Tinc la sensació de que em repeteixo, de que el que vull escriure ja ho he dit una i mil vegades. Potser només ho he pensat? Clar que és fàcil repetir-se, sempre sóc la mateixa, amb matisos però la mateixa sempre.
Doncs això, no demano gran cosa. Només estar sola unes hores, un dia o dos si pogués ser. Sense haver de parlar amb ningú. Només jo i els meus pensaments i les meves idees i les meves neures i les meves pors absurdes i poques esperances.
Tinc la sensació de que no puc pensar i de fet no puc pensar. No pas com estava acostumada a fer. Actualment no tinc temps ni d'ordenar un sol pensament, idea o sentiment. I no tinc temps perquè m'és impossible poder-me concentrar en mi mateixa. No pas si no tinc un espai on estar completament sola i còmode.
I ho sé, tot això només és per haver estat un parell de dies al paradís, allà on el món no existeix.
Normalment m'agrada el novembre. Aquesta vegada, però, haurà d'agradar-me a partir de demà, avui ja està perdut.
Ahir vaig descobrir una cançó preciosa. November de David Fridlund. Impossible posar-la aquí... de moment. L'altra opció era Satellite, per la lluna plena d'aquesta nit, que no veuré perquè està massa ennuvolat... i no plou...
Desisteixo... totes les cançons que he triat no estan disponibles... totes menys aquesta:
Algú en té la lletra? Perquè de maca ho és, però no sé si s'adiu gaire al post... jo hi entenc poca cosa...
De vegades ens fa la sensació que diem el mateix, però no és així. Jo sovint pensava que ho feia i ho penso, dic el mateix, però sóc jo i dic el què jo sento i si durant un temps sento el mateix, no hi puc fer res... segueix que tu en saps!
ResponEliminaA risc de posar-me massa seriós, et voldria parlar d'una cosa que m'han parlat recentment. Ja sé que no et van aquestes coses, a mi tampoc, però es veu que gent que fa ioga organitzen estades de meditació, bé, no sé com ho anomenen, el cas és que no cal saber fer ioga ni res, només voler passar temps amb un mateix. Durant un cap de setmana o no sé quan de temps estàs allà sol, no interacciones amb ningú, només durant les menjades, crec, però no es pot parlar. Es veu que la gent en surt molt satisfeta, ja que el fet de no poder comunicar-te, fa que exploris molt el teu interior, i diu que va molt bé. Jo no acabo de creure en aquestes coses, però en llegir el que has escrit m'hi has fet pensar, i potser t'aniria bé. Si vols puc preguntar-te els detalls a qui me n'ha parlat, ja sé que no m'he explicat gens bé, però t'ho puc consultar. Ja em diràs.
ResponEliminaPel que fa a la cançó, és tota curiosa. Ara no em facis traduir, però el que he anat sentint mentre escrivia, no m'ha semblat que fos massa complicat d'entendre. És qüestió de parar l'orella unes quantes vegades.
Ei, molts ànims, d'acord? I una abraçada.
Bufff, és que marxar a un lloc com el que has estat després et deixa una recança... no en marxaries mai. de tota manera si t'ho proposes crec que pots trobar un raconet per a tu sola, no? Si més no, aguanta fins al cap de setmana i llavors fuges a algun lloc on no et pugui trobar ningú ^^
ResponEliminaI de la cançó... he rampinyat algunes frases que segurament deuen ser les més fàcils i ja les deus haver trobat, hahaha... no l'he escoltat del tot, és que en teoria hauria d'estar estudiant, hehe...
he enganxat frases com:
I mean to take a picture of our live...
i never mean to leave you in a stranger's hands...
I get up early and I wash my face,
I see this old man who has taken my place...
the rain is falling in my heart...
Aix, sóc de poca ajuda eh? La part d'entendre l'anglès de vegades em costa :-S
petonets!!
Porto una estona buscant i no he trobat la de "Line" però si la de "November"... i quan he entrat només hi havia el comentari d'en Cesc!! jajaja això s'ha omplert!! ;-))
ResponEliminaNOVEMBER
Let me ask you a question
Though I know what the answer will be
Isn’t it time to make peace
Between yourself and the world
Before everything comes caving in?
All the things you said
I kept it in my head
But the things I said to you
You forgot it, you forgot it
You forgot it, you forgot it
So pull out the drawers turn over the table
And start looking for the door
Of all your longings, this one is the final
And it’s not coming to you anymore
All those pretty lies
That came to you at night
You were blinded by the light
But you’ll forget it, you'll forget it
You'll forget it, you'll forget it
Maybe you’ll know me for the rest of your life
And maybe I’m gone by November
Maybe a storm comes to blow us apart
And maybe it’ll mend us together
Anyway
Please forget it, please forget it
Please forget it, please forget it
So will I wake up in the morning
to find my world colliding with yours?
Aquests moments a soles amb un mateix son més que necessaris per no perdre el nord d'un mateix. La velocitat a que vivim avui dia ens fa alienar-nos més depressa. Suposo que ja coneixeu aquest moviment però per si decàs cliqueu al google: slow movement, és una espècie de filosofía de vida bassada en la lentitud, la que ens permet percebre tot el que passa al nostre voltant... ho vaig trobar interessant!!!
ResponEliminaDic el mateix Cesc, aquesta vegada sí :P
ResponEliminagràcies :*)
Seria incapaç de fer una cosa així Xexu, necessitaria parlar amb la gent que trobés interessant! quin neguit no poder-ho fer! quina bajanada trobar-se amb persones per ignorar-les! Amb lo xerrameca que puc arribar a ser!
El que necessito és estar sola, tan fàcil i tan complicat alhora...
Doncs sí, anar-la escoltant i anar entenent trossets d'aquí i d'allà i acabar-me d'inventar la resta :P
Moltes gràcies, maco.
Doncs sí Laia, a vegades voldries que tornant al món les coses haguéssin canviat i no, tot segueix el seu ordre establert.
Moltes gràcies pels trossets de cançó, guapa. Ets un sol!
Petons!
Gràcies Assumpta :)
I tan necessaris Miquel. Més que viure de pressa, és la sensació de no viure, almenys de dilluns a divendres.
Slowly...
Moltes gràcies!
A tots: no us preocupeu pas ben gota, è?! encara he d'aprendre a no escriure res els dies que estic cansada. I és que ja començo a estar més que tipa de tanta tos i poc dormir... Gràcies per tot!
escoltant-la unes quantes vegades ( el singer sembla alemany i això sempre ajuda), et puc dir que és una cançó on es parla d´una relació trencada i dels sentiments que això provoca. He anotat la tornada:
ResponElimina"let´s not make this any harder / she is long gone and won´t return/painless falling in my heart/keep appering when I´ll ever learn".
Més o menys. Amb uns quants arranjaments i un parell de classes de dicció ( segur que tú li podríes ensenyar quatre coses) quedaria prou bé.
Quina sort, tenir el paradís tant aprop.
El cantant és suec Estranger :)
ResponEliminaI si parla d'aquestes coses no s'adiu al post ni de conya... si no m'esforço i faig un símil entre el She de la cançó i la meva 'enyorada vida solitària'.
Impossible, el meu anglès s'assembla al català d'en Cruyff però amb accent garrotxí.
A una horeta de la Garrotxa, més o menys, ni massa aprop ni massa lluny. Llavors en tinc un altre només sortir de casa... :P
Moltes gràcies :*)
elur, jo sé d'un lloc (t'hauria de preguntar com funciona i si encara ho fan) on podies anar i estar-t'hi un temps. T'explico: són una mena de casetes petitones, molt senzilles i sense llum. Els que ho porten en diuen ermites, perquè tenen vincles amb l'Esgésia, però encara que no siguis creient hi pots anar. Tinc una amiga que hi va estar dues setmanes i li va anar molt i molt bé. Has de pagar, perquè és com si marxessis de "vacances", però l'objectiu és estar sol amb un mateix i connectar amb l'interior. Si t'interessa, et puc buscar més informació, preguntar-li a l'amiga que hi va estar. Jo hi he estat, però no a les ermites, sinó en grup a la casa gran: natura en estat pur, i el lloc és... sense paraules, de debò! Si et cal, ja m'ho diràs! Pitonets i pessigolles, preciosa!
ResponElimina