Avui, com sempre que ens veiem, ens hem fet dos petons. I després de la benvinguda li he donat un regal per en Gerard, un parell de bruses i uns pantalons d'estiu.
L'abraçada que m'ha fet i la cara de felicitat i sorpresa no tenen preu. És maca la P.
Aquest vespre, sortint de la feina fa tot just mitja hora, m'he creuat amb una mare que passejava dues criatures precioses en un cotxet doble, no pas d'aquells que van de costat. M'he quedat mirant les criatures i he somrigut. Quan he tornat a mirar a la que anava al davant, estava amb el cap tombat, estirant-lo per poder-me veure la cara i somrient-me amplament.
Aquest somriure, fet perquè sí, tampoc té preu.
Hi ha dies que costen de passar però que són compensats amb joies més que precioses.
un somriure sempre és un bon remei per quasi tot...
ResponEliminael somriure que et pugui fer un nen és màgic...
jo, amb el teu permís, et porto una abraçada, un somriure (malgrat no sigui un nen per edat) i un cabàs de petons dolços.
:o)***
(p.s. crec que, malgrat els silencis, encara saps tota la resta, oi nina estimada?)
(P.S. II. el teu blogger fa falta d'ortografies en anglès. Paraula de pas broders X¬DDD)
Tenim la costum insana, molt insana, de somriure masa poc.
ResponEliminaNo és una trivialitat. Somriure per somriure no és símptoma de fluixera mental; ho és de vitalitat. I els menuts, més llestos que ningú, ho saben perfectament.
Així que ... :) (apa, un somriure de dijous nit!)
D'acord, ja no pots mirar les coses com abans. I ara em diràs que aquest post no és molt millor resposta al meu comentari anterior que la que em vas donar! Quan s'és d'una manera això no es perd. És només la circumstància que ens disminueix o ens amaga les capacitats.
ResponEliminaA mi els nens quan vaig en moto i porto casc em somriuen i em saluden, però quan me'l trec s'acolloneixen pobres...
ResponEliminaL'altre dia Laporta va dir que Ronaldinho era la "sunrissa" del futbol. Em temo, però, que fa temps que Ronaldinho no somriu com ho feia abans o com ho han fet els personatges del teu escrit.
ResponEliminaAdéu!
Hi ha dies que costa ser-ne conscient dels somriures Barbollaire, d'altres només un de sol ho arregla tot :)
ResponEliminaMoltes gràcies, maco. Un petó!
(sé moltes coses que no dic ;**)
No sé què dir-te Òscar, jo moltes vegades vaig sola pel carrer i somric perquè recordo una frase, un gest, un acudit, un moment... m'agrada fer aquest exercici i m'agrada somriure a la gent.
Els petits com que es mouen per instint són més llestos que ningú :)
Moltes gràcies guapo, jo te'n faig un de divendres, i sigui ample i alegre :D
Home, ja han passat dos (?) dies Xexu, m'he tret, més o menys, un pes enorme del damunt i des de dimecres que m'havia fet el propòsit de fer una llista de coses maques i que em fessin somriure. N'hi ha més, però aquestes dues m'agraden molt.
Una abraçada, maco!
No m'ho crec Barrut!!!
Ai Albert... amb el Ronaldinho i el seu somriure, ara anava a fer una broma una mica cruel, val més deixar-ho estar... que vagi somrient però lluny del Camp Nou ;)
Salut!
Quin regal més bonic, un somriure!!!
ResponEliminaPreciós M ;*)
ResponEliminaTant plaents com són sembla mentida que ens costin tant de fer i regalar!
ResponElimina*Sànset*
hi ha dies en que sembla ben bé que no sapiguem que podem fer-ho, però podem Sànset i tant... un somriure per tu i un altre per la Utnoa!
ResponElimina