hivern...

Ja és hivern.
Al calendari, és clar, perquè per aquests defores sembla que encara no ha acabat d'arribar.

Demà serà Nadal i a cals avis hi haurà un guirigall d'aquells que fan època, doncs els nebots van creixent i ja se sap que com més grans més esverats. Sort n'hi ha d'ells per poder trobar una mica de sentit a tot plegat o si més no per poder anar passant dies i empenyent anys.

No passo per aquí i tampoc per casa vostra. Hi ha dies que em proposo fer-ho però els sants se me'n van tots cap al cel. Deixo finestres amb blocs obertes per llegir-los i s'hi estan dies i dies i sempre hi ha alguna cosa que crema més i al final tot s'acaba tancant i mig oblidant. Com el fet que tinc un bloc on abans hi escrivia tantes i tantes coses. Això també ho oblido, de fet seria més just dir que ho he oblidat del tot i de vegades me'n recordo. És una mica trist, però també comprensible. Hi ha un moment per tot i un estat d'ànim per cada cosa.

Confessaré, ja que hi sóc pel tros, que twitter em té atrapada i podria jurar que és per la immediatesa que té. Mai hi acabes d'estar sol i t'és igual si et fan cas o no, si et responen o no.
Si algun dia us trobeu pensant "què deu fer aquella garrotxina rondinaire?", sapigueu que rondino i molt aquí. Sóc de la Garrotxa, què voleu, feta i deixada estar. Hi ric molt, sabeu? i riure m'agrada.

Aprofito per dir un gran PER MOLTS D'ANYS! a tots els capris que us fareu més v(b)ells i savis aquests dies. Us tinc controlats a tots, més o menys, i us felicitaré per altres vies, però mira, per aquí també. El Porquet, Estranger, XeXu, Anna Almecija, Nur, Accidia... una abraçada immensa!

autumn snow...

De la nevada, si se'n pot dir així, ja només en queda el fred i el record. El primer intens, el segon vague i efímer com la neu caiguda.

un tomb per la fira...

Bon vespre i bona nit tingueu. Bon dia i bona tarda. Tot depèn de quan vingueu.

Avui aprofito el blog, mig mort d'avorriment, per fer-me publicitat i és que aquest divendres seré a Girona, al carrer Ballesteries, a la Fira d'Artesania.

Estic entre acollonida i il·lusionada, entre espantada i esperançada. Amb ganes de vendre coses i amb recança de desfer-me del què m'ha costat tantes hores de feina. Suposo que quan poses una mica d'ànima en el que fas sol passar.

Si voleu venir-me a veure, us prometo que no intentaré encolomar-vos res!

coses que faig

tardor ...

Fa dies que dono voltes a paraules i frases, imatges i sentiments, per portar-los cap aquí, però em fugen de la punta dels dits com fulles seques arrossegades per la tramuntana.

Trobaré el ritme de nou, n'estic segura. M'he de donar temps i paciència i no forçar res.

De moment us deixo un matí garrotxí, un cel de tardor d'abans de sortir el sol.

l'amor ...

Tot jugant, fem veure que ell em tira a terra i caiem enrere. Entre riures, pessigolles, mitges tombarelles, ens estirem de costat i ens mirem. El seu caparró reposa sobre el meu braç i quan li demano si el vol o no de coixí, n'agafa un del sofà. El compartim. Perquè quan li pregunto si jo també m'hi puc posar, em diu 'Sí!' amb un gran somriure i amb tot l'amor que em té als ulls. Acabem amb un coixí cada un i movent els braços o les cames enlaire, descalços fem xocar els peus.

"S'està bé a casa dels avis!" diu satisfet i content.

...

"Vols venir a casa meu, Neus?"

"T'estimo"

"M'encantes"

Té dos anys i parla pels descosits i ho pregunta tot.  I em fa fondre. I ens adorem.

no sé on tinc el cap...

Enyoro en Pèsol.

Enyoro la pluja.

A vegades penso que hauria d'escriure un post.
La majoria de temps no recordo que tinc un bloc.

I és estiu i a més en fa.

vet aquí...

"Mos tornam a trobar"

Inoblidable, increïble, emocionant, trepidant, espectacular... deu anys després i de nou a La Mirona per veure als Ja t'ho diré. Deu anys que es van esfumar amb la primera nota, amb el  “Som es Ja t’ho Diré, de Ciutadella de Menorca i hem vingut a fer-vos un concertet” d'en Cris, els moviments d'en Titi, les frases d'en Fly, el somriure d'en Xarli i d'en Sente... Quants records vells i quants de nous!

En tenia tantes ganes i ho necessitava tant! Durant tot aquest temps, regularment he hagut de posar-me els Jatho i sentir-los. Escoltar-los i sentir-los. És el que em passa amb la seva música.

Mos tornam a trobar, diuen. I sí, mos tornam a trobar i mos tornam a enamorar, tot i que mai ens n'hem desenamorat, no pas jo. I els enyorarem sempre i curarem l'enyor posant els discos i cantant-los tota la vida, perquè hi ha cançons que encara duren i duraran sempre.

Gràcies per tot Cris, Titi, Sente, Fly i Xarli i per molts anys!!

Divendres, 31 de maig del 2013

La seva primera cançó que vaig escoltar i aprendre "Suspès en l'aire"

Estimat Pèsol...

Tu i jo sabem que et podria haver tocat una mestressa millor, però també sabem que no em podria haver tocat mai un gat millor que tu.

Estimat Pèsol, t'enyoraré tant!

T'enyoro tant... fes bondat i pensa una mica en mi de tant en tant.

on són les set vides?

Estem pujant cap a Olot per portar en Pèsol al veterinari. Ja m'he descomptat de les vegades que m'han insinuat l'eutanàsia i en tinc els nassos plens.

- És una cosa que quan tens animals ja saps que pot passar.

- Igual com tenir persones - responc jo pensant que les persones també emmalalteixen i es moren i no podem triar ben res.

- No és pas el mateix, no ho pots pas comparar.

- És el mateix, per mi sí. Per mi en Pèsol és molt més important que algunes persones i no parlo pas de persones desconegudes i llunyanes. Sí mare - dic quan veig que nega amb el cap - és així.

I aquí vam acabar la 'discussió'.

Sé que ens queda poc temps plegats, perquè no sembla pas que el tractament faci gaire res. Ahir tenia ganes de mossegar-me quan l'empipava una mica, bon senyal, i també va fer l'esforç d'amoixar-se'm sobre el pit com sempre que em poso a dormir, poca estona, però ronronejava i tot. Avui el torno a veure moix i em sap tan de greu, em fa tanta pena.

Fa dotze primaveres que estem junts i no és una frase feta, no. Me'l van regalar la primavera de fa dotze anys. Era tan petit que em cabia a la mà, ara només m'hi cap el cap.

S'ha esperat tots aquests anys per estar malalt, només per això es mereix l'oportunitat de lluitar. Dijous he de trucar al veterinari per donar-li el 'parte', després veurem què fem. Mentrestant, ell lluita i jo el mimo més que mai, tant que em sembla que m'engega a passeig tot sovint.

(...) la teva vida, sota el firmament.

Em paro al bell mig del camí i em deixo envoltar per tot. El sol, l'ombra, el vent, l'escalfor, la fresca, el diàleg entre les fulles i l'aire juganer, el dels ocells, el meu amb mi mateixa, amb el que em rodeja, del silenci que no n'és però que sí...

Em vull quedar aquí. Arrelar, brancar i florir. Que els ocells niïn en els meus cabells, a la neunella, que s'aturin als meus braços per refilar o simplement per reposar. Notar com la saba puja pels dits dels peus i creua tot el meu cos fins arribar a la punta dels de les mans. Sentir la pluja batent mentre alço el cap ben enlaire.

Em voldria quedar aquí i em trobo esperant que dels peus me'n surtin arrels.

PROVERBI 

Així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.

Joan Salvat-Papasseit

Mentre faig un esforç i em poso a caminar una altra vegada, mentre deixo enrere el paradís amb tota la recança del món, penso que fins i tot em semblaria bé convertir-me en roca, sempre i quan pogués sentir alguna cosa, per petita que fos.

Pau...

Quatre quilos cent-trenta grams de nebot preciós i ulls oberts.

Dani i Pau

un no sé què...

A vegades l'enyorança em puja pels peus, em recorre l'esquena, m'oprimeix la gola, em fa pessigolleig al cap i arriba fins els llagrimers.

Després ve quan ja no sé si sento enyorança, tristesa, angoixa o què.

marcenques ...

Quantes vegades no havíem anat expressament a veure-les i se'ns feien fugisseres?
Quantes estones no havíem passat prenent paciència, mirant el cel, l'horitzó irregular, els arbres?

Avui se m'han fet presents sense buscar-les. Dues marcenques sobrevolant el poble, creuant-lo i perdent-se entre el sol encegador i la muntanya.

Quan les he vistes, no sabia pas què podien ser i he corregut a buscar la càmera amb l'objectiu de 55-200. Les he buscat a través de l'òptica, he enfocat i "click... click..."

Aquí en teniu una de mostra. Ampliada, és clar, un 200 no dóna per gaire més quan volen tan enlaire!

avui ...

IV

Avui la primavera se m'ha fet tota meva
com una criatura: dóna més que no rep.
Ha pres a mà les regnes del meu cor, i l'estrep,
i desnua amb pols ferm la tristor que s'agleva.

Cerco un tast de vi nou. Caço qualsevol ham
-rebost esbatanat a la fruita i al re...
Plouen fulles d'olor, i el bon temps que em diu: té!
M'enduc, com un veler, sol i lluna al velam.

I a casa no m'esperes, amor, per fer-te'n do.
Les hores s'afileren, mals hostes del convit,
i l'enyor de mans balbes adoba la saó.

Un no sé què s'esblaça en cascades sobre el llit,
i, en no trobar l'eixida per portes ni balcons,
esbarria pel sostre teraranys de petons!

Maria Mercè Marçal _ Sal oberta

preludi primaveral ...

El vent escampa,

de la flor de mimosa,

el perfum dolç.

la pluja és innocent

Vaig estar mirant el TN comarques el segon dia de temporal de llevant i em vaig enfadar. La periodista de Tarragona va entrar després dels gironins dient 'aquí sí que la pluja ha caigut bé'. Aquí dalt també senyora. A tot arreu, des de la muntanya fins el mar. Per tots els racons.
Que els humans siguem tant estúpids com per travessar passeres negades, anar arran de mar a guaitar les onades de noséquants metres, de construir a tocar de l'aigua, de canviar el curs de rius i rieres...  no és culpa de la meteorologia.
És com allò de culpar les sabates dels errors dels nostres peus.
I això a mi m'emprenya molt i ho he de dir.
Perquè tots aquests inconscients no només es posen en perill ells, sinó que hi posen als que els han d'anar a rescatar.
Em sap molt de greu que algú es mori, però també és cert que quan ho fan d'aquesta manera la pena es barreja amb una mena d'indignació. Moltes vegades penso que si aquella persona no s'haguera mort, aniria fins allà i li fotria quatre gardeles* per estúpida i per posar a tanta gent en perill i amb l'ai al cor.

Després les notícies diuen que les pluges han provocat èquits morts i no, la pluja no ha sigut pas.
A mi la pluja m'ha arreplegat moltes vegades i l'única cosa que m'ha provocat és mullena. Els danys col·laterals són aliens al fet de ploure.

Podria fer una llista llarguíssima de tots els despropòsits humans, de tots els errors que repetim constantment, de la nostra incapacitat d'adaptar-nos al medi i la insistència en voler adaptar aquest a nosaltres, però tothom en té coneixement. Que volem admetre-ho ja és una altra cosa.

Per això demano, i creieu-me quan us dic que no costa gens, que es desvinculi l'estupidesa humana de la meteorologia.
Hi ha dues notícies. Una és el temps que fa o ha fet. L'altra que hi ha gent que no té senderi faci sol, plogui, nevi o caigui un tros de cel. Punt.

*Bufetades garrotxines.

la Laia i jo ...

On diu 'boy' hi podem posar tranquil·lament Laia o girl... perquè és tan preciosa!

aquells petits grans moments...

El paraigua
trenca el suau silenci
de la nevada.

teatre...

Abans de les festes nadalenques em vaig fer un regal de Nadal, Reis i aniversari, tot plegat. És un petit tresor ple d'il·lustracions de la Rébecca Dautremer. Un llibre en tres dimensions, on fent un encuny a cada pàgina s'aconsegueix perspectiva i una profunditat de camp exquisida. Està fet amb molta cura i les il·lustracions d'aquesta dona són una meravella.
Hi trobem 90 personatges de contes i llibres que ha il·lustrat. A cada pàgina una frase, darrere cada personatge un número per poder-lo situar a la seva història original.
Podries inventar-te un conte a cada moment que te'l mires o a cada pàgina que et quedes atrapada.

És una preciositat deliciosa.