fisioteràpia...

Surto de la feina una horeta i mitja abans del que toca. Hauria d'haver marxat a 1/4 de 6, però en surto a un quart i mig... Tinc hora a les 6, però haig de creuar tot Olot a peu, i això em suposa una mica més de mitja hora, tot depèn del trànsit. Quan vaig sola no sé caminar tranquil·lament i sumant-li que no m'agrada gens fer tard, doncs ja em teniu creuant Olot com aquell que està competint en la marxa atlètica. A 3/4 de 6, en ple centre de la ciutat, encara que per mi sempre serà un poble gran, em començo a desesperar, sembla talment com si ningú tingués pressa, hi ha gent i cotxes per tot arreu i es mouen a pas de tortuga... procuro respirar a fons i em dic a mi mateixa que només jo tinc pressa, que no cal que faci còrrer als altres, però no em serveix de gaire.
Faig una paradeta de mig minut per saludar la dolça Gina i enfilo carrer avall... prop de la plaça Clarà, em trobo un cotxe aparcat sobre la vorera, just davant seu un noi està sortint o entrant d'un pis, li dedico una mirada de reprovació convençuda de que el cotxe és seu. Falla la meva relació cotxe pijo - nen pijo. doncs al cap de poqueta estona m'adono que segueix el mateix camí que jo a peu. Em salto dos semàfors en vermell, cal esperar-se fins que es posi verd, quan no hi ha trànsit? jo no tinc paciència, i menys quan tinc pressa. Esquivo a la gent, l'avanço tot fent esses i em planto davant la porta de la fisio contenta de no fer tard. Just quan toco el timbre, m'adono que darrera meu hi ha el nen pijo que no havia aparcat malament. "Hola" "hola"... i entrem.
Em toca esperar una estoneta, no em fa res, fullejo un dominical de la varguàrdia de principis de mes, hi ha unes imatges delcervell espectaculars.
M'agafa la Montse. Em pregunta què em fa mal i ja no sé dir-li-ho amb cap exactitut, és que em fa mal des del clatell fins el cul, tu. Ho sé, no haig d'esperar tant a venir. Es posa a riure.
Em revincla i estira, i em torna a estirar i revinclar i així una horeta, no sé com no em trenco per la meitat, intentant posar-me a lloc tot allò que anava per la seva. Acaba amb un massatge per tota l'esquena, que ja m'hauria agradat a mi que durés una hora més. M'apunten pel cap d'una setmana i mitja, no està tot arreglat i s'haurà de tornar-hi. Doncs hi tornarem, encara que només sigui pel massatge del final.
Surto alleugerida, la nuca no em fa tant de mal, sembla que la lumbàlgia tampoc molesta... però ai... a mig camí de casa, altra vegada a ritme d'atletisme, em comença a fer mal tot... i així m'he llevat aquest matí, que semblava que enlloc de massatges m'haguéssin fotut una pallissa.
Però demà... demà sé que estaré millor, molt millor!