“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta."
Justine a El quartet d'Alexandria.
És increïble. Bé no, de fet no és increïble, més aviat sorprenent. Cada vegada que escolto Losing my religion em veig allà plantada. Pink Panther, Camprodon, una nit d'agost de quan tenia... ummm... 16 anys? 17? no me'n recordo. Però em veig allà, em sento com si fos allà. Puc veure el local, la llum, la decoració com si hi hagués estat fa cinc minuts. I no va passar absolutament res digne de ser recordat, res que marqués el meu futur ni aquell present ple de fum i llums de neó. Només va ser la cançó. Només dic. Recordo que tenia ganes de ballar-la i que me les aguantava i algú em va dir que em deixés anar, que no em reprimís. Però jo vaig continuar fent la meva. Em sembla que aquesta és una constant a la meva vida, si em diuen 'fes això!' en to imperatiu, per més ganes que tingui de fer-ho no ho faig. Però aquell dia tenia més ganes d'escoltar que de ballar i em vaig aïllar de la conversa de les companyes, vaig observar el que m'envoltava i em vaig enamorar.
Losing my religion. Pink Panther. Camprodon. Amor a primera oïda.
La neu fa que rebi un sms a quarts d'una de la matinada informant-me que a Girona hi està nevant a tot drap. La migranya fa que dormís desde les deu i que no el vegi fins aquest matí. Pujo les persianes, amb els ulls mig tancats i el cap ple de son, des del llit estant i em quedo mirant els teulats dels veïns enfarinats. Als patis de baix sembla que n'hi ha més. M'agrada veure Girona nevada. Encara que sigui tan poc, però fa goig l'herba del parc del costat de la feina amb aquesta manta blanca al damunt. I els bancs demanen fotos que no puc fer. I només sortir del llit he sentit com em cridava el Barri Vell i com he hagut d'ignorar la crida.
Al poble n'hi ha un bon gruix. M'acaba de trucar la mare. Una altra nevada important al poble que m'he de perdre. Perquè no nevava dissabte?
Des d'aquí veig com regalima la neu, ja fosa, de l'edifici de l'altra banda de carrer. Quan surti per anar a dinar ja no en quedarà. Per sort fa fred.
Suposo que era inevitable fer un post. De la mateixa manera que l'Hypatia sabia que escriuria un twit.
Neu i post. Posts i no saber què dir. Propòsits que no sé si compliré, quan en el fons sé exactament què faré i què no. Sovint sóc tan previsible que m'agrado ben poc.
I després de passar uns dies desenfocats i desenfocada tot sembla anar-se posant a lloc. Si més no el caos es fa més suportable i et trobes somrient pel carrer i fent broma amb qui durant més d'un mes no has sigut gaire amable. I veus que malgrat haver-te distanciat voluntàriament, et torna a acceptar sense complexes de cap tipus. M'agrada que sigui així.
Avui m'he trobat una noia, preciosa, asseguda damunt un moble antic, recolzant els peus calçats amb botes damunt d'una maleta antiga. Mirava l'infinit i m'ha semblat una imatge tan contundent enmig de la ciutat, tan contundent i tan preciosa, que li he demanat si li podia fer una foto. Tinc una foto, un mail i dos somriures, el seu i el meu.
Sempre m'ha fet gràcia trobar-me persones esquerranes.
Aquest matí diu que ha nevat a Girona. Eren quarts de set i jo encara dormia. Els carrers pràcticament ni s'han mullat. A les nou feia sol i ara està mig tapat. Fa fred, però en tinc perquè ahir no van deixar la calefacció de la botiga posada al mínim i això no s'escalfa ni amb fums de sabatot.
Hi ha vegades que em pregunto si el gener em tornarà a agradar com abans.
Dissabte l'Arnau farà un any, la M i en V es casaran i jo faré de testimoni i de fotògrafa. Estan avisats, faré fotos rares. De moment només em fa gràcia l'aniversari. Potser quan hagi passat el dia d'avui, trist, em faran gràcia més coses.
L'objectiu del dia és no pensar-hi gaire.
Intento buscar un moment tendre amb la iaia i només puc recordar el del seu últim aniversari.
Dissabte. Estic al pis i em poso a ordenar una de les caixes plenes de papers. Els papers són records en forma de fotos, cartes, cal·ligrafies mig oblidades, traços que són com ferides i d'altres que són carícies, guanys i pèrdues. Enfrontar-se en menys d'un quart a quasi tots els fracassos d'una vida podria ser molt dur. Però no deixo que la tristor s'apoderi de cap cèl·lula, aquest tipus de fracàs no m'ha d'enfonsar ni un segon, penso. I mentre estripo fotos i cartes i miro i remiro papers, em trobo amb la carpeta on els pares, sobretot el pare, guardaven totes les meves notes de l'escola i institut i on jo vaig anar-hi guardant la resta de papers.
DESENVOLUPAMENT MADURATIU DE LA PERSONALITAT
ADAPTACIÓ: Està ben adaptada. Es mostra molt segura d'ella mateixa. Actua amb molta naturalitat.
ACTITUDS I ESFORÇ: Amb el mestre amable i cortesa. Parla amb mi de qualsevol tema. És força líder i, amb poques excepcions, la classe l'accepta com a tal. En els grups de treball fa valer els seus criteris.
HÀBITS: És ordenada i presenta bé els exercicis i treballs. El seu ritme de treball és ràpid. Sovint es conforma amb el mínim. Escolta les explicacions i col·labora força en les explicacions generals. Sol distreure's quan ja ha entès l'explicació.
TÈCNIQUES DE TREBALL: Fa servir molt bé el diccionari. Entén molt bé els signes convencionals. Resumeix bé un text i en sap treure la idea principal.
MADURACIÓ GLOBAL: Té assolits els conceptes bàsics de temps i espai. La seva creativitat és bona sobretot en temes escrits. Bona capacitat de raonament en planejaments normals i més enrevessats. Té bona memòria immediata o per a recordar aspectes ja vistos. Assimila molt bé conceptes nous.
Les Planes, 18 de gener de 1985.
Feia quatre dies que havia fet 11 anys. És curiós descobrir després de tant de temps com et veien algunes persones. Jo no recordo pràcticament res d'aquella època. 11 anys, feia cinquè de bàsica i si no recordo malament tenia de professor el senyor Rafel (epd). Una de les coses que m'ha fet més gràcia és que em veiés com a líder a la classe. Del poc que recordo no m'hi veig de cap manera. Sempre he sigut més aviat tímida i insegura i ara m'adono, bé de fet ja ho sabia, que em poso una màscara i em mostro d'una altra manera. O potser no, sincerament ja no ho sé. Fa temps que no hi penso en com sóc i com deixo de ser. Sóc i faig i ja està. I una de les coses que m'ha fet riure ha sigut això de les excepcions al fet d'acceptar-me com a líder. Hi podria posar nom i cognoms, em sembla. Les dues nenes més mandones de la classe. Una d'elles ara és la meva amiga-germana. I ara, amb un somriure ample com pocs, recordo no fa gaire quan la N em deia que jo també sempre anava amb les nenes mandones i 'guais'. I sí, hi anava, almenys procurava no sentir-me'n exclosa. Em recordo sol·lícita i ara em fa ràbia que en fos.
Dilluns. Desde que vaig trobar aquests papers i vaig escriure aquest mig post he estat pensant en que hauria de recuperar la nena que era fa vint-i-cinc anys, que es diuen ràpid. 25 anys i res de bo. Ja no domino la puntuació en les redaccions, continuo sense fer massa faltes d'ortografia, si tinc dubtes sempre recorro al diccionari, la meva memòria és un desastre capaç de recordar com en S es preocupava pel meu genoll dret* a 5è de bàsica i poca cosa més d'aquell any, em continuo avorrint si algú m'explica el que ja entenc i/o sé, ordenada a la feina i un caos a casa, ja no sóc (si mai n'havia estat no me'n recordo) ni tampoc vull ser líder en res. I tot i així voldria recuperar una mica d'aquella Neus d'11 anys.
Diumenge. Ahir posant-me al llit em vaig trobar cantant una cançó. Aquesta:
*el meu genoll dret tenia tendència a anar per terra i ensangrentat moltes vegades. De fet, el sr.Rafel, quan set anys més tard va tenir a la classe a la meva germana petita, li va preguntar si era la germana d'aquella Neus que sempre anava amb el genoll pelat. I em sembla que li va dir alguna cosa de les meves mitges vermelles que acabaven sempre trencades.
Una bici al balcó d'un setè pis. Dues tovalloles i una cortina. Dotze antenes parabòliques. 20 aparells d'aire condicionat. Ahir, una veïna prenent el sol amb la finestra oberta. Quatre jardineres amb pensaments. Dos jerseis, un de vermell i un altre de beige, molt mal estesos. Un pare jugant a bàdminton amb els seus dos fills. Una parella dinant a la cuina. Ahir, el cel immaculadament blau retallat per teulades i xemeneies. Avui, un cel irregular, amb tots els tons que van del blanc a un gris fosc, encara no prou amenaçador. Els veïns d'un sisè s'han deixat el llum del balcó encès. Un bloc de pisos totalment nou i completament buit. Disparitat a l'hora d'apujar i abaixar persianes. Constatació d'una realitat: a l'hora de triar tendals el bon gust brilla per la seva absència. Un plaer: veure com avui el gavians passen just per davant del meu balcó. Bob Dylan sonant en un cinquè pis.
I arriba un punt en que el cos diu prou i se li ha de fer cas. I et truca el jèfe i et diu que no tornis a la feina fins dilluns. I mentrestant tens fred i calor i vas estossegant per no perdre'n el costum.
I demà miraré el cel desde casa i seguiré els vols dels gavians.
Ahir o abans d'ahir el jèfe em va dir que estava apagada, que no era la Neus, que quan tornaria a ser la de sempre. La meva resposta va ser: és que estic molt cansada. No va entendre de què. Vaig pensar que si li havia d'explicar no valia la pena l'esforç, o sigui que em vaig encongir d'espatlles i vaig continuar fent el que feia.
Fa tres dies que mentre camino fixo la mirada a terra. No m'agrada adonar-me'n, no m'agrada fer-ho. M'esforço a mirar el cel, com una obligació observo els gavians, els arbres i els edificis alts, però quan me n'adono estic mirant el terra altra vegada.
Cada matí, quan poso els peus al carrer, em sento decebuda. No fa gens de fred. A les vuit del matí hi ha la temperatura que hi hauria d'haver a migdia. Han passat uns dies molt ennuvolats i tot just avui s'han dignat a mullar una mica el terra, el mateix que últimament miro tant.
Tres vegades me l'he trobat i tres vegades m'he mig amagat. Si continuo tenint tanta poca autoestima al final acabaré per no ser res. I no em dóna la gana. M'és igual saber que no tinc res a fer, jo no m'he d'amagar de res.
Si vaig esperant que passi alguna cosa perquè tot doni un tomb vaig molt equivocada. Jo he de donar un gir i després tot canviarà.
Una de les coses que m'alegren el dia és comprar el pa acabat de fer i anar-me menjant la barra camí de casa.
Alguna cosa em diu que no em convé massa estar escoltant Lambchop. Però la veu d'en Kurt Wagner m'agrada tant que no puc evitar-ho. Can you be sure of anything you make? He de canviar el xip. Però deu ser el temps que fa que necessiti escoltar Lambchop, Nick Drake, Iron and Wine...? Per sort sempre queda Impossible Germany i les seves guitarres que salven més d'una tarda.
No em negareu que és espaterrant i que ajuda a reconciliar-se amb qualsevol di(a)marts.
A vegades tens sensacions. Com unes vibracions que et fan notar detalls que en altres temps no donaves importància. I ara, sigui per una cosa o per moltes, són més rellevants que mai. Un gest que no arriba, un descuit que et dol, un repetir sempre la mateixa cerimònia i ordre. Ho veus i t'adones de que fa temps que hi és, sempre hi ha sigut. Una de les moltes constants de la meva vida és això. I no sé si rebel·lar-m'hi o acceptar-ho i anar fent com sempre. Després m'adono que és aquest 'anar fent com sempre' el que m'ha dut allà on sóc. Sóc on vull ser? Sóc qui vull ser?
Tot plegat és absurd. Som i ja n'hi ha prou a vegades, prou feina tenim a ser i a estar. Massa que costa sovint mantenir l'equilibri com perquè, després, encara vulguis fer de trapezista en un altre lloc i temps.
A vegades les sensacions que tens, meres sospites, es fan realitat. I no pas perquè t'hi fixis més que mai, no. T'hi has fixat com sempre i és la reacció de l'altre la que et adonar de la realitat. Si no hi ha acció pot haver-hi reacció?
Hauria de començar a fixar-me en tot el que m'envolta i explicar paisatges. Encara que siguin urbans. Mirar endins és massa laberíntic. Mirar enfora és una manera de salvar-se.
Recupero cançó, per tant la repeteixo. Pack your memories (Vaya con dios).
Els reis van passar amb un dia d'antel·lació regalant-me una habitació particular dins un refugi visitat amb molta assiduïtat. Hi ha detalls que toquen de ple l'ànima, com que et posin un títol com ara ànima lliure d'ocell felí i que et dibuixen un somriure ample, tot i que pensis que els anginescus són una mica exagerats. No sé si mai tindré una casa, en dubto molt. Si no tinc una casa no tindré un jardí. Però sempre m'he dit, sempre he sabut, que si mai tenia una casa amb jardí hi tindria un arbre de fulles vermelles.
Dissabte vaig anar-me a comprar el regal que em faig cada any. Dos llibres de Valérie Mréjen. Mi abuelo i El agrio. Evidentment me'ls vaig fer embolicar. Feia temps que m'esperaven a la Geli.
Ahir, com cada dimarts vaig anar a dinar amb en X, també va venir en J. Es nota que s'han acabat les festes, feia dies que no els trobava tan relaxats i somrients. Vaig arribar a casa enfebrada i amb un altre regal: La muntanya màgica de Thomas Mann. En X feia temps que me l'havia recomanat i tenia pendent encarregar-l'hi.
Surto de la feina amb una sensació de febre que poques vegades m'enganya. A fora fa molt fred i jo fa hores que el tinc posat a dins els ossos, tot i així m'agrada sentir-lo a la cara, em revifa. A més, si fa fred tinc menys tos. Quan arribo a l'estació, amb l'idea de no aturar-me a saludar ningú, veig que hi ha l'Antonio. Feia mesos que no el veia, que no en sabia res i mentre el crido amb un somriure penso que, si he pogut estar treballant tot el dia, bé em puc passar una estona parlant amb un bon home, un home bo. I la fem petar arrodits tots dos de fred. Arribant a casa em poso el termòmetre. Tinc cap-rodus, calfreds que comencen a la ronyonada, em fa mal tot i el cap amenaça amb explotar en qualsevol moment, sobretot quan estossego. 36,5º. No tinc febre? Els símptomes que rarament m'enganyen aquesta vegada han fet fallida? La meva temperatura corporal normal ronda els 35,5º, moltes vegades està per sota. A vegades he baixat dels 35 i tot, però només en episodis en els qual em pensava que patia una febrada de por. Quan he arribat als 37º semblo un cuc, doncs m'arrossego per terra. I quan el marcador senyala 38,5º sé que he delirat i tot. Una vegada vaig espantar molt la mare. Vaig baixar cridant, dient que ja ho sabia però que no ho aconseguirien. Estava convençuda de que em volien fotre daltabaix de la finestra. Sempre que ho he comentat al metge o la metgessa no m'han fet gaire cas. -Has tingut febre? -No, però el termòmetre marcava 34,5º només. I em miren amb incredulitat, convençuts de que no em sé ni posar un trist termòmetre sota l'aixella o sota la llengua. I res, com que aquest matí només tenia el nas tapat, el cap amenaçador però a puèstu i uns 32,5º més que a l'exterior (-3º) me n'he vingut a treballar (que és un dir, com es pot comprobar amb aquest post).
Ja per acabar només un parell de coses.
Si els americans han dit que la febre comença als 37º no se'ls pots pas discutir, no? O sí? A mi m'agrada molt portar la contrària als americans, però molt, è?!
A qui correspongui: Sincerament, una servidora amb la calipàndria de fa un mes ja n'havia fet més que suficient. O sigui, si m'he de refredar em refredo i arreplego un constipat, o dos, perquè és el que toca en aquesta època. Fins aquí correcte. Ho accepto. Però cal tenir aquesta tos altra vegada? cullons! Estossego més ara que quan fumava! M'explotarà el cap!! I em reitero tot el que faci falta: calia?
D'acord. Fem quatre anys. I sí, me n'hauria oblidat com quasi cada any. De fet no me'n recordava pas que era avui. Però en Xexu me n'ha fet memòria al post anterior. Una servidora estava pensant alguna cosa pel dia 16. Fins aquí pot arribar la meva despistamenta. El més trist és que feia quatre dies que havia mirat quin dia era l'assenyalat. I res, no sé què dir que no sigui el mateix que dic sempre quan fem anys.
Tres quarts i tres minuts d'onze d'un matí del 10 de gener. Acaba de sonar el tret de sortida. O potser el petard. PAM! I els gossos de la veïna i mestressa del pis on visc han començat un mini concert. Dos pastors alemanys preciosos i una cosa més petita blanca que encara no he definit. Em pregunten si no em molesten els gossos. I la veritat és que és tot el contrari, m'agrada sentir-los lladrar d'alegria quan arriba algú a casa, m'agrada sentir el trepig de cada vespre quan surten a passejar. I m'agradaria sortir al replà a saludar-los si no fos que em fa vergonya fer-ho.
Em pregunto si aquest tret/petard és per celebrar aquest sol esplèndid (ironia pura), que ha guanyat la partida als quatre núvols que quedaven. Segons l'estació meteorològica de la Devesa fa molt fred. 0,6º. I perquè ha sortit el sol, fa una horeta no arribàvem a 1º. Sincerament, quan he sortit al balcó només amb pijama no he notat pas que fes tan fred. D'acord, tampoc m'hi he entretingut massa, dubto que m'ajudés gaire amb el refredat.
4 minuts per les 11. D'aquí mitja hora he d'estar asseguda al bus. Pujo a la Garrotxa a dinar.
Si avui hi fossis segur que faríem broma amb el 10-1-10.
Fa quatre dies, i en aquest cas no és una frase feta, els reis em van portar tranquil·litat. La nostàlgia, les neurosis, les tristors, la ràbia... tot se'n va anar. Com si fos un anunci d'aspirines efervescents, tal qual però més discretament, sense tantes bombolles.
Les onze i quatre minuts. Vaig a pentinar-me (és un dir), calçar-me, abrigar-me i me n'aniré cap a l'estació. Em sobrarà temps però no m'agrada arribar just i encara menys tard.
Sabem que les nostres emocions poden ser l’epicentre de qualsevol tsunami i/o terratrèmol… i estem massa acostumats a no patir-ne i a fer possible no viure’n cap… mai hem sabut què fer-ne de les runes que anem deixant i recollint pel camí, potser per això aixequem murs (absurds sí, però hi són) resistents a qualsevol sisme (o això ens pensem) i potser per això evitem ser epicentres de res (o això ens pensem). També portem un bagatge a l’esquena força important en qüestió d’amagar les emocions, siguin quines siguin, potser patim de massa autocontrol, potser no. Suposo que seria bo trobar el terme mig, el punt just, el nivell perfecte entre amagar-se i exhibir-se, però amb quin raser ho mesurem? cadascú té un concepte de la intimitat força particular, bé força no, completament particular i intrínsec. I el que per mi seria una justa mesura, per algú altre pot semblar més que minsa i/o massa excessiva. I viceversa. A mi m’agrada que em demostrin que m’estimen, però si ho fan massa em sento pressionada, em falta aire. Em sembla que és per això que estimo tant a alguna de les meves amigues. Mai ens hem ofegat mútuament, tot el contrari, a vegades penso que pequem de massa aire que deixem córrer. Però això mai ha suposat un problema, quan ens hem necessitat només hem hagut de xiular. Hi ha acords tàcits difícils d'explicar.
Llegeixo a Lluna de paper la següent cita i em surt un comentari llarg, tant que he volgut fer-ne un post.
Arriba un moment que continuar retenint les emocions és absurd, perquè és l’únic que ens queda. Amb tot, ensenyar-les és quasi pornografia…
Fragment d’Una dona difícil de Jonh Irving
I sí, hi estic d'acord, relativament. Tot i que sóc reticent a ensenyar-les així com així, de fet diria que no les acabo d’ensenyar mai. No m’agrada exhibir la meva vulnerabilitat d’una manera explícita, encara que hi hagi molta gent que la conegui i la respecti, per sort.
Hi ha moment ens el que les emocions ens han de guiar, n'hi ha però en que penso que les hem d'endreçar. Com a mínim prou com per no acabar provocant desperfectes a tot el que ens envolta. Viure emocionalment ha de ser completament lícit però sempre que es tingui en compte que interactuem amb tot el que ens envolta. I és precisament el que ens envolta el qui o el què ens provoca les emocions. A més de les emocions també ens queda la raó, almenys de moment. I buscar i trobar una combinació entre totes dues deu necessitar més de tres vides viscudes plenament. I qui diu tres diu tres centes.
Suposo que som, sense voler-ho i a vegades volent, la papallona del tan famós efecte.
Estic remenant una plantilla pel bloc. És completament diferent a cap de les que he tingut fins ara. Diria que "l'impacte" serà contundent. M'agradaria saber com funciona l'html per poder-la remenar més, però vaja, tampoc cal que acabi semblant un Frankenstein. M'agradaria que aquesta fos definitiva.
Ahir em van descobrir que hi ha arbres vermells enmig de la neu. Que et facin un regal sempre és d'agraïr. Quan te'l fan perquè sí, és per no saber ni què dir. Hi ha blocs que són un refugi i l'Àlex és un administrador de refugis savi i amb un gust exquisit per la decoració. Ahir em va deixar un coixí que és una meravella.
Ho explicaré una vegada i prou. Com aquella de la Resistència d'Allô, allô. Mai de la vida havia plorat tant per un animal com aquest diumenge al vespre. Ni quan vam haver de sacrificar a la Nina. Veure al meu gat, tranquil de mena, bon jan, feliç com pocs, recòrrer el pis com si l'empaités el mismíssim diable no em va agradar gens. Veure tanta desesperació als seus ulls va ser massa per a mi. L'intent va durar mitja horeta encara no. No podia suportar veure'l tan desemparat, tan fràgil, tan perdut, suplicant-me que li obrís la porta per poder fugir. Rebutjant-me cada vegada que intentava agafar-lo als braços per calmar-lo. El que funcionava sempre, no va servir de res. Ni la meva veu, ni les meves carícies, ni bressolar-lo... res. Les esgarrapades que porto a l'esquena i a la panxa en donen fe. I això que li havia tallat les ungles. Dubto que torni a intentar-ho. No vull torturar-lo de cap més manera. Ell, al poble hi és feliç. Si ell està bé, jo estic més que tranquil·la. La mare sempre me l'ha cuidat més que bé. I dono el tema per 'sanjat'.
A vegades comences plorant per un gat i acabes plorant per tu mateixa. I entremig... hi ha tantes coses!
Estic tal qual fa un any. Sense dormir gaire. Amb un neguit constant. Fa un any em preparava per una pèrdua. Ara intento omplir el buit amb bons records.
Els intents frustrats... a quin contenidor s'han de desar per reciclar-los?
Acabo l'any acompanyada amb els meus àngels de la guarda i els dimonis del passat. El començo reafirmant-me amb l'amor cap als meus salvadors de lluites particulars i adonant-me que els dimonis només són fum. Els enemics només en són si vols que en siguin.
El segon dia de l'any em toca fer de cangur de l'Arnau. Ens passem el partit del Barça anant a buscar joguines a l'altra habitació, gatejant, mirant contes, explicant-nos històries, rient... Hi ha estones en que no sé qui fa el favor a qui, si jo a la seva mare, si ell i ella a mi.
Quatre dies al poble i no he trepitjat la terra. No he anat al riu, no he anat al bosc, no he passejat per enlloc. Comença a fer fred, comença a fer hivern i no sé quan tornaré a pujar. I enlloc d'omplir-me de tot per quan no hi sigui, diria que he optat per ignorar-ho tot. Potser per no enyorar-ho tant? és absurd...
Avui el gat vindrà a Girona. Ho dic amb l'estòmac un xic encongit.
Porto un parell de dies que m'acompanya Iron and Wine. Incansablement sona Around the well una i una altra vegada. El propòsit d'aquest any és no caure-hi. No n'hi ha cap més.
Hace unos cuatro mil quinientos millones de años, año más, año menos, una estrella enana escupió un planeta, que actualmente responde al nombre de Tierra.
Hace unos cuatro mil doscientos millones de años, la primera célula bebió el caldo del mar, y le gustó, y se duplicó para tener a quien convidar el trago.
Hace unos cuatro millones y pico de años, la mujer y el hombre, casi monos todavía, se alzaron sobre sus patas y se abrazaron, y por primera vez tuvieron la alegría y el pánico de verse, cara a cara, mientras estaban en eso.
Hace unos cuatrocientos cincuenta mil años, la mujer y el hombre frotaron dos piedras y encendieron el primer fuego, que los ayudó a pelear contra el miedo y el frío.
Hace unos trescientos mil años, la mujer y el hombre se dijeron las primeras palabras, y creyeron que podían entenderse.
Y en eso estamos, todavía: queriendo ser dos, muertos de miedo, muertos de frío, buscando palabras.
Mapa del tiempo _ Eduardo Galeano (Bocas del Tiempo)
Hi ha blocs que tenen banda sonora. No, no parlo dels que quan hi entres sóna música, no. Parlo dels que quan hi entres una cançó s'engega dins del cap. Per exemple, i concretament per ser més exactes, California Stars.
Últimament volto i volto amb la música. Busco i escolto i trio i 'remeno' i poso els meus clàssics i clàssics de tota la vida i coses noves per mi i acabo sempre allà mateix. Leonard Cohen i Wilco. I hi ha dies que també sobreviu Iron & Wine. La resta m'acaba cansant, aquests no. I que duri, suposo.
Per menys que m'agradi m'assemblo a la meva iaia Margarita. Quan m'emprenyo m'ofusco tant que m'empasso tot el que hauria de treure. Sé que si ho trec pot ser terrible, doncs estic massa emprenyada i les paraules quan les acompanya la ràbia malament. Després aquesta, la ràbia, comença a ocupar el meu interior i va creixent silenciosament fins que m'arriba a les cordes vocals. En aquest punt és quan començo a callar sistemàticament. O sigui quasi cada vegada que em sento atacada, encara que sigui de broma. Llavors tot em semblen punyals malintencionats i traïdors. I sistemàticament tinc ganes de fugir. Hi ha vegades que la ràbia arriba a les mans i sóc incapaç d'escriure res.
A vegades tinc la maleïda mania de confondre tristesa amb ràbia. Suposo.
No trobo cap déu del fred, de la neu o d'alguna cosa semblant. Només el déu de l'hivern, la nit i la mort. Tezcatlipoca, déu asteca. L'invoco perquè arribi l'hivern. Però ja! Aquesta tarda o com a molt tard aquesta nit. Com aquell acudit d'un que està resant: -Oh senyor deú meu... doneu-me paciència... però ja!! No cap dins del meu cap que a 30 de desembre i a quarts de nou del matí hagi de passar calor tot anant a treballar. Quin món és aquest?
Segon hivern que em costa de passar. Jo que estimo tant aquesta estació ara no m'hi sento del tot còmode, per no dir gens. Només falta que faci un hivern de pissarric (també dit depàriure) per acabar de fondre'm les bateries. Necessito fred per reaccionar. Fred i gelades i mal temps (que per mi és més que bon temps) i boira i gorros i bufandes i guants i mantes i ...
Dinar amb un parell de bojos dos dimarts seguits fa que tingui ganes d'un tercer. Passar-se més de mig dinar anotant paraules i expressions, sobretot garrotxines, és divertit. Comparar la diferència de significat d'una paraula dita a la Garrotxa o al Baix Empordà és curiós. Saber que als de l'Empordà de baix els falta el mateix cargol que als de dalt és recomfortant. No sé si mai m'acostumaré a estar parlant tranquil·lament i que em facin repetir el que he dit perquè s'ha d'anotar en un tros de paper o llibreta, mentre m'assegura que allò ha de sortir en un poema. Tot seguit m'he de sentir a dir que parlo massa correctament el català i ja no parlem de com l'escric!
Bambènia és una paraula garrotxina que em fa gràcia.
BAMBENIA f. Consentiment, permissió, en sentit irònic o despectiu (Olot). «¿Que et penses que hem d'esperar sempre la teva bambenia per fer les coses?» (Olot). Etim.: probablement del llatí bŏna venĭa ‘permís’, modificat irònicament amb la rel bamb- expressadora de ‘buidor’ o ‘vanitat’. Alcover Moll.
Arribo a casa al matí i només obrir la porta sento com em saluda. Mieeeeeeeeu. Mieeeeeeeeu. Ha sigut el primer de dir-me 'hola'. Diria que ha sigut el primer en saber que era jo qui arribava. Només descarregar-me de bosses i paquets, l'he agafat a coll i l'he abraçat, petonejat i rebregat. El que em pensava que seria una lletania interminable de retrets miolats, ha sigut un ronroneig agradable i enyorat fins aquell moment. I ara el tinc aquí al costat, mirant la pantalla mentre escric després de mossegar-me el braç en un intent de cridar-me l'atenció. Fa sis (quin número tan maco!) hores que sóc a casa i en fa sis que ja torno a tenir una ombra quadrúpede. Ho trobava a faltar.
Nadal. Dos dies i estarem (sobre)vivint el Nadal. Haurem de somriure i fer esforços per no enfonsar-nos en la misèria i l'enyor. Com més poques hores falten per aquest refotut dia, més malament em trobo. El pes al pit creix desmesuradament i l'estòmac comença a queixar-se de mala manera. No m'agrada el Nadal i fa molt temps que em passa això. Encara recordo el dia en què em vaig adonar que s'acostava Nadal i només podia sentir un buit a dins. Era adolescent i tota la parafernàlia nadalenca em sobrava. Han passat, més o menys, deu anys (vint neus, n'han passat vint!!! a qui vols enganyar?!) i encara em sobra i el buit va creixent.
Serà el segon any consecutiu sense la mateixa familia de sempre. Perquè els que ens trobàvem (i ens trobarem) per Nadal sí que som familia, de sang i de sentiment. L'any passat perquè la iaia estava fotudota. Aquest perquè ja no hi és. Diuen que el dol dura un any i que es pot començar a despedir quan has viscut tots els dies assenyalats sense aquella persona que et falta. Encara ens queda una mica més d'un mes amb massa dies assenyalats, tots massa junts incloent-hi el seu aniversari.
Estic al pis. Sola. Enyoro al meu gat. Molt. Més del que ell m'enyora a mi. Segur. Si ara el tingués aquí segur que no estaria trista.
Aquesta tarda ha plogut amb ganes. M'ha encantat arribar a casa amb els peus xops, els pantalons xops, la jaqueta xopa, la bufanda xopa, el gorro xop i el paraigua ridícul que duia tan saturat d'aigua que degotava. Demà m'agradaria repetir. Com també m'agradaria tornar a veure la lluna creixent tornant cap a casa. Ja van dos dies que em fa aixecar el cap.
Nadal. I m'agradarà trucar a l'Ana, a la Laura i la Lídia, a la Sònia, la Mònica, en Fernando, a ... enviar més d'un i de dos i potser tres sms. Recordar a qui ja no truco ni escric mai perquè, per a o per b ja no formen part de la meva vida. I no sé si podré fer-ho tot això. Hi haurà la Jana a casa, creadora compulsiva de baves. Creadora i provocadora compulsiva de baves. El seu primer Nadal. El nostre primer Nadal amb ella. I també amb l'Arnau. Ara mateix damunt la taula hi tinc els seus regals. Gens pràctics. Dos ninots de roba, un per cada un. Dos gats, és clar, de fet un gat i una gata. El dubte que tinc ara mateix és si regalo el gat a la Jana i la gata a l'Arnau o viceversa.
Viceversa és una paraula que sempre m'ha fet certa gràcia.
Sobreviurem. Com cada any.
Que no sigui res i que pugueu trobar refugis tan dolços com l'Arnau i la Jana aquests dies i tots els altres.
És demanar massa una bona ruixada? Un bon ploure? D'aquells que s'emporten tota la pols acumulada?
Fa setmanes que no plou com hauria de ploure. Avui han caigut quatre gotes, perdó, eren dues. Hi ha hagut gent optimista que ha estès el paraigua. Sincerament, les dues gotes que han caigut (i ara que m'hi fixo bé diria que eren una i un quart), no arribaven ni a notar-se.
Finalment ha arribat l'hivern i el fred. No ho negaré, aquest temps em fa sentir viva. El fred m'eixalia cosa de no dir, em revifa, em sento deixondir. Però la manca de pluja passa factura i el preu comença a ser excessiu.
Invoco a Zeus fill de Cronos i Rea, déu del cel i de la pluja! I si no n'hi ha prou invocaré a les deïtats asteques que com a mínim n'hi ha 5 que asseguren pluges, tempestes i inundacions. Això sí, protegint navegants i criatures.
Tenia la intenció d'anar a veure el partit al bar on vaig a esmorzar cada dia. Al pis encara no hi tinc tele i si només l'escoltava per la ràdio m'hauria tornat mig loca. Finalment vaig sintonitzar una televisió per internet i mentre acabava de passar l'aspiradora, fregava i deixava el pis ben net amb el meu davantal posat, va passar la primera part. Vaig estar pensant en sortir de casa en aquell moment i arribar-me al bar, però enlloc d'això vaig anar al super a comprar, pensant (innocent de mi) que a causa del partit no hi hauria ningú enlloc i que potser concentrant-me en patates, cebes i tal em relaxaria una mica. (La gent no mira futbol o què? què hi feia tanta gent al carrer??) Per sort tinc un super just al costat de casa i va ser ràpid, pim-pam. Només em vaig perdre un minuts de la segona part i vaig pujar cap a casa convençuda de que ja havíem empatat. Doncs no. Em vaig estar barallant amb dos sentiments intrínsecs amb ser del Barça: l'etern pessimisme i l'eterna esperança. He de dir que la segona jugava amb molta avantatge. Molta. I al final em vaig dir a mi mateixa que si no la guanyava el Barça d'en Pep aquesta copa, no la guanyava cap Barça. Al minut 40 de la segona part esperava el gol. Esperava l'esperit d'Stamford Bridge, l'alè de Don Andrés. I la resta ja la sabeu de sobres. Pedro. Messi. I la glòria. Vaig acabar amb un estat de nervis tal, que em vaig vestir a més córrer i vaig sortir al carrer... a córrer. Perquè del que feia no se'n pot dir pas caminar, anava fent saltirons i corrivia a estones per esquivar a la gent. Amb en Puyal a les orelles i un somriure als llavis. Hi havia qui em mirava estranyat i jo me'ls mirava sense entendre que poguessin viure sense saber que el Barça ho havia guanyat tot. Vaig passar per la Plaça Catalunya i no hi havia ningú. Vaig passar per la Rambla i vaig arribar a lloc, entrant i dient Sis!! mentre saltava jajaja... ara hi penso i em fot mitja vergonya i tot, la botiga era plena de gent! Una estoneta de xerrameca i de nou al carrer. Aquesta vegada caminant pausadament, amb satisfacció, amb en Puyal a les orelles, amb el somriure als llavis, absorvint Girona. Feia molt de fred i ja el començava a notar per tot arreu. Vestir-se per sortir a més córrer un 19 de desembre fred com pocs i posar-se texans és fotre-la al pal. Però m'era igual. M'agrada sentir el fred quan em passejo, quan sóc fora i em moc d'alguna manera, quan el busco... Em va agradar sentir-lo al Pont de l'Eiffel, on em vaig parar a fotografiar Girona de nit...
nota:una servidora no ha escoltat mai el Barça a Rac1.
Al rastre del llim hi trobaràs la petjada de l'ocell que vola cap a la fosca nit.
Només val que t'aturis. Només val que t'aboquis i deixis a ulls clucs que l'ignot et penetri amb la veu del desig.
Ahmad ibn Suhayd al-Ansari (m.1119)
Tercer dia amb ulls de plom i cap espès. Ara mateix sembla que el cel se'n fa ressó i els núvols guanyen la partida al blau insolent del matí.
Voler viure acceptant el que va arribant tal qual, no significa que es pugui fer. Allò de voler és poder massa vegades es confon amb altres coses que no són. Voldria tant i alhora tan poc! Que em resigno a no esperar res.
Aquesta nit intentaré trobar la petjada d'un ocell a la fosca, amb els ulls clucs pel pes del plom. Potser, i dic potser, cridaré amb totes les meves forces un desig. I qui en diu desig en diu necessitat vital. L'ocell que voldria trobar aquesta nit ha de tenir les ales d'aigua...
'Jo li demano al meu temps que em doni tot allò que ni el propi temps abastarà' _ Al-Mutanabbi
Treure llibres de les caixes i apilonar-los davant de la llibreria té el seu què. És com anar redescobrint tresors mig oblidats. Sobretot quan feia més de dos anys que no els veies i et sorprèn alguna troballa oblidada del tot. N'hi havia que els tenies perquè sí, perquè un bon dia que eres a la biblioteca del poble, la M estava desfent caixes i hi havia una partida de llibres de poesia repetida. Llibres petits i bonics. La M els volia llençar i jo em vaig entristir només un segon, o potser menys temps encara, tot seguit li vaig dir que si me'ls podia quedar i vaig tornar cap a casa amb els llibres a les mans ben cofoia. Recordo que els vaig fullejar i els vaig guardar. Potser durant tots aquests anys els he tingut a les mans, exceptuant el dia de posar-los en una caixa, un parell de vegades. I ahir, mentre ordenava la llibreria, els vaig tornar a mirar i llegir per alt enllà amb la certesa de que ara sí, ara els sabré disfrutar millor.
Enmig de tots aquests llibres de poesia 'robats' a la biblioteca (no us penseu que n'hi hagi gaires, potser 7 o 8) hi ha una antologia de poesia feta per Musa ibn al-Tubbi, sobre els poetes del districte o amal àrab de la Lleida dels s.X, XI i XII, datat el 615 de l'hègira (1218) amb títol Kitab (Llibre). Traduït per Jaume Pont i que porta el títol Llibre de la Frontera. Realment molt interessant.
Fum hivernal des de la Suda
Amb vol d'ocell tramunto solitari per places i carrers, fins arribar al niu cobert de gebre que em parla a cau d'orella de tots els llocs de boira del demà.
Muntanya avall, l'oneig del riu al fons, hivernal i blanca dorm la ciutat.
Batega a cada foc la festa de la vida.
Absent, la neu es fon.
De la muda escalfor de les teulades, m'arriba el fum que amb pas serè s'emporta la veu perlada i pura de la mort.
Avui em quedaré a dormir per primera vegada al que serà casa meva a partir de ja i fins ves a saber quan. Girona m'ha rebut de la millor manera possible, oferint-me un vent gèlid portador de gotes d'aigua que semblaven agulles. He fet el camí del bus a la feina amb un somriure, totalment encantada amb la situació. Les fulles juguen a fer remolins i a ballar desenfadadament amb el vent. Està nevant en alguns indrets i saber-ho ja m'alegra la setmana. Fa fred i em revitalitza, tot i que a la feina, estant quieta, es porta malament.
Fins que no hagin passat totes aquestes 'festes' hi viuré sola. Després hi vindrà el gat. L'enyoraré molt aquests dies que no hi serà. I ell m'enyorarà a mi. Ja veurem quin càstig rebo quan pugi al poble per Nadal. Com a mínim hauré d'aguantar més de mitja hora de retrets miolats. Pobret... Ais... és que ja l'enyoro ara!
Avui he baixat al Marroc. He agafat un ferri fins a Tànger, el tren fins a Marrakech fent transbord a Sidi Kacem. Ouzoud, Ouarzazate, Dades, Todra, dunes prop de Merzouga, Essaouira. Marrakesh. Tren nocturn fins a Tànger i ferri altra vegada. Sembla mentida com es pot reviure un viatge llegint quatre coses (bé, més de quatre) anotades en una llibreta. És curiós com els sons, la llum, els colors, les olors tornen a omplir el cap i els sentits. Encara recordo com em va costar pronunciar Marrakech perquè una bona dona ens digués que sí, que si agafàvem aquell tren a Sidi Kacem hi arribaríem bé. Amb el meu francès amb accent garrotxí no m'entenia, per molt que arrossegués les erres. Em vaig haver de menjar la segona 'a' i fer un so gutural força estrany. No sé pas si em tornaria a sortir sense escoltar a algú d'allà abans. També recordo les dues paraules que vaig aprendre quan estàvem al desert, sota la lluna plena. Lèil i guèd (les vaig escriure tal i com em va semblar que les pronunciava en Mohamed). Nit i lluna. Si hagués pogut m'hauria passat tota la nit preguntant com es deia tot en amazig.
Torno a tenir quasi tota la vida repartida en caixes i en tres llocs diferents. Casa dels pares, del meu germà i el que serà casa meva. Trobar-me així m'estressa. Si mai he de tornar a canviar de casa ho llençaré tot. Mentre vas empaquetant coses, et trobes amb records que t'agrada reviure. Com ara la llibreta del viatge a Marroc. També en trobes que no saps què coi fer-ne. De fet ara mateix no sé què fer d'una enyorança que tinc de no sé què. I sé que l'he trobada enmig de les meves coses, entre les paraules escrites a Marroc i les que vaig escriure fa temps en aquest bloc.
Arribo a casa cansada i malhumorada, estic més que farta del vent, del fred que no fa i de la pluja que no cau. Em fa mal la panxa, els peus i l'esquena. Tinc una taula i quatre cadires, un moble pel bany i una llibreria per muntar. No tinc somier i ja no sé si en vull cap. Tinc un munt de coses per portar al pis i no sé on les posaré quan les hi tingui. He de comprar... comprar... comprar! Començo a odiar aquesta paraula. I més en aquesta època. La mare em demana si puc treure jo a la Sula, torna ser a casa. Els seus amos han anat a dar el volt a Mali fins el dia 20 d'aquest mes. Bufo i rebufo. Estic cansada i adolorida, però sé que la mare hi està més que jo. Em canvio les sabates i surto de casa amb la que he tingut enganxada als talons des que he arribat. Sort que he agafat la pashmina, que era de la iaia, doncs tot i no fer fred, el vent n'és i s'escola per tots els forats del jersei. Al cel ennegrit del tot hi destaquen escandalosament les estrelles. No hi ha lluna i quan enfilem el camí del Buscaró quasi no ens hi veiem. Un cop passat el tros dels avellaners la llum que surt del poble ens arriba i es pot veure perfectament el dibuix sinuós de la carretera. Al Far hi ha núvols de vent, malament rai, penso. I quan començo a alçar el cap per contemplar, amb calma, tota la magnitud estelar en veig un de fugaç creuant tot el cel, al mateix temps que m'aguanto la respiració i somric. I el meu somriure s'eixampla quan penso que desitjo no tenir un desig.
A vegades no entenc a les persones adultes, o suposadament adultes. Em pregunto quin sentit té estar punxant contínuament a una persona fins que aquesta explota. I després encara sentir-se mig ofès per l'explosió. I encara més després, acabar de fer-la sentir més que molesta quan marxes.
Per sort, després de l'explosió ha arribat l'Arnau i el meu centre d'atenció, de gravetat i de tot, s'ha desplaçat cap al seu somriure. Per sort també ha vingut en Guillem i, un cop vençuda la timidesa inicial, s'ha estat enfilant contínuament a la meva falda.
-Carai Guillem, com has crescut! que gran! Quants anys tens ara? -Estic a punt de fer-ne... (i m'ensenya quatre dits estirats) -Ah sí?! ostres! i quan els fas?? -Al maig!
Per sort aquesta lògica l'entenc a la perfecció, malgrat em sàpiga greu aquesta pressa de créixer que hem tingut tots sempre. Com també entenc a l'Arnau que vol sentir sorollets i cançons i veure llums i ballar i caminar i jugar amb els cabells massa llargs. Que és encantadorament feliç menjant-se la seva primera meitat d'una neula i trinxant l'altra meitat sobre la taula.
-Hola Blanca! -ummmm... no me'n dic pas de Blanca... -sí... Blancaneus! -I ja ho saps que jo me'ls menjo als nans? I faig veure que me li menjo la panxa, en Guilem té moltes pessigolles.
Suposo que la llàstima és que ens fem grans i perdem l'essència en algun punt absurd del camí.
Divendres matí. Sortint del poble ens trobem amb un cel espectacularment roig i blau. Sembla que hagi de caure en qualsevol moment. Com que estem envoltats de muntanyes, és impossible capturar-lo amb cap altra cosa que no siguin els ulls esbatanats al màxim. Després de deixar la Garrotxa, el paisatge canvia totalment i la plana s'obre davant nostre generosament. És un bon moment per treure la càmera i intentar captar la bellesa que ens envolta. Un anhel impossiblle, com tants d'altres. Quan tornaré a veure un matí com aquest?
Avui he muntat una taula petita de color negre que no surt a les fotos, la taula blanca llarga (que misteriosament s'ha emplenat de coses de seguida) i el sofà, estrenat només posar-lo dempeus. En menys de dues hores.
Oh! quins cinc minuts tan esplèndids!
He arribat a la feina cansadíssima. Demà segurament només provaré si les becaines són per cantar-hi els àngels o no.
(Això sí que ha sigut una bona idea... ostres, qui m'ho havia de dir!)
-Sí, sí, el llit va aquí. Però no, millor que el muntis al revés, de cares a la finestra. Sí gràcies (exacte, dedica-li un somriure espaterrant)
(Si arribo a saber que convidant tota aquesta gent, tenia el piset muntat en un matí, faig la festa abans!)
-Ostres... vols dir que vas bé? jo de tu em miraria bé les instruccions. Em sembla que hauràs de tornar a començar. Gràcies, è? (un altre somriure, pica l'ullet!)
(Ja veus, quatre somriures, quatre eixeres i tothom fent la meva feina amb una alegria de no dir!)
Vaig conèixer en C quan tenia catorze anys una nit de les festes del meu poble, ell era del poble veí. Per una nena com jo, que no havia ni esquerdat la clova de l'ou, va ser una sotragada impressionant. Mai de la vida havia vist uns ulls d'un blau tan clar. El vaig 'retrobar' l'any següent a l'institut del seu poble, ell anava dos cursos més endavant que jo. En tinc tres records claríssims d'ell i altres d'esporàdics. Quan el vaig conèixer al poble. El dia que em va portar a donar una volta sobre la seva moto, encara ara, després de tants anys em fa vergonya recordar-me'n, mareta meva que tonta que era quan tenia quinze anys! I un dia que el vaig veure assegut tot sol, fora de l'envelat d'una festa major, amb un posat pensatiu. Me'l vaig mirar molta estona. Feia molt de temps del passeig amb moto i de l'última vegada que l'havia vist. Vaig estar molta estona pensant si m'hi acostava per preguntar-li si passava i/o necessitava alguna cosa. Feia temps que sabia que estava fotut. Però no ho vaig fer. Quan tenia vint-i-pocs anys era tan tonta i flasca com quan en tenia quinze. Entre que em feia vergonya, era/sóc tímida, sabia que estava amb una mosseta i estava intentant que en J em fes cas, ho vaig deixar estar. Enrara ara, si tanco els ulls i hi penso, el veig clarament, assegut i pensatiu i allargo el braç per tocar-li l'espatlla. Durant molts anys, quan passava pel seu poble, encara esperava veure'l caminant per aquell carrer llarg, com moltes vegades l'hi havia vist. A vegades, encara em trobo mirant cap a casa seva i somric. Un somriure mescla de tendresa i tristor. Fa anys que ens va deixar.
I a vegades el somio. Com fa dues nits, que vaig entrar en un bar a demanar un cafè i ell era darrera la barra, amb els seus ulls blaus i el seu somriure encantador. També hi havia en S, el seu millor amic, que desgraciadament també va marxar massa aviat. Sempre els somio junts, com quan vivien que sempre, o quasi sempre, anaven junts.
Quins mecanismes fa servir el cervell per portar al present alguns records? Quins mecanismes fa servir el subconscient per fer somiar en algunes persones?
Tan en C com en S van viure plenament i van disfrutar de la vida tan com van poder.
Tinc un parell de cançons imprescindibles que parlen del cel. Sky blue sky dels Wilco i Orange Sky de l'Alexi Murdoch, ja les heu escoltat alguna vegada per aquí. Ja fa temps, anys, que a casa es mira molt el cel. Sempre hi busquem alguna cosa, fins i tot som sensibles a qualsevol moviment i/o ombra. A vegades em descobreixo alçant el cap per intuició i veure algun ocell passant damunt meu, mentre em pregunto si li passa a gaire gent. Cada dia m'embadoco mirant el cel, cada dia i cada nit. Estigui serè o ennuvolat. Sigui blau, taronja, roig, gris, daurat, platejat o tot plegat alhora. Portem uns dies en què el cel és taronja, a primera hora del matí, i blau durant el dia. I no m'està bé que sigui així. Ara mateix voldria un cel gris, ennegrit, amenaçador. M'agradaria mirar-lo i tenir un pensament asterixià i clamar a Tutatis perquè el cel no ens caigui al damunt.
Diu que diumenge ha de ploure. El radar del meteocat, de moment, no capta cap núvol. Avui no és diumenge, però el temps lineal bé podria fer una excepció.
Aquesta bonança de temps m'esgota físicament i també m'esgota la paciència. Si l'estiu amb tanta calor ja va fer estralls, una tardor sense pluja és terrible. Cada matí em miro el paisatge per veure-hi senyals de fred en va. Va haver-hi dos dies que es podia veure fins i tot en l'aire quiet.
He llegit que es fan cels a mida. Potser que passi una comanda...
L'acabaria així: Que no hi faltin els llamps i els trons, si-us-plau. Gràcies.
En tan que puguis, doncs, no malbaratis la teva solitud dedicant-la a una absurda recerca de no-res ni et persegueixis tossudament per corredors obscurs, esporuguit per la llum dels preceptes. Surt a ple sol i fixa't en coses dures. Pensa que el joc desmesurat de les paraules no et servirà de res si no el recolzes damunt allò que et volta. Hi ha les pedres i els arbres i la gent i tantes coses que pots tocar amb les mans! Que no t'adonis algun dia, amb espant, que els anys et passen i et mous només entorn de la teva ombra.
Cor nu (fragment)
Deixo endarrera somnis i vanes esperances per poder estimar totes les coses que retrobo cada matí, quan surto de casa i tinc encara la pell tan neta i fresca que tot em meravella. (...)
Ara escolta
Ara escolta només la veu que et farà digne de reprendre el camí sense malencolia. De nou creixeràs sol tal com sempre volies, allunyat del neguit de les coses petites. Penetreràs l'obscur secret de cada dia amb paraules com mans que els anys han fet benignes. Perquè has restat fidel a la més alta crida l'ombra de tu mateix et farà companyia. Ja no et sentiràs trist entre la gent que estimes ni et vencerà la por del buit que tant temies. Com qui torna d'un llarg viatge i res no el lliga ni al país que ha deixat ni als amics que hi tenia, així tu reprendràs el camí que seguies, enriquit d'altres veus que ni et vencen ni oblides, però lliure i fidel a la més alta crida.
Autobiografia (1965-1966) III - Miquel Martí i Pol
Hi he arribat arrossegant els peus i amb ells una part de l'ànima. Sense gaire ganes i alhora necessitant i volent ser allà. En un moment de debilitat immensa he començat a plorar. Però he aconseguit que només rodolessin dues llàgrimes. Una per cada ull, que m'han cremat les parpelles. Una mà a l'espatlla, un somriure, una mirada... salven molt més que un diumenge trist. Esclatar en rialles sinceres quan encara tens la tristesa humitejant-te els ulls és una sensació estranya i alleugeridora.
Quatre noms propis que em salven conscientment. Un altre que ho fa sense saber-ho. Que l'Arnau somrigui com ho fa només veure'm és mitja vida.
Repeteixo cançó. I no em fa res. En el seu amor hi ha la meva salvació.
L'escombriaire s'afanya, a primera hora del matí, a recollir les fulles seques. L'aire s'aquieta amb un gest de complicitat. Quan queden la vorera ben neta i l'escombriaire satisfet, aquest comença a marxar. És just llavors quan l'arbre deixa anar una fulla. Només una, que cau lentament gronxant-se en l'aire quiet.
...
Volia posar música. Una preciositat acabada de descobrir. Us remeto a l'Spotify, no l'he trobat enlloc més: Tardor-de color verd de Damià Timoner.
Aquest migdia, ens hem ben calçat i hem anat a pasturar per una pineda. Hem tornat amb uns quants pinatells i algun rossinyol de pi. I els que hi hem deixat que començaven a treure el nas!
Nit de vent i poc dormir. La roba del llit, entre la paret i jo. El gat, entre la roba i jo, refugiant-se dels xiulets amenaçadors d'un vent insolent, calent i anguniós. Sons curts i plens de somnis estranys. Només recordo, vagament, l'últim; per això no sé si ha sigut l'únic agradable. Una reunió, molt estranya, de blocaires. Això em passa per llegir i rellegir blocs abans d'anar a dormir, suposo. La sort és que llegeixo persones que m'agraden i molt.
Quan no puc dormir rumio. Com les vaques, que primer s'empassen l'aliment i després rumien. El meu aliment, en aquest cas, és la informació que crec rebre o que imagino o que ... que.
Fa temps vaig escriure sobre la meva condició gatuna. I ara, més que mai, m'adono de que cada dia m'assemblo més al meu gat. T'acostes quan vols i t'allunyes quan menys ho esperem. Jugues amb qui vols i vas a la teva. M. Em van retratar força bé, però no sé si realment jugo. Es pot jugar si no saps quin és el joc?
Últimament tinc la necessitat d'acompanyar els meus posts amb música. Hi ha hagut dies en que m'he passat hores buscant la cançó adequada. N'hi ha que primer trobo la cançó i després les paraules. N'hi ha en que la cançó diu el que sóc incapaç d'escriure. A vegades em diu el que no vull ni pensar i patapam.
Sé que faig servir el paisatge d'excusa. Si parlo del que veig, evito parlar del que sento.
Si fa temps m'haguessin dit que, a hores d'ara, em preguntaria el que pensa de la música que poso, no m'ho hauria cregut. Però, sense ni adonar-me'n, em trobo preguntant-me què em diria si em llegís.
Es posarà trist el gat per anar a viure a Girona? Ell només coneix la Garrotxa. Fa dies que aquesta pregunta em ronda pel cap i, encara que sembli absurd, és un tema que em preocupa molt. Aquesta primavera farà 8 anys que compartim espai i temps (poc pel seu gust... i pel meu també). Li dec mitja vida i quasi tota la poca salut mental de què disposo.
A vegades les persones que passeu per aquí em descol·loqueu tant amb els comentaris que responc sense saber què dir. No sé perquè no contemplo el silenci com a opció. Suposo que és important per mi fer-vos saber que us agraeixo les paraules, encara que algunes em facin sentir un xic tímida i desconcertada, quan no sé com les hauria de llegir.
Dormir al ritme del vent, a batzegades, és el que té. Tens temps de pensar massa. Tens temps de pensar, vaja.
Gràcies Estranger per haver penjat, fa temps, la cançó que necessito avui.
Aquest matí he anat a passejar pel riu. Tenia ganes de veure colors de tardor, de notar una mica el vent. A aquest últim més que notar-lo, l'he vist als núvols.
M'agrada el meu paisatge. M'agrada el soroll del meu riu. M'agraden els colors de la meva tardor. M'agrada el perfil de les meves muntanyes.
Tarda de lectura superficial tot escoltant Time without consequence d'Alexi Murdoch. Una i altra vegada. Enamorada, de nou, d'una veu i una guitarra. No canviaré mai en això i m'agrada que sigui així. Hi ha debilitats que s'han d'alimentar.
¿És possible assolir en una novel·la la delicada bellesa d'un haiku?
I amb aquesta pregunta ressonant dins el cap començo a llegir, tot pensant si en trobaré la resposta...
'En sortir del llarg túnel que separava les dues regions s'arribava al País de Neu. El fons de la nit era blanc. El tren es va aturar en un semàfor. La noia que hi havia asseguda al l'altra banda del passadís es va aixecar i va abaixar la finestra de davant d'en Shimamura. La fredor de la neu va entrar el vagó. La noia es va abocar a la finestreta i, com si fos molt lluny, va cridar el cap d'estació. (...)'
Aquest matí el cel tornava a ser preciós. Amb núvols de vent arran d'horitzó i romans creuant-lo de punta a punta. S'hi palpava el poc fred que feia. En un poblet de La Selva, un aligot planejava damunt d'un camp. Les muntanyes van tapissant colors seguint línies sorprenentment rectes i d'altres perfectament curvilínies, talment com si les haguéssin traçat amb un regle o un compàs. Hi ha mil colors a cada vessant. Mil formes a cada moment. El Ter, mancat d'aigua, ens tornava, com cada matí, la llum que li dóna el sol. Avui no hi he vist cap bèstia emplomallada. Avui hi he vist ampolles de plàstic i brutícia arraconada. Avui, com ja fa dies, no hi he vist un riu. El Ter ja fa temps que és una riera. Però els pantans són plens, o sigui que no cal preocupar-se, no?
Trobaré a faltar el paisatge quan m'instal·li a Girona. El veuré sí, però no pas cada dia.
Em fa il·lusió haver trobat pis, però no pas tanta com m'imaginava. Estic entre contenta i neguitosa. Més neguitosa que contenta. Tinc ganes de tornar a viure sola i tinc por de sentir-me terriblement sola.
Clarobscurs. En poso aquí, però en trec (n'haig de treure) d'allà. Tot guany comporta sempre una* pèrdua?
Surto de casa tota decidida i l'aire gèlid m'atura de cop. Amb un gran somriure observo el meu cotxe cobert de gelada i sospiro. Per fi ha arribat el fred, penso, ja era hora. El cel està esplèndid a aquesta hora. Núvols pentinats pel vent llueixen colors meravellosos mentre el sol surt mandrosament. Un cop instal·lada al bus, mentre escolto la ràdio, vaig passejant els ulls sobre el paisatge. Me'l sé de memòria, però cada dia és diferent. La llum mai és la mateixa. El joc d'ombres sempre descobreix algun punt interessant. Quan ja m'he cansat d'escoltar la ràdio, poso música. Somric quan sento que sóna Meet me in the morning.
I mentre bado amb el cel i els núvols veig tres corbs marins resseguint el Ter.
Hi ha dies que t'aixeques i els ulls noten la tempesta que viuràs a la tarda. Intentes fer-te quatre fotos amb el rostre relaxat i no ho aconsegueixes de cap manera. El dia s'ennuvola mica en mica i es va fent fosc quan tot just és migdia, fins que descarrega una bona quantitat d'aigua i veus que el més interessant ha passat per l'altre extrem de la vall. Asseguda davant l'ordinador contemples com el sol eixuga les teules dels veïns més llunyans i Rocacorba es perd envoltada d'una negror que voldries tenir sobre teu. No surts a buscar l'arc iris, ni tampoc a fer fotos a les gotes. Amb el primer ni hi penses, la segona opció la descartes per falta de llum. Quan arriba novembre el sol ja és força esquerp i desapareix massa aviat.
I quan ja és negra nit, una maneta s'agafa als teus cabells per adormir-se... Ja fa dues hores que no arrufes el front per res. Els ulls no han tingut temps de notar tempestes ni ventades.
M'he posat al llit a les 10, cansadíssima. He estat estossegant fins ara, fent sons curts i tossint. Sons curtíssims i moltíssima tos. Com pot ser que només posar-me al llit comenci a lladrar d'una manera tan escandalosa?
(El gat que està ajagut sobre els meus peus s'acaba de tirar un pet. Són les 00:30)
He passat el dia com bonament he pogut, amb mal de cap i mareig. Suposo que és migranya de no dormir i de la pluja d'aquesta tarda.
Està clar que avui tampoc dormiré el que hauria de dormir.
No demano gran cosa, només un moment, unes hores, un dia o dos...
Tinc la sensació de que em repeteixo, de que el que vull escriure ja ho he dit una i mil vegades. Potser només ho he pensat? Clar que és fàcil repetir-se, sempre sóc la mateixa, amb matisos però la mateixa sempre.
Doncs això, no demano gran cosa. Només estar sola unes hores, un dia o dos si pogués ser. Sense haver de parlar amb ningú. Només jo i els meus pensaments i les meves idees i les meves neures i les meves pors absurdes i poques esperances.
Tinc la sensació de que no puc pensar i de fet no puc pensar. No pas com estava acostumada a fer. Actualment no tinc temps ni d'ordenar un sol pensament, idea o sentiment. I no tinc temps perquè m'és impossible poder-me concentrar en mi mateixa. No pas si no tinc un espai on estar completament sola i còmode.
I ho sé, tot això només és per haver estat un parell de dies al paradís, allà on el món no existeix.
Normalment m'agrada el novembre. Aquesta vegada, però, haurà d'agradar-me a partir de demà, avui ja està perdut.
Ahir vaig descobrir una cançó preciosa. November de David Fridlund. Impossible posar-la aquí... de moment. L'altra opció era Satellite, per la lluna plena d'aquesta nit, que no veuré perquè està massa ennuvolat... i no plou...
Desisteixo... totes les cançons que he triat no estan disponibles... totes menys aquesta:
Algú en té la lletra? Perquè de maca ho és, però no sé si s'adiu gaire al post... jo hi entenc poca cosa...
Un moment: surto de la casa i no hi ha ningú. El silenci és ple de cants d'ocells. I em quedo al bell mig de l'era deixant que els sons m'omplin tota jo.
Una sensació: el món, més enllà del que abasten els ulls, no existeix.
Un pensament: sempre hi viuré un punt d'enyorança.
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta."
Justine a El quartet d'Alexandria.
