mal dia?

M'estic esbandint els cabells quan s'acaba l'aigua calenta.
Haig de fer eslàloms a la cuina per poder-me preparar l'esmorzar, esquivant a la iaia i a la gossa, que torna a ser a casa de dispesa. I només tinc cinc minuts!
Pujo al bus i oh! merda! se m'enganxa la camisa nova i sento un soroll que no m'agrada gens.
Aquest any es porta la camisa nova amb estrip de disseny fortuït. (Ja veurem si es pot cosir...)
I és que val més agafar-s'ho bé, no?

boirines ...

Aquest matí, dos aguilots. Un de parat dalt d'un pal de telèfons, l'altre aixecant el vol d'enmig d'un camp segat fa poc.
El sol dibuixat rera fragments de núvols i boira no sembla gran cosa, però desprèn una bellesa tan gran com la seva força.
El dia, mica en mica, es va aclarint.

nas...

El cap espès i el cos pesat. El nas mig pelat i el coll irritat. Una nit de febre i un dia que no sap a quina temperatura quedar-se. Si fa no fot, com el dia que hi ha finestres enfora, que no es decideix ni per fer bo ni per fer sol. (No sé si cal l'aclariment de que per fer bo hauria de ploure a bots i barrals).
El cap massa espès tinc ara mateix... i no puc acabar d'entendre d'on coi surten els mocs. Que jo tinc un nas petitó, punyeta!


Ah!
Gràcies!

caras y caretas ...

¿Cristóbal Colón descubrió América en 1492? ¿O antes que él la descubrieron los vikingos? ¿Y antes que los vikingos? Los que allí vivían, ¿no existían?

Cuenta la historia oficial que Vasco Núñez de Balboa fue el primer hombre que vio, desde una cumbre de Panamá, los dos océanos. Los que allí vivían, ¿eran ciegos?

¿Quiénes pusieron sus primeros nombres al maíz y a la papa y al tomate y al chocolate y a las montañas y a los ríos de América? ¿Hernán Cortés, Francisco Pizarro? Los que allí vivían, ¿eran mudos?

Nos han dicho, y nos siguen diciendo, que los peregrinos del Mayflower fueron a poblar América. ¿América estaba vacía?

Como Colón no entendía lo que decían, creyó que no sabían hablar.

Como andaban desnudos, eran mansos y daban todo a cambio de nada, creyó que no eran gentes de razón.

Y como estaba seguro de haber entrado al Oriente por la puerta de atrás, creyó que eran indios de la India.

Después, durante su segundo viaje, el almirante dictó un acta estableciendo que Cuba era parte del Asia.

El documento del 14 de junio de 1494 dejó constancia de que los tripulantes de sus tres naves lo reconocían así; y a quien dijera lo contrario se le darían cien azotes, se le cobraría una pena de diez mil maravedíes y se le cortaría la lengua.

El notario, Hernán Pérez de Luna, dio fe.

Y al pie firmaron los marinos que sabían firmar.

Los conquistadores exigían que América fuera lo que no era. No veían lo que veían, sino lo que querían ver: la fuente de la juventud, la ciudad del oro, el reino de las esmeraldas, el país de la canela. Y retrataron a los americanos tal como antes habían imaginado a los paganos de Oriente.

Cristóbal Colón vio en las costas de Cuba sirenas con caras de hombre y plumas de gallo, y supo que no lejos de allí los hombres y las mujeres tenían rabos.

En la Guayana, según sir Walter Raleigh, había gente con los ojos en los hombros y la boca en el pecho.

En Venezuela, según fray Pedro Simón, había indios de orejas tan grandes que las arrastraban por los suelos.

En el río Amazonas, según Cristóbal de Acuña, los nativos tenían los pies al revés, con los talones adelante y los dedos atrás, y según Pedro Martín de Anglería las mujeres se mutilaban un seno para el mejor disparo de sus flechas.

Anglería, que escribió la primera historia de América pero nunca estuvo allí, afirmó también que en el Nuevo Mundo había gente con rabos, como había contado Colón, y sus rabos eran tan largos que sólo podían sentarse en asientos con agujeros.

El Código Negro prohibía la tortura de los esclavos en las colonias francesas. Pero no era por torturar, sino por educar, que los amos azotaban a sus negros y cuando huían les cortaban los tendones.

Eran conmovedoras las leyes de Indias, que protegían a los indios en las colonias españolas. Pero más conmovedoras eran la picota y la horca clavadas en el centro de cada Plaza Mayor.

Muy convincente resultaba la lectura del Requerimiento, que en vísperas del asalto a cada aldea explicaba a los indios que Dios había venido al mundo y que había dejado en su lugar a San Pedro y que San Pedro tenía por sucesor al Santo Padre y que el Santo Padre había hecho merced a la reina de Castilla de toda esta tierra y que por eso debían irse de aquí o pagar tributo en oro y que en caso de negativa o demora se les haría la guerra y ellos serían convertidos en esclavos y también sus mujeres y sus hijos. Pero este Requerimiento de obediencia se leía en el monte, en plena noche, en lengua castellana y sin intérprete, en presencia del notario y de ningún indio, porque los indios dormían, a algunas leguas de distancia, y no tenían la menor idea de lo que se les venía encima.

Hasta no hace mucho, el 12 de octubre era el Día de la Raza.

Pero, ¿acaso existe semejante cosa? ¿Qué es la raza, además de una mentira útil para exprimir y exterminar al prójimo?

En el año 1942, cuando Estados Unidos entró en la guerra mundial, la Cruz Roja de ese país decidió que la sangre negra no sería admitida en sus bancos de plasma. Así se evitaba que la mezcla de razas, prohibida en la cama, se hiciera por inyección.
¿Alguien ha visto, alguna vez, sangre negra?

Después, el Día de la Raza pasó a ser el Día del Encuentro.

¿Son encuentros las invasiones coloniales? ¿Las de ayer, y las de hoy, encuentros? ¿No habría que llamarlas, más bien, violaciones?

Quizás el episodio más revelador de la historia de América ocurrió en el año 1563, en Chile. El fortín de Arauco estaba sitiado por los indios, sin agua ni comida, pero el capitán Lorenzo Bernal se negó a rendirse. Desde la empalizada, gritó:
-¡Nosotros seremos cada vez más!

-¿Con qué mujeres? -preguntó el jefe indio.

-Con las vuestras. Nosotros les haremos hijos que serán vuestros amos.

Los invasores llamaron caníbales a los antiguos americanos, pero más caníbal era el Cerro Rico de Potosí, cuyas bocas comían carne de indios para alimentar el desarrollo capitalista de Europa.

Y los llamaron idólatras, porque creían que la naturaleza es sagrada y que somos hermanos de todo lo que tiene piernas, patas, alas o raíces.

Y los llamaron salvajes. En eso, al menos, no se equivocaron. Tan brutos eran los indios que ignoraban que debían exigir visa, certificado de buena conducta y permiso de trabajo a Colón, Cabral, Cortés, Alvarado, Pizarro y los peregrinos del Mayflower.

Eduardo Galeano.

llibreta...

07-10-08

El vent desdibuixa el rastre dels avions. Semblen talment pinzellades del Van Gogh.


A Eduardo Galeano quan anava a escola li van explicar que Núñez de Balboa fou el "primer" en veure a la vegada els oceans Atlàntic i Pacífic. Ell, va aixecar el braç i va preguntar:
"¿Los indios que vivían allí eran ciegos?"
(llegit a El País)


08-10-08

La pluja al vidre
difumina les llums.
Està plovent.


.

juny!

Companys i companyes, amics i amigues...
esmoleu ben bé l'eina, més bé que mai, millor que mai,
que s'apropa un altre juny!

.

lluna ...

TEMPS D'INTERLUNI

El silenci també és un atzucac
i també es diu amb silenci.
Potser
cap gest no és tan clar i tan transparent
com tu pensaves, i ara sents l'ofec
de tants gestos sobrers.
Potser el costum
t'ha convertit en aquest personatge
hieràtic i solemne que malviu
entre la por terrible a veure's nu
i el terrible desig de despullar-se.

Miquel Martí i Pol

____________________________________________________________________

Hi ha mitja lluna
desdibuixada al cel.
Potser plourà.

migracions [2] ...

Fa molts dies, de fet fa molt temps, que hi dono voltes. Potser hauria de migrar. Tot sovint penso en començar un blog de bell nou, a partir de zero, sense dir-ne res a ningú. O tancar aquest. Però de moment no en sóc capaç, ni d'una cosa ni de l'altra. Bàsicament perquè us trobaria a faltar i també perquè, tot i que últimament em sento una mica condicionada a l'hora d'escriure, m'agrada i necessito tenir aquest racó. El problema és que el meu anonimat va perdent la seva condició i no sé si sabré acostumar-m'hi, no sé si a vegades deixo d'escriure perquè no sé com expressar-me o perquè inconscientment m'autocencuro.

Les papallones també migren...

Potser només és que falta pluja...

Quan l'espai físic que pots considerar teu disminueix ostensiblement, alguna cosa s'encongeix dins teu.

llàgrimes [3] ...

Provant la nova càmera l'últim dia que va ploure un xic... i ja en fa massa temps d'això.

papallones ...

Acostumo a estar a l'ordinador de casa amb un paper al costat del teclat. Mentre espero alguna cosa o en rumio alguna altra, hi gargotejo. Dibuixos sense sentit, lletres, molts cercles... Però aquests últims dies l'he quasi omplert de papallones. Fins i tot he "desconnectat" del que m'oferira la pantalla per dibuixar-ne unes quantes. I és que quatre gargots mal fets ja poden assemblar-s'hi.
No crec especialment en els senyals, de fet em considero una persona ascèptica. Però no he pogut evitar buscar què signifiquen les papallones en el món de la simbologia. I no n'he tret l'entrallat. Només sé que dibuixo papallones i no sé perquè.

biiiiiiiip!

Biiiiiiiiiip! deu, nou, vuit, set... i tots corríem a amagar-nos en algún racó del pati o del parc. Sis, cinc, quatre... i procuràvem estar quiets. Recordo que fins i tot em mig aguantava la respiració. Tres, dos, un, zero! I qui comptava podia fer tres passes, tant llargues com podia, en alguna direcció, la que volgués. I em tornava a aguantar la respiració si les feia cap allà on era amagada. Potser em descobria i cridava el meu nom, potser no i quan tornava a cridar Biiiiiiiiip! nou, vuit, set... corria a tocar i a amagar-me de nou... Biiiiiiiiiiiip! vuit, set... cada vegada disponíem de menys temps, cada vegada havíem de córrer una mica més. Biiiiiiiiip! set...
Avui m'ha agradat veure que, després de tants anys, la mainada encara hi juga. Avui al parc hi havien comptes enrere i corredisses divertides.
Biiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

reflex ...

Reflex al rec,
a tocar de les mans
tenim els núvols.

the Secret ...

riu...

La vida és com un riu on es van alternant
meandres plens de llum i racons obscurs.




Foto: riu Brugent just abans de desembocar al Ter.

fons de pantalla ...

A la feina l'ordinador va dir que "fins aquí". I aprofitant que la setmana passada jo feia vacancetes, me l'han canviat i re-instal·lat tot el necessari. I quina va ser la meva sorpresa quan només d'engegar-lo, em vaig trobar amb un fons de pantalla personalitzat, amb fotos meves que hi ha penjades al Fotonatura. (Poques coses més es poden trobar posant el meu nom i cognoms al google.)
Ara, somric cada vegada que minimitzo les pantalles.

blau! [2]

Surt dels joncs per parar-se a les branques baixes de l'arbre. El busquem amb els prismàtics però no el sabem veure, potser ha sortit volant per l'altre costat, potser... quan de sobte el veiem llançant-se de caps al riu i sortint-ne ràpidament. Es posa damunt una branca i finalment el perdem de vista.

Blauet - alcedo atthis

jardí ...

Enyoraràs una altra quietud
més severa i potser molt més llunyana
ara que saps què vol dir que el camí,
a poc a poc, et porti fins a un laberint
inesperat. No s'esmena la vida
ja viscuda, i és tràgic el so de buit que sents
que et fan el pensament i les paraules.
Refugia't si pots en el secret
d'aquest íntim jardí, desconegut i amable,
que t'acull sense preguntar-te d'on véns
ni quin propòsit t'encén la mirada.
Ara, un ric bagatge de records
et fa menys vulnerable a la sofrença
i confereix desimboltura al risc
amb què aculls la proposta d'una vida
reduïda potser a l'esquema d'un projecte,
però rica de fondes ressonàncies.

Miquel Martí i Pol.

[...]

Estic molt cansada. Ahir i avui han sigut dos dies durs. Cansada i també trista. I contenta, molt contenta. La mica d'amor que he pogut donar en la meva vida, me l'han tornat en escreix, amb desmesura. D'una manera que t'infla els pulmons i t'omple els ulls de llàgrimes i no saps si el cor encara batega o també està tens d'emocionalitat. I no sé què fer-ne de tot plegat. On se n'aprèn a deixar-se estimar? Quines són les claus que obren aquelles portes tan ben tancades després de l'última devastació?

tardor ...

Primer dia de tardor a casa. Ahir vaig estar creuant mitja Catalunya per la part del nord.
El cel és gris i la llum preciosa. Surto al pati i compto les gotes, del ruixim d'aquesta matinada, a les fulles. El gat em fa companyia, sempre es posa content quan veu que al matí no marxo. El perer m'avisa de les primeres gotes del segon ruixim del dia... Fa fresca i fa bona olor.

auto-regal...

Avui m'he fet un petit regalet.

I és que moltes vegades voldria fer fotos i com que em fa mandra traginar la meva preciosa Canon 350D...
És taaaaaaaaan maca aquesta petitona! A més, quan s'engega se senten ocellets...
D'acord, és una pijada, ratlla el frikisme i ja no tinc edat per segons què, però què coi! Només hi som una vegada!

blau!

Abandono la ruta que faig per inèrcia quan m'adono de la inèrcia, quan m'adono de que camino i no veig res, no miro res. Enfilo el carrer Nou i decideixo passar pel Pont de Pedra. Miro l'Onyar, altra vegada amb prou aigua com perquè els peixos no s'ofeguin, els ànecs puguin nedar i no faci pudor de podridura (gràcies als déus, han tornat a obrir la sèquia!).
Quan sóc a mig pont em mig aturo per contemplar el reflexes ondulats i sento un xiscle familiar, dues vegades, i el veig sortint d'entre els joncs. Ràpid com el vent, color ataronjat i blau. Dibuixa mig cercle a l'aire i em mostra el seu llom blau intens sense cap vergonya, tot desapareixent enmig de les herbes altes. Un alè, un miratge, un vist i no vist.

IX ...

A vegades pensa que li agradaria conèixer una Joody Two Sun, la noia amb una mare negra i un pare indi, la vident peculiar que surt a Mareperla. I tot seguit pensa que li faria por saber què li depara el futur, més o menys pròxim.
Quan la voldria conèixer és quan, deixant de banda l'exercici de no pensar massa en la seva vida, repassa el que té, el que dóna i el que ha recollit i li sembla que tot plegat és un gran buit dibuixat als núvols.
Quan no la voldria conèixer per res del món, és quan pensa que potser el futur serà més buit del que és ara.
I llavors s'adona que la buidor és tan relativa com el temps.

Ahir, al cel del matí, hi havia dibuixat un gran nou en xifres romanes.
Avui hi havia un cinc.
A mi m'agrada el 9.

un paio estrany ...

El primer dia, ens escoltava assegut uns quants seients enrera. Estirant el coll, i no pas per cantar l'estaca sinó per poder-nos observar, mentre la M i jo la fèiem petar al bus.
El segon dia ja es va asseure més aprop, mirant-nos fixament quasi tot el viatge. Ho entenc perfectament, les converses que mantenim la M i jo, ella colombiana i jo catalana, són prou interessants, vaig pensar.
Ahir ja es va asseure massa aprop. Canviant constantment de posició per poder estar de cares a nosaltres i mirar-nos descaradament. Una cara estranya i un posat que encara ho és més. M i jo, conscients de ser escoltades i observades quasi no parlem. Amb una mirada en fem prou per entendre'ns. I quan la mosca ja fa estona que em ronda el nas, en un moment en que encara s'ha apropat més a nosaltres i ens mira de baix a dalt per sobre l'espatlla, me'l quedo mirant fixament amb el posat més seriós que tinc. Noto la meva mirada dura, freda i interrogant. Els seus ulls troben els meus i gira el cap.
El pròxim dia, a part de mirar-lo li preguntaré si té algún problema.

claus ...

I ja van dos dies que s'oblida de les claus...

On deu tenir el cap?

Il·lustració: Macus Romero

fred ...

Dos dies sense poder-me treure el fred de sobre. Fred a les mans, als peus, a l'espinada... Aquesta nit m'he hagut d'aixecar per posar una flassada gruixida al llit. Aquest matí, més fred mentre estàvem guaitant ocells al costat del riu. Fred a migdia, mig atuït per la caloreta del sol tímid del dia. Fred a la tarda i un aixafament inhabitual... i mentre mirava "Quan en Harry va trobar la Sally" m'he posat el termòmetre. Febre.

un tros de cel...

Surto al pati a última hora i veig com el cel s'il·lumina una i altra vegada. Està mig ennuvolat, veient-se més estrelles que núvols. La lluna, amagada, els perfila donant-los un to més clar. Al nord-oest s'hi veuen llambregades que fan desaparèixer la fosca a cada segon. En algun lloc pla hi ha un festival de llamps i trons i no pas gaire lluny. Quan em poso al llit, els llamps ja són més aprop i il·luminen l'habitació. Tot d'una arriba el vent, insolent i furiós intenta entrar per qualsevol lloc. El seu udol amenaçador fa que el gat s'amagui dins l'armari. I rera el vent arriba la pluja. Amb força, tota de cop. El carrer en poca estona es converteix en un riu petit on l'aigua hi cau a batzegades, impulsada per les ràfegues de vent. Un tro constant ho acompanya tot. La casualitat fa que en el llibre també hi plogui sense pietat. Tanco el llum quan es comencen a tancar els ulls i m'adormo enmig de la tempesta que ara amaina, ara s'engresca.

Dins el bassal,
fruit del ploure d'ahir,
un tros de cel.

l'estaca ...

I l'estaca encara hi és, només va canviar de mans...
i encara no hem sigut capaços d'estirar tots junts.

Visca Catalunya!

indefinició ....

A la ciutat dels ponts sobre l'Onyar hi fa xafogor. El cel, avui, encara no s'ha definit. No sap si fer un esforç i acabar essent blau o si continua amb aquest gris estrany mig enterenyinat. He passejat, he fet alguna foto, i he mirat més enlaire que no pas on posava els peus. Hi ha núvols de vent i de pluja. El vent ja va arribant, tot esbullant els cabells i fent-me pessigolles al rostre. La pluja... ai la pluja, diu que arriba demà. El del temps de TV3, aquella que avui fa 25 anys, la seva, ha dit que el cel de Girona està empolsegat. Escolto que a Madrit, ahir hi va caure una bona tormenta, amb calamarsa, llamps i trons i penso en F. S'ho devia passar teta. Instintivament agafo el mòbil per si me n'ha dit alguna cosa. Teníem el costum de compartir les tempestes via sms. Teníem. Saber que t'estimen, tot i el silenci, fa que l'enyorança sigui de més bon portar.
L'Onyar té poca aigua on reflectir les cases pintades. Poca aigua, pocs ànecs i pocs gavians hi he vist avui. L'Onyar fa pudor de peix podrit i malgrat tot encara regala reflexos bonics.

dona desconeguda

DONA DESCONEGUDA Ivan Kramskoy 1883

No, no, senyor meu. Esteu confonent altivesa amb una altra cosa... Que quina? Em sembla que a aquestes alçades ja no us ho hauria d'explicar, ja ho hauríeu de saber. Si no es va amb el cap alt, només es reben clatellots, que no ho heu après això amb la vida? I doncs perquè em féu parlar inútilment? Perdoni? De pell? Ui no, és tot sintètic, on va a parar! M'ofèn si es pensa que seria capaç de posar-me al damunt la pell d'un animal mort... Ho sé prou que està molt ben aconseguida la imitació, bé prou que ho vaig haver de pagar. Miri, jo només passejava, sap? Digui'm? Oh, i és clar, no fa pas tant que visc per aquí, no el parlo pas prou bé el seu idioma, però trobo que ens podem ben entendre, no creu? I ca! Quasi tota la vida que només havia parlat en català! Si vol algun dia n'hi ensenyo una mica, és molt bonic el català. Així, si mai visita el meu país tindrà a la parròquia ben contenta, que allà ens diuen quatre cosetes en català i ens fonem. Sí i tant, som gent senzilla, vès. Amb poca coseta, ben contents, quin remei si sempre hem hagut d'anar amb miques i amb les escurrialles dels veïns. I tant que és bonic el meu país! De dalt a baix i d'esquerra a dreta, tot! Que perquè sóc aquí? Ai... a vegades també m'ho pregunto jo, sap? Però és que un bon dia es van acabar els hiverns i les tardors, i una servidora no podia viure-hi en aquestes condicions. S'imagina un any sense que els boscos es pintin d'ocres? S'imagina un any sense gebrades i sense neu? Era molt dur, molt trist. Així que vaig arreplegar un mapa meteorològic i vaig mirar on feia més fred durant tot l'any. I sí... aquí em teniu. Prou bé que s'hi està sí, però fa temps que tinc alguna dificultat per somriure... no sabríeu pas com ho podria solucionar això?

Relats conjunts.

panxassa ...

Quan tothom ha acabat l'operación bikini, jo començo l'operació roba de la temporada passada. I és que després d'un estiu massa sedentari, em trobaré que no cabré dins els pantalons!
I jo, que em vanava de no importar-me fer panxona, ara que faig panxassa no em sento còmode.

diumenge atípic ...

Viatge llampec, durant el matí, a Barcelona. A l'estació calor, al tren mitja fred, als túnels calor, al metro mitja fred. Sants fa pudor. La poca Barcelona que he vist brutejava més del normal. Gent i gent i més gent, maletes, maletes i més maletes. Renfe no es mereix tenir tanta clientela.
Dinar familiar de festa major. A fora el sol apreta amb força, a dins passa aire, que s'agraeix mentre ets allà. I que n'és d'esgotador passar-se més de mig diumenge entaulats, sobretot quan voldries ser en qualsevol altre lloc. Entre canvis de temperatures i corrents d'aire, un refredat que dóna senyals de vida amb mal de coll i d'orelles.
I ara, hi ha un gat, que content de veure'm altre cop i sabedor de que durant les pròximes hores no em mouré de casa, em fa carinyus assegut a la falda.
rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr.... Pèsol dixit.

tornant a casa...

La poca llum
que li queda al capvespre
és dins el riu.

05-09-08

sugus ...

Com podria començar millor un divendres, si no és trobant-se un sugus damunt la taula?

Ja ho sé... trobant-ne un munt!

podria ...

Podria parlar del dol que vaig començar ahir, amb llàgrimes incloses, d'una cosa que va passar ja fa temps. A vegades la consciència no va tan ràpida com el temps.
També podria parlar dels riures d'aquest matí al bar. Quan un client, eixerit com ell sol, li ha preguntat dissimuladament a la M si jo estava disponible. Libre como los taxis!
També us podria dir que avui el dia gironí és gris.
Que avui no he passejat a la Sula, m'han substituït.
Que trobo a faltar els cafès que no em deixa prendre la metgessa.
Que ahir vaig veure un paio gratant-se el cul, amb la mà dins els pantalons.
Que tinc ganes de que plogui una setmana sencera.
Que l'estiu és exageradament llarg.
Que m'agrado amb els cabells llargs i alhora enyoro tenir-los curts.
Que m'entristeix no haver vist la família madrilenya aquest estiu...
I podria fer un post profund, íntim, personal, massa personal... amb tot el que em passa pel cap ara mateix.
Per tant, ho dic quasi tot i no dic res.
Fet i fotut les paraules se les endú el vent... encara que l'efecte d'algunes perduri en el temps.

matí ...

Sortim de casa que el cel és d'un color gris-blau, més gris que blau. Núvols grans i ben definits d'un gris plom, comparteixen espai amb uns d'esfilagarsats i d'un blanc indefinit. A l'horitzó, d'una línia completament irregular on destaquen altives les antenes de Rocacorba, s'hi comença a insinuar la llum rogenca d'un sol que no té mandra.
Passegem tranquil·lament, doncs a aquesta hora és segur que no ens trobarem ningú. Ella ho ensuma tot i es queda enrera més d'una vegada. Amb un xiulet meu, alça les orelles, em mira i d'una correguda, que és com una exhalació, es planta al meu costat.
Quan enfilem cap a casa, el cel ja és d'un blau-gris, més blau que gris. Els núvols han canviat el seu lloc de primera hora i ara, amb més llum, els colors són més definits. A l'horitzó hi ha tots els tons del groc, vermell i blau.

preludi de tardor ...

I a Girona hi plou.
Amb ganes, amb alegria, al ritme del vent.
I he obert la porta per poder-la escoltar...
Llampega i trona. I somric.

Ogassa...

Un paisatge que mai cansa admirar.
Una passejada pel bosc guaitant si hi havia algun bolet. Un grapadet de dents de rata(o llengua de gat o mil noms que deu tenir) cap a casa.
Una papallona que ens ha triat per dibuixar-nos un somriure.
Un vol de quinze voltors.
El joc d'empait entre dos aligots.
Un ramat de vaques, vedells i un parell de toros; tots carregats de mosques. "A partir d'ara haurem de dir: Tenir més paciència que una vaca carregada de mosques", germà dixit.
Una tranquil·litat que és difícil de trobar i que va resultar efímera.
Un ramat de fangues que decideixen passat de tot i pasturar a la seva manera en un prat de pastura. El prat estava tancat pel bestiar.
Un parell de garrotxins, nosaltres, que vist lu vist, decideix marxar amb la incredulitat dibuixada en el rostre.
Uns fangues motoritzats que es creuen que la carretera, estreta perquè sí, l'han posada només per ells.

La nostra conversa, la companyia, les fotos, els silencis, la complicitat.
M'agrada que el meu germà també sigui el meu amic.

.

regal ...

Hem intentat una i altra vegada deixar-la damunt d'una flor. Però ella ha insistit, una i altra vegada, a venir a reposar sobre les nostres mans. S'ha passejat per tots els dits del meu germà i també pels meus.

porta ...

M'agradaria trucar a la teva porta, però no goso. Por a que no l'obris? no. Por a que no t'agradi què hi ha si l'obres? tampoc. Hi ha pors que ja no em fan por. El que em frena és pensar que vindria d'auto-convidada sense portar res.

instant ...

Per un instant
el sol dins el riu Ter
m'ha enlluernat.

...

Per un instant
el reflexe del sol
damunt el riu.

.

estic tova ...

Porto dies amb una tonteria que no me l'acabo. Miro les notícies i m'entra ploranera. Llegeixo el diari i haig de fer esforços per no omplir el cafè de llàgrimes. Llegeixi males o bones notícies. Sigui mirant un documental on salven un orangutà preciós o un desastre provocat pels humans...
No tinc les emocions a flor de pell, no. Tinc emocions enlloc de pell. I coi, ja començo a pensar que sóc una bleda. I si no fos que sóc capaç de passar de les ganes de plorar a riure plenament, potser em preocuparia. Però no. Només és que estic tova. I sí, tonta també.

sense títol ...

A vegades som completament hermètics...


D'altres, ens obrim completament sense reserves...


Sovint sobren els hermetismes i s'enyoren els sense reserves...

.

romaguera ...

Llegeixo amb avidesa "El sueño de los animales". Em sento pròxima a la protagonista, una dona d'uns trenta-i-tants que encara no sap què fer-ne de la vida.
Reconec com a meves les seves ànsies de fugir, de no romandre massa temps en un mateix lloc. Té por de les expectatives que es poden crear. Les d'ella envers els altres i sobretot les dels altres envers ella.
M'adono de que és justament el que fa que periòdicament, m'allunyi d'alguna manera de la gent que estimo. Les expectatives. No pas les que jo pugui haver "creat". Sinó les que els altres han dipositat en la meva persona.
La gent es fa una idea de com és algú i llavors actua a partir d'aquí. Massa vegades la idea és errònia, si més no imcompleta. I és llavors quan s'esdevenen els malentesos. Perquè ningú es pot fer una idea completa de ningú. Sempre tenim i tindrem un racó amagat on poca gent, per no dir ningú, hi podrà accedir. A vegades el que guardem en aquest racó surt a la llum. I sorprenem a qui més ens coneix, doncs mostrem facetes que potser fins i tot nosaltres desconeixíem.
Sovint em sento com una romaguera. Més ben dit, sovint em comporto com una romaguera plena d'espines, de difícil accés, guardant les meves mores només per mi. I no pas per egoisme sinó perquè no pas sempre en puc tenir per tothom que m'agradaria donar-n'hi.
Clar que ben mirat... sí que és egoista.

.

orenetes ...

Comença el dia,
el cel ple d'orenetes.
Reunió a ple vol.

.

aires de tardor ...

I finalment arriba la pluja, amb els llamps i els trons fent-li de comparses. S'acaben les vacances i no he fet res de tot el que tenia pensat fer. Absolutament res. I em faig el propòsit que quan m'agafi les de setembre, aprofitaré molt més el temps. A vegades ens agrada autoenganyar-nos. Però plou i ho fa amb ganes i alegrement i això, per mi, és mitja vida. La pluja d'avui, comença a fer olor de tardor.

7 cases ...

Arribar a Setcases és com arribar a casa. Per més canvis que pateixi el poble, hi ha coses que no canviaran mai, racons que es conservaran igual durant dècades, records que seguiran el mateix camí, olors que em fan viatjar en el temps.
És creuar els túnels de Collabós i tenir la sensació de que arribo a casa. Aquell paisatge també és meu, que les muntanyes, malgrat no veure-les cada dia, me les conec, que les roques no em són estranyes i que trobar vaques i cavalls pasturant enmig de la carretera és un fet completament natural i normal.
[No em conec Catalunya massa bé tot i haver estat a totes les províncies. I he vist muntanyes d'aquí i d'allà. Paisatges preciosos i impressionants. Però a mi, si mai em perdeu no em busqueu gaire lluny de Girona. L'Empordà (tant el de Dalt com el de Baix), el Ripollès i la Garrotxa formen part del meu paradís particular.]
A Setcases, a més, hi tinc família. No pas de sang, sinó parents d'afectes. Hi vaig estar vivint i treballant durant uns quants estius. Fa just 18 anys que vaig anar-hi a treballar per primera vegada a Ca la Núria, una botigueta de poble on es ven de tot i més... allà vaig aprendre què volia dir guanyar-se les garrofes. I també vaig aprendre que hi ha molts tipus de families i de gent, que no es pot anar sempre de bona fe, que no era tan lletja com em pensava, que agafar una turca de ratafia és el pitjor que es pot fer, que hi ha amistats efímeres i d'altres que poden durar més...

balanç [3] ...

Una capsa de sabates reciclada, amb un nom retallat a la tapa, quasi plena de papiroflèxia. Les granotes de paper que salten fent curses sobre la taula. Petons d'un vailet de sis anys que està content de rebre el regal.

Una passejada de tarda, per la muntanya de sempre tot descobrint nous racons preciosos.

Una cotxa fumada menjant pipes i una mallerenga carbonera espiant-nos des d'una olivera.

Un pont romànic, tres empremtes digitals i una olor que em transporta als estius a Setcases.

El vertígen sota control mèdic i una nova capacitat per moure'm sense inconvenients i potser per poder volar sense gens de por.

Una excursió que començarà d'aquí un quartet, més o menys.

El sol que sortia aquest matí d'un vermell impactant que torna a lluïr després que els núvols, morts d'enveja, el tapessin per amagar tanta bellesa.

itinerari(s) ...

Arriba un dia, però, en que ja no et serveixen de res els itineraris marcats fa temps. I agafes el full de ruta i comences a traçar camins hipotètics, d'altres d'utòpics, alguns de fàcils i d'altres quasi impossibles. De tant traçar línies, de tants encreuaments ideats i pensats, arriba un moment en que acabes més perduda que no pas estaves al principi. Llavors intentes recordar l'itinerari que t'havies marcat, aquell que era buit de solcs i sotracs i no el trobes, no el recordes... o potser és que no el vols trobar ni recordar. Tanques els ulls i se te'n dibuixa un de clar, amb pujades i baixades, amb trams planers i d'altres enaiguats... els obres i ja no el veus tant clar.
Diuen que per fer un camí el més important és començar a caminar, el primer pas. Però i si no estàs segura de trobar terra sota els peus?

Empordà [3]

-Vols venir als aiguamolls?
I jo, que m'acabo de despertar de la becaina, dic que sí, que un moment que em canvio. I mig grogui i amb presses, arreplego el que crec que em farà falta, ulleres de sol i tot el tinglado de càmera i objectius. Em descuido la cartera i em sento incòmode anant indcumentada pels puèstus. Faig el viatge d'anada totalment en silenci, sense saber ben bé d'on surt la neura que porto.
Arribem a l'Empordà i, com sempre, em meravellen els seus espais oberts. Amb el Montgrí a mà dreta fem un camí après de memòria. La neura s'esvaeix...
Quan arribem a l'aguait del Matà, hi ha xibarri. S'hi han citat tot d'ornitòlegs, catalans, anglesos, francesos... n'hi ha que han vingut expressament només per aquell moment. Després de més d'una hora d'espera, el bitxo que tothom esperava ha aparegut i s'ha passejat altivament davant nostre. Dalt la torre s'hi està molt bé, fa airet i el paisatge és una preciositat. Veiem el mar, les llacunes, les daines pasturant al prat, una arpella jugant amb el vent, un esparver cendrós caçant... Però qui s'endú la gloria del moment, de la tarda i del dia, és una polla blava d'Allen (porphyrula alleni). Un bitxo molt rar de veure per aquestes contrades (cita).
Després d'estar-nos una estoneta amb la jet-set de l'ornitologia, decidim anar a comprar alguna cosa per berenar i passejar per la platja. Hi arribem just quan tothom comença a anar-se'n. S'hi està bé, molt bé. La marinada i uns quants núvols inofensius fan que el sol i la calor no facin acte de presència. Ens remullem els peus mentre fem fotos i juguem amb la Sula.
M'agrada aquesta platja de Sant Pere Pescador. M'agrada sentir la marinada a aquesta hora del capvespre. M'agrada passejar-me per l'aigua quan no fa calor. M'agrada l'olor del mar i el seu color calidoscòpic. Se m'escapa un pensament en veu alta...
El lloc on vivim és un paradís, però no em faria ben res que estigués més aprop d'aquí... hi vindria cada tarda-vespre... cada matí a primera hora...

_____________
Empordà [1]
Empordà [2]

i la modèstia?

Avui és el dia dels esquerrans.

Wells, Nietzsche, Goethe, Kafka, Twain, Aristòtil, Curie, Newton, Franklin, Bach, Paganini, Mozart, Beethoven, Jimi Hendrix, Sting, Iggi Pop, Dylan, Harpo Marx, Mark Knopfler, Cruyff, McEnroe, Platini, Rossi, Miquelangelo, Raphael, Leonardi da Vinci, Escher, Toulouse-Lautrec, Rubens, Picasso, Paul Klee, Woody Allen, Cary Grant, Greta Garbo, Tippi Hedren, Angelina Jolie, Gary Oldman, Morgan Freeman, Julia Roberts, Robert Redford, Kim Novak, Charles Chaplin...

I aquesta llista, molt escurçada, només fa més evident l'evidència: els esquerrans ratllem la genialitat.

Bon dia per totes les esquerranes i esquerrans que passeu per aquí. Jo, del cert, només en sé un... Gatot, molt bon dia!

nit de vent ...

Falta poc per les 4 quan sona el despertador i em treu d'un somni estrany. Em poso uns patalons i un jersei vells, baixo i surto al terrat. Hi ha molta llum, massa. Fa vent i el que era un cel ennuvolat quan me n'he anat a dormir, ara és un cel esplèndidament ple d'estels. M'estiro i contemplo. A mida d'anar-me acostumant a la semi-foscor, el nombre d'estrelles augmenta. Poso la càmara a punt, tot i saber que no en sortirà res de bo; massa contaminació lumínica i no tinc disparador a distància, l'hauré d'aguantar jo i es mourà, malgrat tot ho provo. Sento un xot lluny, deu estar enmig del bosc, i també sento el vent com s'apropa per entre els arbres, com un udol cada vegada més proper.
Mica en mica les estrelles es van difuminant, doncs el vent ha dut de nou núvols alts i prims. Mitja hora contemplant el cel i només he vist dues esteles creuant-lo efímerament. Hauria d'haver anat a un altre lloc, però m'ha fet molta mandra agafar el cotxe per allunyar-me de la civilització. Quan em començo a sentir ridícula i estúpidament sola, m'endreço entre els llençols de nou.
Malgrat tot, m'ha agradat sentir el vent.

_______________________
pluja d'estrelles durant tot l'any

Mentre noto l'aire fresc que entra per la finestra, penso que avui fa un bon dia per anar a la platja. Per passejar-se ran de mar amb les ones jugant amb els peus i les cames, mentre la marinada fa venir pell de gallina. En dies com avui em sap greu no viure més aprop del mar...

lost ...

[9] ...

I després del vuit arriba el 9.
Dia atrafegat en el qual amb prou feines pot recordar els petits moments màgics que va viure ahir, que viu quasi cada dia. Només cal fixar-s'hi... de ser-hi hi són sempre.

Vuit i buit, nou i vell.

vuit(s) ...

A part de ser l'últim dia laborable abans de les vacancetes... tindrà alguna cosa màgica un dia de 3 vuits?

indicis ...

Aquest matí estava ple d'indicis de pluja, de tempesta estiuenca... El més clar, la migranya.
I ara, a la ciutat que tant enamora hi plou, poquet... potser només seran quatre gotes... potser més.

Comença a ploure,
hi ha paraigües estesos
contra el vent moll.


.

llibres ...

M'arriba un mail comunicant-me que els llibres demanats l'altre dia no els tenen tots. De fet, en estoc només tenen el de Vicente Haya, els altres estàn demanats a l'editorial i el plaç d'entrega s'allarga uns dies més. Arrufo el nas. Començo vacances i necessito alguna cosa per llegir. Alhora, penso que és absurd sentir-me així, quan sé que tinc més d'un i més de quatre llibres pendents de fa temps. Tot i això, no m'he pogut resistir a la temptació d'entrar a la Carlemany i sortir-ne amb 3 plecs de fulls, perfectament impresos, tallats, cosits i enquadernats.

Poesia completa _ Miquel Martí i Pol.

El matí amb Raimon Panikkar _ Antoni Bassas

Sauce ciego, mujer dormida _ Haruki Murakami

I ara, només falta esperar trobar el lloc i el moment propicis, que poden ser qualsevol, i començar a devorar lletres fins a perdre la noció del temps i de l'espai...

còmplices ...

Ahir:
La marona m'està parlant. Jo només entenc 3 coses, demà, Girona, dinem?. I penso que estarà bé dinar acompanyada entre setmana.

Avui:
Falta poc per l'hora d'anar a dinar i em truca la La. És a Girona, buscant la botiga. Penso que tindré òuverbúquing a l'hora de dinar i somric contenta, m'agrada la idea de passar el migdia acompanyada de la La i la Li. Quan arriba, li dic que si vol venir a dinar amb els meus pares. Riu i m'explica no sé quina història de la carn de Quart (es veu que la mare em va dir alguna cosa d'anar a comprar carn... quina mala memòria!!) i els meus pares i el dinar. No entenc ben res. Me la miro com si em parlés en rus. Al final, no sé com, se m'obre una bombeta. Us heu compinxat? I sí. Em volien donar una sorpresa. I de veres que ho han fet. M'han segrestat, dut a Caldes, donat dinar i bona companyia i un regal en forma de felicitat, que no sé si mai s'ho podran imaginar.

Ara:
Encara somric...
Fa vent, un vent ratxós que pot ser que ens porti tempesta. I és que una nit de vent, llamps i trons i aigua seria el colofó perfecte per un dia quasi* perfecte.

___________
*fa massa calor!

girasols ...

I algunes pipes cauen quan les mallerengues s'atansen a la menjadora durant l'hivern.

I algunes pipes germinen i un bon dia et trobes que tens dos girasols esplèndids al jardí, just al costat de la menjadora.

I aquest proper hivern, hi haurà alguna mallerenga que es menjarà les pipes que ella mateixa va sembrar al pati del meu germà.

aigua ...

Em llevo abans que el sol.

Tres avions
dibuixen tres línies
al cel serè.

Noto la fresca de la nit, que encara no ha estat vençuda per l'escalforeta del sol.
Baixem fins la desembocadura del Brugent al Ter. Els peus queden xops amb les primeres passes sobre l'herba mullada de rosada. Just quan arribem al riu, s'aixequen uns quants ànecs. Si els haguéssim vist abans, hauríem pogut fer una foto bonica, almenys ho hauríem intentat.
Treiem els trastos i ens posem a jugar amb la llum, fruit dels primers raigs de sol. Hi ha un bernat pescaire lluïnt esveltesa dalt d'una branca dels pollancres. Un blauet passa com una fletxa taronja i blava, es para en una branca i es posa a netejar-se.
Hi ha silenci, un silenci ple de sorolls agradables, aigua i cants d'ocells. Nosaltres quasi que xiuxiuegem.
Quan tornem cap al cotxe, només ens trobem fotos per fer. Amb els peus altra vegada molls, anem cap a Susqueda. Hi ha prou aigua, de fet, hi ha molta aigua. I de camí a casa, quan el sol ja començava a ser massa empipador, just quan tohom començava a sortir, ens hem aturat en un pont preciós a fer unes quantes fotos més... mentre un roquerol o oreneta de ribera, ens atacava perquè tenia el niu aprop.

autorretrat en sèpia ...

A vegades s'ha de fer veure que s'és el que no s'és... potser massa vegades i tot.

A vegades marxes amb el cap ben alt, quan només voldries amagar-lo.

A vegades, una es passeja pel poble, el dia de la festa major, fins i tot amb xuleria; sobretot quan veu algunes mirades de sorpresa i/o re-coneixement. Persones que fins aleshores et miraven per sobre l'espatlla, i ara que portes un escot et miren amb interès. Fuig home!

.

4 d'agost ...

Que ens renti l'esperit del vent _ Lídia Antonio Trobat

Tinc un petit forat al calendari, el 4 d'agost. Està enmig de sants i aniversaris, des del 31 de juliol al 5 d'agost... i em queda aquest dia penjat, sense res a celebrar... I pobret, em va una mica de pena... ahir el sant del nen, avui l'aniversari de l'artistassa que il·lustra aquest post, demà l'aniversari de l'O, demà passat el sant de l'artistassa abans mencionada (que em va regalar aquesta joia), el dia 4 és un buit, el 5 el meu sant...
Teniu algún aconteixement per aquest dia buit? Es pot compartir?

Que ens renti l'esperit del vent (detall) _ Lídia Antonio Trobat

.

resum ...

André Kertész _ Polaroids

Quatre llibres comprats via internet. Dos Durrell's, un Fromm i un Vicente Haya.

Quatre adreces d'internet anotades a la llibreta, trobades al Ciberpaís, que em desperten la curiositat:
www.turmfalke.ch/live_cam.htm
bestpicsaround.com
www.youtube.com/watch?v=CWlVbgCKjkk
www.spacewallpapers.net

Un apunt, esboç, idea... d'haiku: tòrtores parades als cables semblen notes en un pentagrama...

El nom d'un fotògraf André Kertész i una temàtica, El íntimo placer de leer.

.

toco tu boca ...

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí, para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender, coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca, y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y los ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos, el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo de aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua.

Julio Cortázar ( Argentina, 1914- 1984 ) _ Fragment de Rayuela

introspecció ...

Massa temps mirant-se el melic sense veure'l. Buscant el punt, on només apretant una mica, es produïs la catarsi necessària, anhelada i temuda. Intentant evitar el desequilibri fent malabarismes amb cinc pilotes a l'aire i cap que passi per les seves mans. Veient com rodolen per terra les úniques que podia i havia de controlar. Els pallassos no necessàriament han de saber fer volar objectes, tot fent-los descriure paràboles perfectes.
Tant de temps mirant-se el melic sense veure'l, que s'ha oblidat que aquest es troba en un cos i que aquest cos interactua, que forma part d'alguna simbiosi, que nota el vent, la pluja, els arbres, els animals...
Tant de temps mirant-se el melic sense veure'l i s'ha oblidat de mirar i veure les coses petites que són importants.

vespre ...

Surto al pati. El cel és d'un color indefinit, mescla d'un gris i roig mig desfet. Plovisqueja i mentre escolto el so de l'aigua damunt les fulles, començo a gronxar-me seguint el meu ritme intrínsec.

risoteràpia ...

-On tens la veu?

-Estic afònica de tant riure. No riuré mai més!!!

I esclatem amb una riallada.


...


Efectes físics del riure

* Exercici: amb cada rialla es posen en marxa prop de 400 músculs, inclosos alguns de l'estómac que només es poden exercitar amb el riure.
* Neteja: es lubriquen i netegen els ulls amb llàgrimes. Les rialles fan vibrar el cap i s'aclareixen el nas i les orelles. A més, elimina les toxines, perquè amb el moviment el diafragma produeix un massatge intern que facilita la digestió i ajuda a reduir els àcids grassos i les substàncies tòxiques.
* Oxigenació: entra el doble d'aire als pulmons, i deixa que la pell s'oxigene més.
* Analgèsic: durant l'acte de riure s'alliberen endorfines, els sedants naturals del cervell, semblants a la morfina. Per això, cinc o sis minuts de rialles contínues actuen com un analgèsic. D'aquí ve que s'utilitze per a teràpies de convalescència que requereixen una mobilització ràpida del sistema immunològic.
* Rejovenidor: rejoveneix en estirar i estimular els músculs de la cara. Té, a més, un efecte tonificant i antiarrugues.
* Prevé l'infart: el massatge intern que produeixen els espasmes del diafragma arriba també als pulmons i al cor, i els enforteix.
* Facilita el son: les rialles generen una sana fatiga que elimina l'insomni.


Efectes psicològics del riure

* Elimina l'estrès: es produeixen certes hormones (endorfines i adrenalina) que eleven el to vital i ens fan sentir més desperts.
* Alleuja la depressió: ens fa ser més receptius i veure el costat positiu de les coses.
* Procés de regressió: pot generar un retrocés a un nivell anterior de funcionament mental o emocional, generalment com un mecanisme per a alleujar una realitat que es percep com a dolorosa o negativa.
* Exteriorització: a través del riure les persones exterioritzen emocions i sentiments. A vegades és percebut com una energia que urgeix per ser alliberada, sobretot quan necessitem riure i la situació social no ho permet.

També hem de recalcar els factors socials del riure, com el seu caràcter contagiós, la salvació de situacions socialment incòmodes i el poder comunicatiu de l'humor. Aquests tenen una importància terapèutica especial davant de disfuncions de tipus social.

Riure és una funció biològica necessària per a mantenir el benestar físic i mental. És una forma excel.lent per a aconseguir la relaxació, obrir la nostra capacitat de sentir i d'estimar.

El riure

l'hort i el riu ...

A les 3 de la matinada em poso a dormir al sofà. Estic acompanyada per la Sula i per en Pèsol. No s'avenen gaire, per no dir gens. L'un dorm als meus peus, l'altra al costat del meu cap. La música, que ja ha passat a ser soroll (odio les discos mòbils) aquí s'escolta esmorteïda.
A les 7 arriba la petita de casa de treballar i em desperto. Xerrem una estoneta i quan marxa amb la Sula, em preparo un suc de taronja. Aviat s'aixecarà el pare i anirà a l'hort. Jo també hi vull anar.
Collim monegetes tendres tot fent-la petar. Vigilem els enciams i els tomàquets encara verds. Mentre el pare remena per l'hort, baixo al riu a fer fotos. No hi ha prou llum... però no me'n puc estar.
Quan tornem a casa, me'n torno a dormir. Aquesta vegada al llit. El gat em torna a fer companyia.

I ara, després d'haver passat quatre gotes que només han fet més xafogós el dia, em preparo per anar a la riera a fer fotos a la baixada en barca. Promet ser d'allò més divertit i refrescant.

.

vells temps ...

Avui farem com els vells temps, anirem a la plaça del poble a la festa major. Farem més d'una i de dues cervesetes, riurem, criticarem els vestits de la cantant, farem el ridícul fent veure que sabem ballar, riurem, serem tema de conversa de més d'un grupet i de dos (Mira la M, ara va amb aquest noi?? I la N? aquesta no va amb cap no? al pas que va se li passarà l'arròs... ). Trobarem gent que ens farà il·lusió trobar, en trobarem a qui no ens agradarà trobar. Hi haurà qui després de tant temps, encara voldrà treure'm un somriure que no sé si seré capaç de donar o em saludarà com si mai hagues passat res. Hi haurà qui ens abraçarà amb alegria.

Avui toca foragitar fantasmes i neurosis. Avui toca festa i ballaruca, fins que els peus diguin prou.

.

cita ...

Ens hem conegut aquesta tarda. Ens havíem vist alguna vegada fa molt temps, però que jo recordi, fins avui no havíem creuat cap paraula, doncs segurament ens havíem contemplat només a distància. Li he dit que divendres o dissabte hi tornaré, al matí a primera hora o a la tarda cap al tard. Durant les hores que la llum és més bonica i que el sol encara és indulgent.
Les meves paraules no les ha escoltat ningú més, només ell. El seu murmuri però, era perceptible per tothom, doncs ens el dedicava a tots.
Vull tornar-lo a escoltar. Vull sentir altra vegada el seu diàleg amb la font. Vull escoltar com acarona les roques que viuen amb ell i com gronxa les arrels que s'hi aboquen assedegades. Vull tornar a veure com deixa alçar el vol a un elegant bernat pescaire.


Avui he conegut un tram del meu riu que desconeixia...

solidaritat ...

Mentre que l'amiga-germana gaudeix d'un embaràs tranquil, notant només més cansament del normal, la seva amiga-germana es solidaritza i decideix patir els mareigs, rodaments de cap, vertígen, ganes de treure...

I és que no hi ha res com patir d'hipotensió per fer-se passar per solidària. I jo, quan m'hi poso, en sóc més que ningú.

.

noms ...

La meva amiga-germana ha de ser mare al febrer... aquest és el secret que ja fa temps que no és secret. Ja que estem en família, et diré que has de ser tieta...
La meva cosina-germana ha de ser mare al febrer... l'altre secret, que encara va durar menys.
Es van casar el mateix dia, fent-me anar de bòlit. I són capaces de parir el mateix dia... aiss... espero que no!

Ara tenen una feinada de por buscant noms per la criatura, de la que no saben el sexe.
Si és nena... tal.
Si és nen... pasqual.
I tothom hi diu la seva, alimentant el dubte i prenent una mica el pèl.
Posar un nom és una responsabilitat, aquella criatura es dirà eternament d'aquella manera...

Jo he sigut clara i precisa. No m'agrada crear conflictes ni alimentar dubtes, per tant els he donat una bona sol·lució (i modèstia apart, la millor) ja que totes dues diuen que tindran una nena.

-Podent-li posar Neus, no sé pas perquè hi doneu tantes voltes... psé.

I riem. Doncs saben que em va costar el meu temps estimar el meu nom.

mails ...

Fa dies que rebo uns mails molt estranys.
Suposo que tenir el mail en el perfil deu ser temptador i llaminer de posar en una llista per fer piló. No em fa res que m'escriguin mails, si em molestés que es posessin en contacte amb mi, ja no el tindria en el perfil. El que em rebenta és rebre mails en cadena de gent que no conec, de fet tampoc m'agraden els de la gent que conec. Si n'hagués de fer cas, m'esperarien els pitjors 50 anys de la meva vida, m'hauria quedat calva en fa 5, si fos home potser ja m'hauria caigut la niua tot fent pipí qualsevol dia d'aquests...
Quan me n'arriben dels coneguts, alguns els llegeixo divertida, d'altres van directament a la paperera. Els que trobo divertits, passant olímpicament de les condicions per tenir un vida feliç i plena de sexe, o de que al cap de cinc minuts em trobi l'home perfecte a la porta de casa, els reenvio a qui conec perquè penso que també poden riure, per res més.
El que m'acaba de rebentar, és que a sobre, me'ls enviïn desconeguts mentre asseguren que odien els mails en cadena, però que ara faran una excepció... i em pregunto, perquè me l'envieu a mi? Perquè feu als altres el que no us agrada a vosaltres?
A l'últim hi he enviat una resposta, amb tots els mails secundaris amagats (cosa que crec que és el mínim que es pot fer quan envies un mail a 300 persones, de les quals només en coneixes 4 o 5 i casualment totes són blogaires):
a mi em molesten, molt i sempre. I us agraïria que em treiéssiu de la llista de mails, si-us-plau.

punts de vista ...

El so que el grill considera una cançó d'amor sota la lluna, per mi és una molèstia sota la finestra que m'impedeix agafar el son.


.

grogui ...

A la feina, de la que no us parlo mai, estem canviant l'exposició. Avui hi ha els de Corian, que estan muntant l'encimera d'una de les cuines noves. Per fer-ho necessiten treballar amb una cola, digues-li "hàtxe", que fa estona que tinc posada entre coll i pit, entre pit i estòmag, entre estòmag i cervell.

Estic completament grogui... i encara no m'he pogut escapar per anar a fer un cafetó o alguna cosa que m'eixeliï (paraula molt nostrada però que no he trobat al diccionari)

creo ...

" Creo en el poder de la imaginación para rehacer el mundo, para soltar las riendas de la verdad dentro de nosotros, para demorar la noche, para trascender la muerte, para congraciarnos con los pájaros, para ganarnos la confianza de los locos.
Creo en mis propias obsesiones, en la belleza de los choques de autos, en la paz de los bosques sumergidos, en la excitación de las playas de vacaciones cuando están desiertas, en la elegancia de los cementerios de automóviles, en el misterio de los estacionamientos de muchos pisos, en la poesía de los hoteles abandonados.
Creo en el vuelo, en la belleza de las alas y en la belleza de todo lo que ha volado siempre, en la piedra arrojada por un chico con la misma sabiduría de los estadistas y de las parteras.
Creo en la inexistencia del pasado, en la muerte del futuro y en las infinitas posibilidades del presente.
Creo en los próximos cinco minutos.
Creo en la historia de mis pies.
Creo en los dolores de cabeza, en el aburrimiento de los atardeceres, en el miedo de los calendarios, en la traición de los relojes.
Creo en la muerte del mañana, en la fatiga del tiempo, en nuestra búsqueda de un tiempo nuevo dentro de la sonrisa de las azafatas en los ómnibus de larga distancia y dentro de los ojos cansados de los hombres que controlan el tránsito en los aeropuertos fuera de temporada.
Creo en la imposibilidad de la existencia, en el humor de las montañas, en el absurdo del electromagnetismo, en la farsa de la geometría, en la crueldad de la aritmética, en el propósito asesino de la lógica.
Creo en las adolescentes , en como se corrompen a sí mismas por la posición que adoptan sus largas piernas, en la pureza de sus cuerpos desarreglados, en los vellos púbicos que dejan en los baños de los telos mas infames.
Creo en la delicadeza de los bisturíes quirúrgicos ,en la ilimitada geometría de la pantalla de cine, en el universo oculto dentro de los supermercados, en la soledad del sol, en la charlatanería de los planetas, en la repetitividad de nosotros mismos, en la inexistencia del universo y en el aburrimiento del átomo.
Creo en la muerte de las emociones y en el triunfo de la imaginación.
Creo en todas las excusas
Creo en todas las razones
Creo en todas las alucinaciones
Creo en todas las mitologías, recuerdos, mentiras, fantasías, evasiones
Creo en el misterio y en la melancolía de una mano, en la gentileza de los árboles, en la sabiduría de la luz. "

J. G. Ballard

júlia ...

I ahir va arribar, pesant tres quilos i mig i sense fer massa enrenou, un nou membre a la familia: la Júlia.

gest perdut ...

Alçar la mà dreta per recollir un ble de cabells del front, recargolar-los i apartar-los de la cara.


.

pardal ...

Plou amb ganes i ja comença a fosquejar. Tota la tarda que hem estat sentint un "tuíííít tuííííít" al pati. Al principi em pensava que era algun pardal que es refugiava de la pluja dalt el terrat, allà on hi ha la menjadora, però ja fa massa estona que se sent i potser ja hauria d'haver volat. Intento situar-lo amb el cant, però tan aviat sembla que vingui d'un costat com de l'altre. Si no em moc, no el trobaré i surto de sota l'aixopluc. Al final el so només ve d'un lloc, de sota el testos, allà enmig de més testos. La petita selva de la marona. La pluja em cau sobre l'esquena i em provoca calfreds. Vaig a buscar un paraigua quan ja tinc els peus ben xops, les xancletes no paren gaire l'aigua. Amb el paraigua no puc maniobrar i acaba per terra. Moc testos petits i mitjans, i el més gran em cau just sobre el dit gros, per sort no pas amb tot el seu pes. Veig un pardalet arrodit de fred, ben xop i mort de por. Després de moure més testos i plantes, finalment el podem haver. Ho haveu vist?!.
Li preparem una caseta, una capsa de sabates amb tires de paper de diari perquè se li passi el fred. És jovenet i segurament ha caigut del niu en un dels seus primers intents de volar. No sabem si arribarà a l'endemà, però si no ho provem encara ho sabrem menys.

I sí, ahir al matí estava eixerit com ell sol, sec i sense fred i només obrir la capsa dalt el terrat va començar a volar.

creació ...

Si ho decidim,
no hi haurà més espai que el nostre gest,
ni altre camí que el que puguem fer junts,
ni més certesa que el desig,
ni més victòria que el plaer;
cap distància més enllà de l'oblit,
cap barrera que no l'alci la mort.
Si ho decidim,
naixerà un cosmos a la nostra mesura.

Miquel-Lluís Muntané

baròmetre humà ...

A vegades em pregunto com pot ser que m'agradi tant el mal temps.
Aquesta nit han caigut 34 litres en quinze minuts. Aigua, vent, calamarsa petita, llamps, trons. Tot un vendaval.
Ahir em vaig trobar malament tot el dia, migranya. Avui encara en pago les conseqüències.
Però m'ha encantat despertar-me aquesta nit i viure l'espectacle, malgrat ara encara em senti mig malalta.

miols ...

Em desperten uns miols massa propers, massa forts. Mig adormida, m'adono de que no poden pas venir de fora, com sol passar sempre. Hi ha una baralla de gats i està passant dins de casa. Surto del llit a les fosques i en silenci, sense saber ben bé què faig i veig una ombra, ràpida com el vent, que puja les escales i surt per la porta de la terrassa, on hi ha una persiana enrotllable. Li maleeixo els ossos, no hi ha prou llum, però l'he conegut. És el refotut gat siamès del veí, que des que va arribar, sempre li ha agradat treure el nas per casa. La reixa que vam posar perquè no entrés ja no serveix. Pujo la persiana per acabar-lo d'espantar. M'hauria agradat ser tan ràpida com ell i fotre-li una pallissa. Sí, què passa? M'agraden els gats, però a aquest no el puc suportar.
Baixo i em trobo al meu gat fent guàrdia, atent a qualsevol moviment. No em vol fer cas, em defuig, ara té altra feina. Li ronronejo que s'ha portat molt bé. Així m'agrada petit, defensant el que és teu.

Aquest matí l'he mirat de dalt a baix. De la batussa d'ahir no en té cap marca. Espero que l'altre hagi pogut tastar les urpes del meu Pèsol.

ets/sóc ...

Ets el camí i ets l'arribada;
no hi ha distància entre tu i la meta.
Ets el buscador i allò buscat;
no hi ha distància entre la recerca i allò trobat.
Ets l'adorador i allò adorat.
Ets l'alumne i ets el mestre.
Ets el mitjà i ets la finalitat.
Aquest és el Gran Camí.

Osho

l'humanisme com a utopia real

1. - Crec que la unitat de l'home, a diferència d'altres éssers vivents, es deu a que l'home és la vida conscient de si mateixa. L'home és conscient de si mateix, del seu futur, que és la mort ; de la seva petitesa, de la seva impotència. És conscient de l'altre en quan a un altre. L'home està en la naturalesa, i sotmès a les seves lleis, encara que la transcendeixi amb el pensament.

2. - Crec que l'home és conseqüència de l'evolució natural : que ha nascut del conflicte d'estar pres i separat de la naturalesa i de la necessitat de trobar unitat i harmonia amb ella.

3. -Crec que la naturalesa de l'home és una incoherència, deguda a les condicions de l'existència humana, que exigeix buscar-li solucions, les quals al seu torn creen noves incoherències i la necessitat de noves solucions.

4. - Crec que tota solució a aquestes incoherències pot complir realment la condició d'ajudar a l'home a superar el sentiment de separació i a aconseguir un sentiment de concordança, comunitat i participació.

(...)

Fragments del llibre "L'humanisme com a utopia real", d'Erich Fromm


I continua fins als 28 punts, tots interessants, però massa llarg per posar-ho aquí. Així que us deixo l'enllaç : El Credo de un humanista

què hi fem aquí?

Dins el món de la Natura, tot ésser té el seu paper designat, la seva funció vital. Una raó per ser-hi, per viure i per morir. Tots formen part d'un engranatge delicat i, encara que a vegades pugui semblar cruel, preciós, d'un equilibri a vegades massa fràgil.

Fora d'aquest món, hi som nosaltres. I en restem fora per la nostra incapacitat de trobar el lloc que ens pertocava, ara ja és massa tard, dins la Natura.

I fa dies que em pregunto si mai n'hi havíem tingut cap de lloc. I si en teníem un, quin seria? perquè sense la nostra nefasta aportació, la Natura hauria aconseguit l'equilibri perfecte, sense cap fisura. I seria delicat de bell, no pas de fràgil.

Què hi fem aquí?

relats conjunts ...

Fotograma de METRÒPOLIS Fritz Lang 1927

-Es pot saber què hi fas aquí dins?
-Amagar-me...
-(suspir)... amargar-te? ai senyor! de què, si es pot saber?
-Doncs... de tot i de tothom... és que...
-Calla, calla. Que no en feies prou amb la cuirassa que porta tot quisqui, que has hagut de muntar tota aquesta martingala?
-És que...
-"És que... és que..." Quina explicació és aquesta?
-Cap... ja ho sé... però...
-Res de peròs. Que no ho veus que és ridícul?
-Sí mira, ridícul. Ja et fotràn, ridícul.
-A veure... que no vols que se t'acosti ningú o què? Fes el fotut favor de treure tota aquesta energia negativa que t'envolta. On s'és vist! Així espantes a tothom!!
-Que no...
-Que no? no em facis riure, tu ara.
-És que la cuirassa es començava a esquerdar, saps? i jo...
-Ara em diràs que no s'havia trencat mai.
-No, no... més d'una vegada. Però és que no tinc cap ganes d'haver-la de refer de nou.
-Cullonades!

vides de mentida ...

Vivia una vida de mentida, tot esperant un tren de mentida...

.