nomadisme...

Avui el dia s'ha llevat amb vent... toca canviar de rumb.

crisi

hi ha mots, gestos... que es claven com punyals...
hi ha un "t'estimo" suau com el vellut expresat amb immensa alegria, tal com sempre ha estat la nostra amistat...

a vegades només un dels darrers compensa tots els primers.
Per sort no vénen d'allà mateix...


Àudio: Solitude de Pep Poblet
(la podeu escoltar desbloquejant la finestra emergent)

el poeta...

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l'amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d'estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...

Miquel Martí i Pol
(19 de març de 1929 - 11 de novembre de 2003)

rosada...

Malgrat ningú
en tingui consciència
la rosada cau.

miau...

Us presento al meu company de pis.

Vet aquí un blog... vet aquí un gat.

oblit...

Oblidar-me és fàcil.
Requereix poc esforç, uns 5 minuts... poc més...
Jo ho faig sovint, però no em puc permetre el luxe d'oblidar-me durant gaire temps...

buida...

...què es pot fer...

...quan et sents tan buida i sense ganes d'omplir-te de res...

...quan fuges a capturar la bellesa que t'envolta, amb l'afany de que te'n quedi dins l'ànima...

...quan tota tu ets una paradoxa...

volar...

per tancar els ulls i deixar-se endur...

I si seguíssim el nostre instint?

Markina

Explica l'Espinàs, en el seu llibre "A peu pel País Vasc", que a Markina (Bizkaia) hi ha un centre de formació professional (si la memòria no em falla), en el qual hi podem trobar un monument escultura de 100 blocs de pedra marmòria, d'un gris lleugerament blavós, alts gairebé com un home. A cada bloc, una lletra. Es pot transitar entre els blocs i es llegeix un text/frase en euskera. Traduïda vindria a ser, més o menys:
"Val més ser un llop en llibertat, encara que sovint no trobi amb què alimentar-se, que un gos lligat a qui porten cada dia el plat ple"

tardor

(foto: una fageda qualsevol de la Garrotxa aquest matí)


Suaument cauen
les fulles sobre el terra
encatifat
d'ocres tardorencs que
ho embolcallen tot.

zopa...

Sempre m'ha fet gràcia, sóc de cor senzill (com deia el Mikimoto), l'acudit aquell de
"-estàs refredat? -do!"
Sobretot quan estic com una sopa i sóc incapaç de parlar amb normalitat, ni respirar amb normalitat, ni dormir amb normalitat, ni pensar en normalitat... recordo l'acudit i ric.
Encara que només internament, encara que ridículament... doncs n'hi ha que no reconeixen l'esforç d'haver-me llevat a les sis i d'haver vingut a treballar... a la pròxima em quedo a casa...

I do, do eztic paz defdedada...

el temps...

Pájaros, pajarines...

"Desde lo nevado hasta lo cremoso, pasando por volcanes, playas, potreros, ríos, rocas, lechos, carreteras, olas, por todas partes pájaros. Pájaros, pajarines, pajarracos, pajarintos, pajarantes! Inmóviles y acechantes, cantantes y silbantes, reluciendo el rayo de oro, confundiéndose con ceniza o crepúsculo. Y volando! Volando en la libertad del aire, rápidos como flechas o lentos como aves. Volando con estilo diferente, apartando el cielo o atravesándolo con cuchillos, o a veces en la plenaria multitud de la migración llenando el universo con el inmenso fluir de la pajarería”


Pablo Neruda _ Arte de pájaros

Ja us ho diré...

Volia penjar alguna cançoneta dels Ja t'ho, però entre que no he trobat ni un sol video en tot internet i la meva inoperància en fer aquesta mena de coses... no me n'he sortit. I si tenim en compte que he tingut una mica de sort i he trobat una de les cançons més precioses que tenen... us deixo aquest Si véns i la seva corresponent lletra.
A disfrutar-ho!

meme musical

Abans d'ahir en Propde40 em va convidar a fer un altre meme... i mira... aquest m'agrada... i per això l'he fet.
Es tracta de triar una banda o grup i respondre les preguntes amb títols de les seves cançons. Però, per variar, no triaré a ningú per seguir la roda... si algú s'anima, ja ho sap.

:)

Banda o grup escollit: JA T'HO DIRÉ

Ets home o dona?
Ho tens clar, bruixa!

Descriu-te:
A poc a poc vaig dibuixant...

Què senten les persones sobre tu?
Sal i dolçura

Com descriuries la teva anterior relació sentimental?:
Així i tot...

Descriu la teva actual relació sentimental amb el seu novio/a o pretendent:
Planetes transparents

On voldries estar ara?:
Suspès en l'aire

Com ets respecte a l'amor?:
Tenc es cor calent

Com és la teva vida?:
Naixeran nous vents, canviaran es temps

Què demanaries si tinguèssis un sol desig?:
L'univers

Ara despedeix-te:
M'allunyaré...

bolets i vespes...

Aquest migdia he anat a comprar el pa. Com és costum, quan sóc al poble, després passo pel bar de la meva amiga a fer el cafetó i a posar-nos el dia de tot plegat. Abans d'entrar-hi m'he trobat en C.
"carai C. et feia buscant bolets!!"
"Doncs mira, avui n'han baixat un parell d'aquí dalt carregats d'escarlets, dos bons cistellats"
Quan he arribat a casa ho he dit al pare. Hem dinat i de cap al bosc!
Que maco està el bosc. Quina olor que feia! I quin piló de bolets!! Hem carregat els dos cistells i n'hem deixat un munt que ja estaven passats i corcats. Per variar m'han rondat les vespes. Però no me n'ha picat cap. No sé pas què tenen amb mi...
Aquesta recollida l'hem feta en una hora i mitja.
Hem tornat cap a casa, cansats però contents.
I quan m'he cansat de netejar-los, he sortit al pati a fumar. La tranquilitat m'ha durat mitja cigarreta... ha vingut una vespa i m'ha picat al clatell.
Es veu que els bolets aquesta temporada venen acompanyats de picades.

intrínsec...

Pausa

De vez en cuando hay que hacer
una pausa

contemplarse a si mismo
sin la fruición cotidiana

examinar el pasado
rubro por rubro
etapa por etapa
baldosa por baldosa

y no llorarse las mentiras
sino cantarse las verdades.

Mario Benedetti

cel III

Avui el cel em guarda la germana petita fins que arribi a Mèxic.

El souvenir que li he demanat ha sigut una pedra... una pedra qualsevol del terra, collida però d'un lloc especial.

cel II

¿Què es pot fer quan mires constantment el cel tot buscant una sortida a aquest atzucac?

Atzucac al que arribes sense saber-ne el camí d'entrada per poder-lo desfer...

cel...

Encara cauen gotes d'un cel mig serè; plou i fa sol, la meva mà juga inconscientment amb els cabells.
Alço el cap i busco l'arc iris, que no trobo; però sí que veig núvols fets de plata, or i cotó fluix, atravessats pel dibuix elegant del vol d'un bernat pescaire.

al vent...

Ha tornat el vent...

... i ja no em pot esbalotar els cabells.

... i aquesta vegada, ens ha portat núvols.

... i potser ens regalarà pluja.

... i si el pentino?

... i si aconsegueixo canalitzar-lo i transformar-lo en paraules?


Chillida el transforma en sons...

Foto: www.ingeba.org

striptease...

Avui m'he llevat tard, a 3/4 de 9. M'he trobat al meu germà mirant-se la F1, sense gaires ganes d'anar enlloc, fins que li he plantejat el tema bolets. Hem decidit acabar de riure una estona veient el renault de l'Alonso entrant rere el Ferrari del Schumi i ens hem posat en marxa. Ocells i bolets, ha dit que tocava. Però al matí no és bona hora per anar a veure ocells allà i de seguida ens hem endinsat al bosc. I quan dic endinsar, és endinsar. Ell, l'expert ha trobat de seguida 4 rossinyols, jo tenia prou feina per mirar on posava els peus. Sempre em quedo una mica enrere, i avui no ha sigut l'excepció, em poso a guaitar si veig algún bolet i ell se m'escapa. Estava farcit de bolets semblants als siurenys, que no he agafat, val més no arreplegar-los als desconeguts i/o sospitosos. Quan he vist on era ell, m'he adreçat cap allà i just quan l'he atrapat una abella se m'ha clavat al dit xic. Mareta meva quin mal!! Lamarequelavaparir!!!! Mentre intentava treure'm el fibló, amb un principi d'histèria, em fan pànic, he notat com hem tornaven a pessigar primer al braç esquerre, després al dret i més tard a sota el braç, al costat del pit. En tenia una dins la samarreta!! Sense pensar-m'ho ni un segon m'he tret la samarreta, mentre el meu germà em deia que marxés d'allà i que no fes anar els braços com una boja. Jo ja tenia un atac de pànic i d'histèria, tot junt; em semblava que tenia abelles o vespes per tot arreu, al cap, per tot el cos... amb la sensació de tenir-ne una al cap, he començat a picar-me, una i altra vegada, cridant al meu germà que me la treiés; sentia el seu zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz tota l'estona... ell mentrestant intentava matar, a cops de peu, la que hi havia dins la samarreta. Ja us ho podeu imaginar, a ell millor que no el pessiguin, n'és una mica al·lèrgic, jo plorant histèrica i corrents sense samarreta pel bosc. Fins que he vist un rossinyol. "aaaaaaaaaaah!!! aaaaaaaaah!!! merda d'abelles!! treu-me la del cap!!! No n'hi tens cap al cap, Neus. Que sí!!! que l'he morta, però encara hi és!!! treu-la!! treu-la!!! quin mal!!!! snif! snif! cullons!!! snif! snif! .... mira!!! un rossinyol!!!!! jeje!!" M'ha fet tanta ilusió que se m'ha passat tot de cop. El meu germà encara riu. M'ha preguntat si volia tornar a casa, que si em feia molt de mal podíem tornar i ja estava. Li he dit que no, si tot just acabàvem d'arribar! O sigui que per no tornar a passar pel mateix lloc, no fos cas, hem seguit la ruta del porc senglar. Anar al bosc amb el nen és tota una aventura, sempre!!! Semblava un capítol de "Perdidos", només ens faltava el guapo per curar-me les pessigades i el calvo per obrir-nos camí a cops de matxet. Hem pujat i baixat unes quantes vegades el barranc, hem collit uns quants rossinyols més, hem omplert una bossa de castanyes, hem trobat un esquelet de senglar, ens hem embardissat, hem rigut, m'he queixat, tinc el braç esquerre ben esgarrinxat, ell el dret, he baixat per llocs increïbles tot arrossegant el cul, una parella de pit-roigs m'han fet companyia una bona estona, quan he anat a buscar un "camí" més segur que el que tirava pel dret, un d'ells s'ha aturat més d'una vegada a uns 3 metres de mi, segur que encara riu, jo només de pensar-hi, només d'imaginar-me per allà avui, ja ho faig. Hem pogut gaudir d'una llum preciosa que s'escolava enmig de les branques fins arribar on érem. I finalment hem arribat a la carretera, carretera de bosc, clar. I cap a casa a dinar.

avui...

...hem deixat els bolets de banda i hem dedicat la jornada intensiva als ocells. De 7 a 2. Desde la Garrotxa fins a l'Alt Empordà.
A destacar l'àguila pescadora que ens ha sobrevolat amb un peix grandiós a les urpes. Preciosa. Impressionant.
Avui... m'han fet aquest regal:

porc senglar...

Aquest any la cosa serà complicada, no pas per falta de pluja. Per sort els boscos, almenys els d'aquí dalt, no pateixen sequera. La terra està humida, gràcies a la pluja de fa uns dies i a les boires matinals que permeten que la rosada ho cobreixi tot.
Aquest any el principal enemic dels bolets és el porc senglar. Hi ha zones senceres de bosc, on abans collíem rossinyols i escarlets que estan completament aixorrancades, no hi queda un pam del terra sense remoure. L'espectacle és dantesc i trist, molt trist.
Tot i així, tot i maleïr els ossos al porc senglar i sobretot a l'home per haver eliminat al seu depredador natural, quan ens en va sorprendre un enmig del camí, després de fer el revolt, no em vaig poder estar de meravellar-me amb la seva bellesa, la seva esveltesa, el seu color marró preciós, la seva cara de sorpresa i la seva agilitat saltant cap el bosc, per espiar-nos després, mig amagat, enmig de bardisses i arbustos. Fins i tot em va saber greu tenir la certesa de que els caçadors, que ens vam creuar més tard, el trobarien...

paisatge...

El meu paisatge quotidià vist des d'una altra perspectiva, a mig camí entre Ogassa i Camprodon, mentre vèiem passar centenars d'aligots vespers en migració, un matí de finals d'agost.

meme...

La Jaka em va convidar a fer un meme fa dies. Haig de triar quin és per a mi el millor post que he penjat. I la veritat és que no sabria quin triar i no pas precisament per trobar-los tots fantàstics. Em quedaria amb tots els que estàn relacionats d'alguna manera amb els ocells, doncs aquest bloc el vaig començar amb la idea de parlar només d'ocells, encara que hagi derivat, al cap de poc temps, en aquesta espècie de "matxembrat" que és ara. Però n'haig de triar un, i m'he decidit per aquest.
I bé... fent ús, vosaltres, de la memòria i, jo, abús de la confiança... hi ha algún post d'aquest humil bloc que recordeu especialment?

Se suposa que he de passar el meme a no sé quanta gent, però no em fan gaire el pes aquestes coses, o sigui que si algú en té ganes que el faci. Això sí, aviseu-me que m'agradarà xafardejar ;)

consciències...

#1
Vaig sortir de l'entrevista d'ahir força contenta de com havia anat. No pas per les condicions, que ben explicades ja no són tan bones com les dites per telèfon. En vaig sortir contenta perquè vaig veure que en sóc capaç.
No m'acaba de convèncer la seva proposta. Hi ha alguna cosa que grinyola. No vull cometre l'error d'aferrar-me a la primera oportunitat només per tenir pressa de fugir.
He pogut pensar-hi, potser per primera vegada en molt temps, fredament i ara sóc un mar de dubtes.
Ara sóc conscient de que pel fet de tenir pressa no es corre més ràpid.

#2
Pràcticament em sé de memòria els teus ulls. I la teva mirada encuriosida. Gairebé sé com és el teu somriure. De fet, puc tancar els ulls i veure'l, tot i que no somrius gaire. Ahir, quan me'n vaig adonar ja estava memoritzant les teves mans.
En vaig ser conscient ahir al vespre, quan vaig deixar anar els pensaments i la meva ment navegava al seu aire. Es va aturar en tu. Es va aturar quan es va adonar de que quan tu véns jo no sóc ben bé jo.

DIa D

Y desafiando el oleaje
sin timón ni timonel,
por mis sueños va, ligero de equipaje,
sobre un cascarón de nuez,
mi corazón de viaje,
luciendo los tatuajes
de un pasado bucanero,
de un velero al abordaje,
de un no te quiero querer.

Y cómo huir
cuando no quedan
islas para naufragar
al país
donde los sabios se retiran
del agravio de buscar
labios que sacan de quicio,
mentiras que ganan juicios
tan sumarios que envilecen
el cristal de los acuarios
de los peces de ciudad


que mordieron el anzuelo,
que bucean a ras del suelo,
que no merecen nadar.

Peces de ciudad - Sabina

I avui, dia D, intentaré netejar el vidre del meu aquari, vull allunyar-me d'aquest ham, vull nadar.
Avui tinc una entrevista de feina...
Ho sé, la canço no lliga massa amb el tema... o sí?

jornada intensiva...

Sona el despertador. 1/4 de 7. Hi ha mandra, molta mandra; però no hi fa res, es passa de seguida quan repasso mentalment el plàning del dia. No n'hi ha. Ahir vam decidir que aniríem als aiguamolls de l'Empordà, però que si ens venia de gust fer alguna altra cosa la faríem. Esmorzem i fem el passeig matinal amb els gossos. A les 7 ja som al cotxe. Direcció Empordà. Veiem la sortida del sol a l'alçada de Girona. Una preciositat. El cel, mig ennuvolat, està esplèndid. Arribem a l'Empordà, està tot inundat, els camps són bassals immensos d'aigua. És com si els aiguamolls haguéssin crescut desmesuradament. Fem la primera parada del dia. Al mateix lloc de sempre. Avui té un encant diferent, està pràcticament tot inundat i el que abans eren camps humits, ara són miralls d'un cel pintat per les primeres llums del dia. Hi ha milers d'orenetes, uns quants limículs, bernats pescaires, flamencs, cavalls, una cuereta groga... ens sobrevolen els sorollosos abellarols en plena migració... ens hi passem una bona estona intentant identificar un limícul, un tèrrit si no m'erro, cosa que a mi em sembla impossible, els veig a tots iguals. Omplo la càmera i els ulls de tot el que veig. Més tard ens arribem a l'aguait del Bruel, allà on sempre hi trobem corbs marins i ànecs de tota mena a l'hivern, avui està completament buit. Només hi ha aigua, molta aigua. Decidim probar sort en un altre aguait i el fang ens impedeix arribar-hi. Finalment anem a la platja de Sant Pere Pescador. Quan hi ha hagut tempesta sempre ens agrada anar-hi a passejar, s'inunda i sembla com si el mar hagués volgut guanyar terreny. S'hi està bé, molt bé. Competim per veure qui fa millors fotos tot rient, sabedors que la nostra competitivitat és de "mentida".
Veient que no hi ha gaires possibilitats de fer res més, decidim tornar cap a casa per la ruta "alternativa", guaitar els ocells que sí que sabem que són allà, dinar tranquil·lament i arribar-nos a fer una ullada al bosc, a veure si els bolets ja comencen a treure el nas. Però, ai! els nostres plans sempre corren el risc de ser canviats i a mig camí de casa, després d'observar al falcó, decidim que primer anirem a caçar bolets i ja ho tindrem fet. I tal dit, tal fet. En un pim pam m'he trobat envoltada de bardisses, arbres creixent sense cap criteri, teranyines, boixos... i rossinyols. N'hem trobat un bon grapadet, just per arribar a casa amb un somriure i satisfets. Això sí, a mi m'han costat un ull de la cara, que quan m'enfilava pel marge, un boix grèbol m'ha atacat i m'ha punxat l'ull esquerre... no vulgueu pas saber el mal que fa i la nosa que hi tinc ara mateix...

somnis III

No sé què en diria Freud del fet de somniar dues nits seguides amb els meus cabells... no sé com interpretaria que hi surto amb el cabell llarg i bonic.
Renoi, potser el subconscient m'està fent xantatge ara que he decidit tallar-me'l de nou ben curt?

Somnis II o Nit de llampecs...

Compartim habitació tots tres. Me n'adono mentre em poso el barnús al lavabo. No ho puc entendre. Què hi fa ella aquí? i jo? què hi faig jo allí? M'adono de que fa temps que l'enyoro, tot i estar junts no estem aprop, fa temps que no em sento especial. Però... però... i perquè me n'hauria de sentir amb ell? fa temps que el vaig deixar, no? El dubte m'envaeix...
Surto del lavabo. Ells dos estan somrient, còmodes amb la situació, amb una actitut de normalitat que encara em despista més. La meva incomoditat creix quan em diuen que ell m'ha enviat alguna cosa al mòbil, que ho miri, somriuen amb complicitat. No els vull fer cas, tinc la sensació de que m'estan parant una trampa. Entro de nou al lavabo, em vull assecar els cabells. Al mirall, m'adono sorpresa que els duc molt llargs... mentre intento fer funcionar l'assecador de cabells, obro el mòbil amb urgència... què m'haurà enviat? Ells dos entren i me'l volen prendre, per veure que hi ha... però perquè? si m'ho ha enviat ell ja ho ha de saber... i tot d'una em desperto. Plou amb força. Trona i llampega. Són les 6 del matí. Perquè recordo aquest somni precisament i no cap altre? L'enyoro? no ho crec pas, ja fa més de 2 anys de tot plegat... Ha estat plovent amb força fins les 8. Ara, encara plou... es faran bolets.

Nit de llampecs

somnis...

"Algunes coses les he vistes, d'altres les he descobertes i d'altres les he somiades. Però els meus somnis són tan importants com tot allò que vaig adquirir furtivament. Més importants, perquè són allò intuitiu en el seu estat més pur. Sense ells, els fets no són més que una espècie de despulles, com les perles soltes d'un collaret. Els somnis són tan veraços i manifestos com els reixats de ferro de França, que espurnegen negres sota la pluja. Més veraços, potser. Són l'esquelet de tota realitat."

James Salter (EEUU, 1925) _ Juego y distracción (fragmento)

Visca Catalunya!!

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat!
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel;
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel;
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem i tu en duràs
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

http://www.rogepost.com/dn/08tm/Orfeo+Catala+-+El+Cant+De+La+Senyera.mp3

a la presó!

Arribo a casa molt emprenyada, indignada, cabrejada... però molt!! Amb el cor accelerat i les cames que encara em tremolen. Entro tot cridant: A la presó! A la presó els haurien de tancar a tots!!
Ma mare em mira sorpresa i em pregunta a qui. A tots els que tenen gossos petaners i els passegen sense lligar!!
I és que ja em direu, he sortit a passejar amb els gossos, no em fa cap gràcia treure'ls jo sola, per això he esperat que fossin més de les 8, que les iaies perilloses que passegen gossos amb piles ja estaven endreçades (amb perdó per les iaies, però és que també en tinc el nas ple d'elles i els seus aires de tenir tot el dret del món de fer els que els hi sembla, Oh!! et diuen, és que tu ja els has de lligar, els teus són gossos perillosos! és la seva excusa)
La passejada anava tal com jo volia, amb més de 60 quilos estirant-me però no gaire, només per la pressa d'arribar al prat i còrrer lliurement, i deslliurar-se del que els hi fa nosa, és clar. Mai els hem deixat solts si no hem tingut la certesa de que no hi ha ningú més al voltant, i el voltant ha de ser ampli.
A les cantonades, revolts i similars reduïa el pas, mai saps el que et pots trobar... i avui què ens hi hem trobat? Doncs un noi (un noi? carai que generosa estic, té 50 anys) passejant el seu gossot deslligat, fins aquí cap problema, ell no ens hi sabia pas allà. I què ha passat? doncs que ha fet uix! i ha passat de tot, quan li sobrava temps per agafar al seu gos, lligar-lo i passar o deixar-nos passar. I el seu gossot, evidentment, davant aquesta mostra de passotisme, ha arrencat a còrrer directe cap a nosaltres. Li he cridat a l'amo, o col·lega no ho sé, del gossot: Jo als meus no els podré aguantar, eh? I ell què ha fet? doncs m'ha somrigut amb suficiència...
Ja us ho podeu imaginar, dos boxers excitats a més no poder, primer per la presència del gossot, segon perquè el molt cabronàs ha vingut a provocar tot mossegant en Panxo. Una servidora mig estirada, tirada enrera, aguantant-los com podia, mentre li deia, mig histèrica: què, el penses agafar o què?, perquè el paio s'ho mirava,tot divertit. Ai sí!. I ha vingut tot tranquil, sense cap pressa, a agafar al seu gos, i enlloc de marxar, els meus encara estiraven i bordaven com bojos i si ell no marxava poca cosa podia fer jo, s'ha quedat allà, palplantat, mirant-nos tot somrient, tot encuriosit i li ha anat del canto d'un duru que no li deixo anar a la Nina i en Panxo, quan m'ha dit, tot rient: Carai, sí que tenen força aquests gossos! jejeje!
Més de 60 quilos entre tots dos, et sembla poc?!?! Ha sigut la meva resposta. Un resposta plena de ràbia i indignació... i el reguitzell d'insults que es mereixeria me'ls he empassat... i encara no sé perquè.

espirals...

Amb fe una muralla és una teranyina, sense fe una teranyina és una muralla.
Benjamin Franklin


i jo em pregunto...
... què és la fe?

regals...

... passejar amb els gossos cada dia.
... jugar amb ells al "nostre" prat.
... anar a caçar bolets i "perdre" l'estona buscant un picot negre, que ens avisava de la seva presència amb un crit regular.
... caminar damunt la fullaraca sense cap pressa.
... una tormenta de tarda amb molta aigua i llamps i trons.
... l'emoció de travessar un pont mig trencat tot aguantant la respiració.
... acariciar al gat, mentre dorm a la meva falda.
...

preludi...

Vol d'orenetes

dibuixant música,

matí grisós

preludi de canvis,

s'acosta la tardor.

l'amor...

" En contraposició a la unió simbiòtica, l'amor madur és ser-un sota la condició de conservar la pròpia integritat i independència i, per això, també la pròpia individualitat. L'amor de l'home és una força activa que derroca els murs pels quals l'home està separat dels seus proïsmes, i que els uneix amb els altres. L'amor li permet superar el sentiment d'aïllament i separació, però li permet també romandre fidel a si mateix i conservar la seva integritat, el seu ésser-així. En l'amor es dóna la paradoxa que dos éssers arriben a ser un i, no obstant això, segueixen sent dos... L'amor és una activitat, i no un afecte passiu. Es pot descriure, d'una forma molt general, amb l'afirmació que l'amor és, sobretot, un donar i no un rebre. "

Erich Fromm _ L'art d'estimar (Fragment)

a vegades...

... m'agradaria ser un home.
Ho dic amb total convenciment, amb tota la seguretat del món, amb tota la certesa de la que sóc capaç de tenir.
I el motiu és ben senzill: m'agrada el seu concepte d'amistat.
És d'una senzillesa exquisida.

boira...

Avui el dia s'ha llevat emboirat. No era una bona notícia, amb un temps així, si hi havia migració, passaria per algun altre indret, on el cel es veiés blau i clar. Hem estat a punt de renunciar a "l'aventura", però ens hem acostat cap al lloc on ens havíem d'enfilar i la boira no hi arribava. Hem començat a fer camí amb l'esperança de que, a mesura que el sol s'enfortís, la boira s'anés escampant. La caminada no ha sigut massa llarga, un xic més d'una hora, però sí força dura. La boira ens ha anat seguint muntanya amunt i, un cop dalt, ens ha acabat embolcallant. Estàvem envoltats del no res.
L'espectacle era meravellós, tot i que no ens ha fet gaire gràcia. Si continuava així tot el matí no veuríem absolutament res. Des d'un altre punt d'obsevació ens han dit que semblava que començava a escampar i nosaltres, entre ullada i ullada de sol, ens hem quedat esperant una bona estona per si un cas l'horitzó se'ns presentava una mica més clar. Quan hem deixat de veure l'última espurna de cel blau hem començat a desfer el camí.
No hem vist cap ocell, a part d'una mallerengua carbonera que volava agosaradament enmig de la boira. Malgrat tot no m'ha sabut gens de greu haver "perdut" el matí d'aquesta manera. Ho he tingut tot menys els ocells, però jo, amb la nostra complicitat, em sento molt més que privilegiada.

dissabte...

Mentre em llegiu (si és que ho feu aquest dissabte al matí) jo m'estaré recuperant de la caminada que hauré fet.
Toca, de nou, matí ornitològic. Un nou punt de pas per les aus migratòries.
Hi haurà confidències, riures, silencis, bromes, complicitat... i ocells.

...

"Estem tan acostumats a disfressar-nos per als altres, que al final ens disfressem per a nosaltres mateixos"

François de La Rochefoucault

nòmades del vent...

Pirineus, matí esplèndid, aire molt fresc, el sol que escalfa just per no tenir fred, un prat al capdamunt d'alguna muntanya. Des d'aquí es veuen les "meves" muntanyes, les que m'han acompanyat tota la vida, es retallen meravelloses a l'horitzó.
Ens hem aturat per observar el que ens pensem que és un vol d'aligots vespers en migració. No ens hem equivocat, en comptem uns 40. No fa gaire estona, ni més de 5 quilòmetres i una bossa de móres plena, que dues àligues marcenques ens han regalat una bellíssima coreografia amb els seus jocs. Aquí on ens trobem un parell de voltors juguen amb l'aire i la seva ombra a la falda de la muntanya. La intenció d'avui era anar a buscar bolets, "caçar" bolets en diem nosaltres, concretament volíem caçar ceps. Però en 5 minuts ens n'hem oblidat completament. Després del primer vol de pernis (aligots vespers) n'ha aparegut un altre i un altre i un altre i un altre... perdo el compte i em dedico a disfrutar de l'espectacle, de com es reuneixen, cada grup, en un lloc tot esperant el corrent d'aire propici per continuar el seu viatge cap al sud, de com saben aliar-se amb el vent per delectar-nos amb la seva bellesa...
L'I. i la M. sí que els compten, ho van anotant tot a la seva llibreta. N'hem vist més de 250, molts més. Mentre disfrutem aquí dalt, ens truca en G. Hi ha un vol de cigonyes sobrevolant el nostre poble, ens diu que n'hi ha d'haver més de 150... per uns moments ens sap greu no poder-ho veure, ens sap greu el temps que triga en aparèixer un nou vol de pernis a l'horitzó.

llàgrimes...

aquesta nit ha plogut altra vegada, a estones amb força, d'altres cadenciosament...
aquesta nit m'he deixat endur pel ritme de l'aigua, m'hi he deixat bressolar fins que la son ha vençut, fins que la por se n'ha anat...

depèn...

de mi, de tu, d'ells, dels altres, del que s'ha dormit, de com s'ha dormit, del cafè de l'esmorzar, dels bons dies, dels detalls desagradables, de tenir-los o no en compte, de les sabates, dels peus, dels ulls, dels miols del meu gat, dels seus ronroneigs, de la música, de la lletra, de Sabina, de Calamaro, de la son, de l'insomni, de la paranoia, dels somriures, de la soletat, de la nostàlgia, de la meva estupidesa, de la meva tossuderia, de les ganes de cantar, de les paraules, de la complicitat, de no voler-se enamorar, de l'amor, dels riures, de les llàgrimes, d'un tallat de cabells, d'un caminar, d'una mirada somrient gratuïta, d'un txakoli, d'una encaixada de mans, d'uns petons, de les preguntes, de les respostes, de les preguntes sense resposta, de l'insomni altra vegada, de la pressa que mata, d'una llum suau, d'una cançó trista, del carinyo, de la pluja que no cau, de la tempesta que no arriba... tot depèn del vent que bufi...

Cascades d'Ouzoud

És un plaer

sentir l'aigua al rostre

duta pel vent.

.

.

.

.

"Companys" de viatge:

(Com es pot restar impassible davant tanta bellesa?)

Marroc és...

... contrast

... bereber

... aigua i cocacola

... el país dels gats

... culé!

... hospitalitat

... bon humor

... paciència

... serenitat

... un caos organitzat

... com la seva bandera, verd intens sobre un fons roig preciós

... la lluna plena il·luminant les nostres passes sobre les dunes

... màgia!

últim post...

...abans de marxar de vacances.
No, no us lliureu de mi tan fàcilment.

Els preparatius ja estan pràcticament a punt, falta repassar el material i encabir-lo dins la motxilla. No estarà gaire plena. L'equipatge ha de ser lleuger. Haig de marxar d'aquí pràcticament buida de tot.

Marxem cap al Marroc, en un viatge mig organitzat per nosaltres mateixes mig a l'aventura...
Dos viatges en un. Un de compartit i l'altre molt més íntim i intrínsec.

Al gat el deixo amb la marona, però ja es cuida prou de deixar-me algun que altre record seu, en forma de pèl, a la roba que m'haig d'endur.
El trobaré a faltar... qui es passejarà per damunt meu a la matinada?

Fins la tornada!!

tanka vacacional

Poc equipatge

dins la meva motxilla,

hem de tornar

plenes de bells records

i belles sensacions.

haikú I de vacances

Petita em sento

davant ta immensitat

nit estrellada.

somriem?

Em costa agafar el son. És mitjanit. A les sis tocarà el despertador, com cada dia d'aquesta setmana. La meva respiració és cada vegada més cadenciosa i relaxada, però no aconsegueixo adormir-me.

El meu cap no para... tic-tac, tic-tac... com la maquinària d'un rellotge antic, com aquells que té l'avi a la vella botiga, actiu i sorollòs, tic-tac, tic-tac i la maquinària no para... és un soroll agradable, però. Recordo que no fa pas gaires dies m'envaïa una mena de pànic en aquests moments. Avui no. Aquesta setmana no. No em sento sola.

Anomeno mentalment les persones que m'acompanyen, cadascuna a la seva manera, alguns de ben aprop, altres desde la distància. Cada nom és un somriure.

Un somriure meu al recordar el seu.

Blauet

Dissabte passat, de bon matí, vaig tornar a gaudir de la seva bellesa. Vaig poder-lo tenir una estoneta a la mà, panxa enlaire. Ell restava immòbil, doncs la seva defensa és fer-se passar per mort. No es va posar nerviós en cap moment... jo no podia treure-li els ulls de sobre, la seva bellesa sempre m'ha captivat.
Quan el vaig deixar anar, tot i haver viscut el mateix moment diverses vegades, em vaig emocionar de nou veient el seu llom blau encès perdent-se riu enllà...

agredolç...

Així ha sigut el dia d'avui.

La part agre ha sigut dura, costarà païr-la. La mort mai ens agafa preparats.

La part dolça ha estat un bàlsam, un remei impagable.
Companyia, complicitats, trucades, riures, abraçades, natura, ocells, jocs a la piscina, corredisses, globus d'aigua, inocència i riures de pocs anys...

el vent

EL VIENTO Y EL ALMA

Con tal vehemencia el viento
viene del mar, que sus sones
elementales contagian
el silencio de la noche.


Solo en tu cama le escuchas
insistente en los cristales
tocar, llorando y llamando
como perdido sin nadie.


Mas no es él quien en desvelo
te tiene, sino otra fuerza
de que tu cuerpo es hoy cárcel,
fue viento libre, y recuerda.


Luís Cernuda

en blanc

Fa dies que intento escriure el que sento.
Però la fulla en blanc contagia la meva ment i no em surten les paraules.
Sé el que vull expresar, sé quines són les coses que em fan trontollar, conec el que m'està sacsejant d'alguna manera.
Sé quins són els meus pilars i el que permet que la barca no s'acabi d'enfonsar, tot i que no poden evitar que se'n vagi a la deriva de tant en tant.
Però la incapacitat de poder-ho expressar es tradueix en pànic alguns dies...
Ja torno a estar sense paraules altra vegada.
Altra cop dins un laberint i altre cop sense el fil d'Ariadna...

números...

Divendres, 14.
M'he llevat a les 6.
He sortit de la feina a la 1.
Acabàvem de dinar a les 3.
M'he passejat sota la pluja, de Camprodon i Olot, 2 vegades.
He mandrejat 4 hores.
M'he dutxat en 10 minuts.
Hem quedat a les 8 i a 2/4 de 9 hem anat al "Manolo".
Ens n'hi esperava 1 i més tard n'han arribat 2 més.
Al restaurant ens hem trobat tots 14.
He rigut 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9... 1.000 vegades.
2 copes de vi i 4 d'aigua.
7 érem els que passejàvem per Olot.
6 els que hem entrat al Lucky.
5 quan hem arribat a Trànsit i 4 al CittyArms.
3 nois i 1 noia, jo.
1 birra a cada local i 2 a l'últim.
Arribava a casa a les 3.
M'he despertat 3 ó 4 vegades de 3 a 6.
Un vampir petit m'ha mossegat 12 vegades, o 12 vampirs petits m'han mossegat 1 vegada.
2 al canell dret, 2 al colze esquerre, 1 al braç, 1 al front, 4 a l'esquena, 2 al pit.
M'han trucat a les 10, m'han despertat a les 10.
Dissabte, 17.

somriures...

avui m'han fet somriure d'allò més...

"Neus... et besaria a pessigolletes!!!!"

(imprescindible l'accent de Benicarló)

ja no em poso vermella com abans...

el J.S. és una de les "coses" maques de la meva feina.

caminant sota la pluja...

Ahir et vaig demanar si em podies enviar una mica de fresqueta i m'has fet arribar pluja.
Pluja acompanyada de llamps i trons.
Una pluja que m'ha refrescat, mentre queia suaument, tot anant cap a casa aquest migdia, sense pressa...
Ara, a casa ja, amb la finestra oberta de bat a bat, la seva música, cadenciosa, amb una percussió quasi ininterrompuda de fons, m'acompanya.
Avui, a l'orinalet del cel, ha sabut ploure i l'aire s'ha omplert d'olor de terra humida.

replay

Si alguna vez no me vuelven a ver
porque a mí, como a todos, se me olvida
algo va a quedar adentro tuyo siempre
algo que yo te dejé alguna vez
No importa si no venís conmigo
este viaje es mejor hacerlo solo
yo te voy a recordar todos los días
porque un amor así nunca se olvida
Te seguiría por todas partes y volvería a la ciudad
si me das otra oportunidad de volver a empezar mejor que antes
quiero darte cada uno de mis instantes
nunca más voy a mentir de nuevo
porque no voy a olvidarte nunca más
Y volvería por todas partes
para encontrarte y preguntarte
si me das otra oportunidad
Va a ser mejor que te intente olvidar
porque queda mucho tiempo por delante
algo va a quedar adentro tuyo siempre
algo que yo te deje alguna vez
porque no voy a olvidarte nunca más
porque yo no te voy a olvidar!


Porto tot el dia cantant aquesta cançoneta del Calamaro... Tuyo siempre... i és que la melodia anima... una cançoneta alegre i enganxosa... molt enganxosa... i m'agrada!

Confiança...

... gràcies.

Thor...

Aquesta nit m'ha visitat Thor.
Potser no li va agradar la batalla d'ahir, doncs m'ha despertat una vegada i una altra... cada volta cridant una mica més que l'anterior.
M'ha fet sortir del llit i tancar alguna finestra, per por de que convidés Frey i m'inundés la casa, però no, no ha caigut ni una gota.

Però tot plegat s'ha quedat en res, un ensurt amb un tro que ho ha fet tremolar tot i una servidora dormint plàcidament, doncs si alguna cosa m'agrada especialment són les nits de tempesta.

guerra

Tarda tensa a l'oficina... amb crits... amb punyals volant per l'aire en forma de paraules.

El "jefe" mirant-s'ho des del seu lloc, sense dir ni ase ni bèstia, fins que s'ha acabat la guerra dialèctica.
Llavors, amb to de veu condescendent i ridícul i com si nosaltres fóssim tontos, ens deia que hi hagués bon rotllo i harmonia.

"Ja fas tard per això!" li he etzibat amb ràbia. M'ha sortit del fons de l'ànima, de dins l'estòmac.

Ara, estic més tranquil·la. He vomitat algunes de les coses que no podia païr.

Avui Catalunya ha guanyat la primera batalla a la France.

anar a buscar la pluja...

Dissabte.
Matí calorós.
Invitació a Ogassa.
Acceptació de bona gana.
Garrotxa, Ripollès... una bellesa assedegada.
Pronòstic del temps: pluja al Pirineu.
Dinar a peu de carretera sota l'ombra.
Papallones, flors, maduixes de bosc, airet i trons.
Camprodon, sensació d'arribar a casa, cafè i pluja tímida.
Sortim a buscar la tempesta, sempre ens ha agradat molt.
Llanars, llum de vespre a l'inici de la tarda.
Gotes com punys, llamps, trons, olor de terra.
Reculem quan cauen els primers granets, Vilallonga.
Els nuvols fan camí sobre nostre.
Tornem per Capsacosta, quins records!
La pluja ens segueix...
fins a casa.
Passeig, fresca...
AIGUA!!!

Ser un cronopio...

Conservación de los recuerdos

Los famas para conservar sus recuerdos proceden a embalsamarlos en la siguiente forma: Luego de fijado el recuerdo con pelos y señales, lo envuelven de pies a cabeza en una sábana negra y lo colocan parado contra la pared de la sala, con un cartelito que dice: "Excursión a Quilmes", o: "Frank Sinatra".

Los cronopios, en cambio, esos seres desordenados y tibios, dejan los recuerdos sueltos por la casa, entre alegres gritos, y ellos andan por el medio y cuando pasa corriendo uno, lo acarician con suavidad y le dicen: "No vayas a lastimarte", y también: "Cuidado con los escalones". Es por eso que las casas de los famas son ordenadas y silenciosas, mientras en las de los cronopios hay gran bulla y puertas que golpean. Los vecinos se quejan siempre de los cronopios, y los famas mueven la cabeza comprensivamente y van a ver si las etiquetas están todas en su sitio.

Cortázar, Julio; Historias de cronopios y de famas, Buenos Aires, Sudamericana, 1994

avui necessito...

... cridaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaar!!!!

perdre el fil...

fil m. Cos de forma capil·lar, molt prim, flexible, d'una llargària indefinida, format ajuntant i torçant fibres o filaments, que serveix per a cosir, fer teixits, etc. Fil de seda, de cotó. Fil d'ordit. / Fil de lli. Una camisa de fil. / fil cru Fil que no ha sofert cap operació de rentatge, blanqueig o tintura. / fil d'empalomar Cordill molt prim de cànem. / fil de cuca Pèl de seda. / fil de veles Fil prim i fort, de cànem, emprat per a cosir veles. / FIG. posar fil a l'agulla Iniciar una actuació. / FIG. donar fil a algú Deixar-lo dir, fer, etc., com a aquella persona de qui no hem de fer cap cas digui el que digui, faci el que faci, etc. // Objecte, apèndix, òrgan, etc., semblant a un fil, filament; fibra separada; metall estirat en forma de fil; vena molt prima d'un mineral; doll molt prim. Una escorça que fa fils. Fil de pita, d'atzavara. Treure els fils de les mongetes abans de coure-les. Fil de la llengua. El fil que segrega l'aranya, el cuc de seda. Fil metàl·lic. Fil de ferro, de coure. Els fils del telègraf, del telèfon. El fil conductor. Li brollava de la ferida un fil de sang. La sang li corria fil a fil. Un fil de veu. / sense fil loc. adj. Dit de tot sistema de comunicació elèctrica feta sense fils conductors. Telèfon sense fil. // Enfilall. Un fil de perles. // Tall d'un instrument. passar a fil d'espasa Passar a degolla. Fina aresta tallant de les eines de tall afinat. / Carena d'una serralada. / a fil de roda Ben bé a proa. / a fil de vent Ben bé a sobrevent. // FIG. Il·lació entre les parts d'un discurs, d'una argumentació, etc. El fil d'un discurs, de les idees. / el fil de la vida El curs de la vida. // a dret fil En la direcció del fil o de la fibra. Serrar a dret fil.

ballem?

vespre...

El cel encès tenyeix Olot de roig.

Com cada vespre,

una flauta desafinada omple l'espai silenciós.

El gat ronroneja.

Algú toca un timbre...

nit màgica o romanços?

"La celebració del solstici d'estiu és gairebé tan antiga com la mateixa humanitat.

Els diversos pobles i cultures, fogueres i ritus del foc de tot tipus intenten simbolitzar el poder del sol i ajudar-lo a renovar la seva energia. Que les nits continuïn essent curtes i els dies llargs.

Una altra cosa és que el sol es digni a escoltar als homes.

Els estudiosos apunten que els ritus motivats per la Festa de Sant Joan a Europa tenen un mateix origen. Cèltic. I que l'Església, com amb molts altres ritus precristians, la fagocita. L'adapta al seu credo i la fa seva. Així, una festa mil·lenària i d'origen mític es converteix en religiosa.
L'origen cèltic de la màgica nit de Sant Joan ens porta a indagar en els ritus que realitzen els druides, els sacerdots celtes. Els druides són els dipositaris de la saviesa profana i de la sagrada. Convençuts que, tard o d'hora, el foc i l'aigua s'ensenyoriran del món i que, per tant, és imprescindible adorar-los i sacralitzar-los.
Així, en la foguera sagrada que crema en la nit més curta de l'any, acostuma a repetir-se a les nits següents. Els tions cremats i les cendres seran llançats als camps per purificar-los (i, aprofitant l'avinentesa, per adobar-los). Resultat? Amb la purificació dels cultius, aquests creixeran més ufanosos i productius. La natura reneix. I és que la nit de Sant Joan té un caràcter de fecunditat. És costum que les noies saltin per damunt les flames per assegurar-se relacions sexuals sense conseqüències no desitjades. Això sí, és imprescindible que les flames no arribin a tocar a la noia en qüestió perquè aquesta no quedi embarassada. Contràriament a Irlanda, on la cultura celta encara avui dia manté molta força, les parelles aprofiten aquesta nit per saltar per damunt el foc per assegurar-se la descendència. I el mateix es fa amb el bestiar.
Però mentre la foguera crema, els celtes dansen i, gràcies al foc, fugen del pecat i les seves ànimes troben la pau. També caminen per damunt el foc amb els peus descalços, sense cremar-se. És més. Hi ha qui carrega a les espatlles algun noiet per caminar sobre les brases. No és masoquisme, no. Com més pes, menys perill de cremades als peus. No és gens estrany, doncs, que, amb aquesta forta influència del foc, els druides l'utilitzin per a la quiromància. Que segons l'espetec, el color o la forma de les flames augurin un futur o un altre. Una pràctica que no és exclusiva de la cultura celta.

La màgia d'una nit màgica

La màgica nit de Sant Joan, però, té una llegenda gairebé unànime a tot el món. Durant aquesta nit les "portes" que comuniquen amb el Més Enllà s'obren. Així, durant aquesta nit es pot accedir a grutes, castells i indrets encantats. S'alliberen de les seves presons a princeses i reines mores que estaven presoneres víctimes d'alguna bruixeria o malefici. Dones d'aigua, follets i altres éssers màgics aprofiten aquesta nit per donar un tomb i poder ser vistos per l'ull humà. El dimoni també aprofita per passejar-nos pel nostre món. Les plantes verinoses perden les seves propietats perjudicials. En canvi, les herbes guaridores centupliquen les seves virtuts. Aquesta nit, els tresors guardats a les entranyes de la Terra surten a l'exterior perquè algun pobre mortal deixi, almenys, de ser pobre. La rosada que cau en aquesta màgica matinada cura 101 malalties i fa més bell i jove a aquell que s'imprengui tot el cos. Resumint. Durant aquesta nit s'obre la porta que ens introdueix al coneixement del futur i a les dimensions màgiques de la realitat."

La Fura del Baus

errar ens fa humans?

"Cambiar la realidad es en el caso de mis libros un deseo, una esperanza; pero me parece importante señalar que mis libros no están escritos, ni fueron vividos ni pensados con la pretensión de cambiar la realidad. Hay gente que ha escrito libros como contribución para una modificación de la realidad. Yo sé que la modificación de la realidad es una empresa infinitamente lenta y difícil. Mis libros no son funcionales en ese sentido. Un filósofo escribe un sistema filosófico convencido de que es la verdad y se supone que eso modificará la realidad, puesto que él supone que tiene razón. Un sociólogo establece una teoría y es lo mismo. Un político también pretende cambiar el mundo. En el caso mío el plano es muchísimo más modesto. Digamos que es Oliveira que habla; volvemos a uno de los temas constantes de Rayuela. Yo tengo la convicción profunda, y cada día que pasa la siento más profundamente, de que estamos embarcados en una vía, en un camino equivocado. Es decir que la humanidad se equivocó de camino."

Julio Cortázar

Opus spicatum

Fa temps que em van "regalar" uns quants llibres de poesia, van arribar a les meves mans de casualitat, salvant-los del contenidor de reciclatge. S'han passat un temps desats, sense vida, oblidats fins i tot... fins aquesta setmana passada, que han recobrat vida, els vaig passejant amunt i avall i me'ls vaig llegint a la meva manera, sabia que feia bé quedat-me'ls.
Un d'aquests llibres és Opus spicatum de Lluís Calvo, guanyador del Premi Maria Mercè Marçal, 2000.
I una de les joies que hi he trobat és la següent:


L'oblit com un ocell

Aquest vent que fuig, relíquia del capvespre, endurirà el seu nom per rebotar en síl·labes.

No em fatiga l'excés, sinó la seva absència.

No en tens prou amb les flors de fer-te aroma: et cal un temps ocult, el bulb que et signfica.

En els ulls hi ha la llum. Oblidate'n, dels astres.

Desig del pelegrí abans de l'arribada: una demora.

El desig mai no va: retorna, fins i tot en somnis.

Només el buit és lliure.

Recol·lecto fruits darrera de les pluges. Un ocell espicossa, aquí i enllà. Sense pensar-hi.

El poema no és una forma d'arqueologia. La seva història és sempre absent, deshabitada.

La realitat és una forma d'eficiència.

Aquesta petja és temps i espai. De salvatgina, deies?

Més dolorós que les paraules: el que callen.

Un rostre, un cel. Tots dos fugaços?

L'alçada del desig en una terra plana.

La realitat matisa el món. És una nota a peu de pàgina.

Entre onada i onada, la meva ànsia.

Enveges la paraula que no has dit, el teu silenci.

Una mirada obscura. Hi entraries?

La fageda nua, el repòs hivernal. Així la vida: una virosta que cruix sota els teus passos.

Fascina l'alçada. I el dolor.

La negació és la forma de poder. La més sincera.

La veritat és l'elusió més sinuosa.

El record crema abans que el foc.

O l'ètica o la deseperació? Potser, tan sols, una desesperació més ètica.

Per les frondes, pels camins eludits, per les tanques que reciten la llum de la tardor, pels teus ulls, pel respir.
Aquesta vida encara, meva i teva.

La comitiva del vent. El salconduit, la fuga.

La pluja em farà humà.

La llibertat és un parèntesi. De vegades, poques, un punt i a part.

Un frec d'horitzons tremola en l'aire, davalla fins les platges que alliberen els ulls. Els palets entre els dits s'hi arrodoneixen.

L'oblit com un ocell.

Entre el món i tu hi ha un esposori de paraules. I emmudeixo.

Sant Cugat del Vallès-Barcelona, 1997-1998

Olor

Ahir al vespre, a quarts d'onze es va posar a ploure. Em va agafar per sorpresa, doncs no m'havia adonat de que s'estava ennuvolant. Una bona ruixadeta, que va prou bé, encara que ni la terra ni jo en fem prou. Estava al llit llegint quan de sobte l'aigua va trucar a la finestra. Sense pensar-m'ho ni un moment ja estava pujant la persiana i obrint la finestra, perquè entrés la seva música, la seva fresca, la seva olor... Pluja compartida, com gairebé tota la que visc en els últims temps, a quilòmetres de distància. Acabo el capítol i s'acaba la pluja. Tanco la finestra, doncs tenim la sort de que a la nit refresca i més si la fortuna ens porta pluja, i em disposo a deixar-me endur pel món dels somnis.
Somni estrany el d'aquesta nit, estrany que el recordi també, encara que sigui vagament. El despertador comença a donar la tabarra a les sis. Mandrejo una mica, el gat ve a donar-me el bon dia... faig un salt i em poso sota la dutxa... esmorzo, poc, amb una esgarrapada.
Surto de casa a quarts de set... només passar la porta se sent l'olor. Les meves glàndules pituïtàries fan festa major... olor de pluja, olor de terra humida... ahir va entrar amb algún veí i ha passat la nit al replà, semblava talment com si m'hi esperés, quieta, darrera la porta.

No hi ha llibertat d'elecció

Miquel Masoliver va deixar ben clar ahir que no vol jugar més amb la selecció espanyola d'hoquei sobre patins, i que només l'amenaça d'una sanció que podria ser de dos a cinc anys de suspensió l'ha fet reconsiderar la decisió. Ja fa uns quants anys que es va eliminar l'obligació d'anar a l'exèrcit espanyol, però la llei espanyola de l'esport, del 1990, continua obligant esportistes estatals a anar a les convocatòries de les seleccions. I, a més, la federació de patinatge espanyola l'amenaça amb una sanció que podria ser més gran que la que rebria si donés positiu en un control antidopatge. Fer esport a l'Estat espanyol no és totalment lliure, com demostra el cas de Masoliver. Pau Gasol, Raül Lopez, Fernando Hierro i Enric Masip i altres jugadors d'hoquei sobre patins -l'any 1996, per exemple- han renunciat abans a competir amb les seleccions espanyoles. I mai no ha passat res. Quina és la diferència amb Masoliver? Que el jugador del Barça ha dit que prefereix jugar amb Catalunya. Les lleis no són iguals per a tothom? El cansament, voler estar més temps amb la família o els desacords amb l'entrenador són fets acceptables. Voler jugar amb Catalunya, no.

Editorial d'El 9 (Diari esportiu català) - 14 de juny del 2006

Nacions i No

Diumenge propvinent els catalanets són cridats a votar l’Estatut. Que, tenint en compte l’autoesmotxada a què se’l va sotmetre aquí primer, i el cepillo (com és possible que en llengua imperial no hi hagi paraula específica per dir «ribot»?) que li han passat després a la Reichshauptstadt, caldria pronunciar el Ehtatú. Mirem-nos aquesta realitat, com voldria Oscar Wilde, conscients que és ella qui imita la literatura i no pas a l’inrevés.
Tragicitat: hi ha el bé i el mal (segons quin sigui el resultat del referèndum), la situació és de caixa o faixa (la vida o la mort del país) i la culpabilitat és ineludible (pel fet, es voti el que es voti, d’haver-ho de fer de bracet amb segons qui).
Comicitat: el producte aquest sobre què cal pronunciar-se és fruit de la imperfecció (dels polítics autonómicos que l’han parit amb gran esforç i dels nacionales que l’han retallat d’un plumazo) i retrata les aspiracions de qui, ençà i enllà, els ha elegit.
Tragicomicitat: després de tan llarg periple, és possible que ens retrobem al mateix punt de partença; segons qui, contentet amb quatre engrunes més a la mà (còmic); segons qui, indignat i exhaust per no haver obtingut —o retingut— més de tallada (tràgic).
Com que, en qualsevol cas, tot aquest canyaret, més que no pas sembrar divisions en el si de la societat catalana (i espanyola), ha servit simplement per evidenciar-les, importa llavors, davant la contundència de les raons esgrimides a favor i en contra de les diferents opcions possibles, remetre’s a la ironia, entesa sempre, com volia Ors, en tant que adhesió intel·lectual incompleta. I, des d’aquesta actitud literària, pensar en Vittorini, Uomini e no (1945), en Pedrolo, Homes i no (1958), i manllevar-los l’anacolut d’idèntic títol per referir-lo a les nacions. En la convicció que sovint aquestes fan bona la paradoxa: qui les nega, és o bé qui més malda per destruir-les, o bé qui més brega per enfortir-les. Quina serà, catalanet, el dia 18, la teva nació?

la columna _ Josep Murgades (contraportada del Punt d'avui)

Diumenge

Són, més o menys, les 4 de la matinada, em desperten els tocs suaus del meu gat al portal. Quatre anys té i encara no ha après a tornar a entrar a casa. Sabia que se n'aniria de parranda, lluna plena i la porta oberta, doncs avui els gossos, com molts altres dies es queden a dormir a dins, i els deixem la porta del pati oberta pels pipis nocturns. Surto del llit remugant, no em fa cap gràcia que se'n vagi porài, tinc por que em torni desgalabrat de dalt a baix. Baixo al pis i em trobo als gossos dormint plàcidament... obro el portal i entra el gat com una exhalació, el Panxo també ha vingut a veure què passa. Després de perseguir el gat pel terrat, per evitar que torni a fugir, entro a casa. Me'n torno al llit, però només tancar els ulls n'haig de tornar a sortir, el gat, ja n'ha fet una de les seves. Reculla-ho tot, frega-ho i ale! desvetllada a més no poder. Em preparo un gotet de llet amb un pensament de cafè, encenc una cigarreta i obro l'ordinador. Vaig directament al meu refugi i li explico al meu àngel de la guarda la meva situació, poca feina? doncs sí. Poca feina i ganes de parlar amb ell. Li deixo escrits quatre esbossos del que estic pensant en aquell moment i me'n torno, altra vegada, al llit, esperant que Morfeu em faci un favor i m'abraci 4 o 5 horetes més. Fet i fotut ja són més de les cinc.
A les 7, sento el despertador del meu germà... amb un ull mig obert, li pregunto on va... "a passejar els gossos"... "espera'm que jo també vinc"... Faig un esforç i em llevo ràpidament, em vesteixo i em disposo a gaudir, altra vegada, dels passejos matinals. Feia massa temps que no hi anava. Estic petadeta de son, però la temperatura, fresqueta, l'energia dels gossos, dos boxers meravellosos, la llum, el paisatge vist i revist però sempre sorprenent, fan que en cinc minuts tingui els ulls com dos plats. M'enduc la càmera nova i faig quatre fotos. La llum és impressionant, els camps de blat estan esplèndids, els verds de bon matí conviden a quedar-s'hi una bona estona. Mai no em canso d'admirar el que m'ha envoltat pràcticament tota la meva vida. El dia és clar. No hi ha cap núvol enlloc, el Puigsacalm i Sta.Magdalena es veuen perfectament bé, els ocells comencen a despertar-se i omplen el passeig de sons meravellosos. Trepitg sobre la sorra, cants d'ocells, la poca aigua que baixa pel riu... la música del matí... un plaer i un luxe impagables.


Post escrit aquest migdia mentre escolto un blues de Lte, "ke bé ke meu passo", realment preciós. Moltes gràcies Tortosí!!

La soledad

Sólo la soledad derrite esa espesa capa de pudor que nos aísla a los unos de los otros; sólo en la soledad nos encontramos; y al encontrarnos, encontramos en nosotros a todos nuestros hermanos en soledad. Créeme que la soledad nos une tanto cuanto la sociedad nos separa. Y si no sabemos querernos, es porque no sabemos estar solos. Sólo en la soledad, rota por ella la espesa costra del pudor que nos separa a los unos de los otros, y de Dios a todos, no tenemos secretos para Dios; sólo en la soledad alzamos nuestro corazón al Corazón del Universo; sólo en la soledad brota de nuestra alma el himno redentor de la confesión suprema. No hay más diálogo verdadero que el diálogo que entablas contigo mismo, y este diálogo sólo puedes entablarlo estando a solas. En la soledad, y sólo en la soledad, puedes conocerte a ti mismo como prójimo; y mientras no te conozcas a ti mismo como prójimo, no podrás llegar a ver en tus prójimos otros yos. Si quieres aprender a amar a los otros, recógete en ti mismo.

Miguel de Unamuno

Depredadors

El seu cos es movia amb la desimboltura pròpia dels hàbits solitaris. Però la solitud només és una presumpció humana. Tota passa silenciosa és un tro per a la vida de l’escarabat sota els peus; tota elecció és un món fet nou per als elegits. Tots els secrets són testimoniats.

Si algú en aquest bosc l’hagués estat observant –un home amb una escopeta, per exemple, amagant-se dins un flotó de faigs frondosos-, s’hauria adonat de la rapidesa amb què es movia camí amunt i amb quin desesper llançava males mirades a la terra que tenia davant dels peus. L’hauria jutjada com una dona enutjada darrera la pista d’alguna cosa horrible.

S’hauria equivocat. La frustrava, és cert, seguir un rastre en el fang que no sabia identificar. Estava acostumada a estar segura de les coses. Però si s’hagués molestat a analitzar-se la ment aquell matí humit i assolellat, s’hauria declarat feliç. L’encantava l’aire després d’una pluja intensa i la manera com un bosc de fulles que regalimen s’omple amb una percussió sibilant que et buida el cap de paraules. El seu cos era lliure de seguir les pròpies regles: una passa llarga massa ràpida per anar amb companyia, acotxar-se desinhibida a mig camí cada cop que li convenia tocar el fullatge esberlat, una trena gairebé tan gruixuda com un braç que li queia per sobre l’espatlla i escombrava la terra cada cop que s’ajupia. Els seus membres s’alegraven de tornar a ser a l’aire lliure, fora de la seva cabana diminuta amb unes parets de troncs que s’havien tornat plenes de verdet i opressores durant les llargues pluges de primavera. La ganyota era de pura concentració, i res més. Dos anys sola l’havien feta tan indiferent a l’aspecte de la seva cara com a un cec.


Estiu pròdig (fragment) _ Barbara Kingsolver


Així comença una història plena d'ocells, vida al bosc, animals salvatges, vida al camp, papallones nocturnes, vida, mort, encontres i desencontres, terra humida, arbres mil·lenaris, velles rancúnies... ingredients que ens serveixen per conèixer l'espai que viuen i ocupen 3 dones.

Tornant a Olot...

En aquesta hora encara clara,

la llum del capvespre

dibuixa un paisatge intens i acollidor.

El dia ha estat llarg

i la tristesa m'ha guanyat terreny.

Ara, mentre m'omplo la mirada de verds intensos,

m'arriba la calma anhelada.

6 juny 2006 _ Tornant a Olot

aviat...

l'escoltarem,

ens emocionarem,

el viurem,

el sentirem...

ens farà escoltar,

ens emocionarà,

ens farà viure,

ens farà sentir...

Ballaruca!!!

Avui us convido a que visiteu aquesta web:

www.hotelcochambre.com

Són boníssims, divertits, en 2 segons es posen el públic a la butxaca i... i... el dia 10 són a Olot!!!!!

Poca cosa més a dir, doncs ahir la meva veu es va allotjar a l'Hotel i a saber quan torna...

Només que: VISCA EL NÀSTIC!!!!!!

Estàn bojos aquests gals...

A l'empresa on treballo, tenim varis clients a França. En tenim un, el monsieur G., que és, potser el més peculiar. Jo farà cinc anys que hi treballo i no l'he vist mai, només ens hem relacionat via telèfon, això sí ens podem entendre bé perquè ell parla castellà, i entre el seu castellà i el meu francès precari, les converses que solem tenir acaben amb rialles. De tots/es és sabut, bé de quasi tots/es, que el meu amor, petit, cap a França, no s'extén cap a la majoria dels seus habitants. Per un client agradable i simpàtic, me'n trobo 3 de desagradables i maleducats. Ara, els que són amables són una delícia.
Doncs avui, aquest matí, han vingut uns clients nous de part seva. Només entrar, després de les salutacions, els he dit si venien de part del monsieur G., han somrigut i han dit que sí. "ets tu la que sempre agafes el telèfon?" "sí" ...i ja han començat amb les flors, que si sóc très gentile, que si monsieur G. tal i qual... i quan me n'he adonat ja tenia una bossa de paper damunt la taula amb una ampolla de champagne a dins. "De part del monsieur G."... i clar, una servidora, vermella com un pigot, no ha sabut què dir ni què fer, a part d'un gràcies sincer i un somriure tímid. Ja és la segona vegada que em fa arribar un detall.
El meu jefe s'aguantava el riure, la meva companya de feina s'ho mirava estranyada i divertida i jo em volia amagar de la vergonya que tenia, doncs la Madame que m'ha portat el present, m'anava mirant amb un somriure mig sorneguer...
Però la cosa no s'ha acabat aquí, no! Tot d'una treu una càmera digital de la bossa i em diu "el monsieur G. m'ha demanat que li faci una foto, somrigui!"
I ja em teniu a mi, amb la cara d'un vermell intens, somrient entre avergonyida, divertida i sorpresa.
I és que em ma vida havia passat tanta vergonya a la feina... ...estàn ben bojos aquests gals!!