Feia tres setmanes i dos dies que no ens vèiem. M'ha agafat de la mà i m'ha portat fins l'escala. A Xàio. Amb la o oberta. I ha començat a pujar les escales de quatre grapes tota sola. Jo al darrera, ben a prop, per vigilar-la. Un cop a dalt m'ha ensenyat el cavalls que jo, per saber-los-hi, ja no els veig tot i veure'ls desenes de vegades al dia. Hem arribat a la meva habitació. En Pèsol estava allargant mandrosament una becaina de sis hores. Se l'ha mirat. Xàio. Amb la o oberta. I m'ha assenyalat l'armari on hi guardo un gosset petit de vellut. Li vaig deixar per jugar fa tres setmanes i dos dies.Aquesta nena té massa memòria, he dit. La seva iaia hi ha estat d'acord.
Al fora, sota la sarment, hem començat a fer bombolles, a la Jana li agraden molt. He pensat que podria aprofitar l'avinentesa per intentar caçar alguna bombolla, em feia gràcia atrapar tots els colors que s'hi dibuixen. Quan la Jana m'ha vist aparèixer amb la càmera s'ha quedat quieta, s'ha assegut ràpidament a l'últim escaló i ha mirat l'objectiu somrient. A punt per la foto.
Mentre intentava atrapar bombolles, preguntava per en Xàio i venia corrents a mirar-se a la pantalla de la càmera. A Nena. I també controlava els moviments de l'oque (oncle) i els del pí (padrí).
Ai, Senyor! Aquesta escena en que es posa ben bonica a punt per la foto és molt tendra!! :-))
ResponEliminaÉs una preciositat aquesta nineta ;-)
La Jana és una estrella, brilla amb una llum com poques fan. La memòria, el saber que li fas fotos, el controlar el seu ambient. Em pregunto a quant temps equivaldria per nosaltres tres setmanes i dos dies. Per ella deu ser una eternitat. Però es recorda de la tieta Elur. Per alguna cosa serà. Fes-li un blog, va. No trigarà a escriure.
ResponEliminaSón molt curioses les imatges. Curioses i maques. Però les imatges que descrius amb paraules són tan tendres... m'ho dius a l'altre post, però no sé jo si una imatge diu més que unes paraules teves. I no serà que les teves fotos no siguin maques...
Pitets a dojo!!!!
ResponEliminaAprofita per fer-li fotos ara que s'asseu i s'hi posa bé. T'ho dic de debò. D'aquí a no gaire, quan et vegi aparèixer amb la càmera, fugirà com si hagués arribat el dimoni. No sé pas què els passa, quan ja tenen 3, 4 anys... Suposo que, d'una banda, els arriba l'edat de la vergonya. I, de l'altra, estan saturats. Els fotografiem tant, oi? És que passen tan de pressa, aquests anys...
ResponEliminaUn petó a les dues!
Fer de tieta és una de les coses més boniques del món. Jo m'ho dediacaria a temps complet... però quina energia que necessites per seguir una nena de 8 anys!
ResponEliminaEls ulls del infants són increïbles.
un bon dia... i una bona cacera!
ResponElimina*Sànset*
quina preciositat!! I la bombolla... és com si hi hagués un minimón allà dins la bombolla, quina passada! :)
ResponEliminaper petar-s'hi de riure Assumpta, només va faltar que es posés bé el vestidet ;-P
ResponEliminaI tant!!!!
La Jana és més llesta que la fam Xexu... i sí, tens tota la raó. No sé quan de temps representa per ella 3 setmanes, només sé que durant tots aquests dies ha rebut molta i molta informació i estímuls i que esperes que no recordi segons què, però no, la paia ho recorda tot i quan dic tot vull dir TOT. Quin perill mareta!
Quan la seva mare donant-li el menjar li fa allò de 'una pel pare' i blablabla, quan se'n deixa algun no menja fins que el diu.
Ains, moltes gràcies maco... el pernil aquest any no serà pota negra que no tinc calers, no hi ha pas problema, no?
una abraçada immensa!
buà! no guanyem per pitets Jordi, ja agafem el llençol directament!!!
ais Isnel, si surt a la mare d'aquí a poc em fotrà la càmera pels morros jejeje
Tinc assumit que sóc 'la pesada de les fotos' però després tothom me les demana... ains.
Creixen que no tens temps ni de dir amén!
I són tan macos, è?
Més per a vosaltres, guapos!
El millor de tot Anna és que quan ten canses fas allò de 'té, el teu fill' i ja està jajajajaja
Molta energia però en gastes menys que la que et donen :)))
Sí Sànset, i gràcies :))
ah! exacte, els reflexes de les bombolles... fa temps que em criden aquests mini-móns Laia!
moltes gràcies, preciosa, un petonàs!