a la presó!

Arribo a casa molt emprenyada, indignada, cabrejada... però molt!! Amb el cor accelerat i les cames que encara em tremolen. Entro tot cridant: A la presó! A la presó els haurien de tancar a tots!!
Ma mare em mira sorpresa i em pregunta a qui. A tots els que tenen gossos petaners i els passegen sense lligar!!
I és que ja em direu, he sortit a passejar amb els gossos, no em fa cap gràcia treure'ls jo sola, per això he esperat que fossin més de les 8, que les iaies perilloses que passegen gossos amb piles ja estaven endreçades (amb perdó per les iaies, però és que també en tinc el nas ple d'elles i els seus aires de tenir tot el dret del món de fer els que els hi sembla, Oh!! et diuen, és que tu ja els has de lligar, els teus són gossos perillosos! és la seva excusa)
La passejada anava tal com jo volia, amb més de 60 quilos estirant-me però no gaire, només per la pressa d'arribar al prat i còrrer lliurement, i deslliurar-se del que els hi fa nosa, és clar. Mai els hem deixat solts si no hem tingut la certesa de que no hi ha ningú més al voltant, i el voltant ha de ser ampli.
A les cantonades, revolts i similars reduïa el pas, mai saps el que et pots trobar... i avui què ens hi hem trobat? Doncs un noi (un noi? carai que generosa estic, té 50 anys) passejant el seu gossot deslligat, fins aquí cap problema, ell no ens hi sabia pas allà. I què ha passat? doncs que ha fet uix! i ha passat de tot, quan li sobrava temps per agafar al seu gos, lligar-lo i passar o deixar-nos passar. I el seu gossot, evidentment, davant aquesta mostra de passotisme, ha arrencat a còrrer directe cap a nosaltres. Li he cridat a l'amo, o col·lega no ho sé, del gossot: Jo als meus no els podré aguantar, eh? I ell què ha fet? doncs m'ha somrigut amb suficiència...
Ja us ho podeu imaginar, dos boxers excitats a més no poder, primer per la presència del gossot, segon perquè el molt cabronàs ha vingut a provocar tot mossegant en Panxo. Una servidora mig estirada, tirada enrera, aguantant-los com podia, mentre li deia, mig histèrica: què, el penses agafar o què?, perquè el paio s'ho mirava,tot divertit. Ai sí!. I ha vingut tot tranquil, sense cap pressa, a agafar al seu gos, i enlloc de marxar, els meus encara estiraven i bordaven com bojos i si ell no marxava poca cosa podia fer jo, s'ha quedat allà, palplantat, mirant-nos tot somrient, tot encuriosit i li ha anat del canto d'un duru que no li deixo anar a la Nina i en Panxo, quan m'ha dit, tot rient: Carai, sí que tenen força aquests gossos! jejeje!
Més de 60 quilos entre tots dos, et sembla poc?!?! Ha sigut la meva resposta. Un resposta plena de ràbia i indignació... i el reguitzell d'insults que es mereixeria me'ls he empassat... i encara no sé perquè.