Trobaré el ritme de nou, n'estic segura. M'he de donar temps i paciència i no forçar res.
De moment us deixo un matí garrotxí, un cel de tardor d'abans de sortir el sol.
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta." Justine a El quartet d'Alexandria.
“Som els fills del nostre paisatge; ens dicta la nostra conducta i fins i tot les idees en la mesura que hi harmonitzem. No se m'acudeix una identificacó més exacta." Justine a El quartet d'Alexandria.
Cada cosa al seu moment, no passa res quan la ment es queda en blanc, tant sols descansa.
ResponEliminaAvui el cel era així també,per aqui al Vallès, de núvols fiordats. Ahir al vespre hi vaig veure un au fènix remuntant el vol. I avui m´alegro de tornar per aqui.
ResponEliminaAmb el fred s´arregla tot ;)
Amb calma Elur!! Amb cels així cal contemplar i prou...
ResponEliminaPetonets
Deixa'm ser egoista, d'acord? M'encantaria que recuperessis el ritme, tenir-te per aquí de nou! Fes com puguis, o com et surti, però se't troba a faltar. Que bé que tornis com la tardor...
ResponEliminaÉs punyetera perquè descansa quan ella vol i no pas quan vul jo, Joan, però vaja, la ment mana ;-)
ResponEliminaOh quina preciositat veure això Estranger :))
Avui per aquí hem tingut un festival considerable, ha sigu espectacular. Espero que també t'hagin regat, a tu.
Quines ganes de fred, quines ganes!! ;*)
Amb molta calma Lluna, massa i tot de vegades!
Petons.
XeXu, preciós, sigues tan egoista com vulguis. A mi també m'agradaria tornar a fer com abans però, de moment, em costa, sovint oblido que tinc un bloc, imagina't! Quin cap el meu!
Jo també m'enyoro encara que no ho sembli.
Una abraçada!
No dubto que arribaràs allà on vulguis arribar, al teu ritme, al teu temps i amb les teves passes.
ResponEliminaJo, mentrestant, amb aquests cels garrotxins puc esperar un segle, si cal.