gir8na ...

Està plovent i fa sol.
La gata dels veïns s'ha aixoplugat a la repisa de la finestra i s'ho mira amb curiositat i incredulitat.
L'aire fresc que entra per la finestra porta sentors de terra humida.
La moixa es pentina... potser jo també ho hauria de fer...
Hi ha una teranyina a la barana del balcó que tremola amb l'aire fresc.
Avui, després de tants anys, m'adono de que la placa amb el nom del carrer està torta. A partir d'ara, sempre que la miri pensaré "està torta"...
.

vols ...

Capvespre fresc,
les orenetes volen
arran de blat.

equilibri ...

Vols mantenir l'equilibri i no és fàcil. Un simple cop de vent, un record o dos, un copet ni que sigui carinyós, unes paraules que pesen, una estrebada per aquí i una altra per allà... fins i tot una papallona el pot fer trontollar. Llavors, mica en mica, per vèncer la inseguretat que t'està guanyant, t'aïlles de quasi tot. De quasi tothom. I arriba el silenci, que lentament va envaïnt els pensaments fins que ja no saps si penses, si somies, si vius. I això t'espanta una mica, o molt. Hi ha portes mig obertes que no goses acabar d'obrir del tot, ponts abans ferms que ara sembla que trontollen, les bardisses comencen a tapar passeres. I davant la incapacitat de poder amb tot, et concentres només en el següent pas a fer, el més inmediat, el que dóna menys peu a pensar. I així cada dia, mentre t'adones de que potser hauries de deixar entrar el vent furiós, perdre aquest equilibri fictici, trontollar fins als fonaments, esfondrar-te si cal i ...

.

dansa ...

" Las flores se abren en las manos de la bailarina y los pájaros salen volando de las yemas de los dedos; el cuerpo se balancea, unas veces con orgullo y otras con devoción y cada músculo del rostro se transforma, los ojos se mueven en lisonjas o desdén y las cejas expresan horror o recelo, aunque todo el rostro expresa sensaciones diferentes y, a menudo, contrarias, todo al mismo tiempo. Tal danza-drama, siguiendo los matices más delicados de una pieza musical o de un poema, a través del vehículo de un cuerpo es, probablemente, algo sin parangón en ningún otro arte. "

Mulk Raj Anand _ (India, 1905-2004) - Coolie (fragment)

Tuareg ...

Acabo Tuareg amb un regust agredolç.
Meravellada per la història, pel Gacel.
Emprenyada amb l'escriptor per acabar-la de la manera com l'acaba.
Trista i emprenyada.

I sense ganes de llegir.
Més ben dit, sense saber què llegir per treure'm del damunt aquesta sensació.

enveja ...

Enveja és el que sento quan veig als seguidors d'una selecció emocionar-se amb el seu equip, guanyi o perdi.
Enveja i tristesa i incredulitat.
Quant sents que no hi ha res del que veus que et representi, quan no entens com pot ser que la gent s'emocioni d'aquella manera... quan sents que voldries sentir alguna cosa semblant i no pots i tampoc vols.
M'agrada el futbol. M'agrada molt i reconec que la selecció espanyola ha jugat molt bé a futbol. I ja està. Ara que ho celebrin, però si-us-plau, que no ens toquin gaire els collonets amb el seu nacionalismo i les idees ràncies de sempre, ni raza, ni toros ni mandangues d'aquestes.
No m'emociono amb la selecció catalana, tampoc. Els partits de costellada, l'himne... mai m'han posat la pell de gallina. Per això dubto quan el meu germà em diu que si Catalunya jugués una Eurocopa o un Mundial, estaria igual o pitjor que els aficionats que sortien ahir per la tele. No ho sé...

Ahir, el Sergio Ramos es passejava amb una bandera andalusa. No se'n va fer cap comentari, ningú hi va parar atenció, dubto que ningú en digui res.
Què hauria passat si el Xabi Alonso s'hagués embolicat amb una Ikurriña? I en Cesc Fàbregas amb una Senyera?
Hi hauria hagut el mateix silenci?

dia fadista ...

desert ...

En el límpido aire del desierto, en la oscuridad de una tierra sin una sola luz en cientos de kilómetros a la redonda, se tenía la impresión de que las estrellas descendían hasta casi rozar la arena, y Gacel extendía a menudo la mano como si realmente pudiera tocar con las puntas de sus dedos las parpadeantes luces.
Tuareg (fragment) _ Alberto Vázquez Figueroa

A vegades enyoro la pau que vaig viure aquella nit d'agost al Sàhara marroquí, on les estrelles quasi no es podien veure a causa de la lluna plena.

experiencia ...

La experiencia
consiste
en intentar que el pájaro regrese
desde el extremo opuesto de la noche
y pose su cansancio
sobre tu abierto pecho adolescente.
Lo tomas en las manos,
lo acaricias,
extraes de sus alas todo el viento
y mientras él se entrega
a lo innombrable,
tú te dejas volar.

Es fácil la experiencia.
Lo difícil
es dar con el momento
que te permita asesinar al pájaro
sin morir a su lado
de tristeza.

OSVALDO POL (Argentina)

m'agrada ... molt!

I wanna go home

The Skiffle Sessions: Live in Belfast 1998 [LIVE]
Van Morrison, Lonnie Donegan, Chris Barber

no m'agrada...

No m'agraden les revetlles.
No m'agraden els petards.
No m'agrada la gent que comença a tirar-ne una setmana abans i continua una setmana després.
No m'agrada sentir que al meu poble hi hagi qui celebra la victoria del país veí com si fos pròpia.
No m'agrada que se'm diguin les coses com si tingués quatre anys.
No m'agraden els xantatges.
No m'agraden les amenaces.
No m'agrada la calor.
No m'agrada dutxar-me i començar a suar mentre m'asseco amb la tovallola.
No m'agrada sentir que m'ofego.
No m'agrada aquest pont.
No m'agrada sentir-me sola.
No m'agrada guardar secrets quan després de dir-los em recorden que sobretot, sobretot no ho diguis a ningú. (Ahir me'n van dir un altre, també bonic).
No m'agrada...

matí ...

Em desperto poc a poc i noto com el sol entra per la finestra oberta i em toca a la cara. M'arriben els cants dels ocells i tota la llum del dia. Són les 7 i no tinc més son. Em llevo, esmorzo i preparo la càmara. Vaig a fer un volt.
L'aire és fresc, però el sol ja promet donar guerra quan tot just són quarts de 8. Enfilo el camí cap al riu. El poble encara dorm i el silenci és quasi absolut. Em trobo dues dones feinejant a l'hort que tenen prop dels Ponts petits, ocells pasturant enmig del camí. El silenci mica en mica ha sigut ocupat per les converses dels ocells, les granotes i el riu. El Brugent baixa amb alegria, tot al seu voltant és verd i ufanós. El camí que el voreja està ple d'herbes que m'arriben a la cintura. Al cap de quatre passes vaig xopa fins als genolls.
Feia massa temps que no hi venia...
Seguint un camí que endevino més que no pas veig, arribo al carril bici. Un ciclista, que posa en perill la integritat de la bici amb el seu pes, es vol fer el graciós. No n'hi ha pas de llangardaixos!! Associació estranya que ha fet al veure la canon amb el 300. Tinc ganes de dir-li que prefereixo trobar-me serps, però només somric i dic bon dia.
I entre badades per quasi tot el que es mou, fotos, papallones, orenetes, vols de coloms... arribo a casa. Ja fa massa calor i tot just són quarts de 9.

secret ...

M'acaben de dipositar un secret preciós entre les mans i al cor.

Em fa somriure.

I compensa tot els altres que m'estrenyen una mica l'ànima...

cueta ...

S'us juru que l'original era en tons sépia...

gest recuperat...

Alço la mà dreta i recullo un ble de cabells, que recargolo amb els dits i faig passar entre ells.

.

Raúl Brasco ...

Amor I
A ella le gusta el amor. A mí no. A mí me gusta ella, incluido, claro está, su gusto por el amor. Yo no le doy amor. Le doy pasión envuelta en palabras, muchas palabras. Ella se engaña, cree que es amor y le gusta; ama al impostor que hay en mí. Yo no la amo y no me engaño con apariencias, no la amo a ella. Lo nuestro es algo muy corriente: dos que perseveran juntos por obra de un sentimiento equívoco y de otro equivocado. Somos felices.


Amor II
Pretende que yo estoy enamorada del amor y que a él sólo le interesa el sexo. Dejo que lo crea. Cuando su cuerpo me estremece, lo atribuye a sus muchas palabras. Cuando mi cuerpo lo estremece, lo atribuye a su propio ardor. Pero me ama. Y no lo saco de su engaño porque lo amo. Sé muy bien que seremos felices lo que dure su fe en que no nos amamos.


Todo tiempo futuro fue peor (microcontes)

madriz [2] ...

-Una abraçada amb petons per donar-nos el "buenos días", un cafè i una dutxa.

-Parque del Retiro, Feria del Libro. Hem quedat amb Eduardo, només falta trobar-nos, ens espera a la paradeta 272. Estem a la 250 i comença a ploure. Diu l'Ana que és tradició que plogui durant aquesta fira. Aprofitem per fer un cafetó, que és el que dura la ruixadeta, i anem a trobar-nos amb l'Eduardo. Veiem a Núria Roca, Histo Mejide, Luis Eduardo Aute, Sanchez Dragó, Juan José Millás... entre altres, molt altres. Em compro un llibret de contes curts, "Todo tiempo futuro fue peor" del Raúl Brasca. I també em quedo amb les ganes de comprar-me'n una trentena més... Ens despedim de l'Eduardo tot fent un toc i correm cap a casa.

-Pessigolles, riures, converses serioses d'adults, jocs d'infants amb en Sergio (6 anyets), dinar familiar sense en Gabriel, li toca estar amb el seu pare. El trobo a faltar, ser a casa seva i no veure'l córrer amunt i avall explicant-me coses i preguntant i ... Però arriba a les 6 i recuperem el temps perdut. Deu mesos sense veure'ns i me'l trobo més alt, més gran, més guapo, més feliç. Perdo el compte de les vegades que em mira i em diu amb la seva cantarella madrilenya i un somriure: neeeeeeeeus... hooooooooola.

-I, inevitablement, arriba el que menys m'agrada, les despedides. Fernando i Sergio se n'han d'anar. I encara no han passat la porta que ja els enyoro.

-Mami... este fin de semana casi no he visto a neus... ¿cuándo volveré a verla?
-Gabriel, cielo, me estás viendo ahora...

-Recuperem el nostre joc particular mentre sopem una mica, les ofertes i el regateig. Acabem fent sumes i organitzant una festa de jubilació per ma mare. Sumes i multiplicacions de color vermell sobre un foli blanc que ens acompanyen fins a Chamartín. A en Gabriel li encanten els trens, baixen fins la via 15 i pugen per veure el meu compartiment. Ens queda temps per fer-la petar una mica a l'andana, per fer-nos promeses, abraçades i petons i per començar a enyorar-nos. Quan se'n van, després de fer 4 passes, en Gabriel es gira: ¡Llámanos en cuanto llegues!


-Imatge: Litografia de Mucha, Clair de Lune, que forma part de 4 il·lustracions titulades "La luna y sus estrellas".

madriz [1] ...

-Una santfeliuenca, que fa quatre anys que viu a Guadalajara, és la meva companya de viatge en l'anada a Madrid. Sopem plegades al vagó/cafeteria i parlem i riem, fins l'hora d'anar a dormir. Acabem compartint el fuet dels treballadors del tren i parlant i rient amb ells.

-Arribem a Madrit dos minuts abans de l'hora prevista. Em meravella el bon funcionament de la Renfe fora de Catalunya.

-Chamartín-Vallecas en taxi. Somriure d'orella a orella. Veig Madrit més neta, més verda. Un mes de pluges li han anat de meravella.

-Em reben l'Ana i Sol (el gat). Un amb miols, l'altra amb abraçades i petons i somriures i son. Fem el primer de molts cafès del dia.

-Exposició al Caixa Forum d'Alphonse Mucha. Una vertadera meravella. A la sortida anem a buscar a l'Eduardo, un amic de tota la vida de l'Ana. En cinc minuts, fins i tot menys, em roba el cor. Dinem tots tres i passem la tarda junts. "Tienes un amigo y un techo en Alicante, preciosa. Te lo digo de verdad". I sé que és així. M'agrada haver-lo conegut.

-Sopar a Las costillas amb uns altres amics de l'Ana, també són macos. Havent sopat, quedem de nou amb l'Eduardo. M'ensenyen Chueca. Fem la cerveseta al Libertad8, local que era visitat amb freqüència pel Sabina. I a dormir.

-Imatge: Litografia de Mucha, Étoile Polaire, que forma part de 4 il·lustracions titulades "La luna y sus estrellas".

...

Ahir estava contenta i somreia tot contemplant els núvols, deixalles d'una tempesta de tarda, pintats de capvespre.

Saber i notar, quasi palpar a través de les paraules, que t'estimen...
Saber que t'esperen amb il·lusió i amb els braços a punt per abraçar-te...

Tenir tresors tendres en forma d'abraçades, petons, somriures, rialles, mirades... és el millor que pot passar. Doncs quan necessites força, obres la capseta i en trobes a mans plenes.

Aquesta nit, me'n vaig a Madrit, on recolliré uns quants tresors més.

.

apunts [8] ...

Per més que m'ho expliquin i raonin, no podria, no puc entendre com és que s'obren les comportes de Susqueda per poder dur a terme una activitat de piragüisme a Salt i no per poder subministrar aigua al regants del Baix-Ter. Desde quan val més una competició esportiva que el futur d'algunes famílies?
Després de 30 dies de pluges, només he vist el Ter arriat abans de l'esmentada competició. Ara torna a baixar la mateixa misèria d'aigua que 30 dies enrere.


¿A quin cap quadrat se li ha ocorregut la genial idea de dir que treballar 65 hores setmanals és un avanç social? I viure, senyors, ho deixem per la propera reencarnació? I què en fem dels ascèptics que no creiem en cap més vida que la que vivim ara?
Treballar 65 hores a la setmana. Sou mileurista (amb una mica de sort). Hipoteca com a herència pels rebesnéts (si és que som prou agosarats per posar-nos a parir, perquè clar qui els cuidarà als fills si toca treballar una mitjana d'11 hores comptant dissabtes i tot?). Jubilació (si és que n'hi ha) als 70 o més. Això sí que és progrés i la resta són cullonades!


I per acabar i treure una mica de sobre el mal rotllo...

Dimarts al vespre arribant al poble. Com sempre repasso amb la mirada tot el paisatge familiar. Un cop vistes les muntanyes, la vista recorre els camps de blat. Ara, després de les pluges, han perdut la textura de mar daurat i semblen una cabellera embullada. Enmig de l'embull descobreixo un senglar que pastura tranquil·lament.

.

puzzle ...

Trobarem mai la peça que falta?

Trobarem mai el lloc on encaixar perfectament?

em trobo dalt...

Em trobo dalt d'una atalaia que està envoltada d'aigua. No reconec el lloc, però m'adono que són uns aiguamolls. Enmig de l'aigua hi ha branques i petites illetes. Està tot ple d'ocells de colors. No sé com hi he arribat, no porto res a sobre que m'ajudi a identificar els ocells que per mi són nous. Sí que veig una quantitat immensa de blauets. Abans però he memoritzat un ocell de color vermell, preciós, anoto mentalment com és: quasi tan gran com una polla d'aigua però amb les potes més curtes, el pit ratllat blanc i vermell, el llom i les ales vermelles, la cua curta... més tard he de poder agafar el llibre i trobar-lo. Però quan m'adono de la quantitat de blauets que hi ha, quasi m'oblido dels altres ocells. Baixo lentament de l'atalaia, m'hi vull acostar i no sé ben bé perquè, els hauria de deixar tranquils. Ells ni es mouen, van fent la seva sense pressa. Just quan poso els peus sobre terra ferma, desapareix tot al meu voltant... la resta del somni és una mena de boira difusa. I després d'uns quants dies, encara més.


M'agrada tant somiar ocells de colors!

.

apunts [7] ...

No és pas que l'estiu m'agradi especialment, però ja tinc ganes de posar-me sandàlies. De sentir com els dits dels peus es belluguen sense cap impediment. No obstant, també tinc ganes de posar-me un jersei i arrodir-me en un racó de sofà abrigada amb una manteta suau...


Ahir, finalment van caure les llàgrimes. Em feia mal la cara, l'estòmac i tot plegat de tan riure. I plorar de riure és ben bé una delícia.


Hi ha un noi que ve al bar de la S cada diumenge a la mateixa hora. Hora en que normalment només hi som nosaltres 3, la S, la M i jo, dient bajanades i rient més que no pas respirant. Em sembla que ve per poder riure amb i de nosaltres.
M'agraden les tardes tranquil·les a can Remena, tant que quan toca, no en vull marxar.


Divendres a la nit me'n vaig cap a Madrit. Passaré dos dies amb els meus amorets madrilenys, l'Ana i en Gabriel. Demà en Gabriel farà 9 anyets.

.

nosa ...

Tot i que ja no hauria de ser així, encara em sorprèn, i molt, la capacitat que tenen algunes persones per fer-te sentir forastera a casa teva.
I amb quatre paraules, que dites per algú altre no serien res, sents com realment fas nosa.

Potser torna a ser hora de buscar un nou niu, encara que sigui buit del tot, encara que l'aigua arribi més amunt del coll.

.

blau cel ...

A primera hora,
un cel immaculat
rep els ocells.

.

juny [2] ...

matí després de la pluja ...

Hi ha una escletxa
enmig de boira i núvols.
El sol llueix.

.

bosc ...

Quantes vegades els arbres no ens han permès veure el bosc?

casualitat ...

Portem tres dies de setmana.
Tres dies en què he sortit de la feina per anar a esmorzar alguna cosa, cada dia a una hora diferent.
Tres esmorzars acompanyats amb la mateixa cançó, en P sempre té posat el canal de música latina.

"Cartas en el cajón y ninguna es de amor,
nunca un príncipe azul por tu vida pasó (...)"



I ara, com ho faig per treure-me-la del cap?

girona ...

"Figura't dos rengles de cases de totes les mides i midetes, que volen mirar-hi, en aquest riu, i com que no hi ha lloc per qui en voldria, s'apreten les unes a les altres amb els braços i amb els colzes, i estiren el coll pels terrats fins a poder-s'hi enquibir. En veuràs algunes que no hi han pogut treure més que un ull, altres un braç, altres una cama, i per galeries i galerietes, terrats com capses de panses i balcons com gàbies de canaris mostren les intimitats. El que li dóna pels conills té una gàbia i allí fa la cria; el que li agrada l'esquirol, li fa una roda, i roda que rodaràs penjant a la galeria, el que té gallines, cap al terrat; el que té infants, allí on volen ells, i el que no té res per penjar, hi estén la roba... diguem-ne blanca."

"Es pugen graons, es troben placetes, i el silenci de la pedra t'anirà entrant fins el moll de l'ànima."

Santiago Russiñol _ sobre les cases de l'Onyar i Girona.

plaer ...

Passejar tranquil·lament per Girona sota el sol, mentre cauen quatre gotes, tot menjant un gelat de xocolata negra de la Gioconda.

.

juny ...

El cel ha fet una pausa.
La llum suau, deixa veure
el colors nous sorgits de la pluja.
A fora, ara, tot és calma.
A dins, l'esperit s'aquieta lentament.

He pres amb totes dues mans
enyorances i neguits,
pors i esperances,
i mirant-los de fit a fit,
el he reconegut i acceptat humilment.

No sóc més que un recipient
delerós de ser omplert amb aigua de pluja.

.

lletres ...

Sense quasi adonar-me'n, he canviat els ocells, siluetes fosques en moviment amb un blau-gris de fons, per les lletres, siluetes negres sobre paper blanc trencat.
Quan prens consciència de que ja són 2/4 de 3 de la matinada i encara no tens son i cap ganes de deixar la lectura, és complicat plantejar-se llevar-se amb el sol, de fet ni ho intentes. Acabes el capítol, o potser dos més, i et poses a dormir, tan plàcidament com pots, o més del que pensaves, tampoc ho saps ben bé.
És quan et despertes abans de les 8 amb la son acabada i abans d'obrir els ulls ja saps que serà un acte dolorós. Començes a notar la punxada a l'esquerra. Acabes obrint-ne només un, poquet i quan veus entrar tota aquella llum de dia a través de la persiana, saps que has perdut alguna cosa. Com a mímin la capacitat de mirar la claror sense que et faci mal físicament. Necessites més de 10 minuts per posar el cervell a lloc, per anar obrint les pròpies persianes lentament.
La lectura sempre passa factura i l'import varia segons el dolor i la intensitat de la migranya. És un fet tan meu, tan assumit que ja no me'n planyo gaire, sobretot quan el 90% de la culpa és meva. Dormir poc i llegir massa.

Envio un sms. Potser encara no hauré perdut l'oportunitat del dia. En rebo resposta. Han sortit aquesta matinada, a les 4, cap a Verges.
Penso en els arrossars de sota el mugró i somric.

I ara, després d'una becaineta, mentre escolto algún ocell per aquests defores, on encara no s'ha decidit a acabar d'embrutar-ho tot amb fang o ploure, tinc el llibre aquí al costat que m'espera. Però de moment, només de moment, el deixaré de banda. Els meus ulls necessiten descansar un xic més.

.

apunts [6] ...

Voldria fer el post de Relats conjunts. No me'n sento capaç. Aquest quadre del Friedrich sempre ha tingut la capacitat de deixar-me sense paraules. Només sóc capaç de contemplar-lo i de posar-me al lloc del personatge pintat, deixant que la boira, la calma, la pau i el silenci del paisatge m'arribi fins el moll de l'os.


Em recorda un dia en que, amb el meu germà, vam pujar dalt d'una muntanya per veure el pas de la migració. Tot era boira. Només alguna altra muntanya, tan o més alta que la nostra, treia el nas en aquella mar blanca. Sabíem que no veuríem cap bitxo i tot i així ens hi vam quedar una bona estona, en silenci.


Aquests dies la boira la duc a dins. Quasi em sento incapaç de pensar. Per tant no ho faig. Com aquell que sap volar, que sap caminar pels aires, m'hi endinso i em deixo portar cap a enlloc.


Demà m'agradaria anar a veure ocells.


.

volar ...

mirada ...

Surto de dinar i em poso a caminar tranquil·lament. M'encanto amb els núvols i amb algun aparador estrany sense deixar de caminar. La veig com s'acosta pel costat dret. Per sort la meva visió perifèrica és bona. Em passa fregant l'espatlla. Alta, morenassa, amb sabates de taló, completament vestida de negre. Fashion total. Tan bon punt em quasi frega, se'm creua per davant sense mirar res, taconejant a un ritme alt. Tinc temps de pensar, pensament ràpid, com una fletxa. Tinc dues opcions. La primera frenar i mig aturar-me per deixar-la passar. I escullo la segona. Continuo caminant al meu ritme. Resultat? s'ha entrebancat amb el meu peu, perquè l'he trepitjada... o potser li he donat un cop al peu. S'ha girat ràpidament movent les mans. Aixeco una cella i me la miro*. Un altre pensament ràpid. Amb un somriure sorneguer, li dic "perdona", mentre balbuceja alguna cosa tot seguit d'un "perdona" escarransit. Em sembla que la meva mirada l'hi ha frenat la llengua.


*"quan tinguis la barra de queixar-te t'explico quatre coses, que perquè tu siguis fashion i jo no, no et dóna dret a atropellar a ningú".

nits ...

Últimament dorm amb una orella oberta. Totalment a l'aguait de qualsevol moviment i soroll no habitual.
Passejos nocturns escales amunt i avall. Sense obrir cap llum. La que entra per la persiana, sempre oberta, és suficient.
El gat, la segueix sempre o quasi sempre. Aprofita els seus passejos per animar-la a jugar, sigui l'hora que sigui, sense enfadar-se gens quan ella només l'acaricia suaument, mentre li diu alguna cosa mescla de miols, ronroneigs i paraules, i es torna a posar al llit.
L'insomni d'aquests dies no li ha fet gens de nosa. Tot el contrari. Ha pogut notar i sentir com arribava cada tempesta nocturna. Ha pogut comptar els llamps i trons. I ha pogut estar-se una bona estona dreta, amb el nas enganxat a la finestra, veient l'espectacle de la natura.

.

tempesta ...

Quan arriben algunes tempestes de l'ànima, m'agradaria fer com ell... amagar-me fins que el vent furiós i els trons haguessin passat...

.

móns ...

dos móns...

el món sensible: realitats particulars, canviants, múltiples, que neixen, duren i moren, i es capten amb els sentits

el món de les idees: realitats tangibles, eternes, immutables, que es troben més enllà del temps i de l'espai, un món abstracte al qual s'hi arriba a través del camí del coneixement.


i avui, jo n'hi afegiria un altre...

el món dels somnis: allà on el sensible i el de les idees es barregen creant confusió, allà on la realitat es mescla amb la ficció, allà on es continua el llibre que s'està llegint com si jo mateixa el visqués... allà on, quan tens febre, t'hi perds sense saber-ne ben bé com sortir...

.

gota ...

En un intent d'aconseguir allò impossible, un dit se li escapa fins el vidre per poder aturar una gota que rellisca per l'altra banda...

.

somnis ...

En todas las profecías
está escrita la destrucción del mundo.

Todas las profecías cuentan
que el hombre creará su propia destrucción.

Pero los siglos y la vida
que siempre se renueva
engendraron también una generación
de amadores y soñadores,
hombres y mujeres que no soñaron
con la destrucción del mundo,
sino con la construcción del mundo
de las mariposas y los ruiseñores.

Desde pequeños venían marcados por el amor.
Detrás de su apariencia cotidiana
Guardaban la ternura y el sol de medianoche.
Las madres los encontraban llorando
por un pájaro muerto
y más tarde también los encontraron a muchos
muertos como pájaros.
Estos seres cohabitaron con mujeres traslúcidas
y las dejaron preñadas de miel y de hijos verdecidos
por un invierno de caricias.
Así fue como proliferaron en el mundo los portadores sueños,
atacados ferozmente por los portadores de profecías
habladoras
de catástrofes.
los llamaron ilusos, románticos, pensadores de
utopías
dijeron que sus palabras eran viejas
y, en efecto, lo eran porque la memoria del paraíso
es antigua
el corazón del hombre.
Los acumuladores de riquezas les temían
lanzaban sus ejércitos contra ellos,
pero los portadores de sueños todas las noches
hacían el amor
y seguía brotando su semilla del vientre de ellas
que no sólo portaban sueños sino que los
multiplicaban
y los hacían correr y hablar.
De esta forma el mundo engendró de nuevo su vida
como también habia engendrado
a los que inventaron la manera
de apagar el sol.
Los portadores de sueños sobrevivieron a los
climas gélidos
pero en los climas cálidos casi parecían brotar por
generación espontánea.
Quizá las palmeras, los cielos azules, las lluvias
torrenciales
Tuvieron algo que ver con esto,
La verdad es que como laboriosas hormiguitas
estos especímenes no dejaban de soñar y de construir
hermosos mundos,
mundos de hermanos, de hombres y mujeres que se
llamaban compañeros,
que se enseñaban unos a otros a leer, se consolaban
en las muertes,
se curaban y cuidaban entre ellos, se querían, se
ayudaban en el
arte de querer y en la defensa de la felicidad.

Eran felices en su mundo de azúcar y de viento
de todas partes venían a impregnarse de su aliento
de sus claras miradas
hacia todas partes salían los que habían conocido
portando sueños
soñando con profecías nuevas
que hablaban de tiempos de mariposas y ruiseñores
y de que el mundo no tendría que terminar en la
hecatombe.
Por el contrario, los científicos diseñarían
puentes, jardines, juguetes sorprendentes
para hacer más gozosa la felicidad del hombre.

Son peligrosos - imprimían las grandes
rotativas
Son peligrosos - decían los presidentes
en sus discursos
Son peligrosos - murmuraban los artífices de la guerra.

Hay que destruirlos - imprimían las grandes
rotativas
Hay que destruirlos - decían los presidentes en sus
discursos
Hay que destruirlos - murmuraban los artífices de la guerra.

Los portadores de sueños conocían su poder
por eso no se extrañaban
también sabían que la vida los había engendrado
para protegerse de la muerte que anuncian las
profecías
y por eso defendían su vida aun con la muerte.
Por eso cultivaban jardines de sueños
y los exportaban con grandes lazos de colores.
Los profetas de la oscuridad se pasaban noches
y días enteros
vigilando los pasajes y los caminos
buscando estos peligrosos cargamentos
que nunca lograban atrapar
porque el que no tiene ojos para soñar
no ve los sueños ni de día, ni de noche.
Y en el mundo se ha desatado un gran tráfico de
sueños
que no pueden detener los traficantes de la muerte;
por doquier hay paquetes con grandes lazos
que sólo esta nueva raza de hombres puede ver
la semilla de estos sueños no se puede detectar
porque va envuelta en rojos corazones
en amplios vestidos de maternidad
donde piesecitos soñadores alborotan los vientres
que los albergan.

Dicen que la tierra después de parirlos
desencadenó un cielo de arcoiris
y sopló de fecundidad las raíces de los árboles.
Nosotros sólo sabemos que los hemos visto
sabemos que la vida los engendró
para protegerse de la muerte que anuncian las
profecías.

Los portadores de sueños _ Gioconda Belli

.

or ...

S'acaba el maig
i el blat es vesteix d'or
per rebre el juny.

blanc ...

Pinten els faigs
els seus voltants de blanc.
Cau el pol·len.


.

converses...

Eren dues.
La primera va preguntar:
-Tu... què busques?
I la segona va respondre:
-La tendresa.

.

crònica barbollaireluriana ...

Evidentment aquesta cançó no reflecteix gaire res de la trobada d'ahir. El que passa és que m'agrada molt. Però hi ha un parell o tres de frases que m'agraden especialment i que sí que formen part del resum d'un dissabte preciós.

I was swimming across the sky
Clounds and angels by my side
(...)
I believe in your smile everyday
(...)

Poca cosa més diré. Només que m'ho vaig passar teta, que va ser un plaer recórrer Girona tan ben acompanyada, que vaig riure molt, que vaig passar una mica de vergonya (perquè jo sóc vergonyosa malgrat hi hagi qui no s'ho creu)...

Moltes gràcies Poeta. Per tot!

.

capvespre ...

El to del blat*
amb la llum del capvespre
és verd daurat.

*El mar de blat
amb la llum del capvespre
és verd daurat.


.

recompte ...

-Un senyor que tarda tres hores en fer una foto amb el mòbil, a la seva senyora estintolada a l'entrada dels banys àrabs. Amb l'estona que hi ha estat, he tingut temps de fer 10 fotos.

-Un mòbil d'orquídees que m'ha deixat corpresa.

-Una turista que ha tret el cap just quan la càmera feia "clic" per immortalitzar les escales de la catedral.

-Una cara coneguda que no m'ha reconegut. És professora, però no sé exactament on l'haig d'ubicar... a l'institut? a l'escola d'art? Somric i passo de llarg.

-Una petita-unamicagran decepció amb l'exposició del claustre de la catedral.

-Milers de flors precioses.

-Centenars d'escales pujades i baixades.

-Un noi al carrer de la Força, ell puja i jo baixo. Es mira la meva càmera, porto l'objectiu petit. Ell també porta càmera, amb noséquin objectiu i un parasol, queda molt professional. Somriu (un somriure sorneguer, potser?) després de mirar-me.

-Tres pensaments relacionats amb el noi: no deu pas ser que m'hagi reconegut, i tot seguit: ja! el 300 el tinc a casa, xaval, que no llueixo perquè no vull! hoooooooome! que a més objectiu no vol dir millors fotos. I tot seguit també penso que potser tot el que he pensat era absurd.

-Un plànol, una analítica subjectiva i unes quantes marques amb rotulador. Visites imprescindibles per dissabte.

.

pensament robat ...

"La bellesa es dibuixa a l'interior dels ulls, la modula la veu, la dibuixa el gest i la descobreixen els actes"
Josep-Francesc Delgado _ "Sota el signe de Durga"

.

paraigua ...

Està plovent quan surto de la feina, no pas gaire, però el suficient per haver d'obrir el paraigua. Caminats uns cent metres, la pluja esdevé un ruixim quasi imperceptible. Tanco el paraigua. Cinquanta metres i el ruixim és ara una cortina d'aigua, totalment homogènia, bonica. L'obro. Passo dos semàfors i el tanco. Arribo fins la plaça Independència tranquil·lament, caminant sota un xirimiri petit i agradable. Hi ha un munt de gent a per tot arreu, la pluja no ha espantat a quasi ningú. Quan surto de dinar el xirimiri dura el que tardo en arribar al primer pont. Una altra cortina ben feta. Estenc el paraigua. Esquivo persones i paraigües i cotxes, trepitjo bassals, obro i tanco el paraigua al mateix ritme que la pluja tria per aparèixer i quasi desaparèixer. Espio per entre caps molls, paraigües estesos, impermeables, el trenet... les flors de la Catedral i d'algún jardí del carrer de la Força. Fa estona que el meu petit paraigua no dóna a l'abast amb tanta aigua. Ja abans de dinar la pluja s'escolava pels cosits, arribant-me fins la mà que el sostenia. Ara, les gotes em cauen damunt els cabells, els ulls, les ulleres... Aprofito quan passo per sota unes voltes, sota la via, per descarregar-lo d'aigua, adonant-me que s'ha acaba aliant amb qui té més força. No li retrec, si no fos perquè a la tarda treballo, hauria fet el mateix.

.

O'2L - Riders On The Storm ...

A vegades les tardes de diumenge poden ser un pou de sorpreses. Sobretot quan te les prens amb calma, visites les típiques webs de sempre, com ara epdlp ... i en treus tresors com aquest:

.

luxe ...

Anar-se'n al llit i llegir tot escoltant la pluja.
Tancar el llibre just quan se t'estant tancant els ulls i sentir ploure amb ganes.
Adormir-se al ritme de la pluja...

.

nou ...

Arriben els llevants... arriba un canvi de rumb.

Vestit nou i somriure nou.

.

(Gràcies Laia!! ***)

ame [2] ...

Maurits Cornelis Escher (1898-1972)
Puddle 1952 woodcut in black, green and brown, printed from 3 blocks

Malgrat la pluja
Girona s'engalana
pel Temps de Flors.

.

ame (pluja) ...

Foto: pedro n s costa

Diu que demà plourà.
Fins i tot hi ha alertes per la pluja.
Fins, i, tot, hi ha qui ja diu que s'hauria de mirar si, amb l'aigua que diu que caurà, caldrà un nou trasvassament.
Fins.
I.
Tot...
... s'endurà més d'una boira...

Foto: José Luís Coelho Borges

Zazpi ...

Zazpi és el número set en euskera.
Zazpi va néixer un 7 de maig.
Zazpi va aparèixer a la meva vida... ni ho sé quan va ser.
La recordo guapíssima i carinyosa. Sempre. Ens trobàvem de marxeta i jo sempre li insistia que tirés els trastos al meu germà, que m'agradaria molt tenir-la de cunyada. Però semblava que el nen no estava per aquestes coses.
I quina va ser la meva sorpresa quan un dia vaig descobrir que estavem junts! El dia que el nen m'ho va dir no m'ho podia creure. Em va fer molta il·lusió, molta.
Però la Zazpi d'ara és diferent de la de fa 8 anys. La d'ara l'estimo molt més, però molt més.
És una de les dones més guapes que conec. Però això importa ben poc, a mi m'agrada la seva mirada verda tan carinyosa, les abraçades i petons que reparteix, la manera com tracta a qui s'estima, m'agrada tal com és. I per tota la vida!

.

roselles ...

Totes florides,
roig intens sobre verd,
és primavera!

.

crit ...

Estic mot enfeinada. No dono a l'abast i no puc estar quieta. Tragino papers, llapis, regles, carpetes... d'una banda a l'altra. Estic treballant a l'aire lliure. Vaig i vinc per davant de casa, amb tots els estris al damunt. Cambiant-los de lloc a cada moment, buscant l'adequat per treballar bé. Intento posar tots els fulls damunt el pilar de la muralla. Es gira vent i no vull que se'ls endugui, són molt importants. Importantíssims. I quan estic a mig trasllat, quan crec que podré resguardar els fulls del vent, aquest empeny més fort que mai i me'ls llença a la cara. Obro els braços per intentar atrapar-los, en un gest completament inútil, doncs és el vent qui m'atrapa a mi i, amb una violència fora de mida, se m'emporta. El meu propi crit em desperta.

.

fa 1 mes ...

.

Més fotos a:
Flickr i Fotolog

.

balanç [2] ...

Una trucada, esperada, prop de les 8 del matí. El meu germà.

Dos polls de falcó motatxut batent les ales, tot entrenant-se per quan, d'aquí a poc, emprenguin el primer vol.

Una parella d'aligots festejant.

Un esparver mascle prenent el sol.

Quatre voltors, no pas junts, seguint la mateixa ruta.

Dos conills de bosc enmig de la carretera, dubtant entre fugir o xafardejar.

Un esquirol corrent a tocar del marge.

Mil flors i més de mitja dotzena d'orquídees boscanes.

Papallones i ocells petits. El cant d'un abellarol.

El verd nou contrastant amb el verd vell.

Una bona conversa amb una companyia immillorable.

...

i aquesta tarda, més...

.

vents de tempesta ...

En un moment de sinceritat absoluta, es reconeix a sí mateixa, que ha perdut molt temps, massa temps, en enamoraments absurds. Fa un balanç i el resum li constata allò que ja sabia. Tots estan tallats amb el mateix patró, homes incapaços de comprometre's per diferents raons. Però ella això ja ho sabia i ja li estava bé, doncs la base de tot plegat era sempre la sinceritat. No et puc donar gaire res, no vull que em donis res més. Fins que se'l va trobar a ell i tot va ser diferent. Però això ja és un altre tema, on la sinceritat i la por van brillar, per la seva absència la primera i per massa protagonisme la segona. Ella, però diu que està orgullosa de com ho va portar, del cop de porta que va fer. Mentides i covardia? doncs bon vent i barca nova.
I ha bufat molt de vent des d'aquell abril. Molts canvis de rumb, però sempre amb la mateixa barca, que no és vella ni és nova, és la seva. Ara, a la seva barca hi ha molt(e)s navegants i n'està orgullosa. De capità cap, només una capitana, ella. I ella decideix que al proper vent de tempesta hissarà les veles i es deixarà dur mar endins, fins allà on no hi ha absolutament res, només el blau-verd del mar, els mil colors del cel, els ocells i els animals marins. I allà s'hi quedarà el temps que faci falta, poc o molt, tot dependrà del que tardi a arribar el nou vent amb el nou rumb.

.

contrallum ...

Enmig de cables
brillen les teranyines
a contrallum.

.

apunts [5] ...

Al cel d'Amer hi volen dues rapinyaires. No sóc capaç de distingir quines són, però m'és igual. Mentre puc les observo com festegen.


A principi d'una recta veig un arbre que ha caigut, vençut pel temps i sense vida, no ha arribat a descansar sobre el terra. L'aguanten els cables de la llum.


Fa vent i les fulles nascudes aquesta primavera, dansen lluïnt el seu verd viu alegrement.


Els nens i nenes de la guarderia d'aquí el costat, passen agafats d'una corda llarga i verda. Criden contents i contentes, doncs el vent els esvalota els cabells i els fa pessigolles fresques a la nuca.


.

falciots ...

Surto a esmorzar al terrat. La tassa de llet i cafè i una cigarreta. M'assec a l'últim graó començant per baix. El cel és una festa de falciots. Em torno a quedar embadalida, com cada any. No paren quiets, criden constantment, em sorprèn sobremanera que no topin els uns contra les altres, s'empaiten, es foragiten, juguen, es mig barallen. El cel és seu, completament seu. Com sempre em ve al cap la pel·lícula de Hitchcock, Los pájaros.
Enmig de tot el rebombori, distingeixo dues orenetes que passen ràpidament. I el crit d'una mallerenga em fa girar i en veig dues que van directament cap el bosc. Els pardals volen arran de teulat, com si no gosessin enlairar-se gaire. Just al pic més alt del teulat dels pisos, hi ha un estornell xiulant.


Aquesta nit, jo volava dalt del núvol kindom... no ha sigut un somni plàcid. A les nits m'agradaria ser ocell.

.

retalls de somnis ...

I avui, tot d'un plegat, sense buscar res, sense pensar en res concret, m'arriben records de somnis.

Somio amb un pentinat nou, ni curt ni llarg, no sé si m'agrada, però no el vull, massa curt per ser llarg, massa llarg per ser curt.


Em fa mal el genoll dret, somio que hi rebo cops constantment. Em pujo els pantalons i un blau es toca a l'altre, hi ha hematomes que van del genoll fins al turmell, mentre ho ensenyo a no sé qui, li explico com m'ha sortit cada blau, com ha sigut cada trompada.
En un acte reflex, ara que ho recordo estant desperta, em toco el genoll per comprobar si em fa mal o no. Em sento estúpida quan m'adono que no distingeixo el somni de la realitat.


Somio que estic al mar, les onades em passen per sobre, a mi i a una criatureta que porto als braços. Hi ha més gent, no entenc res del que passa. Desapareix el mar. De cop i volta tinc la certesa de que la criatura és la meva filla, somriure adorable i cabells de colors. Somio que somio en un mar, una filla, gent i algú que em parla però no sé què em diu. Somio que somio que m'he adormit mentre somiava amb un mar, una filla, gent, algú que em parlava i no sabia què em deia i que em desperto sobresaltada. Amb l'espant han desaparegut tots les somnis i m'he despertat cinc minuts abans no toqués el despertador.

.

balanç ...

-Intent de passejar per la rambla un 23 d'abril, frustrat. Massa gent, massa soroll, massa de tot. Hi passo, però cames ajudeu-me, semblo el Bojan fent dríblings.

-Tinc sort i trobo lloc per dinar al mateix lloc de quasi cada dia. Avui les cambreres somriuen totes i això que no donen a l'abast.

-Fujo del centre i entro a la Carlemany que hi ha rera la Farinera. Hi pasturo més de mitja hora. En surto amb 4 llibres i perquè m'he reprimit. No els compro pas perquè sigui Sant Jordi. Aquests beis m'agafen més sovint del que li agrada a la meva economia.

-A la feina a la tarda, rebo una rosa groga. Groga? pregunto, doncs el groc no m'ha agradat mai malgrat trobo la rosa preciosa. Sí, la rosa groga simbolitza l'amistat. Li faria uns quants petons, però sé que no li agradaria.

-Uns moments més tard, rebo un roser. D'aquells petitons, que fan unes roses precioses. Les altres es moren, diu. Navego entre la sorpresa, alegria, estupefacció... Fa només 6 mesos que treballo aquí i des del primer dia m'han tractat com si fos de la familia.

-Just quan el bus arrenca, es posa a ploure a Girona. Ve de per munt. Si no plou al poble, ho haurà fet. El cel que ens anem trobant, va canviat de formes i colors a mida d'anar-nos acostant a la Garrotxa.

-L'alegria de la pluja es veu estroncada quan sento la veu d'en Puyal: Penalt! uuuuf. La penja als núvols. Descans. Tinc una gran debilitat: l'Iniesta.

.

colors ...

No vull postejar roses ni llibres. Avui és Sant Jordi i el sol llueix. Al cel no s'hi veuen núvols, almenys de moment. Mentre prenia un cafè al bar, el temps de TV1, ha dit que esperava i desitjava que plogués en toda España y también en Catalunya, claro. Si tan españoles som, calia que fes aquesta puntualització?
Per mi ja pot ploure, però que s'esperi una mica. Aquest any tinc ganes de passejar-me per la rambla. No pas gaire estona, tanta gent m'atabala. Tot pot ser que sense adonar-me'n em creui amb algun/a de vosaltres. Potser ja ens hem creuat més d'una vegada. A voltes, em pregunto si aquell d'allà o aquella d'aquí és el rostre que s'amaga rera unes paraules conegudes. A vegades, em pregunto si algú m'ha reconegut mai. Simple curiositat.

Ja he dit que no volia posar ni llibres ni roses.
Us regalo l'arc Iris que dilluns em va rebre sortint de la feina. Era espectaculari la llàstima és que no es pot apreciar gaire, doncs les fotos són fetes amb el mòbil.

gotes ...

Pluja d'anit,
petites perles brillen
sota el sol.

.

tarda ...

Tres amigues que no passen un bon moment. Dues que mica en mica es van esfondrant. Una que per orgull o perquè ja està farta de tot plegat, de sentir-se com se sent, de la tristesa en fa ràbia i es rebel·la. No les acaba d'entendre i les entén massa bé. S té problemes amb sa germana, un tema complicat al qual per més voltes que hi faci no en té la solució, per desgràcia aquesta es troba en mans dels altres. M que voldria que en quatre dies la seva vida fos com l'ha somiada els últims mesos des que va conéixer en V. N que no sap exactament què li passa i que no en fa gaire cas de lo seu, demà serà un altre dia, diu.
N renya a M. Li diu que les coses no funcionen com una vol, que la vida no té cap sentit tret del que ella li vulgui donar; que assolir objectius requereix temps i paciència, que les coses s'han de fer mica en mica i que voler-ho arreglar tot de cop no funciona. M diu que voldria que fos tot de color rosa. N bufa i arrufa el nas.
-No ho serà mai de color rosa M, pensa en el que li diries a la teva millor amiga en una situació així i després t'ho dius a tu mateixa, els consells que li dónes a en V, aplica-te'ls.
-És fàcil de dir, tu estàs bé i...
-Uf... a veure, no estic malament, tampoc per tirar cohets. Ahir quan pujava de Girona quasi em vaig quedar sense veu dels crits que feia dins el cotxe.
-Veus? tu també tens moments dolents...
-I tant que sí, com tothom. Però després de cridar, vaig dir-me que demà serà un altre dia. I qui dia passa any empeny. No vull pas dir que no puguis tenir mals dies, tot el contrari, van bé per així poder agafar embranzida i pujar cap amunt.
S no diu res. Fa molta estona que no diu res. N se la mira preocupada i cada vegada més trista per no poder-la ajudar.
-Saps què passa, que S i jo (M) somiem i volem i volem enlaire i a l'hora d'aterrar ens fotem una santíssima òstia.
-Doncs jo volo sempre amb un peu a terra (N).
Totes dues es miren a N amb uns ulls que a ella li fan mal. No vol ser dura, no vol fotre canya, però es desespera veient-les enfonsades i no sap fer-ho de cap altra manera. Pensa en el llibre que té a casa, a punt d'acabar, el tercer de la setmana. Voldria ser asseguda al llit, amb el seu gat al costat, llegint. Lluny de tot i de tothom. Evadir-se de nou. Però es queda. M li retreu que els consells que li està donant ella no se'ls aplica. N s'acaba de desesperar.
-Abans no que no ho feia. Fa quatre anys que sí que ho faig. Als 30 vaig tenir la pitjor crisi que he tingut mai i ja saps que no va ser pels anys. Llavors en vaig aprendre, en vaig haver d'aprendre. Pensava què li diria a algú que m'estimés molt en la meva situació i m'ho repetia fins la sacietat.
Es queden força sorpreses, sabien que ho havia passat malament, però no pas tant. N sempre ha tingut el defecte de quedar-se massa coses només per ella. Avui s'ho torna a quedar tot a dins. Vol treure ferro a l'assumpte.
-Nenes, que jo venia a riure i punyeta... m'estic deprimint.
Se la miren amb un interrogant als ulls. No els ha agradat que treiés la ironia en aquell precís moment.
-A veure, que ja m'agrada que tinguem aquestes converses, que ho compartim, de la mateixa manera que m'agrada quan compartim les alegries.
S parla per primera vegada en molta estona, amb un to de retret.
-Osti, ja ho fem també de riure i molt.
-I tant que sí, no vull pas que m'entengueu malament. Només és que no m'agrada veure-us així.
I arriben les seves parelles i la conversa continua, més o menys. P, V i N intenten fer broma i riure, i ho aconsegueixen mínimament. Arriba més gent i tot sembla que s'arregla una mica, si més no de cares enfora. M està enfrascada en una conversa sobre música i anar a cantar no sé on. S comença a tenir feina a la cuina per fer els sopars. N pensa que el millor que pot fer és anar-se'n. Es posa la jaqueta i va cap a la cuina per despedir-se de S. La porta s'obre de cop i es troben cara a cara. N transmet duresa i tristesa amb la mirada, ho nota. S es sorpèn i mig s'espanta. N l'abraça ben fort i li diu que espera que tot s'arregli. S diu que hi haurà un daltabaix per culpa seva. N la torna a abraçar.
-Ah no. Pensa una cosa i tingues-la ben clara, la culpa no és teva.
Li omple la galta de petons i després es despedeix de tots amb petons.
Arriba a casa arrossegant els peus. Puja a l'habitació i comença a llegir i llegir. Quan recorda que no ha sopat es prepara un entrepà petit i torna al llit a llegir fins que se li acaba el llibre. No dorm bé. Es desperta sovint. Però demà sempre serà un altre dia.

.

Estoy viva como fruta madura...

Estoy viva
como fruta madura
dueña ya de inviernos y veranos,
abuela de los pájaros,
tejedora del viento navegante.

No se ha educado aún mi corazón
y, niña, tiemblo en los atardeceres,
me deslumbran el verde, las marimbas
y el ruido de la lluvia
hermanándose con mi húmedo vientre,
cuando todo es más suave y luminoso.

Crezco y no aprendo a crecer,
no me desilusiono,
ni me vuelvo mujer envuelta en velos,
descreída de todo, lamentando su suerte.
No. Con cada día, se me nacen los ojos del asombro,
de la tierra parida,
el canto de los pueblos,
los brazos del obrero construyendo,
la mujer vendedora con su ramo de hijos,
los chavalos alegres marchando hacia el colegio.

Si.
Es verdad que a ratos estoy triste
y salgo a los caminos,
suelta como mi pelo,
y lloro por las cosas más dulces y más tiernas
y atesoro recuerdos
brotando entre mis huesos
y soy una infinita espiral que se retuerce
entre lunas y soles,
avanzando en los días,
desenrollando el tiempo
con miedo o desparpajo,
desenvainando estrellas
para subir más alto, más arriba,
dándole caza al aire,
gozándome en el ser que me sustenta,
en la eterna marea de flujos y reflujos
que mueve el universo
y que impulsa los giros redondos de la tierra.

Soy la mujer que piensa.
Algún día
mis ojos
encenderán luciérnagas.


Gioconda Belli.
.

cotxe ...

NO SÉ APARCAR!!

3 vegades he intentat deixar el cotxe ben posat. I res. Després de més de 10 anys de no conduir, després d'haver de tornar a fer pràctiques per fer fora la por, que encara tinc, sóc capaç d'agafar el cotxe i anar on sigui. La carretera no me'n fa pas de por, gens. Ara... els pobles els treuria tots! Durant les pràctiques fetes aquest estiu, vaig re-aprendre a fer-ho tot menys aparcar. I no me'n surto, de cap de les maneres.

A part de l'aparcament... aissss... avui he fet emprenyar a un nen, crescudet, que al mig de Salt ha sortit del no-res i no l'he vist quan volia avançar una furgoneta parada al meu carril. El seu ensurt em sembla que ha sigut mil vegades menys que el meu... No sé si us podreu imaginar les ganes que m'han agafat de deixar el cotxe al primer forat i començar a caminar.

Sóc una calamitat, una nulitat, una vergonya per totes les dones conductores, doncs malgrat el profe de pràctiques em digues que condueixo bé, dono prou peu a que quan algú em trobi pugui dir allò tan típic: Dona havia de ser!
I no és pas perquè sigui una dona. És perquè no en sé més.

.

hora ...

Arribo tard. Tot i haver sortit abans de la feina per fer un encàrrec al banc, arribo tard. No m'agrada fer tard, no m'agrada que facin tard. Miro el rellotge. Havíem quedat entre dos i tres quarts, són dos quarts i mig i tinc la maleïda sensació de fer tard. Veig que ja m'espera. No cal ni que es giri. El posat és incofusible. Està amb el paraigua estès sota un lloc on no hi plou. Quan sóc a dos metres, es gira. Ulls verds somrients contents de veure'm, hi ha també certa curiositat, expectació i potser una mica de recel. Ulls marrons somrients contents de veure'l, també encuriosits. Fa una pila d'anys que no ens veiem. Ens saludem, dos petons i copets a l'espatlla. Perquè m'agrada tant donar copets a l'espatlla?
-Què fas aquí sota amb el paraigua estès si no hi plou?
-Jo què sé. Quan he vingut plovia.
Al cap de cinc minuts ja tinc la mateixa sensació de sempre. Naturalitat i comoditat. Dic mentida. Anys enrera, fa molts anys, hi havia naturalitat, comoditat i unes pessigolles a l'estòmac.
Enfilem carrer amunt tot xerrant. Parlem, riem, ens posem al dia, deixant el passat allà on li toca ser, al passat. Dinem tot explicant-nos coses. Feines, amics, amigues, parella, viatges... recordant inevitablement detalls i persones que vam trobar-nos durant un temps, el refotut temps de l'insti. Mentre ens anem explicant coses, es relaxa del tot. Torna a ser el mateix de sempre. Se'l veu còmode i tranquil. Sobretot quan s'ha adonat del tot que la meva intenció només era rependre el contacte, l'amistat, que no hi he anat buscant res. El meu gran somriure de satisfacció i alegria de veure'l feliç han posat totes les coses al seu lloc.

Avui estic especialment contenta.

.

Dia ...

L'altre dia em confessava que no sabia si mai arribaria el Dia. No n'estava segura. Dubtava fins i tot de si volia que arribés. Però va arribar. També es pensava que estaria neguitosa, que els nervis no la deixarien dormir, o menjar, o no sabia ben bé què. I em va dir que estava sorpresa de la tranquil·litat que sentia. Que li feia il·lusió, que no esperava res i que per tant rebria molt. I llavors, deixant una mica el tema de banda, sabent totes dues que la vida i les coses que ens passen només tenen el sentit que nosaltres li volguem donar, ens vam posar a parlar d'altres coses, a pensar i concentrar-nos en altres afers.

.

paraigües estesos ...

Quina és l'estranya raó que fa que, després de mitja hora de parar de ploure, hi hagi qui encara es passeja amb el paraigua estès?

.

conte ...

Un conte que podria ser així...

Quasi vint anys després d'haver-se conegut i després d'un impas de més de 5 sense veure's, es van tornar a trobar. Feia una tarda grisa, plovia i els llamps il·luminaven l'ambient de tant en tant. Els trons eren la banda sonora del moment, no sonava cap música enganxosa com passa a les pel·lícules, no. Quan es van mirar i somriure, es van adonar que la complicitat encara hi era, o que potser si mai havia desaparegut, tornava a ser-hi. Complicitat, comoditat i sinceritat, d'això no els n'havia faltat mai. Passejant sota la pluja van començar a posar-se al dia de les seves vides. El passat, però el van deixar tranquil, només quatre pinzellades. Es van centrar en el present. Families, feina, amics i amigues, parelles, anhels, projectes.
Mentre es prenien una xocolata desfeta, es van prometre que a partir d'aquell moment, sempre hi hauria un dia per tornar-se a trobar.


O així...

Quasi vint anys després d'haver-se conegut i després d'un impas de més de 5 sense veure's, es van tornar a trobar. Feia una tarda càlida, el sol lluïa esplèndidament, la seva llum no deixava cap racó sense brillar. Amb la bonança, la gent tenia les finestres obertes, d'una d'elles en sortia música, alguna cosa moderna, d'aquelles que només coneixen al cantant els més joves. Es van mirar i no hi havia res. Després de tant de temps i silencis es van adonar que, ara, tampoc tenien res a dir-se. Amb la sensació de que hauria valgut més no trobar-se, estalviar-se la desil·lusió, la sensació de fracàs, van entrar en un bar sorollós, on per poder parlar s'havia de cridar. Així no calia mantenir una conversa gaire llarga ni coherent, quatre coses per compromís i prou. Amb les mirades perdudes tot buscant una sortida a aquell atzucac. Quan es van acabar el refresc, es van despedir desitjant-se sort, sabent que, a no ser que la casualitat o l'atzar els tornés a posar en el mateix camí, ells no farien res per trobar-se de nou.

preguntes i respostes? ...

Feia mesos que havia fet una proposta. Un pas cap a la incògnita. Una pregunta a la qual no sabia si en volia resposta. Però n'hi va haver. Després, amb el seu silenci, hi va haver més silenci. Fins que un dia, quan passava pel seu poble va enviar una pregunta, aquesta més directa que l'altra, una pregunta que només admetia un sí o un no, tot i que també podia arribar un potser. La va fer sense esperar-ne res. De fet pensava sovint si calia fer preguntes a les quals possiblement, segurament, probablement no hi hauria resposta. Però també en va arribar una, en forma de pregunta. Es pot respondre una pregunta amb una altra pregunta? [Cal que surti tant la paraula pregunta?] La seva resposta va ser un sí. quin dia? Afirmació i pregunta que no van ser respostes. De fet, tampoc sabia del cert què es podia trobar. Segurament la mateixa incertesa es podria palpar a l'altra banda de les preguntes i respostes amb interrogant. De fet, calia trobar-se res? Totes aquestes preguntes calien ser respostes? En el fons sabia que no. Només calia deixar que les sensacions fluïssin sense pressions de cap tipus. Els vint anys de coneixença no havien de condicionar res, doncs després de tant temps, fet i fotut, eren dos desconeguts.

apunts [4] ...

Dia tonto, dia animat. Diumenge de contrastos. Amigues en viu i en directe. Amiga via telèfon. Servidora patint un lleu atac d'autisme, però contentíssima.


Em treu del meu món interior una veueta.
-Neus...
-Digues, maca...
-Vull seure a la teva falda.
I es cargola a la meva falda i troba el meu estoig ple de bolis i un llapis. Li deixo la meva llibreta on, quan els trobo, hi escric els haikus.


Al meu raconet de treball, avui hi ha hagut canvis de decoració. Ara hi ha un dibuix preciós, la Gota (la basset de la La i la Li), la seva filla (tot i que no en té) i la nena que les cuida, que curiosament porta unes arracades com les que duia jo ahir. Hi ha un sol i una lluna. Muntanyes, herba i dues flors. No teníem llàpits de colors, però no calien. A més me'l va signar amb nom i cognoms: AINA ... ...
El vaig aconseguir, després de demanar-lo i demanar-lo, amb un petit soborn a base de petons i abraçades i amb un "vaaaaaaa Aina, que m'agrada molt...".

.

estupendíssima.

He estat a punt. Però no ho he fet. Ja ho he borrat. Entre l'astènia primaveral i el síndrome premenstrual em surten posts nyonyos de cuidadu i calimerus total. No cal fer-ne cas. No vull fer-ne cas.

Estic estupendíssima.

He dit.

.

oasi [2] ...

I se m'asseu a la falda altra vegada. Menja pistatxus.
-Aina, saps com se'n diuen dels pistatxus?
-Festucs!
I em pregunta coses de la pèli. Ens expliquem alguna història. Hi ha pessigolles i riures. Li dic que m'agrada molt el vestit que porta. M'ensenya la panxolina. I també em confessa que algun dia als matins fa marranades.
Quan toca marxar, fa el ronso. I a l'hora dels petons, els reparteix tot mullant-se ben molls els llavis amb aigua. Riem. I se'n va contenta jugant amb el pare.

.

blanca ...

Quan surto de la feina comença a ploure. El cel és impressionant, s'acosta una tempesta. El paraigües es queda dins la bossa i em deixo mullar, poc perquè el recorregut és curt. M'afanyo a treure el bitllet i torno a sortir, m'agrada sentir aquest vent fred, l'olor de la pols molla, l'olor de la tempesta que s'apropa. Però ai, a mesura que anem sortint de Girona, ens queda a l'esquena, a davant, un cel bonic amb núvols trencats il·luminats pel sol llunyà. Per allà on passem nosaltres, ella ja hi ha passat fa estona.
Quan deixem enrera un poblet de la Selva, em fixo en l'asfalt moll...

Sota la lluna,
després de la pluja,
l'aigua és blanca.
.

bona educació... o no.

Tinc per costum saludar i somriure a la gent. Quan arribo a la parada del bus dic bon dia. Quan els que han baixat al matí, me'ls trobo al vespre a l'estació, els dic hola. Un cop a dalt el bus, silenci i cadascú va al seu aire, només faltaria, fins que baixem al poble i dic adéu.
Tot plegat ben senzill. No té més, em van educar bé i prou. Però hi ha qui de tot això en fa una interpretació... errònia?
El primer dia que era a la parada, no va dir ni bon dia. Al vespre, com he fet sempre amb tothom, li vaig fer un mig hola amb el cap, estava escoltant l'Ofici de viure. Que portes uns auriculars? que estàs escoltant alguna cosa? i què!! Se'm va acostar. I em va parlar. E-vi-dent-ment no el vaig sentir.
Jo:-Perdona?
Ell:-Tu ets de L.P.?
-Sí.
-És que no sé qui ets.
(I a mi què cullons m'expliques, tiu?!?!)
-Ah, bé sóc de cal R.
-Jo sóc en Fulanito de Tal.
-Nu sé, sé que ets del poble, però ni idea.
I callo, doncs em veig a venir que em començarà a explicar la vida... de fet ja ha mig començat... quan m'he posat de nou els auriculars. Una conversa com aquesta no es mereix perdre'm ni un segon de l'Ofici.
I així més d'una vegada. Just quan escolto en Gaspar, ell em fa alguna pregunta, que ha de repetir perquè clar... e-vi-dent-ment no el sento.
-Treballes aquí?
-Fa molt temps que puges i baixes amb bus?
-Com ho portes?
-Quin horari fas?
-Treballes molt lluny?
Diferents dies, diferents preguntes. Intents d'obrir conversa per explicar-me la seva vida, la seva feina, el seu horari... Tiu, què et fa pensar que m'interessa? No te n'adones que et responc amb monosíl·labs i que de seguida que puc em torno a posar els auriculars? que no ho veus que el que escolto m'interessa més que no pas tu?? que no veus que és una falta de respecte el que estàs fent?
Ahir se'm va asseure al costat al banc. Em va preguntar si treballo de dilluns a divendres. Sí. Doncs jo no, faig festa un dia però pillo els dissabtes. I a mi què?? Em vaig arronsar d'espatlles i li vaig dir què hi farem, i em vaig tornar a posar els auriculars.
Tiu, calla, passa de mi. Durant 34 anys no sabies que existia, doncs continua igual, home. Que a mi si ets en Fulanito o en Menganito no em preocupa gens, no m'interessa tampoc.

Quan algú no s'adona de les subtilitats gens subtils... què es pot fer?
Perquè quan continuï així el mocaré i fort.

.

avui a El Punt ...

Els regants del Baix Ter eleven les pèrdues fins als 200 milions si no tenen aigua

En un mes i mig han multiplicat per quatre les previsions perquè tindran menys aigua de la que comptaven inicialment

ORIOL MAS. Girona
Els regants del Baix Ter han elevat fins aproximadament els 200 milions d'euros les pèrdues que poden tenir si no poden disposar d'aigua per regar aquest estiu. Les últimes previsions que havia fet el col·lectiu fa un mes i mig situaven aquesta xifra en uns 50 milions, però la revisió a la baixa que l'ACA ha fet de les dotacions d'aigua per als regants ha fet multiplicar aquesta xifra per quatre. La falta d'aigua afectarà sobretot els regants que s'abasteixen del riu, mentre que qui ho fa amb pous no tindrà tants problemes. Per una banda, els fructicultors compten que es poden veure obligats a reduir la producció entre un 50 i un 60%, i als planteristes els pot afectar unes 500 hectàrees. Els arrossaires de Pals plantaran en sec, però podrien perdre tota la collita.

El portaveu de les comunitats de regants, Narcís Illa, ha explicat que per fer aquests càlculs ha comptat una pèrdua mitjana de 12.000 euros per hectàrea, més les repercussions que es poden provocar en les empreses auxiliars. En total, els regants del Baix Ter tenen unes 15.000 hectàrees. Aquestes previsions, que són aproximatives, s'han fet comptant que no es podrà regar ni una gota i que no hi haurà pluges significatives. Aquest augment respecte a fa un mes i mig es deu sobretot a l'aigua que els regants esperen obtenir. Inicialment, el decret de sequera preveia que els regants disposessin de 14 hm³ d'aigua, menys de la meitat del que afirmen que necessiten. Però ara, amb la falta de pluges, la situació ha canviat: «L'ACA ens diu que no ens donarà ni una gota dels pantans, i amb l'aigua de les depuradores només arribem als 4 o 5 hm³», ha explicat Illa.

En aquest sentit, la canonada procedent de la depuradora de Palamós per portar aigua als regants és impossible que entri en servei aquest estiu, mentre que la de l'Escala és més probable, si bé encara depèn d'estudis sobre la qualitat de l'aigua. Utilitzar l'aigua de la depuradora de Girona només representarà un 10% de les necessitats dels regants, mentre que encara no se sap l'abast que poden tenir els pous que l'ACA vol fer per bombar aigua dels aqüífers al riu. De fet, els regants de sectors com ara els vivers o els fruiters també estan molestos amb l'ACA perquè ara no els permeten fer pous particulars per garantir l'abastament a les seves explotacions. En un principi l'ACA havia ofert aquesta possibilitat, però la gran quantitat de demandes ha fet témer per la sobreexplotació dels aqüífers.

enllaç

.

plàtans ...

foto "robada" al sr. google

Arbres altíssims
dansen amb el vaivé
del vent del nord.

.

de tot i de res ...

Fa una hora que tinc això obert, pensant sobre què puc escriure. Hi ha un munt de coses que em volten pel cap. Viscudes desde divendres fins ahir, d'altres que fa temps que ronden.
Podria parlar de l'aigua, però m'hi emprenyo massa. Us podria dir que el Ter ja no és un riu, que fa molt temps que és una riera i que potser acabarà siguent un torrent. Que no és que la sequera sigui més forta que altres, és que la demanda d'aigua s'ha disparat. Però clar, s'havia d'explotar la vena grossa de la construcció fins a esgotar-la. Que no sé de què s'exclamen a Barcelona de que Madrid s'ha fet seu el Segre, quan fa dècades que ells ens han robat el Ter. Jo, dic NO AL TRASVASSAMENT DEL TER!
Us podria parlar del conductor de la Teisa que divendres no va deixar pujar a un home al bus. Aquest bon home sabia que no tenia temps d'anar a buscar el bitllet a la taquilla, quan això passa, els conductors esperen que els portin els papers per poder marxar i venen el bitllet del bus estant. L'home va deixar la maleta dins el maleter. El conductor el va fer anar, tan sí com no, a buscar un bitllet que sabia que no aconseguirira. Mentre corria cap a la taquilla li va treure la maleta i la hi va deixar al mig de l'andana. No podia escoltar què deia, doncs jo escoltava la ràdio, però sí que vaig veure la seva cara, la seva expressió. No volia que aquell home pugés al seu bus. El seu rostre reflectia rabia i una barreja d'odi i fàstic, us ho puc ben assegurar. Va venir la noia amb els papers. Darrera seu, l'home corrents sense bitllet, doncs quan devia arribar a la taquilla, ella ja n'era fora. El del bus, que sempre mandreja una mica abans de marxar, per si queda algun despistat, es va afanayar a tancar portes i a fotre el camp. L'home, cansat, es va trobar que de res li servien els cops de braços per poder aturar un bus que es trobava a 3 metres d'ell. Va recollir resignat la maleta i es va asseure al banc. L'única cosa que tenia aquest bon home, que no pogués agradar al conductor, era el color de pell.
Pujant cap a casa, amb el bus, davant meu s'hi van asseure dues persones. Pare i fill. El fill, que devia rondar els 35, era una mica diferent de la majoria. Li devia faltar alguna petita connexió en algun lloc del cervell, o algun cromosoma es va despistar un xic. La gent en podria dir que és discapacitat, jo diria que només és més lent del normal. Vaig estar mirant els seus ulls com observaven tot el que hi havia al seu voltant. Mirada encuriosida de pestanyes llargues. Li feia preguntes al seu pare. Aquest, no es va dignar a mirar-lo als ulls ni una sola vegada. Li responia amb un "sí" o un "no" o un "no ho sé" quan la resposta havia de ser llarga. M'hauria agradat poder seure al seu costat i respondre a les seves preguntes. M'hauria agradat dir-n'hi unes al seu pare.
Diuen que ha de ploure. Jo, per si de cas he estat cantant, desafinant, les cançons del Sabina.

cuac-cuac ...

Arribo al parc disposada a capturar, amb la càmara, els aneguets que durant la setmana corrien lliurement pels camins rera la mare. El dia abans ja no els vaig veure, vaig anar-hi més tard i no vaig voltar, em vaig assseure a llegir tranquil·lament. Dimarts vaig observar que les femelles que trobaven tot nedant, a les cries que no eren seves, les atacaven a cops de bec i les enfonsaven dins l'aigua. Els pobres pollets fugien com podien.
Els trobo dins un tancat amb una femella. Tots arraulits prenent el sol. El tancat és prou gran perquè puguin córrer i també hi ha aigua. A cop d'ull, tinc la sensació de que no n'hi ha pas tants com dies enrere. M'alegro de que estiguin protegits i alhora em pregunto si cal manipular el curs de la natura. Per sort, l'ànec collverd no corre perill d'extinció, clar que tot arribarà.
Enfilo el camí cap a l'altra banda del parc i veig una femella jove que fa el mateix camí en sentit contrari. Em veu i s'atura. M'aturo i li faig una foto. Ella dubta, sembla que no sap què fer, si esquivar-me o passar sense fer-me cas. Jo no sé què fer, no la vull espantar passant aprop d'ella. Resto aturada, mirant-la com s'apropa directament cap a mi. S'atura a tocar de les sabates, alça el cap. Cuac-cuac. Jo, flipo i somric. Cuac-cuac. I em volta tot aturant-se altra vegada davant meu. Cuac-cuac. Li faig una foto. Ella es posa al meu darrera. Amb un somriure, començo a caminar altra vegada. Sento un cuac-cuac rera meu i veig que em segueix, caminant. Vaig fent fotos i cada vegada que m'aturo la tinc parada als peus, mirant-me. Li dic que se'n vaig a l'aigua, que marxi, que no em pot pas seguir a mi. Em fa cas omís. Aquesta loca és capaç de seguir-me fora el parc o què?, penso. Uns passos més i deixa de seguir-me al veure un gos aturat al costat de l'amo.
Arribo al meu banc, però hi fa massa calor i me'n torno a l'atra costat. Amb aquestes, la veig que ve, amb un seguit de cuac-cuacs que sonen com ofesos. Ja hi som! Però no, s'adona que la dona que hi va sovint a portar-los menjar no sóc jo, sinó l'àvia que hi ha a l'altra banda, que reparteix pinso i barres de pa seques.

.

rêve ...

EL SOMNI Henri Rousseau 1910

Feia molt temps que passava les nits desvetllada. Dormia com a molt un parell d'horetes seguides i en passava 3 desperta. Per ella era una pèrdua de temps passar-les donant voltes al llit tot esperant Morfeu. Aquest, com la majoria dels homes que havia tingut fins aleshores, es presentava quan li semblava i havia decidit que ja no n'esperaria cap més, per més que fos una divinitat.
Va començar a aprofitar l'insomni per llegir, fins que se li van acabar els llibres. Després es va dedicar a l'escriptura, però se li van acabar les paraules. Fins que un dia, tot endreçant, es va trobat una flauta que ja tenia oblidada. Podria tocar-la suaument fins que s'acabessin les notes. Però les notes semblava que mai s'haguéssin d'acabar, les melodies surgien com per art de màgia. No hi havia cap nit que es repetissin.
Amb el temps, poc tot sigui dit, es va crear una estranya simbiosi entre ella, la flauta, la música i els somnis. Tocava amb els ulls tancats i es trobava enmig dels somnis dels veïns, dels coneguts, dels amics. No sabia què fer, li semblava que violava la seva intimitat, però per ella, que mai havia recordat un somni, que mai havia dormit prou com per poder somiar, allò era una delícia. Malgrat tot, va endreçar la flauta.
Va decidir continuar quan, un dia en un dinar amb les amistats, aquestes van comentar que feia un mes, el mateix temps que ella no tocava la flauta, que patien uns malsons terribles, després d'haver passat una temporada vivint uns somnis realment exquisits i relaxants.


Relats conjunts.

estació ...

Un got de plàstic
gira sobre ell mateix
a cops de vent.

.

festeig ...

He assistit a dos balls nupcials i a un cas d'assetjament sexual escandalós.
El primer ball ha sigut d'una parella de collverds. El mascle ballava movent el cap amunt i avall davant la femella, aquesta li ha correspost i se n'han anat tots dos, potser buscant més intimitat. L'altre ha sigut d'una parella de coloms. Ell estarrufava el plomatge del pit i el coll intentant seduïr una coloma, que ha fugit ales ajudeu-me.
Fa estona que una femella collverd ha hagut de deixar els pollets amagats en un racó del canal. Fa estona que un mascle, ara dos, ara tres... fins a cinc, l'estant perseguint pel parc. En fuig com pot, doncs no deu gosar marxar volant per por de deixar les cries. No puc evitar somriure, pensant que sembla talment un fragment d'una pel·lícula de Chaplin, alhora que la femella em fa un xic de pena.

Mentre a la natura els mascles intenten impressionar a les femelles a base de cants, balls i exhibicions vàries, en el món homínid contemplo com són les femelles les que volen cridar l'atenció. Potser tota aquesta colla d'adolescents que hi ha avui al parc, hauria d'aturar-se a mirar com funcionen les coses a la natura i prendre'n exemple.

.