lost ...

[9] ...

I després del vuit arriba el 9.
Dia atrafegat en el qual amb prou feines pot recordar els petits moments màgics que va viure ahir, que viu quasi cada dia. Només cal fixar-s'hi... de ser-hi hi són sempre.

Vuit i buit, nou i vell.

vuit(s) ...

A part de ser l'últim dia laborable abans de les vacancetes... tindrà alguna cosa màgica un dia de 3 vuits?

indicis ...

Aquest matí estava ple d'indicis de pluja, de tempesta estiuenca... El més clar, la migranya.
I ara, a la ciutat que tant enamora hi plou, poquet... potser només seran quatre gotes... potser més.

Comença a ploure,
hi ha paraigües estesos
contra el vent moll.


.

llibres ...

M'arriba un mail comunicant-me que els llibres demanats l'altre dia no els tenen tots. De fet, en estoc només tenen el de Vicente Haya, els altres estàn demanats a l'editorial i el plaç d'entrega s'allarga uns dies més. Arrufo el nas. Començo vacances i necessito alguna cosa per llegir. Alhora, penso que és absurd sentir-me així, quan sé que tinc més d'un i més de quatre llibres pendents de fa temps. Tot i això, no m'he pogut resistir a la temptació d'entrar a la Carlemany i sortir-ne amb 3 plecs de fulls, perfectament impresos, tallats, cosits i enquadernats.

Poesia completa _ Miquel Martí i Pol.

El matí amb Raimon Panikkar _ Antoni Bassas

Sauce ciego, mujer dormida _ Haruki Murakami

I ara, només falta esperar trobar el lloc i el moment propicis, que poden ser qualsevol, i començar a devorar lletres fins a perdre la noció del temps i de l'espai...

còmplices ...

Ahir:
La marona m'està parlant. Jo només entenc 3 coses, demà, Girona, dinem?. I penso que estarà bé dinar acompanyada entre setmana.

Avui:
Falta poc per l'hora d'anar a dinar i em truca la La. És a Girona, buscant la botiga. Penso que tindré òuverbúquing a l'hora de dinar i somric contenta, m'agrada la idea de passar el migdia acompanyada de la La i la Li. Quan arriba, li dic que si vol venir a dinar amb els meus pares. Riu i m'explica no sé quina història de la carn de Quart (es veu que la mare em va dir alguna cosa d'anar a comprar carn... quina mala memòria!!) i els meus pares i el dinar. No entenc ben res. Me la miro com si em parlés en rus. Al final, no sé com, se m'obre una bombeta. Us heu compinxat? I sí. Em volien donar una sorpresa. I de veres que ho han fet. M'han segrestat, dut a Caldes, donat dinar i bona companyia i un regal en forma de felicitat, que no sé si mai s'ho podran imaginar.

Ara:
Encara somric...
Fa vent, un vent ratxós que pot ser que ens porti tempesta. I és que una nit de vent, llamps i trons i aigua seria el colofó perfecte per un dia quasi* perfecte.

___________
*fa massa calor!

girasols ...

I algunes pipes cauen quan les mallerengues s'atansen a la menjadora durant l'hivern.

I algunes pipes germinen i un bon dia et trobes que tens dos girasols esplèndids al jardí, just al costat de la menjadora.

I aquest proper hivern, hi haurà alguna mallerenga que es menjarà les pipes que ella mateixa va sembrar al pati del meu germà.

aigua ...

Em llevo abans que el sol.

Tres avions
dibuixen tres línies
al cel serè.

Noto la fresca de la nit, que encara no ha estat vençuda per l'escalforeta del sol.
Baixem fins la desembocadura del Brugent al Ter. Els peus queden xops amb les primeres passes sobre l'herba mullada de rosada. Just quan arribem al riu, s'aixequen uns quants ànecs. Si els haguéssim vist abans, hauríem pogut fer una foto bonica, almenys ho hauríem intentat.
Treiem els trastos i ens posem a jugar amb la llum, fruit dels primers raigs de sol. Hi ha un bernat pescaire lluïnt esveltesa dalt d'una branca dels pollancres. Un blauet passa com una fletxa taronja i blava, es para en una branca i es posa a netejar-se.
Hi ha silenci, un silenci ple de sorolls agradables, aigua i cants d'ocells. Nosaltres quasi que xiuxiuegem.
Quan tornem cap al cotxe, només ens trobem fotos per fer. Amb els peus altra vegada molls, anem cap a Susqueda. Hi ha prou aigua, de fet, hi ha molta aigua. I de camí a casa, quan el sol ja començava a ser massa empipador, just quan tohom començava a sortir, ens hem aturat en un pont preciós a fer unes quantes fotos més... mentre un roquerol o oreneta de ribera, ens atacava perquè tenia el niu aprop.

autorretrat en sèpia ...

A vegades s'ha de fer veure que s'és el que no s'és... potser massa vegades i tot.

A vegades marxes amb el cap ben alt, quan només voldries amagar-lo.

A vegades, una es passeja pel poble, el dia de la festa major, fins i tot amb xuleria; sobretot quan veu algunes mirades de sorpresa i/o re-coneixement. Persones que fins aleshores et miraven per sobre l'espatlla, i ara que portes un escot et miren amb interès. Fuig home!

.

4 d'agost ...

Que ens renti l'esperit del vent _ Lídia Antonio Trobat

Tinc un petit forat al calendari, el 4 d'agost. Està enmig de sants i aniversaris, des del 31 de juliol al 5 d'agost... i em queda aquest dia penjat, sense res a celebrar... I pobret, em va una mica de pena... ahir el sant del nen, avui l'aniversari de l'artistassa que il·lustra aquest post, demà l'aniversari de l'O, demà passat el sant de l'artistassa abans mencionada (que em va regalar aquesta joia), el dia 4 és un buit, el 5 el meu sant...
Teniu algún aconteixement per aquest dia buit? Es pot compartir?

Que ens renti l'esperit del vent (detall) _ Lídia Antonio Trobat

.

resum ...

André Kertész _ Polaroids

Quatre llibres comprats via internet. Dos Durrell's, un Fromm i un Vicente Haya.

Quatre adreces d'internet anotades a la llibreta, trobades al Ciberpaís, que em desperten la curiositat:
www.turmfalke.ch/live_cam.htm
bestpicsaround.com
www.youtube.com/watch?v=CWlVbgCKjkk
www.spacewallpapers.net

Un apunt, esboç, idea... d'haiku: tòrtores parades als cables semblen notes en un pentagrama...

El nom d'un fotògraf André Kertész i una temàtica, El íntimo placer de leer.

.

toco tu boca ...

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí, para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender, coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca, y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y los ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos, el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo de aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua.

Julio Cortázar ( Argentina, 1914- 1984 ) _ Fragment de Rayuela

introspecció ...

Massa temps mirant-se el melic sense veure'l. Buscant el punt, on només apretant una mica, es produïs la catarsi necessària, anhelada i temuda. Intentant evitar el desequilibri fent malabarismes amb cinc pilotes a l'aire i cap que passi per les seves mans. Veient com rodolen per terra les úniques que podia i havia de controlar. Els pallassos no necessàriament han de saber fer volar objectes, tot fent-los descriure paràboles perfectes.
Tant de temps mirant-se el melic sense veure'l, que s'ha oblidat que aquest es troba en un cos i que aquest cos interactua, que forma part d'alguna simbiosi, que nota el vent, la pluja, els arbres, els animals...
Tant de temps mirant-se el melic sense veure'l i s'ha oblidat de mirar i veure les coses petites que són importants.

vespre ...

Surto al pati. El cel és d'un color indefinit, mescla d'un gris i roig mig desfet. Plovisqueja i mentre escolto el so de l'aigua damunt les fulles, començo a gronxar-me seguint el meu ritme intrínsec.

risoteràpia ...

-On tens la veu?

-Estic afònica de tant riure. No riuré mai més!!!

I esclatem amb una riallada.


...


Efectes físics del riure

* Exercici: amb cada rialla es posen en marxa prop de 400 músculs, inclosos alguns de l'estómac que només es poden exercitar amb el riure.
* Neteja: es lubriquen i netegen els ulls amb llàgrimes. Les rialles fan vibrar el cap i s'aclareixen el nas i les orelles. A més, elimina les toxines, perquè amb el moviment el diafragma produeix un massatge intern que facilita la digestió i ajuda a reduir els àcids grassos i les substàncies tòxiques.
* Oxigenació: entra el doble d'aire als pulmons, i deixa que la pell s'oxigene més.
* Analgèsic: durant l'acte de riure s'alliberen endorfines, els sedants naturals del cervell, semblants a la morfina. Per això, cinc o sis minuts de rialles contínues actuen com un analgèsic. D'aquí ve que s'utilitze per a teràpies de convalescència que requereixen una mobilització ràpida del sistema immunològic.
* Rejovenidor: rejoveneix en estirar i estimular els músculs de la cara. Té, a més, un efecte tonificant i antiarrugues.
* Prevé l'infart: el massatge intern que produeixen els espasmes del diafragma arriba també als pulmons i al cor, i els enforteix.
* Facilita el son: les rialles generen una sana fatiga que elimina l'insomni.


Efectes psicològics del riure

* Elimina l'estrès: es produeixen certes hormones (endorfines i adrenalina) que eleven el to vital i ens fan sentir més desperts.
* Alleuja la depressió: ens fa ser més receptius i veure el costat positiu de les coses.
* Procés de regressió: pot generar un retrocés a un nivell anterior de funcionament mental o emocional, generalment com un mecanisme per a alleujar una realitat que es percep com a dolorosa o negativa.
* Exteriorització: a través del riure les persones exterioritzen emocions i sentiments. A vegades és percebut com una energia que urgeix per ser alliberada, sobretot quan necessitem riure i la situació social no ho permet.

També hem de recalcar els factors socials del riure, com el seu caràcter contagiós, la salvació de situacions socialment incòmodes i el poder comunicatiu de l'humor. Aquests tenen una importància terapèutica especial davant de disfuncions de tipus social.

Riure és una funció biològica necessària per a mantenir el benestar físic i mental. És una forma excel.lent per a aconseguir la relaxació, obrir la nostra capacitat de sentir i d'estimar.

El riure

l'hort i el riu ...

A les 3 de la matinada em poso a dormir al sofà. Estic acompanyada per la Sula i per en Pèsol. No s'avenen gaire, per no dir gens. L'un dorm als meus peus, l'altra al costat del meu cap. La música, que ja ha passat a ser soroll (odio les discos mòbils) aquí s'escolta esmorteïda.
A les 7 arriba la petita de casa de treballar i em desperto. Xerrem una estoneta i quan marxa amb la Sula, em preparo un suc de taronja. Aviat s'aixecarà el pare i anirà a l'hort. Jo també hi vull anar.
Collim monegetes tendres tot fent-la petar. Vigilem els enciams i els tomàquets encara verds. Mentre el pare remena per l'hort, baixo al riu a fer fotos. No hi ha prou llum... però no me'n puc estar.
Quan tornem a casa, me'n torno a dormir. Aquesta vegada al llit. El gat em torna a fer companyia.

I ara, després d'haver passat quatre gotes que només han fet més xafogós el dia, em preparo per anar a la riera a fer fotos a la baixada en barca. Promet ser d'allò més divertit i refrescant.

.

vells temps ...

Avui farem com els vells temps, anirem a la plaça del poble a la festa major. Farem més d'una i de dues cervesetes, riurem, criticarem els vestits de la cantant, farem el ridícul fent veure que sabem ballar, riurem, serem tema de conversa de més d'un grupet i de dos (Mira la M, ara va amb aquest noi?? I la N? aquesta no va amb cap no? al pas que va se li passarà l'arròs... ). Trobarem gent que ens farà il·lusió trobar, en trobarem a qui no ens agradarà trobar. Hi haurà qui després de tant temps, encara voldrà treure'm un somriure que no sé si seré capaç de donar o em saludarà com si mai hagues passat res. Hi haurà qui ens abraçarà amb alegria.

Avui toca foragitar fantasmes i neurosis. Avui toca festa i ballaruca, fins que els peus diguin prou.

.

cita ...

Ens hem conegut aquesta tarda. Ens havíem vist alguna vegada fa molt temps, però que jo recordi, fins avui no havíem creuat cap paraula, doncs segurament ens havíem contemplat només a distància. Li he dit que divendres o dissabte hi tornaré, al matí a primera hora o a la tarda cap al tard. Durant les hores que la llum és més bonica i que el sol encara és indulgent.
Les meves paraules no les ha escoltat ningú més, només ell. El seu murmuri però, era perceptible per tothom, doncs ens el dedicava a tots.
Vull tornar-lo a escoltar. Vull sentir altra vegada el seu diàleg amb la font. Vull escoltar com acarona les roques que viuen amb ell i com gronxa les arrels que s'hi aboquen assedegades. Vull tornar a veure com deixa alçar el vol a un elegant bernat pescaire.


Avui he conegut un tram del meu riu que desconeixia...

solidaritat ...

Mentre que l'amiga-germana gaudeix d'un embaràs tranquil, notant només més cansament del normal, la seva amiga-germana es solidaritza i decideix patir els mareigs, rodaments de cap, vertígen, ganes de treure...

I és que no hi ha res com patir d'hipotensió per fer-se passar per solidària. I jo, quan m'hi poso, en sóc més que ningú.

.

noms ...

La meva amiga-germana ha de ser mare al febrer... aquest és el secret que ja fa temps que no és secret. Ja que estem en família, et diré que has de ser tieta...
La meva cosina-germana ha de ser mare al febrer... l'altre secret, que encara va durar menys.
Es van casar el mateix dia, fent-me anar de bòlit. I són capaces de parir el mateix dia... aiss... espero que no!

Ara tenen una feinada de por buscant noms per la criatura, de la que no saben el sexe.
Si és nena... tal.
Si és nen... pasqual.
I tothom hi diu la seva, alimentant el dubte i prenent una mica el pèl.
Posar un nom és una responsabilitat, aquella criatura es dirà eternament d'aquella manera...

Jo he sigut clara i precisa. No m'agrada crear conflictes ni alimentar dubtes, per tant els he donat una bona sol·lució (i modèstia apart, la millor) ja que totes dues diuen que tindran una nena.

-Podent-li posar Neus, no sé pas perquè hi doneu tantes voltes... psé.

I riem. Doncs saben que em va costar el meu temps estimar el meu nom.

mails ...

Fa dies que rebo uns mails molt estranys.
Suposo que tenir el mail en el perfil deu ser temptador i llaminer de posar en una llista per fer piló. No em fa res que m'escriguin mails, si em molestés que es posessin en contacte amb mi, ja no el tindria en el perfil. El que em rebenta és rebre mails en cadena de gent que no conec, de fet tampoc m'agraden els de la gent que conec. Si n'hagués de fer cas, m'esperarien els pitjors 50 anys de la meva vida, m'hauria quedat calva en fa 5, si fos home potser ja m'hauria caigut la niua tot fent pipí qualsevol dia d'aquests...
Quan me n'arriben dels coneguts, alguns els llegeixo divertida, d'altres van directament a la paperera. Els que trobo divertits, passant olímpicament de les condicions per tenir un vida feliç i plena de sexe, o de que al cap de cinc minuts em trobi l'home perfecte a la porta de casa, els reenvio a qui conec perquè penso que també poden riure, per res més.
El que m'acaba de rebentar, és que a sobre, me'ls enviïn desconeguts mentre asseguren que odien els mails en cadena, però que ara faran una excepció... i em pregunto, perquè me l'envieu a mi? Perquè feu als altres el que no us agrada a vosaltres?
A l'últim hi he enviat una resposta, amb tots els mails secundaris amagats (cosa que crec que és el mínim que es pot fer quan envies un mail a 300 persones, de les quals només en coneixes 4 o 5 i casualment totes són blogaires):
a mi em molesten, molt i sempre. I us agraïria que em treiéssiu de la llista de mails, si-us-plau.

punts de vista ...

El so que el grill considera una cançó d'amor sota la lluna, per mi és una molèstia sota la finestra que m'impedeix agafar el son.


.

grogui ...

A la feina, de la que no us parlo mai, estem canviant l'exposició. Avui hi ha els de Corian, que estan muntant l'encimera d'una de les cuines noves. Per fer-ho necessiten treballar amb una cola, digues-li "hàtxe", que fa estona que tinc posada entre coll i pit, entre pit i estòmag, entre estòmag i cervell.

Estic completament grogui... i encara no m'he pogut escapar per anar a fer un cafetó o alguna cosa que m'eixeliï (paraula molt nostrada però que no he trobat al diccionari)

creo ...

" Creo en el poder de la imaginación para rehacer el mundo, para soltar las riendas de la verdad dentro de nosotros, para demorar la noche, para trascender la muerte, para congraciarnos con los pájaros, para ganarnos la confianza de los locos.
Creo en mis propias obsesiones, en la belleza de los choques de autos, en la paz de los bosques sumergidos, en la excitación de las playas de vacaciones cuando están desiertas, en la elegancia de los cementerios de automóviles, en el misterio de los estacionamientos de muchos pisos, en la poesía de los hoteles abandonados.
Creo en el vuelo, en la belleza de las alas y en la belleza de todo lo que ha volado siempre, en la piedra arrojada por un chico con la misma sabiduría de los estadistas y de las parteras.
Creo en la inexistencia del pasado, en la muerte del futuro y en las infinitas posibilidades del presente.
Creo en los próximos cinco minutos.
Creo en la historia de mis pies.
Creo en los dolores de cabeza, en el aburrimiento de los atardeceres, en el miedo de los calendarios, en la traición de los relojes.
Creo en la muerte del mañana, en la fatiga del tiempo, en nuestra búsqueda de un tiempo nuevo dentro de la sonrisa de las azafatas en los ómnibus de larga distancia y dentro de los ojos cansados de los hombres que controlan el tránsito en los aeropuertos fuera de temporada.
Creo en la imposibilidad de la existencia, en el humor de las montañas, en el absurdo del electromagnetismo, en la farsa de la geometría, en la crueldad de la aritmética, en el propósito asesino de la lógica.
Creo en las adolescentes , en como se corrompen a sí mismas por la posición que adoptan sus largas piernas, en la pureza de sus cuerpos desarreglados, en los vellos púbicos que dejan en los baños de los telos mas infames.
Creo en la delicadeza de los bisturíes quirúrgicos ,en la ilimitada geometría de la pantalla de cine, en el universo oculto dentro de los supermercados, en la soledad del sol, en la charlatanería de los planetas, en la repetitividad de nosotros mismos, en la inexistencia del universo y en el aburrimiento del átomo.
Creo en la muerte de las emociones y en el triunfo de la imaginación.
Creo en todas las excusas
Creo en todas las razones
Creo en todas las alucinaciones
Creo en todas las mitologías, recuerdos, mentiras, fantasías, evasiones
Creo en el misterio y en la melancolía de una mano, en la gentileza de los árboles, en la sabiduría de la luz. "

J. G. Ballard

júlia ...

I ahir va arribar, pesant tres quilos i mig i sense fer massa enrenou, un nou membre a la familia: la Júlia.

gest perdut ...

Alçar la mà dreta per recollir un ble de cabells del front, recargolar-los i apartar-los de la cara.


.

pardal ...

Plou amb ganes i ja comença a fosquejar. Tota la tarda que hem estat sentint un "tuíííít tuííííít" al pati. Al principi em pensava que era algun pardal que es refugiava de la pluja dalt el terrat, allà on hi ha la menjadora, però ja fa massa estona que se sent i potser ja hauria d'haver volat. Intento situar-lo amb el cant, però tan aviat sembla que vingui d'un costat com de l'altre. Si no em moc, no el trobaré i surto de sota l'aixopluc. Al final el so només ve d'un lloc, de sota el testos, allà enmig de més testos. La petita selva de la marona. La pluja em cau sobre l'esquena i em provoca calfreds. Vaig a buscar un paraigua quan ja tinc els peus ben xops, les xancletes no paren gaire l'aigua. Amb el paraigua no puc maniobrar i acaba per terra. Moc testos petits i mitjans, i el més gran em cau just sobre el dit gros, per sort no pas amb tot el seu pes. Veig un pardalet arrodit de fred, ben xop i mort de por. Després de moure més testos i plantes, finalment el podem haver. Ho haveu vist?!.
Li preparem una caseta, una capsa de sabates amb tires de paper de diari perquè se li passi el fred. És jovenet i segurament ha caigut del niu en un dels seus primers intents de volar. No sabem si arribarà a l'endemà, però si no ho provem encara ho sabrem menys.

I sí, ahir al matí estava eixerit com ell sol, sec i sense fred i només obrir la capsa dalt el terrat va començar a volar.

creació ...

Si ho decidim,
no hi haurà més espai que el nostre gest,
ni altre camí que el que puguem fer junts,
ni més certesa que el desig,
ni més victòria que el plaer;
cap distància més enllà de l'oblit,
cap barrera que no l'alci la mort.
Si ho decidim,
naixerà un cosmos a la nostra mesura.

Miquel-Lluís Muntané

baròmetre humà ...

A vegades em pregunto com pot ser que m'agradi tant el mal temps.
Aquesta nit han caigut 34 litres en quinze minuts. Aigua, vent, calamarsa petita, llamps, trons. Tot un vendaval.
Ahir em vaig trobar malament tot el dia, migranya. Avui encara en pago les conseqüències.
Però m'ha encantat despertar-me aquesta nit i viure l'espectacle, malgrat ara encara em senti mig malalta.

miols ...

Em desperten uns miols massa propers, massa forts. Mig adormida, m'adono de que no poden pas venir de fora, com sol passar sempre. Hi ha una baralla de gats i està passant dins de casa. Surto del llit a les fosques i en silenci, sense saber ben bé què faig i veig una ombra, ràpida com el vent, que puja les escales i surt per la porta de la terrassa, on hi ha una persiana enrotllable. Li maleeixo els ossos, no hi ha prou llum, però l'he conegut. És el refotut gat siamès del veí, que des que va arribar, sempre li ha agradat treure el nas per casa. La reixa que vam posar perquè no entrés ja no serveix. Pujo la persiana per acabar-lo d'espantar. M'hauria agradat ser tan ràpida com ell i fotre-li una pallissa. Sí, què passa? M'agraden els gats, però a aquest no el puc suportar.
Baixo i em trobo al meu gat fent guàrdia, atent a qualsevol moviment. No em vol fer cas, em defuig, ara té altra feina. Li ronronejo que s'ha portat molt bé. Així m'agrada petit, defensant el que és teu.

Aquest matí l'he mirat de dalt a baix. De la batussa d'ahir no en té cap marca. Espero que l'altre hagi pogut tastar les urpes del meu Pèsol.

ets/sóc ...

Ets el camí i ets l'arribada;
no hi ha distància entre tu i la meta.
Ets el buscador i allò buscat;
no hi ha distància entre la recerca i allò trobat.
Ets l'adorador i allò adorat.
Ets l'alumne i ets el mestre.
Ets el mitjà i ets la finalitat.
Aquest és el Gran Camí.

Osho

l'humanisme com a utopia real

1. - Crec que la unitat de l'home, a diferència d'altres éssers vivents, es deu a que l'home és la vida conscient de si mateixa. L'home és conscient de si mateix, del seu futur, que és la mort ; de la seva petitesa, de la seva impotència. És conscient de l'altre en quan a un altre. L'home està en la naturalesa, i sotmès a les seves lleis, encara que la transcendeixi amb el pensament.

2. - Crec que l'home és conseqüència de l'evolució natural : que ha nascut del conflicte d'estar pres i separat de la naturalesa i de la necessitat de trobar unitat i harmonia amb ella.

3. -Crec que la naturalesa de l'home és una incoherència, deguda a les condicions de l'existència humana, que exigeix buscar-li solucions, les quals al seu torn creen noves incoherències i la necessitat de noves solucions.

4. - Crec que tota solució a aquestes incoherències pot complir realment la condició d'ajudar a l'home a superar el sentiment de separació i a aconseguir un sentiment de concordança, comunitat i participació.

(...)

Fragments del llibre "L'humanisme com a utopia real", d'Erich Fromm


I continua fins als 28 punts, tots interessants, però massa llarg per posar-ho aquí. Així que us deixo l'enllaç : El Credo de un humanista

què hi fem aquí?

Dins el món de la Natura, tot ésser té el seu paper designat, la seva funció vital. Una raó per ser-hi, per viure i per morir. Tots formen part d'un engranatge delicat i, encara que a vegades pugui semblar cruel, preciós, d'un equilibri a vegades massa fràgil.

Fora d'aquest món, hi som nosaltres. I en restem fora per la nostra incapacitat de trobar el lloc que ens pertocava, ara ja és massa tard, dins la Natura.

I fa dies que em pregunto si mai n'hi havíem tingut cap de lloc. I si en teníem un, quin seria? perquè sense la nostra nefasta aportació, la Natura hauria aconseguit l'equilibri perfecte, sense cap fisura. I seria delicat de bell, no pas de fràgil.

Què hi fem aquí?

relats conjunts ...

Fotograma de METRÒPOLIS Fritz Lang 1927

-Es pot saber què hi fas aquí dins?
-Amagar-me...
-(suspir)... amargar-te? ai senyor! de què, si es pot saber?
-Doncs... de tot i de tothom... és que...
-Calla, calla. Que no en feies prou amb la cuirassa que porta tot quisqui, que has hagut de muntar tota aquesta martingala?
-És que...
-"És que... és que..." Quina explicació és aquesta?
-Cap... ja ho sé... però...
-Res de peròs. Que no ho veus que és ridícul?
-Sí mira, ridícul. Ja et fotràn, ridícul.
-A veure... que no vols que se t'acosti ningú o què? Fes el fotut favor de treure tota aquesta energia negativa que t'envolta. On s'és vist! Així espantes a tothom!!
-Que no...
-Que no? no em facis riure, tu ara.
-És que la cuirassa es començava a esquerdar, saps? i jo...
-Ara em diràs que no s'havia trencat mai.
-No, no... més d'una vegada. Però és que no tinc cap ganes d'haver-la de refer de nou.
-Cullonades!

vides de mentida ...

Vivia una vida de mentida, tot esperant un tren de mentida...

.

gir8na ...

Està plovent i fa sol.
La gata dels veïns s'ha aixoplugat a la repisa de la finestra i s'ho mira amb curiositat i incredulitat.
L'aire fresc que entra per la finestra porta sentors de terra humida.
La moixa es pentina... potser jo també ho hauria de fer...
Hi ha una teranyina a la barana del balcó que tremola amb l'aire fresc.
Avui, després de tants anys, m'adono de que la placa amb el nom del carrer està torta. A partir d'ara, sempre que la miri pensaré "està torta"...
.

vols ...

Capvespre fresc,
les orenetes volen
arran de blat.

equilibri ...

Vols mantenir l'equilibri i no és fàcil. Un simple cop de vent, un record o dos, un copet ni que sigui carinyós, unes paraules que pesen, una estrebada per aquí i una altra per allà... fins i tot una papallona el pot fer trontollar. Llavors, mica en mica, per vèncer la inseguretat que t'està guanyant, t'aïlles de quasi tot. De quasi tothom. I arriba el silenci, que lentament va envaïnt els pensaments fins que ja no saps si penses, si somies, si vius. I això t'espanta una mica, o molt. Hi ha portes mig obertes que no goses acabar d'obrir del tot, ponts abans ferms que ara sembla que trontollen, les bardisses comencen a tapar passeres. I davant la incapacitat de poder amb tot, et concentres només en el següent pas a fer, el més inmediat, el que dóna menys peu a pensar. I així cada dia, mentre t'adones de que potser hauries de deixar entrar el vent furiós, perdre aquest equilibri fictici, trontollar fins als fonaments, esfondrar-te si cal i ...

.

dansa ...

" Las flores se abren en las manos de la bailarina y los pájaros salen volando de las yemas de los dedos; el cuerpo se balancea, unas veces con orgullo y otras con devoción y cada músculo del rostro se transforma, los ojos se mueven en lisonjas o desdén y las cejas expresan horror o recelo, aunque todo el rostro expresa sensaciones diferentes y, a menudo, contrarias, todo al mismo tiempo. Tal danza-drama, siguiendo los matices más delicados de una pieza musical o de un poema, a través del vehículo de un cuerpo es, probablemente, algo sin parangón en ningún otro arte. "

Mulk Raj Anand _ (India, 1905-2004) - Coolie (fragment)

Tuareg ...

Acabo Tuareg amb un regust agredolç.
Meravellada per la història, pel Gacel.
Emprenyada amb l'escriptor per acabar-la de la manera com l'acaba.
Trista i emprenyada.

I sense ganes de llegir.
Més ben dit, sense saber què llegir per treure'm del damunt aquesta sensació.

enveja ...

Enveja és el que sento quan veig als seguidors d'una selecció emocionar-se amb el seu equip, guanyi o perdi.
Enveja i tristesa i incredulitat.
Quant sents que no hi ha res del que veus que et representi, quan no entens com pot ser que la gent s'emocioni d'aquella manera... quan sents que voldries sentir alguna cosa semblant i no pots i tampoc vols.
M'agrada el futbol. M'agrada molt i reconec que la selecció espanyola ha jugat molt bé a futbol. I ja està. Ara que ho celebrin, però si-us-plau, que no ens toquin gaire els collonets amb el seu nacionalismo i les idees ràncies de sempre, ni raza, ni toros ni mandangues d'aquestes.
No m'emociono amb la selecció catalana, tampoc. Els partits de costellada, l'himne... mai m'han posat la pell de gallina. Per això dubto quan el meu germà em diu que si Catalunya jugués una Eurocopa o un Mundial, estaria igual o pitjor que els aficionats que sortien ahir per la tele. No ho sé...

Ahir, el Sergio Ramos es passejava amb una bandera andalusa. No se'n va fer cap comentari, ningú hi va parar atenció, dubto que ningú en digui res.
Què hauria passat si el Xabi Alonso s'hagués embolicat amb una Ikurriña? I en Cesc Fàbregas amb una Senyera?
Hi hauria hagut el mateix silenci?

dia fadista ...

desert ...

En el límpido aire del desierto, en la oscuridad de una tierra sin una sola luz en cientos de kilómetros a la redonda, se tenía la impresión de que las estrellas descendían hasta casi rozar la arena, y Gacel extendía a menudo la mano como si realmente pudiera tocar con las puntas de sus dedos las parpadeantes luces.
Tuareg (fragment) _ Alberto Vázquez Figueroa

A vegades enyoro la pau que vaig viure aquella nit d'agost al Sàhara marroquí, on les estrelles quasi no es podien veure a causa de la lluna plena.

experiencia ...

La experiencia
consiste
en intentar que el pájaro regrese
desde el extremo opuesto de la noche
y pose su cansancio
sobre tu abierto pecho adolescente.
Lo tomas en las manos,
lo acaricias,
extraes de sus alas todo el viento
y mientras él se entrega
a lo innombrable,
tú te dejas volar.

Es fácil la experiencia.
Lo difícil
es dar con el momento
que te permita asesinar al pájaro
sin morir a su lado
de tristeza.

OSVALDO POL (Argentina)

m'agrada ... molt!

I wanna go home

The Skiffle Sessions: Live in Belfast 1998 [LIVE]
Van Morrison, Lonnie Donegan, Chris Barber

no m'agrada...

No m'agraden les revetlles.
No m'agraden els petards.
No m'agrada la gent que comença a tirar-ne una setmana abans i continua una setmana després.
No m'agrada sentir que al meu poble hi hagi qui celebra la victoria del país veí com si fos pròpia.
No m'agrada que se'm diguin les coses com si tingués quatre anys.
No m'agraden els xantatges.
No m'agraden les amenaces.
No m'agrada la calor.
No m'agrada dutxar-me i començar a suar mentre m'asseco amb la tovallola.
No m'agrada sentir que m'ofego.
No m'agrada aquest pont.
No m'agrada sentir-me sola.
No m'agrada guardar secrets quan després de dir-los em recorden que sobretot, sobretot no ho diguis a ningú. (Ahir me'n van dir un altre, també bonic).
No m'agrada...

matí ...

Em desperto poc a poc i noto com el sol entra per la finestra oberta i em toca a la cara. M'arriben els cants dels ocells i tota la llum del dia. Són les 7 i no tinc més son. Em llevo, esmorzo i preparo la càmara. Vaig a fer un volt.
L'aire és fresc, però el sol ja promet donar guerra quan tot just són quarts de 8. Enfilo el camí cap al riu. El poble encara dorm i el silenci és quasi absolut. Em trobo dues dones feinejant a l'hort que tenen prop dels Ponts petits, ocells pasturant enmig del camí. El silenci mica en mica ha sigut ocupat per les converses dels ocells, les granotes i el riu. El Brugent baixa amb alegria, tot al seu voltant és verd i ufanós. El camí que el voreja està ple d'herbes que m'arriben a la cintura. Al cap de quatre passes vaig xopa fins als genolls.
Feia massa temps que no hi venia...
Seguint un camí que endevino més que no pas veig, arribo al carril bici. Un ciclista, que posa en perill la integritat de la bici amb el seu pes, es vol fer el graciós. No n'hi ha pas de llangardaixos!! Associació estranya que ha fet al veure la canon amb el 300. Tinc ganes de dir-li que prefereixo trobar-me serps, però només somric i dic bon dia.
I entre badades per quasi tot el que es mou, fotos, papallones, orenetes, vols de coloms... arribo a casa. Ja fa massa calor i tot just són quarts de 9.

secret ...

M'acaben de dipositar un secret preciós entre les mans i al cor.

Em fa somriure.

I compensa tot els altres que m'estrenyen una mica l'ànima...

cueta ...

S'us juru que l'original era en tons sépia...

gest recuperat...

Alço la mà dreta i recullo un ble de cabells, que recargolo amb els dits i faig passar entre ells.

.

Raúl Brasco ...

Amor I
A ella le gusta el amor. A mí no. A mí me gusta ella, incluido, claro está, su gusto por el amor. Yo no le doy amor. Le doy pasión envuelta en palabras, muchas palabras. Ella se engaña, cree que es amor y le gusta; ama al impostor que hay en mí. Yo no la amo y no me engaño con apariencias, no la amo a ella. Lo nuestro es algo muy corriente: dos que perseveran juntos por obra de un sentimiento equívoco y de otro equivocado. Somos felices.


Amor II
Pretende que yo estoy enamorada del amor y que a él sólo le interesa el sexo. Dejo que lo crea. Cuando su cuerpo me estremece, lo atribuye a sus muchas palabras. Cuando mi cuerpo lo estremece, lo atribuye a su propio ardor. Pero me ama. Y no lo saco de su engaño porque lo amo. Sé muy bien que seremos felices lo que dure su fe en que no nos amamos.


Todo tiempo futuro fue peor (microcontes)

madriz [2] ...

-Una abraçada amb petons per donar-nos el "buenos días", un cafè i una dutxa.

-Parque del Retiro, Feria del Libro. Hem quedat amb Eduardo, només falta trobar-nos, ens espera a la paradeta 272. Estem a la 250 i comença a ploure. Diu l'Ana que és tradició que plogui durant aquesta fira. Aprofitem per fer un cafetó, que és el que dura la ruixadeta, i anem a trobar-nos amb l'Eduardo. Veiem a Núria Roca, Histo Mejide, Luis Eduardo Aute, Sanchez Dragó, Juan José Millás... entre altres, molt altres. Em compro un llibret de contes curts, "Todo tiempo futuro fue peor" del Raúl Brasca. I també em quedo amb les ganes de comprar-me'n una trentena més... Ens despedim de l'Eduardo tot fent un toc i correm cap a casa.

-Pessigolles, riures, converses serioses d'adults, jocs d'infants amb en Sergio (6 anyets), dinar familiar sense en Gabriel, li toca estar amb el seu pare. El trobo a faltar, ser a casa seva i no veure'l córrer amunt i avall explicant-me coses i preguntant i ... Però arriba a les 6 i recuperem el temps perdut. Deu mesos sense veure'ns i me'l trobo més alt, més gran, més guapo, més feliç. Perdo el compte de les vegades que em mira i em diu amb la seva cantarella madrilenya i un somriure: neeeeeeeeus... hooooooooola.

-I, inevitablement, arriba el que menys m'agrada, les despedides. Fernando i Sergio se n'han d'anar. I encara no han passat la porta que ja els enyoro.

-Mami... este fin de semana casi no he visto a neus... ¿cuándo volveré a verla?
-Gabriel, cielo, me estás viendo ahora...

-Recuperem el nostre joc particular mentre sopem una mica, les ofertes i el regateig. Acabem fent sumes i organitzant una festa de jubilació per ma mare. Sumes i multiplicacions de color vermell sobre un foli blanc que ens acompanyen fins a Chamartín. A en Gabriel li encanten els trens, baixen fins la via 15 i pugen per veure el meu compartiment. Ens queda temps per fer-la petar una mica a l'andana, per fer-nos promeses, abraçades i petons i per començar a enyorar-nos. Quan se'n van, després de fer 4 passes, en Gabriel es gira: ¡Llámanos en cuanto llegues!


-Imatge: Litografia de Mucha, Clair de Lune, que forma part de 4 il·lustracions titulades "La luna y sus estrellas".

madriz [1] ...

-Una santfeliuenca, que fa quatre anys que viu a Guadalajara, és la meva companya de viatge en l'anada a Madrid. Sopem plegades al vagó/cafeteria i parlem i riem, fins l'hora d'anar a dormir. Acabem compartint el fuet dels treballadors del tren i parlant i rient amb ells.

-Arribem a Madrit dos minuts abans de l'hora prevista. Em meravella el bon funcionament de la Renfe fora de Catalunya.

-Chamartín-Vallecas en taxi. Somriure d'orella a orella. Veig Madrit més neta, més verda. Un mes de pluges li han anat de meravella.

-Em reben l'Ana i Sol (el gat). Un amb miols, l'altra amb abraçades i petons i somriures i son. Fem el primer de molts cafès del dia.

-Exposició al Caixa Forum d'Alphonse Mucha. Una vertadera meravella. A la sortida anem a buscar a l'Eduardo, un amic de tota la vida de l'Ana. En cinc minuts, fins i tot menys, em roba el cor. Dinem tots tres i passem la tarda junts. "Tienes un amigo y un techo en Alicante, preciosa. Te lo digo de verdad". I sé que és així. M'agrada haver-lo conegut.

-Sopar a Las costillas amb uns altres amics de l'Ana, també són macos. Havent sopat, quedem de nou amb l'Eduardo. M'ensenyen Chueca. Fem la cerveseta al Libertad8, local que era visitat amb freqüència pel Sabina. I a dormir.

-Imatge: Litografia de Mucha, Étoile Polaire, que forma part de 4 il·lustracions titulades "La luna y sus estrellas".

...

Ahir estava contenta i somreia tot contemplant els núvols, deixalles d'una tempesta de tarda, pintats de capvespre.

Saber i notar, quasi palpar a través de les paraules, que t'estimen...
Saber que t'esperen amb il·lusió i amb els braços a punt per abraçar-te...

Tenir tresors tendres en forma d'abraçades, petons, somriures, rialles, mirades... és el millor que pot passar. Doncs quan necessites força, obres la capseta i en trobes a mans plenes.

Aquesta nit, me'n vaig a Madrit, on recolliré uns quants tresors més.

.

apunts [8] ...

Per més que m'ho expliquin i raonin, no podria, no puc entendre com és que s'obren les comportes de Susqueda per poder dur a terme una activitat de piragüisme a Salt i no per poder subministrar aigua al regants del Baix-Ter. Desde quan val més una competició esportiva que el futur d'algunes famílies?
Després de 30 dies de pluges, només he vist el Ter arriat abans de l'esmentada competició. Ara torna a baixar la mateixa misèria d'aigua que 30 dies enrere.


¿A quin cap quadrat se li ha ocorregut la genial idea de dir que treballar 65 hores setmanals és un avanç social? I viure, senyors, ho deixem per la propera reencarnació? I què en fem dels ascèptics que no creiem en cap més vida que la que vivim ara?
Treballar 65 hores a la setmana. Sou mileurista (amb una mica de sort). Hipoteca com a herència pels rebesnéts (si és que som prou agosarats per posar-nos a parir, perquè clar qui els cuidarà als fills si toca treballar una mitjana d'11 hores comptant dissabtes i tot?). Jubilació (si és que n'hi ha) als 70 o més. Això sí que és progrés i la resta són cullonades!


I per acabar i treure una mica de sobre el mal rotllo...

Dimarts al vespre arribant al poble. Com sempre repasso amb la mirada tot el paisatge familiar. Un cop vistes les muntanyes, la vista recorre els camps de blat. Ara, després de les pluges, han perdut la textura de mar daurat i semblen una cabellera embullada. Enmig de l'embull descobreixo un senglar que pastura tranquil·lament.

.

puzzle ...

Trobarem mai la peça que falta?

Trobarem mai el lloc on encaixar perfectament?

em trobo dalt...

Em trobo dalt d'una atalaia que està envoltada d'aigua. No reconec el lloc, però m'adono que són uns aiguamolls. Enmig de l'aigua hi ha branques i petites illetes. Està tot ple d'ocells de colors. No sé com hi he arribat, no porto res a sobre que m'ajudi a identificar els ocells que per mi són nous. Sí que veig una quantitat immensa de blauets. Abans però he memoritzat un ocell de color vermell, preciós, anoto mentalment com és: quasi tan gran com una polla d'aigua però amb les potes més curtes, el pit ratllat blanc i vermell, el llom i les ales vermelles, la cua curta... més tard he de poder agafar el llibre i trobar-lo. Però quan m'adono de la quantitat de blauets que hi ha, quasi m'oblido dels altres ocells. Baixo lentament de l'atalaia, m'hi vull acostar i no sé ben bé perquè, els hauria de deixar tranquils. Ells ni es mouen, van fent la seva sense pressa. Just quan poso els peus sobre terra ferma, desapareix tot al meu voltant... la resta del somni és una mena de boira difusa. I després d'uns quants dies, encara més.


M'agrada tant somiar ocells de colors!

.

apunts [7] ...

No és pas que l'estiu m'agradi especialment, però ja tinc ganes de posar-me sandàlies. De sentir com els dits dels peus es belluguen sense cap impediment. No obstant, també tinc ganes de posar-me un jersei i arrodir-me en un racó de sofà abrigada amb una manteta suau...


Ahir, finalment van caure les llàgrimes. Em feia mal la cara, l'estòmac i tot plegat de tan riure. I plorar de riure és ben bé una delícia.


Hi ha un noi que ve al bar de la S cada diumenge a la mateixa hora. Hora en que normalment només hi som nosaltres 3, la S, la M i jo, dient bajanades i rient més que no pas respirant. Em sembla que ve per poder riure amb i de nosaltres.
M'agraden les tardes tranquil·les a can Remena, tant que quan toca, no en vull marxar.


Divendres a la nit me'n vaig cap a Madrit. Passaré dos dies amb els meus amorets madrilenys, l'Ana i en Gabriel. Demà en Gabriel farà 9 anyets.

.

nosa ...

Tot i que ja no hauria de ser així, encara em sorprèn, i molt, la capacitat que tenen algunes persones per fer-te sentir forastera a casa teva.
I amb quatre paraules, que dites per algú altre no serien res, sents com realment fas nosa.

Potser torna a ser hora de buscar un nou niu, encara que sigui buit del tot, encara que l'aigua arribi més amunt del coll.

.

blau cel ...

A primera hora,
un cel immaculat
rep els ocells.

.

juny [2] ...

matí després de la pluja ...

Hi ha una escletxa
enmig de boira i núvols.
El sol llueix.

.

bosc ...

Quantes vegades els arbres no ens han permès veure el bosc?

casualitat ...

Portem tres dies de setmana.
Tres dies en què he sortit de la feina per anar a esmorzar alguna cosa, cada dia a una hora diferent.
Tres esmorzars acompanyats amb la mateixa cançó, en P sempre té posat el canal de música latina.

"Cartas en el cajón y ninguna es de amor,
nunca un príncipe azul por tu vida pasó (...)"



I ara, com ho faig per treure-me-la del cap?

girona ...

"Figura't dos rengles de cases de totes les mides i midetes, que volen mirar-hi, en aquest riu, i com que no hi ha lloc per qui en voldria, s'apreten les unes a les altres amb els braços i amb els colzes, i estiren el coll pels terrats fins a poder-s'hi enquibir. En veuràs algunes que no hi han pogut treure més que un ull, altres un braç, altres una cama, i per galeries i galerietes, terrats com capses de panses i balcons com gàbies de canaris mostren les intimitats. El que li dóna pels conills té una gàbia i allí fa la cria; el que li agrada l'esquirol, li fa una roda, i roda que rodaràs penjant a la galeria, el que té gallines, cap al terrat; el que té infants, allí on volen ells, i el que no té res per penjar, hi estén la roba... diguem-ne blanca."

"Es pugen graons, es troben placetes, i el silenci de la pedra t'anirà entrant fins el moll de l'ànima."

Santiago Russiñol _ sobre les cases de l'Onyar i Girona.

plaer ...

Passejar tranquil·lament per Girona sota el sol, mentre cauen quatre gotes, tot menjant un gelat de xocolata negra de la Gioconda.

.

juny ...

El cel ha fet una pausa.
La llum suau, deixa veure
el colors nous sorgits de la pluja.
A fora, ara, tot és calma.
A dins, l'esperit s'aquieta lentament.

He pres amb totes dues mans
enyorances i neguits,
pors i esperances,
i mirant-los de fit a fit,
el he reconegut i acceptat humilment.

No sóc més que un recipient
delerós de ser omplert amb aigua de pluja.

.

lletres ...

Sense quasi adonar-me'n, he canviat els ocells, siluetes fosques en moviment amb un blau-gris de fons, per les lletres, siluetes negres sobre paper blanc trencat.
Quan prens consciència de que ja són 2/4 de 3 de la matinada i encara no tens son i cap ganes de deixar la lectura, és complicat plantejar-se llevar-se amb el sol, de fet ni ho intentes. Acabes el capítol, o potser dos més, i et poses a dormir, tan plàcidament com pots, o més del que pensaves, tampoc ho saps ben bé.
És quan et despertes abans de les 8 amb la son acabada i abans d'obrir els ulls ja saps que serà un acte dolorós. Començes a notar la punxada a l'esquerra. Acabes obrint-ne només un, poquet i quan veus entrar tota aquella llum de dia a través de la persiana, saps que has perdut alguna cosa. Com a mímin la capacitat de mirar la claror sense que et faci mal físicament. Necessites més de 10 minuts per posar el cervell a lloc, per anar obrint les pròpies persianes lentament.
La lectura sempre passa factura i l'import varia segons el dolor i la intensitat de la migranya. És un fet tan meu, tan assumit que ja no me'n planyo gaire, sobretot quan el 90% de la culpa és meva. Dormir poc i llegir massa.

Envio un sms. Potser encara no hauré perdut l'oportunitat del dia. En rebo resposta. Han sortit aquesta matinada, a les 4, cap a Verges.
Penso en els arrossars de sota el mugró i somric.

I ara, després d'una becaineta, mentre escolto algún ocell per aquests defores, on encara no s'ha decidit a acabar d'embrutar-ho tot amb fang o ploure, tinc el llibre aquí al costat que m'espera. Però de moment, només de moment, el deixaré de banda. Els meus ulls necessiten descansar un xic més.

.

apunts [6] ...

Voldria fer el post de Relats conjunts. No me'n sento capaç. Aquest quadre del Friedrich sempre ha tingut la capacitat de deixar-me sense paraules. Només sóc capaç de contemplar-lo i de posar-me al lloc del personatge pintat, deixant que la boira, la calma, la pau i el silenci del paisatge m'arribi fins el moll de l'os.


Em recorda un dia en que, amb el meu germà, vam pujar dalt d'una muntanya per veure el pas de la migració. Tot era boira. Només alguna altra muntanya, tan o més alta que la nostra, treia el nas en aquella mar blanca. Sabíem que no veuríem cap bitxo i tot i així ens hi vam quedar una bona estona, en silenci.


Aquests dies la boira la duc a dins. Quasi em sento incapaç de pensar. Per tant no ho faig. Com aquell que sap volar, que sap caminar pels aires, m'hi endinso i em deixo portar cap a enlloc.


Demà m'agradaria anar a veure ocells.


.

volar ...

mirada ...

Surto de dinar i em poso a caminar tranquil·lament. M'encanto amb els núvols i amb algun aparador estrany sense deixar de caminar. La veig com s'acosta pel costat dret. Per sort la meva visió perifèrica és bona. Em passa fregant l'espatlla. Alta, morenassa, amb sabates de taló, completament vestida de negre. Fashion total. Tan bon punt em quasi frega, se'm creua per davant sense mirar res, taconejant a un ritme alt. Tinc temps de pensar, pensament ràpid, com una fletxa. Tinc dues opcions. La primera frenar i mig aturar-me per deixar-la passar. I escullo la segona. Continuo caminant al meu ritme. Resultat? s'ha entrebancat amb el meu peu, perquè l'he trepitjada... o potser li he donat un cop al peu. S'ha girat ràpidament movent les mans. Aixeco una cella i me la miro*. Un altre pensament ràpid. Amb un somriure sorneguer, li dic "perdona", mentre balbuceja alguna cosa tot seguit d'un "perdona" escarransit. Em sembla que la meva mirada l'hi ha frenat la llengua.


*"quan tinguis la barra de queixar-te t'explico quatre coses, que perquè tu siguis fashion i jo no, no et dóna dret a atropellar a ningú".

nits ...

Últimament dorm amb una orella oberta. Totalment a l'aguait de qualsevol moviment i soroll no habitual.
Passejos nocturns escales amunt i avall. Sense obrir cap llum. La que entra per la persiana, sempre oberta, és suficient.
El gat, la segueix sempre o quasi sempre. Aprofita els seus passejos per animar-la a jugar, sigui l'hora que sigui, sense enfadar-se gens quan ella només l'acaricia suaument, mentre li diu alguna cosa mescla de miols, ronroneigs i paraules, i es torna a posar al llit.
L'insomni d'aquests dies no li ha fet gens de nosa. Tot el contrari. Ha pogut notar i sentir com arribava cada tempesta nocturna. Ha pogut comptar els llamps i trons. I ha pogut estar-se una bona estona dreta, amb el nas enganxat a la finestra, veient l'espectacle de la natura.

.

tempesta ...

Quan arriben algunes tempestes de l'ànima, m'agradaria fer com ell... amagar-me fins que el vent furiós i els trons haguessin passat...

.

móns ...

dos móns...

el món sensible: realitats particulars, canviants, múltiples, que neixen, duren i moren, i es capten amb els sentits

el món de les idees: realitats tangibles, eternes, immutables, que es troben més enllà del temps i de l'espai, un món abstracte al qual s'hi arriba a través del camí del coneixement.


i avui, jo n'hi afegiria un altre...

el món dels somnis: allà on el sensible i el de les idees es barregen creant confusió, allà on la realitat es mescla amb la ficció, allà on es continua el llibre que s'està llegint com si jo mateixa el visqués... allà on, quan tens febre, t'hi perds sense saber-ne ben bé com sortir...

.

gota ...

En un intent d'aconseguir allò impossible, un dit se li escapa fins el vidre per poder aturar una gota que rellisca per l'altra banda...

.

somnis ...

En todas las profecías
está escrita la destrucción del mundo.

Todas las profecías cuentan
que el hombre creará su propia destrucción.

Pero los siglos y la vida
que siempre se renueva
engendraron también una generación
de amadores y soñadores,
hombres y mujeres que no soñaron
con la destrucción del mundo,
sino con la construcción del mundo
de las mariposas y los ruiseñores.

Desde pequeños venían marcados por el amor.
Detrás de su apariencia cotidiana
Guardaban la ternura y el sol de medianoche.
Las madres los encontraban llorando
por un pájaro muerto
y más tarde también los encontraron a muchos
muertos como pájaros.
Estos seres cohabitaron con mujeres traslúcidas
y las dejaron preñadas de miel y de hijos verdecidos
por un invierno de caricias.
Así fue como proliferaron en el mundo los portadores sueños,
atacados ferozmente por los portadores de profecías
habladoras
de catástrofes.
los llamaron ilusos, románticos, pensadores de
utopías
dijeron que sus palabras eran viejas
y, en efecto, lo eran porque la memoria del paraíso
es antigua
el corazón del hombre.
Los acumuladores de riquezas les temían
lanzaban sus ejércitos contra ellos,
pero los portadores de sueños todas las noches
hacían el amor
y seguía brotando su semilla del vientre de ellas
que no sólo portaban sueños sino que los
multiplicaban
y los hacían correr y hablar.
De esta forma el mundo engendró de nuevo su vida
como también habia engendrado
a los que inventaron la manera
de apagar el sol.
Los portadores de sueños sobrevivieron a los
climas gélidos
pero en los climas cálidos casi parecían brotar por
generación espontánea.
Quizá las palmeras, los cielos azules, las lluvias
torrenciales
Tuvieron algo que ver con esto,
La verdad es que como laboriosas hormiguitas
estos especímenes no dejaban de soñar y de construir
hermosos mundos,
mundos de hermanos, de hombres y mujeres que se
llamaban compañeros,
que se enseñaban unos a otros a leer, se consolaban
en las muertes,
se curaban y cuidaban entre ellos, se querían, se
ayudaban en el
arte de querer y en la defensa de la felicidad.

Eran felices en su mundo de azúcar y de viento
de todas partes venían a impregnarse de su aliento
de sus claras miradas
hacia todas partes salían los que habían conocido
portando sueños
soñando con profecías nuevas
que hablaban de tiempos de mariposas y ruiseñores
y de que el mundo no tendría que terminar en la
hecatombe.
Por el contrario, los científicos diseñarían
puentes, jardines, juguetes sorprendentes
para hacer más gozosa la felicidad del hombre.

Son peligrosos - imprimían las grandes
rotativas
Son peligrosos - decían los presidentes
en sus discursos
Son peligrosos - murmuraban los artífices de la guerra.

Hay que destruirlos - imprimían las grandes
rotativas
Hay que destruirlos - decían los presidentes en sus
discursos
Hay que destruirlos - murmuraban los artífices de la guerra.

Los portadores de sueños conocían su poder
por eso no se extrañaban
también sabían que la vida los había engendrado
para protegerse de la muerte que anuncian las
profecías
y por eso defendían su vida aun con la muerte.
Por eso cultivaban jardines de sueños
y los exportaban con grandes lazos de colores.
Los profetas de la oscuridad se pasaban noches
y días enteros
vigilando los pasajes y los caminos
buscando estos peligrosos cargamentos
que nunca lograban atrapar
porque el que no tiene ojos para soñar
no ve los sueños ni de día, ni de noche.
Y en el mundo se ha desatado un gran tráfico de
sueños
que no pueden detener los traficantes de la muerte;
por doquier hay paquetes con grandes lazos
que sólo esta nueva raza de hombres puede ver
la semilla de estos sueños no se puede detectar
porque va envuelta en rojos corazones
en amplios vestidos de maternidad
donde piesecitos soñadores alborotan los vientres
que los albergan.

Dicen que la tierra después de parirlos
desencadenó un cielo de arcoiris
y sopló de fecundidad las raíces de los árboles.
Nosotros sólo sabemos que los hemos visto
sabemos que la vida los engendró
para protegerse de la muerte que anuncian las
profecías.

Los portadores de sueños _ Gioconda Belli

.

or ...

S'acaba el maig
i el blat es vesteix d'or
per rebre el juny.

blanc ...

Pinten els faigs
els seus voltants de blanc.
Cau el pol·len.


.

converses...

Eren dues.
La primera va preguntar:
-Tu... què busques?
I la segona va respondre:
-La tendresa.

.

crònica barbollaireluriana ...

Evidentment aquesta cançó no reflecteix gaire res de la trobada d'ahir. El que passa és que m'agrada molt. Però hi ha un parell o tres de frases que m'agraden especialment i que sí que formen part del resum d'un dissabte preciós.

I was swimming across the sky
Clounds and angels by my side
(...)
I believe in your smile everyday
(...)

Poca cosa més diré. Només que m'ho vaig passar teta, que va ser un plaer recórrer Girona tan ben acompanyada, que vaig riure molt, que vaig passar una mica de vergonya (perquè jo sóc vergonyosa malgrat hi hagi qui no s'ho creu)...

Moltes gràcies Poeta. Per tot!

.

capvespre ...

El to del blat*
amb la llum del capvespre
és verd daurat.

*El mar de blat
amb la llum del capvespre
és verd daurat.


.

recompte ...

-Un senyor que tarda tres hores en fer una foto amb el mòbil, a la seva senyora estintolada a l'entrada dels banys àrabs. Amb l'estona que hi ha estat, he tingut temps de fer 10 fotos.

-Un mòbil d'orquídees que m'ha deixat corpresa.

-Una turista que ha tret el cap just quan la càmera feia "clic" per immortalitzar les escales de la catedral.

-Una cara coneguda que no m'ha reconegut. És professora, però no sé exactament on l'haig d'ubicar... a l'institut? a l'escola d'art? Somric i passo de llarg.

-Una petita-unamicagran decepció amb l'exposició del claustre de la catedral.

-Milers de flors precioses.

-Centenars d'escales pujades i baixades.

-Un noi al carrer de la Força, ell puja i jo baixo. Es mira la meva càmera, porto l'objectiu petit. Ell també porta càmera, amb noséquin objectiu i un parasol, queda molt professional. Somriu (un somriure sorneguer, potser?) després de mirar-me.

-Tres pensaments relacionats amb el noi: no deu pas ser que m'hagi reconegut, i tot seguit: ja! el 300 el tinc a casa, xaval, que no llueixo perquè no vull! hoooooooome! que a més objectiu no vol dir millors fotos. I tot seguit també penso que potser tot el que he pensat era absurd.

-Un plànol, una analítica subjectiva i unes quantes marques amb rotulador. Visites imprescindibles per dissabte.

.

pensament robat ...

"La bellesa es dibuixa a l'interior dels ulls, la modula la veu, la dibuixa el gest i la descobreixen els actes"
Josep-Francesc Delgado _ "Sota el signe de Durga"

.

paraigua ...

Està plovent quan surto de la feina, no pas gaire, però el suficient per haver d'obrir el paraigua. Caminats uns cent metres, la pluja esdevé un ruixim quasi imperceptible. Tanco el paraigua. Cinquanta metres i el ruixim és ara una cortina d'aigua, totalment homogènia, bonica. L'obro. Passo dos semàfors i el tanco. Arribo fins la plaça Independència tranquil·lament, caminant sota un xirimiri petit i agradable. Hi ha un munt de gent a per tot arreu, la pluja no ha espantat a quasi ningú. Quan surto de dinar el xirimiri dura el que tardo en arribar al primer pont. Una altra cortina ben feta. Estenc el paraigua. Esquivo persones i paraigües i cotxes, trepitjo bassals, obro i tanco el paraigua al mateix ritme que la pluja tria per aparèixer i quasi desaparèixer. Espio per entre caps molls, paraigües estesos, impermeables, el trenet... les flors de la Catedral i d'algún jardí del carrer de la Força. Fa estona que el meu petit paraigua no dóna a l'abast amb tanta aigua. Ja abans de dinar la pluja s'escolava pels cosits, arribant-me fins la mà que el sostenia. Ara, les gotes em cauen damunt els cabells, els ulls, les ulleres... Aprofito quan passo per sota unes voltes, sota la via, per descarregar-lo d'aigua, adonant-me que s'ha acaba aliant amb qui té més força. No li retrec, si no fos perquè a la tarda treballo, hauria fet el mateix.

.

O'2L - Riders On The Storm ...

A vegades les tardes de diumenge poden ser un pou de sorpreses. Sobretot quan te les prens amb calma, visites les típiques webs de sempre, com ara epdlp ... i en treus tresors com aquest:

.

luxe ...

Anar-se'n al llit i llegir tot escoltant la pluja.
Tancar el llibre just quan se t'estant tancant els ulls i sentir ploure amb ganes.
Adormir-se al ritme de la pluja...

.

nou ...

Arriben els llevants... arriba un canvi de rumb.

Vestit nou i somriure nou.

.

(Gràcies Laia!! ***)

ame [2] ...

Maurits Cornelis Escher (1898-1972)
Puddle 1952 woodcut in black, green and brown, printed from 3 blocks

Malgrat la pluja
Girona s'engalana
pel Temps de Flors.

.

ame (pluja) ...

Foto: pedro n s costa

Diu que demà plourà.
Fins i tot hi ha alertes per la pluja.
Fins, i, tot, hi ha qui ja diu que s'hauria de mirar si, amb l'aigua que diu que caurà, caldrà un nou trasvassament.
Fins.
I.
Tot...
... s'endurà més d'una boira...

Foto: José Luís Coelho Borges

Zazpi ...

Zazpi és el número set en euskera.
Zazpi va néixer un 7 de maig.
Zazpi va aparèixer a la meva vida... ni ho sé quan va ser.
La recordo guapíssima i carinyosa. Sempre. Ens trobàvem de marxeta i jo sempre li insistia que tirés els trastos al meu germà, que m'agradaria molt tenir-la de cunyada. Però semblava que el nen no estava per aquestes coses.
I quina va ser la meva sorpresa quan un dia vaig descobrir que estavem junts! El dia que el nen m'ho va dir no m'ho podia creure. Em va fer molta il·lusió, molta.
Però la Zazpi d'ara és diferent de la de fa 8 anys. La d'ara l'estimo molt més, però molt més.
És una de les dones més guapes que conec. Però això importa ben poc, a mi m'agrada la seva mirada verda tan carinyosa, les abraçades i petons que reparteix, la manera com tracta a qui s'estima, m'agrada tal com és. I per tota la vida!

.

roselles ...

Totes florides,
roig intens sobre verd,
és primavera!

.

crit ...

Estic mot enfeinada. No dono a l'abast i no puc estar quieta. Tragino papers, llapis, regles, carpetes... d'una banda a l'altra. Estic treballant a l'aire lliure. Vaig i vinc per davant de casa, amb tots els estris al damunt. Cambiant-los de lloc a cada moment, buscant l'adequat per treballar bé. Intento posar tots els fulls damunt el pilar de la muralla. Es gira vent i no vull que se'ls endugui, són molt importants. Importantíssims. I quan estic a mig trasllat, quan crec que podré resguardar els fulls del vent, aquest empeny més fort que mai i me'ls llença a la cara. Obro els braços per intentar atrapar-los, en un gest completament inútil, doncs és el vent qui m'atrapa a mi i, amb una violència fora de mida, se m'emporta. El meu propi crit em desperta.

.

fa 1 mes ...

.

Més fotos a:
Flickr i Fotolog

.

balanç [2] ...

Una trucada, esperada, prop de les 8 del matí. El meu germà.

Dos polls de falcó motatxut batent les ales, tot entrenant-se per quan, d'aquí a poc, emprenguin el primer vol.

Una parella d'aligots festejant.

Un esparver mascle prenent el sol.

Quatre voltors, no pas junts, seguint la mateixa ruta.

Dos conills de bosc enmig de la carretera, dubtant entre fugir o xafardejar.

Un esquirol corrent a tocar del marge.

Mil flors i més de mitja dotzena d'orquídees boscanes.

Papallones i ocells petits. El cant d'un abellarol.

El verd nou contrastant amb el verd vell.

Una bona conversa amb una companyia immillorable.

...

i aquesta tarda, més...

.