apunts [18] ...

A vegades em pregunto de qui és la 'culpa' de que estigui en la situació en què estic. Quanta part és pròpia i quanta del destí. Existeix el destí?

Sóc tantes persones diferents depenent de la situació que ja no sé si sé qui sóc.

Dotze nius d'oreneta sota una cornisa granate.

A Anglès se m'acaba la bateria del reproductor d'mp3. Poso la ràdio del mòbil. Catalunya ràdio, hi ha coses implantades quasi a través del cordó umbilical que no es canvien i no saps perquè. Han de ser com són i ja està.

El Suplement.

-Ets aficionada als jocs de taula o tens bona memòria?

-Alguna vegada.

El flipament.

Desconnecto de tot i faig la resta del viatge en silenci. Blaus i verds. Aviat seran blaus i ocres i vermells i marrons i ...

Arribo a casa.

Avui estic mono-temàtica, quantes vegades l'hauré posada aquesta?

un no sé què ...

Hi ha un no sé què més que agradable en el fet de despertar-te per culpa d'un soroll fort i ser conscient, al segon, de que els llamps il·luminen l'habitació, que plou a bots i barrals i que tens ganes de sortir al balcó a gaudir de l'espectacle, però la son i la complaença no et permeten moure un sol múscul. Et remous el mínim possible, t'emboliques encara més amb la vànova i somrius. Tornar-se a dormir i despertar-se de nou amb un tro et fa agrair, amb el pensament, els cicles de la natura.

'Beneïda sigui la tardor', penses i t'adorms de nou, plàcidament.

migració ...

S'acaba el dia,

aprofiten la llum

les orenetes.

pre-estrena ...

M'avanço un dia o dos... però no me'n puc estar després d'esperar-la tant.

L'estiu queda enrera...

i arriba la tardor...

La llum, les fulles

cerca dins la tardor

la papallona.

Komorebi o

ukete araware

aki no chô.

Kawaguchi Teiichi

musicoteràpia ...

Potser no és el millor quan es té migranya, però sí per eixamplar l'ànima.

all is loneliness ...

S'han acabat les vacances d'estiu i a terra ja no hi ha flors. Els teis ara no estan mai sols, durant el dia els acompanyen els sons dels infants i, quan la tarda tomba cap a vespre, els estornells es fan seves les branques i s'amaguen entre les fulles per passar la nit.

Acabo de sortir del llit només per escriure això: voldria ser un tei de pati d'escola.

meet me in the morning ...

ni pic ni ocells ...

Hauria de ser al Pirineu i sóc asseguda al sofà de casa, al poble. M'he adormit. Bé, més que adormir-me diria que ahir em vaig equivocar a l'hora de posar l'hora, valgui la redundància, a l'alarma del mòbil i enlloc de posar les cinc a saber què vaig fer. Quan ha sonat a dos quarts de sis no sabia què passava. L'he agafat i he vist que m'estava trucant el nen, no he sigut capaç de saber com respondre a la trucada. Enmig de boires morfeunianes he pogut trucar-lo jo a ell després de processar tota la informació:

M'haviad'aixecaralescincsóndosquartsdesist'hatrucatelnenetdeuestaresperant!!!

M'he vist incapaç d'aixecar-me, preparar-me l'esmorzar per endur-me, menjar alguna cosa, omplir la cantimplora, vestir-me, calçar-me, prendre'm un cafè, agafar les càmeres, comprovar que porto les bateries de recanvi... en menys de cinc minuts.

-T'has adormit?

-eeee... ostres, no he apuntat bé l'alarma... eee a quina hora havíem quedat?

-fa cinc minuts (i el sento trastejar per casa seva, segurament posant les coses al cotxe)

-eeeeeeee... ostres!

-així què? véns?

-ummmmmm... no, no sóc capaç d'estar a punt. Ja em sap greu.

-no passa res.

-que vagi molt bé

-fins després!

Diria que la conversa ha sigut així, no en puc donar fe, hi era però no hi era ben gota. L'ull esquerre m'estava demanant a crits dormir més hores i tot i que n'hi he donat cinc més (això és un escàndol dels grossos, he dormit 11 hores més o menys) encara es queixa una mica.

aquest post té un aire a 'mi querido diario...' que fot mitja angúnia.

la vida és un mar ...

Posem-hi que la vida és un mar. Un mar immens i esvalotat. Algunes estones però se'ns mostra calmat i fins i tot ens sembla petit i amable. No ens enganyem, les corrents subterrànies són un fet i per més que la superfície sembli llisa com el vidre millor polit les profunditats amaguen solcs i trampes.

Algú ha vist mai el mar quiet? és un moviment constant. Corrents, marees, onades...

M'estic embolicant de mala manera, em falten paraules, metàfores, saber-ne.

Tot plegat per dir que els amics són les illes que eviten que els nàufrags ens afoguem.

nit de llampecs ...

plou i fa sol ...

Després d'un dia ploraner n'ha vingut un de guerrer. Molt millor, on vas a parar!

Aquest migdia m'he ben passejat sota una pluja lleugera i sota el sol.

Primer una cosa i després l'altra. Si hagués sigut tot plegat m'hauria hagut de pentinar i em sembla que fa dos mesos que no ho faig... o més.

PLOU I FA SOL _ Miquel Martí i Pol

Plou i fa sol, les bruixes es pentinen,

al cel triomfa l'arc de Sant Martí,

el món fa la rialla entre boirines

i el verd és més lluent i el groc més fi.

Plou i fa sol!, una alegria nova

xiscla i s'ensenyoreix del pensament,

i el poble vell, estès tal com la roba,

comença a retrobar-se lentament.

Plou i fa sol, cor meu, pla ho endevines,

plou i fa sol, i riu clar l'horitzó,

plou i fa sol, les bruixes es pentinen...

I el vent manyac s'emporta la cançó

Ara mateix estic terriblement contenta.

Muntanya russa mode [on]

cansada ...

Dilluns, migdia-tarda...

i em sento terriblement cansada.

Putes hormones, n'hi ha un tip...

avui només ploraria.

secret ...

Tinc un secret... oh!

dia #20 ...

-Ripollès. 9:13 am.

Tenim els dos cistells plens (el meu no gaire) dins el cotxe. El nen guaita ocells, jo guaito el paisatge i algun ocell. De tant en tant creuem una frase. La resta de temps el silenci l'omplen les esquetlles i els mugits de les vaques, les cigarres, les converses dels ocells...

Fa sol i més enllà la vall resta amagada sota un mar de boira.

-Ripollès. 10:00 am.

Uns quilòmetres més enllà.

Hi ha cotxes, aquí sempre n'hi ha. Les vaques jauen i prenen paciència amb les mosques. Baixem del cotxe amb la intenció de mirar si trobem algun altre bolet. Abans però, mirem enlaire per si veiem algun bitxo migrant i comença el festival. Bolets? hem vingut a buscar bolets? i ara!

Ens passem més de tres hores mirat enlaire i veient com els aligots vespers s'enlairen fent cercles fins a trobar una tèrmica i poder seguir el corrent d'aire en direcció sud. En comptem 208, en grups de dos fins a 40 i amb algun que vola en solitari.

Els voltors ressegueixen tot l'horitzó sense batre les ales en cap moment. Passen i tornen a passar aprofitant els corrents d'aire.

Veiem milans negres, falciots i orenetes. Pinsans comuns i borroners. L'àguila marcenca, una calçada. Cotolius, mallerengues, mosquiters, escorxadors, còlit gris, pit-roigs. Esparvers, cornelles, aligots comuns, xoriguers...

Dos moments.

#1

-Allà, -senyalo amb el dit cap a la dreta- dos a sota el núvol. Què són?

-Pernis.

El nen els segueix amb els prismàtics. Jo miro cap un altre costat si en veig més.

-Neus...

-Mana

-Mira enlaire, aquí a sobre.

I em trobo amb 10 pernis sobrevolant-nos, amb una coreografia perfectament sincronitzada es van enfilant mica en mica dibuixant el símbol de l'infinit. Al cap de poc un milà negre s'afegeix al grup. Quan són prou enlaire i troben una bona tèrmica posen la directa i allò que eren unes aus meravelloses a les que quasi podies comptar les plomes de les ales passen a ser uns punts indefinits cada vegada més allunyats fins que desapareixen.

#2

El nen es passa el matí demanant un grup de cigonyes i que dins el grup n'hi hagi una de negra.

Quan estem a punt de marxar em diu que un moment, que s'apropa un altre grup i comença a comptar:

-Un, dos, tres... són pernis i hi ha dues cigonyes negres.

-Au va. Tira milles nen.

-Que sí, que és veritat.

-Va...

I quan li veig la cara m'ho crec.

Al final passen les dues cigonyes negres soles, elegantíssimes, precioses, ràpides.

No sóc capaç de reproduir els sons i exclamacions de sorpresa, admiració, goig, satisfacció... que vam deixar anar.

Vam marxar contents però amb certa recança. Quants ocells, i quins, passaran mentre no hi som?

dia #19 ...

Començo el dia pensant en el que vaig llegir abans d'anar a dormir.

Una miliciana republicana i el seu diari. 5 companyes infermeres, entre elles la del diari, violades i assassinades a Mallorca.

Vull tenir la capacitat de viatjar en el temps.

Voldria fer-me historiadora, investigadora.

M'agradaria poder-li donar informació a en Jaqme.

Coneixeu algun descendent d'algú de Sabadell que embarqués cap a Mallorca per lluitar al costat de la República?

Ahir també llegia com a Lugo els habitants d'un poble amenaçaven als qui tenien permís per a buscar una fossa. Volien frustrar l'exhumació dels cossos d'unes persones assassinades i enterrades a pilons. Creuen que els seus familiars no tenen cap dret a enterrar-los dignament.

Hi ha jutges que incompleixen el seu deure i no es presenten quan se'ls reclama un cop trobades les restes humanes.

No parlem de trossos de ceràmica. Ni de restes humanes d'una raça que ja no existeix i que fa milenis que es va extingir. Parlem d'assassinats. Tan se val el color de la jaqueta de la persona morta. Però si resulta que és roja sí que importa. Molt. Fins i tot m'atreviria a dir que massa. Els vestits de roig no tenen drets humans. No els van tenir en el moment de la seva mort, tampoc en tenen ara.

He llegit com algunes persones acusen als que recuperen els cossos dels morts, de posar els ossos ells mateixos abans d'anar a fer forats a terra.

En quin país vivim?

Quina societat és aquesta que menysprea fins a límits insospitables la vida?

Com pot ser que pensem que vivim en una democràcia?

Qui es creu realment que vivim en llibertat?

Podem ser lliures si quan demanem que desenterrin al nostre pare o avi o mare o cosí o marit o germà o muller... d'una cuneta per poder-lo portar al cementiri ens trobem com a resposta un no rotund?

Podem ser lliures quan el testimoni que diu on és la fossa s'ha de fer enrere perquè ha rebut amenaces?

Podem ser lliures quan els documents de les persones assassinades van criant pols perquè ningú té temps d'ordenar-los, mimar-los, cuidar-los, retornar-los, classificar-los...

Com podem trobar la gent que hem perdut?

Avui he estat tot el dia donant voltes a això.

A casa vam tenir sort, l'avi va arreplegar el tifus quan creuava la frontera amb França per fugir cap a Mèxic. El van portar a l'hospital militar i un cop recuperat, quan tothom es pensava que es moriria, li va tocar fer treballs forçats després de passar per Argelès..

Va poder tornar a casa. Les fotos d'aquella època mostren un rostre demacrat, cadavèric.

Fins fa molt poc no volia parlar de res del que va veure i viure. Farà 94 anys aquest novembre.

Jo tinc l'avi a casa. N'hi ha que encara el tenen enterrat al mig del bosc o en una cuneta.

Asociación para la recuperación de la memoria histórica

dia #18 ...

Avui ha sigut un dia complicat. D'un malestar continu i amb poques possibilitats de fer res. No he pogut llegir, no he pogut posar-me a l'ordinador a fer coses, no he pogut moure'm si no era amb suavitat, no he pogut fer ganxet gaire estona. Encara ara estar-me davant la pantalla em mareja. Ha sigut un dia feixuc, calorós, aixafador, de mal portar. I finalment ha començat a bufar vent de Ponent i ha semblat que em començava a trobar millor. El Ponent no m'agrada, però aquesta vegada l'agraeixo. Sóc un baròmetre humà.

Escric aquest post asseguda a terra al terrat mirant (quan no escric) les estrelles. Estic intentant fer una foto però no me n'acabo de sortir. Tinc tota la nit per anar-ho provant, que vol dir que m'hi estaré fins que me'n cansi. Les que porto fetes fins ara són totes per llençar, però vaja, s'hi està bé aquí. A més m'acaba d'arribar una foto molt guapa de Huelva dels meus amors madrilenys, just avui que els he escrit unes postals fetes amb fotos meves. Algú en diria telepatia d'això.

Em sembla que ara he ensopegat un bon enquadrament per la foto. Just quan el cel s'està tapant i és que durant aquestes vacances no he tingut gaire sort amb les estrelles.

Aquesta és la quarta nit de lluna. Avui l'he vista abans d'anar a dormir. Les altres vegades l'he espiada a la nit, en hores petites, quan m'aixecava per no poder dormir o simplement per fer un pipí. M'agrada veure que la nit és clara i descobrir la lluna just a l'escletxa que hi ha entre la persiana mig enrotllada i el marc de la porta.

Quatre vegades que he vist la lluna i he pensat: això és un post.

Acabo de veure l'última foto. El terrat de casa no és un bon lloc per fer segons quin tipus de fotos, massa contaminació lumínica. El vent tampoc m'hi ha ajudat gaire. Demà potser la poso, avui ja és massa tard.

dia #17 ...

dia #16 ...

Al matí ens ha visitat la Jana, la nena de la memòria prodigiosa, alta i guapa com ella sola.

A la tarda he anat a visitar a la S i a l'Arnau, el nen més preciós del poble i part de l'estranger. Un nen d'un any i mig que no calla mai.

Amb privilegis com aquests trobar-se malament és una anècdota absurda.

dia #15 ...

Hi ha una duna, sobre la duna una cadira, sobre la cadira una dona. La dona observa la platja amb uns prismàtics.

Hi ha una Ester i un Arnau, d'uns 4 i 6 anys respectivament, no penso pas que m'erri de gaire. Són germans. Juguen i riuen. Els avis els vigilen somrients. Quan l'avi s'adona que la parella que tenen davant està dormint, crida a l'Ester i li diu alguna cosa fluixet. A partir d'aquest moment, l'Ester passa i traspassa sense aixecar la veu per res i procurant passar el més desapercebuda possible mentre mira la parella de reüll, preocupada per si els molesta.

Hi ha un Nathan (foto) i la seva mare. El pare, que hi és però no hi és, totalment abstret al que l'envolta llegeix una novel·la. La mare es passa més d'una hora jugant amb el nen, fent castells, tirant petxines a l'aigua, animant-lo amb paraules, que no entenc, plenes d'alegria. A la cara, en Nathan, hi porta pintures de guerra fetes amb protector solar. Té els ulls del color del cel i del color del mar. Els cabells són del color del sol.

Hi ha un mar amb fils gruixuts de plata i un cel amb cabdells blancs esfilagarsats.

El vent és un element intrínsec a la platja de Sant Pere Pescador, com el Mugró retallat a l'horitzó, pràcticament sempre darrera un vel de calitja sedosa.

dia #14 ...

L'arnau ja diu frases senceres.

'mama bucà pitota mèda'

M'ha demanat patates (estrellitas) molt educadament.

'etelles tipau'

Ha xerrat molt, ha dit moltes paraules i molt ben dites. Però he tingut tanta feina a bavejar, feia tant de temps que no el veia i l'última vegada no estava gaire fi, que no he sigut capaç de collir-ne ni la meitat.

Avui l'Arnau estava molt content.

dia #13 ...

Don Andrés Iniesta i Luján està més murènu que jo.

4-0

dia #12 ...

migranya

Girona

dia #11 ...

hi ha dies que s'han de deixar passar

Efecte dominó - u_mä

dia #10 ...

i m'he passat la major part del dia garlant pels descosits

dia #9 ...

Feia tres setmanes i dos dies que no ens vèiem. M'ha agafat de la mà i m'ha portat fins l'escala. A Xàio. Amb la o oberta. I ha començat a pujar les escales de quatre grapes tota sola. Jo al darrera, ben a prop, per vigilar-la. Un cop a dalt m'ha ensenyat el cavalls que jo, per saber-los-hi, ja no els veig tot i veure'ls desenes de vegades al dia. Hem arribat a la meva habitació. En Pèsol estava allargant mandrosament una becaina de sis hores. Se l'ha mirat. Xàio. Amb la o oberta. I m'ha assenyalat l'armari on hi guardo un gosset petit de vellut. Li vaig deixar per jugar fa tres setmanes i dos dies.

Aquesta nena té massa memòria, he dit. La seva iaia hi ha estat d'acord.

Al fora, sota la sarment, hem començat a fer bombolles, a la Jana li agraden molt. He pensat que podria aprofitar l'avinentesa per intentar caçar alguna bombolla, em feia gràcia atrapar tots els colors que s'hi dibuixen. Quan la Jana m'ha vist aparèixer amb la càmera s'ha quedat quieta, s'ha assegut ràpidament a l'últim escaló i ha mirat l'objectiu somrient. A punt per la foto.

Mentre intentava atrapar bombolles, preguntava per en Xàio i venia corrents a mirar-se a la pantalla de la càmera. A Nena. I també controlava els moviments de l'oque (oncle) i els del pí (padrí).

dia #8 ...

matí garrotxí

tarda empordanesa

se m'escolen les paraules talment com la sorra fina de la platja se m'escapa dels dits...

dia #7 ...

dia musical

dia #6 ...

un dia de tardor enmig de l'agost

dia #5 ...

cert, clar i breu: com més va més m'assemblo al meu gat.

dia #4 ...

dia #3 ...

... que s'acaba llegint una novel·la de la mare asseguda al balancí de la mare i escoltant l'òpera preferida de la mare... i meva.

... amb el gat a la falda ...

dia #2 ...

aquí les veureu més grans...

dia #1 ...

Es comença el dia passejant mentre la Mediterrània et mulla els peus amb un vaivé cadenciós.

S'acaba la tarda tornant de comprar sota el paraigües mentre la pluja et mulla els peus al ritme del vent.

S'acaba el dia gronxant-se en el balancí de la mare amb el gat a la falda ronronejant.

2mils ...

Vallter (2000m) - Portella de Mantet (2400m) - Pic de la Dona (2704m) - Puig d'Ombriaga (2634m) - Coll de la Geganta (2611m) - Vallter (2000m)

El primer itinerari era Vallter - Portella de Mantet - Pic de la Dona - Puig d'Ombriaga - Coll de la Geganta - Bassibers (2845m) - Bastiments - Coll de la Marrana - Ull de Ter - Vallter.

Quan érem al Pic de la Dona he sapigut que no podria fer-ho tot i he mig quedat amb la meva germana gran d'esperar-los a Bastiments mentre ells feien Bassibers. Tot plegat tardaria el mateix jo fent mig trajecte que ells tot, n'estava convençuda. Però quan hem arribat al Coll de la Geganta m'he vist incapaç de pujar a Bastiments. Massa dies sense caminar, un matí amb una pobra mentalització i la ignorància de com em reaccionaria l'esquena i el genoll esquerre baixant m'han fet desistir. Hem quedat que ells farien Bassibers i Bastiments i que baixarien per la Geganta.

He començat a baixar i quan m'he aturat per retratar unes flors els he vist que també venien. No els feia gràcia deixar-me sola, m'han dit. Vés-ho a entendre. Hem ben esmorzat, hem pres el solet una estona mentre la fèiem petar i hem anat baixant.

El meu genoll esquerre s'ha queixat a més de mitja baixada, quan s'ha tornat més dura i ja quasi entràvem a la pista d'esquí. Serà qüestió d'aprofitar les vacances per caminar cada dia i posar-lo a to mica en mica. Això si puc anar-hi és clar...

Pujant a Mantet tararejava mentalment aquesta cançó...

it's the magical mystery kind ...

*Em descuidava el recompte!

Uns cinquanta voltors, un estol d'un centenar de gralles del bec vermell, cotxes fumades, pinsans, un sit negre, còlits grisos, una merla de pit blanc, un xoriguer.

Una altre dia al Pirineu sense veure el Trencalòs.

demà ...

Pirineus

Sara ...

Nit de dissabte. Sopar a la fresca, havíem de ser 5 i acabem siguent 9. Davant meu s'hi asseu la parella d'en S. Cabells negres com la nit estirats com filferros rebels, s'endevinen arrissats i encara més rebels si se'ls deixés estar al seu aire i amb naturalitat. Els seus ulls grans i curiosos, també foscos, brillen sota les pestanyes llargues i semblen estar fent una pregunta eterna. És una noieta menuda i decidida de 20 anys (a mig sopar m'ho va dir). Li pregunto pel seu nom, doncs ningú ens ha presentat.

-Sara.

-Oh! un nom preciós... m'has fet venir al cap una cançó que m'agrada molt i es diu Sarah.

L'E, prenyada de nou mesos i a punt de parir, ens està escoltant i es posa a cantar una cançó que jo desconec. Quasi ni l'escolto i la tallo.

-No, no, estava pensant en la de Bob Dylan...

I sense adonar-me'n em poso a cantar-ne el poc que en sé i tararejo la melodia fins que, avergonyida, paro bruscament fent un gest amb la mà com volent esborrar els sons que he deixat anar.

La Sara em somriu. Jo també ho faig acompanyant el somriure amb una ganyota.

No sé exactament perquè però tinc la necessitat de parlar amb la Sara, l'envolta una mena d'aire de desemparada que em desperta tendresa. Em fa gràcia veure com gaudeix posant salsa picant, de les patates braves, a tot el que té intenció de menjar, amb un gest de 'em ve de gust fer-ho així i per més que hi poseu pegues així ho penso fer'. M'agrada. Quan els que la coneixen li comencen a dir que la salsa li passarà factura, que està boja de posar-ne tanta a tot arreu, ella s'encongeix d'espatlles i diu:

-A mi m'agrada.

La seva pell és quasi tan fosca com els seus ulls i els cabells. Una pell fina i bonica que contrasta escandalosament amb la meva, clara i pigallada.

Quan li pregunto d'on és em diu que de Mataró. Ella sap que no li pregunto per això, doncs tot i que parla un català preciós es nota que no és nascuda a Catalunya. No és que m'importi, només que m'agrada saber d'on ve la gent i que em parli del seu país. Com que veig que no vol parlar-ne no dic res, suposant que es deu haver trobat amb més d'un i de dos i de tres rebuigs quan ha dit d'on venia. Ha de ser molt dur que et facin avergonyir dels teus orígens una colla d'ignorants estúpids.

El sopar segueix el seu curs entre converses sobre pets, riures, records, esperances... I gradualment ens n'anem tots a dormir.

L'endemà li pregunto a la meva cunyada d'on és la Sara, d'on ve.

-És marroquina.

Quan la torni a veure parlarem de Marroc, segur.

diumenge ...

Un passeig light pels peus del Balandrau. Vam quedar abrigats, literalment, de mosquits.

Sensació de retrobament. Verds, blaus, flors, vaques, papallones buscant recer del vent, marmotes xafarderes i espantadisses, aire fred i aigua corrent alegrement.

Voltors, aligots, còlits, una parella de verderoles, un xoriguer, mitja lluna.

Esmorzar asseguts en un banc a més de mil metres.

Mercat dominical, fira d'artesania a Camprodon i la sensació de tornar a casa sempre que visito aquestes contrades.

espirals ...

a vegades tens la sensació de que tot el que fas és donar voltes allà mateix, però no, quan t'hi fixes prou bé, t'adones de que vas avançant inexorablement... potser tan lentament que costa percebre el moviment, però sempre avances...

o recules.

la Jana i jo ...

... hem passejat per la plaça del poble totes dues, avui n'és la festa major.

Ens hem trobat mirades encuriosides, d'altres de sorpresa i unes quantes plenes d'incredulitat.

En S, amb qui ens coneixem de tota la vida, ha sigut qui ha anat de dret al gra.

-És teva?

-No.

-Ben fet, em diu mentre sosté al seu segon fill d'encara no un any a coll.

Sóc l'única nenadelaclasse que no ha parit. Totes les altres m'han mirat passejar la Jana amb una cara que passo d'analitzar i intentar definir.

Amb gran diferència jo era qui passejava amb la criatura més preciosa i llesta.

Només comparable amb la que passejava en Pere: l'Arnau.

En Pèsol ara és en Xoio.

La foto l'ha feta la tieta Ia.

potser plourà ...

La vida, canvia mai?

O ella espera que canviem nosaltres?

I si resulta que és una espera mútua i absurda, la vida vindria a ser una gran sala d'espera?

Però clar... què coi esperem?

A vegades oblido que visc sola i quan entro a casa espero un 'hola' o un 'miau'.

O un hola miolat.

O un ronroneig.

O un hola ronronejat.

Fotre.

(amb aquesta paraula arribo fins a Alacant)

No entenc com pot ser que ronroneig no sigui correcte.

No és el mateix ronronejar que roncar, no fotem.

i ...

... què passaria si ens enamoréssim de la idea d'estar enamorats?

i no ...

En una setmana m'han preguntat dues vegades el mateix: 'estàs enamorada?'

La resposta, evidentment ha sigut la mateixa: 'no'.

La primera persona m'ho va preguntar perquè volia presentar-me "un amic meu molt maco, però molt, è? que està fet pols perquè l'ha deixat la nòvia" ... no sé si cal explicar què li vaig respondre.

La segona persona m'ho va preguntar a rel d'un comentari que vaig fer, que la va deixar fora de joc. Tants anys que fa que em coneix i encara la sorprenc quan surto amb algun estirabot estrany.

Fa dies que em ronda pel cap la idea de tallar-me els cabells arran.

L'error ha sigut mirar fotos de fa tres anys, enyorar aquella comoditat i maleir la calor que fa que no em senti gens còmode amb mi mateixa.

De fet la calor poca cosa hi té a veure, em sembla.

Quan parlo de les meves amistats m'emociono tant que la gent hi sol veure coses que no hi ha.

Sovint es confon l'amor fraternal amb l'amor eròtic.

Quan em van preguntar si estava enamorada i vaig dir que no, mentia.

M'enamoro sovint, possiblement cada dia, però no pas de la manera com s'entén, generalment, l'enamorament.

M'enamoro d'una idea, d'una llum, d'un color, d'un somriure que no veuré mai més, d'un pensament fugisser, del vol d'un falciot...

Enamorarse y no

Cuando uno se enamora las cuadrillas

del tiempo hacen escala en el olvido

la desdicha se llena de milagros

el miedo se convierte en osadía

y la muerte no sale de su cueva

enamorarse es un presagio gratis

una ventana abierta al árbol nuevo

una proeza de los sentimientos

una bonanza casi insoportable

y un ejercicio contra el infortunio

por el contrario desenamorarse

es ver el cuerpo como es y no

como la otra mirada lo inventaba

es regresar más pobre al viejo enigma

y dar con la tristeza en el espejo.

Mario Bendetti

regals ...

Avui m'han regalat companyia a l'hora de dinar. Una pashmina turca. Un llibre de Milton Hatoum, Orfes d'Eldorado. Un llibret de João Cabral de Melo Neto, Els tres malvolguts. Mirades còmplices i somriures sincers. Bromes i rialles. Confiança i amistat.

Ja m'he llegit Els tres malvolguts. És estrany i deliciós alhora. Deu pàgines plenes de poesia surrealista.

"En João estimava la Teresa que estimava en Raimundo que estimava la Maria que estimava en Joaquim que estimava la Lili..."

Carlos Drummond de Andrade

Joaquim

una abraçada i un somriure ...

Aquest matí, a la feina ha vingut la P, comptable, a tancar el trimestre. Feia temps que no ens vèiem doncs va ser mare al gener i durant tres trimestres ha vingut una substituta. La casualitat va voler que ens trobéssim un dissabte de maig, durant el Temps de Flors, en un restaurant italià, quan jo sortia del lavabo i ella hi entrava. Aquell dia vaig conèixer en Gerard, el seu fill.

Avui, com sempre que ens veiem, ens hem fet dos petons. I després de la benvinguda li he donat un regal per en Gerard, un parell de bruses i uns pantalons d'estiu.

L'abraçada que m'ha fet i la cara de felicitat i sorpresa no tenen preu. És maca la P.

Aquest vespre, sortint de la feina fa tot just mitja hora, m'he creuat amb una mare que passejava dues criatures precioses en un cotxet doble, no pas d'aquells que van de costat. M'he quedat mirant les criatures i he somrigut. Quan he tornat a mirar a la que anava al davant, estava amb el cap tombat, estirant-lo per poder-me veure la cara i somrient-me amplament.

Aquest somriure, fet perquè sí, tampoc té preu.

Hi ha dies que costen de passar però que són compensats amb joies més que precioses.

post prescindible ...

Hi ha dies en què saps que no hauries d'escriure mails i ho fas.

Que saps que hauries de deixar passar les hores i anar-hi lliscant tan bé com es pugui i no ho fas.

Que valdria més callar i no posar-te en segons què i no ho fas.

Hi ha dies en què saps que hauries d'haver fet tot el que has fet al revés.

O que no hauries d'haver res de tot el que has fet.

Escatimar abraçades.

Remugar.

Deixar-te enfonsar pel cansament i el dolor físic.

Buscar explicacions on no n'hi ha.

Desesperar-te quan veus que perdem una esperança.

Caminar sense aixecar la vista de terra.

Deixar que la vida laboral influeixi de mala manera a la vida privada que no tens.

I de què serveix exclamar-se? doncs de res.

Els dimarts ja ho tenen això, que sigui 13 només és una puta anècdota.

Demà serà dimecres i també serà terrible.

No vull ni imaginar-me com serà dijous.

Predir el futur amb aquesta claredat i certesa fa mig fàstic.

Estaria més que bé equivocar-se, molt més que bé.

Demà, somriurem. Si ho he fet avui, demà més.

Hi ha dies en què saps que no hauries d'escriure cap post, però ho fas.

Ja em diràs de què serveix saber res.

sobren les paraules ...

'n'estic fins els cullons que cançons que vaig fer fa 30 anys encara siguin vigents... m'honora i m'afalaga, però fins els collons!' _ Lluís Llach

... i ho volem TOT.

tempesta d'estiu ...

Estem esterneiats* al sofà de casa seva. El meu germà, en Panxo i jo.

Mirem el tennis.

En Panxo dorm.

El meu germà va clucant.

Tenim obert, passa aire i sentim els ocells com canten.

La tarda s'enfosqueix i fa estona que se senten trons com una remor de fons que es va apropant i intensificant. I comença a ploure, a llampegar a base de bé.

Un llampec peta tan aprop que el seu tro ens fa tremolar les entranyes, esquerda el cel i una cortina d'aigua ocupa quasi tot l'espai visual.

El vent erràtic dibuixa ones a la pluja.

Mentre m'ho miro a través de la galeria oberta, el vent es gira de cares i la pluja m'abriga de cap a peus.

Tot el que teníem obert ho hem de tancar si no volem que plogui tant a dins com a fora.

Continua llampegant i tronant.

Quan comença a amainar tornem a obrir comportes.

'Ja està, els ocells tornen a cantar, ja ha passat'

L'aire que ens arriba és deliciosament fresc i aromatitzat.

Tot el paisatge ha canviat de color.

____________________________

*ESTERNELLAR (o esterneiar). v. tr.

Estendre, ajaure (Olot, Empordà, Montseny); cast. tender. Passaven la nit on coincidia la son..., s'esternellaven junts entre l'arrelamenta d'un suro, Bertrana Herois 22. En Martinich... probà d'escometre-la, però una bronyida aviada en mal lloch l'esternayà dexant-lo bona estona sens valiment, A. Busquets Punset (Catalana, ix, 274).«Ha donat una ensopegada i ha quedat esterneiat a terra».

Fon.: əsteɾnəјá (Empordà, Pineda).

Etim.: var. de estenallar, art. 2.

Font: Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll

passejant ...

sensació ...

... just like a rolling stone ...

fugida ...

Fujo.

Literalment.

Abandono el pis fins diumenge a la nit.

Mai m'ha agradat estar dins un forn.

Encara que estar a fora és estar-hi a dins.

Paradoxa.

Fujo.

Me'n vaig a buscar la fresca a la Garrotxa.

Diu que no n'hi fa gens.

Però segur que n'hi trobo més que a ciutat.

Sobretot a la nit.

No entenc com hi pot haver gent a qui li agradi l'estiu.

És l'estació més antihigiènica.

Per més que et dutxis.

I ara em dutxaré i després agafaré el bus fins a la Selva.

Hauré de trucar perquè m'enllacin amb la Garrotxa.

La TIESA ens té completament marginats.

Maltractats.

Discriminats.

A la Garrotxa em tornaré a dutxar.

L'estiu, a part de ser antihigiènic és anti-ecològic.

quimeres ...

Necessito llamps i trons i aigua a manta, molta aigua, però no només mentre estigui treballant si pot ser. Que s'hi posi cap allà a 3/4 de 8 del vespre fins passades les 12 de la nit. Ara, que si vol allargar-ho tant per davant com per darrere no hi tinc inconvenient.

M'ofego.

Ja no sé si m'ofega la ciutat, la calor, la feina, les quimeres, les utopies, les esperes...

Aquest cap se setmana provaré de caminar pel bosc altra vegada. Em va dir ahir el metge que no hi hauria d'haver cap problema. La meva ciàtica és la repercussió d'unes cervicals massa sobrecarregades, massa tenses, massa encallades.

Efecte dominó.

La primera cervical porta el nom d'Atles.

La segona es diu Axis.

Necessito vacances, però el que necessito no m'ho puc permetre

Si treballar se suposa que dignifica, fer-ho per un sou decent deu ser la reòstia.

Ho he dit que aquest cap de setmana provaré de caminar?

frisança ...

neguit

m.

inquietud, desfici, frisança, impaciència, desassossec, rabior, basqueig, frisor.

inquietud

f.

intranquil litat, ansietat, frisança, angúnia, basca, impaciència, excitació, alarma*, atribolament, trastorn, recel, ànsia*, desassossec, agitació, nerviosisme.

ansietat

f.

desassossec, impaciència, inquietud, intranquil.litat, ànsia, angoixa, atribolament, alarma*, sotsobra, nerviosisme, estrès.

sembla que plourà...

una pedra a la butxaca...

Avui he tornat a casa amb uns quants tresors.

Hem ben rigut de mi i les meves circumstàncies, hem rigut de tots i entre tots.

M'han dedicat més d'un somriure i hem alimentat complicitats.

Però el tresor més gran de tots és una pedreta que m'ha regalat l'Arnau.

miau ...

cosiu-me orelles de gat al cap si-us-plau...

cosiu-me una cua també al final de la columna vertebral...

cosiu-me bigoti ...

doneu-me hormones gatunes que em creixi el pèl fi i bigarrat!

nena (Jana) ...

teeta

papa, sèèèèn!!

mama

iaia

avi

píí (padrí)

cocós

màu

totes

tetes

a coi

aixa

nem

llà!

qui dia passa ...

... any empeny.

Vet aquí com em sento últimament. Vivint per inèrcia o fent veure que visc (per inèrcia) o pensant-me que visc (per inèrcia).

No tinc ganes de posar-me a pensar en què és el que no va prou bé. De fet, va prou bé. A part de que ja sé què és el que grinyola i perquè ho fa. El posar-hi remei és el que em costa, per la incapacitat que tinc d'escatir per on començar o com fer-ho o com posar-m'hi o com... massa coms, massa què's que ara no surten però hi són, massa preguntes sense resposta, massa dubtes... i torno al 'nàfent' de cada dia.

Fa dies que mentre camino pels carrers de la cuitat i sento fragments d'alguna conversa, n'hi ha que les vaig posant en una llista: 'converses que (segurament) mai no tindré'.

Hi poso el segurament perquè en aquesta vida mai se sap el que pot passar. I així evito possibles discusions posteriors tipus 'oh! i com ho saps que no la tindràs mai aquesta conversa?' 'com en pots estar segura' i tal.

Aquest cap de setmana m'he enamorat de la banda sonora d'una pel·lícula. No puc evitar escoltar-la una i altra vegada. A estones m'alegra, d'altres em deprimeix. No sé quina sensació guanya, no tinc ganes de fer-ne un balanç.

Avui he notat un nus a l'estómac com feia temps que no sentia. Més d'una vegada i més de tres.

Un dels cops era asseguda en un banc d'una plaça esperant per anar a dinar. El cel era preciosament blau i sense cap núvol, bufava una mica de ventet (aire pels empordanesos) i l'ombra que em regalava l'arbre era esclarissada però no pas massa. S'hi estava bé però m'han entrat unes ganes terribles de plorar.

I qui dia passa, any empeny.

I jo, us asseguro que avui també he ben rigut, perquè un nus no m'impedeix fer cap rialla.

comptine d'un autre été ...

S'acaba la primavera...

i arriba l'estiu.

ara, sembla que plou ...

Primer havia de ser Barcelona però no ha pogut ser.

Després havia de ser el Maresme i ara seríem camí del refugi. Però tampoc ha pogut ser.

Vaig decidir canviar refugi per refugi, però no ha sigut tot i podent ser.

Ahir vaig quedar per avui. N'hi ha que no tenen sort i han de treballar els dissabtes i hem dinat plegats. Som tots quatre ben diferents i tot i així ens portem bé. Un llibreter, un poeta, una florista i jo.

Sortint de casa m'he trobat amb el carrers molls, no m'havia adonat de que plovia. Tenia les persianes abaixades perquè no entrés el sol i la calor, quan he espiat aquest matí en feia. He fet el camí sota la pluja i sota el sol. He pensat en l'Assumpta i en Xexu. En la primera pel comentari en el post anterior. En el segon per la reticència que tenim tots dos a estendre el paraigües. Tot i que a mi hi ha vegades que m'agrada molt fer-ho... m'encanta el soroll de la pluja contra la tela i veure'n les gotes a contrallum.

Ara està núvol, l'aire mou les cortines i refresca l'estança.

He tornat a casa sota un petit xirimiri, amb dos cactus preciosos i un llibre de haikus nou, La vida estesa (XLIII Premi de Poesia Joan Teixidor. Haikus en línia 2009). Buk, et tocarà signar-lo un dia d'aquests!!

Ara, sembla que plou. Bé, alguns dirien que plou, jo en dic passar gotes o a tot estirar xirimiri.

Com quan un dia a Olot li vaig dir a una empordanesa que feia vent i em va dir que allò que per nosaltres era vent, pels de l'Empordà era airet, a tot estirar aire.

Quan vaig tastar la Tramuntana vaig saber què volia dir.

microblogging ...

Un dia d'aquests em plantaré...

i que em regui la pluja.

(plagiant-me des del twitter)

i si me n'anés a dormir?

Hauria d'estar dormint. De fet se suposa que una de les pastilles pel tractament contra la ciàtica m'ha de deixar ko en poca estona. I sí, badallo, poc tot sigui dit, i em sento relativament (enganyosament) relaxada, però seria capaç d'estar desperta fins vés a saber quina hora. Doneu-me qualsevol distracció. Ahir va ser el ganxet.

Hauria de dormir i enlloc d'anar-me'n al llit em poso a escriure. Ni que tingués res interessant a dir!

Demà em costarà déu i ajuda sortir del llit, posar-me sota la dutxa i ja no seré capaç ni de pentinar-me decentment. Segur que marxo de casa a més córrer sense temps ni d'esmorzar perquè hauré romancejat tant sota l'aigua que m'hi hauré mig adormit. Em prendré 3 o 4 cafès com avui per tirar i després no podré dormir. Jo, que teòricament i sempre segons la meva metgessa, només puc prendre un cafè al dia. I ni pensaments de canviar cafè per te. Un, del que sigui, i prou. Fa tants mesos que no li faig cas!

Això si és que no em desperto una hora abans de que soni el despertador amb un espant que em faci quedar asseguda al llit de cop. Últimament em passa massa sovint... El que no canviarà seran les presses, el no esmorzar com tocaria i la cafeïna. Potser seré capaç de fer-me unes quantes trenes...

Demà a les onze de la nit em posaré a dormir.

Cada dia, cada nit, m'enganyo pensant el mateix.

fins quan?

principi i final ...

A vegades comences les coses amb un objectiu i a mig fer tot canvia.

I el que havia de ser una cosa n'acabarà siguent una altra...

... quina no se sabrà fins el final.

més ...

Pluja, olor de terra humida i peus molls...

Pluja, Mendelssohn i l'aire que passa entre les cortines...

A vegades costa tan poc conformar-se.

I tot i així... encara vols més.

Gabriel ...

Avui en Gabriel fa 11 anys. He escrit molts posts parlant d'ell. Quan me'ls torno a llegir sempre torno a viure els moments, torno a sentir allò que em va portar a escriure'ls, torno a saber tot el que hi havia i que hi ha que mai he escrit i/o escriuré.

Aquest vespre el trucaré. I quasi que podria escriure abans d'hora com anirà la trucada, però no ho faré. Potser m'enduc una sorpresa i tot va diferent. El que puc assegurar és que només trucant seré allà i que em costarà acabar la trucada perquè no en voldré marxar.

La foto és del dia del 'pelo de chico'. Ens la va fer la Su* i mai li estaré prou agraïda.