Em vull quedar aquí. Arrelar, brancar i florir. Que els ocells niïn en els meus cabells, a la neunella, que s'aturin als meus braços per refilar o simplement per reposar. Notar com la saba puja pels dits dels peus i creua tot el meu cos fins arribar a la punta dels de les mans. Sentir la pluja batent mentre alço el cap ben enlaire.
Em voldria quedar aquí i em trobo esperant que dels peus me'n surtin arrels.
PROVERBI
Així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.
Joan Salvat-Papasseit
Mentre faig un esforç i em poso a caminar una altra vegada, mentre deixo enrere el paradís amb tota la recança del món, penso que fins i tot em semblaria bé convertir-me en roca, sempre i quan pogués sentir alguna cosa, per petita que fos.
Ara vols ser arbre? Almenys com a arbre potser sí que sentiries alguna cosa. Com a roca ho veig més difícil, però no voldria parlar sense coneixement de causa. Ànims.
ResponEliminaEstic amb en XeXu, millor arbre que roca, encara que jo prefereixo seguir essent persona, ja passo prou estona al sofà, no cal arrelar-hi ;)
ResponEliminaPer si et costa sentir: Et deixo un petó, una abrassada i una pessigada (amb carinyo)
Jo prefereixo de ser una espurna ben càlida, o una rosa.
ResponEliminaAra mateix no sé què vull ser XeXu, bé sí, m'agradaria ser en Pèsol que pot dormir i amagar-se dins el llit sempre que vol.
ResponEliminaEn aquells moments em volia quedar allà, enmig de tot i de res. M'hauria confirmat en ser una fulla i prou o una herbeta.
Estava molt contenta i satisfeta quan vaig pensar-ho i vaig treure la llibreta per escriure-ho, s'hi estava tan bé!!!
Gràcies!
Al sofà no m'agradaria pas arrelar-hi Lluna, ara, si me'l poses al mig del bosc encara m'ho podria plantejar ;-)
Gràcies maca, una abraçada immensa.
També ha d'estar bé ser una tramuntanada d'aquelles tan fredes, Helena.
Llegint les teves paraules m'has dut un record a la memòria.
ResponEliminaEl primer, una cadernera que vam tenir a cal mons pares. Era viva, vivíssima, i tremendament amigable. Tant ho era que la deixàvem cada vespre volar una estona pel menjador, i, tard o d'hora sempre acabava anant al cap d'algú i s'hi estarrufava talment com si hi volgués niar. I allà es quedava quieteta i mig endormiscada.
Era preciosa. De tant en tant, i mira que fa anys que ja no hi és, encara hi penso. I avui tu me l'has tornada a portar a la memòria... gràcies.
oh! m'agrada tant com canten i refilen les cardines El! (Aquí en diem així :P) Quina gràcia la vostra!
ResponEliminaNosaltres vam tenir un gaig, en una gàbia immensa. El vam rescatar d'un llenyataire que havia malmès el niu. Ens imitava els esternuts i la tos i cridava a la meva germana 'Maria!' amb veu de gaig, era boníssim, però feia peneta perquè no podia volar prou i al bosc no hauria sobreviscut ni la meitat de temps... segurament ara no faríem el mateix.
Gràcies a tu, maco :***
El millor potser és caminar, al capdevall. Així la neunella va treballant d´un lloc a un altre per seguir escrivint posts ben macos, com aquest.
ResponEliminaBon proverbi !
Caminar sense perdre de vista tot el que t'envolta Estranger i saber parar-se i estar quieta també.
ResponEliminaHome la neunella (regatera) va d'un lloc a l'altre, sí, però poca cosa més! hahahaha M'has fet riure, mira i t'ho agraeixo més del que et pots imaginar!
Un petó!