Quan arriben algunes tempestes de l'ànima, m'agradaria fer com ell... amagar-me fins que el vent furiós i els trons haguessin passat...
.
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta." Justine a El quartet d'Alexandria.
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta." Justine a El quartet d'Alexandria.
Em deixes acotxar-te?
ResponEliminaAbraçar-te?
En la distància?
Virtualment?
Dir qualsevol parida, d'aquelles que ja coneixes, per fer-te somriure una mica?
follet... què no plou prou? Què no hi ha verd que t'ompli tots els porus del cos?
Puc fer (o deixar de fer) alguna cosa?
amb el teu permís...
t'estimo...
un petonet dolç :¬)*
Quin gatet més bonic!!!
ResponEliminaGràcies Poeta... potser és perquè avui no ha plogut...
ResponEliminademà torno a treballar i tot seguirà el seu curs més o menys normal, gràcies :**********
Ui Doommaster... el més bonic del món! ;P
si és una tempesta de l'ànima perquè no buscar una altra ànima?
ResponEliminaNo, no i no. Tant com t'agrada la pluja, aquestes altres tempestes tampoc t'han d'espantar. El cap ben alt, i que l'únic que s'amagui sigui el gatet.
ResponEliminaai si fos tan fàcil Estrip...
ResponEliminaAquesta nit Xexu, de llamps i trons i calamarsa, ell jeia tranquil damunt el llit mentre jo m'ho mirava per la finestra... una bona tempesta sempre va bé :*)