tarda ...

Tres amigues que no passen un bon moment. Dues que mica en mica es van esfondrant. Una que per orgull o perquè ja està farta de tot plegat, de sentir-se com se sent, de la tristesa en fa ràbia i es rebel·la. No les acaba d'entendre i les entén massa bé. S té problemes amb sa germana, un tema complicat al qual per més voltes que hi faci no en té la solució, per desgràcia aquesta es troba en mans dels altres. M que voldria que en quatre dies la seva vida fos com l'ha somiada els últims mesos des que va conéixer en V. N que no sap exactament què li passa i que no en fa gaire cas de lo seu, demà serà un altre dia, diu.
N renya a M. Li diu que les coses no funcionen com una vol, que la vida no té cap sentit tret del que ella li vulgui donar; que assolir objectius requereix temps i paciència, que les coses s'han de fer mica en mica i que voler-ho arreglar tot de cop no funciona. M diu que voldria que fos tot de color rosa. N bufa i arrufa el nas.
-No ho serà mai de color rosa M, pensa en el que li diries a la teva millor amiga en una situació així i després t'ho dius a tu mateixa, els consells que li dónes a en V, aplica-te'ls.
-És fàcil de dir, tu estàs bé i...
-Uf... a veure, no estic malament, tampoc per tirar cohets. Ahir quan pujava de Girona quasi em vaig quedar sense veu dels crits que feia dins el cotxe.
-Veus? tu també tens moments dolents...
-I tant que sí, com tothom. Però després de cridar, vaig dir-me que demà serà un altre dia. I qui dia passa any empeny. No vull pas dir que no puguis tenir mals dies, tot el contrari, van bé per així poder agafar embranzida i pujar cap amunt.
S no diu res. Fa molta estona que no diu res. N se la mira preocupada i cada vegada més trista per no poder-la ajudar.
-Saps què passa, que S i jo (M) somiem i volem i volem enlaire i a l'hora d'aterrar ens fotem una santíssima òstia.
-Doncs jo volo sempre amb un peu a terra (N).
Totes dues es miren a N amb uns ulls que a ella li fan mal. No vol ser dura, no vol fotre canya, però es desespera veient-les enfonsades i no sap fer-ho de cap altra manera. Pensa en el llibre que té a casa, a punt d'acabar, el tercer de la setmana. Voldria ser asseguda al llit, amb el seu gat al costat, llegint. Lluny de tot i de tothom. Evadir-se de nou. Però es queda. M li retreu que els consells que li està donant ella no se'ls aplica. N s'acaba de desesperar.
-Abans no que no ho feia. Fa quatre anys que sí que ho faig. Als 30 vaig tenir la pitjor crisi que he tingut mai i ja saps que no va ser pels anys. Llavors en vaig aprendre, en vaig haver d'aprendre. Pensava què li diria a algú que m'estimés molt en la meva situació i m'ho repetia fins la sacietat.
Es queden força sorpreses, sabien que ho havia passat malament, però no pas tant. N sempre ha tingut el defecte de quedar-se massa coses només per ella. Avui s'ho torna a quedar tot a dins. Vol treure ferro a l'assumpte.
-Nenes, que jo venia a riure i punyeta... m'estic deprimint.
Se la miren amb un interrogant als ulls. No els ha agradat que treiés la ironia en aquell precís moment.
-A veure, que ja m'agrada que tinguem aquestes converses, que ho compartim, de la mateixa manera que m'agrada quan compartim les alegries.
S parla per primera vegada en molta estona, amb un to de retret.
-Osti, ja ho fem també de riure i molt.
-I tant que sí, no vull pas que m'entengueu malament. Només és que no m'agrada veure-us així.
I arriben les seves parelles i la conversa continua, més o menys. P, V i N intenten fer broma i riure, i ho aconsegueixen mínimament. Arriba més gent i tot sembla que s'arregla una mica, si més no de cares enfora. M està enfrascada en una conversa sobre música i anar a cantar no sé on. S comença a tenir feina a la cuina per fer els sopars. N pensa que el millor que pot fer és anar-se'n. Es posa la jaqueta i va cap a la cuina per despedir-se de S. La porta s'obre de cop i es troben cara a cara. N transmet duresa i tristesa amb la mirada, ho nota. S es sorpèn i mig s'espanta. N l'abraça ben fort i li diu que espera que tot s'arregli. S diu que hi haurà un daltabaix per culpa seva. N la torna a abraçar.
-Ah no. Pensa una cosa i tingues-la ben clara, la culpa no és teva.
Li omple la galta de petons i després es despedeix de tots amb petons.
Arriba a casa arrossegant els peus. Puja a l'habitació i comença a llegir i llegir. Quan recorda que no ha sopat es prepara un entrepà petit i torna al llit a llegir fins que se li acaba el llibre. No dorm bé. Es desperta sovint. Però demà sempre serà un altre dia.

.