu hi ha el nen pijo que no havia aparcat malament. "Hola" "hola"... i entrem.
Em toca esperar una estoneta, no em fa res, fullejo un dominical de la varguàrdia de principis de mes, hi ha unes imatges delcervell espectaculars.
M'agafa la Montse. Em pregunta què em fa mal i ja no sé dir-li-ho amb cap exactitut, és que em fa mal des del clatell fins el cul, tu. Ho sé, no haig d'esperar tant a venir. Es posa a riure.
Em revincla i estira, i em torna a estirar i revinclar i així una horeta, no sé com no em trenco per la meitat, intentant posar-me a lloc tot allò que anava per la seva. Acaba amb un massatge per tota l'esquena, que ja m'hauria agradat a mi que durés una hora més. M'apunten pel cap d'una setmana i mitja, no està tot arreglat i s'haurà de tornar-hi. Doncs hi tornarem, encara que només sigui pel massatge del final.
Surto alleugerida, la nuca no em fa tant de mal, sembla que la lumbàlgia tampoc molesta... però ai... a mig camí de casa, altra vegada a ritme d'atletisme, em comença a fer mal tot... i així m'he llevat aquest matí, que semblava que enlloc de massatges m'haguéssin fotut una pallissa.
Però demà... demà sé que estaré millor, molt millor!
dimarts, 25 d’abril del 2006
diumenge, 23 d’abril del 2006
Premis ciutat d'Olot
Arribem mitja hora abans de que comenci tot, encara hem de comprar les entrades. Quan anem per entrar a l'Hospici, ara casa del museu comarcal, se'ns creua davant la porta un noi tot prohibint-nos el pas, amb cara d'esparverat, com volent dir: on aneu?! on aneu?! Li dic que volem entrades i amablement ens deixa entrar. Una servidora, fent gala de la seva capacitat per despistar-se, no s'havia adonat de que es podien comprar anticipadament. Tenim sort i n'hi ha dues de disponibles per seure a la mateixa taula i dues més, però en taules separades. Aviam, si jo li dic a la noia aquella, jefa de la preciosa Gina, que vull dues entrades, cal que em digui: "que voleu seure juntes?"? Coi, és prou evident, no? arribem plegades, la Su i jo, i li demanem dues entrades... com per dir-li, no, no tranquil·la, una a cada punta de la sala i ja ens farem senyals de fum, això rai!! Comprem les entrades i ens n'anem a dar un volt, petit, per Olot, doncs obren les portes un quart d'hora més tard.
Una altra cosa no ho sé, però s'ha de reconèixer que el claustre aquesta gent d'Olot el van deixar preciós, moqueta vermella, taules i cadires senzilles però elegants... molt maco! Tot i tenir el detall de cobrir-lo amb una carpa, hi fa fresca, que més tard es convertirà en fred. Al cap de 5 minuts, s'asseuen els nostres veïns de taula, diria acompanyants, però escolta, ni un hola ni un bona nit ni res quan van arribar, es van asseure mig d'esquenes a nosaltres i van fer-se la seva festa. Què dir d'aquests dos, eh Su? jejeje una parella peculiar.
Al cap de poca estona, dic poca perquè no vam tenir temps per repassar tota la pijeria que corre per aquell poble gran, es van apagar els llums i es va il·luminar l'escenari. Començava la representació de L'illa del tresor Cabaret de Paraules. Què dir? Heu vist mai el programa del Barril i l'Ollé al 33? Us ho recomano. Els dimarts a la nit. Realment és poesia des que comença fins que s'acaba. Dalt l'escenari, tres actrius, l'Isabelle Bres, la Georgina Cardona i la Karla Junyent, un sofà i dos "faristols"... senzillament fan poesia.
"Tancades amb una sola joguina, tres dones joves juguen amb paraules velles. Si les cosiu les unes amb les altres - les paraules, no les dones - en pot sortir un best-seller. Ens ha ajudat més a viure l'expressió Ser o no ser que Los jueves, paella o Razón: portería? Ens emociona més la Quinta de Mahler - o la Novena a Santa Rita- que la cantarella dels nens de Sant Ildefons? No ens trobem davant d'una esplèndida coreografia quan les hostesses de l'avió ens assenyalen on són les portes d'emergència? I si el tresor que amaga l'ostra fos l'ostra i no la perla? I si el quadre de més valor del museu fos allò que veiem per la finestra? I si al diccionari no hi figurés la paraula diccionari? Poesia i tonteria a parts iguals. I una mica de música. I ara, silenci, perquè l'escenari central l'ocupa la paraula mariposapapallonapapillonfarfallabutterfly" Joan Ollé
La veritat que és un espectacle que s'ha de veure, amb moments per riure, molts!, moments per emocionar-se, per sorprendre's... en destaco un: sona Paraules d'amor del Serrat, i l'actriu Isabelle Bres ens el tradueix al llenguatge dels sords... preciós!
Un cop recorreguda l'illa del tresor i després d'haver-n'hi trobat més d'un i més de dos... comença l'entrega de premis per part del Joan Barril i el Joan Ollé. Realment no deixen res per verd. Tot i tothom passa pel seu raser irònic. Sobretot els que escribim haikús, l'Ollé ens titlla de ganduls (com ho sap? i parlo només per mi, eh?) de tenir poca feina, d'avorrir-nos i aprofitar el temps per escriure només tres ratlles... em fa riure, molt de riure. Un dels premis dels haikús és per un senyor gran, que va voler tenir un moment gran, que ja se'l mereixia, eh? De fet va tenir un moment de més d'un quart d'hora (15 minuts per en Pep, jejeje ;)) Teòricament només va guanyar un dels seus reculls, però va tenir el detall de llegir-nos els tres presentats. Fins aquí bé, els haikús eren preciosos, no tots pel meu gust. Però és que es va portar el partener, un senyor amb veu profunda i aires d'actor, que a mig recitar, es va posar a explicar la vida del pobre home guanyador, que si se li havia mort la dona, que cada matí li recitava un haikú a la dona morta... i s'hi va afegir l'avi guanyador... no vull pas dir que m'hi fes nosa l'home, però entre la brevetat de la primera guanyadora: "moltes gràcies i gràcies a Òmnium cultural per confiar en la meva obra" i el discurset d'aquell senyor... hi ha un bon tros. Clar que pitjor va ser l'avorrit discurs del senyor alcalde.
Seguidament ressopó!! o sigui que ja se sap: Al ataqueeeeeeeerrrrrr!! però no, la veritat que la jet set d'Olot gasta bones maneres i molta simpatia, almenys la que va topar-se amb nosaltres. Un catering boníssim, cambrers molt atents, vaja tot molt bé, exceptuant les postres... ...que eren delicioses!!!! I és que la Su i jo vam estar olorant xocolata durant dues hores i finalment vam poder-la gaudir!
La parelleta de la nostra taula... uf... què dir-ne? especials? diferents? dispersos? però mooooooolt dispersos eh?!
I res... que entre rialles, poesia i xocolata se'ns va passar la nit d'ahir.
Tot un plaer compartir-la amb tu estimada Su*.
Una altra cosa no ho sé, però s'ha de reconèixer que el claustre aquesta gent d'Olot el van deixar preciós, moqueta vermella, taules i cadires senzilles però elegants... molt maco! Tot i tenir el detall de cobrir-lo amb una carpa, hi fa fresca, que més tard es convertirà en fred. Al cap de 5 minuts, s'asseuen els nostres veïns de taula, diria acompanyants, però escolta, ni un hola ni un bona nit ni res quan van arribar, es van asseure mig d'esquenes a nosaltres i van fer-se la seva festa. Què dir d'aquests dos, eh Su? jejeje una parella peculiar.
Al cap de poca estona, dic poca perquè no vam tenir temps per repassar tota la pijeria que corre per aquell poble gran, es van apagar els llums i es va il·luminar l'escenari. Començava la representació de L'illa del tresor Cabaret de Paraules. Què dir? Heu vist mai el programa del Barril i l'Ollé al 33? Us ho recomano. Els dimarts a la nit. Realment és poesia des que comença fins que s'acaba. Dalt l'escenari, tres actrius, l'Isabelle Bres, la Georgina Cardona i la Karla Junyent, un sofà i dos "faristols"... senzillament fan poesia.
"Tancades amb una sola joguina, tres dones joves juguen amb paraules velles. Si les cosiu les unes amb les altres - les paraules, no les dones - en pot sortir un best-seller. Ens ha ajudat més a viure l'expressió Ser o no ser que Los jueves, paella o Razón: portería? Ens emociona més la Quinta de Mahler - o la Novena a Santa Rita- que la cantarella dels nens de Sant Ildefons? No ens trobem davant d'una esplèndida coreografia quan les hostesses de l'avió ens assenyalen on són les portes d'emergència? I si el tresor que amaga l'ostra fos l'ostra i no la perla? I si el quadre de més valor del museu fos allò que veiem per la finestra? I si al diccionari no hi figurés la paraula diccionari? Poesia i tonteria a parts iguals. I una mica de música. I ara, silenci, perquè l'escenari central l'ocupa la paraula mariposapapallonapapillonfarfallabutterfly" Joan Ollé
La veritat que és un espectacle que s'ha de veure, amb moments per riure, molts!, moments per emocionar-se, per sorprendre's... en destaco un: sona Paraules d'amor del Serrat, i l'actriu Isabelle Bres ens el tradueix al llenguatge dels sords... preciós!
Un cop recorreguda l'illa del tresor i després d'haver-n'hi trobat més d'un i més de dos... comença l'entrega de premis per part del Joan Barril i el Joan Ollé. Realment no deixen res per verd. Tot i tothom passa pel seu raser irònic. Sobretot els que escribim haikús, l'Ollé ens titlla de ganduls (com ho sap? i parlo només per mi, eh?) de tenir poca feina, d'avorrir-nos i aprofitar el temps per escriure només tres ratlles... em fa riure, molt de riure. Un dels premis dels haikús és per un senyor gran, que va voler tenir un moment gran, que ja se'l mereixia, eh? De fet va tenir un moment de més d'un quart d'hora (15 minuts per en Pep, jejeje ;)) Teòricament només va guanyar un dels seus reculls, però va tenir el detall de llegir-nos els tres presentats. Fins aquí bé, els haikús eren preciosos, no tots pel meu gust. Però és que es va portar el partener, un senyor amb veu profunda i aires d'actor, que a mig recitar, es va posar a explicar la vida del pobre home guanyador, que si se li havia mort la dona, que cada matí li recitava un haikú a la dona morta... i s'hi va afegir l'avi guanyador... no vull pas dir que m'hi fes nosa l'home, però entre la brevetat de la primera guanyadora: "moltes gràcies i gràcies a Òmnium cultural per confiar en la meva obra" i el discurset d'aquell senyor... hi ha un bon tros. Clar que pitjor va ser l'avorrit discurs del senyor alcalde.
Seguidament ressopó!! o sigui que ja se sap: Al ataqueeeeeeeerrrrrr!! però no, la veritat que la jet set d'Olot gasta bones maneres i molta simpatia, almenys la que va topar-se amb nosaltres. Un catering boníssim, cambrers molt atents, vaja tot molt bé, exceptuant les postres... ...que eren delicioses!!!! I és que la Su i jo vam estar olorant xocolata durant dues hores i finalment vam poder-la gaudir!
La parelleta de la nostra taula... uf... què dir-ne? especials? diferents? dispersos? però mooooooolt dispersos eh?!
I res... que entre rialles, poesia i xocolata se'ns va passar la nit d'ahir.
Tot un plaer compartir-la amb tu estimada Su*.
dissabte, 22 d’abril del 2006
Esta boca es suya...
Mis primeros penúltimos
Mi primer desconcierto se llamaba destino
mi primer hasta luego se llamaba good bye
mi primer Al Capone se llamaba Al Pacino
mi primer sonotone se llamaba Compay.
Mi primer cumpleaños se llamaba posguerra
mi primer seminario se llamaba Berceo
mi primer planetario se llamaba la tierra
mi primera Julieta se llamaba deseo.
Mi primer molotov se llamaba Bilbao
mi primera viuda se llamaba Vietnam
mis primeros naufragios se llamaban Callao
mi primera esperanza se llamaba l’espoir.
Mi primer desencanto se llamaba febrero
mi primer esperanto se llamaba español
mis primeros pinchazos se llamaban torero
mi primer zapatero se llamaba charol.
Mi primera madrastra se llamaba gran vía
mi primera nostalgia se llamaba baúl
mi primer oui, je t’aime, se llamaba algún día
mi primer punto g se llamaba Interviú.
Mi primer crisantemo se llamaba sudario
mis primeras gardenias se llamaban Machín
mi primer gatillazo se llamaba Inventario
mi primera resaca se llamaba Albayzín
.Mi primer afterhour se llamaba vigilia
mi primer ateísmo se llamaba Jesús
mi primera gestapo se llamaba familia
mi primer islamismo se llamaba couscous.
Mi primer vis a vis se llamaba cualquiera
mi primera bohemia se llamaba Pigalle
mi primer boca a boca se llamaba enfermera
mi primera amateur se llamaba fatal.
Mi primer carpe diem se llamaba otra raya
mi primer equipaje se llamaba hashís
mi primer kamikaze se llamaba canalla
mi primer trío de ases se llamaba Police.
Mi primer arzopisbo se llamaba Yupanqui
mis primeros cincuenta se llamaban stop
mi primer Nosferatu se llamaba Polanski
mi primera blasfemia se llamaba oración.
Mi primer virgo potens se llamaba vagina
mi primera chistera se llamaba bombín
mi primer enemigo se llamaba Sabina
mi primera frontera se llamaba Joaquín.
Mis primeros setenta se llamaban Guevara
mi primer Vaticano se llamaba Fidel
mi primera faldita se llamaba dispara
mis primeros vaivenes se llamaban andén.
Mi primer aguacate se llamaba pomelo
mi primer crecepelo se llamaba champú
mi primer disparate se llamaba consuelo
mi primer desconsuelo se llamaba Moscú.
Mi primer bandoneón se llamaba García
mi primera cadena se llamaba la dos
mi primera ecuación se llamaba sandía
mi primera Jimena se llamaba hola adiós.
Mi primera coartada se llamaba domingo
mi primer Odiseo se llamaba Dublín
mi primer filisteo era el capo de un bingo
mi primer gay trinar se llamaba arlequín.
Mi primer primo hermano se llamaba Chavela
mi primera madonna se llamaba Lucía
mi primera persona se llamaba a dos velas
mi primer cul de sac, calle melancolía.
Joaquín Sabina (Madrid, septiembre de 2004).
Mi primer desconcierto se llamaba destino
mi primer hasta luego se llamaba good bye
mi primer Al Capone se llamaba Al Pacino
mi primer sonotone se llamaba Compay.
Mi primer cumpleaños se llamaba posguerra
mi primer seminario se llamaba Berceo
mi primer planetario se llamaba la tierra
mi primera Julieta se llamaba deseo.
Mi primer molotov se llamaba Bilbao
mi primera viuda se llamaba Vietnam
mis primeros naufragios se llamaban Callao
mi primera esperanza se llamaba l’espoir.
Mi primer desencanto se llamaba febrero
mi primer esperanto se llamaba español
mis primeros pinchazos se llamaban torero
mi primer zapatero se llamaba charol.
Mi primera madrastra se llamaba gran vía
mi primera nostalgia se llamaba baúl
mi primer oui, je t’aime, se llamaba algún día
mi primer punto g se llamaba Interviú.
Mi primer crisantemo se llamaba sudario
mis primeras gardenias se llamaban Machín
mi primer gatillazo se llamaba Inventario
mi primera resaca se llamaba Albayzín
.Mi primer afterhour se llamaba vigilia
mi primer ateísmo se llamaba Jesús
mi primera gestapo se llamaba familia
mi primer islamismo se llamaba couscous.
Mi primer vis a vis se llamaba cualquiera
mi primera bohemia se llamaba Pigalle
mi primer boca a boca se llamaba enfermera
mi primera amateur se llamaba fatal.
Mi primer carpe diem se llamaba otra raya
mi primer equipaje se llamaba hashís
mi primer kamikaze se llamaba canalla
mi primer trío de ases se llamaba Police.
Mi primer arzopisbo se llamaba Yupanqui
mis primeros cincuenta se llamaban stop
mi primer Nosferatu se llamaba Polanski
mi primera blasfemia se llamaba oración.
Mi primer virgo potens se llamaba vagina
mi primera chistera se llamaba bombín
mi primer enemigo se llamaba Sabina
mi primera frontera se llamaba Joaquín.
Mis primeros setenta se llamaban Guevara
mi primer Vaticano se llamaba Fidel
mi primera faldita se llamaba dispara
mis primeros vaivenes se llamaban andén.
Mi primer aguacate se llamaba pomelo
mi primer crecepelo se llamaba champú
mi primer disparate se llamaba consuelo
mi primer desconsuelo se llamaba Moscú.
Mi primer bandoneón se llamaba García
mi primera cadena se llamaba la dos
mi primera ecuación se llamaba sandía
mi primera Jimena se llamaba hola adiós.
Mi primera coartada se llamaba domingo
mi primer Odiseo se llamaba Dublín
mi primer filisteo era el capo de un bingo
mi primer gay trinar se llamaba arlequín.
Mi primer primo hermano se llamaba Chavela
mi primera madonna se llamaba Lucía
mi primera persona se llamaba a dos velas
mi primer cul de sac, calle melancolía.
Joaquín Sabina (Madrid, septiembre de 2004).
divendres, 21 d’abril del 2006
evidències...
No voler acceptar allò evident em porta cap a camins ja recorreguts fa temps... per uns moments em trobo altra vegada dins un laberint del qual vaig sortir-ne, després de bregar molt, ja fa temps. És per mi un lloc inhòspit, en el qual m'hi sento totalment desemparada i perduda. No vull quedar-m'hi i sé que només depèn de mi sortir-ne... però ja començo a estar una mica cansada d'aquests cicles que m'hi porten una i altra vegada... a vegades penso si no seria millor deixar-se dur, sense oposar cap mena de resistència, però sé que no pot ser, que m'hi haig de resistir...
No pot ser que haver trepitjat el teu poble breument aquestes vacances, m'afecti d'aquesta manera... sé que no és això... per això em nego l'evidència, per això m'endinso al laberint...
dimarts, 18 d’abril del 2006
arribant a Granada...
Cel de colors
pintats d'un sol rogent,
ocàs del sud.
A l'horitzó esperen
les muntanyes nevades.
Tanka II
dimecres, 12 d’abril del 2006
dimarts, 11 d’abril del 2006
preparatius...
~ roba d'estiu i no tan estiu
~ roba interior
~ sabates còmodes
~ càmera de fotos (bateria i targeta de recanvi)
~ "necesser" amb tooooooot el que és necessari, per això se'n deu dir necesser...
~ pijama, que sempre m'oblido del pijama, jo...
~ mòbil
~ llibreta o llibretes i estris per fer guixarots.
~ analgèsics i antiinflamatoris per la lumbàlgia, sí... sabia que me'n passaria alguna, sempre me'n passa alguna quan tinc vacances...
~ motxila on encabir-ho tot, és clar...
~ bolso còmode
~ ulleres de sol per no haver d'anar amb els ulls clucs
~artilugis per carregar les bateries pertinents
~ i la sensació de que sempre m'oblido d'alguna cosa... què deu ser aquesta vegada?
~ roba interior
~ sabates còmodes
~ càmera de fotos (bateria i targeta de recanvi)
~ "necesser" amb tooooooot el que és necessari, per això se'n deu dir necesser...
~ pijama, que sempre m'oblido del pijama, jo...
~ mòbil
~ llibreta o llibretes i estris per fer guixarots.
~ analgèsics i antiinflamatoris per la lumbàlgia, sí... sabia que me'n passaria alguna, sempre me'n passa alguna quan tinc vacances...
~ motxila on encabir-ho tot, és clar...
~ bolso còmode
~ ulleres de sol per no haver d'anar amb els ulls clucs
~artilugis per carregar les bateries pertinents
~ i la sensació de que sempre m'oblido d'alguna cosa... què deu ser aquesta vegada?
dissabte, 8 d’abril del 2006
cartes...
Darrerament he recuperat quelcom que m'encanta, escriure cartes. Posar els meus pensaments i sentiments sobre un paper (o molts) en blanc, transmetre emocions amb la lletra, afegir-hi algún dibuix, enganxar-hi una flor... i deixar-la a la bústia amb el neguit aquell de no saber què passarà, arribarà? segur que sí... quan? què passarà quan hagi arribat? s'entendrà la lletra? s'entendrà el que vull dir? i sobretot, com ho vull dir? arrencaré algún somriure? arribarà intacte l'amor que hi he dipositat?
Darrerament he recuperat quelcom que m'encanta, rebre cartes. Que m'enviïn pensaments i sentiments sobre un paper (o molts) en blanc, que em transmetin emocions amb la lletra, que hi afegeixin algún dibuix, que m'hi deixin una flor... i trobar-la a la bústia, amb el neguit aquell de no saber què hi posarà, de retenir-la un moment entre les mans abans d'obrir-la, d'entendre la lletra, d'entendre el que em vol dir i, sobretot, de com m'ho vol dir, de somriure i de rebre intacte tot l'amor que hi ha dipositat.
divendres, 7 d’abril del 2006
complicitats...
Entesa secreta.
Una intensa intimitat entre dos éssers que es coneixen - instintivament - i s'entenen amb mitja paraula. Un clima privilegiat en què les confidències es desclouen sense reticència. N'hi ha prou, de vegades, amb un simple intercanvi de mirades perquè un perfecte desconegut us sembli pròxim com un germà.
Un fenòmen d'eco. Al més secret de cadascú, una sèrie de similituds profundes entren en ressonància.
Diccionari dels sentiments
dijous, 6 d’abril del 2006
necessito vacances!
Podria fer tot un post explicant els motius que ara mateix m'estressen... però seria llarg i lleig, avorrir-vos amb les meves trifulques a la feina...
Prefereixo obrir el paquet de galetes Oreo i regalar-me 5 minuts de llamineria, mentre em recordo que d'aquí una setmaneta m'estaré passejant per les Alpujarras... ais... amb la Sierra Nevada de fons... potser em tornaré a passejar pels jardins de l'Alhambra... qui sap...
dimarts, 4 d’abril del 2006
diumenge, 2 d’abril del 2006
ocells...
Carena enllà
somriu mig amagat
el sol ixent.
Avui ha tocat llevar-se d'hora i fer camí cap als aiguamolls de l'Empordà. Hem estat buscant l'esparver cendrós i no hem tingut sort. Hem vist, però, un milà reial, un agró roig, esplugabous, bitxacs, un bernat pescaire, cigonyes, caderneres, una puput preciosa, un corriol petit...
Hem voltat molt i no hem estat gaire quiets, el matí ens ha passat passejant per carreteres secundàries de l'Alt Empordà, enmig de masies, prats, camps i fruiters esplèndidament florits.
dijous, 30 de març del 2006
cada mot...
Cada mot és una raó per viure.
Cada món és un misteri per descobrir.
Cada persona és una raó per viure
i un misteri per descobrir.
Miquel martí i Pol
dimarts, 28 de març del 2006
intent de tanka...
Les teves flors
d'un blanc immaculat
són un oasi.
Ara gaudi d'abelles,
demà fruit temptador.
diumenge, 26 de març del 2006
Revolta!!
El procés remença es va desenvolupar a la Catalunya Vella al llarg del segle XI i, oficialment, no es va acabar fins la darreria del segle XV.
La Vall d’Hostoles, al cor de la terra remença, és una terra farcida d’esdeveniments històrics, que va tenir el privilegi d’ésser el centre principal i inductor de la primera revolta social organitzada de la pagesia europea. L’enfrontament entre la pagesia i l’estament feudal, propicià l’existència de grans personatges històrics com Guillem Galceran de Cartellà (paradigma del cavaller medieval i a qui Muntaner al segle XIII, en la seva Crònica, comparava amb el llegendari “Llançalot del Llac”, cavaller del rei Artur) o bé la figura de Francesc de Verntallat (procedent d’una família benestant de la Vall d’en Bas, i que passà de pagès a capità general de la Muntanya, en temps del rei Joan II).
Els remences eren uns pagesos que estaven subjectes a un senyor feudal i quedaven adscrits a un mas i a la terra d’aquest senyor. L’havien de treballar sense poder-la abandonar si no es redimien prèviament. De fet, homes i masos eren considerats una mateixa cosa i quan el feudal venia una finca, també venia els homes i les dones que l’habitaven. A més a més, la pagesia estava sotmesa als mals usos.
L’estructura feudal de la Vall d’Hostoles estava perfectament organitzada de milites o cavallers armats, batlles, jutges, notaris i procuradors, tots al servei del senyor d’Hostoles. La vida, pel pagesos de remença, era difícil; els nobles i senyors, amb els seus cavallers armats, feien de la violència el seu objectiu diari sense que el comte rei pogués controlar la situació. La majoria de masos que estaven situats a les set parròquies que formaven la Vall d’Hostoles (St. Cristòfol de les Planes, St. Cristòfol de Cogolls, Sta. Maria de les Encies, St. Pere Sacosta, St. Feliu de Pallerols, St. Miquel de Pineda i St. Iscle de Colltort) eren remences.
Els remences quedaven tancats al terme del castell, havien de residir personalment, amb tota la seva família, en el mas que menaven i no podien abandonar-lo sense permís del senyor. Els pagesos de la Vall tenien una vida extremadament pobra, ja que el producte que obtenien del seu treball servia, bàsicament, per pagar els censos i les parts de les collites, a més dels delmes a l’església, els drets de batllia i el manteniment de tota l’administració creada pel feudalisme: militars, batlles, jutges, procuradors, etc.
Davant d’aquesta situació, els pagesos de remença es van revoltar contra els senyors. La primera revolta remença, dirigida per Francesc de Verntallat, es va donar entre els anys 1462 i 1472. La segona revolta va tenir lloc entre 1484 i 1485 i la va dirigir Pere Joan Sala de Rocacorba. Després de moltes reunions, els remences varen acceptar l’arbitratge reial, que se signà a Amer el dia 8 de novembre de 1485. Uns dies abans els senyors havien acceptat també l’arbitratge reial. Finalment, el 21 d’abril de l’any 1486 es va firmar a Guadalupe (Extremadura), la Sentència Arbitral que suprimia els mals usos i posava fi al conflicte remença.
Aquest any es commemoren els 520 anys de l’abolició dels mals usos amb la sentència Arbitral de Guadalupe.
He estat moltes vegades al Castell d'Hostoles, al poc que en queda tot sigui dit. Sempre que m'he passejat damunt les seves parets, m'he assegut dalt la torre tot atalaiant el magnífic paisatge que m'hi regala la meva terra... la meva imaginació penja tapissos a les parets, dibuixa servents feinejant al que suposo que era la cuina, pinta senyals a l'atalaia que hi ha uns quans quilòmetres enllà, esborra cases i carreteres i restaura masos i camps... La meva terra, la que he estat trepitjant tota la meva vida ha estat testimoni de tantes coses que desconec... a voltes m'agradaria poder viatjar en el temps... tan sols viure-ho durant uns segons per poder satisfer la curiositat...
Que hauria passat si, els ara anomenats nyerrus, pescallunes, lletissons... no s'haguéssin revoltat?
La Vall d’Hostoles, al cor de la terra remença, és una terra farcida d’esdeveniments històrics, que va tenir el privilegi d’ésser el centre principal i inductor de la primera revolta social organitzada de la pagesia europea. L’enfrontament entre la pagesia i l’estament feudal, propicià l’existència de grans personatges històrics com Guillem Galceran de Cartellà (paradigma del cavaller medieval i a qui Muntaner al segle XIII, en la seva Crònica, comparava amb el llegendari “Llançalot del Llac”, cavaller del rei Artur) o bé la figura de Francesc de Verntallat (procedent d’una família benestant de la Vall d’en Bas, i que passà de pagès a capità general de la Muntanya, en temps del rei Joan II).
Els remences eren uns pagesos que estaven subjectes a un senyor feudal i quedaven adscrits a un mas i a la terra d’aquest senyor. L’havien de treballar sense poder-la abandonar si no es redimien prèviament. De fet, homes i masos eren considerats una mateixa cosa i quan el feudal venia una finca, també venia els homes i les dones que l’habitaven. A més a més, la pagesia estava sotmesa als mals usos.
L’estructura feudal de la Vall d’Hostoles estava perfectament organitzada de milites o cavallers armats, batlles, jutges, notaris i procuradors, tots al servei del senyor d’Hostoles. La vida, pel pagesos de remença, era difícil; els nobles i senyors, amb els seus cavallers armats, feien de la violència el seu objectiu diari sense que el comte rei pogués controlar la situació. La majoria de masos que estaven situats a les set parròquies que formaven la Vall d’Hostoles (St. Cristòfol de les Planes, St. Cristòfol de Cogolls, Sta. Maria de les Encies, St. Pere Sacosta, St. Feliu de Pallerols, St. Miquel de Pineda i St. Iscle de Colltort) eren remences.
Els remences quedaven tancats al terme del castell, havien de residir personalment, amb tota la seva família, en el mas que menaven i no podien abandonar-lo sense permís del senyor. Els pagesos de la Vall tenien una vida extremadament pobra, ja que el producte que obtenien del seu treball servia, bàsicament, per pagar els censos i les parts de les collites, a més dels delmes a l’església, els drets de batllia i el manteniment de tota l’administració creada pel feudalisme: militars, batlles, jutges, procuradors, etc.
Davant d’aquesta situació, els pagesos de remença es van revoltar contra els senyors. La primera revolta remença, dirigida per Francesc de Verntallat, es va donar entre els anys 1462 i 1472. La segona revolta va tenir lloc entre 1484 i 1485 i la va dirigir Pere Joan Sala de Rocacorba. Després de moltes reunions, els remences varen acceptar l’arbitratge reial, que se signà a Amer el dia 8 de novembre de 1485. Uns dies abans els senyors havien acceptat també l’arbitratge reial. Finalment, el 21 d’abril de l’any 1486 es va firmar a Guadalupe (Extremadura), la Sentència Arbitral que suprimia els mals usos i posava fi al conflicte remença.
Aquest any es commemoren els 520 anys de l’abolició dels mals usos amb la sentència Arbitral de Guadalupe.
He estat moltes vegades al Castell d'Hostoles, al poc que en queda tot sigui dit. Sempre que m'he passejat damunt les seves parets, m'he assegut dalt la torre tot atalaiant el magnífic paisatge que m'hi regala la meva terra... la meva imaginació penja tapissos a les parets, dibuixa servents feinejant al que suposo que era la cuina, pinta senyals a l'atalaia que hi ha uns quans quilòmetres enllà, esborra cases i carreteres i restaura masos i camps... La meva terra, la que he estat trepitjant tota la meva vida ha estat testimoni de tantes coses que desconec... a voltes m'agradaria poder viatjar en el temps... tan sols viure-ho durant uns segons per poder satisfer la curiositat...
Que hauria passat si, els ara anomenats nyerrus, pescallunes, lletissons... no s'haguéssin revoltat?
divendres, 24 de març del 2006
dijous, 23 de març del 2006
el mar...
Avui m'agradaria ser aprop del mar, al bell mig del golf de Roses per exemple, en aquella platja que no s'acaba mai, tot deixant que la marinada, l'olor del mar i sobretot la seva remor s'enduguéssin la migranya...
amb els ulls closos
buidant ànima i ment,
de mar omplint-les...
dimecres, 22 de març del 2006
dimarts, 21 de març del 2006
rutes i mapes...
6. LO QUE DICES DE MÍ ME OBLIGA A CONTESTARTE... _ Jesús Aguado (Fragment)
(...)
Cuando una huella vuelve como río al camino
que la había llevado a la espesura
ya no es ella la alumna que temblaba.
Ahora ya es más sabia que el camino
y le ayuda a aprender esta lección:
cómo ir por el mundo
sin pagar el peaje de unas huellas.
(...)
Quien le venda los ojos al camino
que va desde su casa a otra casa cualquiera
queda a merced del zombi,
a merced de las zanjas de la muerte
(Que convierten entonces el camino
en trincheras, en tumbas, en túneles, en trampas).
(...)
Lo que dices de mí
pone un mapa en mis manos,
me empuja con dulzura
y me pone en camino en un camino.
diumenge, 19 de març del 2006
silencio...
Así como del fondo de la músicabrota una nota
que mientras vibra crece y se adelgaza
hasta que en otra música enmudece,
brota del fondo del silencio
otro silencio, aguda torre, espada,
y sube y crece y nos suspende
y mientras sube caen
recuerdos, esperanzas,
las pequeñas mentiras y las grandes,
y queremos gritar y en la garganta
se desvanece el grito:
desembocamos al silencio
en donde los silencios enmudecen.
Octavio Paz
dissabte, 18 de març del 2006
dijous, 16 de març del 2006
olors de l'Índia...
.jpg)
La setmana passada vaig rebre carta de l'Índia. Una mena d'informe, escrit a mà, on m'expliquen més bé la situació de Bhanuprakash i la seva família. Una carta bilingüe, al costat esquerra del mig foli, està escrita en hindú (suposo) i al costat dret en castellà. No us podeu imaginar la il·lusió que em va fer, la que em fa, la porto a tot arreu, ben guardadeta dins el bolso. D'aquí uns dies la desaré al "bagul" dels tresors.
Sé que ve de molt lluny, que ha passat per moltes mans, però el primer que vaig fer, després de llegir-la va ser olorar-la, sabia que no hi hauria la seva olor, però no vaig poder evitar-ho...
dimecres, 15 de març del 2006
The Philadelphia story
L'altre dia em vaig fer un regal. Feia temps que li anava al darrera. M'enfadava perquè mai la passaven per la tele, i al final me la vaig comprar. Una de les avantatges que té internet és aquesta, trobes pràcticament tot allò que busques. I en aquest cas va ser així. Una pel·lícula que em va enamorar fa molt de temps, només l'havia vista una vegada i la recordava molt i molt.Katharine Hepburn, Cary Grant i James Stewart. Tres grans estrelles. Sobretot la Hepburn i l'Stewart. Un treball impressionant, una comèdia divertidíssima. Però el millor d'aquest dvd arribat per correu, són els extres. En aquesta edició especial per col·leccionista, en el disc número 2 hi ha una joia impagable. Un documental de la Katharine Hepburn, un repàs a la seva vida explicat per ella mateixa, desde la casa on es va retirar per acabar de passar la vida tranquil·lament. Una dona de quasi 90 anys amb una vitalitat extraordinària i una actitut davant la vida realment envejable. Un exemple: als 89 anys (si no recordo malament) encara jugava al tennis, amb la condició de que ella podia deixar botar la pilota dues vegades abans de tornar-la. Ara les normes les poso jo, deia, l'edat que tinc em permet certes llicències. I acaba el documental amb tota una lliçó de com ens hem de prendre la vida, resumint-la amb una frase: "Listen to the song of life".
Una gran dona la Hepburn.
dilluns, 13 de març del 2006
petita desgràcia...
Aquest diumenge quan vam arribar a Olot, estaves calenta. Vaig pensar que era per haver-te dut tot el viatge a la falda, tot i que m'extranyava... et vaig deixar reposar una estona, després vaig prendre't entre les mans i ja no vas respondre a cap estímul. T'havies mort.
Són pràcticament quatre anys de relació. D'anar allà on jo anava. De compartir sortides i postes de sol. Nevades i pluges. Llum i foscor. Somriures, molts somriures i molts riures. Vas anar a París sense mi i em vaig quedar sense foto, tot i que tu hi eres. També has estat amb qui més estimo.
Tinc centenars de moments i records capturats amb tu i per tu. Centenars? potser milers... La teva última aventura va ser aquest dissabte, a Barcelona. 103 moments capturats. Els teus últims moments.
Ara estàs sobre la tauleta del menjador, amb la floreta i l'anella de blauet penjades. Em resisteixo a creure que ja s'ha acabat i vaig probant si de debó t'has mort definitivament. El teu aspecte és immillorable, cosa que semblaria impossible després d'haver passat tant de temps entre les meves mans, però ja no podràs ser altra vegada l'emissor de la meva mirada.
Són pràcticament quatre anys de relació. D'anar allà on jo anava. De compartir sortides i postes de sol. Nevades i pluges. Llum i foscor. Somriures, molts somriures i molts riures. Vas anar a París sense mi i em vaig quedar sense foto, tot i que tu hi eres. També has estat amb qui més estimo.
Tinc centenars de moments i records capturats amb tu i per tu. Centenars? potser milers... La teva última aventura va ser aquest dissabte, a Barcelona. 103 moments capturats. Els teus últims moments.
Ara estàs sobre la tauleta del menjador, amb la floreta i l'anella de blauet penjades. Em resisteixo a creure que ja s'ha acabat i vaig probant si de debó t'has mort definitivament. El teu aspecte és immillorable, cosa que semblaria impossible després d'haver passat tant de temps entre les meves mans, però ja no podràs ser altra vegada l'emissor de la meva mirada.
dissabte, 11 de març del 2006
dijous, 9 de març del 2006
dimarts, 7 de març del 2006
Haikús de cap de setmana...
Fóra fa vent,
tímid, per la finestra
el sol entra.
***
Núvols baixos
enmig de la muntanya.
Blanc sobre gris.
***
El foc escalfa
aquesta cambra fosca,
a fora hi plou.
aquesta cambra fosca,
a fora hi plou.
***
diumenge, 5 de març del 2006
alès i espelmes...
"Mi abuela tenía una teoría muy interesante, decía que si bien todos nacemos con una caja de cerillas en nuestro interior, no las podemos encender solos, necesitamos oxígeno y la ayuda de una vela. Sólo que en este caso el oxígeno tiene que provenir, por ejemplo, del aliento de la persona amada; la vela puede ser cualquier tipo de alimento, música, caricia, palabra o sonido que haga disparar el detonador y así encender una de las cerillas. Por un momento, nos sentiremos deslumbrados por una intensa emoción. " Laura Esquivel _ Como agua para chocolate (fragment)
dissabte, 4 de març del 2006
un mica de Cortázar...
Flor y cronopio
Un cronopio encuentra una flor solitaria en medio de los campos. Primero la va a arrancar, pero piensa que es una crueldad inútil y se pone de rodillas a su lado y juega alegremente con la flor, a saber: le acaricia los pétalos, la sopla para que baile, zumba como una abeja, huele su perfume, y finalmente se acuesta debajo de la flor y se duerme envuelto en una gran paz. La flor piensa: «Es como una flor».
divendres, 3 de març del 2006
més perspectives...
"En el llindar d'una finestra vaig col·locar-hi un quadre, que representava exactament la zona del paisatge que ell ocultava. D'aquesta manera l'arbre representat en el quadre amagava l'arbre situat rera fora de l'habitació. Per l'espectador, l'arbre es trobava simultàniament a l'habitació, en el quadre i, per inferència, fóra de l'habitació en el paisatge real. Així veiem el món: el contemplem fora de nosaltres i malgrat tot, la representació que tenim d'ell només es troba en el nostre interior."
René Magritte _ Surrealista belga
dijous, 2 de març del 2006
perspectives...
"¿Por qué me gustan las medusas? No lo sé. Las encuentro bonitas. Antes, mientras las miraba, he pensado una cosa. Escucha, lo que nosotros vemos es sólo una pequeña parte del mundo. Damos por hecho que esto es el mundo, pero no es del todo cierto. El verdadero mundo está en un lugar más oscuro, más profundo, y en su mayor parte lo ocupan criaturas como las medusas. Eso nosotros lo olvidamos. ¿No te parece? Dos terceras partes del planeta son océanos y lo que nosotros podemos ver con nuestros ojos no pasa de ser la superficie del mar, la piel. De lo que verdaderamente hay debajo no sabemos nada."
Haruki Murakami _ Crónica del pájaro que da cuerda al mundo
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
