els nostres riures fan
olor de canyella.
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta." Justine a El quartet d'Alexandria.
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta." Justine a El quartet d'Alexandria.
Afegiria
ResponEliminasi se'm permet,
un poc de vainilla
Has tastat el te de canyella? Mmmm...
ResponEliminaComplicitats...
ResponEliminaels nostres riures fan
olor de canyella.
I el teu haiku també, Elur. Molt bó. M'ha agradat molt
de canyella i de te yogi
ResponElimina;)
petons!!!
i el post fa olor d'exotisme amb un toc de rooibos i gengibre
ResponEliminaI tant que se't permet Dersu, les bones olors sempre són benvingudes, les bones i sobretot les que provoquen bons records...
ResponEliminaDoncs no Litus, era la olor que feia la teteria, en vam quedar completament impregnats...
Gràcies Buk, encara que la mètrica aquesta vegada l'he deixada força de banda...
I tant Su, i tant! Al final tots 4 fèiem olor de tè yogui... ;-)
Ostres Frederic... just el que em prendré abans d'anar-me'n a dormir ;)
Aviam si us arriba l'olor de pluja primaveral que fa la Garrotxa...
Que maco...
ResponElimina