teardrop ...

En un intent de descobrir com i quan se m'ha instal·lat un nus a l'estòmac i un pes buit al pit forço la memòria inútilment. No en conec la data i no sé si en sé el motiu, podrien ser tantes coses... i podria ser cap d'elles. El neguit augmenta quan obro el programa per escoltar música a la feina i no sé què posar. No aconsegueixo trobar cap nom, cap acord, cap lletra que m'abelleixi prou com per a triar-la de companyia. Recordant el post d'ahir poso l'Émilie Simon i partint d'ella descobreixo una joia i m'enamoro a l'acte. José González m'ha acompanyat tot el dia. No s'ha desfet cap nus ni ha marxat cap pes, però un no apreta tant i l'altre sembla més lleuger quan estàs ben acompanyada...

I could have been a flower ...

elegància ...

Bernat pescaire,
el teu vol elegant
en l'horabaixa.

april and may ...

Nou hores fora de Girona i hi he tornat amb la sensació de que feia dies que n'havia marxat.

En el viatge d'anada no he somrigut fins que no he vist el perfil del Far. El meu paisatge cada setmana més ple de primavera, cada setmana més contrastat, més enyorat.

En el de tornada somreia cinc minuts després de pujar al bus. Una mare i el seu fill, que seien davant meu, s'han enriolat fins que les llàgrimes els han baixat galtes avall, fet que ha provocat més riures en el nen.

Un bernat pescaire, sortint d'Anglès, resseguia el Ter riu amunt.

Quan sona David Fridlund al reproductor, penso en un mail que tinc pendent i sobretot en la personeta que hi ha al darrere.

(m'he cansat d'esperar que goear funcioni decentment)

prendre consciència ...

Avui he saltat del llit amb un propòsit, ser conscient del dia més enllà de la feina i el meu univers interior i massa particular.

Avui m'he adonat de que lluïa el sol quan m'he despertat; la llum que entrava a través de la persiana, que mai baixo del tot, dibuixava línies de punts lluminosos com si d'un missatge en clau es tractés.

He sigut conscient de que no ha tardat gaire a ennuvolar-se, just quan he decidit que avui m'abellia d'escoltar Leonard Cohen i de cantar (desafinar) una mica.

Oh, the wind, the wind is blowing,
through the graves the wind is blowing,
freedom soon will come;
then we'll come from the shadows.

M'he adonat de la llum preciosa que il·luminava els arbres florits del meu carrer a primera hora de la tarda. Una llum ideal per fer fotos, una llum perfecta. M'he conformat en admirar enlloc de capturar.

I finalment, tot sortint de treballar, he deixat que el xirimiri m'empapés tranquil·lament tot deixant el paraigües dins la bossa. M'he tret les ulleres, les he penjades a la jaqueta i he alçat més d'una vegada el rostre cap al cel.

Algun dia ballaré sota la pluja...

esma ...

|| 2. Aptitud per a caminar o obrar instintivament, maquinalment, sense veure o atendre; cast. tino. Ni forces trobava per a pensar ni esma per a orientar-se, Vidal, Rosada d'estiu, 318 (ap. Balari Dicc.). Anar sense esma: anar sense orientació, sense saber per on es va. Recorre places y carrers sens esma, Guimerà Poes. 225. Perdre l'esma: perdre l'orientació, la facultat de saber per on es va o què es fa; cast. perder el tino. O qual més ne porta los esmes perduts, Proc. Olives 1792. Ab la fosquedat vaig perdre l'esma enterament: més d'una hora de nit aní sens saber hont me trobava, Jocs Fl. 1869, pàg. 177. Li feien donar tres toms per a que perdés l'esma, Serra Calend. folkl. 316. D'esma (Cat.), D'eima (Bal.), A l'esme (Val.): sense veure-hi o sense fixar l'atenció; cast. a tientas. «Aqueix ceguet va d'esma arreu». La boira va descendint; jo sols camino d'esma, Massó Croq. 113. Entraren..., una porta baixa, l'empenyeren d'esma, d'esma ficaren el llum i d'esma allargaren el coll cap a la fosca per a donar una llambregada, Víct. Cat., Ombr. 32. En Belluguins repetia d'eyma el siulet tremolós, Galmés Flor 21. Anar-hi o fer-ho d'esma: tenir gran facilitat per a una cosa, saber-la fer a correcuita i sense fixar-s'hi.

Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll

Avui he arribat fins a casa d'esma...

dimarts i tretze ...

ostres, t'he sentit quan m'has cridat i me n'he recordat de la teva veu...

apunts [17] ...

Tot baixant amb el bus m'adono de que hi ha parts del paisatge que tenen un to diferent a la resta. Com que somio truites mentre em deixo gronxar pel ritme i la veu suaus d'Antje Duvekot i el seu Coney Island, tardo a relacionar-ho amb el sol ponent.

La tarda tomba cap a vespre i els falciots es tornen a proclamar amos i senyors del cel mentre hi hagi prou llum.

A Girona em torno a meravellar amb els arbres del Passeig d'Olot. Aquells que s'inclinaven per trobar-se. Cada primavera m'enamoro de les seves flors i dels llocs on aquestes neixen. Trec el mòbil, més ràpid que agafar la llibreta que és dins el bolso que és dins el cabàs i que està tapat per la jaqueta i anoto unes paraules per un haiku. Branques amputades, memòria, flors, brots.

Quan enfilo el carrer perpendicular al de casa em creuo amb una velleta que passeja amb dues crosses. Ocupa pràcticament tot l'ample de la vorera i em mira preocupada per deixar-me passar intentant apartar-se, em somriu quan veu que no cal perquè m'aparto jo mentre li somric i la saludo.

Quatre passes més tard de la velleta sóc conscient de que robo instants a l'altra gent per suportar la soledat.

Branca amputada
al teu lloc brots i flors.
L'arbre recorda.

futbol ...

foto 'robada' de google

Un nen que fa nou anys i té una porteria de futbol nova. En fa vuit que el conec i l'estimo com si en fes mil. Un pes ploma ple d'afecte que mai té vergonya de demostrar.

Dos germans rossos com fils d'or que juguen a futbol. El de nou anys és responsable, fins i tot massa per l'edat que té. El més petit, de 7, és un provocador nat. El gran fa de porter.

Queixes i laments. Dos no es barallen si un no vol és una frase que he escoltat tota la vida. En B, el gran, no es vol barallar, per això es queixa. El petit, l'A, necessita reclamar atenció; l'entenc i em fa somriure la seva manera de fer. Sobretot quan es mostra esquerp i només baixa del burro perquè critico als empordanesos.

El seu pare i jo ens mirem plens de complicitat. Per què són els germans sinó? seria tan avorrit tot plegat sense poder-se barallar una mica.

M'agrada veure tanta activitat a casa la tieta.

sssssssshs ...

... que hi ha roba estesa!!!


que tingueu un cap de setmana ple de colors!

twittejant ...

El riure és terapèutic. Encara que sigui un riure dissimulat i que es desenvolupi interiorment. Les entranyes es relaxen mentre la cara fa un esforç per mantenir-se serena. L'esquena i la cama fan mal, però si te'n rius sembla que en faci menys.
Fa dos matins que creuo twitts en plan conya sobre el meu estat de salut amb @Accidia. S'ha creat una complicitat, a distància i virtual, a partir del bon humor i de les ganes de treure ferro a les situacions que ens fan estar de morros.
Riure a la feina a vegades és difícil, sobretot quan no estàs sola i se suposa que ets una persona seriosa. Sí, hi ha qui encara es pensa que en sóc. I sí, faig trampes a la feina.

Fa temps hauria posat aquesta cançó per la lletra. Avui no, avui la poso per com sona. Per com ressona dins meu. Hi ha sons que són com carícies. Hi ha guitarres que són com veus acariciant la pell.

Hi ha un fragment que em recorda la sardana, just abans de que comenci a cantar.

Sense música, sense twitter i sense blogger hi ha dies que es farien molt complicats de passar.

el temps passa inexorablement...

El temps, el tempo, me'l marca un tic-tac alimentat per corda. Segurament hauré de llegir les instruccions de Cortázar de com donar corda a un rellotge, doncs ara ho he de fer, perquè així ho he triat, cada matí.
Ara, el temps, el meu tempo, me'l marca el rellotge que em va regalar la iaia fa tants anys. El que havia sigut seu i que ara és seu i meu.
Ara em pregunto perquè just quan no hi és és quan la sento més propera.

Tic-tac...

Quan de temps, allò que no existeix, perdem pensant que tenim temps?

La foto són les entranyes del rellotge del rebedor de casa.

llàgrimes [4] ...

Hi ha dies que arribes a casa amb una sensació de derrota que et fa replantejar massa coses. Les llàgrimes que durant tant de temps has intentat no deixar escapar, rodolen galtes avall mentre et fas el dinar. Quan te'l menges penses que potser ja tocava enfonsar-se una mica per poder agafar empenta. I tot i que el pensament no és gaire sòlid t'hi agafes amb força. Tot plegat només és fruit de no trobar-se prou bé.

Després, al vespre mentre remugues pel mal d'esquena, de la cama i de la gola, un marrec a qui alguns anomenen Messi i d'altres anomenen déu fa quatre golassos. I les llàgrimes que baixen no tenen res a veure amb les del migdia.

D'això se'n diu estar tova.

verd esperança ...

Aquest matí he volgut ignorar el dolor, petit (vaig dopada) però constant que em provoca la ciàtica, i me n'he sortit prou com per arribar-me fins una de les talaies amb el nen. Hem vist a una parella de marcenques prenent el sol matiner. Hi hem estat poqueta estona, entre mals d'esquena i feinetes pendents hem marxat aviat.

Tot el paisatge era com una pedra preciosa coberta de petits diamants.
Les flors encara no han encatifat el prat, però aquesta setmana la farigola segur que ho perfuma tot doncs estava a punt d'esclatar.

blossom ...

El vestit d'hivern que duu la muntanya va desapareixent a mida que s'esquitxa de flors noves i brots plens de força i llum.

Al migdia dues cardines fan amoretes als ciprers del camp de futbol.

Havent dinat quatre espàrrecs robats al mal d'esquena. Jo no n'he robat cap al mal de genoll. Un te fred per a cada una i una bona sensació al cos i a l'ànima.

A mitja tarda, amb el sol que ja comença a allargar les ombres mentre encén les flors del cirerer, una cotxa fumada i una puput.

Mentre el vent bufa, una nena d'un any s'entossudeix en posar una pedra blanca dins una tulipa roja.

Un cavall marró daurat es deixa rascar el coll i la galta amb una paciència infinita i el genet, tan tranquil com el cavall, m'avisa de que quedaré plena de pèl.

abril ...

I la pluja es va assecar i els núvols es van obrir
i en un instant explosiu el món es va enfonsar més enllà de l'horitzó...
... tan sols un horitzó per viure (bis)...
tan sols un horitzó...
Roger Mas

L'abril ha arribat a cavall d'un somni de colors i una petita calamarsada.

Entremig, converses robades a la pressa a peu dret enmig del carrer.

Pujant al poble una silueta retallada a contrallum m'ha recordat un fragment de somni.
Estic caminant acompanyada per una ruta que no m'és desconeguda i passem per un claustre ple d'abellarols. I quan dic ple, vull dir ple. El claustre semblava construït amb plomes de mil colors.
Encara és aviat pels abellarols...
Somio en colors.

Pluja que ja s'ha assecat que ha caigut quan el sol lluïa.
Ronroneigs i miols. Un piano. Roger Mas. A les mans, ganxet.

Alai ...

foto: Ferran Cerdans

Avui en Ferran ha perdut a l'Alai per la zona Passeig-Ctra. Cardona. Comenta al seu fèisbuc que li han dit que pot tractar-se d'un robatori. Si algú la veu i la reconeix, que ho digui, si-us-plau.

Moltíssimes gràcies!
_________________________

L'Alai ja torna a fer companyia a en Ferran!!!

˙˙˙ séʌǝɹ lɐ uóɯ lǝ

¡¡¡sǝɹpuǝɯıp ɯos ınʌɐ

¡¡¡sǝpıʇɹǝʌıp uɐʇ òɹǝd 'slıʇúuı uós ǝnb sǝsoɔ ɐɥ ıH
˙sóıɹnɔ uǝq sé ı ˙˙˙llɐɹıɯ ǝʇɔǝɟǝ qɯɐ ɔolq nǝɯ lǝ ɔuıʇ ǝnb sǝıp sun ɐɟ ǝpsǝp

/bɹo˙ʇxǝʇdıןɟ˙ʍʍʍ//:dʇʇɥ

diumenge en imatges ...

dissabte ...

Faig el camí cap al poble prenent el sol a través de la finestra del bus. Un sol esplèndid i a les orelles 'Rainy day music' dels The Jayhawks.

Només arribar al poble, només sortir de la pujada del pont de la fàbrica i veure les primeres cases, veig la primera oreneta de l'any.

En un jardí hi pasturen verdums, mallerengues carboneres i cueretes.

En un balancí 'hollywood' (segons la casa que el ven) hi ha conversa, fraternitat, companyia i bon humor.

Relax...

matí de diumenge ...

Al final em rendeixo a l'evidència, m'empasso el 'jo puc fer-ho què cullons!' que fa estona que repeteixo com un mantra, trec el telèfon i truco perquè em vinguin a buscar.
No he arribat a la Xuriguera per por. Por de cansar més del compte el genoll i després tenir problemes a l'hora de baixar.
He pujat tranquil·lament, amb un ritme suau i sense pressa. Anant sola és tot un què ja que tinc tendència a anar accelerant sense adonar-me'n. He escoltat els ocells, he vist roures i alzines completament esqueixats degut a la nevada, he respirat pau i silenci. He vist gaigs, mallerengues, pit-roigs, merles, he sentit als picots picant... He retratat el meu roure desde tots els punts de vista possibles. He vist les llaurades dels senglars als prats, he seguit les seves petjades i he trepitjat el mateix fang que ells. He contemplat les margeres plenes de violes i com els prats es van encatifant de margarides. Al cel hi havia cabretes, demà hi haurà pastetes.
En cap moment he notat molèsties doncs m'ho he pres amb tanta calma que no m'he ni cansat. He començat a baixar també sense presses i per la pista per evitar els marges i les pendents pronunciades. Quan he arribat a l'atall per pujar a la Serra (només l'he agafat per pujar) una punxada m'ha fet adonar de què arribar fins la Costa ja ha sigut massa. La punxada ha anat degenerant a un dolor més agut i he acabat que no podia pràcticament ni aixecar la cama, doblar el genoll i alçar el peu del terra se m'ha fet realment complicat. He anat baixant tot ranquejant, pensant en si em rendia, si plorava, si renegava, si començada a fotre cops a qualsevol roca, si... I ara estic asseguda a una pedra prou gran com per poder-hi encabir el cul, escrivint, en un revolt del camí, molt aprop del poble i alhora a una distància abismal, esperant que el pare em vingui a rescatar. No em fa mal res, ni tan sols el genoll.
Estic emprenyada, preocupada i dolguda. I tot i així el balanç és positiu.

internet mode off ...

pujar ...

Aquest cap de setmana pujo a la Garrotxa... necessito veure orenetes.

I encara que sigui només pujar fins la Xuriguera, necessito arbres i bosc i flors i ocells i insectes i verds i olorar la primavera.

M'agradaria pujar molt més amunt, però corro el risc de no poder baixar, els problemes del genoll i la zona lumbar no acaben de marxar.

La qüestió és pujar.

efectes secundaris [2] ...

Em desperto i noto dolor als ulls quan els obro. La poca llum que entra per les escletxes de la persiana m'indica que encara és molt aviat. Miro a través de les pestanyes, doncs sóc incapaç d'obrir més els ulls a causa de l'excés de llum, l'hora que marca el rellotge del mòbil. Veig un 6 i remugo vés a saber què, una barreja de renecs incomprensibles fins i tot per mi pel dolor i la ràbia de despertar-me abans d'hora, emprenyada amb tot per notar-me tan desvetllada. Dóno unes quantes voltes al llit pensant que he de domir més i rumiant coses que ja no recordo, tret d'una frase que no sé ni d'on ha sortit, ni com és que he acabat pensant-la. Que un poble de pell clara que té una marededéu de pell fosca sigui racista és tota una paradoxa. Què feia jo a quarts de set pensant en la Moreneta és tot un misteri. M'hi he tornat a girar i he dormit fins que ha sonat l'alarma. Com hi ha dies que comencen bé i s'espatllen, n'hi ha que comencen mig malament i empitjoren. Avui, de moment, és un dels segons. Quan dormir unes 8 hores no serveix per foragitar una migranya el dia no pot ser gaire de bon passar. Quan el cel està encapotat d'aquesta manera però no pensa ploure ni per mal de morir, costa massa energia posar bona cara al mal temps. Que mitja hora després d'arribar a la feina descobreixis que l'has cardat al pal i que el que podria passar per un error normal quan t'avasallen de papers, serà un drama de l'alçada d'un campanar, encara ajuda menys a relaxar-se i suavitzar el mal de cap. Que quan, com cada dia, obres el bloc t'entrin ganes de tancar-lo, borrar-lo i llençar-ho tot no arregla les coses. Després penses que mira, millor que diguis el que surt, tal qual i te'n tornis cap a casa quan arribi algú altre a la botiga. I veus que tot plegat són efectes secundaris de la primavera. Ai funesta primavera...

Avui tinc un dia fadista.
Dia de saudade...

Afegitó a les dues i cinc minuts de la tarda:
Ja no us dic res de com ha anat la resta de matí, per apretar a córrer i plorar...
però m'he quedat i no he deixat anar cap llàgrima.
D'orgull no me'n falta.

efectes secundaris ...

El dia comença bé, Girona es desperta preciosament emboirada. Quasi puc notar la humitat a través de la finestra. La fresca del carrer és revitalitzant i arribo més aviat que mai a fer el cafè.
Tot es capgira quan arriba la dona de fer feines. S'ha perfumat. No és que s'hagi posat colònia, no, s'ha posat perfum i la seva olor m'ha entrat com una daga pel nas directament al cervell. Mal físic, sensació incòmoda, m'ofego i em mig marejo. Arriba en R i també noto, massa, la seva colònia. Més dolor. I ràpidament tot desemboca en una migranya horrorosa.
Que sigui dimarts és pura coincidència, no?

It's funny how life is seldom what we plan

#1155 ...

A partir d'ara em sembla que canviaré les estacions al ritme de Jon Foreman.

saturday sun ...

Sense massa ganes de fer preguntes continuo buscant respostes.

Demà segurament no aniré a caminar, el genoll esquerre torna a fer fallida. Una altra sortida perduda. Paisatges que no podran ser nous, doncs encara no existeixen, no pas fins que els pugui veure.

Canvio el decorat de nòmades. I em pregunto si la primavera es pot donar per arribada si encara no has vist cap oreneta. Per més que sàpigues que hi hagi qui sí les ha vistes.
Tot plegat es redueix sempre a una qüestió de fe?

Em podré acostumar a tanta llum? Cada any ho faig i cada any en dubto.

Hi ha hagut un parell de dissabtes en què, pujant cap al poble amb bus mentre contemplava el paisatge i el sol m'escalfava a través del vidre, el Saturday Sun era una meravellosa coincidència.

amors impossibles ...

Diuen que el primer pas per a superar alguna cosa és reconèixer aquesta cosa. Reconeixeré, aquí, públicament, que fa més d'una setmana que no puc passar cap dia sense aquest home. He descobert vertaderes joies, Jens Lekman i She&Him per exemple (gràcies al Cibernautajoan), he tornat a l'Olympia amb l'Émilie Simon i he recuperat vells amics. Però cada dia he tornat a caure a la temptació. I avui ja no he intentat ni superar-la. L'he posat només obrir el Groovesharke. I és que per més que ho reconegui, per més que pugui semblar malaltís escoltar una i altra vegada el mateix, no vull superar-ho. M'agrada i ja està. I d'aquí uns dies canviaré el xip i em posaré a escoltar d'una manera malaltissa a vés a saber qui. O potser no. Va com va. De moment em quedo amb aquest bé de déu.

A vegades es viu tan a la parra que no s'està al cas de gairebé res que no sigui immediat. I un dia que en baixes, perquè sí, perquè la teva malaltissa obsessió per un tiu grenyut que toca la guitarra i que té un nas perfecte et porta a xafardejar, et trobes amb la sorpresa de que podries veure'l a ell i a uns quants grenyuts més, que et tenen més que enamorada, un mateix cap de setmana (els The Mountain Goats s'haurien de deixar créixer un xic més els cabells que em foten la teoria enlaire).
L'objectiu de l'any, penses immediatament, hauria de ser ser a Dorset el cap de setmana de l'11 de setembre.

I amb aquest somni, pràcticament impossible, sembla que la vida és més lleugera, més amable.

es darrers dies d'hivern ...

L'altre dia llegint un post em va venir a la memòria una cançó: Es darrers dies d'hivern dels Ja t'ho diré. I l'escric mentre l'escolto...

Com un somni d'ocell blanc
ara veig que han arribat
es darrers dies d'hivern
fent siluetes per l'espai.

Jo esper es teu esclat
així com sent que te desfas
m'enfonsaré a la mar
dibuixant peixos sense mans (...)

No puc dir que sigui una de les meves preferides, però quan es tracta dels Ja t'ho només puc dir que n'hi ha poques que no m'agradin. Me les sabia totes, fins i tot les que només havia escoltat en els concerts. Concerts que, per cert, procurava no perdre'm mai.

I ara, després de tants anys, els poso i canto com si els hagués estat escoltant dia sí dia també. I em continuen agradant encara que m'hagi de sentir a dir carca.

D'entre totes hi ha tres debilitats. Quan jo te toc tu te fons, Si véns i Es vell pescador. I no necessàriament en aquest ordre... o potser sí.

I després d'estar escoltant d'una manera quasi malaltissa Iron and Wine, avui m'he llevat amb ganes de Ja t'ho... si plou serà culpa meva.

Peuades damunt s'arena,
si véns em trobaràs...

llum ...

olivera empordanesa atramuntanada

D'aquí quatre dies entrarem de ple a la primavera i, tot i que és una estació meravellosa, no deixa de fer-me certa recança deixar l'hivern enrere. Hi ha qui em dedica una mirada esgarriada quan dic que se m'ha fet curt.

I malgrat no m'acabi d'acostumar a tanta llum, vaig buscant una capçalera primaveral i una llista de fotos plenes de colors i vida.

Fa un parell de setmanes que es van veure les primeres orenetes.

lion's mane ...

Fa una setmana que em van tallar els cabells. No pas curts, però sí que van caure talls d'uns quatre dits de llarg. El serrell torna a dibuixar una diagonal sobre el meu front, les diferents llargàries s'ondulen una mica donant més forma al pentinat i ja no em molesten com abans. Hi ha els mateixos però és com si n'hi haguéssin menys. Menys pes, més lleugeresa. Fins i tot semblaria que els pensaments volen més ràpid, tant que encara no sóc gaire capaç d'encalçar-los tots. Samsó perdia força quan li tallaven els cabells, jo tinc la sensació d'haver-la recuperada. És tan fàcil com mirar-se al mirall i veure's prou bé, prou interessant, prou ben pentinada per poder anar esperrucada com sempre.

Veure, al poble, pilons de neu quasi tan alts com jo em fa sentir bé. Passejar pels carrers i escoltar-la fondre's i resseguint camins vells també. És una banda sonora que aquieta fantasmes sense saber que podia fer-ho, sense saber que n'hi havia tants d'esvalotats.
Veure-la, endevinar-la, al sota bosc alimentant a la primavera emociona.

Després hi ha la tossuderia. I és que no em dóna la gana deixar d'apilonar cartes, fent castells, per més que arribi algun vent poc amicable a desmuntar-los. Si cal faré servir cola d'impacte. Si cal deixaré les cartes i els faré amb maons.

banda sonora ...

La neu a ciutat és un desencís constant un cop deixa de nevar. Veure allò que et feia tanta il·lusió quan queia del cel amuntegat de mala manera, brut, trepitjat i ennegrit, té un to decadent que entristeix.

Darrerament no m'acabo de reconèixer. No llegeixo, no escric. No sé què llegir i no sé què escriure.

Aquest vespre he fet tot el recorregut fins a casa cantant i xiulant 'Flightless bird, american mouth' d'Iron&Wine.

neu a Girona ...

M'ho he passat teta, no ho negaré pas. He disfrutat com feia temps que no disfrutava. M'he passejat sota la neu i sota un sol esplèndid damunt del gel. He fet moltes fotos, de fet poques per ser jo. He alucinat, m'he preocupat, m'he emocionat, m'he avorrit, només vaig treballar ahir al matí (tot i la recança d'alguns), m'he tornat a carregar el genoll esquerre, em podria queixar de moltes coses però no ho faré, tot plegat tothom fa el que bonament pot... Ahir a dos quarts de cinc de la tarda em vaig quedar sense llum. Mentre el telèfon va funcionar, el mòbil és clar, vaig estar comunicant-me amb la família. 50cm a la Vall d'en Bas. De 30 a 40 cm a Olot. 30cm al poble. Tothom a casa sa i estalvi.
Avui el telèfon no funcionava. Silenci absolut només trencat quan posava la ràdio de tant en tant. No podia escoltar-la gaire per no quedar-me sense bateria. Aquesta tarda he fugit de la modernitat de la ciutat i m'he vingut a refugiar al poble. Tampoc hi havia llum des d'ahir a la mateixa hora, però hi ha foc a terra i cuina de gas. Com a mínim tenia la garantia de poder menjar i beure alguna cosa calentona ben arrapapiejada al sofà. A quarts de vuit del vespre ha tornat a funcionar tot, almenys al poble. Estic intentant fer memòria de quants llums em trobaré encesos demà al pis quan hi arribi a migdia...

2 moments.

#1
Dilluns vespre. Em vaig passar quasi una hora contemplant com nevava sense moure ni un dit. Mentre els flocs de més aprop queien a una velocitat vertiginosa a causa del fort vent, els de més enllà flotaven i desafiaven la força de la gravetat.

#2
Aquest matí. Pont de Pedra. El carrer és una placa de gel, fa fred però el sol llueix esplèndid. M'hi recolzo mirant en direcció Plaça de Catalunya, el sol em ve de cares i em quedo mirant com passa la gent una bona estona.

En tots dos m'he sentit terriblement bé i alhora terriblement sola.
Hi ha coses que si no es poden compartir sembla que no siguin tan especials.

day three ...

Anant a trellabar aquest matí em creuo amb una noia. Va tota arregladeta, maquillada una mica exageradament, amb els ulls massa negres. Ho sé perquè quan estava a punt de creuar-me-la m'he fixat que m'estava mirant. Ha començat pels peus i ha anat pujant. Al ulls un punt de... crítica? de psè? en fi que no li he agradat. Mentre ella em repassava de baix a dalt jo, amb la cella esquerra lleugerament alçada, li mirava els ulls fixament. Al final les nostres mirades s'han creuat. A la meva un interrogant: algun problema?

Al matí, també anant a treballar, cau una gota cada... umm... no ho he comptat exactament, però deuria ser una cada cinc minuts més o menys i a cada cent metres. Hi ha qui porta el paraigües estès. Començo a rumiar si no hi ha una síndrome del paraigües obert. O potser és la síndrome del paraigües tancat.

Al migdia, anant cap a casa em creuo amb un boxer. Segueix al seu amo sense cap problema, sense distreure's amb res. Té el mateix color que la Nina. Quan deixen de caminar per allà on no hi ha edificis i s'apropen a la cantonada, el boxer passa per darrera el seu amo i continua caminant arran de paret. No puc evitar el somriure. A la Nina tampoc li agradava passejar sota la pluja si podia estar a recer.

Tornant a la feina havent dinat plou com feia temps que no veia ploure. No pas amb força, però sí amb insistència. Es veu perfectament la cortina d'aigua, el paisatge urbà es tenyeix d'un gris estrany, mentre que difumina algunes coses en ressalta d'altres. M'agrada notar la frescor a la cara i la humitat. No m'acaba de fer el pes els canvis de vent, rotunds, al tombar algunes cantonades. Malgrat tot em sento terriblement bé. M'és igual que tota jo acabi xopa de cap a peus.

Al vespre plovisqueja i tornant cap a casa em torno a fer una pregunta formulada una estona abans, potser una horeta. Quants dies hi pot haver en un dia qualsevol?

veus ...

Voice from the mountain
And a voice from the sea
Voice in my neighborhood
And a voice calling me
Tell me my friend my friend
Tell me with love
Where can it end it end
This voice from above

The sound on the ocean wave
And the sound in the tree
Sound in a country lane
Say can you be free
Tell me you crowd you crowd
Tell me again
Tell me out loud out loud
This sound is rain.

Tune from the hillside
And tune full of light
A flute in the morning
And a chime in the night.
I know the game again
I know the score
I know my name my name
But this tune is more.

Voice from the mountain
And a voice from the sea
Voice in my neighborhood
And a voice calling me.
Tell me my friend my friend
Tell me with love
Where can it end it end
This voice from above

Voices _ Nick Drake (Made To Love Magic)

l'espera ...

III

Natanael, te hablaré de las esperas. He visto esperar a la llanura durante el estío, esperar un poco de lluvia. El polvo de los caminos se había hecho demasiado liviano y cada soplo lo levantaba. No era ya ni siquiera un deseo; era una aprensión. La tierra se rajaba de sequedad como para recibir más agua. Los perfumes de las flores de la estepa se hacían casi intolerables. Bajo el sol todo desfallecía, íbamos todas las tardes a descansar bajo la terraza, un poco al resguardo del extraordinario resplandor del sol. Era la época en que los árboles coniferos, cargados de polen, agitan fácilmente sus ramas para esparcir a lo lejos su fecundación. El cielo estaba tormentoso y toda la naturaleza esperaba. El instante era de una solemnidad demasiado agobiante, pues todos los pájaros callaban. Ascendía de la tierra un soplo tan ardiente que se sentía cómo todo desfallecía; el polen de las coniferas salía de las ramas como un humo de oro. Luego empezó a llover.
He visto al cielo estremecerse a la espera del alba. Las estrellas palidecían una a una. Los prados se hallaban inundados de rocío; el aire no tenía sino caricias glaciales. Pareció durante algún tiempo que la vida indistinta quería demorarse en el sueño, y mi cabeza todavía cansada se llenaba de embotamiento. Subí hasta el linde del bosque; me senté; cada animal reanudó su trabajo y su alegría en la certidumbre de que iba a llegar el día, y el misterio de la vida comenzó de nuevo a propalarse por cada escotadura de las hojas. Luego llegó el día.
He visto también otras auroras. He visto la espera de la noche...
Natanael, que cada espera, en ti, no sea ni siquiera un deseo, sino sencillamente una disposición para la acogida. Espera todo lo que viene a ti; pero no desees sino lo que viene a ti. No desees sino lo que tienes. Comprende que en cada instante del día puedes poseer a Dios en su totalidad. Que tu deseo sea de amor, y que tu posesión sea amorosa. ¿Pues qué es un deseo que no es eficaz?
¡Cómo, Natanael, posees a Dios y no te habías dado cuenta de ello! Poseer a Dios es verlo; pero no se le mira. Y tú, Balaham, ¿no has visto a Dios a la vuelta de algún sendero, al detenerse tu asno ante Él? Porque te lo imaginabas de otro modo.
Natanael, sólo a Dios no se puede esperar. Esperar a Dios, Natanael, es no comprender que lo posees ya. No distingas a Dios de la dicha y pon toda tu dicha en el instante.
He llevado todo mi bien en mí, como las mujeres del pálido Oriente llevan consigo su fortuna completa. En cada pequeño instante de mi vida he podido sentir en mí la totalidad de mi fortuna. Estaba formada, no por la suma de muchas cosas particulares, sino por mi única adoración. He tenido constantemente toda mi fortuna a mi completa disposición.
Contempla el atardecer como si el día debiera morir en él; y la mañana como si en ella nacieran todas las cosas. Que tu visión sea nueva en todos los instantes. El sabio es el que se asombra de todo.
Toda tu fatiga cerebral proviene, Natanael, de la diversidad de tus bienes. Ni siquiera sabes cuál prefieres entre todos y no comprendes que el único bien es la vida. El más pequeño instante de vida es más fuerte que la muerte, y la niega. La muerte no es sino el permiso de otras vidas, para que todo sea renovado sin cesar; a fin de que ninguna forma de vida detenga eso más tiempo del que necesita para ser nombrado. Dichoso el instante en que resuena tu palabra. Durante todo el resto del tiempo, escucha; pero cuando hables no escuches.
Es necesario, Natanael, que quemes en ti todos los libros.

André Gide _ Los alimentos terrestres - Libro primero

moment 2 i moment 3 ...

Emulant Obèlix

Disfrutant del vent.

Fotos: Ignasi.

moment ...

Estem pujant a Talaixà tots quatre. Ells tres van xerrant pels descosits. Jo procuro dir poca cosa sinó la força i l'esma se me'n van amb les paraules, però em toca repetir més d'una frase dels de darrera a la de davant i viceversa. Em fa somriure més d'un cop la impaciència de qui no sent a l'altre. I la ironia que no falta mai. I la presa de pèl recíproca entre tots. Fa tant de temps que ens coneixem que ja sabem com reaccionarem, sabem què hem de dir i com, què podem dir i què hem de callar. Tenim el bagatge de tota la vida.
I mentre faig de missatgera i traductora m'adono de que estem caminant per ordre cronològic, de la més gran a la més petita. La primera la gran, la segona jo, el tercer el nen i l'última la petita.

-Us heu fixat que estem caminant per ordre cronològic?

I puc notar els seus somriures fent companyia al meu mentre comentem aquesta casualitat.

hi ha raons que la raó no entén ...

No saps ben bé quina és la raó, però tot d'una les coses canvien. El que abans et feia gràcia ja no te'n fa. El que abans et molestava ara no et fa ni pessigolles. Potser és que la ment i el cos s'han cansat de reaccionar sempre igual davant dels mateixos estímuls. Potser és que ja no els notes.
Quan un dimarts no n'és, la setmana és estranya. De més bon portar però estranya. Fa dos dies que no sé quin dia és i, ara mateix, ja no sé si és bona senyal o no. M'és igual. Suposo que les endorfines generades diumenge encara estan recorreguent tot el meu cos, no em penso pas queixar (tot i que el genoll esquerre sí que ho fa, pobret).

Hi ha una cosa però que sempre remou, més o menys, de la mateixa manera. La música. I mentre escric això, ballo tot escoltant Dave Matthews Band.
M'agrada escoltar 12 d'Alexi Murdoch o Oh sweet noothing de The Velvet Underground quan vaig a treballar. Quan me n'adono estic esperant que el semàfor es posi verd tot ballant.

Com em va dir a temps un bon amic, s'ha d'aprofitar l'alegria quan ve, sense fer-ne massa escarafalls. I jo hi afegeixo que no cal buscar els motius pels quals hagi vingut. No cal saber-los. Jo ara mateix em deixo dur i m'és igual el perquè.

Com quan el vent bufava tan fort diumenge i enlloc d'arrecerar-me vaig deslliurar els cabells, obrir els braços i me'l vaig mirar cara a cara.

A vegades escric posts que no tenen ni cap ni peus.
A vegades em perdo enmig de raons que no entenc.

caminant ...

Caminant [1924]

Quan es fon la llum del cim
al fons de la torrentera
i l'aigua sembla un polsim
d'estelada volandera
en tombar des del cinglot
dins la gorga curullada...

el desig d'un goig ignot
m'ha florit dins la mirada
i segueixo pels camins
que tenen sentors de pins
i d'albera nova i xopa...,
i davalla en núvols blancs
la flaire dels caps dels brancs
com llecor d'encesa copa.

Mercè Bayona i Codina.

Alta Garrotxa [5] ...

Pont d'en Valentí - Talaixà - Coll de Sant Marc - Baumes d'Uja - Talaixà - Pont d'en Valentí

Tinc tantes imatges gravades a la retina, tants riures deixats anar en qualsevol lloc i moment, tant paisatge meravellós...

Neu acumulada, aigua glaçada, fagedes enrourades, alzinars, petites pinedes. Pujades, baixades, pujades, baixades... pujades i baixades. Canvis de vall acompanyats per neu que portava el vent. Colls on costava mantenir l'equilibri, doncs el vent bufava de mala manera. Cues desfetes i cabells embullats. Penyes impossibles de definir, parets definides amb una verticalitat de vertígen. Corbs, dos, jugant amb el vent. Sol i núvols passatgers. Cels grisos, blaus i blancs. Fred, molta fred i calor, molta calor. Camins tancats amb grans balconades que feien esbatanar els ulls. Un petit bosc de boixos preciós. Una fageda enfarinada. Pedres, roques, tarteres i baumes. Rierols i un fontinyol. Estones on he marxat sense cap problema, d'altres on m'he desplaçat per inèrcia i d'altres on no tirava ni d'esma.

Han sigut 8 hores, més o menys, havent descomptat les estonetes d'esmorzar i dinar que han sigut curtes doncs feia molt de vent i molta fred. He acabat trinxada però contenta. Fins i tot, quan fèiem un tros de pista per arribar al cotxe, mentre arrossegava els peus m'he mig pixat de riure. I el paisatge, la companyia (les meves germanes i el meu germà) i els riures compensen tot el cansament.

Alta Garrotxa [4] ...

Garrotxa significa terra apra, trencada, de mala petja. I demà, si els déus del temps ho permeten, ens passejarem per l'Alta Garrotxa que respon fidelment a la descripció.



Bosc d'amor [1923]

Com un temple encantat en la boscúria
és el clotal que em porta enyoradís,
quan dels ocells hi sento la cantúria
pregunto si és la terra o el paradís.

Faigs i avellaners creixen en harmonia
sobreeixint-ne el castany, que goita el cel,
i per les soques que el temps embrunia
s'hi enfilen la ridorta i xuclamel.

I el trespol d'exuberant bellesa
un fontinyol sanglota eternament...,
i en la nit bressen el son de llàntia encesa
cuques de llum de blau resplendiment.

Els rossinyols fan niu en el brancatge,
són els músics d'eix temple de verdor;
la campaneta blava per l'herbatge
branda sonorament a l'oració.

Dolça és la vida, amor, mig l'harmonia
d'eix sedós tàlem del brancatge bru...
Dolça és la vida, amor..., mes jo voldria
poder fruir-la sempre amb tu.

Encís del camí [1923]

Jo sé un camí tot alfombrat d'herbatge
tan fi i suau que ofega el lleu trepig,
i entre la claror vaga del fullatge
del avellaners hi vola ignot desig.

I és tot cobert d'un tàlem de bardissa
que entrelliguen ridorta i arç florit...,
no sé què trobo en ell que sento que frissa
com l'ànima dels somnis de la nit.

Pel mig de l'escultura de les branques
m'arriba el fressejar cadenciós
d'un núvol de cignes que com verges blanques
frissoses busquen altres llits millors.

ça i enllà del camí la cantarella
de pastorics i sons de flubiol,
i el riure perfumat de la donzella
dels ullls lluents i colrada pel sol.

I vibra la cançó dels grills, serena
en la quietud de la nit estival,
i m'arriba en el cor com una ofrena
d'un amor de donzell, pur, virginal.

Quan es fa fosc i surt la lluna clara
és amarada d'un vel d'argent suau...,
en el pregon del gorg rienta cara
hi besava l'estel del seu ull blau...

Em plau passejar-me en l'hora fosca
per la pau inefable del camí
quan regantella l'aigua de la molsa
dins de la copa d'un lliri a mig florir.


Mercè Bayona i Codina 1903/1972

Alta Garrotxa - Alta Garrotxa [2] - Alta Garrotxa [3] - Talaixà - Sant Aniol d'Aguja

...

decrocher les étoiles ...

Hi ha setmanes on cada dia és dimarts, fins i tot el dilluns. Cada dia igual però diferent, com aquella pel·lícula de la marmota, però sense cap gràcia i encara menys neu. Cada dia busques l'interruptor que faci saltar el dia. I encara que vas apretant diferents tecles i proves de saltar amb totes les forces per si el trontoll aconsegueix trencar el cercle, res no sembla canviar. I tot d'una et trobes una sol·licitud d'amistat pel fèisbuc que et fa somriure, més que somriure, riure. Doncs t'hi trobes una foto feta per tu farà uns tres anys. En Gabriel i en Sergio a la piscina de la Teuleria.

Això del fèisbuc, a vegades, val la pena. Avui ja és menys dimarts que ahir.

more than rain ...

Un altre dimarts guerrer. I només és culpa meva.
El salven el sentit de l'humor, un cercle tancat i passejar-se sota el xirimiri amb el paraigües tancat penjat del braç.
Repeteixo tema i discurs d'en Waits... però és que, a vegades, un simple xirimiri és molt més que pluja.

"Eh this is about all the bad days in the world. I used to have some really bad days. And I kept them in a little box. And one day I threw them out into the yard. Oh, it's just a couple of innocent bad days. Well, we had a big rain... I don't know what it was growing in, but I think we used to put egg shells out there and coffeegrounds too. Don't plant your bad days! They grow into weeks, the weeks grow into months, and before you know it you got yourself a bad year. Take it from me: CHOKE those little bad days! CHOKE 'em down to nothing! There are your days, CHOKE 'em! You choke my days, I'll choke yours! All right... It's more than rain..."

jardin d'hiver ...

L'aire és gèlid, tant que el noto mentre m'omple els pulmons. Cada alè és un petit núvol de vapor, les ulleres se m'entelen i la fredor aconsegueix rifar-se totes les capes de roba fins arribar-me a la pell. M'agrada aquesta sensació, m'agrada notar el fred mentre em moc dins l'aire quiet.

Em costa pujar. Feia massa temps que no els seguia i no puc mantenir el seu ritme. Vaig pujant al meu aire, pensant que, tot i que podria estar dormint (enyoro, per uns moments, els llençols, la manta i el gat), estic contenta d'estar enmig del bosc, de trepitjar la terra gelada, de sentir com cruixeixen les fulles, primer seques i ara congelades, de veure com la rufada de neu d'ahir encara no s'ha perdut del tot...

Avui he vist tres aligots, uns quants pit-roigs, un munt de pinsans i un pica-soques blau.
Aquest últim m'ha fet molta il·lusió tornar-lo a veure. És una preciositat i es mou d'una manera molt curiosa.
L'últim dels primers, ens ha passat pel damunt, a poca distància, quan ja enfilàvem el camí cap al cotxe. Meravellós i elegant. I preciós.

He fet fotos amb sol mentre queien volves petites de neu.
He vist saltants d'aigua majestuosos congelats literalment.
He vist candeleres com no n'havia vist mai.

la que observa [2] ...

Feia dies que no els veia. Avui s'han creuat sortint de la feina. S'han mirat i s'han defugit la mirada. Ella mig avergonyida; ell amb un gest d'enuig i mig arrufant el nas se l'ha tornada a mirar amb una pregunta als ulls. Ella, que ha tornat la mirada, ha mig somrigut com disculpant-se i ha saludat. El gest d'enuig d'ell s'ha suavitzat i li ha tornat la salutació amb un inici de somriure a la mirada.
Tot plegat en el temps que es tarda a fer quatre passes.

I aquest diàleg em sorprèn quan sé que no han parlat mai.

[1]

una altra dimensió [3D] ...

Ahir vaig descobrir aquesta joia. Un quart d'hora de màgia.
Bé, per mi és màgia. Aquí hi podeu trobar més imatges i el making of.

No sé si mai havia tingut tantes ganes de passejar-me per un edifici que no existeix.
Disfruteu de l'espectacle. Us recomano l'alta definició i la pantalla completa.

regals ...

Que algú a qui admires profundament et faci un regal com aquest emociona.
Que es posi als teus peus aquell a qui li has dit i repetit 'al seus peus', no deixa de ser divertit. Xocarem? Ens anirem tornant aratu-arajo? Ens inclinarem devotament avuitu-demàjo? O ho repartirem en dies parells i senars? Més val que no ens olorem massa els peus, trobo jo.
I és que el detall dels ganxitos fa que encara me l'estimi més. Tinc una debilitat enorme per aquella porqueria de color taronja!

És molt difícil fer riure. Molt. I ell ho aconsegueix sempre. Tant que he hagut de fer-me el propòsit de no llegir-lo a la feina, el risc d'esclafir a riure és massa gran.
El crack de cracks té un nom. Té un bloc. Té un cor immens.
Als seus peus estimat Òscar.

ales ...

Us deixo vint minuts de teràpia deliciosa. Recuperant un dels motius del perquè d'aquest bloc, que oblido massa sovint. I és que jo volia parlar d'ocells, us en recordeu?
Si busqueu bé trobareu més fragments de 10 minuts fins a tenir tota una part.

Si aquesta nit, a les puntes dels dits m'hi comencessin a sortir plomes no em queixaria pas.
Si m'és permès de demanar-ho, per la pròxima existència voldria ser ocell, però dels que ballen. Avui voldria ser dels que ballen.

Ostres, enyorava aquesta banda sonora.

demanant un taxi ...

Era ja el segon dia de pluja i començava a clarejar. Feia temps que no plovia tant i que no se sentia tan alleugerida. No hi havia cap motiu especial que justifiqués el somriure que duia dibuixat als llavis, simplement tenia ganes de somriure. Segur que la pluja hi tenia força a veure, malgrat que aquell dolor sobre l'ull dret persistís desde feia tres dies. Caminava rítmicament, movent un xic les espatlles a ritme de vals. Si no fos perquè li feia vergonya s'hauria posat a ballar enmig del carrer fent girar el paraigües. Va ofegar una rialla mentre s'imaginava la cara dels que es trobava cada matí tot anant a treballar. Mira, aquella noia tan seriosa ballant enmig del carrer, què li deu passar?. Seria divertidíssim, segur. Però va reprimir el moviment circular del cos i el va obligar a moure's cap endavant, havia d'anar a treballar. I com més s'apropava a la feina, més ganes de fugir i de ballar i de passejar sota la pluja... I quan cantava 'and I'll dance with you in Viena...' va girar i va alçar el braç:

-Taxi!!

Relats conjunts
DEMANANT UN TAXI Lisbeth Firmin 2004

buscant ...

Podria dir moltes coses, explicar riures i altres coses que no fan gens de gràcia. Podria dir que sóc incapaç, de nou, d'agafar un fil i trenar-lo adequadament. Però és igual. No tinc ganes de pensar, pensem massa.

Avui poso de música de fons a Donavon Frankenreiter i em deixo enamorar i encomanar.

I’m looking for life, love and laughter
Everything in between and what happens after
I’m looking for life, looking for love, looking for laughter.

per acompanyar el haiku ...

Northern Sky _ Nick Drake

... o qualsevol matí.

carrers molls ...

Els carrers molls
prenen, de bon matí,
el to del cel.

love you more ...

-On és la Neus?
I un ditet petit petit m'assenyala i tota una carona em somriu.
Tinc la sensació de que quan comenci a parlar no em dirà 'neus', em dirà 'laneus'.
Serà divertit.

A l'Arnau el torna boig que faci veure que me'l menjo. Riu, tot ple de pessigolles.

Ja camina tot sol sense agafar-se d'enlloc. Fa tentines però marxa prou segur.
Evidentment el vaig gravar.

'Em sembla que aquest any no li faré pas tantes fotos'. Mare de l'Arnau dixit.
'Jo sí'. Jo dixit.

Si no hagués viscut tot això i més ahir al vespre, potser no hauria pogut suportar l'enèssim disgust.

de com salvar un dimarts guerrer ...

A vegades salvar un dia és tan fàcil com agafar el telèfon, buscar un nom, apretar una tecla i xerrar i riure durant vint minuts. Clar que ja t'havien llençat un flotador poc abans amb un missatge. Tot potser que a la primera i segona trucada ningú respongui. Però no passa res. Només el fet d'haver marcat i imaginat la veueta amb accent de Gandia fa que somriguis. La tercera trucada és la que guanya. Clar que has buscat un altre nom a la llista, però la connexió amb Gandia és pràcticament la mateixa.
A vegades no t'adones de com enyores a algú fins que li tornes a sentir la veu, fins que no t'imagines la seva veu.
Hi ha coses que per temps que passin no canvien.
M'agrada com la Felisa em diu Neuetes.
M'agrada veure que l'Argos continua tan xafarder com sempre.
M'agraden, i molt, tots dos i el conjunt que formen. Fan i són un bon equip.


A vegades salvar un dia és tan fàcil com obrir el correu i trobar-te un mail del teu germà parlant de fotos i gran nevada a l'assumpte. Obrir-lo i veure't a Ulldeter amb un pet de sol esplèndid. Solidaritzar-te amb ell perquè tampoc ha pogut fer fotos a la neu és el següent pas. Riure també. Fa massa dies que no l'abraço.

Pink Panther ...

És increïble. Bé no, de fet no és increïble, més aviat sorprenent. Cada vegada que escolto Losing my religion em veig allà plantada. Pink Panther, Camprodon, una nit d'agost de quan tenia... ummm... 16 anys? 17? no me'n recordo. Però em veig allà, em sento com si fos allà.
Puc veure el local, la llum, la decoració com si hi hagués estat fa cinc minuts. I no va passar absolutament res digne de ser recordat, res que marqués el meu futur ni aquell present ple de fum i llums de neó. Només va ser la cançó. Només dic. Recordo que tenia ganes de ballar-la i que me les aguantava i algú em va dir que em deixés anar, que no em reprimís. Però jo vaig continuar fent la meva. Em sembla que aquesta és una constant a la meva vida, si em diuen 'fes això!' en to imperatiu, per més ganes que tingui de fer-ho no ho faig. Però aquell dia tenia més ganes d'escoltar que de ballar i em vaig aïllar de la conversa de les companyes, vaig observar el que m'envoltava i em vaig enamorar.

Losing my religion. Pink Panther. Camprodon. Amor a primera oïda.

neu?! ... neu!!

Neu.

La neu fa que rebi un sms a quarts d'una de la matinada informant-me que a Girona hi està nevant a tot drap.
La migranya fa que dormís desde les deu i que no el vegi fins aquest matí.
Pujo les persianes, amb els ulls mig tancats i el cap ple de son, des del llit estant i em quedo mirant els teulats dels veïns enfarinats. Als patis de baix sembla que n'hi ha més.
M'agrada veure Girona nevada. Encara que sigui tan poc, però fa goig l'herba del parc del costat de la feina amb aquesta manta blanca al damunt. I els bancs demanen fotos que no puc fer. I només sortir del llit he sentit com em cridava el Barri Vell i com he hagut d'ignorar la crida.

Al poble n'hi ha un bon gruix. M'acaba de trucar la mare.
Una altra nevada important al poble que m'he de perdre. Perquè no nevava dissabte?

Des d'aquí veig com regalima la neu, ja fosa, de l'edifici de l'altra banda de carrer.
Quan surti per anar a dinar ja no en quedarà. Per sort fa fred.

Suposo que era inevitable fer un post.
De la mateixa manera que l'Hypatia sabia que escriuria un twit.

Neu i post.
Posts i no saber què dir.
Propòsits que no sé si compliré, quan en el fons sé exactament què faré i què no.
Sovint sóc tan previsible que m'agrado ben poc.